La vida versió Champions League

Si be els desajustaments en els horaris son espectaculars, una cosa bona que trobe aci es que sempre sembla que hi haja una hora menys. M’explique: es cert que aci hi ha una hora menys que el meu referent universal -que es La Font d’En Carros-, pero es una societat amb uns horaris muntats d’una manera que sempre sembla que el rellotge estiga retrardat. Com quan canviem l’hora en hivern, i de sobte ens trobem que be, potser es fa fosc mes aviat, i estem mes tristos, pero mira, podem estar tristos durant mes estona. Doncs aci passa exactament aixo: pero, aparentment, durant tot l’any. Aquest desajustament es manifesta fent que dine a les 12 del migdia -que ja em resulta normal-, sopant a les 6 -amb el got de Colacao encara a la gola-, i a les 10 semble ja que siguen les 2 del mati. I aixo tots els dies de la setmana, inclosos el divendres i el dissabte.

I heus aci que divendres passat, el primer que passava a la residencia, havia decidit anar a dormir prompte: pels volts de les 9. A les 10 de la nit encara no m’havia adormit, i tot perque al costat hi havia muntat un karaoke, a fora hi havia disturbis amb llencament d’ampolles de vidre i barricades amb contenidors -si havia de jutjar pels sorolls que sentia- i a dalt… a dalt celebraven el ritual de la vida, la ofrena a la deesa Afrodita. No es que em vulga clavar on no em demanen -precisament jo no clave res-, pero les parets de les habitacions son tan fines que senc fins i tot a la meua companya del costat, la Sarah, quan estornuda. Des del divendres passat doncs, gracies al sentit de l’oida, m’he dedicat a estudiar la vida sexual dels veins de dalt.
De fet, al principi em vaig sentir confrontada, certament, per la situacio. I em tapava el cap amb el coixi, intentant dormir, intentant no escoltar tota l’efervescencia del meu voltant. Ara em sembla una cosa mes curiosa; quasi un estudi antropologic -centrat en el vei de dalt, naturalment.
I he de dir que a aquest vei de dalt algu li hauria d’ensenyar quatre cosetes, o quatre normes generals: primer, perque a ELLA no la sent mai; i segona, perque els colps reiterats contra el matalas -que l’haurien de canviar, perque se senten tots els molls-, puc afirmar que el meu vei no m’arriba als seixanta segons. Com un ocellet, tu. No, home, no. Aquestes coses s’han de fer mes lentes, pero que duren mes. Amb aquest panorama no m’estranya no sentir-la a ella. Pobreta.
El divendres que ve em comprare moges -crispetes-, i esperare a que comence la funcio, boligraf i cronometre en ma, pendent, pel be del meu genere, dels crits d’ella. I si em passa pel cap, com a regal de comiat, d’aci a un parell de setmanes els deixare els resultats de l’estudi a la bustia. I es que a falta de referents de l’espai exterior, crec que la de dalt no es conscient del que s’esta perdent.

A les 9.33 arriba a l’andana un tren inesperat. Tan acomodades com podiem en els bancs de ferro gelat, observarem atonites com s’obrien les portes del tren. Haviem quedat amb un parell d’amigues en el tren de les 9.43, pero al monitor de l’estacio no apareixia cap tren amb aquesta nomenclatura. Nomes el tren de les 9.33. I com Anglaterra es el pais de la puntualitat per excel.lencia, pujarem d’esma, per precaucio, tement un exces de puntualitat britanica. I a la recerca de les companyes ens aventurarem a creuar tots els vagons, i jo com a cap d’aquella improvisada expedicio, renegant a mitja veu, que l’equivalent britanic deu ser atronador.

Rebufant i maleint, passant per un dels vagons, ens sobta una veu que ens crida discretament.
– Catalani?
Els renecs pararen de colp, i ens girarem per veure d’on havia vingut la veu. Un angles de mitjana edat, amb cara de bona persona, acompanyat d’un centre de roses precios i una ampolla de cava car ens va fer el gest de convidar-nos a asseure’ns. Com vaig suposar que entendria el catala, li vaig explicar planerament el nostre problema. Ens haviem equivocat, definitivament. I una volta decidit que no podiem fer res, seierem amb ell per a conversar. Ens pregunta d’on erem, i li responguerem amb una rafega de preguntes: com, qui, quan i perque.
Tenia una casa a Begu, a l’Emporda, i de tota la peninsula, Catalunya era el seu lloc preferit. Parlarem de Catalunya, de Valencia i de l’atzar que ens havia portat a nosaltres a agafar aquell tren de les 9.33. No vaig poder evitar una ullada furtiva a les flors i el cava. En pocs segons em vaig imaginar una escena casolana, on l’home arribava a casa, felicitava la dona pel seu aniversari, o per alguna celebracio, i en pocs segons completaven l’ofrena amb el ritus a la vida.
Pero la meua indiscrecio va tindre una resposta contraria al que m’havia imaginat. Feia un any havia mort el seu millor amic, de Colchester, i anava al cementeri a celebrar que encara el recordaven, a deixar-li unes flors i regar la seua tomba amb cava.

Ens acomiadarem en la mateixa estacio. Vaig tindre l’esma i els reflexos de preguntar-li en nom: Adrian. Despres de tot, ja no em va saber tan greu haver agafat un tren que no tocava.

Arribat el cap de setmana les circumstancies ens obliguen a aprofitar fins al maxim la nostra estada aci, de manera que no parem en torreta. Teniem pensat en principi anar a visitar algun lloc mariner tipic de la zona, pero l’amenaca d’un mal oratge ens va fer tirar-nos enrere, i la nostra tutora, Elspeth, ens recomana anar a visitar Colchester, un poble que ni tan sols em sonava de res -vaja quina incultura la meua!-. El mes important en aquest poble es el castell, una edificacio construida en la base d’un temple roma -si, si, heu llegit be, roma-, i que recorda orgullos a la ciutat que una vegada va ser la capital de la provincia romana de Bretanya. Els romans, pero, no sempre van tindre una estada pacifica. I a primeries d’instal.lar-se a la zona, cap al primer segle de la nostra era, una dona els la va fer passar canutes. La primera Dama de Ferro Britanica. O vos pensaveu que Thatcher tenia l’exculusiva?

Els romans aconseguiren establir-se a la Gran Bretanya amb les seues legions organitzades, pero tambe amb pactes amb les tribus autoctones -tot i que no sempre complien els pactes, ni la convivencia va ser del tot ideal-. El Temple de Claudi es va construir amb ma d’obra esclava autoctona. I quan la ciutat va ser suficientment gran i estable, les tropes romanes anaren a lluitar a altres bandes. Conta la historia que en morir un dels cabdills autoctons, de la tribu dels Iceni, els soldats romans van ultratjar la seua dona, i violar a les seues dos filles. I la dona, Boudica (Boudicea) va prendre una venjanca terrible. Amb un exercit format per membres de la seua tribu i d’altres tribus del voltant, arriba a assetjar la capital britanica, Colchester, coneguda llavors amb el nom roma de Camulodunum. Les tropes romanes, escampades pel territori, no arribaren  temps a salvar als membres de la ciutat, que en veure’s envoltats es tancaren al temple de Claudi, condemnats a un setge que duraria 2 dies i acabaria amb la crema de la colonia romana i pagant el preu de 30.000 vides.
Boudicea es un gran mite aci, a Colchester, i en l’epoca Thatcher les comparacions van ser inevitables.

Finalment els pares no van vindre en naus espacials, ni els xiquets es van teletransportar, sino que vingueren a peu i en cotxe, amb la son encara enganxada a les orelles i la cara plena de colacao, com pertoca a tot infant a aquestes edats. L’unica curiositat, que no descobrisc a ningu, es que els que vingueren en cotxe, ho feren pel carril que no toca. Pero aci tothom va per on no toca, amb la qual cosa, l’error es converteix en norma. Una de les companyes de Valencia, Laura, hui assegurava que ja s’havia acostumat a caminar pel canto contrari, i a mirar al reves abans de travessar una carretera; i es jugava el coll a que en tornar, l’atropellarien. A mi aixo no em preocupa: les meues possibilitats que m’atropellen son altes en tots els paisos de la terra, fins i tot en aquells on no tenen cotxes, per despistada i trompellot.

