El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llengua

Que no s’esquerdi la precisió

0
Publicat el 5 d'abril de 2019

Una tria garbellada dels brins d’aquestes setmanes:

1. La precisió no es pot esquerdar

2. Tots hi guanyem, amb els pronoms

3. De quan manllevàvem

4. Un jovent força murri

5. El caos ens arruïna

6. Si anem per feina no farem salat

7. «D’immediat» i més estrangerismes

8. Quin goig que feu!

9. Què costa fer safareig?

10. Propostes de millora a en Llucià Ferrer

11. A la primeria em va venir de nou

12. Desfici de botiguer

13. Al·lots, galifardeus i ganàpies

14. Se’l beu, però no se’l veu

15. Quan feu els anys?

16. Tira milles

17. Igualem massa

 

Més brins.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

No me’n sé avenir

1
Publicat el 9 de març de 2019

Els brins d’aquesta quinzena:

1. No me’n sé avenir

2. La xerrera, la plorera i la… pixera

3. I ara!

4. Amb prou feines hi para esment

5. N’hi ha de sencers, de partits i de partitius

6. A primer cop d’ull, sembla que no es belluga

7. No tenim esma de res

8. Romanceges o ronseges?

9. Sé què li agrada

10. Presenta la seva dimissió

11. Acreditar o demostrar?

12. Interlocutar, l’última barrabassada

13. La sínia no entra a TV3

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Una llengua sense drets, un país sotmès

8
Publicat el 2 de març de 2019

Dimecres 27 de febrer al matí. Sala de vistes del Tribunal Suprem espanyol. Interrogatori del testimoni Joan Tardà. L’advocada de l’estat espanyol li demana pel senyor «Iobé». «Qui? Llobet?», retruca ell. La confusió és lògica: el castellà ha perdut el so de la ela palatal («ll») i també el de la te final. Com que, a més, tampoc no té el so de la jota catalana (i anglesa, i francesa, i occitana, i italiana…), «Iobé» podia ésser perfectament «Llobet». Tardà, doncs, fracassa en l’esforç d’interpretar el mot, un esforç que els catalanoparlants hem de fer cada dia quan sentim mots mal pronunciats: «deu» o «déu»?, «juny» o «lluny»?, «sort» o «sord»?…

Poc després, quan ja s’ha aclarit que l’advocada es referia al senyor «Jové», en Joan Tardà enllesteix l’episodi dient-li que si s’hi apliqués un xic podria pronunciar aquell cognom com Déu mana: «No costa pas tant, amb una mica d’interès…» Certament, no costava gens. En aquest cas, tan solament que l’advocada hagués articulat bé la jota, ja l’hauríem entesa tots. Però no: els parlants de llengües de primera no hi posen interès, a parlar bé una llengua de segona.

Això es va fer palès en un detall: un instant abans que en Tardà li etzibés el «No costa pas tant», l’advocada va ensenyar el llautó amb una frase molt definitòria: «Li puc dir “Khové”.» I ací va remarcar la jota espanyola inicial. És a dir: «Si em dóna la gana, no faré “l’esforç” d’intentar cap aproximació.» O, dit d’una altra manera: «Em rebaixo a provar que m’entengui i encara vol posar-me en evidència…» Sempre aquest to amenaçador…

Vegem-ne les imatges i retinguem-les:

És evident que en aquest diàleg hi ha dues actituds enfrontades: la d’algú que reclama un respecte mínim i la d’algú que creu que encara gràcies, que encara massa que fa. L’emissor, doncs, lluny de fer per manera que el receptor li entengui el missatge —o d’acceptar que no l’ha formulat bé per a ser entès—, encara amenaça de tancar-se més, de posar més traves perquè el receptor s’hagi d’escarrassar a entendre’l. Aquesta és l’actitud de l’advocada de l’estat espanyol i, per extensió, de tots els qui en aquella sala tenen poder, és a dir, tots els representants de l’estat espanyol.

Començant pel president, el jutge Marchena. Minuts abans, quan el diputat tot just s’havia assegut, hi va haver una conversa molt il·lustrativa. Tardà va dir: «Jo parlaré en català» i Marchena —l’exquisit jutge Marchena— l’interrompé immediatament per fer-li saber que ni ho somniés. «No comencem bé», li engegà, com si reprengués una criatura.

I atenció a la manera com l’exquisit jutge Marchena va justificar la prohibició (sobretot atenció a les negretes): «Una cosa és que la sala hagi concedit el dret a qualsevol dels acusats d’expressar-se en la seva llengua, sens perjudici que, per raó de la metodologia que s’oferia o que es prenia o que es posava a llur disposició, s’ha produït un rebuig, però una altra cosa ben diferent és que els testimonis no s’expressin en la llengua oficial, etc.»

Per a deixar-ho clar i perquè tothom —tot el món— ho pogués veure i sentir, el diputat Tardà va demanar, sense embuts: «Tinc el dret de respondre en català?» I el jutge Marchena, exquisidament, li va dir: «No.» I punt. No, Tardà. Ja ho ha dit abans: la gent, en aquesta sala no té drets, si no són drets que la sala s’avé a concedir.

Vegeu l’escena (i, si ho recordeu, compareu aquesta actitud amb la que l’exquisit Marchena —ara sí— va mostrar amb Rajoy, Sáenz i Zoido, per exemple).

No cal pas allargar-s’hi gaire. En el fons d’aquestes seqüències (i ara i adés també en la forma) es fa evident un menyspreu. És el menyspreu que impregna la relació de l’estat espanyol amb el Principat de Catalunya, aquesta «regió díscola» que vol votar i vol fer coses pel seu compte. L’única relació que entén l’estat espanyol és la del sotmetiment. Quan algú pensa que els drets no els tenim sinó que ens els concedeix, és lògic que pensi també que no podem fer res més sinó agrair-ho.

