La vida versió Champions League

A la classe de sociologia tractàrem la qüestió del feminisme al llarg de les sessions de la setmana passada. No cal dir que el Baron Dandy estava especialment reticent i recel·lós amb la qüestió -no sé perquè, no m’estranya-. Després de veure alguns aspectes relacionats, el professor es disposà a explicar els diversos tipus de feminisme: el de la igualtat, el de la diferència. I és clar, se’m va fer irresistible evitar una intervenció després de sentir-lo parlar sobre el feminisme de la igualtat.
– Home, jo diria que aquest tipus de feminisme és una estafa, perque convida a la dona a fer les tasques tradicionalment fetes per i per a l’home -que està molt bé: vida política, vida laboral, vida intel·lectual-. Però té l’error que no convida a l’home a entrar en el terreny de la dona, amb la qual cosa les dones fem el doble de feina: la doble o triple jornada laboral. Per a estar així més m’estime tornar al segle XVIII. La revolució feminista del segle XX, en aquest sentit, és una estafa.

El professor va estar d’acord amb el que vaig dir, però Baron Dandy, al meu costat, es va remoure amb inquietud, i després de la classe em va dir que jo en el fons també era una masclista, que totes les dones ho érem, i que el dia de demà, quan tinguera fills, jo els ho faria tot, i que criaria xiquets i xiquetes masclistes, com s’havia fet tota la vida. Em va entrar el riure tonto.
El Baron Dandy és la meua particular acció de bona voluntat, paciència i retorn a la societat d’allò que la societat m’ha donat a mi. Com una fundació, vaja, però a nivell particular.

El divendres per la vesprada vaig anar a la facultat de filologia: no només s’inaugurava l’Institut Confucio a la Universitat de València, sinó que també hi havia unes jornades feministes (estranya mescla, si hom s’atura a pensar-ho). Em va saber greu, perque tot eren dones conscienciades, a les jornades. Aquestes jornades no s’han de fer per a dones: s’han de fer per a hòmens. I, preferentment, per a barons dandis.