El vaixell de Genseric
Això diu que era un bàrbar molt roïn i avar, que en temps de l’imperi Romà decidí anar a la gran ciutat, per a emportar-se’n tots els béns, tot l’or, tota la riquesa. El bàrbar, anomenat Genseric, planejà un atac per mar: pujà Tíber amunt, amb un vaixell enorme. La seua arribada va ser un cataclisma per a Roma: moriren molts dels seus ciutadans, i Genseric omplí el seu vaixell fins al capdamunt, ple de les millors riqueses de Roma, sense que ningú no ho poguera evitar. Navegà de nou cap al mar, riu avall, i en arribar a la desembocadura del riu Tíber, el vaixell de Genseric s’enfonsà pel pes, irremeiablement, cap al fons del mar. I conte contat, conte acabat.
Una de les coses que no em quadren d’aquesta llegenda romana és que els rius són d’aigua dolça, i el mar, sobretot el Mediterrani, d’una aigua saladíssima. I segons tinc entés, és més fàcil que alguna cosa flote en una aigua salada que en una aigua dolça, per qüestions de densitat. Però bé, tampoc no ens hem de posar tècnics amb els contes i les llegendes, perquè si he de començar amb el conte del Patufet….
Al tema: el divendres a les 20 hores Ferran Garcia-Oliver presentava a la Casa de la Marquesa, a Gandia, el seu llibre El vaixell de Genseric. L’obra és guanyadora del XXVII Premi Carles Rahola d’assaig de Girona, poca broma, i és el resultat d’un dietari escrit entre 2004 i 2005.
La presentació va córrer a càrrec de Gabriel Garcia Frasquet i de Víctor Gómez Labrado. Gabriel Garcia Frasquet és una de les personalitats més austeres, sàvies i cuidadoses de la comarca i de part de l’estranger, sota la meua opinió. Presentà el llibre amb la delicadesa d’una ploma i disseccionà l’obra amb l’exactitud d’un bisturí expert, en una intervenció que s’assemblava a una ressenya de Caràcters.
Víctor Gómez Labrado, era l’altra cara de la moneda: va ser com escoltar un amic -de l’autor i de tots nosaltres-, parlant sobre el llibre, reflexionant sobre el pas del temps i les ideologies d’una generació que ronda els 50, i que dels principis revolucionaris han passat a un cert aburgesament. Bé, jo en tinc 28, d’anys, i ja em note aburgesada, no vull ni pensar com seré quan en tinga 50. Sentir parlar a Labrado és com menjar-se un bombó dolç de terra aspra, amb el regust de l’arròs suecà. Si a això li afiges la familiaritat amb què tracta tothom, en fa d’ell, també un bon presentador de llibres.
Bé, he parlat de la presentació, poc puc parlar del llibre, perquè encara no l’he llegit, i l’exemplar que m’he de llegir té cua. Quan haja passat per les meues mans potser en faré un post.
El vaixell de Genseric està editat per Proa; i vos informe que el de la portada, que apareix en primer pla, no és Genseric després de fer la roda de premsa sobre la seua intenció d’expoliar Roma: és Ferran Garcia-Oliver, l’autor.