Esvoranc

De cop i volta, sense cap avís, pel trau del pit se t’escola l’aire com la llum discreta que abandona cada vespre la teva estança. A les fosques sents la pluja que repica a la teulada mentre els torrents del desig ofeguen les planes de l’ànima. I com un torb, al ventre enfolleix la vida mentre et regalima un fil de gebre a ran del mugró i et palpes la pell, ja sense escates. Però quin esvoranc, la distància…

Aquesta entrada ha esta publicada en Els contorns del xiprer. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Esvoranc

  1. diu:

    m’arriba molt endins el que escrius, em quedo sense alè

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.