L’escola sembla que es una de les millors de la zona, els xiquets son atents i diligents, i els pares estan interessats en l’educacio dels seus fins fins al punt que no es estrany trobar algun pare que assisteix com a ajudant en alguna classe -no del seu fill, pero si del mateix nivell-, alguns matins. He dit que no es estrany, pero tampoc s’hauria d’entendre com alguna cosa frequent (amb dieresi a la u, agh, quina rabia!!!). Hui he conegut a una d’aquestes persones. Era una mare amb una xiqueta a 4rt -que correspon al nostre 3r, perque comencen l’escola un any abans-; venia a ajudar perque es va dedicar durant molts anys a ser cientifica, despres s’havia posat a tindre xiquets, i despres de ser mare havia trobat tan refotudament dificil tornar a ser cientifica que havia decidit canviar el rumb de la seua vida, i en breu tenia previst acabar biblioteconomia. Mentrestant, els dijous pel mati els dedicava a anar a l’escola, ajudar en una classe de 4rt -la mateixa on jo estic-, i mirar que estaven fent els xiquets, per ajudar la seua filla quan aquesta tornava a casa amb els deures.
La professora que m’ha de tutoritzar, la meua mentora, em recorda a la Carmen Rodriguez, la nostra professora de linguistica:-es austera, intelligent, eficient, essencial i bona, sense mes floritures. Li manca un poc aquell sentit de l’humor camuflat entre linies que te Rodriguez, i que em recorda a aquest sentit de l’umor que tenen els anglesos, amb els quals em passe el dia petant-me de riure, sincerament (aixo del sentit de l’humor no es un mite, ho he vist generalitzat fins ara: es com viure en un pais de Houses, pero menys caustics). La professora, Mrs Burns, es tan bona que em fara por el dia que comence a donar classes jo soleta, amb ella mirant-me, perque no tinc la seua imaginacio, el seu talent, i el joc de cintura que te amb els xiquets.
Una altra persona que es una absoluta passada es la directora. El primer que crida l’atencio es que no alca dos pams de terra: el segon, la seua increible energia i personalitat, l’autoritat que irradia -sense resultar severa- i, aquesta si, el seu bon sentit de l’humor i el sentit de la practicitat. Estic tenint sort, fins ara m’he trobat amb gent esplendida. Si els empaquete dins la maleta, amagats entre sostenidors i bufandes, i me’ls emporte a casa, em multaran per exces d’equipatge?

Estic en un ordinador angles (amb accent obert a la e), amb la qual cosa comence excusant-me per no poder posar accents, cosa que d’altra banda em posa nerviosa. El dia que vam baixar a la City -que deu ser el nom oficial de Londres, perque posen el nom de City fins i tot als mapes de l-oratge-, vaig tindre la sensacio que havia viatjat no nomes en l’espai, sino tambe en el temps: aquesta part d’Anglaterra va ser creada en la revolucio industrial, i continua estant tant pintada de segle XIX que no m’estranyaria trobar-me a Mark Twain dins les aules.  

Ara, a la Universitat de Chelmsford -que no es mes gran que la de Gandia-, he fet un xicotet viatge al futur: estem rebent classes de pissarra blanca electronica. Nomes em falten les ulleres de sol per assemblar-me al Tom Cruise en Minority Report: pissarra amb videos, possibilitat de pintar damunt d’escenaris, de jugar al parxis, de fer operacions… fins i tot hem dissecat una granota sense necessitat de posar-nos uns guants: boli en ma i avall que va baixada.
Amb aquesta previa de les escoles, dema tinc la impressio que em trobare a pares deixant als xiquets en les seues naus espacials, o els xiquets teletransportant-se directament des de la taula de la cuina de sa casa al seu lloc de la classe directament, encara amb la cara bruta de Colacao.
Pel que sembla la tonica dominant es l’aprenentatge interactiu, i juguem i aprenem. Es una de les coses de les quals es queixa Elspeth, la nostra tutora en aquest intercanvi: esta be que tinguen moltes possibilitats, pero arriben als 12 anys amb incapacitat per a estar-se mitja horeta escoltant calladets, asseguts i bons xiquets.
Com encara no conec massa ni aquest sistema ni el sistema de casa nostra -pot sonar estrany, pero nomes conec el sistema polones, i tinc la sensacio que es mes rudimentari encara que el nostre-, no tinc una vara de mesurar raonable per a fer comparacions. Quan arribe el mes de juny, vorem. Mentrestant, no puc ni esperar a que arribe dema, quan finalment aixafare la meua primera aula de practiques -el mateix dia que Emili xafara una aula per primera volta, pero de debo. Quines coses te la vida…

Una volta vaig fer una llista amb petits plaers terrenals: ja no recorde què hi vaig posar en el seu moment. Ara, sens dubte, hi inclouria els esmorzars d’hotel. Importen els croissants directament del cel, n’estic segura; i al cafè anglès m’hi podria acabar acostumant.
La Universitat ens ha allotjat els primers dies en un hotel bastant luxós, a un parell de minuts de la facultat, on demà rebrem classes de pissarra electrònica -els al·lèrgics al guix estand’enhorabona: el futur són les pissarres electròniques, a l’estil de Minority Report.