En Tardà parla de venjança. «Aquest judici neix de la venjança», comença a dir, abans no l’interrompi novament l’exquisit. És venjança, sí. Però és, sobretot, incapacitat de forjar cap relació que no sigui aquesta, la relació que hem mantingut, una vegada vençuts, d’ençà del 1714.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari

Volen que girem full i fem bondat

1
Publicat el 23 de febrer de 2019

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes:

1. VOLEN QUE GIREM FULL I FEM BONDAT

2. UN POBLE DE BON VEURE

3. QUÈ SE N’HA FET DELS QUI LLUITAVEN DE VALENT?

4. ARA QUE HEM AGAFAT EMBRANZIDA NO PODEM GIRAR CUA

5. ELS NEGOCIS NO SÓN PAS EL MEU FORT

6. NO MIRIS TAN PRIM I TIRA PEL DRET

7. PER QUÈ BALAFIEM EL NOSTRE LLEGAT?

8. JA FAIG EL FET

9. AMB TOTS ELS RESPECTES —PER LA LLENGUA—, SR. CAMPUZANO

10. MANERES DE NO DIR «DESPEKHAR»

11. DIMONI DE PREPOSICIONS…

12. PASSA QUE N’HI HA QUE NO HO VEUEN

13. LA CREMA D’UNA BANDERA CREMADA

14. PODEM TORNAR A REPETIR DE NOU L’ESCENA UNA ALTRA VEGADA?

15. MOSSEGUES O ROSEGUES?

16. NO EM DIGUIS MONTSERRAT!

17. DESVETLLAR INCÒGNITES

18. QUE ESTÀ LA QUERALT?

19. L’AUSTERICIDI, SUÏCIDEM-LO!

20. A POCS DIES DE L’INICI DEL JUDICI

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Julià Canals, Aina Moll: Molins de Rei, 1984

2
Publicat el 15 de febrer de 2019

Aviat farà trenta-cinc anys. Un servidor en tenia vint, a punt d’ésser pare. Treballava a les ordres del gran Julià Canals i Maimó, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Molins de Rei. En Julià és una de les persones que m’ha ensenyat més en aquesta vida, sens dubte. I no sabria dir què em va ensenyar. Crec que sobretot a comunicar-me per a fer coses, coses per al bé comú. Era un mestre «negociant». Et sabia convèncer amb la mirada, amb la veu, amb les mans (de pianista)… Però sobretot amb l’exemple, amb aquell esforç inesgotable i aquella bonhomia captivadora. Quan parlava, el cap li anava molt més veloç que no la paraula, i això que xerrava de pressa, amb un discurs aparentment atropellat i clafit de crosses. Posava tant el coll en tot, que no podies fer res més sinó provar de seguir-lo —si més no, de no perdre’l de vista—, sabent d’antuvi que no l’atraparies mai. Avui, l’Escola de Música de la vila duu el seu nom. Ell —que estimava tant aquest art— la va dreçar, com també l’Escola de Belles Arts, la biblioteca, l’arxiu municipal i el Centre de Normalització Lingüística, a més d’impulsar el calendari festiu i l’immens tresor associatiu molinenc… En Julià Canals, regidor independent i lliure en aquell ajuntament comunista de la vila de Molins de Rei, comandat per la gloriosa Antònia Castellana i Aregall, em va marcar.

Si no hagués estat per ell, Molins de Rei no hauria pas tingut un dels quatre primers centres de normalització lingüística del Principat. Això fou gràcies a la connexió ràpida i efectiva entre en Julià Canals i n’Aina Moll. Tot era tempteig, encara, però n’Aina Moll va voler implantar aquells quatre primers centres en poblacions que els necessitessin i que li despertessin confiança. A Molins de Rei hi va trobar més confiança que no pas necessitat, però s’hi va abocar. Les altres ciutats eren Sabadell, Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi de Llobregat. Després s’hi afegí Viella.

Recordo bé aquelles reunions a la Direcció General de Política Lingüística, amb la placidesa ferma de n’Aina Moll, recolzada en dos puntals robusts: el braó d’en Miquel Strubell (Servei de Normalizació) i la perseverança de n’Isidor Marí (Servei d’Assessorament). I recordo també les reunions amb la resta de tècnics dels centres de normalització, especialment en Jaume P. Sayrach, de Santa Coloma, i en Pere Pugès, de Sant Boi (que em confirmà que «Boi», al Baix Llobregat, es pronunciava amb o tancada).

Trenta anys més tard, el 2014, amb n’Assumpció Maresma se’ns va acudir de fer una sèrie d’entrevistes a «savis» de la llengua per a VilaWeb. No vam arribar a temps d’entrevistar amb prou salut Antoni M. Badia i Margarit, però sí que vam parlar amb Germà Colón, Joan Veny, Josep Ruaix, Carme Junyent, Gabriel Bibiloni i Vicent Pitarch. Hi volíem afegir el testimoni de n’Aina Moll, però quan li vam telefonar un familiar seu ens va dir que tenia una salut massa delicada per a una conversa llarga. En la telefonada, vaig demanar de parlar amb ella i vam xerrar cinc minuts, després de tant de temps. Dies més tard vam rebre per correu electrònic les respostes de l’entrevista escrita. Dissortadament, ens vam adonar que no encaixava en la sèrie, perquè la resta eren entrevistes molt extenses acompanyades d’un vídeo. La vam desar esperant alguna avinentesa, que no arribà. Dilluns la vam publicar: «Aina Moll: ‘El meu pare em va ensenyar que la llengua era el nostre principal signe d’identitat’»

Espero que us agradi.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari

Dotze punts conflictius del català: què recomana la ‘Gramàtica essencial’?

