Sense treva


Una vegada i una altra se’l mira, el calendari, però ho fa amb una expressió estranya. Com si ja no el sabés interpretar, els números i les paraules se li escapen i en el full només hi sap veure capricioses combinacions de xifres i lletres que no li diuen on és. Viu desorientat des que el temps no té dies ni té nits, no té setmanes, no té mesos… Ara el temps és, com la llinya que es tensa a l’extrem de la canya, només aquest fil que tiba l’ham que duu clavat a la boca de l’estómac, sense treva.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Sense treva

  1. Joan diu:
    Uf, que m’ha agradat, aquest poema, Ricard. El final és formidable: té un deix llarg llarg…

    No paris! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.