La vida no és poesia

La vida no és
poesia, i donar rang de poema a les nostres experiències vitals explicant-les
en forma de vers és un engany al lector. De la mateixa manera que els poetes no
són éssers tocats per cap divinitat ni posseeixen cap do més enllà de la resta
de mortals, la seva vida tampoc no té res d’especial ni meravellós que no pugui
tenir la de qualsevol persona. No, no tot és poesia. Ho dic amb aquesta
claredat i contundència per manifestar el meu desacord amb l’afirmació
contrària. D’un temps ençà he sentit massa vegades que tot és poesia, i qui ho
diu no fa res més que crear un equívoc nefast entre expressar els sentiments i
escriure poesia. Si acceptem que una cosa i l’altra es confonguin amb tanta
facilitat i que el simple fet de fer pública una emoció és pugui considerar
creació artística, aconseguirem desvirtuar la poesia fins a convertir-la en una
forma autocomplaent i estovada de la paraula.

Un poema no pot pas
ser el resultat d’un capritx momentani, ni tampoc d’allò que se’n diu un estat
d’inspiració. És evident que hi ha coses que ens inspiren, és a dir, ens
serveixen de detonant per encetar un vers o un poema, però per contra del que
pensen aquells que diuen que tot és poesia, la inspiració no és un dictat
revelador. Si realment volem donar forma de poema a un sentiment, el procés ha
de ser molt més complex i laboriós. Allò que realment pot convertir una emoció
en poema comença per un procés de destil·lació molt rigorós que ens ha de dur a
saber què es vol dir, primer, i què s’ha de dir, després; perquè no tot s’ha de
dir. Hem de cercar, doncs, quines són les paraules que poden contenir amb precisió allò que
volem dir i hem de rebutjar aquelles altres que només aporten ornamentació
artificiosa, afectació i sensibleria. Perquè escriure poesia no és expressar
emocions, sinó mirar d’extreure la bellesa que aquestes emocions i vivències
puguin contenir.

És cert que per
gaudir de la poesia (escrivint-ne o llegint-la, tant és) cal tenir un cert grau
de sensibilitat, però això també passa amb la música o la pintura o el paisatge
i no és cap altra cosa que obrir-se sense prejudicis a sentir el que tenim al
nostre voltant. Per això, ser poeta no té res d’especial si no és la capacitat
d’enfrontar-se a les paraules amb la voluntat de forçar els seus significats
més comuns i els seus sons i encastar-les, pedra sobre pedra, amb les altres
paraules del poema sense que aquest es faci massa feixuc o, per contra, sigui tan fràgil
i inestable que se’ns trenqui. Però això vol ofici, no només inspiració. Per
tant, la veritable feina del poeta comença quan ja no n’hi ha d’inspiració i
aquest, amb una certa distància, és capaç de treballar amb el llapis i la
tisora alhora, reescrivint per una banda i podant, per l’altra, tot allò que
soni a artifici. Així, i amb l’ajut d’una sintaxi clara i neta, s’aconseguirà que
el vers tingui la mesura justa, que les paraules discorrin sense que es trenqui
l’equilibri i que la cadència del so en faciliti la percepció.

Només amb els
versos ben despullats de tot allò que és superflu (també de la vanitat del
poeta), les paraules adquireixen la categoria de poesia i poden mostrar la bellesa
i la veritat que el poeta vol compartir. La vida no és poesia, però n’és plena.
I el poeta, lluny de creure’s un demiürg, ha de saber destriar el gra de la
palla sense precipitar-se, amb paciència i sense caure en la trampa de
confondre allò que pertany a la seva vida privada amb el que és universal. Si
ho fa així, ens ajudarà a reconèixer la poesia que ens envolta i farà,
de ben segur, que la vida ens sigui una mica més amable.

Aquesta entrada ha esta publicada en Cupressus sempervirens. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

14 respostes a La vida no és poesia

  1. Rosa diu:

    Quin gran mestratge el del poeta, saber fer d’allò particular a allò unversal i convertir-ho en Bellesa. M’ha fascinat el teu manifest sobre la poesia i l’ofici del poeta. És realment bell.

  2. novesflors diu:

    Crec que la poesia no està en les coses sinó en la nostra mirada, en la manera de mirar-les. Certament no tot és poesia i no s’ha de confondre la simple expressió d’un sentiment amb un poema. I certament no hi ha inspiració que dicte un poema, ens pot venir a la ment un vers que ens semble esplèndid però la resta és treball nostre. Dit això, em sembla massa dràstica la teua afirmació categòrica sobre com s’ha de escriure un  poema. No crec que al llarg del temps tots els poetes hagen emprat exactament aquest mètode; de fet, hi ha poesia ben artificiosa i bella alhora i n’hi ha d’altra que és com una “arma cargada de futuro” i bella també. Però sí que estic d’acord en allò que dius que una persona té un sentiment, moltes vegades de la seua vida privada, l’expressa posant-lo en forma de versos i au, un poema. No, això no és poesia o molt probablement serà d’una qualitat bastant minsa. 

  3. Victòria diu:
    No sembles tu. Amb qui estàs enfadat? Massa categòric, amb tot el respecte que sento cap a tu. És vera que a la vida hi ha molta prosa i que la poesia especialment la que vol rebre aquesta denominació cal que estigui despullada de tot allò que és superflu – com bé dius –  i per això necessita tisores. Hi ha viatges que duren un dia, deu anys o una eternitat. El lector també és qui pot saber allò que rep. Poètica ment
  4. Mireia diu:

    jo, sincerament, de poesia n’entenc beeen poc.

    interpreto que és un indret que se situa entre la percepció i les emocions, i que és més suggestiu i directe que la  narrativa (dit des de la meva ignorància, clar)

    ànims, que veig que passes per un moment no gaire bo

  5. Prosa i poesia demanen tanta sensibilitat com contenció, però sobretot treball, treball, treball. Quan vaig començar a escriure, cap a l’any 88, ho feia alegrement. Ja fa molt, molt de temps, que em costa escriure, i això que escric força. Vull dir que tant la prosa com la poesia són destil.lats que demanen la concurrència de tot l’ésser, el mental, el coral, l’espiritual.
    Però com més em costa, més m’hi poso. 

  6. N diu:

    M’ha agradat molt aquesta reflexió sobre la poesia perquè sí que és cert que ens pot semblar que per parlar de sentiments i emocions, i per escriure’ls, tots som bons, i realment la feina de jardiner de les paraules -podar i treure tot allò superflu que no embelleix el text sinó que més aviat el carrega- és això, una feina que vol dedicació i professionalitat. Per sort, també és veritat que si a algú li ve de gust escriure sense més pretensió que aquesta, la d’escriure per gaudir-ne del fet mateix, és ben lliure de fer-ho sense voler ser res més que un aficionat a la lletra.
    De tota manera, crec que també és cert que els poetes -com a mínim els que jo he llegit- s’alimenten de les seves vivències personals per crear versos, com els escriptors i altres creadors i si amb això aconsegueixen fer-ne una obra d’art, doncs aquí rau la seva genialitat, oi? La gràcia de tot plegat és, potser, gaudir del fet de crear sense esperar res més… fer una cançó no ens converteix en músics però ens pot omplir de felicitat.
    Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.