0
Publicat el 9 de febrer de 2019

El dia 17 del mes passat es va presentar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GEIEC), una obra que parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), editada el 2016, però en presenta el contingut d’una manera més simplificada; a més, es pot consultar a la xarxa. VilaWeb en va parlar en aquesta crònica de Bel Zaballa. En la presentació, la responsable de l’obra, Maria Josep Cuenca, va explicar que una de les grans diferències respecte de la GIEC era que s’hi havien reduït les marques bàsiques a tres: ‘no és acceptable’, ‘s’evita’ i ‘és preferible’, totes tres referides als registres formals de la llengua.

Amb la GEIEC, certament, és més fàcil d’esbrinar quines solucions recomana l’acadèmia. Això, sens dubte, serà molt valuós per als usuaris de la llengua, professionals i no professionals, que potser amb la gramàtica del 2016 s’hi perdien o no podien treure l’aigua clara de molts aspectes.

Per a demostrar fins a quin punt la GEIEC és una obra més clara —i, doncs, més útil— que la seva ‘font’, n’hem extret informació en relació amb dotze aspectes controvertits o ‘conflictius’. Cada punt, el presentem amb una frase que ja palesa la solució preferida per la gramàtica; alhora indiquem entre parèntesis l’apartat de la gramàtica on en podreu trobar l’explicació sencera. Si hi cliqueu al damunt, se us obrirà la pàgina web corresponent.

1. La Mercè és jubilada i el seu home és mort (18.3.1: Els verbs ser i estar)

Sobre l’ús dels verbs ésser i estar, la nova gramàtica es decanta, sense dubtar-ne, per mantenir ésser en contexts en què la interferència del castellà l’havia fet recular:

«Amb els adjectius solter, casat, jubilat, calb, cec, coix, sord, viu i mort, és tradicional i preferible l’ús del verb ser. Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (casat, solter/fadrí, jubilat) o la característica d’una persona (calb, cec, coix, manc, sord), és preferible no apartar-se de l’ús tradicional, amb ser.»

2. Li ho portarem, la hi donem, li’n prendré cinc… (13.5.3: Combinacions de dos pronoms)

Tot i que la nova gramàtica diu que combinacions com ‘N’hi donaré’ o ‘Els hi portaré’ s’han escampat en alguns dialectes, considera que en el registre formal les formes ‘habituals’ han d’ésser les que ja prescrivia Pompeu Fabra i que s’han anat propagant en els llibres de text:

«En els registres formals és més habitual l’ús de les combinacions amb li: Li ho donaré; Li’n donaré. […] En els registres formals s’utilitzen les formes tradicionals, amb el pronom de datiu (els o les variants -los i ’ls) anteposat als altres pronoms: Els el donaré (, el disc, als teus germans); Podríem donar-los-la (, la cartera, als teus germans); Porta’ls-els (, els llibres, als teus amics); Els les donaré (, les pomes, als teus avis); Volem donar-los-ho (, això, als teus veïns); Dona’ls-en (, de pastís, als teus convidats); Els hi deixaré la roba (, als teus germans, a l’armari).»

3. És una gramàtica pensada per (a) acontentar tothom (14.4.5: Les preposicions per i per a)

Heus ací un dels aspectes de la gramàtica que ha fet córrer més tinta: l’ús de per i per a precedint una oració d’infinitiu amb valor  final. Veiem com la GEIEC, molt subtilment, es decanta per la solució fabriana (escriure per a en tots els casos, tret de quan l’oració depengui d’un verb d’acció o ‘agentiu’). Per a no separar-se de la doctrina fabriana, la redacció de la GEIEC se serveix dels adverbis ‘tradicionalment’ i ‘en general’ (les cursives són nostres):

«Tradicionalment, la preposició per alterna amb per a davant d’infinitiu amb valor final. En general, la preposició per apareix en contextos agentius, és a dir, quan la subordinada final depèn d’un verb que indica una acció atribuïda a un agent: L’Amadeu treballa moltes hores per poder pagar-se els estudis; en canvi, per a apareix quan la final es vincula a un context no agentiu, com quan depèn d’un constituent no verbal o d’un verb que no és d’acció: Necessita diners per a poder pagar-se els estudis.»

4. Insisteix a parlar-ne (23.5.2: Manteniment i canvi de preposicions)

La GEIEC descriu amb exemples la confusió que hi ha en l’ús de les preposicions davant un infinitiu. Certament, llegim sovint Insisteix en parlar dels temes de sempre, tot i que els llibres de text continuen dient que ha d’ésser Insisteix a parlar dels temes de sempre. La Gramàtica essencial deixa clara la preferència normativa:

«En els registres formals, és preferible fer el canvi de les preposicions en i amb a a o de (sovint a qualsevol de les dues) davant d’una subordinada d’infinitiu.»

5. La idea que vinguessin tots alhora no ha estat bona (23.5.1: L’elisió de preposicions àtones davant la conjunció que)

Tot i que en la lletra menuda, a la GEIEC s’esmenten frases com ara Els meus amics són contraris a que els obliguis a sortir demà, la GEIEC és taxativa a l’hora d’establir que la llengua formal ha de dir Els meus amics són contraris que els obliguis a sortir demà:

«En general, en les subordinades amb verb en forma finita, la conjunció que fa una funció de nexe i això comporta que en els registres formals s’elideixin les preposicions àtones a, de, en i amb davant una oració introduïda per aquesta conjunció.»

6. Cap dels teus amics no es va presentar a l’examen (32.3.1: Els quantificadors negatius en contextos negatius)

La GEIEC es manifesta —diguem que amb un cert patiment— a favor de mantenir l’adverbi no en oracions negatives invertides (la mal anomenada ‘doble negació’). És a dir, troba que és ‘més habitual’, en els registres formals, ‘el manteniment’ del ‘no’ (Ningú no podrà afirmar el contrari, posa d’exemple). Vegem-ho:

«És possible tant el manteniment com l’elisió de l’adverbi no, encara que el manteniment és la solució més habitual en els registres formals.»

7. Dos quarts de quatre són les tres i mitja segons on (i viceversa) (28.2.2: L’expressió de les hores)

La nova gramàtica esmena la redacció de la seva ‘mare’, la GIEC, en aquest aspecte que va suscitar tanta polèmica. La gramàtica del 2016 deia (les cursives són nostres):

«Les fraccions horàries se solen expressar pel sistema de campanar, habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya i que és específic de la llengua catalana, o pel sistema de rellotge, habitual en la resta.»

Com que dient ‘se solen expressar’ es podia interpretar que tant l’un sistema com l’altre eren ‘vàlids’ a tot arreu, la Gramàtica essencial ho presenta d’una manera més clara (les cursives són nostres):

«Les fraccions horàries s’expressen en la major part del català central i nord-occidental amb el sistema de campanar, que és específic de la llengua catalana. En la resta del domini lingüístic, és d’ús general el sistema de rellotge.»

Ara no hi ha cap dubte sobre què recomana la gramàtica: un mitjà de comunicació de Barcelona o de Figueres, per exemple, ha de dir ‘dos quarts de quatre’ i un de Manacor o d’Alcoi, ‘les tres i mitja’.

8. Tornarem d’ací a un mes (14.6: Les correlacions de preposicions)

A l’hora de decantar-se cap a ‘d’ací a un mes’ o ‘d’ací un mes’, la GEIEC —com ja hem vist en algun altre apartat— fa una giragonsa: sembla que vulgui recomanar una solució i acaba preferint-ne una altra per als registres formals. En aquest cas la tradicional, ‘d’ací a’:

«També trobem la correlació de… a en la construcció temporal d’aquí a (o d’ací a), que permet calcular el moment en què tindrà lloc una situació. En aquesta construcció és habitual la supressió de la preposició a, tot i que se sol mantenir en els registres formals: Tornarem d’aquí (a) un mes; El fuster vindrà d’ací (a) dos dies.»

Quan diu que ‘és habitual la supressió de la preposició a‘, segurament la GEIEC hauria d’explicar que elidir una vocal àtona en contacte amb una de tònica és un fenomen molt general. D’aquest cas, vam parlar-ne en aquesta sèrie d’articles.

9. Com que l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu(26.2.2: Els nexes causals)

Si la lectura de la GIEC podia despertar cap dubte sobre les possibilitats d’introduir aquesta mena d’oracions causals, la Gramàtica essencial és taxativa:

«En els registres formals, no és acceptable l’ús de com en comptes de com que: Com que l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu (i no Com l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu).»

10. Fa tres dies que està engripat (en compte de Porta tres dies engripat) (28.4: Altres construccions temporals)

Amb una redacció no sabríem dir si prou aclaridora, la GEIEC ens diu que és ‘preferible’ emprar el verb fer i no pas el verb portar a l’hora de construir aquesta mena d’oracions temporals amb un significat de ‘acumulació’:

«Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible. Es tracta de les oracions amb el verb portar en forma finita…»

Com veieu, diu que és ‘la construcció més genuïna i preferible’. Hem de suposar que una frase amb la mateixa estructura però sense valor temporal tampoc no seria considerada preferible. Per exemple, ‘Ja ha escrit deu fulls’ deu ésser preferible a ‘Ja porta escrits deu fulls’.

11. La desaparició de donat que (21.2: Les conjuncions)

Molts filòlegs es van sorprendre de veure que la gramàtica del 2016 acceptava la construcció donat que, amb valor causal, que sempre s’havia considerat un castellanisme. Doncs en la nova gramàtica n’ha desaparegut tota referència (si més no, hem estat incapaços de trobar-la-hi). La GIEC deia (la negreta és nostra):

«Tradicionalment, també s’han considerat locucions conjuntives certes formes de participi seguides de la conjunció que introductora d’una subordinada substantiva, com vist que, atès que, donat que, tret que...»

En canvi, la GEIEC diu:

«Són equiparables a locucions conjuntives construccions formades per un participi seguit de la conjunció que (vist que, atès que, tret que, llevat que, posat que).» [*]

12. S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions (15.4.1: Locucions prepositives)

Una altra locució causal segurament d’origen castellà que va admetre la GIEC és degut a, cosa que també va sorprendre molts professionals i usuaris de la llengua. En aquest cas, a diferència de donat que, sí que s’ha mantingut en la GEIEC:

«L’ús més freqüent [de degut] en masculí singular ha acabat convertint-lo en una locució causal que selecciona un sintagma nominal (S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions) o una oració encapçalada per el fet(Degut al fet que no hi havia aigua a les dutxes, hem deixat la competició per a la setmana entrant).»

Conclusions d’urgència

Sense haver tingut prou temps per a analitzar minuciosament la Gramàtica essencial, n’hem de concloure que, efectivament, aquesta simplificació serà útil per a qualsevol qui vulgui consultar-la. Afegim-hi encara la utilitat pel fet d’ésser consultable a internet –per bé que, ara com ara, la GEIEC no té un cercador general, una mancança que esperem que es resolgui aviat.

