Que la riuada no s’endugui la llengua

Quan vaig sentir per primera vegada aquesta cançó que diu «On estan les paperetes?», vaig entendre que la cantaven en castellà. Era aquell diumenge tan divertit, a Valls, on els civils van acabar colgats de flors, victorejats i acomiadats amb el «Passi-ho bé» de la Trinca.

Però no la cantaven pas en castellà, no. Els catalans no tenim cap mirament a traduir del castellà al catanyol. Per fer quadrar les síl·labes del text amb les notes de la cançó, canviem «Dónde» per «On» i avall que fa baixada. Doncs, no, perdoneu-me: en un català mínimament decent i ben parlat, això no va. És a dir, «estar» en castellà té un ús diferent de «estar» en català. I si ho perdem de vista desnaturalitzem la llengua. Ara vós sou a casa vostra, o sou a la parada de l’autobús o sou davant l’ordinador. I en tots aquests casos, en castellà, es diu «estar». En català, la mera localització, sense cap més informació, s’expressa amb el verb ésser (o ser). En canvi, sí que diem estar quan indiquem una durada quantificada d’aquesta presència: «Vaig estar dues hores al mercat» (en contrast amb «Era al mercat i no semblava que se’n volgués moure»).

Després tenim les famoses «paperetes». Si ja teniu una certa edat, de segur que recordeu que abans no en dèiem pas paperetes, sinó papeletes. Fins i tot en sentit figurat: «Quina papeleta que t’ha tocat, noia!» I, sense haver de barrinar gaire, s’entén per què ho dèiem així: ho dèiem així perquè és un mot castellà. Un mot que hem camuflat amb un canvi cosmètic: així com de papel es fa papeleta, doncs de paper fem papereta. Imita i no et compliquis la vida. El diccionari Alcover-Moll ho diu ben clar: «papereta (castellanisme, i més castellana encara la forma papeleta, que és més usual en el llenguatge parlat)». La forma que ens proposa el diccionari és la tradicional: cèdula. Però el cas és que aquesta papereta va entrar en el diccionari de Pompeu Fabra i es va anar repetint en els diccionaris successius. Ara, sens dubte, si volguéssim parlar amb propietat i genuïnitat n’hauríem de dir cèdula. Al costat —o potser entremig, com un pas intermedi cap a la recuperació— hi ha també butlleta, que té aquest mateix significat i sembla genuí.

I la darrera incorporació de la campanya del referèndum ha estat el famós Piolín del vaixell dels policies espanyols. Un diari o una televisió seriosos han de dir-ne Piolín? Això tindria justificació si aquest personatge es digués realment així. Però resulta que no. Aquell pollet entremaliat, amic i enemic alhora del «gatet bufonet», el gat Silvestre, va néixer amb el nom anglès Tweety. I què vol dir tweety? Doncs és un diminutiu de tweet, que significa ‘piulet’.

Moltes llengües l’han traduït sense allunyar-se del significat original: francès Titi, italià Titti, portuguès Piu-Piu… En català, la traducció que en va fer TV3 és Piuet, i així consta tant al llibre d’estil de TV3 com a la Viquipèdia. Però Piuet és una traducció barcelonina —centralista, diguem-ne—, perquè menysté el fet que piu, tant al País Valencià com a les Illes, és un terme col·loquial que significa ‘penis’. A parer meu, no és, doncs, un nom gens adequat per a anomenar un personatge de dibuixos animats. Entre l’espanyol Piolín i el dissortat Piuet, potser hi hauria la possibilitat de rebatejar-lo amb el nom de Piulet, un terme que ja existeix i que no sona malament. També s’hauria pogut deixar el nom en anglès, tal com fan els alemanys i els neerlandesos, per exemple.

Però dir-ne Piolín —a parer meu— és un acte submissió al castellà. És, d’alguna manera, admetre allò que deia en Suárez en sortint del franquisme: que el català era útil per a anar per casa, però que no servia per a tot. Us imagineu, per exemple, que renunciéssim a dir Follet Tortuga perquè a la Bola de drac en castellà ho diuen d’una altra manera?; o bé que del casquet volador d’en Doraemon en diguéssim gorrocóptero, que és el terme que se sent en la versió espanyola?

I què ho fa que tants mitjans han sucumbit al Piolín? La raó és la de sempre: «És que si no ho diem així no ho entén ningú.» Aquesta cantarella és una mica suada. Si sempre ens haguéssim mogut per aquestes raons encara diríem bocadillo, pastel, menos, ordenador, sello...

I si ens comencéssim a estimar una mica més?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Poques vegades com ahir s’ha sentit i s’ha escrit tant un mot tan poc comú: filibusterisme. El diccionari el defineix així: «Tàctica obstruccionista dels filibusters.» I si cerquem «filibuster», «Que practica l’obstruccionisme dins el parlament, dificultant la sanció de projectes per mitjà de discursos inacabables.» No cal estendre-s’hi pas gaire: ahir en vam tenir una mostra, a càrrec dels grups «no nacionalistes» del parlament del Principat. Però, com ens explicava VilaWeb en aquesta informació, hi ha hagut filibusters més tenaços i amb resultats més reeixits que no pas aquests il·lustres diputats nostrats. Per exemple, Chris Murphy, que va garlar davant el senat dels EUA durant quinze hores seguides (amb suplències esporàdiques per a anar a fer el riu) per una causa justa: restringir la compra d’armes a l’Amèrica del Nord.

I tan curiós com la llista de filibusters dels EUA que publica la Wikipedia és l’origen etimològic d’aquest mot. Gratant, gratant sembla que hem de retrocedir al neerlandès vrijbuiter, que significava ‘saquejador, lladre’. Com que els saquejadors per excel·lència són els pirates, de seguida els van penjar l’etiqueta. I fou per això que al tombant del segle XVII el neerlandès vrijbuiter es va difondre cap a aigües veïnes: freebooter en anglès, fribytter en danès, fribytare en suec, freibeuter en alemany.

El cas del francès és un xic diferent. Sembla que va manllevar l’anglès freebooter, però hi féu modificacions: canvià la R en L, segurament per influència de flibot (un tipus de vaixell antic), i inserí una S abans de la T, tot i que de primer no es pronunciava. I així fou com en francès el mot va acabar en flibuster. Amb la base del francès, l’espanyol s’encarregà d’afegir-hi una I, filibustero. I aquesta forma, la de l’espanyol, és la que va fer fortuna per a anomenar els pirates del Carib, de renom universal.

Hom creu que, per analogia amb les grans habilitats d’aquests filibusteros en l’art del segrest, va néixer, als Estats Units, el concepte polític de filibuster: el qui «segresta» un debat parlamentari, a còpia de fer passar amb raons, sobretot a còpia de discursos més llargs que un dia sense pa. No se sap ben bé, però diuen que el primer filibuster de la política fou un senador nord-americà que el 1825 parlà durant hores perquè no s’aprovés un projecte de llei que no li feia el pes.

Doncs sí, ja ho veieu: els filibusters són pirates.

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Benvolgut Antonio:

La setmana passada vaig veure el primer programa de «Res és impossible» i em vas deixar meravellat. Això que fas és simplement extraordinari, increïble. Ets un geni de la màgia.

Que TV3 hagi produït o ideat aquest programa s’ha de considerar un encert, ni que només sigui perquè atreu espectadors, cosa que ara necessitava com l’aire.

«En aquestes circumstàncies, que parlis el català que parles és, com la teva màgia, un prodigi»

Però jo, Antonio, et volia parlar de llengua. La teva vila, Badia del Vallès, sempre m’ha cridat l’atenció. Recordo haver llegit en una revista, de petit, que a prop de Sabadell s’havia construït una ciutat sencera i que, justament, l’havien batejada amb el meu cognom. Em semblava increïble. Ciutat Badia va ser un invent del franquisme per a atendre la demanda d’habitatge arran de la immigració espanyola dels anys seixanta i setanta. El resultat de tot plegat va ser un municipi minúscul (amb els anys, independent) que té la forma de la península Ibèrica, amb una densitat de població altíssima i on el castellà era la llengua pràcticament general (per bé que, segons les enquestes, més del 90% de la població entén el català). En aquestes circumstàncies, que parlis el català que parles és, com la teva màgia, un prodigi. És cert que no t’acaben de sortir bé les esses sonores (especialment, en els enllaços de paraules), ni les eles dobles ni, sobretot, les eles simples, però en el capítol de les vocals neutres, les es i les os passes la mà per la cara a molts fills de catalanoparlants. Per una altra banda, fas servir un lèxic correcte i adient, sense sucumbir a aquestes traduccions automàtiques que sentim tan sovint. Potser la part més feble del teu català és l’absència dels pronoms adverbials en i hi, tan identificadors. Ara, estic convençut que tot això ho podries corregir per mica que t’hi apliquessis.

«No et sembla estrany que, a TV3, un mag que sap parlar català i uns músics que saben parlar català tinguin una conversa sense dir ni un mot en aquesta llengua?»

És clar que es nota que el castellà és la llengua que vas mamar: hi parles amb una total desimboltura i naturalitat. Però sens dubte el català és la teva segona llengua i la pots emprar sense entrebancs. Per això, Antonio, hi ha una cosa que no entenc: en el programa que vaig veure l’altre dia em va xocar molt la barreja constant que feies de català i castellà. Em diràs que et surt espontàniament, que no pots evitar-ho. Però tu saps que això no acaba d’ésser ben cert. Entén-me, vull dir que, si t’ho proposessis, series capaç de fer aquests programes en català de cap a cap. Pensa-hi: no et sembla estrany que, a TV3, un mag que sap parlar català i uns músics que saben parlar català tinguin una conversa sense dir ni un mot en aquesta llengua (la llengua del mitjà, la llengua de la majoria dels espectadors)? I no cal que t’ho digui: en aquest primer programa, això no va passar tan sols en la conversa amb Love of Lesbian, sinó també amb molts dels afortunats a qui vas fer jocs de mans —ara els parlaves en català, ara en castellà, segons un criteri incert… (Fins i tot amb aquells italians que feien el turista a Berlín: per què en castellà a uns italians a Berlín? Per què no en català? O per què no en anglès, com parlaves a la resta de gent?)

Et demano que consideris la situació inversa, que pensis en gent que probablement se sentiria més còmoda, més desimbolta, més destra parlant en català. Uns quants noms, sense pensar-hi gaire: Àngel Llàcer, Núria Roca, Rosa Maria Sardà, Àngels Barceló, Pau Durà, Ariadna Gil, Glòria Serra, Josep Maria Pou… Si no vaig errat, tots tenen el català per llengua materna. Probablement, la primera vegada que van treballar en castellà no s’hi acabaven de sentir completament còmodes i lliures. Però t’imagines què hauria passat si haguessin fet els seus programes, entrevistes, actuacions i a cada pas haguessin canviat de llengua? Doncs si t’ho imagines, no creus que els espectadors de TV3 ens mereixem la mateixa consideració que els de TVE, la Sexta, Telecinco o els de qualsevol teatre o cinema espanyols?

«La televisió de Catalunya ha de reforçar la llengua, l’estima a la llengua, la lleialtat lingüística. Té aquesta missió primigènia»

I ara enfoquem-ho a l’inrevés: t’imagines quin missatge hauries transmès al públic de TV3 si haguessis mantingut el català tota l’estona? Tothom hauria entès que a l’Antonio Díaz, nascut a Badia del Vallès, fill d’immigrants dels anys setanta, la llengua no li era cap entrebanc. Tothom hauria entès que el català també és una llengua de genis. I això hauria pogut servir d’exemple per a molts fills (o néts!) d’immigrants que no el parlen. Aquesta idea, Antonio, no és pas simbòlica i prou, no és cap bagatel·la. És clau per a la supervivència del català: l’hem de tractar com una llengua normal; altrament, és més que segur que camini (que continuï caminant) cap a l’extinció.

Tanmateix, no vull carregar-te pas una responsabilitat que no et correspon. De tot això que t’he dit, se n’ha de preocupar la televisió que et va contractar. TV3 va néixer sobretot per a normalitzar el català i no ho hauria de perdre de vista. La televisió de Catalunya ha de reforçar la llengua, l’estima a la llengua, la lleialtat lingüística. Té aquesta missió i, per tant, ha d’evitar qualsevol actitud —conscient o inconscient— que pugui degradar el prestigi o la consideració del català com a vehicle d’expressió vàlida per a tot i per a tothom.

Per acabar, posats a esmenar, una referència al títol del programa. «Res és impossible»? Això, en català corrent i popular, s’ha dit sempre d’una altra manera: «No hi ha res impossible». També en la genuïnitat de la llengua falla, massa sovint, la nostra televisió.

Gràcies per l’atenció, Antonio. I molta sort.

Jordi Badia i Pujol (@jbadia16)

Potser també us interessarà:

Quina altra llengua s’ho deixaria fer, això?

TV3, tenim un problema: la llengua

La llengua, la degrades tu

Els ‘diguioiga’

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ens ha deixat Jesús Tuson (València, 1939 – Barcelona, 2017). Durant el curs 1981-1982 vaig assistir a les seves classes d’introducció a la lingüística a la Universitat de Barcelona. Eren lliçons entenedores, en què tanmateix transmetia continguts elaborats i complexos. Era un home que pensava molt, que havia pensat molt sobre la llengua, les llengües, la lingüística. N’he llegit sis llibres, amb fruïció. I de cada un, avui, us en presento un fragment. En una obra tan virolada, la tria havia d’ésser subjectiva. Ho és, potser un xic condicionada per la preocupació que em suscita el moment present.

«L’avenir de les llengües dependrà, és clar, de les relacions de domini entre els pobles. Una llengua, però, continuarà viva si els seus parlants nadius no deixen mai de conrear-la, si un poble no renuncia mai a la casa de la seva consciència en què són possibles les simulacions subjectiva i col·lectiva, i hi ha la voluntat comuna (és a dir, política) de fer-la viure per sempre més.»

El luxe del llenguatge, p. 105

«Hi ha gent absolutament partidària del bilingüisme i en lloen els avantatges. Diuen, en una altra llengua del tot respectable: “Et convé ser bilingüe: això és un enriquiment perquè et podràs comunicar amb molta més gent.” I gairebé tothom diu que sí, i es queden molt tranquils. Però qui recomana el bilingüisme, si fos honest de debò, hauria de fer servir la versió dura de la recomanació: “Tu has de ser bilingüe perquè jo no estic disposat a ser-ho. Així doncs, si vols parlar amb mi, parla’m en la meva llengua.”»

Històries naturals de la paraula, p. 76

«No sols hi ha el menysteniment d’unes llengües per relació amb les altres. També dins una llengua hi ha la promoció d’unes suposades diferències qualitatives i el rebuig d’unes variants genuïnes considerades com a inferiors. […] L’avarícia és immesurable i, en aquests casos, la glotofàgia no té límits. El sistema escolar, d’una banda, i la promoció del ridícul, de l’altra, seran els instruments d’un poder que ha après urbanitat, que ja no vol colonitzar, que ja només “civilitza” i treu el poble de la barbàrie. ¿Caminem cap a un futur sense colors i sense els matisos dels colors?»

Mal de llengües, p. 101

«Llibertat sotmesa a regles; això és la llengua. I algú ens dirà: “Doncs, a mi, aquesta llengua m’engavanya.” Miserable! ¿Què series tu sense una llengua? ¿Un Australopithecus robustus, potser? Perquè, si una llengua t’engavanya, llavors qualsevol altra llengua coartarà també els teus moviments, no hi ha alternativa: no hi ha cap llengua que no sigui un marc de possibilitats i, alhora, de constriccions. És com la naturalesa humana: tenim el cos que tenim; i no és just de lamentar-se perquè no podem volar apujant i abaixant els braços.»

¿Com és que ens entenem?, p. 66

«Caldrà mantenir com a dret bàsic el de tota la bona gent que, en la seva terra (i més si no tenen ni les ganes ni les possibilitats de sortir-ne) vol viure com a monolingüe i sense la imposició de llengües foranes. Cosa que s’entén molt bé quan es tracta del londinenc de Londres, del parisenc de París o del val·lisoletà de Valladolid, però que es posa en dubte quan es parla dels ciutadans d’uns territoris anomenats “bilingües”. En aquests casos caldrà que ens preguntem què se n’ha fet del famós principi d’igualtat.»

Patrimoni natural, p. 96

«El redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran, d’una banda, en ajuts per a la normalització, però, sobretot, en les disposicions legals apropiades i en els mitjans necessaris per a fer-les complir.»

Introducció a la lingüística, p. 125

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No fa gaires dies, un amic em feia adonar d’una conseqüència ben vistent del fracàs escolar: hi ha caixers de supermercats que no saben tornar el canvi. Més ben dit, sí que en saben, perquè la màquina els diu l’import exacte de la devolució. I veus que no compten com comptaven abans, sinó que agafen el canvi mentre van movent els ulls de la pantalleta a la caixa i, al final, et deixen anar la xavalla, els bitllets i el tiquet, tot alhora, a la mà.

Al meu amic, se’m va acudir de dir-li que potser aquests nois no eren mals alumnes en tot, sinó solament en matemàtiques. Però l’altre dia ho vaig veure clar. Al supermercat del meu poble, vaig ensopegar amb un cartellet de promoció… increïble. No em vaig poder estar de retratar-lo i fer-lo córrer per Twitter:

El foment de la lectura arriba als supermercats! pic.twitter.com/utE85adiVG

— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) July 17, 2017

Si has treballat en una escola o un institut, aquestes coses no t’estranyen gens. Tanmateix, potser ja trobes una mica més sorprenent que aquest nivell continuï essent tan baix quan hom arriba a la universitat. I ja fa avergonyir quan la sapastreria s’escampa fins a la Facultat de Filologia. Justament fa tres mesos em va arribar una fotografia que també vaig fer circular a Twitter:

«Tenen l'honor de convidarli».
Tranquils, no és el @iec. És la Facultat de…
Filologia (@FilologiaUB) pic.twitter.com/MKAeP2egtW

— Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) May 8, 2017

Què hi podem fer? Riure per no plorar, d’acord, però què més?

Fa poques setmanes, en una breu discussió a Twitter sobre els diacrítics, el diputat Germà Bel m’insistia del dret i del revés que la comprensió lectora és un problema seriós. Tenia tota la raó.

Llegir, escriure, concentrar-se, entendre… Tot va lligat. Avançar en aquest terreny és bàsic. No serem un país normal fins que l’índex de fracàs escolar no sigui raonable. I no aconseguirem de fer-lo baixar fins que no trobem la manera de millorar la capacitat dels nostres alumnes d’entendre els texts.

Pensem-hi bé, ara que tenim a tocar el nou país, perquè això requereix un compromís polític. S’hi haurien d’implicar també pedagogs, mestres i professors de tots els nivells d’ensenyament… I pares, i pares, i pares!

Pensant en això, se m’ha acudit una idea. Hi ha un terreny on la comprensió lectora té unes dificultats afegides, perquè el lector hi troba murs inesperats. Em refereixo a la poesia. Penso que aprendre a entendre un poema és una bona manera de prendre consciència del text. Personalment, crec que la poesia és una font de felicitat i, doncs, que ensenyar a llegir poemes és ajudar a ésser feliç. M’agradaria saber-ho fer. Ben aviat us en diré coses.

Mentrestant, us torno a recomanar dos llibres interessants que parlen d’esquitllada d’aquest problema: Escoles a la frontera, de Carme Junyent, i Contra les aules, de Tomàs Llopis. I, és clar, no em cansaré de divulgar la fantàstica experiència de foment de la lectura de l’IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, que vaig explicar fa temps en aquest article.

Llegiu i ajudeu a llegir, si us plau!

__________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fa poc, en una revista del meu poble, el poeta que signa amb el nom de «Isbato», començava el seu poema mensual dient: «El mes que ve, vacacions*/ perquè va bé descansar/ per poder després tornar/ al treball i obligacions.» I cap al final, per justificar que hagués dit «vacacions», aclaria: «A dalt he escrit “vacacions”*/ però se n’ha de dir “vacances”,/ que el filòleg té raons/ per a esmenar les mancances./ Que el Jordi em perdoni, doncs,/ però és que havia de rimar,/ sabeu, amb “obligacions”.»

Benvolgut Isbato: ho sabíeu, que el mot vacació —i, per tant, vacacions— és al diccionari? Doncs sí. Pompeu Fabra ja l’hi va posar i s’hi ha mantingut, inalterat, encara que no el faci servir ningú. No hi surt definit. Simplement, hi diu: «vacació f. Vacança.»

Això mateix trobem amb el mot fatxada. El diccionari diu: «fatxada f. Façana.» També tenda és acceptat, si fa no fa com a sinònim de botiga, que és la paraula que sol emprar tothom. I n’hi ha més casos, com ara un de ben singular: el mot regressar, que no sé si fa servir ningú, és definit així al diccionari: «Tornar al lloc de partida.» Però, i què és tornar?: «Algú, anar devers el lloc d’on havia partit.» Si hi sabeu trobar la diferència, expliqueu-me-la, si us plau.

Si tenim totes aquestes paraules al diccionari però resulta que no les diu ningú, què creieu que vol dir? Per mi, l’explicació és ben clara: en el fons, per un seguit, la gent té voluntat de «parlar bé», és a dir, de fer servir mots i expressions genuïnes, d’esquivar aquells que li semblen castellans o acastellanats. Per això n’hi ha tants que s’estimen més dir signar i signatura que no pas firmar i firma. I per això també era ben innecessari de fer entrar al diccionari carrera –en el sentit de «competició esportiva»–, quan ja tothom deia cursa (El Corte Inglés i tot!).

Però és que de vegades anem encara més enllà del diccionari. És quan, per exemple, diem tarja en compte de dir targeta, que és el mot que ens forneix el diccionari. Bé, el cas és que tarja vol dir una altra cosa: originàriament era un escut i, per analogia, designa també una placa amb una inscripció o bé una obertura damunt una porta. Però vet ací que molta gent refusa targeta perquè no vol dir-ho com en castellà. I, de fet, els experts asseguren que efectivament és un castellanisme, però que no s’hauria pas de canviar per tarja, sinó per carta, com fan la majoria de llengües de l’entorn (carta de visita, carta de crèdit… I, fins i tot, carta d’identitat, per bé que segurament en català seria més genuí cèdula d’identitat.

Un cas semblant a tarja és planell, en lloc del plànol que ens proporcionen els diccionaris. Un planell, pròpiament, és un «indret pla i elevat» i no pas un dibuix. Mirem-ho bé: d’on va eixir, aquest plànol? Doncs sembla que per «corregir» plano s’hi va afegir una ela final. Però, sigui com vulgui, la disfressa no va funcionar prou bé i molta gent en diu planell. De fet, se n’hauria de dir pla, tal com assenyalen els bons diccionaris.

I encara tenim el cas del gal·licisme guixeta, amb què tants i tants parlants volen suplir el castellanisme taquilla, que, ves per on, és l’únic que accepten els diccionaris. (Sí, quan l’Institut d’Estudis Catalans fa reformes d’ampliació sempre admet castellanismes —o anglicismes passats pel castellà—, però aquesta mena de mots «populars» no tenen pas gaire sort; no dic que n’hagin de tenir, però potser les altres tampoc…) Aprofito l’avinentesa per dir que hi ha gent fa servir també taquilles, erròniament, per a anomenar els armariets que hi ha en una escola o en un gimnàs per a penjar-hi la roba o deixar-hi objectes.

Bé, ja ho veieu: malgrat els diccionaris i les acadèmies, hi ha una tirada a diferenciar-se del castellà. N’hi ha que diuen que això no és sa, que no és sinó una manera de dependre’n. Però aquests mateixos que repeteixen aquesta cantarella són els qui deixen passar castellanismes nous cada dia (vegeu, per exemple, la confusió cessar-destituir o registrar-escorcollar, que sentim ara i adés als mitjans de comunicació). I els mateixos que fan un bot d’alegria quan l’acadèmia admet degut a («Ja no cal dir “a causa de”!», exclamen, com alliberats d’una esclavitud tirànica).

Doncs això que dèiem: malgrat la força dels mitjans —i el suport que sovint els dóna l’acadèmia—, aquesta dèria de diferenciar-se del castellà es manté encara, peti qui peti, entre molta gent lingüísticament conscient. I que sigui per molts anys.

_____________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dilluns al vespre, quan es va saber que el president Puigdemont havia fet plegar el conseller Baiget, vam poder llegir titulars com ara ‘Puigdemont ha cessat Baiget’, o frases per l’estil.

Hi ha una confusió de significats i de règims verbals entre ‘cessar’ i ‘destituir’, que només es pot explicar per la influència de l’espanyol. Si ens mirem qualsevol dels grans diccionaris catalans –el de l’Institut d’Estudis Catalans, el de la Gran Enciclopèdia o l’Alcover-Moll– no en dubtarem gens. Vegem, per exemple, què en diu el de la GEC (observeu la definició en negreta):

«cessar [del llatí cessare, derivat de cedere, ‘retirar-se, cedir’]:
v 1 tr Posar fi a. Quan hauràs cessat el teu discurs, parlaré jo. // 2 intr No continuar. El vent ha cessat. // 3 intr Dimitir un càrrec. Ha cessat en la presidència. Va cessar com a (o de) gerent. El president ha fet cessar l’entrenador.»

«destituir [del llatí destituere, amb el mateix significat]:
v tr 1 Privar d’alguna cosa. Destituir de protecció. Destituir algú dels seus béns. // 2 Desposseir d’un càrrec, d’una col·locació. Ha estat destituït del càrrec que tenia. Destituir un funcionari.»

De manera que no és normatiu dir que algú ‘cessa’ algú altre. Quan algú cessa en un càrrec és que deixa d’exercir-lo, que en plega. Dir que ‘Puigdemont ha cessat Baiget’ és tan absurd com dir que ‘Puigdemont ha dimitit Baiget’. Si volem indicar que algú fa plegar algú altre, hem d’emprar, per exemple, ‘destituir’.

Pot ser que a algú el verb ‘destituir’ li sembli massa contundent i que vulgui atenuar o edulcorar l’acció assenyalada pel verb. Però aleshores es pot optar per perífrasis com ara ‘fer plegar’, ‘fer dimitir’ o ‘fer cessar’, o bé sinònims com ara ‘revocar’ o ‘desposseir’. A la web Optimot s’ofereixen més alternatives o eufemismes, adreçats especialment a l’àmbit administratiu.

És ben segur que aquest canvi de règim verbal –que implica un canvi de verb– prové de l’ús que en fa l’espanyol, reconegut i acceptat pel Diccionario de la lengua española. Però cal tenir en compte que és l’única llengua que admet aquesta confusió: ni en l’occità, ni en el portuguès, ni en el francès, ni en l’italià… no hi trobem aquesta barreja de significats.

Un model de llengua que pretengui ser precís i genuí ha d’excloure, de totes passades, confusions d’aquesta mena. I si ens volem acostar a la llengua del carrer tampoc no és justificat, aquest ús indegut de ‘cessar’, perquè no és gens viu. Qui diu, al carrer, ‘Puigdemont ha cessat Baiget’? Segurament ‘fer plegar’ seria molt més avingut amb el llenguatge popular.

[Article publicat a VilaWeb el dia 5 de juliol de 2017.]

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«Voleu que Catalunya sigui un estat en forma de república?»

Què ha passat? Com és que finalment la pregunta del referèndum fa servir la segona persona del plural («Voleu») i no la tercera del singular («Vol»)? Com és que s’ha canviat el tractament de vostè pel de vós o vosaltres? Ha estat una decisió del president? És probable. Carles Puigdemont és fill d’Amer, és de poble. I als pobles i a les ciutats mitjanes (de tots els Països Catalans), el tractament de vós no s’ha perdut. Ha reculat però no s’ha perdut. També és probable que hi hagi influït aquest article del catedràtic de la UAB Jaume Medina, publicat a Núvol el 8 de maig proppassat. L’autor hi deia que no entenia per què la pregunta havia de ser «Vol que Catalunya esdevingui una República independent?» i, en canvi, en occità, «Voletz que Catalonha vengue ua republica independenta?». Es demanava per què en dues llengües tan semblants es feien servir tractaments personals diferents (el de vostè en català, el de vós en occità). La conclusió de Medina era clara: «Segurament que és perquè en el cas del català es tradueix directament del castellà.»

Però Puigdemont, a més de ser de poble, és un home que ha llegit i llegeix autors catalans, i que té sensibilitat lingüística. I sap que el tractament de vós no tan sols era normal al carrer, sinó també en la literatura fins a mitjan segle XX. I no parlem pas de texts cultes, ni de bon tros: ho veiem, per exemple, en els diàlegs de les Rondalles d’Enric Valor, o en les d’Antoni M. Alcover, o en les traduccions de Carner. Ho trobem en documents tan personals com les cartes. Per exemple, en una carta de Joan Crexells a Carles Riba del 1922, li diu: «Com esteu respecte al vostre projecte d’anar a Munich?» I Riba li respon, dies més tard: «Munich és molt lluny. Pagueu l’haver anat a Alemanya i enyoreu-vos.» Eren amics, com es pot veure pel to, i es tractaven de vós, si més no per carta.

Entre els lingüistes fonamentals del català, no hi ha discussió sobre aquesta qüestió.el dia abans de l’anunci de Puigdemont, el doctor Gabriel Bibiloni ens recordava a Twitter unes paraules de Pompeu Fabra, escrites en una de les seves converses filològiques: «Ja seria hora que comencéssim a preocupar-nos de bandejar [el tractament de vostè] dels nostres documents oficials.» I Joan Coromines diu, en el seu diccionari etimològic: «Vostè és un tractament cerimoniós, de vegades fred i distant.»

En resum, el tractament de tu es fa servir en les relacions directes, simètriques, sense cap distinció ni deferència (de tu a tu). Entre la gent que es tracta de tu hi ha una franquesa total. El vós és el tractament de les relacions de respecte cordial, però sense distanciament ni gens de cerimònia. En canvi, el tractament de vostè manifesta una relació més freda i distant. És un tracte per a marcar distàncies. Per això abans, als pobles, hom deia que només tractava de vostè el mestre, el capellà, el metge i el guàrdia civil.

Segons que sembla, ja abans del segle XX la burgesia barcelonina havia començat a emprar vostè en el lloc que corresponia a vós, com també havia començat a fer servir i escampar mots com ara papà i mamà (prèviament, papa i mama), iaia, tiet i tieta, que han acabat arraconant les designacions tradicionals (pare, mare, àvia, oncle, tia). Però l’ús invasiu de vostè va agafar embranzida a la segona meitat del segle XX, sobretot en les àrees urbanes.

Quan Josep Tarradellas va tornar de l’exili, el 1977, feia servir amb tota naturalitat el vós, que era general als anys trenta. Amb la Generalitat recuperada, aquest va ser el tractament habitual de l’administració. A començament dels anys 1980, es publica el primer Curs de llenguatge administratiu, de Carles Duarte (editorial Teide), que diu: «El tractament de vós el podem considerar normal dins el llenguatge administratiu […]; en general, estableix un sistema de relacions més equilibrat, per tal com, al costat d’un clar sentit respectuós, hi trobem una evident cordialitat.»

El tractament de vós i d’un genèric vosaltres també és corrent als mitjans de comunicació d’abans de TV3, és a dir, Ràdio 4, TVE-Catalunya, l’Avui, Serra d’Or… Però tot això canvia amb l’ús general de vostè en la nova televisió i, de retruc, en la resta de mitjans orals i escrits. Aquest ús pràcticament únic i prolongat als mitjans va influir, sens dubte, en la formulació de la pregunta en la consulta del 9 de novembre de 2014: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?»

I ara, tres anys més tard, la pregunta ha «recuperat» el vós que no s’havia d’haver perdut. A hores d’ara, a algú, aquest tractament, li pot semblar artificiós, forçat. Les paraules i els usos lingüístics semblen forçats quan no els hem sentits mai, però deixen de semblar-ho quan se’ns fan presents un dia i un altre. Això ja ens ha passat. Fa anys ens semblaven forçats menys, entrepà, bústia, pastisseria, perruqueria, Ferran, Carles… I ara no ens ho semblen gens. Per tant, si els mitjans ho volguessin, podrien canviar el tractament al públic general demà mateix. Podrien canviar aquest vostè tan fred i cerimoniós per un vós o vosaltres natural i cordial. Deixaríem de sentir «Imaginin-se» i sentiríem «Imagineu-vos»; o foragitaríem l’enrevessat «Tradueixin-lo» i recuperaríem l’amable «Traduïu-lo»; o, encara, evitaríem l’envitricollat «Facin-se’n càrrec» en favor del suau «Feu-vos-en càrrec».

En definitiva, no hi ha res irreversible. Quan ens aclapara el pessimisme perquè constatem la degradació de la llengua, l’aproximació accelerada al castellà, hem de pensar que no hi ha res inevitable ni irreversible. No ens hi hem de resignar. Això sí, per a revertir aquest fenomen cal determinació, compromís, voluntat. Del president i de tothom.

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Cada llengua presenta una riquesa especial en aquells elements de la vida de la societat que són particulars i importants. Els inuits o èsquims (impròpiament anomenats ‘esquimals’), tenen una enorme riquesa de paraules per a referir-se a allò que per a nosaltres és, simplement, ‘neu’. La llengua catalana és molt rica en vocabulari pirotècnic, especialment a les comarques valencianes. El reduccionista ‘petard’ no reflecteix de cap manera ni la bellesa ni la precisió amb què la nostra llengua identifica uns estris que en moltes festes serveixen per a portar l’alegria als nostres carrers. Per això avui us oferim un repàs dels principals artificis pirotècnics.

Bombeta (també anomenada cebeta). És l’article pirotècnic dels infants. Conté una quantitat reduïda de pólvora embolicada en paper que esclata quan es llança amb força a terra.

Canterella. És un tro molt fort que es dispara al final de la traca. Estrictament, una canterella és un cànter menut i no se sap com és que ha acabat donant nom a aquest tro.

Carcassa (també anomenada carcassa de tro). És qualsevol artifici pirotècnic que, llançat des d’un canó, esclata en l’aire i produeix efectes visuals i sonors. La carcassa és, genèricament, la part interna d’una cosa, que sosté la resta. Segons Coromines, el mot va arribar al català provinent del francès. El cas és que a final del segle XVII ja hi ha algun document que esmenta un projectil incendiari anomenat així.

Coet. Consisteix en un canut ple de pólvora que, quan s’encén, llança tot de partícules en ignició que generalment al final esclaten. Com que és un nom molt genèric, en trobem diverses variants, com ara el coet de vareta. Però n’hi ha dos amb entitat pròpia: el coet tronador (o, simplement, tronador), que és un coet molt sorollós; i el  coet borratxo, amb una metxa en un extrem i un tronador en l’altre, que una vegada encès es mou a l’atzar propulsat de manera intermitent. El mot coet és derivat de coa (‘cua’), i ja el trobem documentat a mitjan segle XV, però probablement era emprat de molt abans. És una paraula exportada: del català, coet va passar a l’aragonès i de l’aragonès al castellà, segons Coromines.

Cordada. És una rastre (o rastellera) de coets subjectats a una corda penjada de banda a banda de carrer; aquests coets es fan esclatar l’un darrere l’altre. Per extensió, també s’anomena cordada la disparada o llançament de coets, generalment en un carrer o una plaça.

Corretraca (o traca correguda). Heus ací un neologisme, un mot inventat recentment que encara no registra cap diccionari. És una gran traca que recorre uns quants carrers d’una població. És un mot compost amb el verb corre (imperatiu), seguit de l’element que acuita la gent. És format per analogia amb correbou, correfoc i correcames (que és justament un coet que corre arran de terra).

Despertada. No hi ha cap dubte de l’origen i el significat d’aquest mot. És una cercavila amb banda de música i llançament de coets que recorre els carrers a primera hora del matí els dies de festa. El sufix -ada (reduït a -à en els parlars dels País Valencià) el retrobem en mascletada, passejada, cordada…

Eixida (també anomenada coet de canya i volador). És un dels artificis importants: un canó resistent ple de pólvora i unit a l’extrem d’una canya que, quan s’encén, puja a gran altura, esclata i produeix un tro o una llum de color. Joan Coromines parla d’aquesta accepció en el diccionari etimològic. Parteix del significat de ‘fet de posar-se en marxa’ i afegeix: ‘d’on pot passar al coet de senyal que permet aquesta partida: en les curses populars que fan la gent de l’Albufera “tiren una eixida i totes les barques arranquen”‘. Aquest, doncs, podria ésser l’origen del nom del coet. Una eixida grossa és un coetó, element pirotècnic molt conegut al País Valencià. Com a mostra, heus ací el començament de l’himne a la cordada de Paterna: ‘Foc, foc i foc!,/ en l’últim diumenge d’agost,/ entre coets, femelletes i coetons,/ els hòmens de Paterna/ fan la millor cordà del món.’

Esclafit. És un soroll sec, agut i sobtat, produït per un tret, un esclat, un coet. Ha servit de base per a construccions com ara pegar un esclafit (‘rebentar, esclatar’) i d’esclafit i fona (‘que no és de fiar’). Coromines diu que esclafar i esclafir són variants d’una mateixa base onomatopeica (sklaf) amb el sentit de ‘aplanar d’un cop violent’ o ‘produir un esclat que detoni bruscament i amb força’.

Femelleta (o femella). És un coet borratxo utilitzat en les cordades, amb coetons en l’interior que s’encenen quan esclata el primer.

Masclet (també anomenat mascle o morteret). És un canó curt de ferro que es carrega de pólvora i que es fa servir per a disparar trons molt sorollosos en les festes populars. L’origen del mot és indubtablement l’analogia de l’objecte amb el membre viril. Diu el diccionari d’Alcover i Moll que al segle XV ja hi ha documentat el mot mascle per a referir-se a un ‘canó de bombarda o d’altra peça d’artilleria’. Els masclets es poden fer servir solts. Però també s’anomena masclet l’embolcall de paper ple de pólvora que es fa servir en les mascletades.

Mascletada (o disparada). És un llançament successiu i molt sorollós de masclets (o uns altres elements pirotècnics), organitzat rítmicament en ascens. És una evolució de la traca, amb la diferència que, en compte de trons, és compost de masclets, molt més potents, que retrunyen a terra. La mascletada prové del món de les Falles de València, on inicialment es disparava el dia de Sant Josep, com a culminació de les festes. Actualment, se’n disparen dinou: de l’1 al 19 de març.

Morter. És el tub on es col·loca la carcassa per llançar-la. El morter original era el de cuina; més endavant –per l’analogia amb la forma còncava– es va aplicar a la peça d’artilleria. Un morteret, com hem dit més amunt, és un mot sinònim de masclet.

Piula. És un petard de poca potència, tot i que Coromines diu que és ‘petit, però molt estrident’. En parla el baró de Maldà (1746-1819): ‘No se permeté dispars alguns, tant de trons, com de piules, escopetades i molt menos mascles.’ Coromines conjectura que el mot piula no nasqué ‘purament de la idea del xisclar estrident dels ocells, sinó per una espècie de síntesi amb l’antic viular, “tocar la viola”‘. Explica també que va passar d’Alacant a Múrcia i a Andalusia, on encara perviu. Aquesta paraula fins i tot va donar nom a una revista que va néixer i morir el 1916.

Traca. És una sèrie de trons o petards col·locats de cap a cap d’una metxa, que esclaten successivament. La traca és formada per coets units per una metxa i poden anar penjats en l’aire o bé estesos a terra. S’encén per un dels dos caps i en resulta una seqüència estrepitosa i rítmica d’esclafits. Un tipus especial o evolucionat de traca és la mascletada. El diccionari Alcover-Moll explica que el primer significat de traca és ‘feix o bala de cuiros’ i el troba registrat l’any 1249. Joan Coromines també creu que el significat pirotècnic es deriva d’aquest. Segons ell, traca té un origen onomatopeic i ‘expressa el so i el fet d’espetegar o cruixir, d’objectes que xoquen o peten, l’un damunt o darrere de l’altre’. I aquests objectes –diu– són ‘les peces de cuiro que l’escorxador va tirant una darrere l’altra […] per transportar-les o dur-les al mercat:  trak, trak, trak‘. Del mot traca, en procedeix l’expressió que hem emprat en el títol: de traca i mocador, que vol dir ‘de categoria’. Com que no sabíem si era una expressió genuïna, n’hem parlat amb el lingüista Eugeni S. Reig, que ens ha dit: ‘L’he sentida alguna volta. Sé que en castellà es diu de traca y pañuelo, però em fa l’efecte que l’ha copiada del català. Però, amb aquest significat, he sentit sobretot l’expressió de rumb i traca i encara més de repica’m el colze.’

Tro. És qualsevol receptacle de paper ple de pólvora que esclata quan es crema la metxa que porta. En les festes de Moros i Cristians, la persona que fa de cap i presideix una filada es diu primer tro. També hi ha el tro d’avís, el tro final… El mot tro ha deixat moltes expressions en català. Per exemple, fer tro (‘atraure fortament l’atenció’), enviar a fer trons (‘engegar a dida’), gent de tro (‘gent violenta’)…

Tro de bac. És el petard per excel·lència de les festes falleres. És un tro lligat ben estret amb dues o més voltes de fil, que rebenta quan el reballen i fa un gran esclafit. Es fa servir sobretot en les despertades. El mot bac no té un origen segur, però sembla que és onomatopeic. Té diversos significats, un dels quals és ‘cop violent’.

Per a elaborar aquest glossari, hem acudit sobretot al Diccionari normatiu valencià (de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), al Diccionari català-valencià-balear (de Joan Alcover i Francesc de B. Moll) i al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (de Joan Coromines).

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Un article i un vídeo que us haurien de ferir la sensibilitat lingüística

Potser ja l’heu vist alguna vegada, aquest programa. Es diu «No perdis el compàs» i el fan cada dissabte al vespre, en lloc de l’«Oh, happy day».

Trobo que hi hem perdut, amb aquest canvi. I no tan sols pel contingut. Hi hem perdut, sobretot, per la llengua.

En aquest programa hi ha tot de proves sobre cançons. I, francament, és una magnífica oportunitat de comprovar que els catalans en sabem molt, de música… espanyola. No podem perdre el compàs en això, tampoc. Les peces musicals del concurs solen ésser en català i castellà, tants a tants, més un percentatge menor en anglès. Tot molt trilingüement correcte…

Però, ep!: això és TV3 i, per tant, el català és la llengua vehicular del programa. O figura que ho és.

«No perdis el compàs» és un programa que fan conjuntament i emeten alhora TV3 i IB3, les televisions del Principat i de les Illes Balears. Hi ha una presentadora mallorquina, Victòria Maldi, i un de principatí, José Corbacho. Ja en vam parlar en un altre article, fa mesos. I la temença s’ha complert: el català del presentador és una llengua deixatada, molt deixatada. Per preparar aquest article, he resistit mig programa i us puc oferir una tria selecta dels grans moments lingüístics d’en José Corbacho.

La part més deixatada és la fonètica. Si fa cap vocal neutra o cap vocal oberta és de casualitat. Tot sovint, quan un grup encerta una resposta, li assigna «un puntEt», amb e tancada. Però això rai. Mireu la frase següent: totes les vocals majúscules hi són mal pronunciades: «HEm AcAbat: cinc, trEs, dos. AnEm A rEpAssar mArcAdors: Els blaus Amb cinc, Els grOcs Amb trEs». Després, és clar, hi ha les LL, que canvia per I o per G (!!): «Ens ha fet baiar», «No podem GEgir», «orEiAs prEpAradAs»… Ara, l’especialitat d’en Corbacho són les esses sonores. Parla tota l’estona de la «múSSica» (a cada programa, és clar) i també de «l’equip roSSa»; un dels concursants es diu Ignasi, però ell l’anomena sistemàticament «IgnaSSi»; la capital de la meva comarca és «ManreSSa»… Ah, i sabeu quan va néixer Frank Sinatra? «El doTSA de deSSembrA de mil nou-cents quinSA».

La sintaxi tampoc no se n’escapa pas, de la trinxadissa. L’expressió «ANEM a veure» (en compte de «vegem» o «passem a veure», etc.) s’hi sent a cada pas. De vegades, l’escurça; però l’escurça tant que el verb ja no és veure, sinó «vera». Quan la companya diu «Era la primera prova», ell respon: «I tant! HI haurà més!», en lloc de «N’hi haurà més!» (suposo que n’hem d’estar contents: de dos pronoms febles, n’encerta un…).

El lèxic i la fraseologia també fan eriçar els cabells. Si vol saber quin parentiu tenen els concursants d’un mateix grup, els ho demana així, sense manies: «Quin parentesco teniu?». Explica que quan era jove portava «hombreras». I de vegades, quan veu que un concursant es pica, s’empipa o s’emprenya, li sembla que «es mosqueja». En un moment determinat deixa anar: «Mans A DALT». I quan l’espectador encara està estabornit i confia que potser no ho ha sentit bé, hi insisteix, bo i cridant: «A DALT! A DALT!». Per què ens hem de complicar la vida dient «enlaire», oi, Corbacho?

Ara, això sí, demostra que és un home que coneix perfectament la realitat i els tòpics dels Països Catalans, especialment de les Illes Balears. I per això etziba a una concursant: «Recorda que ets de Menorca, la iia de sa calma.» (No era Mallorca? Bah, tant li fot!).

En fi, per a sucar-hi pa (o, com probablement diria ell, «no té desperdici»…)

Us he preparat un vídeo de cinquanta-cinc segons, amb tots aquests regals aplegats. Però abans us he d’avisar: pot ferir-vos la sensibilitat lingüística. Si us passa, bon senyal.

_______________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

És possible que les dues frases del títol, que semblen oposades, es facin servir amb un significat semblant? Doncs sí, en el català del segle XXI tot és possible…

Acabar amb: heus ací una construcció forana que ha arrelat amb força en el llenguatge periodístic. No pas gaire en el llenguatge corrent, encara. Però sí en les notícies i en les opinions que es publiquen o es pronuncien en els mitjans de comunicació, justament els que haurien de contribuir a evitar l’ús de formes espúries i empobridores com aquesta.

La bona notícia és que la locució acabar amb no és acceptada per cap gramàtica, ni vella ni nova. La mala notícia és que, per influència del castellà (i potser originàriament del francès), ha proliferat tant, que ha suplantat una munió de verbs. Són mots amb un significat bàsic semblant, però amb diferències de matís importants. Això vol dir, doncs, que si la foragitem no tan sols recuperarem genuïnitat, ans hi guanyarem precisió i riquesa expressiva.

N’hi ha tants, de verbs per a evitar aquest calc…. Una llista d’urgència: anihilar, anorrear, arrasar, assolar, aturar, destruir, devastar, eliminar, enderrocar, enllestir, exterminar, extingir, fer caure, fer net de, liquidar, matar, matar-se, suprimir. Ah, i acabar, sobretot.

Ara els veurem aplicats en uns quants exemples, tots extrets —ai, las— de mitjans de comunicació. Desgranarem l’explicació en quatre apartats. I al final resoldrem l’enigma del títol:

1) Tot sovint, el sentit de l’acció és simplement de ‘finir’, és a dir, ‘acabar’. Aleshores, l’operació és ben elemental: només cal eliminar-ne la preposició:

—Ha assegurat que el nou decret de reforma del sector de l’estiba no contribuirà a acabar amb el conflicte: …no contribuirà a acabar el conflicte.

—És un text que busca acabar amb la polèmica, però que no ho ha aconseguit: És un text que pretén acabar [o cloure] la polèmica, però…

2) Ara, pot molt ben ser que vulguem que la frase tingui un significat més o menys rotund, més o menys taxatiu. En molts dels exemples següents hi escau més d’un verb, segons el matís:

—Acabar amb el consum d’heroïna és una utopia: Eliminar el consum d’heroïna… [Aturar el consum d’heroïna…]

—El secretari general de la formació ha explicat que volen estar preparats per acabar amb el separatisme: … preparats per a liquidar el separatisme

—Sánchez promet canviar el rumb del país i acabar amb la corrupció: … i fer net de la corrupció.

—És possible alimentar un món superpoblat sense acabar amb el planeta?: …sense exhaurir el planeta? [extenuar, anihilar]

—Rubalcaba: «Vam fer molt per acabar amb la violència i ho vam explicar poc»: «Vam fer molt per eradicar la violència…»

—Rabell: «Volem acabar amb el regne de les 400 famílies»: «Volem extingir el regne…» [enderrocar, fer caure]

3) La locució en qüestió n’ha engendrat una altra que s’ha escampat com una mala cosa: acabar amb la vida (la pròpia o la d’altri), en compte dels verbs de sempre: matar (o morir), matar-se.

—Un joc macabre va acabar amb la vida d’una jove de Mataró: Un joc macabre va matar la jove [més adientment, «La jove va morir a causa d’un joc macabre»]

—El joc es diu «Balena blava» i consisteix a superar cinquanta passos, l’últim dels quals és acabar amb la pròpia vida:  …l’últim dels quals és matar-se.

—Jané: «Lamentem aquest tràgic accident que ha acabat amb la vida de set persones»: «…aquest tràgic accident que ha mort set persones» [més pròpiament, «…aquest tràgic accident en què han mort set persones»]

4) Tornant al començament de l’article, en molts dels exemples que hem vist fóra possible deixar-hi el verb acabar (o acabar-se), però canviant-hi l’estructura de la frase, és a dir, amb el verb conjugat. Vegem-ne quatre casos:

—És un text que pretén que s’acabi la polèmica.

—Que s’acabi el consum d’heroïna és una utopia

—Vam fer molt perquè s’acabés la violència

—Volem que s’acabi el regne de les 400 famílies.

Tanmateix, encara no hem dit una cosa important: acabar amb sí que és correcte. Efectivament, no hi ha res a dir quan té sentit literal: «cloure (o cloure’s) d’una manera». Per exemple, «L’acte, que va durar tot el matí, (es) va acabar amb el cant de l’himne nacional.»

I per això ens trobem amb la paradoxa del títol. Observem aquestes dues frases:

—L’atac va acabar amb la vida de nou persones.

—L’atac va acabar amb la mort d’un professor.

No em digueu que no és xocant: fem servir la mateixa expressió en dos contexts oposats… però amb un significat si fa no fa igual. On s’és vist? Evidentment, la primera frase (ho repeteixo, extreta d’un mitjà de comunicació) és incorrecta.

___________________________

Un dels exercicis lingüístics més plaents, per mi, consisteix a agafar un vocabulari de frases fetes o de mots en perill d’extinció, obrir-lo per un punt a l’atzar i començar a llegir. De tant, en tant, m’hi aturo i començo a pensar en quin temps es devia inventar aquell terme o aquella expressió, com devia viure la gent del país quan va néixer tal o tal manera de dir.

Ja he parlat alguna vegada de la grandesa del llibre de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (amb la correspondència en castellà) (Garsineu, 2006). Un llibre simple, d’unes 700 entrades en només 280 pàgines, que et fa adonar de seguida quin immens tresor és això de la paremiologia catalana. M’he hagut de deturar en una entrada, la 584, que comença així: «Si camines per mal lloc, passa-hi a poc a poc.» Conté, agafeu-vos fort, més de setanta expressions de prudència, prevenció, mesurament…, seguides d’algunes traduccions al castellà («Hombre prevenido vale por dos», per exemple). N’escullo unes quantes, a l’atzar: «Abans de barallar-te amb la gent, compta fins a cent», «Amb qui sigui més fort que tu, no hi vulguis brega», «Casa’t amb un fusteret, que si passes gana no passaràs fred», «Dels escarmentats, en surten els avisats», «De ponent, ni vent ni gent», «Estigues bé amb tothom i no et fiïs de ningú», «Fugir del perill no és de valents, però és de prudents», «La por guarda la vinya, i la closca, la pinya», «Un ull al plat i un altre al gat»… I penso que és tan català, això! Les comprenc tant, aquestes frases; l’he viscuda tant, aquesta filosofia de vida… No és gens estrany, que aquesta entrada 584 sigui una de les més llargues de llibre: prudència, seny, precaució, malfiança… Por.

Deixem aquest tresor i obrim-ne un altre. El vaig comprar ara per Sant Jordi. És El valencià de sempre, d’Eugeni S. Reig (Bromera, 2015). Unes 2.200 entrades en 850 pàgines. Si el llibre de n’Espunyes era una compilació sense pràcticament cap comentari, això és tota una altra cosa. Hi ha no solament explicacions del filòleg, sinó copiosos exemples de bons autors valencians, d’Ausiàs Marc a Josep Piera, passant pel gran Enric Valor. Les entrades, molt ben documentades, contenen també sinònims, la referència en català estàndard i la traducció al castellà. I molts comentaris, sobretot per a localitzar cada entrada i per a destacar-ne variants o bé accepcions diferents. Ací hi trobareu mots –valencianismes que l’autor malda per preservar– i no pas frases fetes, per bé que també n’hi ha alguna. M’aturo en una entrada de les més llargues, dedicada a una locució. La llegeixo i m’anima, perquè em demostra que no sempre hem estat un poble prudent ni, encara menys, poruc. L’expressió és tocar ferro.

Ens n’explica l’origen medieval: ‘tocar ferro’ era un crit d’avís quan s’acostava algú amb aparença d’home perillós i el ferro era l’espasa que calia emprar per protegir-se. Després Eugeni S. Reig repassa els diccionaris i s’adona que fins al DIEC no s’havia acceptat la locució tocar fusta: «Considere que és una mostra més de servilisme lingüístic envers el castellà. […] Ho trobe vergonyós. […] Acceptar calcs del castellà, com ara tocar fusta, que no són gens antics en la nostra llengua i que, damunt, són totalment innecessaris perquè són inútils, em sembla un autèntic suïcidi.» Més endavant encara explica que tocar fusta per a prevenir-se contra la malaurança es fa en moltes cultures i l’expressió, doncs, és pròpia de moltes llengües: «l’anglés, el francés, el romanés, el rus, el búlgar, el portuguès, el grec, el turc i moltes més», però no de l’italià (a Itàlia també toquen ferro). Després d’explicar que això de tocar fusta ve probablement de «la religió dels celtes», torna a defensar l’exclusivitat de tocar ferro en la llengua catalana: «La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna, és d’origen medieval, però des d’aleshores ençà és l’única que hem usat, i ja fa uns quants centenars d’anys que nosaltres toquem ferro.»

La llarga explicació acaba amb un paràgraf magnífic que us he de reproduir sencer:

«Abans, quan algun xicon deia tocar ferro, s’agafava ostentosament els genitals volent fer veure que tenia els testicles d’eixe metall. Actualment, he vist que quan algú diu “toca fusta” es toca el cap amb el dit índex volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta.»

Magnífic, Eugeni S. Reig.

_________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Els escrits actuals sobreïxen de possessius. Si no hi posem aturador, aviat començarem el dia alçant-nos del nostre llit, posant els nostres peus a terra, entrant al nostre lavabo i rentant-nos la nostra cara.

És com una plaga, això dels possessius. És plàstic, i l’hauríem de reciclar de seguida. De vegades, simplement són sobrers, superflus. Si només es tracta d’eliminar-los, rai, no hi hem de patir. Però, com veurem, de vegades empastifen la frase i la desnaturalitzen.

«Han presentat la seva dimissió per forçar la sortida de Puig.»

Sembla que si liquidem el possessiu i diem «la dimissió» ja haurem acabat. Però no em digueu que «forçar la sortida de Puig» sigui una manera de parlar natural. De fet, el periodista escriu «la sortida» perquè no vol repetir «dimissió». I si ho diguéssim amb el mot de sempre, amb el verb que toca, que és plegar? Doncs ja ho tenim: «Han presentat la dimissió per forçar Puig a plegar». I si ho volem arrodonir, «Han dimitit per forçar Puig a plegar».

Convertir noms en verbs és una pràctica que serveix per a depurar les frases. És una consigna que hauríem de tenir present quan repassem els texts.

«Scarlatti va compondre moltes òperes, però no es coneix el seu nombre exacte.»

No us fa mal d’ulls, això de «no es coneix el seu nombre exacte»?. Com sempre, el plàstic atreu més plàstic. Ací el possessiu va precedit d’aquest coneix tan poc savi que no sap res. Així ha d’ésser: «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se’n sap el nombre exacte.» I si ho voleu més natural, «Scarlatti va compondre moltes òperes, però no se sap quantes exactament».

«La treva acordada ha fracassat poques hores després de la seva entrada en vigor»

Una altra vegada la mateixa. Només cal canviar el nom pel verb que toca: «La treva acordada ha fracassat poques hores després d’haver entrat en vigor.»

«Un grup de representants ja ha anunciat la seva voluntat de no votar Clinton»

Què ho fa que la gent normal i corrent vol fer les coses i els importants tenen voluntat de fer-les? Igual com hem fet abans, restaurem-hi el verb i veurem com el possessiu s’esbandeix tot sol: «Un grup de representants ja ha anunciat que no volia votar Clinton.»

«Per això, en les societats occidentals s’observa una tendència persistent a presentar el conflicte en la seva versió més simplificada»

Aquesta fórmula «en + possessiu + nom» és un esguerro ben gros, una construcció totalment forçada i artificiosa. Només cal que endrecem els elements de la frase i el possessiu desapareixerà: «Per això, en les societats occidentals s’observa una tendència persistent a presentar la versió més simplificada del conflicte.»

Heus ací dos casos semblants:

«Podem imaginar-nos la fi del sistema polític espanyol en el seu conjunt»

«Podem imaginar-nos la fi del conjunt del sistema polític espanyol.»

«Un text impecable en la seva argumentació»

«Un text d’argumentació impecable».

«Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que divergeixen molt en les seves anàlisis»

En aquest cas, la solució més natural demana una cirurgia més precisa. Hi hem de fer canvis de categoria gramatical perquè la idea de divergir depengui del nom, tal com aconsella la lògica: «Hem fet aquestes preguntes a dos experts en comunicació, que en fan anàlisis molt divergents». (Observeu com, sempre que és possible, es fa present el pronom en, element essencial de la –bona– sintaxi catalana.)

«Les JERC consideren que si els joves de setze anys poguessin votar augmentaria la seva implicació en la política»

Avui es fa un abús de verbs com ara augmentar (i, encara pitjor, incrementar). Si pensem que en lloc d’augmentar hi ha de sortir més, la frase rodolarà tota sola i el possessiu volarà: «Les JERC consideren que si els joves de setze anys poguessin votar s’implicarien més en la política.»

«Quina és la vostra opinió sobre aquests fets?»

Una pregunta tan freqüent com allunyada del català de tota la vida. Això és, simplement, «Què en penseu, d’aquests fets?»

«Tots ells han estat hospitalitzats, però no ha transcendit la gravetat de les seves ferides»

La gent que parla com sempre parlàvem diu que les coses se saben, o es fan saber, o es fan públiques. Però avui dia tot transcendeix. Com sol passar, el plàstic arrossega plàstic. Per això, la frase –transcendent– se serveix d’un possessiu i d’un reforç sobrer per al pronom tots. Fem-hi dissabte?: «Tots han estat hospitalitzats, però no se sap si tenen ferides greus.»

Amics: quan ensopegueu amb un possessiu, doncs, assegureu-vos que sigui imprescindible i penseu bé si us sembla natural. Si és plàstic, cap al reciclatge!

Potser també us interessarà:

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2017/02/04/lartifici-linguistic-va-a-mes-el-catala-de-plastic-2/

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/12/06/el-catala-de-plastic-que-ara-sescriu/

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/05/26/per-un-catala-menys-encarcarat/

Fa més de trenta anys, en Ramon Barnils  (1940-2001) va escriure un senyor article al setmanari El Temps. Era quan s’havia començat a estendre el mot «cava» per a denominar allò que sempre havíem anomenat «xampany».

«Alguns fanàtics de les institucions intenten fer-nos canviar aquesta paraula, “xampany”, per la paraula “cava”. Com que la cosa ja ha arribat a nivells inaguantables —ja hi ha fins i tot persones decents que utilitzen l’horrible paraula “cava”— és el moment d’agafar-s’ho seriosament, fredament, científicament, i de veure d’on ha sortit aquest disbarat, i quines raons aguanten el sòlid nom de “xampany” per al xampany»

És fàcil d’imaginar-se en Barnils escrivint aquest text a rajaploma, perquè és un reflex autèntic de la seva manera de parlar, d’argumentar, de pensar: dient i redient les coses, fent-les veure amb claredat, perquè les entengués tothom.

En Barnils acostumava a dir allò que pensàvem molts. En aquest cas, explicava que el canvi de l’un mot per l’altre havia estat una imposició empresarial, per dir-ho d’alguna manera («La cosa ve per la banda de les denominacions d’origen i de les marques industrials», aclareix).

Però de raons per a oposar-s’hi n’hi havia —i n’hi ha— tantes… Si a tot el món el vi fet amb el mètode xampanyès es diu champagne (adaptat, xampany), per què la gent d’ací no ho pot dir de la mateixa manera? Per quina raó, si s’elabora amb el mateix mètode? Oi que de l’aigua en diem «aigua» tant si és d’una font catalana com si és de l’altra punta del món? Doncs per quins set sous el xampany ha d’ésser diferent? Ah! És una imposició dels tribunals? Entesos, doncs als papers que ho diguin com vulguin, fins i tot a les etiquetes: «Així que deixarem els caves per a les etiquetes i per al paperam oficial», diu el gran Barnils. Però i la gent, què?: «Xampany, sempre se’n diu xampany», exclama.

Em fa l’efecte que en la campanya d’aquells anys per a imposar «cava» hi havia més raons. Us ho dic amb un cert coneixement de causa, perquè durant aquells anys vuitanta vaig treballar a TVE-Catalunya, concretament als serveis informatius, i recordo perfectament les ordres que ens arribaven dels manaires del canal, que ens volien convèncer (als correctors) que «cava» era l’única opció, per qüestions legals i comercials. Però, en el rerefons, estic cert que hi havia també una raó política.

M’explicaré. El «cava» era el xampany que s’elaborava i s’elabora sobretot al Penedès, però també en algun altre punt del país (Requena) i en uns quants indrets espanyols (la Rioja, Extremadura, Aragó, Castella…). I el cas és que el mot «cava» per a anomenar la beguda no es va imposar solament als Països Catalans, sinó també a Espanya, com sap tothom.

Ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al «Reino de España».

Fet i fet, els més interessats en el canvi popular del nom eren (i són) els membres del Consell Regulador del Cava. Doncs bé, voldria explicar-vos tres coses sobre aquest Consell Regulador. Primera: sabeu quina és l’única institució oficial que en forma part?: el ministerio del ram (en aquest moment, es diu de «Agricultura y Pesca, Alimentación y Medio Ambiente»); ho podeu llegir ací. Segona: sabeu qui configura l’anomenada «Regió del Cava»? Ho trobareu en la pàgina del ministerio: «La región del Cava se extiende por 159 municipios: 63 de la provincia de Barcelona, 52 de Tarragona, 12 de Lleida, 5 de Girona, 18 de La Rioja, 2 de Zaragoza, 3 de Álava, 2 de Navarra y los de Requena (Valencia) y Almendralejo (Badajoz).» I tercera: sabeu quants representants hi ha de cada «comunidad autònoma»? Ho diu també la pàgina del consell: «un representant de cadascuna de les comunitats autònomes de la regió del Cava». La proporcionalitat a tomar vent: «cava per a tothom».

I ve’t ací el resultat de tot plegat: quatre decennis llargs després de la imposició del canvi de nom, tot el món mundial en diu «xampany» i només es diu «cava» a la «regió del cava», és a dir, al Reino de España.

Per acabar-ho d’adobar, hem de recordar que el Consell Regulador és dominat per la casa Freixenet, presidida per en José Luis Bonet, antiindependentista de pedra picada i partidari d’atansar l’exèrcit espanyol a la mainada.

Després de sospesar tot això, ens calen més elements per a recuperar el mot «xampany», que no havíem d’haver abandonat mai?

El dia que declarem la independència, trincarem per tu amb xampany català, Barnils!

_________________________________

Aquests dies hem tornat a sentir parlar  de «la diputada díscola», en referència a Àngels Martínez, que al parlament va votar com la CUP i Junts pel Sí, en compte de seguir les ordres del seu grup (Catalunya Sí que es Pot). Ja fa anys que es fa servir el mot díscol per a referir-se a la gent que no segueix això tan seriós i invulnerable que hom anomena «disciplina de vot». Recordem els díscols Elena, Geli i Ventura, del PSC, que ara fa tres anys van mantenir la coherència amb el programa electoral. «El PSC suspèn cautelarment els tres diputats díscols», titulava un diari.

Però díscol és el mot adequat? Crec que no. Perquè té una càrrega negativa que no es mereixen els qui, simplement, actuen d’acord amb la seva consciència. Aquesta actuació, personalment, ens pot semblar més bé o més malament, però dient-los díscols manquem de l’objectivitat mínima exigible.

L’adjectiu díscol vol dir «que no es deixa corregir ni governar fàcilment». Els corpus textuals del IEC i de l’AVL ens en forneixen molts exemples. Heus-ne ací tres de ben aclaridors:

«D’altra banda, la qualitat subversiva del nostre Vuit-cents, per eminentment popular, no encaixa amb els pronunciamientos que, al mateix temps, practica l’exèrcit espanyol. L’exèrcit, sempre díscol a l’Espanya del segle passat, no hi té part sinó per coincidència.» (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians).

«[…] algun d’aquests joves arrauxats i díscols que a l’hora de dinar s’empassen més literatura subversiva que altra cosa […]» (Xavier Benguerel, El testament)

«[…] deia quatre galanies a l’euga díscola, per mirar d’apaivagar-la […]» (Josep M. de Sagarra, Memòries).

Ja ho veieu: l’exèrcit espanyol, uns joves arrauxats, una euga… Assimilar-hi uns polítics que –amb ple discerniment i potser amb patiment i tot– segueixen el dictat de llur consciència, no és insultant?

«“ingovernable”, “incorregible”, “indisciplinat”, “desobedient”, “malcreient”, “pertorbador”, “entremaliat”, “dolent”, “rebel”… Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?»

Per acabar-nos-en de fer una idea, observeu la llista de sinònims de díscol que ens procura el diccionari d’Albert Jané: ingovernable, incorregible, indisciplinat, desobedient, malcreient, pertorbador, entremaliat, dolent, rebel, revolucionari, indòcil, contumaç. Quants d’aquests sinònims podríem aplicar a Àngels Martínez sense ofendre-la?

Aleshores, com ho hem de dir?

Per començar, no sempre ens trobarem obligats a posar-los una etiqueta, a aquestes persones. Vull dir que, sense cap qualificatiu, molts titulars s’entenen perfectament. Un exemple recent: «Qui és Àngels Martínez, la diputada díscola de CSQP que va votar a favor del referèndum unilateral?» Explicar què ha fet o dir que «no ha seguit (o ha trencat) la disciplina de vot» sempre serà més neutre.

En segon lloc, podem mirar de ser precisos. Per exemple, quan parlàvem de Geli, Elena i Ventura convenia dir que eren «diputats pro-referèndum» i no pas «diputats díscols».

«Potser convé demanar al món periodístic una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge»

I si ens hi hem de referir d’una manera genèrica, trobarem adjectius més adients, com ara discrepant, divergent, discordant... O bé «que discrepa», «que dissenteix», «que divergeix».

És cert que l’adjectiu díscol ha fet forrolla i que pot semblar imprescindible, que cap alternativa no acaba de fer el pes. Però paga la pena de perdre una mica d’impacte en pro d’un llenguatge respectuós.

Novament, copiar una altra llengua ens fa perdre precisió. I, aquesta vegada, ens mena gairebé a la injúria. Potser convé demanar al món periodístic (directors, editors, correctors, lectors…) una mica més de sentit crític en l’ús del llenguatge.

__________________________________