El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

D’ací a pocs mesos, tot resolt (1)

Solà-Coromines

[Aquest article i els dos vinents no els he pas escrits tot sol, sinó conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]

El professor Joan Solà, l’any 2008, va publicar tres articles en el suplement «Cultura» del diari AvuiD’aquí mig any (1)», «D’aquí mig any (2)» i «D’aquí mig any (i 3)», del 27-3-2008, el 3-4-2008 i el 10-4-2008, respectivament) en què proposava que la locució prepositiva d’aquí a (o d’ací a) s’escrigués sense a en oracions com ara: «Ho tindrem d’aquí mig any». El propòsit era que, per escrit, es diferenciés un període de temps (introduït per d’ací a) d’un moment futur calculat a partir d’ara (encapçalat per d’ací, sense la preposició a). I posava aquests exemples, entre molts més:

«T’ho diré d’aquí mitja hora» volia dir, segons ell, «quan hagi passat mitja hora a partir d’ara» (moment).

«Aquesta novel·la em durarà d’aquí al maig» volia dir «des d’ara fins al maig» (període).

La proposta, de primer, no va tenir gaire requesta. I per això l’any següent va escriure un quart article («Tornem d’aquí cinc minuts», Avui, suplement «Cultura», 14-2-2009), en què es referia també a l’ús espuri de la preposició en en frases com ara «Tornem *en cinc minuts», que, segons ell, s’havia de dir «Tornem d’aquí cinc minuts». I aprofitava l’avinentesa per a reclamar que els lingüistes dels mitjans se l’escoltessin més:

«Aleshores dèiem també que avui hi ha la seguretat que aquesta expressió [‘d’aquí’] és millor sense afegir-hi la ‘a’ (‘d’aquí a’), però veig que a penes n’ha fet cas ningú: és una llàstima que els assessors excloguin o “esmenin” (!) amb el mateix raser casos de flagrant forasterisme [‘en cinc minuts’] i casos de construccions molt nostres, que precisament hem d’escampar i protegir.»

Aquesta segona crida sí que va tenir efecte i ara, al cap de set anys, ja hi ha alguns mitjans que apliquen aquesta diferenciació entre d’ací (o d’aquí) i d’ací a (o d’aquí a). Un d’aquests mitjans és Televisió de Catalunya, que explica aquesta doble forma remetent als quatre articles de Solà, sense cap més justificació.

Hem començat parlant de Joan Solà, però, de fet, Joan Coromines ja havia insinuat que era millor d’aquí que no pas d’aquí a amb el significat de «moment». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (entrada est, vol. III, p. 723-724), hi diu:

«Algunes locucions esparses, mereixedores d’atenció: ‘d’aquí’ + expressió temporal, segurament més idiomàtic així en català, que la forma cast. i fr. amb -a- (cast. de aquí a -, fr. d’ici a): “si, d’aquí un quant temps, Déu m’ha volgut per a ell, em faré monja”, Coromines (‘L’Amor Traïdor’, així l’autògraf, VI, 1a ed., p. 116); en canvi cal “d’aquí a aquí” ‘de tant en tant, a cada pas, a cada moment’, locució familiar però viva fins en escrits de bons autors de dial. central (Coromines, ‘Diari del viatge a Viena’, 1933).»

Com veiem, doncs, Coromines considera la forma d’aquí «segurament més idiomàtica» i, per tota justificació, ens ofereix dos exemples de son pare, Pere Coromines, dels anys vint i trenta del segle XX.

Si és escarida la justificació de Coromines, tampoc no hem trobat arguments sòlids en els quatre articles de Joan Solà. Ens hi diu que la llengua oral tracta de la mateixa manera els dos casos i tanmateix ell pensa (o preceptua) que s’han d’escriure diferentment:

«En llengua oral tots els dialectes la pronuncien o tendeixen a pronunciar-la sense la dita ‘a’. Aquesta preposició ‘a’ seria, de fet, muda; però també ho seria la que veurem la setmana entrant (‘D’aquí a final de curs queden vuit setmanes’), i en canvi aquesta segona no és rebutjada sinó que simplement se sent com a fonèticament no realitzada.»

Ací, suposem, Joan Solà activa la seva intuïció, que li fa veure diferents l’un cas de l’altre i, doncs, en l’un cas sent que la preposició és rebutjada.

Pensem que aquest terreny de la intuïció és relliscós, perquè pot suscitar divergències fàcilment. En tot cas, nosaltres no coincidim amb el professor Solà en aquest sentiment de rebuig de la preposició a en frases com ara «Vindré d’ací a una estona». Atesa aquesta discrepància intuïtiva, proposem d’estudiar el cas basant-nos en tres paràmetres: la coherència interna de la llengua, els exemples extrets de fonts escrites de tots els temps i les obres de referència.

En l’article d’avui parlarem breument de fets de llengua, de construccions sintàctiques afins a la locució en qüestió que ens poden ajudar a decidir si cal llevar-ne aquesta a o no.

En la fonètica sintàctica catalana, l’elisió de la a o de la e àtones en contacte amb una i tònica és molt freqüent. No tan sols en català oriental, on la vocal neutra és tan volàtil quan s’ajunta amb qualsevol altra vocal, sinó també en català occidental. Si en el català central, per exemple, podem sentir perfectament aquirenys («aquí a Arenys») o aquilavora («aquí a la vora»), també en català occidental sentirem sinvolsmés («si en vols més») o acimtrobaràs («ací em trobaràs»). Per això no ens ha d’estranyar gens que «D’ací (d’aquí) a una hora» es converteixi en daciunora (daquiunora) en tots els dialectes.

Una vegada delimitat el fenomen fònic, convé que observem i analitzem si la proposta de Solà té prou coherència. Per una banda, tenim la presència indiscutida de la preposició quan la locució té el sentit de període: «D’ací a cap d’any ho has d’haver resolt.» En canvi, segons la proposta de Solà, una frase molt semblant a l’anterior ja hauria d’anar sense preposició: «D’ací quinze dies ho hauràs resolt.» Els autors d’aquest article, intuïtivament escriuríem la a en tots dos casos.

Per una altra banda, tenim una locució temporal que expressa inequívocament un «termini»: d’avui en (o de demà en, etc.). Per exemple, «D’avui en vuit (dies) serà Nadal». La semblança estructural i semàntica amb la locució de què tractem és clara, tan clara com la presència inapel·lable de la preposició (en aquest cas, en).

Hi ha encara més raons per a no admetre la supressió de la preposició a. Una, la reconeix Joan Solà mateix: la supressió d’aquesta a no és sistemàtica i, de fet, reapareix fins i tot en la llengua oral quan s’insereix un element entre ací/aquí i el «moment a partir del qual». Diu Solà:

«És més, en algun cas la preposició potser ens fa falta i tot, com ara quan hi ha algun element intercalat entre els dos components (cosa explicable: ara la construcció potser no estaria tan gramaticalitzada): “L’examen és d’aquí a gairebé un mes”, “El partit comença d’aquí a tot just una hora”.»

És a dir, que, segons la proposta, hauríem d’escriure «d’aquí un mes» però «d’aquí a gairebé un mes» i «d’aquí una hora» però «d’aquí a tot just una hora». I, consegüentment, «d’ací sis minuts exactament» però «d’ací a exactament sis minuts».

I encara, prèviament a aquestes raons, n’hi trobem una altra: la locució d’ací a (d’aquí a) introdueix, originàriament i principalment, un complement circumstancial de lloc. Vegem-ne un exemple: «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres.» En un cas com aquest, ningú no proposa de llevar la a de la locució. En canvi, Joan Solà posa un exemple semblant a aquest, en què –diu– es mesura el temps: «D’aquí tres cantonades veurem la Sagrada Família». Sembla contradictori haver d’escriure «D’aquí a la Sagrada Família falten tres cantonades» i, en canvi, «D’aquí tres cantonades ja veurem la Sagrada Família». O bé, en el nostre exemple, «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres» i «D’ací tres quilòmetres hi ha el Penyagolosa».

A partir dels casos exposats i exemplificats en els paràgrafs anteriors, fàcilment podem fer una conjectura històrica: inicialment, la locució d’ací a tenia un sentit locatiu, després va agafar el sentit temporal de «període» i, finalment, va eixamplar aquest significat temporal i va començar a fer-se servir amb el sentit de punt final, de moment en què passarà alguna cosa, calculat a partir d’ara.

Si es pogués confirmar que no són construccions independents, sinó que és una de sola que ha adquirit nous significats, caldria convenir que s’ha d’escriure d’una única manera, tant si vol dir l’una cosa com si vol dir l’altra. Per a escatir-ho, ens anirà bé d’observar texts antics i moderns, cosa que farem en l’article de la setmana entrant.

Jordi Badia i Pujol
Francesc Esteve i Gómez

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent