Huit segles (i nou mesos)
Huit segles després del naixement del rei Jaume i continuem, malgrat tempestes, decrets de nova planta i blavers recalcitrants, continuem, deia, sent valencians. Qui sap, potser si no hi hagueren blavers no hi seríem tots, els valencians. Ens faltaria alguna cosa. Doncs això, després de huit segles estem ací. Apa, ja hem arribat. I ara què?
A València se celebra l’aniversari "por todo lo alto", com solen fer aquestes coses -menys discreció, demana el que vulgues que ho tindràs-: tenim passacarrers, bandes de tot el país (valencià, s’entén), traca (of course!), campanes dringant… només falta que baixe Sant Vicent Ferrer, dit en alt, a donar algún pregó. I ja estaríem tots.
A l’escola ens parlaren de Jaume I a les classes d’història. I, com em sol passar, em vaig quedar més amb l’anècdota que amb la part important de la classe -que vaig redimir anys més tard-:
Resulta que el pare de Jaume no li feia molt de cas a la seua dona. Se n’anava amb altres, i no feia massa cas del llit nupcial. Un dia a la cort li pararen una trampa per a que tinguera relacions i tindre, d’aquesta manera, l’esperat hereu: li feren creure que li havien preparat una trobada amorosa amb una dona que no era la seua. Quan se’n va adonar ja era massa tard, i en eixir de l’habitació, a la porta hi havia una munió de notaris -els paparazzi de l’època, ja me’ls imagine, amb tot i flaixos encegant-li els ulls al rei, encara en calçotets, mentre la dona, tapant-se amb els llençols, feia cara de resignada tot creuant els dits per a que tot allò tinguera algun resultat positiu- per a constatar que, efectivament, si algun fruit eixia d’aquella trobada amorosa, era un hereu "legal". Bé, a la vista està que el resultat va ser més que positiu, portentós.