Aquells que vam trobar-nos a Búger…

                                         [Fotografia de David Figueres]

Aquest cap de setmana a Búger, mentre celebràvem la memòria de la Xesca Ensenyat  gràcies a l’empenta de la Victòria i la Roser, la llum era feta de paraules. Durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca, però també de tantes altres coses que fan que sigui viva la vida.

No tot s’acabava en les taules rodones ni en el recital ni en la presentació d’Una altra vida, perquè després d’escoltar el que uns i altres havíem previst dir-nos, començava una altra trobada sense micròfons ni convencions i ens dèiem ‘jo sóc aquest que…’ Però sobretot, vam escoltar-nos les veus més enllà de les paraules, ens miràvem les mirades i tocàrem els gestos com si ara, lluny de la pantalla de l’ordinador, volguéssim fundar alguna mena de complicitat més duradora que un cap de setmana a Mallorca.

Em va agradar sentir tots i cada un dels ponents amb qui vaig compartir la taula sobre Blocs i Literatura, i també tots els de la taula de lectors de L’hidroavió apagafocs. Em va agradar escoltar en Marc Cerdó explicant l’obra de la seva mare i passejar diumenge pel Port de Pollença. Però em va agradar, sobretot, mirar la plana des del mirador Joan Alcover, anar amb la colla a sopar a Sa Pobla i xerrar sense mesura fins ben tard, que amb només quatre núvols el cel se’n rigués de nosaltres, l’arròs brut, descobrir curioses connexions i complicitats, veure Menorca des del terrat, aprendre que per anar a Roma es passa per Castelló, abraçar la Victòria després de tants anys i fer-nos una foto… Em van agradar moltes coses,  però el que més content em va fer va ser comprovar que més que no pas parlar, ens ho passàvem bé escoltant amb delit de saber.

I va ser així que anàrem deixant de ser només les paraules que escrivim als nostres blocs i començarem a ser ulls, rostres, gestos… ànimes, ara sí, encarnades i vives a les quals podíem abraçar i amb les quals podíem desitjar tornar-nos a trobar pel gust, només, de conviure. I si des del matí la llum s’havia omplert de paraules, molt aviat també les paraules se’ns anaren enredant entre els dits i les mans, entre els cabells i les llengües, entre les olors i les mirades, entre les absències i els silencis per ser nosaltres, aquells que un cap de setmana de mitjans de maig del 2012 vam trobar-nos a Búger per mirar de ser una mica més feliços.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Aquells que vam trobar-nos a Búger…

  1. marieta diu:
    va ser un gust compartir amb vosaltres tot això que expliques tan bé…, un regal, ho haurem de repetir 

    i sí, tots els camins porten a Roma, però alguns hi van fent volteta, i, ja ho sabeu, a Roma teniu casa. 

  2. Victòria diu:
    Mirar de ser feliços quin deure més essencial, el més gran. I ho vàrem ser, amb paraules i mirades, obrint-nos pas entre retallades de cultura,  de llengua i de plaer, les retallades dels qui tenen l’humor agra i una incapacitat, per càrrec o naixement, de ser feliços. Nosaltres, els qui érem allí, aquest problema no el tenim i per això precisament hi érem. I es ben vera quasi un miracle que entre tos els xerradors que som hi hagués el mateix nombre d’escoltadors de la vida i l’esperança, dels altres, que tant ens poden ensenyar. Una abraçada, Ricard, per tu i na Maria … i a reveure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.