El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llengua

Ara és l’hora, IEC

1
Publicat el 30 de novembre de 2018

Una llengua amenaçada ha de menester una norma forta, segura i estable

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al «català del carrer». Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que la nova normativa acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica «essencial», una obra «adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma».

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no «ha arribat» a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil.

En primer lloc, perquè no és clara. Sovint la norma hi apareix amagada rere unes descripcions que poden arribar a ésser contradictòries i tot. Ens en farem una idea amb aquesta explicació sobre un aspecte cabdal de la nostra gramàtica: l’ús dels verbs ésser i estar (p. 870):

«Amb els adjectius “solter”, “casat”, “jubilat”, “calb”, “cec”, “sord”, “coix”, “viu” o “mort”, és tradicional l’ús del verb “ser”, però el verb estar s’usa amplament avui sense cap diferència semàntica: “Aquell pobre home és/està cec” […] Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (“casat”, “solter”, “jubilat”) o la característica d’una persona (“calb”, “cec”, “sord”, “coix”, “manc”) és preferible no apartar-se de l’ús tradicional amb “ser”.»

Observem com la descripció fa dir als redactors que el verb estar «s’usa amplament avui» en contexts en què no s’emprava. (No cal dir —o sí, però la GIEC no ho diu— a què és degut aquest canvi d’ús.) Tinguem en compte que la GIEC, registrant aquest canvi, ja el valida, l’accepta, el considera correcte. Tanmateix, no acabem de saber l’abast de l’admissió, car més avall diu que «és preferible» de fer servir ésser. L’exuberància descriptiva embarassa, doncs, la claredat prescriptiva.

La suma d’aquest deler descriptiu i d’un aparent joc d’equilibris per a registrar solucions «del carrer» mena a unes propostes molt insegures. N’és un altre exemple aquesta frase, en què s’autoritza a fer servir una preposició davant la conjunció que (p. 1.004):

«En els registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània, és habitual que la preposició estigui en contacte amb la conjunció “que”.»

Certament, no acabem de saber si això vol dir que sí o que no o que depèn (i de què depèn).

Més endavant, en aquest apartat mateix, la descripció és tan vacil·lant que acabem trobant una diversitat de solucions sense cap raó aparent. Aquest n’és el resultat, amb exemples:

—«Els meus amics són contraris a que els obliguin a sortir»: «és habitual» en registres informals

—«No estan conformes en que les dades siguin públiques»: «es pot donar» en registres informals

—«Confio en que vindreu»: «és habitual l’elisió» en la majoria de registres

Tres graus d’ús («habitual», «es pot donar», «és habitual no fer-ho») en els registres informals, sense saber a què responen.

Podríem posar molts més exemples per a palesar que és molt difícil d’escatir-hi una norma clara, en la GIEC. I, francament, això no ens ho podem permetre: una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti.

L’altre aspecte crític de la GIEC és, com hem dit, un suposat acostament al castellà, que va alarmar una bona part dels filòlegs i, en general, dels interessats per la salut de la llengua. La gramàtica registra —i, per tant, accepta com a correctes— un seguit de formes, construccions, locucions… que són fruit de la interferència del castellà. N’hem vist en els exemples anteriors, però n’hi ha qui-sap-les més. Per exemple:

Vés a ca la padrina a per la mona [p. 746], Ho hem fet per a que ho veges [p. 1126], Possiblement vinguin demà a sopar [p. 935], pel matí, per la tarda [p. 743-744], Porta tres dies engripat [p. 1202], Anem a explicar les coses tal com són [p. 955], Com no sabia que la mare era fora, va tancar la porta [p. 1115], No he fet res al respecte [p. 783], En quedar-se sense feina, enguany no podran llogar l’apartament [p. 1119], tot el temps [p. 910], donat que [p. 965], degut a [p. 779], no obstant [p. 1212], a menys de, a menys que (i potser també a menys de que) [p. 1151], a falta de (en sentit temporal) [p. 782], a jutjar per [p. 1151], a nivell de [p. 776]…

L’esperança de la «novíssima» gramàtica
Finalment, sembla que durant el 2019 podrem disposar de la Gramàtica essencial (GEIEC) que prometien els responsables de la Filològica el 2016. I sembla també que serà consultable a la xarxa, amb contingut interactiu, quadres de resum i remissions a la GIEC. La dirigeix Maria Josep Cuenca (Barcelona, 1964), catedràtica de la Universitat de València, especialista de sintaxi i lingüística aplicada.

Aquesta gramàtica essencial és la que ha d’explicar, ha de precisar i ha d’aclarir totes les ambigüitats que conté la del 2016. És desitjable que finalment passem de la descripció de la GIEC a la prescripció i la norma de la GEIEC. Si aconsegueix això pot ésser certament una obra útil.

Ara, doncs, és quan el IEC tindrà l’oportunitat d’aconsellar, recomanar i fer prevaler unes solucions o unes altres. Ara —si ho vol— podrà fer el paper que hom espera d’una acadèmia: afermar la genuïnitat de la llengua normativa, és a dir, reforçar-ne les estructures per a resistir l’embat abassegador del castellà.

Potser també us interessarà:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Els padrins no ens entendrien pas

2
Publicat el 24 de novembre de 2018

Vegeu els brins d’aquesta setmana, amics:

Ai, si els padrins alcessin el cap

I que qualitat té el nostre catanyol!

Si ho comprem tot no en tindrem ni cinc

Obres que preguen sense conjunció

Si tant estossegues t’escabellaràs

A pocs minuts?

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

El cafè molt molt i els ossos de Raquel Sans

0
Publicat el 17 de novembre de 2018

Els brins lingüístics d’aquesta quinzena, si sou servits:

1. El cafè molt molt és dolent per als ossos (un dia crític per a Raquel Sans)

2. Ens estimem més no rovellar-nos

3. No plorem els pronoms febles

4. Primera (ar)remesa contra el «lo» neutre

5. Fem el ruc, però no ens fem les víctimes

6. No caricatureu la cuniculicultura

7. En fi, a vegades…

8. Generem oportunitats de creixement a través de l’enfarfegament

9. Quelcom per esmorzar, per dinar i per sopar…

10. De malcarats i bròfecs l’infern n’és ple

11. Preposicions sobreres als arbres de Barcelona

12. A TV3 van curts d’impermeables

13. Estem a casa i som al Viena

14. Quan el PP balear deia que parlava català

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

La «carnadura» de la llengua (1a corominada)

1
Publicat el 9 de novembre de 2018

Coromines i Vallcorba: el mestratge necessari

 

Hi ha un gran llibre que es diu Llengua i Pàtria, amb escrits de Joan Coromines. Conté discursos, articles i cartes, sobretot cartes, que tracten d’això: de la llengua i del país. Comentar aquests texts, amb citacions, serviria per a omplir dotzenes d’articles del Clot. Avui faig el primer.

L’octubre de l’any 1984, a la Universitat de València, Coromines va dictar una ponència en el cicle «Els Països Catalans: un debat obert», amb motiu dels XIII Premis Octubre. El títol de la conferència ja ho diu tot: «La unitat de la llengua com a fet científic». Com convindria que el llegissin els blaveros de dalt i de baix, aquest article… Potser amb un parell de paràgrafs en tindrien prou. De bon començament, ja diu:

«Es tracta d’observar els fets de la realitat, d’estudiar les coses de la vida, com són, sense disfressa, amb un gran respecte que desdenya èmfasis filosòfics. La unitat de la nostra llengua, en totes les terres on es parla, és un fet, que ningú no deixa de veure, si no hi vol cloure els ulls de la intel·ligència, mogut per prejudicis, cegues aversions o disfressa interessada.»