Quant a la reducció dràstica de marques que van anunciar els responsables de l’obra (‘no és acceptable’, ‘s’evita’ i ‘és preferible’), hem pogut veure en aquests pocs exemples que no ha acabat de reeixir, perquè n’hi apareixen més, com ara ‘és més habitual’ (o ‘formes habituals’), ‘en general’, ‘formes tradicionals’, ‘se sol mantenir’… A desgrat d’això, la solució preferent (allò que en llenguatge planer es diu ‘més correcte’) sol restar clara.

En definitiva, pensem que les orientacions aplegades en aquesta obra han de servir perquè tothom (professionals i no professionals) entengui quins són els criteris de la normativa ‘oficial’. Solament per això ja paga la pena.

Benvinguda, doncs, Gramàtica essencial.

[*] Quan ja havíem publicat l’article, un membre de la Secció Filològica del IEC ens avisa que donat que es manté en la GEIEC, tot i haver desaparegut del paràgraf que hem citat. Apareix concretament en l’apartat 26.2.2 Els nexes causals, on hi ha un paràgraf en lletra menuda que diu:

«Els nexes donat que i degut a, també basats en un participi, poden introduir una construcció causal: Vam decidir deixar-ho córrer, donat que el guany del negoci era tan petit.»

Així doncs, el castellanisme donat que tampoc no ha desaparegut de la GEIEC. Un goig sense alegria.

[Aquest article fou publicar a VilaWeb el 2-2-2019]

Vegeu també:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Per Santa Agnès, una hora més

0
Publicat el 2 de febrer de 2019

Ací tenim els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Per Santa Agnès, una hora més

2. Una llengua precisa

3. No enraonis!

4. Un nonagenari tractat de tu

5. Encara dieu que no ve d’aquí?

6. No fem malbé l’endemà

7. Amagar el cap sota el perfil mirant cap a un altre costat

8. Dites, com us dieu?

9. No serà pas sobrer de recordar-ho

10. És cabdal no recular

11. No tenim cap més remei que combatre la plaga

12. Pronoms febles socarrimats fa vint-i-cinc anys

13. Això sí que és cosa nostra

14. Com que «estamos en ello»?

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Cerquem la manera d’eixir-ne

1
Publicat el 19 de gener de 2019

Heus ací els brins —de llengua i d’esperança— d’aquesta quinzena:

1. Cerquem la manera d’eixir-ne

2. Qui gosa malfiar-se dels ensopits?

3. Gent amb ganes de «rakhar»

4. Se me n’ha anat del cap i m’ho he descuidat

5. Una llengua que fila prim

6. Gent de tota mena

7. Volem bastir un català de pas sucat amb oli?

8. Compartir amb pau, amor i flors

9. Ja ho tenen, això, els pronoms neutres…

10. Plataforma acaba amb a

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Una munió d’andròmines

0
Publicat el 5 de gener de 2019

Resultat d'imatges de junk

Ací us deixo els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Un vailet trempat amb una munió d’andròmines

2. Els botiguers que no venen

3. Ja és massa

4. Guionistes nous per a l’anunci de la Grossa

5. L’endemà serà d’avui en vuit

6. Els tiquismiquis ens devoren la varietat

7. La vàlua dels quecs

8. L’oncle Ventura

9. No apostem tant

10. Contra el «lo» (segona part)

11. Heu cagat el tió?

12. Viu Nadal sense article

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

#salvemelsmots

26
Publicat el 3 de gener de 2019

Ací trobareu tots els «brins» amb llistes de mots que perillen per una raó molt concreta: són sinònims de termes que s’assemblen a una paraula castellana i això fa que, per la pressió de la llengua dominant, el mot que no té bessó castellà vagi caient en desús.

La forma semblant a la castellana no necessàriament ha d’ésser un castellanisme. De vegades és un mot patrimonial ben genuí. Però això no impedeix que l’altra forma resulti perjudicada per la circumstància esmentada.

Primera tongada:

Segona tongada:

Tercera tongada:

 

Quarta tongada:

Cinquena tongada:

Sisena tongada:

Setena tongada:

Vuitena tongada:

Novena tongada:

Desena tongada:

Onzena tongada

Dotzena tongada

Tretzena tongada

Catorzena tongada

Quinzena tongada

Setzena tongada

Dissetena tongada

Divuitena tongada

Dinovena tongada

 

Vintena tongada

Vint-i-unena tongada

Vint-i-dosena tongada

Vint-i-tresena tongada

Vint-i-quatrena tongada 

Vint-i-cinquena tongada

Vint-i-sisena tongada

Vint-i-setena tongada

Vint-i-vuitena tongada

Vint-i-novena tongada

Trentena tongada

Trenta-unena tongada

Trenta-dosena tongada

Trenta-tresena tongada

Trenta-quatrena tongada

Trenta-cinquena tongada

Trenta-sisena tongada

Trenta-setena tongada

Trenta-vuitena tongada

Trenta-novena tongada

Quarantena tongada

Quaranta-unena tongada

Quaranta-dosena tongada

Quaranta-tresena tongada

Quaranta-quatrena tongada

Quaranta-cinquena tongada

Quaranta-sisena tongada

Quaranta-setena tongada

Quaranta-vuitena tongada

Quaranta-novena tongada

Cinquantena tongada

Cinquanta-unena tongada

Cinquanta-dosena tongada

Cinquanta-tresena tongada

Cinquanta-quatrena tongada

Cinquanta-cinquena tongada

Cinquanta-sisena tongada

Cinquanta-setena tongada

Cinquanta-vuitena tongada

Cinquanta-novena tongada

Seixantena tongada

Seixanta-unena tongada

Seixanta-dosena tongada

Seixanta-tresena tongada

Seixanta-quatrena tongada

Seixanta-cinquena tongada

Seixanta-sisena tongada

Seixanta-setena tongada

Seixanta-vuitena tongada

Seixanta-novena tongada

Setantena tongada

Setanta-unena tongada

Setanta-dosena tongada

Setanta-tresena tongada

Setanta-quatrena tongada

Setanta-cinquena tongada

Setanta-sisena tongada


________________________________________
Setanta-setena tongada


________________________________________
Setanta-vuitena tongada


________________________________________
Setanta-novena tongada


________________________________________
Vuitantena tongada


________________________________________
Vuitanta-unena tongada


________________________________________
Vuitanta-dosena tongada


________________________________________
Vuitanta-tresena tongada


________________________________________
Vuitanta-quatrena tongada


________________________________________
Vuitanta-cinquena tongada


________________________________________
Vuitanta-sisena tongada


________________________________________
Vuitanta-setena tongada


________________________________________
Vuitanta-vuitena tongada


________________________________________
Vuitanta-novena tongada


________________________________________
Norantena tongada


________________________________________
Norantena-unena tongada


________________________________________
Norantena-dosena tongada


________________________________________
Norantena-tresena tongada


________________________________________
Norantena-quatrena tongada


________________________________________
Norantena-cinquena tongada


________________________________________
Norantena-sisena tongada


________________________________________
Norantena-setena tongada


________________________________________
Norantena-vuitena tongada


________________________________________
Norantena-novena tongada


________________________________________
Centena tongada

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Nadal del 1938

2
Publicat el 22 de desembre de 2018

Demà farà vuitanta anys que una noia —a punt de fer-ne tretze— escrivia una redacció escolar plena de nostàlgia, perquè enyorava una infantesa que la guerra li havia escapçat. Dos dies abans, al començament de l’hivern, havia dibuixat i pintat un precís i preciós «Paisatge hivernal» (el que encapçala aquest article), acompanyat del text «L’HIVERN», amb títol de lletres nevades. Tot el conjunt era una petita i modesta obra d’art d’una nena que deixava d’ésser nena i se’n dolia. En la segona redacció, la del dia 23, es commovia —i ens commou a tots ara— explicant com trobava a faltar el torró d’avellana i de pinyó i la rabassa i el tió. I les cançons a la vora del foc. Tot això ho expressava en un d’aquells tres quaderns del curs 1938-1939 salvats de la foguera de la por.

Com has de créixer si t’han furtat una part de la infantesa? Com t’has de mirar la vida si quan encara ets mig nen no veus sinó maldat i mort a l’entorn?

Avui, tres dies abans que aquella pubilla de tretze anys en faci noranta-tres, transcric el text que escrigué el 23 de desembre de 1938, en què gairebé no he hagut de corregir res (quants minyons de tretze anys trobaríem, ara, que fessin tan poques faltes?).

Mai més. Que puguem viure —que ens deixin viure— sempre en pau a tots: infants, joves i vells.

«NADAL

Nadal! Somni daurat de xics i grans, diada feliç, anhelada, desitjada…

Qui dels homes no somniava aquest dia feliç en què trauria la “Grossa”, la rifa que fa ric en un moment, que converteix de pobre a ric, que… Quin mortal no ho somniava?

I nosaltres, els petits, qui no esperava aquest dia per fer cagar el tió, i menjar torrons, neules, xocolata i el gros capó?

I a més a més el “pessebre” en un angle de la taula, amb les seves figuretes polides, les casetes de suro i el riuet de plata. Que bonic!

Somnis, temps passats que tardaran a tornar. Quin canvi!

Aquest any enlloc es veu l’alegria, sols el retruny del canó pertot arreu, però nosaltres esperem, esperem i desitgem que la pau torni a renéixer i que puguem tornar a celebrar aquesta diada amb alegria, i encara que siguem grans puguem cantar:

Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses,
caga coses.
Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses per a jo.

Quan volíem que cagués torrons, cantàvem:

Caga, tió, d’avellana, d’avellana.
Caga, tió, d’avellana i de pinyó.
I si no vols cagar, et donaré un cop de bastó.

Uns quants dies abans de Nadal cantàvem:

Per Nadal
posarem el porc en sal,
el fetget a la paella,
la mocada al gavadal;
farem rostes i tastets,
llonganisses i fuets;
del llomillo la padrina
farà una olla de tupina;
al qui sigui més panarra
li darem pa amb botifarra.
Oidà, oidà,
qui no cregui que n’hi haurà.

Quan havíem dinat ja esperàvem poder anar al cine o a algun lloc divertit i així passàvem una diada plena d’alegria.

Que alegres que eren les festes de Nadal!

Quant desitgem que puguem tornar a celebrar-les ben aviat!

Maria Pujol
23-12-1938
Callús»

 

 

Potser també us interessarà:

—Tres quaderns

—Què m’hi sé jo?

—Coses que diu la meva mare

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Enraonem?

1
Publicat el 22 de desembre de 2018

Heus ací els brins d’aquesta quinzena:

1. Enraonem?

2. Ho hauríem pogut fer o ho podríem haver fet?

3. Quan el bilingüisme passiu és bilingüisme gandul

4. Trieu noses per a aplegar

5. Tan proper cansa

6. Com més va, més llençols perdem

7. Comptem fins a tres, Sheila

8. Ara com ara, tot va bé

9. Som massa persones

10. Cada dia surt el sol

11. Anem a veure què diu la nova gramàtica

12. Vejam si ens aclarim

13. Fer el dit del mig no és fer la figa

14. Guionet: ara sí, ara no

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Coromines, Sales i el barcinocentrisme (2a corominada)

5
Publicat el 14 de desembre de 2018

Hi ha un corpus literari molt interessant i ric que és la correspondència entre els intel·lectuals dels Països Catalans del segle XX. I dins aquest corpus, hi ocupen un lloc preeminent les lletres bescanviades entre el filòleg Joan Coromines i l’escriptor, traductor i editor Joan Sales.

Algun dia caldrà desmentir tòpics sobre el vessant lingüístic de Sales, que ha estat pintat interessadament com un precursor del català light. Llegint-ne els texts, ja n’hi hauria d’haver prou per a desmuntar aquesta visió. Avui, tanmateix, donarem la veu a Coromines.

En el llibre Llengua i Pàtria (Fundació Pere Coromines – Ara Llibres, 2017) podem llegir unes lletres magnífiques del mestre Coromines al deixeble Sales. És així, a parer meu, com s’ha d’interpretar aquesta correspondència sobre llengua, que comença ara fa poc més de seixanta anys, el dia 5 d’octubre de 1958, en una lletra extensa en què sucaria pa qualsevol  individu mínimament interessat pel català.

En aquest diàleg entre el mestre i l’alumne, Coromines és summament didàctic. S’endevina de seguida que considera Sales com un aprenent iniciat i avantatjat, que pot entendre lliçons complexes, reflexions subtils, missatges precisos.

Coromines, en aquest text, fa referència a una qüestió polèmica que preocupa el seu corresponsal: les «dificultats» de l’ortografia. Mira de donar-li entenent que pretendre canviar l’ortografia és una «idea insensata». I tot seguit s’esplaia a justificar-ho. Per centrar la qüestió, explica que una reforma d’aquesta mena té dos impediments «inherents» a la llengua.

En primer lloc, la riquesa fònica:

«La nostra llengua és molt més rica en sons que el castellà. Aquest no té més que cinc sons vocàlics i divuit sons consonàntics (parlo de sons i no de lletres): és una llengua d’una monotonia i d’una pobresa fonètica extremes. El català, en canvi, té vint-i-tres sons consonàntics diferents i té vuit vocals en lloc de les cinc castellanes. Ara bé com que català i castellà han d’expressar aquest nombre diferent de sons per mitjà del mateix nombre de lletres heretades del llatí, que no són en total més que vint-i-quatre (mentre que els nostres sons són trenta-un), salta als ulls que el català, per compensar aquest dèficit de l’alfabet llatí ha de recórrer indefugiblement a complicacions ortogràfiques que el castellà no necessita (per exemple el complicat sistema de s, ss i z).»

I en segon lloc, la riquesa dialectal. I en aquest punt escriu una lliçó magistral d’unitat de la llengua:

«Nosaltres tenim un sistema de dialectes diferenciat sobretot en qüestions de pronunciació, i aquests dialectes ens imposen encara moltes altres complicacions ortogràfiques inevitables […]. Sembla que el vostre amic Clarasó [1] proposaria de tirar al dret, riure’s dels dialectes i simplificar l’ortografia, tant si s’hi avenen els valencians etc. com si no: Barcelona, demogràficament més forta, s’imposaria als altres dialectes i els parlants d’aquests es resignarien a aquest llenguatge mig estranger per a ells, o si no, que ens abandonessin. Doncs és clar que ens abandonarien. […] I quin patriota es resignaria a reduir a poc més de la meitat el nombre de la gent que reconeixeria la nostra llengua com a pròpia? I quin patriota o quin escriptor conscient es resignaria a introduir un divorci radical entre la llengua literària del segle XX i la llengua dels Clàssics i de la Renaixença?»

Per il·lustrar aquesta reflexió, poc més endavant Coromines fa un exercici demostratiu que pot semblar una atzagaiada, però que és, en el fons, una crítica mordaç del barcinocentrisme lingüístic: tradueix uns versos del Canigó verdaguerià a «aquesta ortografia diguem-ne proletària» —com diu irònicament. Heus ací un petit fragment de l’exercici que proposa el mestre:

«Am suny jarmá lu conta da Sardanya,/ com aliga ca l alig acumpanya,/ daballa Tallaferru da Canigó um matí;/ be m sum fill da casá par la buscuria,/ cuan, al santiri mistica canturia,/ sa n entr a l armitatxa dabot da sam Martí.»

Coromines no proposa pas cap canvi de l’ortografia, però sí que gosa enumerar alguns aspectes que podrien servir per a simplificar-la sense comprometre la riquesa idiomàtica. Esmenta, per exemple, la l·l, la ç, la h i el canvi de la d i la g finals per t i c. Però admet que aquestes modificacions no servirien pas de gran cosa, perquè restaria encara el 90% de les «dificultats» ortogràfiques:

«Aquest deu per cent de guany no solament ajudaria molt poc a la gent de pocs estudis, sinó que ens costaria el tornar a caure en l’anarquia ortogràfica catastròfica dels anys noranta. Aquestes reformes les acceptaríem vós i jo si ens haguéssim begut el seny, i segurament les acceptarien algunes persones de menys cultura lingüística que vós i jo i uns quants més que aconseguíssim d’entabanar.»

Coromines era un savi amb un gran sentit de la utilitat i l’eficàcia, fonamentats en l’estudi acurat i pregon de la llengua. Era un savi prudent i per això —i perquè sabia que també era un savi prudent— pràcticament no va qüestionar ni contradir Fabra.

En fi, totes aquestes lliçons es poden resumir en una frase d’aquesta mateixa lletra:

«En tot el que sigui gramatical i ortogràfic s’ha d’anar amb peus de plom, caríssim Sales.»

[1] Segurament, l’escriptor Noel Clarasó, tal com ens diu Ramon Torrents.

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llegides i triades, Llengua | Deixa un comentari

Salvem el soldat «rai»

0
Publicat el 8 de desembre de 2018

Salvem el soldat RAI

Si volem reeixir, no ens acluquem d’ulls als entrebancs feixucs

Que en saps res, d’un rebut a nom seu?

El darrer d’eixorivir-se

Trencadissa lingüística a l’Ajuntament de Barcelona

La millor alternativa no és pas el català de plàstic

Pensem-hi tant com puguem abans no sigui massa tard

Quan el «full» és ple

Les eles pageses i els sous de les gallines

Si mai has estat discriminat ho has estat alguna vegada

Faltar al respecte a la genuïnitat

L’embolic del gran poeta Margarit

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Ara és l’hora, IEC

1
Publicat el 30 de novembre de 2018

Una llengua amenaçada ha de menester una norma forta, segura i estable

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al «català del carrer». Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que la nova normativa acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica «essencial», una obra «adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma».

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no «ha arribat» a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil.

En primer lloc, perquè no és clara. Sovint la norma hi apareix amagada rere unes descripcions que poden arribar a ésser contradictòries i tot. Ens en farem una idea amb aquesta explicació sobre un aspecte cabdal de la nostra gramàtica: l’ús dels verbs ésser i estar (p. 870):

«Amb els adjectius “solter”, “casat”, “jubilat”, “calb”, “cec”, “sord”, “coix”, “viu” o “mort”, és tradicional l’ús del verb “ser”, però el verb estar s’usa amplament avui sense cap diferència semàntica: “Aquell pobre home és/està cec” […] Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (“casat”, “solter”, “jubilat”) o la característica d’una persona (“calb”, “cec”, “sord”, “coix”, “manc”) és preferible no apartar-se de l’ús tradicional amb “ser”.»

Observem com la descripció fa dir als redactors que el verb estar «s’usa amplament avui» en contexts en què no s’emprava. (No cal dir —o sí, però la GIEC no ho diu— a què és degut aquest canvi d’ús.) Tinguem en compte que la GIEC, registrant aquest canvi, ja el valida, l’accepta, el considera correcte. Tanmateix, no acabem de saber l’abast de l’admissió, car més avall diu que «és preferible» de fer servir ésser. L’exuberància descriptiva embarassa, doncs, la claredat prescriptiva.

La suma d’aquest deler descriptiu i d’un aparent joc d’equilibris per a registrar solucions «del carrer» mena a unes propostes molt insegures. N’és un altre exemple aquesta frase, en què s’autoritza a fer servir una preposició davant la conjunció que (p. 1.004):

«En els registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània, és habitual que la preposició estigui en contacte amb la conjunció “que”.»

Certament, no acabem de saber si això vol dir que sí o que no o que depèn (i de què depèn).

Més endavant, en aquest apartat mateix, la descripció és tan vacil·lant que acabem trobant una diversitat de solucions sense cap raó aparent. Aquest n’és el resultat, amb exemples:

—«Els meus amics són contraris a que els obliguin a sortir»: «és habitual» en registres informals

—«No estan conformes en que les dades siguin públiques»: «es pot donar» en registres informals

—«Confio en que vindreu»: «és habitual l’elisió» en la majoria de registres

Tres graus d’ús («habitual», «es pot donar», «és habitual no fer-ho») en els registres informals, sense saber a què responen.

Podríem posar molts més exemples per a palesar que és molt difícil d’escatir-hi una norma clara, en la GIEC. I, francament, això no ens ho podem permetre: una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti.

L’altre aspecte crític de la GIEC és, com hem dit, un suposat acostament al castellà, que va alarmar una bona part dels filòlegs i, en general, dels interessats per la salut de la llengua. La gramàtica registra —i, per tant, accepta com a correctes— un seguit de formes, construccions, locucions… que són fruit de la interferència del castellà. N’hem vist en els exemples anteriors, però n’hi ha qui-sap-les més. Per exemple:

Vés a ca la padrina a per la mona [p. 746], Ho hem fet per a que ho veges [p. 1126], Possiblement vinguin demà a sopar [p. 935], pel matí, per la tarda [p. 743-744], Porta tres dies engripat [p. 1202], Anem a explicar les coses tal com són [p. 955], Com no sabia que la mare era fora, va tancar la porta [p. 1115], No he fet res al respecte [p. 783], En quedar-se sense feina, enguany no podran llogar l’apartament [p. 1119], tot el temps [p. 910], donat que [p. 965], degut a [p. 779], no obstant [p. 1212], a menys de, a menys que (i potser també a menys de que) [p. 1151], a falta de (en sentit temporal) [p. 782], a jutjar per [p. 1151], a nivell de [p. 776]…

L’esperança de la «novíssima» gramàtica
Finalment, sembla que durant el 2019 podrem disposar de la Gramàtica essencial (GEIEC) que prometien els responsables de la Filològica el 2016. I sembla també que serà consultable a la xarxa, amb contingut interactiu, quadres de resum i remissions a la GIEC. La dirigeix Maria Josep Cuenca (Barcelona, 1964), catedràtica de la Universitat de València, especialista de sintaxi i lingüística aplicada.

Aquesta gramàtica essencial és la que ha d’explicar, ha de precisar i ha d’aclarir totes les ambigüitats que conté la del 2016. És desitjable que finalment passem de la descripció de la GIEC a la prescripció i la norma de la GEIEC. Si aconsegueix això pot ésser certament una obra útil.

Ara, doncs, és quan el IEC tindrà l’oportunitat d’aconsellar, recomanar i fer prevaler unes solucions o unes altres. Ara —si ho vol— podrà fer el paper que hom espera d’una acadèmia: afermar la genuïnitat de la llengua normativa, és a dir, reforçar-ne les estructures per a resistir l’embat abassegador del castellà.

Potser també us interessarà:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari