El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llengua

Mori el ‘mal rotllo’! Visca la mala maror!

1
Publicat el 6 de juliol de 2018

Resultat d'imatges de mala maror

Tornem amb més brins. Heus-los ací:

1. Se’ns morirà o la matarem, la llengua?

2. Mori el «mal rotllo»! Visca la mala maror!

3. Maleïts pronoms masclistes!

4. Retratar-se amb la boca closa

5. Barbarismes? Ni un pas enrere!

6. Sort n’hi ha, que tenim recursos per a donar i per a vendre!

7. Una supervisió DE les preposicions, si us plau

8. Ostentacions excessives

9. Polítics: parlar molt i no dir res

Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Traguem-nos la son de les orelles!

0
Publicat el 29 de juny de 2018

Imatge relacionada

Aquesta setmana, nou brins de llengua.

1. Traguem-nos la son de les orelles!

2. Plou o està plovent?

3. Això no va de res

4. Desitjar un molt bon dia és una molt mala idea

5. Més claus i no tants «polvos»

6. Ni molt menys? Ca, ni de bon tros!

7. Qui s’apropia impròpiament les preposicions?

8. No tant menys i més més poc

9. Un documentari ben documentat

 

Si voleu veure tots els brins, els trobareu ací.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Em demano una birra. Vols una?

3
Publicat el 22 de juny de 2018

Resultat d'imatges de cervesa

Aquesta setmana han eixit aquests tretze brins de llengua:

1. Ignorar els parlars és deixar-nos furtar un tresor

2. Ens en sortirem, amb els que «no poden amb tot»?

3. Un prec als mestres: sigueu justs amb les preposicions!

4. Em demano una birra. Vols una?

5. I si fem catxes i deixem estar els «farols»?

6. Què té «què tal» que no tingui «com anem»?

7. Aneu a comprar amb carro? Caram, sí que sou moderns…

8. Per què mirem cap a un altre costat si ens podem aclucar d’ulls?

9. Prenguem posició contra el «posicionament»

10. A la mar, ni «pateres» ni pasteres

11. Si el mallorquí és una llengua, també ho és el sevillà?

12. La dura batalla dels diacrítics

13. Pronoms que ens fan ballar el paraigua:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

Tu rai, que totes et ponen!

0
Publicat el 15 de juny de 2018

Resultat d'imatges de gallinas ponen huevos

Aquesta setmana han sortit deu brins de llengua, amb tirada cap a la llengua col·loquial, que ens hauria de preocupar més.

1. No «t’ho curris» tant i escarrassa-t’hi més

2. «Sí o sí»? No i no!

3. Tu rai, que totes et ponen

4. Registrem errades i escorcollem diacrítics

5. Cantera vol dir ganes de cantar, és clar

6. A TV3 diuen que pensen «amb la polla»

7. Ho faré en cinc minuts i ho tindràs d’ací a una estona

8. I ca!

9. Per què «postular-se»?

10. Girs devoratombs

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Potser us interessarà:

Publicat dins de Brins, Llengua | Deixa un comentari

«Olora a suat?»: no ho puc sofrir!

20
Publicat el 8 de juny de 2018

Resultat d'imatges de huele a sudor

Ací teniu els brins de llengua d’aquesta setmana:

1. No em donis pressa, que em dóna temps

2. Si no va amb mi, amb qui va?

3. Com ho portes? Amb cotxe o a peu?

4. «Olora a suat»? És que no ho puc sofrir…

5. Dir «carinyo» és una carallotada i dir «cari», un atemptat.

6. Benvolguda Pilar Rahola: un taulell no és un tauler

7. El millor dotat, més ben dit, el més ben dotat

8. «A dia d’avui», la burocràcia es menja la llengua

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Rèquiem pel català col·loquial? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 4)

6
Publicat el 8 de juny de 2018

Resultat d'imatges de català col·loquial

Si heu seguit aquesta sèrie d’articles sobre la «irlandització» del català, ja heu vist que no tenen un enfocament estrictament sociolingüístic, sinó que hi parlo del deteriorament intern o estructural de la llengua. El darrer article tractava de la pèrdua de tremp, centrada en la incapacitat de «produir» mots nous. Avui m’aturaré en un aspecte realment preocupant, indicador també de la mala salut del català: la llengua col·loquial.

Em refereixo als nivells informals del llenguatge, del propi d’una conversa familiar fins a l’argot juvenil més esparracat. Si en els registres formals el català rep interferències del castellà, en els informals n’hi ha moltes més. De fet, en aquest àmbit tota novetat és una interferència, tot allò que es crea en el castellà arriba i s’implanta, sense resistència, en el català.

Mireu això, si us plau.

Ja sé que podia haver triat un fragment encara molt més farcit de castellanismes. Però aquest ja farà el fet. En tres minuts sentim, per exemple, «gravilla» («grava»), «bueno» («bé»), «vale» («d’acord», «va bé»), «joder» («colló», «collons»), «txorrada» («collonada», «poca-soltada»); errades morfosintàctiques, com «em piro» («piro», «foto el camp», «toco el dos»), «s’ensuma que» («ensuma que»), «sí, clar» («sí, és clar»). Afegim-hi encara la fonètica xava o bleda d’alguns actors (les L, les A àtones…) i la prosòdia castellana (observeu com és pronunciada la frase «ha guanyat alguna cosa»). Per a acabar-ho d’arrodonir encara hem de suportar aquest personatge «diguioiga» que —tot i tenir una dicció més que acceptable— parla mig català mig castellà: «coño», «hombre», «quina pérdida de tiempo»…

No entenc per què ho fa, això, TV3. En nom de què? De la versemblança? Per ventura un català mínimament correcte és inversemblant, allunyat de la realitat? Qui n’és responsable, d’aquest disbarat? Els guionistes? Per què escriuen tan malament, els guionistes? No en saben? No els abelleix? I els lingüistes i la direcció de TV3, per què ho deixen passar?

I encara més interrogants. Per més que hi vulgui trobar una explicació, trobo absurd —i pueril— que perquè una cosa faci gràcia hagi de ser així, «poc catalana». Com ho fan les altres llengües? El francès, per fer gràcia, fa servir italianismes? L’anglès col·loquial és farcit de gal·licismes? Un castellà sense anglicismes no és apte per als registres informals?

Aquest enfocament solament es pot concebre si ens mirem el català com una llengua supeditada i castrada. És a dir, si creiem fermament que per a certes funcions el català no serveix. Fa quaranta anys molta gent explicava els acudits en castellà, convençuda que altrament no feien gràcia. Doncs no hem avançat: si en una sèrie no hi surten mots castellans o bé n’hi surten de «gaire catalans» —sobretot si el jovent barceloní no els fa servir—, es veu que els guionistes de TV3 ho troben atrotinat, rònec.

La propagació d’aquest model aferma una tendència social atrapada en la interferència. Encara més, fent això, TV3 abandona la seva funció, que és justament de capgirar-la, aquesta tendència. Això seria «normalitzar», precisament. Per a això fou creada TV3. Per tant, si vol complir la seva missió, ha d’actuar en una direcció totalment oposada.

I encara és més incomprensible, tot plegat, si observem que la nostra televisió posa molta més cura en la programació infantil que no en les sèries on intervenen joves. La televisió educa els nens en un llenguatge més o menys acurat, aproximadament digne, però quan pensa programes per als nois que han deixat d’ésser infants la llengua es deixata. És com si volguessin mantenir la mainada en una bombolla de correcció lingüística i, tot d’una, la rebentessin: «Mireu —sembla que els siguin—, la realitat és aquesta llengua estripada.» Això és una renúncia, una renúncia amb efectes devastadors, perquè no tan sols no basteix un model alternatiu propi per a frenar la degradació, ans l’amplifica, propagant aquest model deixat, retut.

No puc cloure l’article sense temptejar una alternativa a aquest model que critico. A parer meu, aquesta alternativa és un model basat en tres punts: la «restauració» del llenguatge col·loquial propi, tan ric i genuí com és; la recerca en tots els parlars catalans, de cap a cap dels Països Catalans, sense por; i la comparació amb les altres llengües per situar la nostra al lloc que li correspon. Vegem-ho amb exemples:

—Recerca en el patrimoni lingüístic tradicional. Una de les incorporacions de l’argot juvenil d’aquests últims anys és el castellanisme «liarla». De segur que l’heu sentit en sèries i programes diversos. Té solucions? Tantes com vulgueu, només hem de pensar una mica com ho dèiem fa quatre dies: fer-la grossa, fer merder, fer mullader, armar escàndol, armar enrenou, armar gresca, moure un sagramental, cercar soroll, aixecar polseguera… O bé, si té el matís d’«enemistar», cercar bregues, encendre el vesper, moure raons, moure baralles, afegir llenya al foc.

—Recerca en els parlars de tot el domini. Ja fa anys, quan es va posar de moda «anar de copes» (= «ir de copas»), hi va haver gent, en algunes comarques, que es va enutjar. I tenien tota la raó, perquè allò sempre ho havien dit d’unes altres maneres: anar (o sortir) a fer el toc, anar a fer el got o anar a fer un beure, per exemple. Realment, calia copiar el castellà? Els nostres mitjans no havien d’haver difós aquestes expressions genuïnes, encara que a Barcelona, per la raó que tots sabem, anessin caient en desús?

—Comparació amb les altres llengües. La pressió del castellà fa que sovint molta gent trobi inevitable copiar tal o tal expressió, perquè l’alternativa —creuen— no tindria mai tanta vivor com la castellana. Però si mirem què fan les altres llengües entendrem que això és radicalment fals. Pensem en «¡cómo mola!», per exemple. D’entrada, potser no trobarem cap alternativa prou expressiva que el pugui suplantar. Faig un intent de recerca (amb les meves limitacions), per a veure com ho diuen l’anglès, l’italià, el francès i el portuguès: «This is cool!», «How cool» (anglès); «C’est super!» (francès); «È fighissimo!», «Forte!» (italià); «Muito legal!» (portuguès). Sé que són traduccions restrictives, perquè passa molt sovint que una expressió d’una llengua té alternatives diverses en una altra, segons el context. Però l’experiment ens pot servir, si més no, per a entendre que l’exclamació «¡cómo mola!» és castellana i prou i que cada llengua ha fet el seu camí «natural» per a expressar aquest idea. Mirant aquest panorama, potser súper o fort ens podrien marcar un camí. O potser podríem inventar i difondre alguna alternativa nostra (quina traca!, per exemple).

En fi, aquest és el camí que crec que hauria de recórrer el català per a frenar l’allau de castellanismes en el llenguatge col·loquial i començar a refer-se de tants anys d’interferències. Però això no ho resoldré pas jo. Perquè aquesta empresa reïxi, cal que filòlegs i escriptors de renom ho beneeixin (penso en escriptors força compromesos amb la llengua col·loquial, com ara Marta Rojals o Pau Vidal) i, en acabat, que els mitjans (sobretot TV3) ho facin circular. A l’hora de fer aquesta tasca —això sí—, ens hem de desempallegar de dues cantarelles: «Això no ho diu ningú» i «Això no ho entendrà ningú». (Recordeu la primera vegada que vau sentir «sobrecàrrega als isquiotibials» a la televisió?).

Per acabar la reflexió, observeu aquests dos exemples en què el fenomen és invers. Sabríeu traduir al castellà l’expressió «Déu n’hi do», i que servís per a tots els contexts en què l’emprem en català? Penseu que el diccionari català-castellà de l’Enciclopèdia la tradueix de nou (!) maneres diferents. El segon exemple: quin mot castellà té l’expressivitat del català «carallot»? Gilipollas?, memo?, bobo?, tonto? Mmmmm… Potser és una barreja de tots quatre, però a cap espanyol no se li ha acudit de dir que la «lengua cervantina» ha d’adoptar «carallot» perquè és un terme intraduïble. Ja ho veieu: cada llengua fa sa guerra. I la nostra, la del català, no la podem perdre.

També us pot interessar:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Una llengua eixorca? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 3)

0
Publicat el 18 de maig de 2018

Un dels símptomes més evidents d’«irlandització» del català és aquesta incapacitat manifesta de crear mots nous o sentits nous, espontàniament. Si volem entendre, per contrast, l’abast del problema, hem de recular quatre o cinc decennis, quan, tot i les condicions polítiques adverses, es van posar en circulació mots que els parlants requerien o «necessitaven». Heus ací quatre exemples de quan el català «sabia crear»:

—Entrepà. Aquest mot no era al Diccionari General de la Llengua Catalana (de Pompeu Fabra) i no s’hi va incorporar fins l’any 1966. La proposta de Fabra era badall (‘Tall de carn, pernil, tros de botifarra, etc., dins un panet, llonguet, etc. migpartit o entre dues llesques de pa’). El diccionari també registrava un anglicisme amb forma adaptada: sandvitx. Però el fet és que, sense cap mitjà de comunicació de masses en català, durant els anys seixanta es va escampar als quatre vents el mot entrepà, que va acabar arraconant (al diccionari i tot) els altres dos.

—Cimera. El diccionari Alcover-Moll registrava l’adjectiu cimer (‘Situat al cim’), acompanyat d’un exemple de Joaquim Ruyra. S’havia fet servir també el substantiu cimera amb usos diversos (‘casc medieval’, ‘formació geològica’…). Però al Fabra no hi era pas. Ni tampoc als diccionaris de la Gran Enciclopèdia (editats i renovats fins al 1990). Tanmateix, els periodistes de l’Avui van trobar-se amb la necessitat d’anomenar d’alguna manera aquelles reunions de màxim nivell que es feien de tant en tant. I uns correctors amb una visió genuïnista de la llengua (1) van empescar-se l’expressió «reunió cimera» (que, per economia, va esdevenir el substantiu cimera). Finalment, el DIEC (1995), va recuperar l’adjectiu de l’Alcover-Moll (‘Relatiu o pertanyent al cim’) i hi afegí el substantiu femení (‘Reunió d’alts dignataris’).

—Cap de setmana. També sembla que devem aquesta locució als correctors de l’Avui, (1) que als anys vuitanta van veure la conveniència de designar amb una locució nova un concepte sòcio-laboral relativament nou, allò que els anglesos anomenaven weekend. Tenint en compte les llengües de l’entorn, potser hauria hagut d’ésser fi de setmana, però algú amb una visió completa de la llengua va veure que el mot cap servia tant per a una punta com per a una altra. Per analogia amb cap d’any, doncs, va néixer cap de setmana.

—Pal de paller. El Fabra defineix paller així: ‘Gros munt de palla sostingut per un pal en el centre…’). Aquesta és la mateixa definició que encara avui hi ha al DIEC. En canvi, l’Alcover-Moll conté aquesta subentrada de pal: «pal de paller: el que serveix d’eix al voltant del qual es munta el paller.» Diuen que Jordi Pujol, un home amb bona intuïció lingüística, va fer circular el sentit figurat d’aquest pal de paller; però el fet és que ja es deia als anys seixanta i probablement Pujol va acabar de donar embranzida a una locució encertada. Malgrat que tothom l’entén i el fa servir, no és registrat en cap diccionari, passat del de l’Enciclopèdia: «pal de paller Eix o nucli al voltant del qual es vertebra una societat, una empresa, etc.»

«Aquest era el llegat de Pompeu Fabra: l’edificació d’un model capaç de regenerar-se sense haver de demanar auxili ni permís a la llengua veïna»

Fins a mitjan anys 1980, doncs, el català semblava capaç de reaccionar i de respondre a les necessitats expressives que anaven sorgint: bé ampliant el significat d’algun mot o expressió existents, bé inventant-ne de nous partint de recursos propis. Això que hem vist en les mostres precedents és una línia que connecta perfectament amb la tasca i el llegat de Pompeu Fabra, és a dir, l’edificació d’un model capaç de regenerar-se sense haver de demanar auxili ni permís a la llengua veïna.

Aquesta capacitat s’estronca amb la irrupció del català light, que d’ençà de mitjan anys vuitanta del segle passat fins avui, s’ha anat imposant entre aquells qui ocupen els llocs de responsabilitat en la correcció i l’assessorament lingüístic dels grans mitjans de comunicació. En aquell moment, la voluntat d’innovar resta suspesa, aturada, i qualsevol novetat és copiada, generalment, del castellà. La llengua dels mitjans de comunicació esdevé una llengua sense tremp, a remolc de la llengua veïna. Aquests són, a parer meu, els aspectes que configuren la dependència lingüística. Us els presento per mitjà d’exemples.

—Negligim recursos propis. Quan sorgeix un «concepte» nou cal, evidentment, un terme que el designi. En el terreny de l’esport, ja sabem que l’anglès guanya gairebé sempre. Observem el cas de surf. El nom de l’esport és aquest (en anglès, surfing), però i el nom de l’estri amb què es practica? L’anglès surfboard es tradueix així: en francès, planche de surf; en portuguès, prancha de surfe; en espanyol, tabla de surf; en italià tavola da surf… Què passa en català? Doncs passa que es podia haver triat una solució ben genuïna: post: ‘peça de fusta plana, molt més llarga que ampla i més ampla que gruixuda’. En canvi, els mitjans de comunicació i el Termcat copien el francès: planxa de surf. És curiós d’observar, precisament, les accepcions de planxa en francès, la llengua originària del mot: hi ha la planche à pain (la post del pa), planche à repasser (la post de planxar), la planche à découper (la post de tallar). Fins i tot, hi ha una frase feta amb la mateixa estructura que una de catalana, per bé que amb significat diferent: avoir du pain sur la planche (‘tenir molta feina’), no tenir un pa a la post (‘ésser molt pobre’).

—Caiem en les necessitats imposades. El mot consens —no registrat al Fabra— va entrar als diccionaris moderns amb el significat etimològic de ‘consentiment’ i també de ‘acceptació d’una ideologia per part d’una comunitat’. En llenguatge periodístic, per influència de les llengües de l’entorn, va agafar el significat de ‘acord’. Però la cosa pitjor és que més tard es va haver de calcar el verb castellà consensuar, que no té cap més llengua. I ara resulta que si defenses que pactar o acordar ja fan el fet, encara et trobes qui diu que no, que consensuar té no sé quin matís o significat especial. I com ho fan el francès, l’italià i el portuguès sense aquest mot? I com ho fèiem nosaltres, fins ara?

—Acceptem estrangerismes innecessaris. Ja fa anys que, en castellà, es va començar a escampar el terme pringado, amb dos significats: ‘ingenu, incaut, que es deixa enganyar’ i ‘el qui fa la feina que no vol fer ningú o que s’enduu la part pitjor d’alguna cosa’. En tots dos casos, el català tenia recursos. Amb el primer significat, hi ha termes prou expressius, com ara passerell, babau, benaventurat i bona fe (que potser hauríem d’escriure bonafè), i en el segon tenim desgraciat o infeliç. No hi ha cap necessitat, per tant, de recórrer a pringat. Doncs no tan sols ho sentim a la televisió ara i adés, sinó que fins i tot ha donat títol a un llibre d’èxit: Diari del Greg (un pringat total), casualment coincident plenament amb el títol de l’edició espanyola i divergent de les traduccions a les altres llengües.

—Ens engalten solucions empobridores. Zasca: heus ací un mot espanyol moderníssim. Tan modern que encara no el registra ni el diccionari de l’acadèmia espanyola. Però que el mot sigui nou no vol dir que ho sigui el concepte designat. Alguns mitjans de comunicació, en compte de mirar, fredament, com ho havíem dit fins ara, han sentit la imperiosa necessitat de trobar una traducció unívoca d’aquell terme. Vull insistir en això: s’ha despertat la necessitat de trobar una «traducció» de zasca, i una de sola, perquè cada vegada que en castellà —la llengua que ens marca el pas— hom fes servir zasca, tinguéssim un «substitut» a punt. Això indica una dependència, total —una dependència mental. La proposta sobirana és ben diferent: desempallegar-se del castellà, és a dir, de les estructures castellanes. El procés consisteix a parlar sense traduir. Un procés semblant a la desconnexió política (que també és un procés mental). «Se llevó un zasca de su pareja»: La seva parella li va clavar un moc (o Li va donar un miquel); «Trata de darle un zasca y le sale mal»: En vol fer befa (o El vol ridiculitzar o escarnir…) i li surt malament; «¡Zasca!»: Patapam! (o Fes-te fotre!). I després tenim el recurs de tot de mots metafòrics, divertits, per a expressar directament aquest concepte: bufetada, galtada, bufa, cleca, clatellot, bescollada, clatellada, calbot, pinya, bolet, plantofada, mastegot, ventallot, castanya, galeta…

«El català no és, en absolut, una llengua eixorca. És una llengua tan fèrtil com qualsevol altra. Però ara tenim la màquina de fabricar paraules espatllada»

La qüestió sempre és la mateixa: quina llengua tenim al cap. Si hi tenim el català, la resposta serà genuïna i, a més, diversa, és a dir, precisa i rica. Si no, serà interferida i probablement insatisfactòria.

El català no és, en absolut, una llengua eixorca. És una llengua tan fèrtil com qualsevol altra. Però ara tenim la màquina de fabricar paraules espatllada. Greixar-la i tornar-la a engegar depèn de tothom, és clar, però els escriptors, traductors i, sobretot, els responsables dels mitjans de comunicació hi tenen un paper fonamental.

(1) Sospito que el meu mestre, en Jem Cabanes, va tenir molt a veure en l’encunyament d’aquests dos termes, però no m’ho ha acabat de confirmar mai.

Vegeu també:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El carrer el fem entre tots (Sobre la irlandització del català, 2)

6
Publicat el 4 de maig de 2018

Resultat d'imatges de països catalans

En el darrer article qüestionàvem que la funció del corrector d’un mitjà de comunicació hagués d’ésser neutra i passiva, de «notari», perquè aquest capteniment permetia (i afavoria i tot) la degradació de la llengua. A més a més, aquesta actitud amaga una parcialitat, una tria arbitrària: de la mateixa manera que aquests professionals «prenen nota» d’uns models determinats podrien emmirallar-se en uns altres. Si haguessin tingut en compte la prosa de Josep M. de Sagarra o d’Enric Valor, posem per cas, el model de llengua dels mitjans de comunicació seria ben diferent. I, a més, també és parcial la tria geogràfica que fan. Quan parlen del «català del carrer», hem de demanar si és que als Països Catalans només n’hi ha un, de carrer. Perquè si n’hi ha més d’un potser no podem parlar d’un sol «català del carrer».

«Donant prioritat als termes exclusius d’unes certes àrees del País Valencià, la llista Fabregat contribuïa a bandejar un seguit de formes generals: es recomanava “agarrar” i s’arraconava agafar; es recomanava “aixina” i es bandejava així, etc.»

Fem una mica d’història. El 1990 el director de la Radiotelevisió Valenciana, Amadeu Fabregat, va fer elaborar una llista de 543 mots «valencians», suposadament acostats a la llengua «del carrer». En la llista, al costat de mots catalans (com ara bolletí i vacacions), hi havia castellanismes evidents i innecessaris (nóvio i boxeig, per exemple). La iniciativa, acomplerta amb molt poca traça, fou vista com un intent de «prohibir mots catalans», més que no pas com un intent de difondre paraules genuïnes valencianes (i, doncs, catalanes). Aquest era el perill que hi veien molts espectadors. I probablement tenien tota la raó: «recomanar» el castellanisme boxeig era una manera d’arraconar boxa, la forma no dependent; «recomanar» sublevació implicava arraconar el genuí revolta, etc.

Però la llista Fabregat, a més d’acostar el català dels mitjans de comunicació al castellà, tenia un altre efecte: donant prioritat als termes exclusius d’unes certes àrees del País Valencià («recomanant-los») contribuïa a bandejar un seguit de formes generals, encara que fossin poc corrents a la capital de l’Horta. Es recomanava agarrar i s’arraconava agafar; es recomanava aixina i es bandejava així, etc.

Aquests dos factors, la castellanització i la disgregació, foren molt criticats per sectors importants de la cultura valenciana (més que no pas de la principatina, massa indiferent als «afers d’allà baix»). Hi hagué polèmica i rebombori, com podeu trobar explicat en aquesta entrada de la Viquipèdia, i Fabregat fou considerat per molts lingüistes un director blavero.

«Els capdavanters del “català light” també van fabricar llistes de “recomanacions”: sempre “xiringuito” i mai guingueta, sempre “barco” i mai vaixell, sempre “entregar” i mai lliurar, sempre “carrera” i mai cursa (i encara menys el genuí correguda) sempre “despedir” i mai acomiadar…»

Però, diguem-ho clar, el blaverisme lingüístic institucionalitzat no havia pas començat amb Fabregat, l’any 1990 a València. Hem de recordar que el 1986 ja havia aparegut a Barcelona Verinosa llengua, un llibre de Ferran Toutain i Xavier Pericay, que defensava exactament la mateixa idea inspiradora de Fabregat: una llengua «acostada al català que es parla al carrer». I, efectivament, Pericay i Toutain, els dos capdavanters d’allò que hom anomenà català light, també van fabricar llistes de «recomanacions» que, alhora, implicaven el bandejament de formes generals o genuïnes: sempre xiringuito i mai guingueta, sempre barco i mai vaixell, sempre entregar i mai lliurar, sempre carrera i mai cursa (i encara menys el genuí correguda) sempre despedir i mai acomiadar… En aquest aspecte, la llista Fabregat i la llista Pericay-Toutain confluïen: acord total en l’aproximació del model lingüístic al castellà.

La gran diferència d’aquestes dues llistes era la manera de concretar la disgregació: si Fabregat afavoria valencianismes, els de Verinosa llengua prioritzaven els barcelonismes. Compte: dic «barcelonismes» i no pas «mots o trets propis del Principat» ni tan sols «mots o trets propis del català central». Tornem-hi, doncs: el carrer és Barcelona i prou?

Aquesta qüestió, que alguns ja ens fèiem els anys noranta del segle passat, es manté viva avui. Perquè la degradació lingüística que viu ara TV3 és derivada d’aquella època (vegeu aquest article de Gabriel Bibiloni per a entendre la magnitud de la tragèdia). TV3 és una televisió d’abast nacional que exclou mots i trets propis de la major part dels parlars i afavoreix solament els de la capital (on, justament, la llengua és més empobrida i interferida). A TV3 i Catalunya Ràdio, per exemple, no hi sentim mots ben corrents en àmplies àrees del país: parlant solament de lèxic, no hi sentim cercar, ni eixir, ni enguany, ni batlle, ni gitar-se, ni trellat, ni horabaixa, ni llenegar, ni oratge, ni volta (vegada)… Ja és ben paradoxal que —també gràcies a TV3— siguem capaços d’entendre un parlant de Buenos Aires i tinguem dificultats per a entendre un solleric. Paradoxal i trist.

«Si, en compte de pensar que el català és solament allò que es parla al costat de casa, l’haguessin esguardat amb l’orgull de qui sap que parla una llengua mil·lenària que abasta un territori de més de 70.000 km2 ara no ens trobaríem com ens trobem, havent de guaitar sempre de cua d’ull la germana gran, la llengua important»

En fi, ara no parlaríem de tot això si les nostres televisions —i, per imitació, tots els mitjans de comunicació del país— no haguessin tingut un capteniment apocat i acomplexat, si no haguessin considerat la llengua com una cosa neulida i feble, si no l’haguessin tractada amb una mirada desnerida i empobridora. Si, en compte de pensar que el català és solament allò que es parla al costat de casa i que va néixer el dia que van néixer ells, l’haguessin esguardat amb altura de mires, amb l’orgull de qui sap que parla una llengua mil·lenària que abasta un territori de més de 70.000 km2 i, doncs, que és una llengua rica, diversa, precisa, autosuficient, apta per a tots els usos… Si ho haguessin encarat així, ara no ens trobaríem com ens trobem, totalment submisos i resignats, perduts, havent de guaitar sempre de cua d’ull la germana gran, la llengua important, la que té recursos per a tot.

I si tot això ho podem constatar en la llengua estàndard, quan a la televisió sentim parlar en català col·loquial o vulgar la dependència ja és total. Però això ho haurem d’explicar un altre dia, que avui ja hem parlat prou i massa.

[Vull agrair a un lector, Víctor, la frase del títol d’aquest article.]

Vegeu també:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Notaris o forenses? (Sobre la ‘irlandització’ del català, 1)

17
Publicat el 27 d'abril de 2018

Quim Monzó, en el discurs de recepció del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va posar èmfasi en el perill que el català s’irlanditzés. Ho va explicar així a TV3:

Després en va parlar encara en més entrevistes, com ara aquesta que li va fer Montserrat Serra, de VilaWeb, amb un títol ben explícit («Diuen: “No vull” Però de què em parles? No vol que l’aixafi un cotxe o no vol menjar peres? Ah: “No en vull!”»).

Tanmateix, al cap de pocs dies la polèmica ja es va esvair, com sol passar avui amb la majoria de les polèmiques.

I mentrestant la irlandització avança al galop, sense brida ni aturall.

Quan Monzó parla d’irlandització fa referència al gaèlic d’Irlanda. Per a entendre’ns, aquest procés pot tenir dos finals: o bé que la llengua sigui parlada per molt poca gent, o bé que esdevingui irrecognoscible (en el nostre cas, seria un espanyol amb alguna particularitat deguda al substrat català). Un català irlanditzat serà, doncs, o bé residual, o bé totalment desfigurat, o bé totes dues coses alhora. Abans d’aquest advertiment de Quim Monzó, hom parlava sovint de galleguització, perquè els nostres mitjans tenen més present el cas del gallec, una llengua que, en compte de tornar al portuguès per a enfortir-se, es desfà dins el castellà, encara més acceleradament que no el català.

De segur que molts de vosaltres penseu que el català no ha pas de patir, perquè tenim TV3, i diaris i revistes, i una escola en català… Ah!, i l’Institut d’Estudis Catalans, i un govern, i un parlament que legisla en favor de la llengua. I, sobretot, una població que vol mantenir la llengua viva… De debò que tenim tot això?

Feu un cop d’ull a aquesta portada, si us plau, i observeu-hi les tres marques.

A un lector que encara mantingui una català sòlid, aquestes tres expressions l’han de sobtar:

—La primera observació és sobre una errada morfològica: «llums llargues» (calcat del castellà «luces largas») s’hauria de dir «llums llargs». La diferència entre «la llum» (l’energia) i «el llum» (l’aparell, el dispositiu) és establerta pel diccionari. Un «llum llarg» és un dispositiu que fa més llum que un «llum curt». Al DIEC, per exemple, hi trobem: «Llum de posició. Llum curt.»

—La segona observació, «[…] fins que el TEDH es pronunciï», conté tres anomalies sintàctiques, també per influència del castellà («[…] hasta que el TEDH se pronuncie»). En català no traduït, això seria: «[…] fins que el TEDH no s’hi hagi pronunciat». De totes tres anomalies, l’absència del pronom adverbial hi és la que fa més mal.

—La tercera observació és sobre lèxic: «[…] per als pròxims tres anys». Tenim el català empastifat de «pròxims» (i de «propers»). Aquesta proliferació, deguda al castellà («los próximos tres años») ha arraconat termes vius com ara «vinent»: «[…] per a aquests tres anys vinents». En contexts molt habituals, també ens ha fet oblidar l’adjectiu «entrant», tan corrent fa pocs anys («La setmana entrant» en lloc de «La pròxima setmana»).

«Si la pressió enorme del castellà desnaturalitza el català i els qui poden contribuir a aturar aquesta pressió fan de notaris i prou, l’embranzida serà més forta»

Són tres eleccions conscients. Vull dir que el model de llengua del diari les permet, les afavoreix o les propugna. Aquest model parteix d’una premissa: el bon català s’ha d’acostar tant com sigui possible al «parlar de la gent». D’aquest punt de vista, la funció dels responsables lingüístics ha d’ésser com la dels notaris: han de prendre nota del català «del carrer» i adaptar-s’hi, és a dir, adaptar-hi el model del seu mitjà de comunicació. Ja hem parlat en molts articles del català de TV3 (en aquest, per exemple): molts programes revisats per correctors contenen castellanismes lèxics o gramaticals. I això ha de respondre per força a una tria conscient.

Això, que pot semblar bonic («democràtic», diuen aquests responsables), al capdavall és una de les causes de la irlandització. Per què? Molt simple: si la pressió enorme del castellà desnaturalitza el català (parlat i escrit) i els qui poden contribuir a aturar aquesta pressió fan de notaris i prou, l’embranzida serà més forta, car els «nostres» mitjans de comunicació propagaran aquest català desnaturalitzat «del carrer» i encara el reforçaran. En aquest context, la neutralitat és passivitat; i la passivitat és, de fet, una manera de contribuir a la degradació.

Ara imaginem que aquesta mateixa idea, en compte d’aplicar-la a la qualitat de la llengua, la volguéssim aplicar a l’ús social. Pensem, per exemple, què ha de fer l’administració perquè els catalans no abandonin la llengua. S’han de fer campanyes perquè la gent parli català? No: l’administració ha de fer de notari, ha d’ésser neutra i deixar que tot faci el seu curs; cadascú que parli la llengua que vulgui. Hem de demanar als catalanoparlants que no canviïn quan l’interlocutor parli en castellà? No: que ho decideixin lliurement; prenguem nota de llur capteniment, però siguem «democràtics» i no ens hi fiquem. Els cartells de les botigues són majoritàriament en castellà. Cal fer-hi res? No: anotem-ho i prou. Que als tribunals, els magistrats i fiscals no parlen català ni per mal de morir? Quiets, registrem-ho i prou, siguem notaris. Que al pati de l’escola els alumnes parlen en castellà? Si ho volen fer així, quin mal hi ha?

I ara pensem una mica: si la major part dels alumnes tenen per llengua pròpia el castellà potser caldria considerar que hi ha d’haver més hores de classe en castellà. I si hi ha un gruix important de població que parla castellà, per què TV3 no fa programes en aquesta llengua?…

Oi que no cal que us demani què us recorda aquesta posició tan «neutra» en l’ús de la llengua? Efectivament, és la posició unionista, la de Ciutadans i del PP. En nom de la «democràcia» i de la «llibertat de tria», es permet, s’afavoreix, que l’ús social del català vagi reculant.

De fet, els primers teòrics i propagandistes del model de llengua «acostat a la parla del carrer» (el que propugna TV3) foren Ferran Toutain i Xavier Pericay, autors del llibre Verinosa llengua. Com vaig explicar en aquest article, més endavant tots dos van ésser fundadors de Ciudadanos; i Pericay avui és diputat i portaveu d’aquest partit al Parlament de les Illes Balears. No dic que tots els defensors d’aquest model de llengua hagin d’ésser per força unionistes. Però sí que crec que la posició de Toutain i Pericay és políticament congruent. Per a no perdre el fil: no em digueu que a Ciudadanos no li faci peça, la irlandització del català: la llengua forta —l’espanyol—, salvada i, sobretot, garantida. La llengua minoritzada —el català—, amb àmbits d’actuació restringits i estructuralment dependent de l’altra. (I qui diu la llengua, diu la cultura. I qui diu la cultura, diu la nació: no és congruent, això?)

«Volent fer de notaris, ves que no acabin fent d’enterramorts. O, per a ésser més precisos, de notaris d’un mort, és a dir, de forenses»

Però no ens perdem i tornem a la feina dels correctors dels mitjans de comunicació. Que la funció del corrector d’un mitjà no sigui la funció passiva del «notari» no vol dir que hagi fer de «fiscal», com diuen alguns. No fugim d’estudi: ha de tenir una funció activa, sens dubte, però ha de consistir a oferir models propis, genuïns, que defugin tant com sigui possible la interferència de la llengua (o les llengües) que la desfigura. Quim Monzó en parla en el vídeo. Ell esmenta el català dels anys quaranta, que tenim ben documentat. Però encara el podem trobar «al carrer» ben viu, si estem disposats a sortir de Barcelona i visitar els Països Catalans, com veurem més endavant. Per salvar el català bé deu pagar la pena fer uns quants quilòmetres, oi?

En fi, simplement volia dir i demostrar que hi veig un gran perill, en la posició «neutral» dels professionals de la llengua. El perill és que, volent fer de notaris, no acabin fent d’enterramorts. O, per a ésser més precisos, de notaris d’un mort, és a dir, de forenses.

*   *   *

PS (1). Quan vaig explicar la idea d’aquest article al meu amic i company Pere Cardús, de seguida em va suggerir aquest títol. Això em va estimular a escriure’l i li ho agraeixo sincerament.

PS (2). No ho hem explicat tot, encara, ni de bon tros. Hem de veure també si aquest model tan «democràtic» i «neutre» propugna solucions que reforcen la unitat de la llengua o bé solucions que la debiliten i la disgreguen. I hem de mirar si, en aquesta època en què tan sovint cal inventar paraules o expressions, aquest model «notarial» va a remolc del castellà o bé defensa la creació pròpia, partint de la llengua genuïna. I com que la irlandització, dissortadament, no depèn únicament dels filòlegs que prenen decisions en els mitjans de comunicació, també hauríem de parlar del paper de l’Institut d’Estudis Catalans. I dels polítics. I de les institucions. I de la societat… Se’ns gira feina, però avui ho deixarem aquí.

Vegeu també:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

La immersió rai…

8
Publicat el 17 de febrer de 2018

Ja s’entén que hem de protestar i rebel·lar-nos quan els neofranquistes del PP o Ciutadans profereixen aquestes amenaces, com ara la de fulminar el sistema lingüístic de l’escola catalana, això que hom anomena immersió. És clar que hi hem de plantar cara, no vull pas dir que no.

Però m’agradaria enfocar-ho d’una altra manera, pensant més en nosaltres que no en ells. Qui s’ha aturat a pensar què passaria, si es complissin aquestes amenaces? Que molts alumnes que fins ara rebien les classes en català ara les rebrien en castellà? I que, per tant, alguns mestres i professors que fins ara feien les classes en català serien obligats a fer-les en castellà? Aquest és el canvi pretès? Bé, això no serà possible si la resistència dels mestres i dels pares —dels pares, també, espero!— és rotunda. I si resulta que hi ha centenars, milers o centenars de milers de pares que marquen una casella per dir que volen classes en castellà per als seus fills? No ens esparverem, tampoc. Som en un moment efervescent, també, de l’espanyolisme i, avui, l’oposició a l’independentisme es podria expressar marcant una casella. Però si només sabem veure la casella marcada ens equivocarem. Vull dir que és clar que hem de combatre el 155, però això no ens hauria d’estalviar una feina que tenim pendent i que no hem sabut fer bé durant aquests quaranta anys de presumpta democràcia.

Potser no m’explico gaire bé. M’entendreu més amb uns quants exemples.

Exemple número 1: en Fernando
El cas és real, tot i que no es deia Fernando. Vaig treballar amb ell qui-sap-los anys. El 2002, quan vaig ésser cap d’estudis de l’institut, vaig voler saber en quina llengua feia les classes, vist que parlava amb tothom en castellà. I m’ho va confirmar: les feia en castellà. Li vaig demanar per què i em va respondre que era la seva llengua i s’hi sentia més còmode. Li vaig dir en quina llengua havia fet les oposicions: la part escrita, en català; l’oral, en castellà. Ah, i al tribunal tothom li havia parlat en castellà. Bé, el fet és que a l’equip directiu ens va semblar adient de dur el cas a la inspecció, car era un incompliment de la llei. Sí, l’inspector en va restar assabentat. I tal dia farà un any.

Exemple número 2: les oposicions de tecnologia
Un company de l’institut em va demanar si volia fer de suport al tribunal d’oposicions que ell presidia. Havia de revisar les primeres proves escrites i posar-hi una nota. Un dissabte al matí vam anar a una ciutat del Vallès i vaig revisar lingüísticament els exàmens. Alguns escrivien en un català tan deficient que feia vergonya. Els vaig desaprovar i el president del tribunal els ho va comunicar. No us puc descriure la reacció d’aquells individus. Només us diré que els crits se sentien des del cafè de davant. Hi va haver impugnacions i tot.

Exemple número 3: el plany de la lingüista
Una vegada, una lingüista important i sàvia em va explicar que s’havia anat a queixar a l’institut dels seus fills, perquè hi havia professors que hi feien les classes en castellà. La directora li va dir dues coses, i me les crec totes dues: que no pensava fer res i que ningú més no s’havia anat a exclamar per allò.

He de posar dos exemples més, però de primer he de fer una consideració. El català, ens el poden matar des de fora, com ja gairebé han fet els francesos a Catalunya Nord; aquesta seria la via PP-Ciutadans (sobretot Ciutadans, que va néixer per fer aquesta croada). Però, atenció, també el podem anat matant a pessics nosaltres solets. Això s’entendrà més bé amb aquests dos exemples.

Exemple número 4: la mestra novella i les vocals neutres
L’any passat, els meus fills petits (feien tercer de primària) van tenir una mestra substituta que venia de l’àrea metropolitana de Barcelona. A l’hora d’explicar la vocal neutra, els va dir que el mot petit no en tenia cap. Alguns alumnes se’n van estranyar i ella els va dir que observessin que la E es pronunciava A. Així: pA-tit. M’ho van explicar tots dos (són bessons i van a la mateixa classe) i ho va confirmar una altra mestra, que es va haver d’encarregar de rectificar la seva companya.

Exemple número 5: Mònica Barrieras ens fa esgarrifar
Per a entendre l’exemple anterior i adonar-se com degradem la llengua nosaltres mateixos, us recomano molt vivament que llegiu l’article «Ja hem comprat la Grossa», escrit per Mònica Barrieras, del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, i publicat a VilaWeb el desembre del 2016. Hi ha un moment que parla de les aptituds fonètiques dels estudiants d’educació, és a dir, els futurs mestres, que seran el model de llengua dels nostres fills:

«Hi ha joves estudiants de la Facultat d’Educació que descobreixen a primer de carrera que no saben pronunciar bona part dels sons del català no compartits amb el castellà (ni esses sonores, ni vocals obertes, ni africades sonores…). Sorpresos, i de vegades amb sensació d’haver estat estafats, declaren que mai ningú no els ho havia dit, que mai ningú no els ho havia corregit. Això sí, diuen que han estudiat fonètica i que han fet transcripcions. Aquests alumnes de vegades argumenten que són capaços de parlar i de comunicar-se en català, i que només és una qüestió d’accent. Però el que se’ls demana no són eles lateralíssimes i vocals neutres neutríssimes, sinó tot just els sons de la llengua, que tenen caràcter distintiu. No és igual casar que caçar, déu que deu, ni lloc que joc.»

És clar que hem de lluitar per a treure’ns del damunt aquesta llosa del 155. I, més enllà: hem de persistir per alliberar-nos d’un estat que no ens deixa respirar. Però també hem d’ésser conscients que la salvació de la llengua no la garantirà la independència, ans dependrà d’una determinació que fins ara no sempre hem tingut com a poble. Tant de bo aquest embat d’ara ens faci reaccionar.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari

Vèncer sense convèncer?

10
Publicat el 2 de febrer de 2018
Balanç de la supressió dels diacrítics al cap de quinze mesos

 

En una entrevista al Punt-Avui, la setmana passada, el periodista Raül Garcia demana al prestigiós gramàtic Josep Ruaix que parli de la polèmica dels diacrítics: «Els diacrítics serveixen per a la claredat, per a evitar ambigüitats i, és clar, si se’n treuen es creen ambigüitats. De manera que jo encara n’hi hauria afegit algun.» Clar, sense ambigüitats.

El 24 d’octubre de 2016 l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar la nova Ortografia catalana, que, entre més novetats, prescrivia una reducció dràstica de mots amb accent diacrític. Després de quinze mesos llargs, ja es pot començar a comprovar quin succés ha tingut aquesta modificació. Sense afany d’ésser exhaustiu ni científic, voldria simplement fer un cop d’ull a la situació.

Es pot dir que la supressió dels diacrítics s’ha imposat en la majoria de mitjans de comunicació catalans. I tanmateix, hi ha, si més no, dues excepcions notables: el diari electrònic VilaWeb i el setmanari El Temps, els dos principals mitjans amb una voluntat insubornable d’abastar la nació completa, els Països Catalans:

Però en els mitjans barcelonins, com dèiem, les modificacions ortogràfiques s’han implantat. Això no vol dir que, ara i adés, no hi vegem lapsus. Fins i tot, de vegades, amb accents que no defensen ni els partidaris de la claredat diacrítica:

I fora dels mitjans, quin ús en fa, la gent, dels diacrítics? Fa de mal dir. Podríem recercar a Google i demostraríem que accents com aquests que acabem de veure es mantenen molt majoritàriament, però qui pot assegurar que, amb el pas del temps, persistiran? De moment, això sí, constatem una certa resistència de periodistes i escriptors, una resistència que hauria de fer veure que mesures com aquesta no es poden imposar si no són ben acordades i acceptades i, sobretot, si no són necessàries.

Un exemple. Per Nadal, VilaWeb va presentar una llista de dos-cents llibres recomanats pels editors de tot el país. Entre aquests dos-cents títols, únicament n’hi havia dos que duguessin un mots amb accent condemnat. Doncs sapigueu que tots dos es publiquen encara amb l’accent: Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres i Jo sóc així i això no és un problema. Per pensar-hi…

Sorprèn més encara quan de comprovar que les modificacions no han arribat ni tan sols a certes obres de consulta oficials. Per començar, cap dels canvis ortogràfics no s’ha implantat en les obres oficials de fora del Principat. N’és un exemple el Diccionari Normatiu Valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on no trobem quasi cap petja de les modificacions ortogràfiques:

En veient això, no podem estar de demanar-nos si, abans de decidir els canvis ortogràfics, hi va haver acord amb l’Acadèmia o no.

Però el cas és que fins i tot dins les obres de l’Institut d’Estudis Catalans, hi trobem anomalies. Si ja en la versió electrònica del DIEC els accents decretats incorrectes no van desaparèixer fins al cap de força mesos, avui encara podem comprovar que es mantenen en obres de consulta pròpies, com ara el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

És xocant també que en eines tan usades com l’Optimot (dependent de la Generalitat de Catalunya), hi trobem encara els accents prohibits; per exemple, en el diccionari castellà-català de la GEC:

I si sortim dels manuals que podem considerar oficials, observem que tampoc no ha integrat cap canvi una eina informàtica tan usada com el corrector i verificador ortogràfic de Softcatalà (molt recomanable, no em cansaré de dir-ho):

Però si hi ha un corrector informàtic divulgat de debò és el del processatext Word, on també resisteixen tots els diacrítics, ara com ara:

Si el Word continua senyalant faltes no oficials, Twitter continua dient «Dóna una ullada», sense el pronom hi, però amb un accent que ens ajuda a entendre de seguida que dóna és un verb i que es pronuncia amb o tancada:

I, ja que en parlem, acabem amb uns quants exemples extrets de Twitter. Ens adonarem de seguida que, al cap de quinze mesos llargs, molta gent no fa cas de la supressió dels diacrítics. És manca d’informació? És un descuit? Vés a saber (ai, «Ves a saber»)… Ves que no sigui rebel·lió (atenció al primer piulet!):

 

També us pot interessar:

—Diacrítics: calia?

—És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?

—Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

—Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari

‘Generar’, un verb empobridor (El català de plàstic, 4)

4
Publicat el 19 de gener de 2018

O potser caldria dir «empobridor i enfarfegador». Mirem aquest exemple: si podem dir «La intervenció de Rufián ha disgustat profundament els diputats del PSOE», per quins set sous hem de dir «La intervenció de Rufián ha generat un profund disgust entre els diputats del PSOE»?

Amb el verb generar ens passa molt sovint això que acabem de veure: que en podem prescindir completament. No és que sempre suplanti un altre verb, sinó que pot passar que simplement carregui la frase sense necessitat i en resulti una construcció totalment artificiosa.

Un altre exemple:

El suport del Barça al referèndum ha generat irritació entre el PP i Ciutadans.

Si en compte de «ha generat irritació entre» diem simplement ha irritat, de seguida veurem que la frase se simplifica i s’alleugereix:

El suport del Barça al referèndum ha irritat el PP i Ciutadans.

Per afavorir la naturalitat i la fluïdesa, sempre que ensopeguem amb generar hauríem de comprovar, doncs, si no podem prescindir-ne i convertir el nom que fa de complement directe en verb.

Són dades que generen preocupació en la majoria d’estats // Són dades que preocupen la majoria d’estats.

Això li genera dubtes // Això la fa dubtar.

La situació els genera molta angoixa // La situació els angoixa molt.

No sempre serà possible aquesta simplificació tan directa. Aleshores, haurem de canviar generar per un altre verb o construcció més precisos. Ho veurem tot seguit. Però abans observem que, molt sovint, el verb generar va lligat a idees de «negativitat». Ho hem vist en els exemples precedents, amb noms com ara disgust, irritació, preocupació, dubte i angoixa. I en trobaríem molts més: decepció, incertesa, por, ràbia, desafecció, tensió, conflicte, pressió…:

Estar un any sense guanyar em genera molta decepció // Estar un any sense guanyar em fa sentir molt decebut.

Ara mateix em genera molta més incertesa i por la deriva ultranacionalista d’Espanya // Ara mateix em causa molta més incertesa i por la deriva…

Europa continua generant desafecció entre el jovent // Europa continua motivant desafecció al jovent

La nostra situació laboral ens genera molta ràbia // La nostra situació laboral ens fa enrabiar molt.

El portaveu socialista a les Corts Valencianes va dir que el PP es dedicava a generar tensió i enfrontament amb Catalunya. // El portaveu socialista a les Corts Valencianes va dir que el PP originava tensió i enfrontament amb Catalunya.

L’actuació del govern genera molts dubtes a la població. // L’actuació del govern fa que la població tingui molts dubtes.

També trobarem qui-sap-los exemples de l’àmbit oposat, amb sensacions o sentiments positius: il·lusió, felicitat, confiança, tranquil·litat…

Catalunya continua generant confiança en els inversors internacionals // Catalunya continua despertant confiança…

És un envit difícil, però de debò que em genera molta il·lusió // És un envit difícil, però de debò que m’il·lusiona molt.

Això li genera una gran tranquil·litat // Allò el tranquil·litza molt.

Us confesso que em genera molta felicitat // Us confesso que em fa molt feliç.

Així mateix, és habitual de sentir o llegir el verb generar al costat de mots com ara polèmica, crítica, escàndol, expectativa… És a dir, els que designen tot allò que es pot amplificar públicament. En aquests casos, tampoc no hem de permetre que aquesta moda arraconi verbs més precisos o genuïns:

La donació dels assistents a la boda de Messi genera una gran polèmica // La donació dels assistents a la boda de Messi aixeca una gran polèmica

El discurs de la vice-presidenta va generar molt rebombori // El discurs de la vice-presidenta va moure molt rebombori

El nou llibre ha generat molta expectació. // El nou llibre ha desvetllat molta expectació.

L’espectacle ha generat crítiques. // L’espectacle ha suscitat crítiques.

La imatge ha generat una forta activitat a les xarxes socials. // La imatge ha motivat una forta activitat a les xarxes socials.

Al grup li agrada generar escàndol a la ciutat. // Al grup li agrada moure escàndol a la ciutat.

Finalment, un dels camps en què s’ha escampat més indiscriminadament el verb generar és el de l’economia.

Això vol dir que genera el màxim dèficit anual de tot Europa. //  Això vol dir que origina el màxim dèficit anual de tot Europa.

El centre comercial genera molta activitat als restaurants del barri. // El centre comercial porta molta activitat als restaurants del barri.

Ha insistit a dir que calia generar possibilitats d’ocupació a Mallorca. // Ha insistit a dir que calia promoure l’ocupació a Mallorca.

És una bona cosa que els ciutadans sàpiguen com s’ha generat el deute. // És una bona cosa que els ciutadans sàpiguen com s’ha originat el deute.

Creu que caldria revisar els costos financers generats per la confiscació del ministeri. // Creu que caldria revisar els costos financers ocasionats per la confiscació del ministeri.

El significat d’aquest verb és molt delimitat. Vol dir ‘procrear’, ‘engendrar’, és a dir ‘produir un ésser’. S’aplica també en el terreny matemàtic i físic i en el de la lingüística (hi ha una teoria lingüística anomenada gramàtica generativa).

En conclusió, el verb generar, com ja hem vist en algun altre cas, és un d’aquells mots que ens empobreix i ens perjudica lingüísticament, perquè suplanta una varietat de recursos genuïns i, fins i tot, altera l’estructura de les frases i les fa més artificioses.

Potser també us interessarà:

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Fer morir a pessics (frases fetes de campanya)

3
Publicat el 7 de desembre de 2017

«Els volen fer morir a pessics.» Això ho va dir espontàniament ma mare quan va saber que l’estat espanyol mantindria engarjolats quatre homes bons, que no han comès cap delicte, com sap tothom. És curiosa, l’estructura de la frase feta: no diu «matar», que faria pensar en una acció ràpida, expeditiva, sinó «fer morir», que casa perfectament (i cruelment) amb la idea de tortura lenta. Si n’és de sàvia, la llengua.

En Salvador Cardús deia no fa pas gaire que tot això que veiem són els últims espeternecs de l’estat espanyol. És enganyosa la forma d’aquest mot, espeternec. No s’entén d’on ve si no hi fem un canvi de consonants (metàtesi, en diuen els filòlegs) i el retornem a l’original espernetec; aleshores es veu més clar que deriva de perna, ‘cama’. Els darrers espeternecs, o espernetecs (o espernecs o espernegades, com en diem a Callús), és a dir, les convulsions agòniques d’aquest estat que encara ens domina.

No ho tenim en compte, perquè ara pensem, sobretot, en nosaltres, en la nostra gent. Però certament l’invent del règim del 78 aviat podria fer la fi del Cagaelàstics. Ells i nosaltres ens ho juguem tot, una altra vegada, el 21 de desembre, d’ací a quinze dies justos. I perilla més que sigui el projecte espanyol, que acabi com el rosari de l’aurora, que no pas el nostre. Fa de mal dir, però és difícil que perdem, si perdre vol dir recular en nombre de vots. Ara, també pot ésser que no acabem de guanyar, segons que diuen les enquestes. Es veu que els independentistes i els no independentistes anem frec a frec i que, com el 27-S, acabarem tants a tants.

Sí que sembla clar que el bloc del 155 fracassarà. Tan somrients que els veus aquests dies, cridant, amenaçant, fent escarafalls, ballant i tot, alguns. Podria passar que tinguessin un goig sense alegria. Es podrien ben trobar amb allò de més dura serà la caiguda (títol d’un film del 1956), aquella mena d’amenaça que va aparèixer com a tema d’un document judicial de l’Audiència espanyola. És com dir vés fent, ja t’ho trobaràs… Aquesta és la gentil manera de convidar dialogar que té l’estat espanyol.

Per això no és gens estrany que a les Espanyes hagi fet forrolla aquest agressiu «a por ellos». Potser us demaneu com ho hauríem de traduir, això, al català. No m’hi capficaria pas gaire. És un lema tan seu! Tan propi dels que s’anomenen no nacionalistes… El van encunyar per animar la selecció de futbol llur, i ara, com una extensió, l’apliquen a la política. Nosaltres també n’havíem tingut un, de lema de guerra: «Desperta, ferro!», el crit dels almogàvers al segle XIII. I d’ací sembla que ve el nostre tocar ferro (millor que no pas tocar fusta, com ens recordava Eugeni S. Reig). Però ara, en aquest temps d’anants i vinents, de caminar endavant i cul arrere, els nostres lemes són per a reclamar necessitats bàsiques: llibertat, justícia, retorn dels polítics exiliats, excarcerció dels dirigents…

N’hi ha que ens diuen que tots aquests anys hem fet volar coloms. Ja en parlarem. Si el dia 21 millorem el resultat del 2015, potser encara no podrem cantar victòria, però sens dubte serem molt més a prop de la nostra llibertat. Ja hi tindrem el peu al coll.

Si no avancem, haurem d’aturar-nos i pensar què fem, perquè no es pot pas fer entrar el clau per la cabota. Ara, no ens hauríem pas de desesperar, tampoc. Sempre hem dit que els catalans, de les pedres en fem pans. Per tant, haurem de fer el cor fort. Potser no tindrem cap més remei que refiar-nos dels comuns, per més que tots sapiguem que en la qüestió de la independència no paren ni desparen o no bufen ni encenen o no pengen ni despengen… digueu-ho com vulgueu (us confesso que m’agraden més aquestes expressions que no pas això de ni carn ni peix i, encara menys, la puta i la Ramoneta).

Sigui com sigui, haurem de prendre paciència i resistir. Si més no, de segur que aviat superarem això de l’article 155 de la constitució espanyola, imposat peti qui peti, si no de grat per força, tant si vols com si no vols. Perquè aquesta constitució espanyola, més que una carta magna, sembla la llei de l’embut. A Espanya, com es pot veure, la història es repeteix. Això que vivim ara és més vell que anar a peu (o que cagar arrupit: ja no cal que siguem tan fins, ara que ens acostem al final de l’article). En Serafí Pitarra ja ens en parlava, del 155, sinó que en aquell temps era l’article 26:

«Diu l’article vint-i-sis
que en un cas de compromís
el govern té atribucions
per passar-se pels collons
totes les lleis del país.»

I el gran Josep Maria de Sagarra va fer-hi també la seva aportació, amb un poema titulat «El nostre avantprojecte de constitució» (recollit per Lluís Permanyer en el llibre Poemes satírics). Vegem-ne, per a acabar, dues estrofes, la segona clarament inspirada en Pitarra:

«Títol III. Drets i deures dels espanyols

Els d’amanir amb sal i pebre
i els de menjar bacallà,
i tothom té el dret de rebre
i té el deure de callar.

[…]

Títol V. Del Govern

Si hi ha cas de compromís
el Govern té atribucions
per passar-se pels faldons
totes les lleis del país.»

@jbadia16

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari

Autoestima, victimisme i Vueling

13
Publicat el 17 de novembre de 2017

Dissabte, 11 de novembre. Una passatgera de Vueling és expulsada d’un avió perquè quan l’hostessa li exigeix que li parli en espanyol ella continua parlant en català. Una noia que veu l’incident fa costat a la passatgera. L’hostessa –diu una versió– se’n va plorant. Al cap de poca estona, el comandant de l’avió les crida a totes dues i les esbronca. A més, avisa dos guàrdies civils que se les enduen cap a la terminal. No les deixen volar. Van al taulell de Vueling a presentar una reclamació i a adquirir bitllets nous. No els els volen vendre: ja són en una llista negra.

Per què ens passen, aquestes coses? Ens passen perquè som mesells. Ho som i, sobretot, ho hem estat massa anys. Que algú parli català i no dimiteixi quan li diuen «No le entiendo» és una cosa rara. Ens han fet creure que això de mantenir-se parlant la nostra llengua era de mala educació. Fa tres-cents anys llargs que dura, la cosa. I en tres-cents anys llargs es pot fer molta feina. Mesells, això som.

«Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure»

Mirem-ho de prop: qui falta al respecte? És la passatgera, una clienta que ha pagat el bitllet i que es limita a parlar la seva llengua (llengua d’ús legal reconegut, fins i tot considerada «llengua pròpia» per la llei)? O bé és l’hostessa, amb connivència de l’empresa que la té contractada? O la companyia, per mitjà de la seva treballadora?

Després tornarem a parlar d’això. Però ara em vull aturar en aquest punt. Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure. Qualsevol testimoni hauria pogut presentar una denúncia a Vueling, o bé a la Plataforma per la Llengua o bé a l’Agència Catalana del Consum… Probablement, no ho va fer ningú, tret de la noia que també va intervenir en el diàleg amb l’hostessa.

Els drets
Parlem de drets? L’estat d’autonomia de Catalunya (article 6.2) diu: «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials.» I més endavant (article 34) diu: «Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d’usuàries o consumidores de béns, productes i serveis.»

El codi de consum de la Generalitat recull l’article 34 de l’estatut i afegeix: «Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català […] les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat»

Aquests eren i són els drets dels passatgers i els deures dels tripulants de Vueling. Són uns drets i uns deures que la companyia sap perfectament. Per això Vueling de seguida es va defensar dels fets, arran d’una queixa que li arribava per Twitter:

La falsedat de l’afirmació de la companyia, la podeu constatar vosaltres mateixos. I si no soleu agafar avions de Vueling, llegiu-vos les resposta al piulet.

Volem continuar essent mesells?
Fa uns quants anys que sembla que ens anem alliberant mentalment d’Espanya en molts aspectes, però en el lingüístic no. I si volem deixar de ser mesells lingüístics, ens convé canviar la mentalitat.

Tal com ho veig, hi ha dues operacions mentals que hem d’encarar. La primera és pensar que nosaltres som individus normals i, per tant, no ens hem de sentir bilingües forçosament. Més ben dit, si ens volem acostar als habitants dels estats potents hauríem de tenir mentalitat unilingüe, independentment dels coneixements més o menys profunds de les altres llengües. I això també concerneix els homes i dones d’origen hispanòfon que han fet l’opció de parlar català (si no han pres aquesta opció i són deliberadament bilingües no podran fer aquesta operació). Aquesta presa de consciència consisteix a deturar-se, observar el món circumdant —Roma, Londres, París, Saragossa— i constatar que els usuaris de llengües normals poden saber-ne moltes, però en tenen una de fonamental, que usen generalment i quotidianament. Aquest és l’exemple, el model, el patró.

«Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot?»

La segona operació és fer un esforç d’empatia favorable. Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot? És evident: l’hostessa, tot i tenir unes funcions molt clares d’atenció al client, no vol fer més esforços del compte. Però, sobretot, no vol haver de reconèixer que el problema el té ella, perquè no domina prou la llengua del client; no vol haver de reconèixer que no tracta el client com es mereix, amb la mateixa deferència amb què tracta un altre client que parli espanyol o anglès. Per això ens convé tant de posar-nos al lloc de l’hostessa, perquè veurem nítidament què falla quan ens demanem qui és servidor i qui és client, qui cobra i qui paga, qui té sobretot deures i qui té sobretot drets, qui ha de fer un esforç per a parlar educadament la llengua de l’altre i qui ha de sentir-se tractat amb tota la consideració i correcció del món (amb la garantia de poder tenir una conversa en la seva llengua). I, després d’això, ens podem demanar: qui és mal educat, qui falta al respecte?

Aquesta és la primera consideració que ens ajuda a entendre l’anomalia del cas. La segona es desprèn del moment polític que vivim —cosa que no vol pas dir que sigui circumstancial ni conjuntural. Ho formularé d’una manera molt simple: així que els catalans mostrem un mínim d’autoestima, un bri de pretensió de normalitat, immediatament l’altra banda reacciona. I reacciona en dos temps: de primer amb victimisme (les llàgrimes de l’hostessa) i després amb autoritarisme (l’expulsió ordenada pel capità i executada per dos guàrdies civils).

«Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme i l’autoritarisme»

I això no passa a Vueling i prou. I no passa respecte de la llengua i prou. Això ha passat, recentment, en tot el procés d’emancipació nacional: tan bon punt hem ensenyat la poteta de l’autoestima, Espanya ha reaccionat. Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme (el castellà és perseguit, l’escola adoctrina, TV3 és excloent, el separatisme no tolera la discrepància, hi ha fractura social…) i tot seguit la imposició autoritària (cop d’estat contra l’autogovern, que ja fa anys que va començar).

Aquest és, a parer meu, el joc que juguem ara. No és pas un joc nou. Sapiguem-ho i actuem en conseqüència. Hem de guanyar la partida. També —per mi, sobretot— la de la llengua.

@jbadia16

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari

Retrat del moment en tres paraules

0
Publicat el 13 d'octubre de 2017

Dimarts, dia 10, semblava que faríem un vaitot, però no el vam completar. Ara ens caldrà un coresforç per a mantenir el tremp.

Aquests dies podríem aprofitar l’avinentesa per recuperar expressions oblidades, adients al moment que vivim.

Vaitot
Joan Coromines explica i exemplifica així la locució fer un vaitot: ‘fer un esforç, llançar-se a fons’. I l’exemple que tria és un fragment d’un llibre de Pere Coromines, son pare (que exhibeix sovint com a model de bona prosa). Però m’estimo més la definició de Pompeu Fabra, que diu que un vaitot és el fet d’arriscar tots els diners en una jugada. I, figuradament, ‘posar tots els recursos o mitjans de què hom disposa, tot el seu esforç, en una empresa’. El mot vaitot ve de «va-hi-tot», és a dir, la jugada o l’empresa en què «hi va tot». Ja fa anys que aquest país s’ha abocat intensament en un objectiu, però el vaitot és allò que vam fer el dia 10 i que segurament farem —més clarament— d’ací a pocs dies (o poques hores).

Coresforçar-se
En català hi ha dotzenes de mots nascuts de cor. Ultra els derivats més directes i coneguts, —com coratge o cordial—, hi ha una rastellera de composts que configuren un tresor lèxic extraordinari. Tenim els adjectius corcuitós (‘que actua precipitadament), cordur (‘fred, que té el cor dur’), cor-robat… Però especialment tenim verbs tan plàstics i tan expressius com aquests: corcorcar-se (‘consumir-se de neguit’), corferir, corfondre’s (‘sentir que la personalitat pròpia es fon amb allò que ens envolta’), corglaçar —o corgelar—, cornuar-se, corprendre, corsecar… El que trobo més adient per a aquest moment és coresforçar-se:  ‘esforçar-se desplegant tota la força moral’. Fa dies que ens coresforcem —que fem un coresforç— i ho continuarem fent mentre calgui.

Tremp
L’origen del verb trempar no té res a veure amb el sexe (ni amb ‘amanir’, que és el significat que té a les Illes Balears). Prové del llatí temperare, que vol dir ‘moderar’, ‘temperar’. Els dos primers significats de trempar que registra el diccionari Alcover-Moll són ‘mesclar una cosa amb una altra per suavitzar-la’ i ‘moderar, fer que sia menys intens’. I d’aquestes definicions, en provenen la tercera i la quarta: ‘posar en un estat de tensió moderada, acomodat al bon funcionament’ i ‘donar a un metall el punt de duresa que necessita per a certs usos’. Com veiem, doncs, prèviament a la idea de ‘vigoritzar’ hi havia la de ‘moderar’. Del verb trempar, en deriva el substantiu tremp, que, entre tots els significats, en té un de figurat: ‘fermesa contreta pel caràcter, per la intel·ligència’. La violència de l’1 d’octubre ens va castigar durament una part del tremp (l’equilibri, la serenor). El perill era que perdéssim l’altra part (el vigor). Però no hem lluitat tant temps per a plegar veles ara que som a la recta final (encara que sigui llarga, és la recta final). I estic cert que el tremp, el recuperarem completament. Tornarem a ser un poble equilibrat i vigorós.

I trempat (que d’això que fem se’n diu la Revolució dels Somriures).

Vegeu també: Pit i fora

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

 

Publicat dins de Circumstàncies, Llengua | Deixa un comentari