A les pissarres també m’hi podria acostumar, així com també al sol solet que ens està eixint aquests dies, i a la ciutat de Londres -completament recomanable per a passar-hi un cap de setmana romàntic, encara que siga amb el pianista de Casablanca-.
Certament, totes les experiències que hem tingut fins ara han estat un encadenament de petits plaers, dignes d’unes vacances que m’he merescut a pols: viatges per la City, un hotel de luxe -amb una habitació individual per a mi soleta, amb un llit de matrimoni enorme on vaig hivernar durant 12 hores la primera nit-, una universitat nova i lluminosa, amb una biblioteca de cinc plantes -igual que la Universitat de València, eh? Igual, igual-, i amablitat a dojo.
Certament, després de donar una volta per Chelmsford, que és el poble on ens han enviat, m’adone que la gent ha de ser amable a la força: si a més del fred que fa, la gent fóra antipàtica hi hauria com per abandonar anglaterra per terres més càlides. Amb tant de fred, em costa entendre que la gent d’ací vulga dedicar-se a alguna altra cosa que no siga la literatura, la filosofia, o la blogosfera -que podríem considerar com una de totes dues, si ens ho mirem bé.
Trenque el tòpic de l’alimentació: a la universitat es menja de meravella, i ben prompte: una altra cosa a la qual em podria acostumar, veus? Bé, me’n vaig a fer la fotosíntesi abans que s’amague el sol solet.

Començar un bloc no sempre és fàcil:- I de què collons escric? Pot pensar un. I escriu el primer que li passa pel cap, és clar. Després, la segona vegada, és més complicat: bé, i ara, de què més escric? I quan se superen els primers cinc posts, hom ja va adquirint una certa idea. Al cap d’uns quants posts, més, ja s’ha format el que anomene pensament bloc. És a dir, que vas a l’autobús, veus alguna cosa curiosa -o estas a la feina i lliges alguna cosa curiosa al diari, o en un llibre, o el que siga-, i de seguida penses: té, això ho podria penjar al bloc. I un dia descobreixes que se t’amunteguen les idees al cervell (unes idees grans grans, eh? De les que canvien el rumb de la humanitat, vaja), i que els pensament se t’ordenen en la forma i la longitud d’un post.

La idea de "pensament bloc" -que no sóc la primera en experimentar– no és molt diferent de la idea del "pensament xarxa". Abans pensàvem linealment, redactàvem linealment, i des de la instauració de la xarxa a les nostres vides com una eina quotidiana més, ens està canviant aquesta manera de pensar tan lineal, tendim a relacionar més les coses -o almenys aquesta és la tendència general, segons ens han comentat a magisteri-. Doncs bé, el pensament bloc és el pensament que ens apareix de manera quasi sense voler, en el qual -per a mi-, un incident sense gaire significat pren forma de paraula convertint-se pràcticament en una anècdota. Això no fa més important l’incident, és clar. Però almenys el fa més divertit.
Aquest pensament bloc m’anirà molt bé per a l’encàrrec que ens han fet per anar a Londres -i per als dos mesos posteriors de pràctiques-: hem d’escriure un diari. Sí, així, tal com sona. Un diari: escriure el que ens vinga de gust, en base a una observació tan formal com informal. Ens ho explicava hui el coordinador de les pràctiques, i mentre desenvolupava la idea, m’han vingut ganes de riure. Tenint en compte els romanços que escric, no vull ni pensar com serà un diari de pràctiques novel·lat. M’imagine que serà alguna cosa semblant al diari de la Bridget Jones, en valencià i amb un altre sentit de l’humor, menys sofisticat, més terrenal, una cosa semblant a: 8.50. Merda! He d’estar en 10 minuts a l’escola i encara vaig en pijama! Què passa, que en aquest país els despertadors no sonen? O sóc jo que no els sent?? A vore, anem a l’armari… aquests texans i arreglada.
8.53. Ai! no! No puc anar en texans!
8.55. Ni en espardenyes d’esport!
8.59. Isc de casa bevent una tassa de cafè en una mà i escrivint al diari amb l’altra. Si córrec molt arribaré en un minut?
9.03. Puaj! Estic que tire el fetge per la boca! Definitivament, he de reapuntar-me al gimnàs a la mínima que puga. Si almenys anara en esportives i no amb aquest coi de botes amb tacons…
9.13. La professora no m’ha mirat amb bona cara quan he entrat. He intentat explicar-li que les raons de la impuntualitat és una intencionada voluntat d’interculturalitat: al capdavall, arribar tard és part de la cultura fontera. Quan diem que quedem a les sis en realitat vol dir que a les sis comencem a fer-nos l’ànim que ens hem d’arreglar per a eixir de casa.

L’intercanvi de pràctiques amb Londres -que resulta que és Essex, i, més concretament, Chelmsford-, és un viatge d’anada i tornada. Unes xiques angleses han vingut, i nosaltres, la setmana que ve, tornem. L’altre dia vam fer un dinar de mig camí, entre l’anada i la tornada. Dinàrem a la facu amb les "practicantes" angleses, i ens feren cinc cèntims de com els ha anat ací, i de què hem de saber per anar allà. Sincerament, crec que haurem de fer un xicotet màster abans d’entrar per una aula anglesa. Les precaucions són intensíssimes, i no es pot fer res sense preguntar. L’única conclusió que n’extrec, sabent el que sé ara, és que ficaré la pota abans de baixar de l’avió. Tranquils, promet reflectir-ho tot al bloc. La xarxa no quedarà mancada de motius per a riure -o per a sentir vergonya aliena, ai mare!

La primera senyal d’alarma va vindre amb els texans, que no en podem portar. Però aquest és un preu que pagaria gustosament; tanmateix… tanmateix hi ha mil-i-una precaucions que cal prendre. Una altra precaució és que no es pot tocar a cap xiquet. Com si foren incandescents. Ni abraçar, ni tocar un braç per accident, o per a posar-lo bé a la cua del menjador. Tampoc és que em passe el dia abraçant a la gent -sóc afectuosament catalana, "fredament familiar", que diria la meua germana- però vaja, es veu que és una cosa extremada.
Les escoles no tenen gronxadors ni "tobogans" -es veu que per a gronxar-te has de ser major d’edat-, i la cosa més divertida: prohibides les piruletes, els caramels i els globus! Entenc fins a cert punt la prohibició de caramels i piruletes. Però els globus… quan la Leanne (una de les practicantes) m’ho va dir, em pensava que es referia a algun mot en slang. Em parlava que prohibits els "balloons", i que res de "balloons". I da-li amb els "balloons"! Fins que li vaig dir: OK, xata, què és el que hem d’entendre per "balloons", aquí. És el mot en slang que utilitzeu per als xiclets?? I em contesta: No, "balloons", globus. No es poden portar globus per a que no s’atraganten infltant-los!
Francament, comence a tindre curiositat per anar a Londres-Essex, encara que siga per a veure quina tècnica tan refotuda utilitzen per a inflar els globus, que les vides dels xiquets corren perill.
Li vaig dir a la Elspeth, que és la directora del departament que ens acollirà a la Ruskin Anglia University, que ens fera un xicotet màster de seguretat a les classes. Es va petar de riure. A mi no em fa tanta gràcia… Ai, quin cas! Com un cabàs!

Des de fa 24 hores camine en el limbe entre la salut i la malaltia. I això fa tanta ràbia com la gent que beu coca-cola light sense cafeïna: per a això, no begues coca-cola, beu aigua! Doncs a la malaltia li dic el mateix. Per estar així, preferisc enganxar una galipàndria com una casa de pagès, estar tres dies al llit, i au, si tevistonomeacuerdo. Una solució és eixir al carrer amb el cabell banyat, acabada de dutxar (a l’estiu ho faig), però tampoc voldria forçar les coses. En tot cas, és millor posar-me malalta ara que d’ací a exactament a 24 dies i 2 hores, moment en què estaré agafant un avió cap a Londres. I d’això volia parlar: ja ens han fet la reunió per a explicar-nos què anem a fer i, més divertit encara, ens han donat consells de comportament.

El que anem a fer està estipulat en cada minut de la nostra vida anglesa. Som un grup de 5 xiques -d’edats entre els 20 i els 28, crec que jo sóc la més major-, que anirem a integrar-nos progressivament en les pràctiques en una escola anglesa. Primer hem de mirar -com els mussols en aquell acudit, no parlarem, però ens hi fixarem molt-, i després anriem intervenint poc a poc a la classe fins donar una lliçó completa.
El tema de la roba, això de no poder portar texans, resulta que al final no és cap llegenda urbana. És oficial. Ni els mestres ni els alumnes poden portar texans, ni sabatilles d’esport, ni cap samarreta que porte lletres -per a evitar aquelles samarretes que diuen coses ofensives però que ací no ens hi fixem massa perquè en el dia a dia tampoc no utilitzem tant l’anglès-. És per a evitar l’anomenat currículum ocult.
Més coses divertides: no podem fer fotografies: per la qüestió d’evitar la pedofília. I finalment, ens aconsellen seguir estrictament els horaris. Bé, d’això no ens hem de preocupar. Al capdavall, no tindrem altra cosa a fer que seguir horaris.
Finalment, des de la universitat, ens han donat consells tals com: encara que no entengues res, somriu. Integra’t. No parles de temes complicats. Accepta qualsevol proposta -si et conviden a anar a un museu, o de compres,….- per més estúpida que et semble. No intervingues per a res en la primera setmana d’estada. Aprèn molt.
Tots els consells tenen sentit, i probablement els hauria seguit per pur instint, però em ve fer gràcia que me’ls donaren per escrit: semblava un manual d’urbanitat que em vaig trobar a les mans fa una dècada (Fa una dècada!!), que es titulava Para salvarse.Ellas. que datava de l’època més retrògrada del règim franquista, i aconsellava fins i tot quins balls es podien ballar, com portar els cabells, o quina distància era raonablement prudent per a ballar amb un xic. En aquest cas, els consells no són sobre com ballar, sinó com treballar. Els temps canvien…

Si algú entrara a la facultat de magisteri un dia com hui, sentiria com ressonen les seues passes per les parets, com si en comptes d’estar a la ruïnosa escola de Monteolivet es trobara caminant per l’Hermitage (igualet, igualet). Hui la facultat sembla un cementeri de coneixements enterrats sota l’espectacular ressaca conseqüència de la bacanal estudiantil massiva d’anit. Com m’alegre de no estar en eixes edats! Jo em vaig quedar en casa i he dormit 11 hores, perquè hui no hi ha classe. També he aprofitat per a traure’m el certificat de penals: perquè la gent de Londres, que és molt assenyada, me’l demanarà.

És a dir, que per a anar un mes a donar classes als xiquets no val amb què parles anglès i paregues bona persona. Et demanen un certificat oficial de bona persona. Jo tenia un poc de por, tot s’ha de dir. No sabia què era un certificat de penals, i quan m’ho van explicar tenia por que m’hagueren fitxat alguna vegada. No recorde haver estat en una comisaria només que per a demanar un nou DNI (mai m’arriben a caducar, sempre els perd abans), i renovació de passaport (que no el gaste per a res, i no el perd: sempre està al calaix de la roba interior). Però com sóc patològicament despistada, tenia por que m’hagueren fitxat alguna volta i jo no me  n’haguera adonat.
Ara només em falta solucionar un parell de cosetes més: la targeta de la seguretat social europea -o alguna cosa per l’estil-, i la roba, que no ens deixen portar texans a l’escola on anirem a donar classe, ni samarretes que duguen cap inscripció -ni tan sols cap sigla! Res de lletres!-. L’embolic que això comporta i el perquè de tot plegat necessitarà un post independent d’aquest.

Del 16 de febrer al 16 de març m’esperen les més apassionants emocions europees!! Hui m’han dit que em dónen una beca per anar a fer part de les pràctiques de llengua estrangera a algun lloc de Gran Bretanya -encara que a mi se m’ha ficat al cap que me’n vaig a Londres, en realitat podria anar directa cap a Irlanda del Nord.

Fa temps que flirtejava amb la possibilitat, però hui a l’hora de plàstica -veus? té alguna cosa d’especial, aquesta assignatura- ens han anat confirmant un a un els qui anàvem: perque érem uns quants els que havíem sol·licitat formar part d’aquesta oportunitat. Hi havia cinc places, i crec que totes elles les han aconseguides gent de la classe on estic; semblava talment com Charlie i la fàbrica de xocolata, tots cara al mòbil esperant la màgica trucada de l’organitzador d’aquest intercanvi, com qui espera que d’un moment a un altre, li aparega el preciat bitllet daurat.

Aixina que calcule que entre els mesos de febrer i març de l’any que ve el bloc estarà ple d’experiències londinenques -i torna! Que no me’n vaig a Londres, que Gran Bretanya és més gran!!-: d’aventures de beure tè i anar a dormir a les huit de la vesprada. Pot sonar avorrit, però per a mi, tant això del tè com això d’anar a dormir tan aviat, sona a paradís terrenal!