I poc després ho exemplifica d’aquesta manera tan plàstica:

«L’infant que ha après només de la mare, i dels companys de joc, el do del seu llenguatge, no arribarà a entendre les frases castellanes, italianes i tals, però si el traieu d’Alacant i el poseu al peu del Canigó, sense exercitar cap força, sense demanar aclariments, comprendrà tot el que li diguin; si de Carlet el feu pujar a Tous, si des de Lleida el dueu vint quilòmetres a ponent, ja no comprèn. Vet aquí el gran fet científic.»

I no parla tan sols de la unitat geogràfica, ans també de la temporal. I amb rotunditat:

«El valencià actual és purament i simplement la prolongació del català de Berenguer el Gran [s. XI-XII]? Sí, ja ho crec que ho és.»

Tot seguit atenua aquesta contundència i s’entreté en les influències. I ens il·lustra amb deixos de l’àrab i del mossàrab en el català de més amunt i de més avall. I sobretot, donant la importància precisa al lèxic i a la sintaxi i a la fonètica, ens duu a un punt molt interessant, a l’essència, a la «carnadura»:

«¿Quina importància té el fet que uns termes com “algeps” o “guix” o “rajola” o “almorzar” siguin romànics mossàrabs i estranys al llenguatge de Jaume el Conqueridor? No hi ha cosa més accidental i més giradissa que el lèxic, en una llengua. És el sistema de la llengua allò que en fa el teixit, la molla, l’essència. La pronunciació ja importa força més; i hi ha com una mena d’aparell de rellotgeria que és la flexió i és la sintaxi i és l’estructura fraseològica i semàntica (“la forma interna del llenguatge”): això és la carnadura de la llengua i això importa molt més.»

Llegint aquest text, no m’he pogut estar de pensar en el gramàtic Jaume Vallcorba i Rocosa, que va esmerçar tantes hores a estudiar justament la «carnadura» de la llengua, començant per la recerca i l’endreça rigorosa de l’ús recte dels verbs «ésser» i «estar», en què va restaurar, establir i propugnar un sistema que la llengua havia servat fins al segle XX.

Un dels molts aspectes que va estudiar Vallcorba fou el «lo» neutre.[1] Ell ens fa adonar que l’entrada d’aquest element desballesta estructures pròpies que s’havien mantingut inalterades de molts segles ençà. En les notes que hi dedica (aplegades al capítol VII del primer volum de l’Obra Completa, p. 278-289), parla de molts casos diferents de «lo» i dóna, per tant, solucions ben diverses.

Vegem uns quants exemples aportats per Vallcorba [2] d’estructures genuïnes que perillen per aquesta interferència, és a dir, per la invasió del «lo» neutre del castellà:

  • Si s’incorporés prou, veuria la catifa de terra (Si s’incorporés *lo suficient).
  • Tant com m’agrada dormir… (Amb *lo que m’agrada).
  • Tan divertit que era, de jugar amb ell (Amb *lo divertit que era).
  • Fes-ho tan bé com sàpigues (*lo més bé que sàpigues).
  • Ho deixo estar perquè és tan difícil (per *lo difícil que és).
  • Vine tan aviat com puguis (*lo més aviat possible).
  • Fes-hi tant com puguis (tot *lo que puguis).
  • No pot ser que cada ajuntament faci com vulgui (faci *lo que vulgui).
  • No t’arribes a imaginar que desagradable que és (*lo desagradable que és).
  • Sempre em fa la mateixa (*lo mateix).
  • La d’avui, no la hi perdono (*Lo d’avui)
  • Ara ve la bona (*lo bo).
  • Digueu-hi la vostra (*lo que us sembli).
  • Quina una te’n passa, ara? (Què és *lo que et passa, ara?).
  • És el seu fort (És *lo seu).
  • Aquest és el mal pitjor (Això és *lo pitjor).
  • Que hi hagi tants casos de corrupció sí que és inadmissible [o «: això sí que és inadmissible»] (*Lo que és inadmissible és que hi hagi).
  • La pitjor cosa que pot passar és que no obtinguin ni un regidor (*lo pitjor que pot passar).
  • És la cosa més divertida del món (*lo més divertit).
  • Les coses que em puguis dir, ja les sé (*Lo que em puguis dir).
  • Parteix d’un error, amb la qual cosa el raonament no és vàlid (*amb lo qual).
  • S’ha llevat de mala lluna, i per això l’esmorzar ha estat silenciós (*per lo qual).
  • És aquesta reacció que fa que els ciutadans desconfiïn (*Lo que fa que els ciutadans desconfiïn és aquesta reacció).
  • La lletjor el molesta (*Lo lleig).
  • La complicació ve ara (*Lo complicat ve ara).
  • Les afirmacions d’aquell grup no em van convèncer (*Lo afirmat per aquell grup).
  • La veritat és que no m’agrada (*Lo cert és que).
  • Convé de progressar de més fàcil a més difícil (de *lo més fàcil a lo més difícil).
  • No sap distingir blanc de negre (*lo blanc de lo negre).
  • Cal simplement discernir bo de dolent (discernir *lo bo de lo dolent).
  • Passa que ara tot és més car (*Lo que passa).
  • Em molesta sobretot que sigui tan poc puntual (*Lo que més em molesta és).
  • Va ésser més divertit que no em pensava (més divertit de *lo que em pensava).
  • Si molt convé ho encertes (*a lo millor).
  • Tirant curt, érem dos-cents (Per *lo menys).

En aquests exemples, es veu ben clar com una estructura forana pot torpedinar no pas una sola solució tradicional, sinó moltes (l’ús del femení, frases amb cosa o fet, estructures com ara tan(t)… com, locucions genuïnes, etc.). Perdre aquests recursos és perdre tremp o —per a dir-ho com Coromines— deixar que minvi la carnadura de la llengua.

Ja fa un cert temps que veig texts —mig seriosos mig faceciosos— que defensen l’acceptació del «lo» en català. Amb el cor a la mà, crec que els autors d’aquests articles o bé no han estudiat prou el fenomen o bé consideren el català una causa perduda i volen ajudar-lo a «benmorir».

No sé si el català té els dies comptats o no. Sigui com sigui, no creieu que paga la pena de fer-hi alguna cosa?

Potser en les lliçons de Fabra, de Coromines, de Vallcorba… hi trobarem el camí.

 

[1]  Hi ha un vessant molt «popular» de l’obra de Vallcorba, que convé de recordar i de reivindicar: les notes o lliçons breus. Parlo, sobretot, dels texts sobre llengua que publicà en el Bloc Maragall, el calendari de taula que tenia —i té—, en el revers de cada full, un breu escrit: un dia una recepta, un altre dia un poema, un altre un entreteniment, un altre una nota de llengua, etc. L’any 1978, quan ja feia catorze anys que els lectors havien pogut assaborir cada setmana una nota vallcorbina, l’editor del calendari, Miquel Arimany, en va fer una tria i les aplegà en un llibre: Punts essencials de català en lliçons breus. És d’aquesta obra que hem extret la lliçó d’avui. El llibre, avui descatalogat, fou inclòs en el primer volum de l’Obra gramatical i lingüística completa, a cura de Josep Ferrer i Lluís Marquet (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010).

[2] Dels exemples que presento, n’hi ha d’agafats directament de Vallcorba; n’hi ha d’apuntats directament en les converses que hi vam tenir, durant anys,un grup d’amics; n’hi ha d’apresos d’en Jem Cabanes —un altre deixeble de Vallcorba— i n’hi ha de nous, que m’han anat eixint.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Llengua esbarriada

1
Publicat el 3 de novembre de 2018

Els brins d’aquesta quinzena, si sou servits:

1. Una llengua esbarriada

2. Lliurat a la malenconia

3. Tinc por que no es perdi el no

4. Això rai, consellera

5. Posem-nos bé el xandall

6. Al «Polònia» tiren coses al terra

7. Si és semblant no cal que el fem similar

8. Blanqueja o s’emblanqueix?

9. Vejam, Laura

10. No realitzem el ridícul

11. Per a fer el gall, no cal treure pit

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

El sindicat USTEC-STEs, contra el nou model lingüístic del Departament d’Ensenyament

0
Publicat el 28 d'octubre de 2018

Resultat d'imatges de ustec

Després d’haver escrit l’article crític amb el nou model lingüístic de l’ensenyament —article que vaig titular «El nou model lingüístic no resoldrà el problema»—, he tingut ocasió de llegir la valoració profunda que en fa el sindicat majoritari de l’ensenyament, USTEC-STEs.

El text, titulat «El model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya. Informe valoratiu i crític de la Secretaria de Política Educativa d’USTEC·STEs» conté crítiques fonamentades, algunes especialment dures, com ara aquesta:

El fet que aquest document hagi estat redactat al marge de l’opinió del professorat i els seus representants, més enllà de les bones intencions dels autors, l’invalida com a proposta. El més convenient seria partir de zero i elaborar un nou document d’acord amb la participació activa dels ensenyants [p. 13]

Us ofereixo una selecció de paràgrafs del document que m’han semblat significatius:

  • En cap moment es constata la situació de minorització de la llengua catalana, les amenaces polítiques a la qual continua essent sotmesa, la gran vulnerabilitat legislativa, la pressió que rep la llengua pròpia pel que fa a ús social, o les escasses oportunitats de sentir-la en l’ús quotidià o els mitjans de comunicació o fora de l’àmbit escolar [p. 3]
  • El document fa servir algunes “trucs comunicatius” en justificar moltes de les seves afirmacions de l’estil “diversos estudis avalen/ evidencien / suggereixen…”, estudis o literatura acadèmica que no és referenciada enlloc. Aquesta és una característica comuna, una frase feta, quan es tracta de fer creure al lector que s’està en possessió de la veritat. Tot això es complementa amb la inexistència de confrontació de fonts contràries o discrepants amb el posicionament defensat o el contrast d’opinions en una comunitat acadèmica no sol haver consens sobre qüestions, com a mínim, controvertides [p. 4]
  • Cal recordar que en diversos dels territoris assenyalats [País Basc, Galícia…] existeix una segregació per llengua, i és molt preocupant aquesta referència, perquè és com si s’acceptés línies d’escolarització diferenciades. [p. 4]
  • Sobre el model plurilingüe reivindicat i considerat com a un fet positiu (opinió que compartim), es fa servir una definició vaga i imprecisa, empeltada del llenguatge competencial propi de les institucions europees [p. 4]
  • Aquesta percepció positiva del plurilingüisme ve deslligada de qualsevol consideració política arrelada a la quotidianitat dels alumnes, i que a Catalunya i l’estat espanyol en coneixem prou bé: la dimensió sociolingüística que propicia fenòmens diglòssics perquè una llengua de prestigi pretén marginar i relegar a una divisió inferior a una altra llengua [p. 5]
  • No explicitar ni reconèixer la difícil situació del català a les escoles, malgrat la legislació present des de la dècada de 1980 és una de les principals mancances del document [p. 5]
  • En determinats contextos, molt especialment en la secundària, la immersió no es practica. Certa fragilitat política de les institucions catalanes, certa por a generar conflicte, no han permès arbitrar mesures en aquest sentit, i el document no ho reconeix de manera explícita [p. 5]
  • S’admet la presència de les tres llengües com a vehiculars, la qual cosa explicita (i en certa mesura reconeix una situació que ja es venia donant) que el català recula respecte als plantejaments inicials de la Llei de Normalització Lingüística 1983, i que el Departament reconeix que aplica criteris similars al TIL de Les Illes Balears o les pràctiques d’escoles bilingües implantat a la Comunitat de Madrid des de fa una dècada. I aquest és un joc de suma zero. Les hores de presència que guanyen unes llengües, les perden una. [p. 6]
  • És una manera de reconèixer algunes de les acusacions per part d’entitats de defensa del castellà, segons les quals, la immersió lingüística perjudica l’alumnat castellanoparlant, [p. 7]
  • El document avala la presència del castellà com a llengua vehicular en aquells espais on el context sociolingüístic és majoritàriament catalanoparlant [p. 7]
  • A partir de constatacions empíriques, la impartició de currículum en anglès ha donat molts problemes. Enlloc apareixen referències a informes de plans pilot o avaluacions d’experiències que han tingut lloc a escoles catalanes, que sembla, no han anat massa bé [p. 7]
  • L’àrab és la llengua de l’administració i l’àrab clàssic, la de la religió, i és d’una família (semítica) molt diferent de la dels parlants amazics (afroasiàtica). Establir convenis amb el govern del Marroc per contractar lectors d’àrab seria com importar a Catalunya l’opressió nacional que ja patien al seu territori i perpetuar la marginació de la seva cultura [p. 8]
  • En una situació similar ens podríem trobar amb el xinès. La majoria dels xinesos catalans provenen de Qingtian, una petita zona de Zhejiang i parlen una variant del shangaiès, molt allunyada del mandarí [p. 8]
  • No és cap secret que ERC, que domina la conselleria sembla fer una aposta estratègica que tracta de captar les velles estratègies i xarxes clientelars de l’antigament influent PSC en base a l’objectiu explicitat d’”eixamplar la (seva) base. En segon terme, polítiques que satisfacin els governs de la Xina i el Marroc –malgrat que no beneficiïn les comunitats respectives- poden tenir cert atractiu diplomàtic en processos d’internacionalització de l’economia catalana. [p. 9]
  • L’apartat dedicat al projecte lingüístic de centre conté elements altament preocupants. En primer lloc, un excés d’autonomia que deixa en mans de les direccions, més que de la pròpia comunitat educativa, la política lingüística del centre. Això deixa en una situació de vulnerabilitat la llengua catalana, més permeable a pressions externes quanta més capacitat de decisió hi hagi en el despatx de direcció. [p. 10]
  • Al llarg de tot el document, es fa referència al “català i l’aranès” com a llengües pròpies del país. Respecte a aquesta darrera, tot i que tradicionalment ha rebut aquesta denominació, és incorrecta. Per qüestions més polítiques que lingüístiques s’evita parlar d’”occità”, que seria el terme més correcte. Entenem que el Departament hauria de fer aquest pas. [p. 11]
  • Bona part de les idees contingudes aquí responen a una legítima i justificable ambició. Es parla d’atenció individualitzada, de promoure la llengua oral, d’incardinació amb la comunitat educativa. tanmateix, enlloc es parla de recursos, ni ràtios, ni desdoblaments, ni formació, elements absolutament imprescindibles per al domini de, com a mínim, les quatre llengües (català, castellà, i dues estrangeres) que l’alumnat ha d’aprendre. Sense recursos, aquests objectius són paper mullat [p. 12]
  • Els successius plans d’estudis han empès a la marginalitat els estudis de literatura, font fonamental per assolir els objectius proposats. Les literatures han perdut un pes molt gran en els currículums, i alhora, la metodologia tradicional (centrada a estudiar corrents, generacions, estils,…) i amb fragments molt breus de textos literaris, ha menystingut la més interessant metodologia anglosaxona d’estudi i anàlisi d’autors i obres literàries en profunditat [p. 12]

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El nou model lingüístic no resoldrà el problema

8
Publicat el 27 d'octubre de 2018

El nou ‘Model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya’ és una defensa del bilingüisme, aquesta fal·làcia que pretén fer creure que Catalunya ‘té’ dues llengües i que aquesta situació s’ha de mantenir perquè ens enriqueix, ens agermana i ens allarga la vida. Tot i que el document diu que el català és ‘llengua pròpia’, en el fons considera que ho són tant el català com el castellà. La insistència constant a anomenar llengües ‘estrangeres’ totes aquelles que no són ‘oficials’ és una manera d’acotar el cap a la legalitat del règim del 78. Són ‘estrangers’ l’amazic, el mandarí o l’àrab, però el castellà no. El bilingüisme no es toca.

«Aquest és el punt de partença del nou model: eixir de l’institut sabent-se expressar en català i castellà, en castellà i català. I aquest és també el punt d’arribada»

A les primeres pàgines ja es deixa clar que l’escola s’ha acomodat a aquest objectiu i que el continuarà servint: ‘Actualment, després de més de 40 anys d’aplicació d’aquest model educatiu, les noves generacions de ciutadans de Catalunya, quan acaben l’ensenyament obligatori, estan en condicions d’expressar-se, tant oralment com per escrit, en les dues llengües oficials’ (p. 9). I a la pàgina següent: ‘Es pot dir que l’escola, a Catalunya, ha aconseguit bilingüitzar el conjunt de la població que hi ha passat’ (p. 10). Fins i tot quan es torna a proposar la immersió no és pas perquè el català acabi essent la llengua predominant en la societat, sinó simplement per ‘compensar’ la presència aclaparadora del castellà (p. 10). Ah, i que ningú no pateixi per la supervivència del castellà: ‘El coneixement de la llengua catalana […] no ha significat en cap cas que el coneixement del castellà hagi disminuït’ (p. 9).

Aquest, doncs, és el punt de partença del nou model: eixir de l’institut sabent-se expressar en català i castellà, en castellà i català. I aquest és també el punt d’arribada, amb uns afegits molt encomiables, per exemple, tenir coneixements més sòlids de llengües ‘estrangeres’ i haver adquirit sensibilitat i respecte per totes les llengües d’ús del Principat. Uns objectius justificats i vestits amb estudis seriosos i bibliografia a balquena, però que seran fum si no s’hi esmercen diners (en planificació, en formació i en sous de professionals).

La primera cosa a objectar és el propòsit fonamental: hem de voler consolidar una ‘societat bilingüe’? Sembla estrany que un filòleg de formació consistent com és Josep Bargalló contribueixi a amagar la realitat: les societats bilingües no existeixen, perquè la tensió entre dues llengües en contacte sempre es resol a favor de l’una o de l’altra. Fa anys que la sociolingüística hi insisteix: si ‘s’actua’ adequadament, la llengua feble es pot arribar a ‘normalitzar’ (restaurar-se com a llengua pròpia i predominant); si no ‘s’actua’ adequadament, la forta s’imposa i fa desaparèixer la feble. Sortim al carrer, parem l’orella i de seguida deduirem si caminem cap a la normalització o cap a la substitució.

Però bé, siguem càndids i imaginem que és possible aquesta convivència equilibrada en pau i harmonia entre dues llengües. ‘Les noves generacions estan en condicions d’expressar-se […], tant oralment com per escrit, en les dues llengües oficials’, diu el document. Vejam: qui pot sostenir aquesta afirmació sense enrojolar-se? Qui es pot empassar que tots els alumnes de la nostra escola s’acaben expressant tan bé en català com en castellà? Deixeu-me ésser políticament incorrecte per a proposar-vos una prova: comparem el castellà de Marta Rovira amb el català de Gabriel Rufián. Ella –que va estudiar tan sols tres hores de castellà cada setmana fins a divuit anys– sap expressar-se en castellà amb fluïdesa, ni que sigui fent aquelles eles i aquells enllaços sonors que treuen de polleguera la Brunete; ell –que figura que va estudiar pràcticament totes les hores en català– gasta una llengua farcida d’interferències fonètiques, gramaticals i lèxico-semàntiques, impossible d’entendre si no saps castellà. Aquesta és la realitat. Més ben dit, una part de la realitat. La realitat és que nombrosos alumnes surten de l’institut sense saber parlar gairebé la llengua del país. La realitat és que si una professora diu ‘pair’ en una classe de tercer d’ESO hi ha alumnes que arrufen el front perquè no l’entenen. La realitat és que en moltes aules als pronoms adverbials ja els han cantat les absoltes. La realitat és que qualsevol professor que vulgui fer servir recursos d’internet (de films a programes científics divulgatius) haurà de recórrer al castellà massa sovint —i això són més hores en castellà que no consten a l’horari…

«No podem eludir fets tan greus com ara les deficiències lingüístiques de molts mestres joves  Ni que la inspecció educativa s’acluca d’ulls quan un director d’institut li notifica que un professor no compleix l’obligació de fer les classes en català. Ni que a les oposicions de secundària es bandeja l’exigència d’expressar-se en català correctament…»

I ara ens arriba un ‘nou model’ que fa el sord a aquesta realitat. Dit d’una altra manera, sembla que per a elaborar aquest nou model no s’hagin tingut en compte els (mals) resultats del vell ni les causes d’aquests resultats. Perquè no podem eludir fets tan greus com ara les deficiències lingüístiques de molts mestres joves (els mestres que ensenyen llengua als nostres fills i néts), tal com exposava en un article la professora Mònica Barrieras. Ni que la inspecció educativa s’acluca d’ulls quan un director d’institut li notifica que un professor no compleix l’obligació de fer les classes en català. Ni que a les oposicions de secundària es bandeja l’exigència d’expressar-se en català correctament… Potser totes aquestes ‘anomalies’ s’havien d’haver corregit si volíem que aquest nou model fos creïble.

Per una altra banda, el document conté paràgrafs inquietants: pel contingut, per la redacció o per totes dues coses. Hi ha un apartat titulat ‘L’ús vehicular del castellà amb alumnat de llengua inicial catalana, en entorns de catalanització plena’ (p. 30-31). Amb aquest títol, ja sabem que ens hi explicaran un conte de fades: que hi ha uns indrets endarrerits on els nens acaben l’ESO sense dominar el castellà i que aquest model els farà sortir de la ignorància amb més hores en castellà —i menys en català, són faves comptades— per compensar els perills de la ‘catalanització plena’ de l’entorn. (Conseller, no vull que m’expliqueu on hi ha ‘catalanització plena’ perquè sabeu que això és una invenció. Si us plau, suprimiu aquest paràgraf: és insultant. No ens masegueu més per aquesta dèria d’eixamplar la base.)

Però la més bona és que, sorprenentment, aquest apartat no se centra pas en els ‘entorns de catalanització plena’, com ens prometia el títol, sinó a l’inrevés: en els indrets de castellanització predominant. I és ací on diu: ‘En aquesta situació [en què el castellà és molt majoritari], el castellà s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes, ja que la portaran de casa i de l’entorn. Caldrà, però, que l’escola aprofundeixi en els registres formals de la llengua [castellana] i que sàpiga valorar la diversitat, cada cop més present al nostre país, d’aquesta llengua (especialment amb parlants que provenen de l’Amèrica llatina).’ A què treuen cap, aquestes consideracions? És, simplement, un paràgraf —entaforat on no toca— per a donar peixet a la immigració sud-americana? I encara més: ja és cas que parlem de la varietat del castellà i no fem ni un trist esment dels Països Catalans ni de la necessitat d’entendre i valorar les variants geogràfiques del català. Un descuit ben significatiu.

«Ens volen fer creure que no hi ha cap llei que digui que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català. I tant, si hi és: la llei d’educació de Catalunya diu, explícitament: ‘El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.’»

L’altre paràgraf que ens hauria de fer esbatanar els ulls és aquest (p. 13): ‘Les llengües curriculars (català, castellà i estrangeres) es tracten com a llengües d’aprenentatge i com a vehiculadores de continguts durant el temps lectiu i el temps escolar d’acord amb els projectes lingüístics de cada centre.’ Retinguem això: el castellà (també), llengua vehiculadora de continguts d’acord amb la decisió de cada centre. I ara pensem en una escola de l’àrea de Barcelona amb molts alumnes nascuts a la Xina, al Magrib o a l’Europa de l’Est. I pensem en un equip directiu poc sensible a la necessitat de salvar la vida del català i molt sensible a la realitat de l’entorn immediat; un equip directiu que pensa que perquè els alumnes ‘estrangers’ es puguin integrar fàcilment al barri els serà molt més útil el castellà que no el català. Si és la direcció que decideix com es reparteixen les hores, cap on creieu que es decantarà? Sincerament, calia escriure-ho, això?

Finalment, m’agradaria desmentir dues cantarelles que he llegit aquests dies, fins i tot dites pel conseller. La primera és que no hi ha cap llei que digui que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari és el català. I tant, si hi és: la llei d’educació de Catalunya (títol II, art. 11) diu, explícitament: ‘El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu.’

La segona tergiversació és que el Departament d’Ensenyament no té un cos d’inspectors. Tots els inspectors que visiten els nostres centres educatius són, com qualsevol mestre o professor, funcionaris dependents de la Generalitat: examinats, coordinats, avaluats i pagats pel Departament d’Ensenyament. Concretament, depenen de la Subdirecció General de la Inspecció d’Educació, que té una pàgina web on se n’especifiquen les funcions. Per tant, no hi ha excuses: si els inspectors, fins ara, no han actuat en els casos d’incompliment de la llei és perquè el departament no ho ha volgut. És una qüestió de coratge, no pas d’impediment estructural.

«No cal fer més documents, conseller. És l’hora d’actuar»

Com a ciutadà que ha lluitat i lluita per tenir un país normal, m’agradaria veure un govern que no fa gests de cara a la galeria, sinó que malda per protegir la llengua pròpia; que actua per aturar el drama actual, concentrat a les àrees de Barcelona i Tarragona, sobretot, on milers i milers d’alumnes acaben l’escolaritat sense saber parlar català, perquè només l’han après passivament, perquè no l’han sentit ni al pati ni al menjador, perquè a classe el professor no els ha exigit que el parlessin, perquè moltes vegades fins i tot el professor (contravenint la norma que diu quina és la llengua vehicular) fa les classes en castellà.

No cal fer més documents. És l’hora d’actuar.

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)
filòleg i professor d’ensenyament secundari en excedència

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

De què ens planyem si sempre ens lamentem?

2
Publicat el 20 d'octubre de 2018

Heus ací una dotzena de brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. De què ens planyem, si sempre ens lamentem?

2. Més estris i no tants utensilis

3. Perquè la llengua no se’n vagi en orris

4. El «lo» ens desballesta la llengua

5. Tornem-hi de nou altra vegada

6. Sense manies!

7. La filòloga Alemany atonyina la llengua

8. Ja n’hi ha prou de tan «suficient»

9. Càsum dena, quina llengua tan precisa…

10. Partits que fan el préssec

11. Tavelles, fesols i bajoques

12. S’han cagat a les calces

Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Què tal, Laura?

1
Publicat el 22 de setembre de 2018

Heus ací la dotzena llarga de brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Què tal, Laura?

2. «Filòlegues», se us ha girat feina

3. De pals, bastons i garrotades

4. Com no dir «un pronto»?

5. Feliç diada?

6. Que vèstia!

7. Com no dir «a bote pronto»?

8. No esborrem la llengua

9. Amb anys o sense?

10. Enfarfegats de possessius

11. Si volen guerra, en tindran

12. El català «light», contra els llibres

13. Com s’ha de cridar independència?

Si voleu veure tots els brins, cliqueu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Tenim una llengua infinita

0
Publicat el 8 de setembre de 2018

Resultat d'imatges de dog large tongue

Els brins d’aquesta quinzena:

1. Tenim una llengua infinita

2. Carod-Rovira, contra el catanyol que ara es parla

3. Badem més, però no badem

4. Fer un Tortosa i fer un Alella

5. A l’Abacus esmolen la borra

6. De plaça o de «plazo»?

7. La por, multiplicada

8. La senyora Heredia els té ben posats

9. No tallis curt

10. És clar o no és clar?

11. Ens menystenen sense ignorar-nos

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Espígol o lavanda? Heus ací el drama

1
Publicat el 25 d'agost de 2018

Resultat d'imatges de espígol

1. Espígol o lavanda? Heus ací el drama

2. Què hi hem guanyat amb la nova ortografia?

3. Arribarem a les mans…

4. Amunt i a baix…

5. Bossa, vol?

6. Com no dir «creuar-se els cables»?

7. Una regidora que indaga en el peveter

8. La gent s’aboca a bolcar nadons

9. S’hi acosta o hi va?

10. Fins a vint-i-dos ferits

11. Coromines s’adreça als barcinocèntrics

Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Perquè hi tenim dret

5
Publicat el 18 d'agost de 2018

«Perquè és el meu dret». Aquest era el lema de la campanya que va fer la primavera de l’any passat el Pacte Nacional pel Referèndum per recollir signatures. A més d’un, aquesta frase li devia fer mal d’orelles, potser sense saber ben bé per què. La construcció amb el verb ésser seguit d’un possessiu i un nom és un calc de l’anglès («’cause it’s my right»), que ha arribat al català, com sempre, amb permís del castellà.

En general, els anglicismes del català han entrat per la via del castellà. Tot sovint, la seqüència que se segueix és aquesta: un mot o una estructura anglesos són assimilats pel castellà i ben prest jornalistes i polítics els traspassen al català. Tant en l’una llengua com en l’altra es difonen amb una rapidesa extraordinària. Fins i tot quan un anglicisme arriba directament al català té més possibilitats de perdurar si el castellà també el manlleva de l’anglès.

Sigui com sigui, si volem frenar aquest procés, els lingüistes hem de saber identificar i evidenciar els calcs. I, alhora, recordar de quina manera expressàvem aquella idea abans de la intrusió.

En aquest cas, l’estructura pròpia del català conté el verb tenir: «Perquè hi tinc dret», «Perquè és un dret que tinc». I, segurament, encara hauria estat millor en plural: «Perquè hi tenim dret», «Perquè és un dret que tenim».

El cas és que aquesta construcció anglesa ha fet forrolla. Per això sentim frases com ara «És la meva obligació dir-vos…», que hauríem de canviar per «Tinc l’obligació de dir-vos…».

Un cas semblant és el de frases com ara «És el seu problema», «No és el meu problema», etc. En aquest cas, la solució ràpida consisteix a fer un canvi d’ordre: «És problema seu»… Però, si hi pensem, veurem que sempre ho havíem dit d’una altra manera: «Això no és cosa meva», o bé «Això no em toca».

Ja fa qui-sap-los anys que l’anglès es va introduint en la nostra llengua i ens desballesta mots, significats i estructures. Vegem-ne tres casos més:

—rellevància (i rellevant). Tot i que el mot anglès relevance (i relevant) vol dir ‘idoneïtat’, ‘propietat’, ‘pertinència’, en català –per via de l’espanyol– ha acabat ocupant el significat d’importància (i important). «El que és rellevant del referèndum és que sigui vinculant», deia un polític. Una frase que hauríem de trobar forçada i que d’una manera natural hauríem dit així: «La cosa important del referèndum és que sigui vinculant.» O bé: «Que sigui vinculant: aquesta és la cosa important del referèndum.»

—global. El significat que havia adquirit aquest adjectiu (derivat de globus) era ‘total’, ‘general’, ‘sense discriminació de cada part’. Per exemple, «Vull saber el resultat global de l’elecció, no pas els resultats parcials». De fa uns quants anys, s’hi ha afegit innecessàriament el significat que té en anglès: ‘del món’, ‘del planeta’. Però aquest sentit, en català, ja el tenien assignat mots com ara mundial i planetari. «Els dinosaures van desaparèixer arran d’una catàstrofe planetària» (i no pas «…arran d’una catàstrofe global».

—ignorar. El significat del verb ignorar és i ha estat sempre ‘no saber’, ‘no tenir notícia de’. I si resulta que en anglès també vol dir ‘no tenir en compte’, ‘no atendre’, ‘no fer cas de’, a nosaltres ens hauria d’ésser igual. Perquè de mots que signifiquin tot això en tenim prou i de sobres: desdenyar, menystenir, desatendre… o, simplement, no tenir en compte, no fer cas de, no fer cabal de. «No podem ignorar la gent que vol un canvi», diuen. Tan fàcil com és, simplement: «Hem de tenir en compte la gent que vol un canvi» o, si ho voleu negatiu, «No podem menystenir la gent que vol un canvi». Si hi ha mots per a cada significat, per quins set sous els hem de fer servir d’una manera confusa?

Són només quatre exemples de l’altra interferència, una interferència que no podem menystenir si no volem acabar essent uns ignorants de la llengua pròpia.

Aquest article, el dec a dos amics: en Jem Cabanes i na Montserrat Forcadell. En Jem, corrector i traductor, deixeble com jo d’en Jaume Vallcorba i Rocosa, és qui em va cridar l’atenció sobre els tres anglicismes lèxics que comento, que ja va incloure en el llibre d’estil de VilaWeb.[1] Na Montserrat, professora del Departament d’Estudis Anglesos de la Universitat de Barcelona, que ha estudiat exhaustivament fenòmens d’interferència prosòdica de l’anglès en el català, ha fet aportacions cabdals en el text inicial i m’ha promès que més endavant escriuríem articles sobre aquest tema a mitges.

Moltes mercès a tots dos.

[1] En Jem també m’ha fet notar una incoherència que algun dia caldria estudiar: si diem «tenir dret de», per què no diem «en tenim dret»?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Escoltar els vells

29
Publicat el 3 d'agost de 2018

Aquests dies d’estiu s’escau que puc parlar estones llargues amb gent gran, amb vells, com solíem dir abans, sense por de ferir ningú. Fins i tot he tingut l’avinentesa d’escoltar diàlegs entre dos o més padrins i prendre notes, dissimuladament, de certs mots o expressions.

Són mots que ja sabia, que havia sentit —que havia sentit moltes vegades, de fet—, però que ja no feia servir i, sobretot, que no he transmès als meus fills. Els tenia desats i plens de pols, esllanguint-se en un racó de la memòria.

Després, pensant-hi i contrastant-ho, em vaig adonar que això mateix passava a molta gent de la meva edat: hi ha tot un gavadal de construccions que —per un seguit— la gent de la meva generació havíem après de pares i avis i, incomprensiblement, hem perdut. Les hem perdudes i, doncs, no les hem llegades als fills. Per què? És un misteri. Perquè no tenen corresponent en espanyol? Probablement. Perquè, consegüentment, no formen part d’aquest estàndard que difon cada dia TV3 i Catalunya Ràdio (i els mitjans escrits, que hi van a remolc)? Probablement. Però ara no seria just de carregar als altres les meves responsabilitats. I em demano, sobretot: ja és massa tard? I ca! De segur que puc fer alguna cosa —ni que sigui petita, de poc abast— per a contrarestar aquest efecte.

Ja fa anys que vaig decidir que als meus fills els diria «acluca els ulls», «ha vingut suara» i «avui menjarem vianda», mots i expressions que deien d’una manera natural els meus pares. No sabia si ells els farien servir o no, però, si més no, era una manera de contribuir que no es perdessin. Doncs bé, ara voldria anar més enllà i, si pot ésser, encomanar-vos aquest propòsit.

El cas és que fa pocs dies que, en un indret a cavall del Solsonès i l’Alt Urgell, hi hagué una conversa entre en Ramon de cal Sastre i la Roser de ca l’Andreu*. Per mi, fou una conversa històrica. I, com us deia, en vaig anotar cosetes, que ara transcriuré.

Feia molts anys que no es veien, en Ramon i la Roser. Per això s’havien d’explicar coses que havien passat, ací i allà. I havien de parlar d’abans. Ja de bon començament, en la conversa va aparèixer aquest ús de prou, tan ric i tan productiu, a la boca de la Roser: Prou ens hi trobem bé aquí, prou.

I ben aviat un altre prou acompanyat de més elements: Si ens hem de menester, prou ens ajudarem, però no és pas com abans.

I encara una altra frase amb prou, acabada amb una expressió que jo tan sols havia llegit en els llibres: Bé eren prou amics, però van acabar a mata-degolla.

Fou aleshores que va arrencar la repassada de la gent que havia renyit en aquells verals, i es van començar a sentir frases com ara aquesta: Tot amb un plegat, va dir que no hi volia saber res més; o bé: Es van barallar per no re.

I encara una altra, que em va disparar una alarma: En aquest cony de poble, tothom es baralla, sembla que s’hi hagi ficat foc. Quan vaig sentir «cony de» em vingué al cap, com un llampec, aquesta plaga del *puto, que d’un temps ençà tot ho arrasa i tot ho empastifa. En una sèrie de TV3 haurien engegat «En aquest puto poble», però en Pep ens ho deia com s’havia dit sempre: «En aquest cony de poble». (Nota al marge: la Roser no deia cony, sinó coi, perquè mantenia una diferència lèxica vinculada al sexe, que —potser sortosament— avui s’ha esvaït.)

Em vaig adonar també de la seguretat amb què empraven els verbs ésser i estar, en frases tan simples com ara: Això és tan desemparat (‘solitari’)…; És molt arrecerat. O bé: Estàvem a la ciutat i ara estem aquí dalt (estar vol dir ‘viure’, ni que sigui uns quants mesos).

Justament aquest ús precís dels verbs ésser i estar em va fer pensar en el mestre Jaume Vallcorba, que l’havia estudiat tant. I ens deia més coses, en Vallcorba. Per exemple, que el mot només és un castellanisme, per més que ara en castellà es faci servir poc. I aquests dos padrins, sense saber qui era en Jaume Vallcorba, deien ara i adés frases com aquesta: No hi vam trobar ningú sinó els de cal Muixic* (en compte de «Només hi vam trobar els de…»).

Sentir dues frases amb el mot ànsia em va fer mal de debò, perquè eren frases que la meva mare diu i jo (ja) no: Li hauré de trucar, que no estigui amb ànsia; I de l’hort, ara qui en passa ànsia [‘qui se’n preocupa’]? Com pot ésser que ja hagi oblidat frases tan habituals i tan naturals, tantes vegades que les havia sentides?

La conversa era un festival de locucions que la gent com jo, entre quaranta i seixanta anys, hem après però no fem servir: Ara dos anys vam voler pujar i ho vam trobar tapat per la neu; Amb això sol ja es veu que ets de bon conformar; Anàvem a estudi i, en acabat, a treballar; No tinguis por que li digui re, no…

Entremig, lliçons de precisió entre petit-xic i gran-gros —que requeririen un altre article—, acompanyades de mots i expressions que ha escombrat aquest coi d’estàndard televisiu: D’aquí dalt estant sembla xic, però és molt gros [avui sentiríem: «Des d’aquí sembla petit, però és molt gran»]; És una biga molt grossa; no sé com la faran tenir [«És una biga molt gran; no sé com la faran aguantar», en versió TV3 2018].

I encara una colla de mots vius, expressius, que no tenim perdó de Déu de deixar perdre: Sempre els dic: «Aviseu abans, si voleu venir, que no tenim tiberi per a tanta gent.»; Per què les diu, aquestes ruqueries?; Aculaven el carro aquí; Amb la mossa encara t’hi pots entendre, però, noi, amb el fill…; Feia dies que no es veien i es van fer una gran arribada; També hi havies anat, a guardar vaques, no?…

En tinc dotzenes i dotzenes, encara, però no us vull atabalar. Perquè el propòsit de l’article no era d’atabalar-vos, sinó de consolar-me amb vosaltres. Això que em passa a mi, no us passa, també? Podríem fer l’esforç de pensar-hi una mica i mirar de difondre tot aquest tresor?

Si us plau, si us trobeu igual que jo, podríeu obrir el vostre, de tresor? Per què no m’escriviu i en parlem?

Molt agraït per endavant.

*Els noms són inventats.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Per què en dieu «el rei»?

0
Publicat el 27 de juliol de 2018

Resultat d'imatges de felipe vi juan carlos

Els divuit brins d’aquesta darrera quinzena:

1. Si no és el vostre rei, per què en dieu «el rei»?

2. Com que «Què has dinat?»

3. Poseu-vos les botes quan hi hagi mullena i prou

4. No acotem el cap

5. Més logopedes, si us plau

6. No ens avesem a «normalitzar»

7. Conferència de premsa en totes les llengües (tret d’una)

8. «No n’hi ha suficient»? Ja n’hi ha prou!

9. Res de «quant abans»

10. Croada contra el «pilla-pilla»

11. «No més burilles al terra»??

12. «En entredit» no vol dir res

13. Totes les maneres de no dir «de totes, totes»

14. Cada «maestrillo» per allà on l’enfila

15. Tip de mascotes

16. Fem un sondatge de les llengües de l’entorn

17. Repertori de renecs i insults

18. Si vols un matalàs hauràs de dur un coixí

Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Propostes honestes a l’Institut d’Estudis Catalans (Sobre la «irlandització» del català, 5)

4
Publicat el 20 de juliol de 2018

Resultat d'imatges de institut d'estudis catalans

Acabem avui, segurament, la sèrie sobre la degradació accelerada del català, que Quim Monzó anomena «irlandització». En aquest article vull parlar de l’acadèmia de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans. Pot fer-hi fer res, en tot aquest problema? L’actuació de la Secció Filològica (SF) de l’Institut va en la línia d’evitar aquesta desfeta?

Per començar, hauríem de veure quines funcions té assignades la Secció Filològica. Podem llegir en la web de l’Institut que són tres: establir la normativa lingüística, estudiar científicament la llengua i fer «el seguiment del procés de normalització en el conjunt de les terres de llengua i cultura catalanes». Tanmateix, en la web en què es detalla com s’acompleixen aquestes funcions no veiem enlloc que parli, per exemple, de vetllar pel bon ús de la normativa als mitjans de comunicació públics ni tampoc d’establir mesures per a garantir la qualitat lingüística dels professionals dels centres d’ensenyament, dels espais de lleure, de l’administració, etc.

‘Canvi d’agulles’, Acadèmia Oberta, És a Dir…
En relació amb els mitjans de comunicació, la política que ha seguit la SF s’ha distanciat d’aquesta necessitat que esmentàvem de vetllar per la qualitat lingüística. La SF —això sí— hi ha donat molta importància, al contacte amb els mitjans de comunicació. Ha promogut la creació de l’Acadèmia Oberta, una mena de fòrum en què correctors, guionistes, escriptors… havien de debatre qüestions controvertides. Els membres més actius d’aquesta Acadèmia Oberta són els autors de Canvi d’agulles,[1] un llibre publicat el 2015 que aplegava propostes de modificació de la normativa lingüística en aspectes en què —a parer dels autors— «grinyolava». La major part d’aquestes propostes pretenien «acostar la norma a l’ús real de la llengua», amb el propòsit evident de fer entrar un bon nombre de castellanismes en els texts normatius sancionats per l’Institut d’Estudis Catalans. Llegint aquestes pàgines, sembla ben bé que la intenció dels autors per a castellanitzar la llengua no tingui aturador. El llibre inclou una frase que segurament resumeix l’esperit del grup: «La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»

La resposta de la SF a aquest llibre, doncs, ha estat establir relació formalment amb el grup, però no pas per a oferir alternatives genuïnes a les interferències acceptades pels mitjans de comunicació, sinó a l’inrevés: s’ha deixat influir pel grup i «ha adaptat» la normativa a les seves peticions. D’ençà que es va publicar el llibre i, més tard, es va constituir l’Acadèmia Oberta, hem vist com, efectivament, la norma s’ha anat «emmotllant» a les propostes de Canvi d’agulles. Això es pot observar tant en les obres normatives noves (ortografia i gramàtica), com en unes certes modificacions del DIEC.[2]

Deixant de banda l’Acadèmia Oberta, la relació de la SF amb el grup de «transgressors» es pot comprovar també en l’activitat quotidiana. N’és un exemple la vinculació entre l’Institut i l’És a Dir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA). Sobre els usos no autoritzats per la norma amb què ensopeguem constantment en els mitjans de la CCMA, podeu llegir aquest article rigorós del doctor Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears), que documenta unes 250 incorreccions «beneïdes» per l’És a Dir. En vista d’això, caldria esperar que la SF reaccionés amb alguna mena d’advertiment o, si més no, amb llista alternativa fonamentada en la genuïnitat, tal com propugnava Pompeu Fabra. Doncs, paradoxalment, ni la Secció Filològica ni, fins i tot, l’Institut com a institució no s’han estat d’elogiar la tasca de l’És a Dir com a «eina viva per a una llengua viva».

Per una altra banda, cal observar que una bona part d’aquests mitjans tan influents en la SF (El Periódico, El País, La Vanguardia) són escrits originàriament en castellà, cosa que, inevitablement, condiciona el model de llengua i les solucions concretes que propugnen.

Aquest decantament en favor d’uns certs mitjans de comunicació ha fet que fins i tot els seients de la SF, tradicionalment destinats a personalitats de l’àmbit acadèmic (professors d’universitat o filòlegs destacats pel rigor de llurs estudis), hagin estat ocupats aquests darrers anys per persones considerades «mediàtiques».[3]

En definitiva, la Secció Filològica, a la qual —com hem vist— correspondria de vetllar pel compliment de les normes que promulga, encoratja els mitjans que les transgredeixen a continuar-ho fent. Heus ací un bon contrasentit.

Llengua ‘viva’, ‘flexible’, ‘moderna’…: l’engany de les paraules
A parer nostre, el capteniment de la SF indica que s’ha deixat enlluernar per una falsa dicotomia entre un model de llengua «arcaïtzant» i un de «modernitzador», entre «encarcarament» i «flexibilitat», entre una «llengua urbana viva» i una «llengua rural moribunda», entre «senzillesa» i «enrevessament»… I això l’ha menat —d’uns quants decennis ençà— a prendre decisions que comprometen la subsistència de la llengua, que en fan perillar els fonaments. Abans de la primera edició del DIEC (1995), la SF ja va sentir la necessitat de «modernitzar» uns certs aspectes gràfics de la normativa[4] i d’acceptar castellanismes lèxics, semàntics i morfosintàctics.

Aquest enlluernament també ha dut la SF a tancar-se i a no escoltar sinó un discurs: el que parla d’acceptar a ulls clucs, d’una manera resignada, la «realitat», sense plantar cara de debò a la degradació de la llengua, fins al punt que es pot arribar a comprometre’n aspectes fonamentals, com ara la genuïnitat i àdhuc la unitat lingüística.[5]

Aquest tancament ha fet que, dels anys 1990 ençà, dins la SF hagi anat perdent pes el rigor acadèmic, en favor d’una visió poc científica, ara i adés mancada de coherència i de sistematicitat: qualsevol solució nova se supedita a «l’ús real de la llengua», és a dir, a la llengua parlada de Barcelona, sense tenir en compte ni la resta de parlars, ni els estadis anteriors del català ni les llengües de l’entorn.

Especialment, és molt de doldre que no s’hagi tingut en compte la feina del món universitari quan anava en una línia oposada a aquest model light dels mitjans de comunicació barcelonins. Per exemple, la SF no ha considerat en absolut les anàlisis i estudis científics ni les opinions crítiques dels doctors Gabriel Bibiloni i Jaume Corbera, de la Universitat de les Illes Balears; ni del doctor Josep Murgades, de la Universitat de Barcelona.

Amb aquesta actitud, la SF sembla que perdi de vista un fet importantíssim: que el català no és una llengua normal i forta, sinó minoritzada, en risc d’extinció. La interferència del castellà és tan aclaparadora que cal actuar tothora pensant a preservar allò que encara tenim. Altrament, la llengua pròpia perilla de desdibuixar-se, de desfer-se, de dissoldre’s en la llengua forana —i dominant.

Propostes honestes a la Secció Filològica
No cal insistir més en els perills que assetgen el català, perquè n’hem parlat manta vegada i perquè qualsevol persona mínimament observadora els pot veure cada dia. Per aquestes raons, a parer meu, convé un canvi d’orientació de la SF, que ha de tenir un paper responsable i actiu per a superar la gravetat de la situació.

Crec que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de reconsiderar el paper de la SF en relació amb els mitjans de comunicació: en compte de subordinar-s’hi per a «emmotllar-hi» la normativa, la SF hauria de defensar la normativa i, alhora, cercar i proposar alternatives vàlides i genuïnes que siguin un ajut als professionals dels mitjans per a no haver de recórrer a calcs del castellà.

Considero, així mateix, que la SF ha de tenir presents les aportacions de membres de la comunitat científica que s’han destacat en la defensa i l’aprofundiment de la línia traçada per Pompeu Fabra.

En definitiva, penso que la SF ha de recuperar el tremp científic i eixir del parany de la «modernitat», és a dir, actuar decididament per a contrarestar la interferència aclaparadora del castellà en compte de deixar-se arrossegar resignadament per la degradació estructural del català.

És innegable que la Secció Filològica ha tingut un paper fonamental d’ençà que es va crear, tant en el període inicial de fixació de la normativa com durant tot el temps fosc del franquisme i també després. Avui, en aquest moment tan delicat, és quan més convé que exerceixi —d’una manera coherent i tenaç— l’autoritat que s’ha guanyat durant més d’un segle.

[1] Magí Camps (La Vanguardia, vocal de la SF), Ricard Fité (El Periódico), Agustí Mas, Rudolf Ortega (El País), Albert Pla (Ara), Ernest Rusinés (Televisió de Catalunya), Màrius Serra (enigmista, membre de la junta directiva de la SF), Ramon Solsona (escriptor), Pau Vidal (encreuaire i escriptor) i Enric Gomà (guionista de televisió, editor del llibre).

[2] En són exemples la supressió d’accents diacrítics, la duplicació de la lletra S en mots com asexual, la supressió de dièresis, l’eixamplament de l’ús del verb estar en detriment del verb ésser, l’acceptació de la combinació pronominal «els hi» en lloc de «els el», «els la», «els ho», «els els», etc., l’admissió de per en compte de per a davant infinitiu en tots els casos, l’acceptació de preposicions davant infinitiu i davant la conjunció que («pensa en menjar» o «conscient de que»), l’entrada de castellanismes diversos al DIEC (com ara carpa, disseccionar…)… Tanmateix, la llista de peticions del grup és molt més llarga: inclou, per exemple, l’acceptació del lo neutre i de mots com ara bocata, marica, molar, tuberia, nòvio…, que, ara com ara, no s’han acceptat.

[3] És el cas de l’enigmista Màrius Serra i del cap de correctors de La Vanguardia, Magí Camps.

[4] Per exemple, va suprimir el guionet i va canviar formes de composts amb S líquida.

[5] És significativa la coincidència de dues frases escrites amb força anys de distància. La primera és d’Ivan Tubau, un dels promotors del «català light» dels anys noranta (i fundador de Ciutadans): «És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.» La segona és de Magí Camps, cap d’edició de La Vanguardia, arran de la publicació de la nova gramàtica: «Si la majoria de les persones fan servir una construcció gramatical que fins ara no era normativa, un dia o altre cal fer-la entrar dins de la gramàtica, agradi o no agradi, vingui del castellà o hagi aparegut per generació espontània.» Recordem que, d’ençà del desembre proppassat, M. Camps és membre de la Secció Filològica.

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari