El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llengua

TV3: o tot o res

1

Dalmau-Corbacho

S’ha acabat «El gran dictat», l’únic programa que Televisió de Catalunya dedicava al català. Amb el pas dels anys, els espais de llengua han anat desapareixent dels mitjans de comunicació. Hi havia hagut fa anys aquella columna de llengua d’Albert Jané a l’Avui, hi havia hagut —abans o simultàniament— les «Lliçons de català» i el «Català amb nosaltres» de TVE-Catalunya, i programes de ràdio diversos, i el «Digui, digui» a TV3… Però, si no vaig errat, van passar qui-sap-los anys de secada fins que no es van empescar «El gran dictat».

No era pas estrictament un programa pensat per ensenyar català, però se n’hi podia aprendre, poc o molt. Molt centrat en els aspectes perifèrics de la llengua (grafia, lèxic i semàntica) i no gaire en els estructurals (fonètica i morfosintaxi), s’ha d’admetre que presentador i concursants traspuaven vulgues no vulgues interès, afany i, al capdavall, amor per la llengua.

«En aquests temps de desorientació, un espai de llengua a TV3 es pot considerar gairebé una estructura d’estat»

En aquests temps de desorientació, en què sembla que es pot dir i es pot escriure tot —una impressió reforçada pel «discurs únic» que propaguen els responsables lingüístics d’alguns mitjans—, un programa com aquest era gairebé una necessitat. I, amb vista a un futur no pas gaire optimista, un espai de llengua a TV3 es pot considerar gairebé una estructura d’estat.

La supressió d’aquest programa s’escau amb l’anunci d’un altre, que faran el dissabte al vespre, si no m’erro, i que serà copresentat per en José Corbacho. Per a fer-se una idea del «català» d’en Corbacho, només cal escoltar-lo mig minut:

Quan he començat a escriure no pensava pas en tot això, sinó en el títol del concurs que supleix «El gran dictat». Es diu «Tot o res». A mi aquest títol no em fa el pes. Hi trobo a faltar una o: «O tot o res». Sempre ho he dit així.

Si us hi fixeu, hi ha tot de frases fetes amb la mateixa estructura («O… o…»): «O caixa o faixa», «O ara o mai», «O sí o no», «O juguem tots o estripem les cartes», «O tots moros o tots cristians», «O tots frares o tots canonges» (amb moltes variants: «O tots frares o tots lladres», «O tots lladres o tots serenos», «O tots monges o tots canonges»…).

«Per què “Tot o res” si sempre s’ha dit “O tot o res”? Amb la informació que he trobat no veig cap motiu per a eliminar-hi la conjunció inicial»

Si consultem aquesta obra magnífica que és la Paremiologia catalana comparada*, hi trobarem encara més material. En primer lloc, la frase allargada «O tot o res, en belles arts divisa és», que ens remet a «O rei o res» i a tot de variants i frases sinònimes («O tot o no res», «O tot o no gens, «O tot o res, bona divisa és»…). Hi descobrirem també frases corresponents en diverses llengües, algunes de les quals tenen la mateixa estructura que en català, com aquesta en llatí: «Aut nihil, aut totum mea sors, mea munera poscunt».

En fi, amb tota la informació que he pogut trobar, no veig cap motiu per a eliminar-hi aquesta conjunció inicial. Per què ho deuen haver fet?

* La Paremiologia catalana comparada és una obra de Sebastià Farnés, l’avi de Maria Aurèlia Capmany. En foren curadors Jaume Vidal Alcover, Magí Sunyer i Josep Lluís Savall, amb la col·laboració de Josep M. Pujol. Editada en vuit volums, conté milers i milers de parèmies (proverbis, dites, frases fetes…), comparacions amb les llengües veïnes i el llatí, explicacions de fonts, citacions… És un monument a la nostra llengua, que no desentona gens entre les grans obres, com ara la d’Alcover i Moll i les de Joan Coromines.

___________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què en diria Coromines, de la nova gramàtica?

7
Publicat el 4 de gener de 2017

coromines

Dilluns va fer vint anys de la mort d’en Joan Coromines, a l’edat de noranta-un any. No pretenc pas parlar de la quantitat i la qualitat de l’obra d’aquest mestre, de qui tanta gent ha fet elogis. Té punts flacs, com no podia ésser altrament havent escrit tant, i algun dia podem explicar unes quantes «corominades», conegudes i no tant.

Avui només em referiré a un aspecte gramatical, molt concret: la caiguda de preposicions davant la conjunció que. És aquell fenomen que ens fa passar de «No he pensat en l’encàrrec» a «No he pensat que havia de fer l’encàrrec» (i, entremig, el canvi de preposició davant un infinitiu: «No he pensat a fer l’encàrrec»). La conjunció que pot anar darrere un verb, un nom, un adjectiu, una preposició o un adverbi. I tots els casos es resolen igualment: se suprimeix la preposició. Així ho han ensenyat i ho ensenyen els mestres i professors i així ho han defensat els correctors de llibres, de diaris, de televisions i ràdios. I així ho diu, oralment i per escrit, tothom qui fa servir un català una mica endreçat, tant si sap de lletra com si no.

En Pompeu Fabra, que era un enginyer que sabia fer gramàtiques, ho va deixar escrit d’una manera clara i inequívoca. En la gramàtica anomenada «pòstuma», justament prologada per Joan Coromines (1956), hi dedica un sol paràgraf, i encara compartit:

«Dues faltes es cometen sovint en les proposicions subordinades introduïdes amb la conjunció ‘que’: […] 2. Anteposició de les preposicions ‘de’, ‘a’ i ‘en’ a la conjunció ‘que’: ‘Estic molt content de que hagis vingut.’ ‘Es gloriejaven de que els seus fills no treballen.’ ‘Acostumeu-lo a que cada dia vingui a la mateixa hora.’ ‘Coincideixen en que…’ (construccions usades a tort en lloc de: ‘Estic molt content que hagis vingut.’ ‘Es gloriejaven que els seus fills no treballen.’ ‘Acostumeu-lo que cada dia vingui a la mateixa hora.’ ‘Coincideixen que…’). Cal, però, advertir que l’omissió de la preposició no és l’únic mitjà d’evitar les combinacions ‘de que’, ‘a que’ i ‘en que’.»

I segueixen onze línies de solucions alternatives i exemples.

Cap dubte?

En Coromines s’hi referia també en una lletra (negreta meva):

«Jo em pensava que aquesta qüestió dels grups ‘de què’, ‘en què’, ‘a què’ ja era resolta. És una regla general de la sintaxi romànica (i també de la germànica) que quan un verb té per complement tota una oració introduïda per ‘que’, es prescindeix de les preposicions que l’acompanyen en altres casos. Així en francès: ‘Je suis sûr que personne n’est venu’, en italià ‘Sono sicuro che nessuno è venuto’. En català antic no hi ha cap exemple de l’altra construcció: una ullada al llibre d’En Par l’en convencerà. En català d’avui (parlo del català ‘espontani’, o sia del de les persones que no saben el castellà, siguin de Barcelona o de fora) és també aquesta la regla. És només el castellà que amb la seva natural propensió a l’enfarfec s’ha permès aquest contrasentit de fer precedir una conjunció (‘que’) per una preposició (‘de’, etc.) que equival a fer-la ‘declinable’, contràriament a totes les llengües del món, que no declinen més que els ‘noms’.» *

Vegem ara què hi diu la nova gramàtica del IEC (2016).

Per començar, no hi dedica un paràgraf, sinó més de quatre pàgines. Comença explicant el fenomen amb tot d’exemples del català d’abans, on es pot comprovar que la caiguda de la preposició era un fet consolidat. Reconeix que també ho trobem en «altres llengües romàniques com el francès i l’italià». I afegeix: «En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals» (negreta meva).

Doncs, tot i que «l’elisió és viva col·loquialment», en les pàgines següents els autors de la gramàtica repeteixen cinc vegades (cinc!) la frase que segueix, amb variants:

«Amb tot, també es pot donar el contacte de la preposició ‘de’ i la conjunció ‘que’ en registres informals i estils pròxims a la llengua espontània.»

Els autors i defensors d’aquesta gramàtica —que s’ha elaborat durant els darrers vint o vint-i-cinc anys— diuen que cal defugir el binomi correcte-incorrecte. Però resulta que ara s’han inventat uns altres binomis –col·loquial-espontani o col·loquial-informal– que no sé pas si sabrien explicar. (Observeu, de passada, què vol dir Coromines quan parla de «català espontani» i amb quin sentit ho diu la nova gramàtica: l’un designa el català de sempre; l’altra, el català interferit…)

En fi, Fabra ens ho diu clar, Coromines ens ho ratifica i la gramàtica del segle XXI ens fa dubtar i ens desorienta. Aquesta és la paradoxa, aquest és el drama.

_______________________

 *Agraeixo a @calrèflex que m’hagi guiat per trobar aquest text.

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Estacamaquí

7

Sense títol

Ara fa quaranta-cinc anys, el 28 de desembre de 1971, en Joan Pujol i Vilanova, amb la mirada de murri i la veu esquerdada de sempre, va escometre el seu nét petit: «M’hauries de fer un favor: vés a cal Magí i porta’m tres unces d’estacamaquí.» L’infant es va fer repetir aquell nom tan estrany, va agafar els cèntims de l’avi i se’n va anar a cal Magí. Quan el nen, amb veu càndida, va pronunciar la paraula, les riallades sorolloses de les dones que omplien la botiga el van fer tornar vermell com un perdigot. Era xic, però no era ruc. «Digues a l’avi que se’ns ha acabat, avui.»

Vaig sortir i me’n vaig anar a casa, molt empipat. No vaig badar boca en tot el dia, de manera que l’avi no va poder fer-me dir si havia complert l’encàrrec. Ni va gosar reclamar-me els deu rals que m’havia donat. Com se sol dir, aquell fet em va marcar; hi hagué un abans i un després.

El subconscient m’havia retingut aquesta anècdota fins fa pocs mesos, quan en vaig parlar amb amics més grans que jo, de fora de Callús. Tothom va riure, però el cas és que ningú no havia sentit mai aquell mot: estacamaquí (és a dir, «estaca’m aquí»). Això em va fer pensar que era una facècia típica de Callús. Fins que, llegint les Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (d’en Josep Espunyes), vaig ensopegar amb un «estaca’m aquí» i l’aclariment següent a peu de pàgina: «Passatemps força poca-solta, que els grans practicaven amb la finalitat de matar l’estona i riure’s dels infants. Innocents com eren, per l’edat, els solien donar una peça de cinc cèntims i els feien anar a una botiga a comprar “cinc cèntims de llavor d’estaca’m aquí”. La reacció del botiguer o botiguera, normalment irada, era d’arrucar la víctima de l’engany i engegar-la a dida.»

Caram! Així l’estacamaquí no era exclusiu de Callús, ni del Bages, sinó que el compartíem amb l’Alt Urgell.

«El 1930, en Joan Amades ja ens explica la innocentada de fer anar a comprar “estacamaquí” als aprenents»

Arran d’aquesta troballa, vaig fer una cerca ràpida a internet i vaig descobrir estacamaquins per tot el Principat: a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), a Tivissa (Ribera d’Ebre)…

Fins ara no n’he trobat cap referència ni al País Valencià ni a les Illes, però això no vol dir que no n’hi hagi. Tampoc no m’ha sortit a cap diccionari general (ni tan sols a l’Alcover-Moll), però sí, és clar, en els llibres d’en Joan Amades. En parla al Costumari català, publicat per primera vegada entre el 1950 i el 1956. Però ja s’hi refereix vint anys abans, el 1930, en un extens article titulat «Costums populars de Barcelona» (pdf). Parlant del dia dels Innocents, diu que els qui feien més bromes eren els menestrals: els manyans, que clavaven una moneda a terra perquè els eixerits s’escarrassessin a arrencar-la; els ferrers, que deixaven una ferradura roent al mig del carrer perquè els supersticiosos s’hi cremessin els dits; els fideuers, que ficaven fils dins els fideus i feien que l’olla esdevingués una filagarsa… I tots, en general, ensarronaven els aprenents, «enviant-los a ca l’apotecari a cercar ungüent d’estacamaquí, pòlvors de moll de l’os de farmacèutic, aixarop de pàmpol, aigua de tremolins tremolants i altres ingredients de la farmacopea còmica».

«El verb “estacar” era molt popular i expressiu, i havia agafat un significat molt ampli»

I d’on ve, aquest nom? No ho sé pas. Només he sabut trobar-ne una referència especulativa molt interessant de l’erudit i polígraf Marçal Olivar, estudiós d’obres d’autors medievals. En l’article titulat «Noves precisions sobre la infantesa de Bernat Metge», comenta una acta notarial de l’any 1364, sobre la venda d’una apotecaria. S’hi inclou un inventari de tots els productes de la botiga, entre els quals «hi havia un unguentum contra rupturam (per als qui tinguessin tendència a trencar-se) i un altre titulat unguentum Gratia Dei (per a casos greus); finalment, l’ungüent de la planta anomenada estacha rocí —que és un nom que fa pensar en aquell “estaca’m aquí” a què es refereix una popular “innocentada”». Podria venir d’ací, com sembla insinuar Olivar? Vés a saber…

Avui la broma de l’estacamaquí no faria riure, perquè molt jovent ja no sap què vol dir «estacar». I això que havia estat un verb popular i expressiu, a tot el domini lingüístic. De «lligar a una estaca» («Aquests estaquen els gossos amb llonganisses»), va passar a significar «lligar» en general i, més endavant, «immobilitzar» en qualsevol context. Encara en algun lloc es manté «estacar-se» amb el significat de «encallar-se, trobar-se impedit d’avançar», com en aquesta cançó popular de Pego (Marina Alta):

«Ma mare m’envia a escola
amb un llibre sense tapes;
a la primera lliçó
posa’m pallús que m’estaque»

PS: Durant el dinar de Nadal, els meus germans expliquen tot d’acudits de l’avi. En Jaume, que l’ajudava a la peixateria de la carretera de Vic de Manresa, recorda perfectament quan el va fer anar a l’estació de la Renfe (a un quilòmetre i mig) a mirar a quina hora sortia el tren de les set i deu. No es va adonar de l’engalipada fins que no va ser a can Jorba, a mig camí. En tornant, va provar de respondre amb el màxim de dignitat: «Surt a l’hora de sempre.» També hi devia haver un abans i un després…

_____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Us agrada «el Nadal»?

5

J'aime noël

«M’agrada el Nadal» és una cançó força coneguda, sobretot entre la quitxalla. La canta Dàmaris Gelabert, una dona que ha treballat de valent per fer arribar cançons en català als infants. Però no ens hauria de passar per alt que «m’agrada el Nadal» és una frase estranya al català de sempre. Això ho hauríem dit (i ho diem, vaja) d’una altra manera: «M’agrada Nadal».

Cal demanar-se com és que s’ha escampat tant, aquest article de «Nadal»? Em sembla que no cal, oi?

Doncs si no volem que, una vegada més, el català sucumbeixi a la llengua dominant només hem de llevar aquest article. Vegem-ne exemples, aplegats ací i allà:

—Estimo el Nadal: Estimo Nadal.

—Com se celebra el Nadal al món? Com se celebra Nadal al món?

—El Nadal ja ha arribat: Nadal ja ha arribat (més habitualment: Ja ha arribat Nadal).

—La campanya solidària il·lumina el Nadal: La campanya solidària il·lumina Nadal.

Per adonar-se que això és estrany a la nostra llengua, no cal pas retrocedir segles. Consulteu, per exemple, el Corpus Textual de la Llengua Catalana, amb gairebé 1.400 exemples contemporanis. O bé llegiu el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra: ni una vegada no hi trobareu «Nadal» precedit d’article.

«No havíem dit mai “Felicitar el Nadal a algú”, sinó “Felicitar algú per Nadal”»

Si volem distingir el dia 25 del conjunt de les festes nadalenques, podem dir «el dia de Nadal» i «les festes de Nadal», però no és justificat de dir «el Nadal» ni en l’un cas ni en l’altre.

Hi ha un frases que semblen difícils de resoldre. «Felicitar el Nadal a algú», per exemple. Però és que això sempre s’havia dit d’una altra manera: «Felicitar algú per Nadal». És una errada «Felicitar el Nadal a algú» com ho és «Felicitar el sant a algú» (s’ha de dir «Felicitar algú pel seu sant»).

Igualment, avui sentim frases forçades, com ara: «Preparem el Nadal», «Viu el Nadal», etc. Podem inventar allò que vulguem, però no hauríem de violentar la llengua. En el primer cas, si trobem forçat «Preparem Nadal», podem dir «Preparem-nos per a Nadal». Quant al segon, «Viu Nadal» no és pas més estrambòtic que «Viu el Nadal», llevat que l’espanyol ens hagi estovat les orelles i els ulls.

Naturalment, «el Nadal» és correcte quan és determinat, és a dir, quan parlem d’un Nadal concret: «Recordo perfectament el Nadal del 1970, però no tant el del 1975.»

La paremiologia catalana és plena de frases referides a Nadal i no n’hi ha cap que dugui article: «Nadal en dilluns, festes a munts», «Si Nadal fa estiu, Pasqua prop del caliu», «Nadal sense lluna, de cent ovelles no en queda una», «Nadal vindrà amb molta alegria; també el passarem com un altre dia», «Quan Nadal hagi passat, queda’t la llana i ven el ramat»…

«L’escala hi és: hi volem pujar o hi volem baixar?»

El portal Ésadir, de TV3, després d’explicar això mateix que us he dit, hi afegeix: «sol portar-ne [article] també quan fa de subjecte o complement directe, amb un valor conceptual més que no pas temporal (no m’agrada el Nadal / repensar el Nadal, etc.).» Voleu un exemple que ho desmenteix? De segur que tots reconeixeu aquest ús  conceptual de «Nadal» fent de subjecte en El poema de Nadal:

«Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.»

Ja ho veieu: una vegada més ens trobem un cas d’interferència de l’espanyol que ens fa canviar la manera d’expressar-nos de tota la vida. I una vegada més, els filòlegs podem fer dues coses: o bé admetre-ho passivament, anotar-ho a la llista i demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que accepti aquesta «novetat de la llengua real», o bé cridar l’atenció (a l’aula, a casa, a la feina, al bloc…) perquè no volem que el català sigui més catanyol.

L’escala hi és: hi volem pujar o hi volem baixar?

___________________

Quan ja havia escrit i publicat l’article, m’ha arribat aquest altre de l’amic Ramon Torrents, escrit el 2001, que parla d’això i de més coses. Paga la pena de llegir la gent sàvia.

___________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El català de plàstic que ara s’escriu

10

foto_contenidor_groc

El català de plàstic és una llengua farcida de construccions artificials. No parlo únicament de mots, tot i que la tria lèxica pot ésser-ne l’origen: parlo d’expressions fixades, de tics i crosses, d’estructura… Gastar català de plàstic vol dir renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió. Pot néixer d’una imitació inconscient, però sovint hi predomina la desídia, la mandra de trobar una expressió avinguda amb la llengua de sempre.

Avui, per a començar, quatre exemples:

1. «La cuina és cultura viva i aquest és el motiu pel qual sovint es troben plats semblants en llocs diferents»

Us n’adoneu que «aquest és el motiu pel qual» carrega la frase artificialment i innecessàriament? Doncs per mica que hi pensem en trobarem substituts de seguida: per això (o per aquest motiu, o per aquesta raó).

«La cuina és cultura viva i per això sovint es troben plats semblants en llocs diferents».

De vegades, la construcció no va precedida de pronom:

«Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió»

En aquest cas, la solució encara és més fàcil:

«Avui sabrem per què va presentar la dimissió» (o ‘per què va dimitir‘, encara més simple).

He escrit «motiu pel qual» i «raó per la qual» al Google i m’ha dit que hi sortia 304.000 vegades. Si n’hi ha, de plàstic, a la xarxa!

2. «Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. Es desconeix l’autor de l’acció»

És una construcció gairebé fixada: «es desconeix l’autor de l’acció». Per començar, hi ha un ús inadequat del verb desconèixer (i del verb conèixer, primerament) quan vol dir ‘no saber’, ‘ignorar’. Si resolem això, la frase ens sortirà sola:

«Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. No se sap qui ho ha fet»

La cosa encara es complica més si ens ajunten «es desconeix l’autor» i «del qual»:

«Interpreta una cançó popular de la qual es desconeix l’autor»

És a dir:

«Interpreta una cançó popular que no se sap de qui és» (o ‘qui va fer‘, ‘qui va compondre‘…).»

3. «Encara no hi ha data per a l’inici de les emissions»

La família lèxica d’inici conté molt de plàstic. Els mots començament i començar, tan habituals en la parla, semblen haver desaparegut de l’escriptura i de la parla formal, com si fossin vulgars, inadequats per a expressar-se amb correcció. Tot és inici i iniciar (i finalitzar, per l’altre cap).

A més, en la frase d’exemple hi ha un altre fenomen típic del català de plàstic: s’hi fan servir substantius en compte de verbs o oracions. Si canviem data per una oració començada per quan, la frase es descabdellarà tota sola:

«Encara no se sap quan començaran les emissions»

Vegem-ho en una altra frase extreta d’un diari:

«El conseller diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost»

És a dir:

«El conseller diu que no se sap quan es presentarà el pressupost»

4) «Se suposa que té algun familiar»

L’entrevistat (un representant d’una entitat benèfica) deia «Algun familiar tindrà». I el redactor va canviar el futur per aquesta construcció, també de plàstic, provinent de l’anglès: «Se suposa que…». Si parlem com hem parlat sempre recorrerem al verb deure i a la conjunció :

«Bé deu tenir algun familiar»

Oi que es veu clar quan t’ho diuen?

Fa anys, sense dir-ne català de plàstic, Joan Sales ja en parlava, en una carta que va adreçar a Joan Coromines:

«Crec que caldria ficar, ben ficat, dins el cap de la gent, que el català és aquesta llengua que parlem, que tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure’ls aquest complex d’inferioritat que els fa mirar com a “vulgar” allò que ells diuen correntment. Sobretot treure’ls la mania, molt marcada, d’aplicar a la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès […]; inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos…»

Justa: no hem de pensar que allò que hem dit tota la vida és vulgar. Així no parlarem ni escriurem d’una manera artificial.

Aquest català encarcarat neix en medis periodístics, però també en tribunes institucionals i en documents burocràtics. El català de plàstic no és natural ni biodegradable. Per això convé llençar-lo al contenidor groc i canviar-lo per material reciclable. Pensem en el futur de la llengua. Siguem ecològics. Consumim productes naturals.

Potser també us interessarà: Per un català «menys» encarcarat

____________________________

El primer que em va fer adonar d’aquestes coses fou el meu mestre, en Jem Cabanes, amb qui encara tinc la fortuna de parlar-ne adesiara. Però, sortosament, també és una preocupació de filòlegs joves, com en Marc Guevara, un autèntic detector d’abusos semàntics i usos inapropiats. Em fa goig de saber que sóc enmig d’ells dos, com una baula més de la cadena.

_______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

La nova gramàtica ens acosta més al castellà?

3

gramatica

Finalment, s’ha presentat la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, la GIEC. Segons els responsables de la institució, és ‘una gramàtica descriptiva i alhora prescriptiva, que valora els usos en funció de les restriccions que aquests usos tenen en el discurs real dels parlants i de la seva valoració social’. D’això del ‘discurs real dels parlants’, ja en parlarem més endavant.

La nova gramàtica no és una obra apta per al públic general, sinó pensada per a professionals de la llengua: correctors (o assessors lingüístics), professors de llengua (sobretot universitaris) i, potser, escriptors i traductors.

«Per a entendre aquesta gramàtica es requereix ‘una certa destresa interpretativa’»

Els responsables del IEC, reconeixent que no seria una obra popular, han pres dues decisions: no publicar-la a la xarxa, sinó solament en paper, i anunciar que d’ací a dos anys en naixerà una ‘filla’, que anomenen ‘gramàtica essencial’, més orientativa, pensada per a qualsevol usuari de la llengua i consultable a internet.

Certament, per a entendre aquesta gramàtica es requereix ‘una certa destresa interpretativa’ (com diuen els responsables del IEC). Vegem-ne aquest fragment, agafat a l’atzar:

«El relatiu qui porta la preposició en les relatives no restrictives amb antecedent: Hem parlat amb en Pau, a qui resulta que coneixeu tots en aquest poble. Pel que fa a les oracions de relatiu restrictives, emprem qui precedit de quan l’antecedent és animat i, a més, el subjecte de la relativa és postverbal i mostra les mateixes propietats de persona i nombre que l’antecedent del relatiu.»

Un model que vol quedar bé amb tothom
Hem llegit i sentit que la nova gramàtica és més ‘flexible’. Aquesta flexibilitat, presentada com una virtut, pot ser un problema, perquè massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas. Un exemple:

«Una gramàtica per a acontentar tothom» (1); «Una gramàtica per a acontentar tothom» (2); «Una gramàtica per acontentar tothom» (3); «Una gramàtica per acontentar tothom» (4).

La norma establerta per Pompeu Fabra recomanava la frase (1) i considerava tolerable també la (2). Ara el ventall s’amplia i totes quatre frases són igualment correctes, acceptables, recomanables… en tots els contexts i en tots els registres.

«Massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas»

També s’ha remarcat molt que la nova gramàtica esquiva el ‘correcte’ i ‘incorrecte’. Això, que sembla que amoroseixi la norma, de vegades mena a redaccions ben enigmàtiques. Mireu, si no:

«El llenguatge periodístic sol utilitzar el condicional per a presentar informacions no contrastades: Per les informacions que ens arriben, la bomba hauria causat la mort de trenta civils. Amb aquest valor, moltes vegades resulta més natural combinar el condicional amb el verb modal poderPer les informacions que ens arriben, la bomba podria haver causat la mort de trenta civils

‘Resulta més natural’ és una recomanació, una prescripció, una mera informació…? És adient o no l’ús periodístic del condicional? En àmbits formals es fa servir (es pot fer servir, es recomana de fer servir, se sol fer servir…)? No en traiem pas l’aigua clara.

«Fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants»

En fi, fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants. Altrament, no s’entén que algunes descripcions acabin desembocant en una solució oposada al fenomen descrit. És el cas de la presència o absència de ‘no’ en les frases negatives:

«Quan [cap, ningú, mai, res, enlloc] van davant del verb, la simple anteposició és suficient per a atorgar un valor negatiu a l’oració i llavors és possible tant el manteniment com l’elisió de l’adverbi no, encara que el manteniment és la solució més habitual en els registres formals

La nova gramàtica ens acosta més al castellà?
Per alguns dels canvis que hi hem observat, podríem concloure que aquesta gramàtica acosta més el model normatiu al del castellà. Fem-ne una petita llista d’urgència:

—admissió de la preposició ‘a’ davant complement directe en més casos que no acceptava Fabra (‘Al nen el durà el veí’).

—admissió (en registres no formals) de les preposicions en i amb davant infinitiu (‘S’entossudeix en fer-ho així’).

—nous usos del verb ‘estar’, en detriment o al costat de ‘ser’ (‘Està solter’, ‘El drap està brut’, ‘L’ordre està determinat per l’edat’).

—eliminació del pronom en verbs pronominals (‘Menjar per emportar’).

—admissió d’un bon nombre de locucions que ens han arribat del castellà o pel castellà, com ara degut a (‘No ve degut al mal temps’), donat que (‘Donat que tothom hi està a favor…’), no obstant (‘Sabia que no hi tenia res a fer i, no obstant, hi insistia’), ‘acabar per + infinitiu’ (‘Va acabar per cedir a al seva petició’), ‘a falta de’ (‘A falta de cinc minuts per al final’), ‘a jutjar per’ (‘A jutjar pels vestits, és una dona’), al respecte (‘Els hem parlat del valor de les enquestes i els hem donat bibliografia al respecte’)…

Transgressors i moderns: i ara què?
Antoni M. Badia i Margarit, en la Gramàtica de la llengua catalana (1995), fa aquesta disquisició tan simptomàtica:

«Si uns defensen una normativa de fet periclitada en certes construccions per salvar les essències de la llengua i la posició i els usos de grans escriptors, clàssics i moderns, d’altres, amb el pretext de la fidelitat a la llengua real d’avui […], es pronuncien a favor de solucions que ja ben poc tenen de genuïnes. Què fer?»

«Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la?»

No sé si l’Institut d’Estudis Catalans s’ha qüestionat això. Què cal fer? Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? O cal retrobar el camí restaurador traçat per Pompeu Fabra i sostingut amb coratge durant el franquisme? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la? Quan ens diuen que s’ha d’adaptar el corpus normatiu a ‘l’evolució’ de la llengua sabem ben bé de què parlem? Ens ensenyen totes les cartes? Una llengua supeditada com el català té una evolució pròpia? O l’evolució és, simplement, un acostament cada vegada més evident al castellà?

Han passat més de vint anys d’ençà que Badia i Margarit es demanava què calia fer. Alguns dels màxims defensors del ‘català real’ de llavors van deixar la professió i van entrar en la política (concretament, a Ciutadans i a la FAES). Però alguns altres es mantenen actius, i fan feina en diaris i televisions. I escriuen llibres. En un d’aquests llibres, per exemple, un d’aquests professionals de la llengua va abocar una llista de centenars de mots que –diu– truquen a la porta del diccionari. Són –segons ell– ‘paraules vives i genuïnes’ com ara ‘bocata’, ‘carpa’, ‘marica’, ‘molar’, ‘morbo’, ‘nòvio’, ‘tuberia’, ‘vivenda’… I acabava la petició així:

«La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»

A molts professionals de la llengua no ens mou pas aquest interès de transgredir la norma. Per això és tan xocant que els qui sempre l’hem defensada ara siguem considerats ‘desobedients’ perquè mantenim uns diacrítics que sàviament va establir Fabra.

Dit ras i curt: el dubte és si aquesta gramàtica –tan flexible, tan descriptiva– no obre la porta a considerar normatives totes les ‘trangressions’ que ens arribaran; el dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix ‘l’evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant. O, essent optimistes, el dubte és si la nova gramàtica servirà perquè els ‘transgressors’ ja no vulguin ‘transgredir’ més. Si la nostra televisió, per exemple, començarà a complir les recomanacions establertes pel DIEC i la GIEC sobre els usos en àmbits formals o bé continuarà mantenint, exhibint i difonent una llista indecent de mots i construccions que contravenen la normativa. No parlo de quatre accents, parlo de centenars d’entrades no recollides al DIEC (i ara també, suposo, no recollides a la GIEC).

«El dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix ‘l’evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant»

En fi, em fa l’efecte que cada vegada que els transgressors es fan sentir perdem un llençol de la bugada de la llengua.

Finalment, m’agradaria saber encoratjar els lectors a deixar de plànyer-se pel deteriorament del català i començar a actuar. Parlar bé, escriure bé, redreçar la llengua, és possible. Tot és retrobar el camí (parlant i escrivint, i reivindicant si cal). Si fa quaranta anys vam engegar a dida els ‘bocadillos’, els ‘pastels’ i les ‘peluqueries’ i vam entendre que ‘tenir que’ es deia ‘haver de’, ara haurem d’aprendre a foragitar els estrangerismes que ens desvirtuen el català de sempre. Ens en podem sortir. De més verdes en maduren.

_____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

‘Xulos’ i ‘tontos’

14

Trump

Notes per si mai ens volem prendre seriosament la supervivència del català

Ací teniu un parell de vídeos breus de TV3. El primer és de Merlí i només dura 43 segons:

Imaginem-nos  que el nen, en compte de demanar «Jo sóc tonto?» hagués demanat «Jo sóc ruc?», o fins i tot: «Que sóc ruc, jo?» Creieu que hauria passat res? Creieu que hauria estat un atemptat a l’ús real de la llengua? Penseu que se n’hauria ressentit la versemblança, la veracitat? Diríeu que la gent hauria canviat de cadena? És marcià ruc, o és català? És culte o és ben col·loquial?

El segon vídeo és d’un informatiu infantil, Info K. Dura poc més de 20 segons.

Ací ja no hi ha un actor, sinó el presentador d’un informatiu, que se suposa que ha de fer servir un llenguatge planer, però amb una certa formalitat (dic «una certa» perquè va adreçat als infants, és clar). Què hauria passat si hagués dit «un vídeo molt bonic» en lloc de «un vídeo molt txulo»? Hauria fet riure? No l’hauria entès la quitxalla dels Països Catalans? Hauria perdut força la comunicació? Hauria fet arrufar el nas als milers de xiquets que s’ho miraven? 

El mot tonto, ens recorda Joan Coromines, és registrat en català des del 1627. Ve del castellà? L’Alcover-Moll diu que sí. En Coromines diu que no ho creu. El cas és que en castellà surt el 1570 i en català més de mig segle més tard. Sigui com sigui, Coromines mateix diu «no és mot gaire castís» i també, atenció: «Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l’ús de mots tan nostres i vius com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau.»

Ara digueu-me si d’aquests mots «tan nostres i vius» que esmenta Coromines en sentiu i llegiu gaires, als nostres mitjans de comunicació. Molt pocs, oi? És una tria voluntària? Vosaltres què en penseu?

Sobre el mot xulo, Coromines només diu: «Xulo, xulada, xular, castellanismes, del cast. chulo.» La pobra Empar Moliner, fa anys ja es queixava de la proliferació desmesurada d’aquest mot. Però és evident que ni l’Empar Moliner ni en Coromines no sabien què era el català evolucionat.

Sortosament, avui tenim el llibre d’estil de TV3, l’Esadir, aquesta pàgina web tan útil i eficaç que ens il·lustra sobre el català del segle XXI. Diu això:

«xulo Lleng. col·loquial.

1) Fatxenda, fanfarró, provocador. El teu germà és un xulo: ha vingut a provocar.

2) Persona que viu a costa d’una o més prostitutes. Sinònims: macarra, macarró, proxeneta.

3) Bonic, maco, vistós. Un cotxe molt xulo 

I afegeix un apunt sobre la pronunciació:

«L’ús col·loquial avui es decanta majoritàriament pel so africat (tx), que considerem del tot adequat en registres informals:  tʃúlu tʃúlə»

Que quedi clar, doncs: TV3 beneeix xulo i recorda que s’ha de pronunciar txulu.

«Contra la resignació, contra la dimissió lingüística absoluta… el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular»

Entre en Coromines, la Moliner i l’Esadir m’he desconcertat. Per això he fet una enquesta a alguns amics i coneguts de tots els dialectes, que m’han fet arribar mots que podrien suplir tonto i xulo. Heus-ne ací algunes respostes:

—per tonto (persones)apardalat, ase, babau, badoc, bajà, bajoc, bajoca, bàmbol, banastre, benaventurat, beneit, beneitó, beroi, betzol, betzol de monges,  bleda, borinot, capbuit, capsigrany, colló, curt, curt de gambals, embambat, esburbat, fava, malaventurat, panoli, poca-solta, ruc, soc, soca, suro, talòs, tanoca, toix, tòtil, totxo, tros d’ase, tros de suro, ximple, ximplet..

—per tonto (coses): absurd, estúpid, flac, no treu cap a res, no es pot agafar per enlloc, sense cap ni centener, sense cap ni peus, sense molla ni crostó, sense seguida, sense solta, sense solta ni volta, sense suc ni bruc, sense trellat.

—per tonteria: beneitura, bestiesa, disbarat, poca-soltada, rucada, ximpleria.

—per xulo (desafiador): brusquer, buscabregues, cercabregues, cregut, estufat, fanfarró, fatxenda, gallet, milhomes, perdonavides, pinxo, pollastre, pollastret, presumit, saberut, tibat, ventoler, ventós.

—per xulo (bonic): bell, ben fet, bonic, curiós, ferm, espaterrant, llampant, maco, que fa enveja, que fa goig, que fa mirera (o mengera…), que fa patxoca, vistós.

—per fer el xulo (o xular  o xulejar): bravatejar, fer el pinxo, fer el pollastre, fer el pollastret, fer el tifa, gallejar.

«El pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí»

N’hi ha algun (molt pocs) que no és apte per al llenguatge col·loquial, però la majoria sí: trieu i remeneu, doncs.

I ara, si voleu, agafeu diccionaris i amplieu-ho, que per això hi són. D’aquests vocabularis, n’hi ha un que em té el cor robat: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall,  d’en Josep Espunyes. És un veritable monument a la llengua. Us en transcric només una ínfima part dels mots i girs (vius!) que ens regala:

—per tonto: baix de sostre, beneit del cabàs, cap de fava, cap de meló, cap de pardals, cap de trons, carbassot, curt de gambals, curt d’enteniment, faltar-li’n un tros, més alt que un pi i més ruc que un tupí, més curt que les calces d’un capellà, més curt que les mànigues d’una armilla, més curt que una cua de conill, més ruc que fet d’encàrrec, més talòs que la mare que el va parir, no saber quants dits té a la mà, pallús, patotxo, sabatot, tenir el cap més verd que una carbassa, tenir el cap ple de fum, tenir un cervell de pardal, toia, un poca substància, xitxarel·lo…

—per xulo o fer el xulo: anar encarcarat com un ciri, cagarro sec, creure’s qui sap què, donar-se to, entonat, fer-se veure, merdeta seca, mirar de dalt a baix, no tenir padrins, passar dret, pensar-se qui sap què és, pet bufat, pet presumit, pixar de molt alt, voler-s’ho menjar tot… 

En fi, amics, això de recórrer sempre a la cantarella de «l’ús real de la llengua» em comença a carregar i, si voleu que us ho digui, em sembla passat de moda. Sempre que ho sento, em fa l’efecte com si em tractessin d’ase. I en l’estat actual de les coses em sembla frívol i irresponsable. Contra la frivolitat i la deixadesa, contra l’entronització de la ignorància, contra la resignació, contra la contemplació passiva de la desfeta, contra la dimissió lingüística absoluta… la serietat, el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular.

Perquè el pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí.

_________________________

Vull agrair l’ajut de: Jem Cabanes, Anna Casassas, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Josep Ferrer, Celdoni Fonoll, Marta Marfany i Ramon Torrents.

_________________________

Potser també us interessarà: L’art de dir-se els mil penjaments

_________________________

 Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’aportació d’Ivan Tubau al debat de la llengua

7

llengua viva

De les grans aportacions d’Ivan Tubau al debat de la llengua, en voldria destacar aquest fragment:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»

Paraula viva contra llengua normativa, 1990

Diu la Viquipèdia que als anys noranta del segle passat Ivan Tubau va contribuir a fundar el Grup d’Estudis Catalans, juntament amb Ferran Toutain, Xavier Pericay, Ricard Fité  (1) i Oriol Camps (2). «Els mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió van decidir adoptar els criteris del Grup d’Estudis Catalans», hi podem llegir.

També diu la Viquipèdia que més tard Tubau, Toutain i Pericay (3) foren fundadors de Ciutadans.

(1) Avui Ricard Fité és cap de correcció d’El Periódico.
(2) Avui Oriol Camps és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
(3) Avui Xavier Pericay és diputat de Ciudadanos al Parlament de les Illes Balears.

____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No penso escriure cap més article sobre diacrítics (potser)

5

éh

Per poc que pugui, aquest serà el darrer article sobre diacrítics que escriuré.

Després d’haver argumentat per què trobo innecessària l’eliminació dels diacrítics («Diacrítics: calia?), haver estudiat quins teníem fins ara («És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?»), haver exposat quins criteris va seguir Pompeu Fabra en aquesta qüestió («Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no? ) i haver reflexionat sobre el paper de l’Institut d’Estudis Catalans («Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)»), ja toca canviar de tema. Per això avui deixaré escrita la llista dels diacrítics que conservaré.

«No me n’hi sobra cap, d’accent. Cap? Mentida: els derivats no calen. Doncs fora»

Aclareixo, per si calgués, que considero que els diacrítics són pràctics, que marquen una distinció útil. Tan útil que per a algú que s’ha après els més corrents ha esdevingut necessària. És per això, perquè no els vull trobar a faltar, que els conservaré a tot arreu on pugui. Per tant, no me n’hi sobra cap, d’accent. Cap? Mentida: els derivats no calen, és cert. Doncs fora.

Aquesta és la llista que m’hauria agradat que hagués presentat i preservat l’Institut d’Estudis Catalans.

  1. bé, béns
  2. bóta, bótes
  3. cóc, cócs
  4. cóm, cóms
  5. cóp, cóps
  6. cós, cóssos
  7. déu, déus (no semideu ni els altres derivats)
  8. dóna, dónes
  9. éh! (*)
  10. és
  11. féu (i derivats com ara reféu)
  12. fóra
  13. jóc, jócs
  14. més
  15. mèu, mèus
  16. mòlt, mòlta, mòlts, mòltes
  17. món (no rodamon ni els altres derivats)
  18. móra, móres
  19. nét, néta, néts, nétes; renét, renéta… (no besnet ni els altres derivats)
  20. nós (no nòs)
  21. ós, óssa, óssos, ósses
  22. pèl, pèls (no repel ni els altres derivats, però sí composts com ara pèl-curt)
  23. pórca, pórques
  24. què
  25. rés (però com que és un castellanisme l’evitaré i faré servir pregària o sinònims)
  26. ròssa, ròsses
  27. séc, sécs
  28. sègle, sègles
  29. sèu, sèus
  30. sí, sís
  31. sóc
  32. sòl, sòls (però no n’abusem: no ho confonguem ni amb terra ni amb terreny)
  33. són
  34. tòt, tòts
  35. ús
  36. vénda, véndes
  37. véns, vénen, revéns, revénen
  38. vés
  39. véu
  40. vós

Em direu que en aquesta llista hi ha paraules que són poc conegudes. I us responc: aleshores, quin mal fa que duguin accent?

Sobre això, aquests dies he recordat una anècdota de fa anys, quan feia classe a l’institut de Sant Joan de Vilatorrada. Un dia, amb els alumnes de primer de batxillerat, repassàvem la llista dels diacrítics (no l’havien pas de memoritzar, però aprofitàvem l’avinentesa per aprendre vocabulari). I va sortir el mot cóm. De seguida algú va dir: «Què és un cóm?» Em va sobtar. No sabien què era un cóm? Vaig demanar si hi havia ningú que ho sabés. I sí: tots els de pagès (Fonollosa, Fals, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra, Camps i Rajadell) sabien perfectament que un cóm era una pica per al bestiar, que es podia fer servir tant de menjadora com d’abeurador. I es van alegrar que dugués accent, em van dir, perquè si mai havien d’escriure aquest mot el distingirien de com. Ni em va passar pel cap de dir-los que el context ja els ho podia aclarir: ells el volien distingir i l’accent els donava seguretat. La seguretat de saber, per exemple, que lectors com els seus companys de classe, que ignoraven l’existència de cóm, sabrien llegir-lo bé.

Finalment, vull deixar tranquils els qui creuen que si desobeïm podem ésser denunciats. M’acullo a aquesta clàusula que acompanyava l’acord de la Secció Filològica sobre els diacrítics (11 de desembre de 2015):

«Es contempla (sic) l’ús potestatiu de l’accent diacrític en paraules homògrafes no recollides en la llista, sempre que, a criteri de l’usuari, es pugui donar lloc a ambigüitats.»

(*) El poeta Enric Casasses m’ha fet veure que no pot ésser que escriguem amb una sola forma —eh tant la partícula interrogativa (Eh que vindràs? Eh?: no m’ho crec. Pensa-hi, eh? Gràcies, eh?), com l’expressió de fàstic (Eh, quina pudor!), com la interjecció per a cridar l’atenció (Eh, no te’n vagis!), que es pronuncia amb e tancada. Per això, com ell, escriuré aquesta darrera amb accent diacrític tancat (Éh, no te’n vagis!).

Potser també us pot interessar:

«Diacrítics: calia?

«És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?»

«Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

«Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)»

«Petició a l’Institut d’Estudis Catalans sobre la proposta de reducció de mots amb accent diacrític» (Cercle Vallcorba)

 ___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)

1

Veny

Un dels fets més trists d’aquest episodi tan innecessari dels ‘retocs’ ortogràfics el vaig llegir en aquesta notícia:

«Finalment, i davant la divisió, es va optar per una votació, en què es van imposar els criteris de [Teresa] Cabré de manera clara. Però entre els crítics hi havia persones de pes, com el mallorquí Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i considerat un dels lingüistes més prestigiosos dels Països Catalans. Però de poc li va servir. El mateix Veny ha confirmat a aquest diari aquesta informació malgrat que no ha volgut afegir més detalls sobre la discussió filològica.»*

Nació Digital (24-10-2016), informació signada per Pep Martí

I penso en el seny i la saviesa de Joan Veny. Penso en aquell dia d’estiu de fa dos anys, quan el vaig conèixer, fora de l’aula. Penso en la humanitat, el sentit comú, l’autoritat natural i l’amor per les llengües d’aquest home de vuitanta-quatre anys, que ens responia així aquesta qüestió:

«—Amb en Germà Colón parlàvem de com era fàcil d’enamorar-se de les paraules. A vós també us passa?

—Ara sí que m’heu mort! Mireu. Darrere de cada paraula hi ha una història. El senyor Gilliéron, que va fundar la geografia lingüística, deia: ‘Chaque mot a son histoire’ (‘Cada paraula té la seva història’).

Bé…, n’hi ha una: ‘Quetsémper’. Un quetsémper és un peix. El nom té per base una frase llatina del gloriapatri. Abans, el rosari es resava en català, però quan s’arribava al gloriapatri es feia en llatí: ‘Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen.’ Aquest ‘et nunc, et semper’ [‘ara i sempre’] és la base del nom d’aquest peix. I vaig voler estudiar aquesta evolució. És impressionant el pòsit de llatí que hi va haver durant segles i segles, perquè la gran llengua de cultura que competia amb el català era el llatí, no era pas el castellà.»

I després no puc evitar de pensar en Màrius Serra, tan divertit, tan enginyós, tan àgil. No és aquest, el lloc de Màrius Serra: és la televisió, és la ràdio; són els encreuats, els enigmes. Però no l’Institut. O potser sí, però amb una altra funció, més externa, d’assessor o una cosa per l’estil. El tresorer de la Secció Filològica –penso– no s’ha de dedicar a defensar reformes filològiques a Twitter. No pot ser que, quan li diuen que sense accents ens encallarem i haurem de rellegir el text, deixi anar, com si tot plegat fos un joc: «Fomentem la relectura!» I quan li demanen quines paraules s’han ‘salvat’, faci la gracieta d’inventar-se una frase mnemotècnica amb castellanisme inclòs: «Sé si són més, pel que us deu: és vostè sol, mamon.» És molt jocós, tot això, però no confonguem l’autoritat lingüística amb un Enigmàrius.

Un amic em demana què s’ha de fer per entrar a la Secció Filològica, perquè veu coses que no casen. No li ho sé respondre. Penso en això, en aquesta foscor que envolta el IEC. És una reforma pretesament moderna, a cop de Twitter, en una institució amb pràctiques massa antigues. Entro a la web de l’Institut i no puc trobar la manera d’arribar a saber qui són els membres de la Secció Filològica. Només en trobo una fotografia de grup suposadament actual, però assegut al bell mig, en cadira de rodes, hi veig Jordi Carbonell, mort fa mesos. No els trobo, els noms, no me’n surto. Tan negat, sóc? Ho demano a un membre de la institució i m’ho aclareix:

«Cal entrar a l’adreça <http://www.iec.cat/>, fer clic en l’enllaç “INSTITUCIÓ” del menú superior i a continuació en “Membres” del menú esquerre i en “Membres numeraris i emèrits” (o “Membres corresponents”, segons interessi) dels nous enllaços que es despleguen. En el quadre que apareix es poden fer dues coses: a) Simplement fer clic en el botó “cerca”, i apareixeran els noms de tots els membres de l’Institut per ordre alfabètic; b) Filtrar pel que interessi i després fer clic en “cerca”. Per a obtenir només els noms dels de la SF, simplement es fa clic en “Secció Filològica” (de manera que el nom quedi remarcat de color blau) i en “cercar”.»

Gràcies a aquestes instruccions, puc copiar la llista dels membres numeraris i corresponents de la Secció Filològica. Si la voleu, la teniu ací. Podeu clicar damunt el nom de cada membre i veure’n el currículum: hi veureu el de Joan Veny, el de Màrius Serra i el del coordinador de l’Ortografia, Vicent Pitarch. No en faré comentaris.

I després penso en la presentació pública de les normes, amb tanta expectació, amb transmissió en directe al 3/24 i tot. I el president Ros citant un article de Joan Francesc Mira:

«”Però no està en joc res d’essencial i, d’altra banda, res no és verdaderament obligatori: l’antic coexistirà amb el nou”. I resolt això, dediquem-nos a coses de més substància i profit.»

Una frase que subscric. Qui no la subscriu? Però el president Ros no ens explica que la part entre cometes era d’un editorial de Le Monde que Mira comentava, amb aquella barreja d’admiració, escepticisme i sornegueria tan seva. I tampoc no ens revela què hi deia abans, en paraules seves:

«Ja fa temps que en algunes d’aquestes matèries corpusculars, com ara el disbarat de les normes antigues, recents i novíssimes sobre l’ús dels guionets, vaig decidir tirar al dret seguint el sentit comú més que el detall de la norma, que s’ha demostrat tan mudable com els debats dels legisladors»

Potser el president Ros no ens ho llegeix perquè al costat hi té la presidenta de la Filològica, Teresa Cabré, i això dels guionets li hauria caigut com una galleda d’aigua freda.

Dimarts la presidenta ens va dir que la societat era multilingüe i que havia evolucionat. I que la reforma era útil, que responia a uns criteris i a unes necessitats, que havia estat fruit de moltes reunions, que els docents demanaven aquests canvis…

I jo no ho entenc, presidenta:

Què té a veure el multilingüisme amb l’accent d’ós? Dieu que hem d’acostar la llengua als parlants de les altres: això no és desnaturalitzar la nostra, ja prou deteriorada? No ens hauríem de dedicar a evitar que se’ns desfaci als dits? Voleu dir que cal acostar-la encara més a les ‘altres’ llengües? I sobre el multilingüisme: un parlant d’àrab, d’amazic, de romanès aprendrà més bé la llengua si es troba ‘dona’ en un llibre i no sap exactament què vol dir ni si ho ha de pronunciar amb o oberta o amb o tancada?

Què té a veure la suposada evolució de la llengua amb l’accent de nét? Una llengua amb accents distintius és poc evolucionada? I després, encara, aquesta fal·làcia d’acostar la pronúncia a la parla. Això és propi de les llengües evolucionades? Us atreviríeu a dir que l’anglès és una llengua poc evolucionada?

I la consigna és aquesta: «Fer-ho tot fàcil! Fer-ho tot fàcil! Llevar els ‘entrebancs’ de la llengua!» Però eliminar l’accent de séc què facilitarà? No ho entenc.

I aquests criteris tan ponderats del grup promotor dels canvis: quins són? Per quins criteris s’han mantingut aquests quinze diacrítics i s’han eliminat els altres? Dieu que els indultats havien d’ésser monosíl·labs i tenir un corresponent àton. I per què no podien ésser bisíl·labs i tenir un corresponent tònic? Què hi teniu, contra els bisíl·labs tònics?

Hi ha hagut moltes reunions per a decidir els ‘retocs’? De quines reunions parlem? De qui i amb qui? On en podem consultar les actes?

Quins docents han demanat aquests canvis amb tanta frisança? De quines associacions de mestres eren? Qui representaven? On en podem consultar les actes, d’aquestes reunions?

I sobretot, presidenta: si hi ha hagut tantes reunions, si els docents i els periodistes i els lingüistes demanaven amb tanta insistència aquests canvis, com és que no en sabíem res? Eren reunions clandestines? Que no som moderns i transparents?

Escric aquest article el dijous 27 d’octubre. Fa quatre dies que s’han aprovat els ‘retocs’ i al DIEC encara hi diu ós, arítmia i eradicar. No hi ha hagut temps de fer-hi els canvis. És comprensible: la reforma s’havia d’aprovar el 17 de novembre i es va avançar, inesperadament, tres setmanes i mitja.

Tot precipitat.

Una altra acadèmia, si us plau.

___________________________

* Quan ja havia publicat l’article, la presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré, m’ha escrit aquests mots, referits a la notícia de Nació Digital: «L’honestedat davant de tot: la Teresa Cabré mai no va imposar cap criteri.»

 ___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

D’ací a pocs mesos, tot resolt (3)

0

Fabra

[Aquest article, com els dos precedents, l’he escrit conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]

Aquestes dues setmanes passades hem mirat d’estudiar la construcció d’ací a, a partir sobretot de la proposta de Joan Solà de diferenciar l’expressió d’un període de temps a partir del moment present, en què segons ell cal emprar d’ací a o d’aquí a («Ho has d’haver acabat d’aquí a Nadal») de l’expressió d’un moment al final d’un període, cas en què proposa d’emprar d’ací o d’aquí, sense la preposició a («Vindré d’aquí una estona»).

Després d’haver comparat aquesta construcció amb locucions afins i d’haver observat el fenomen en exemples antics extrets de fonts escrites, avui veurem com ens la presenten els diccionaris i gramàtiques principals.

En tots els diccionaris que hem consultat, hi surt d’ací a (d’aquí a) en exemples i, en alguns casos, amb subentrada pròpia.

1. Diccionari general de la llengua catalana (Fabra). La locució hi surt exemplificada i, amb el significat de «moment», definida després dels exemples («al cap de»). Sempre amb la preposició a.

«aquí […] En el moment present (marcant el principi o la fi d’un espai de temps). D’aquí a Nadal. Fins aquí no ha plogut pas tant com creies. | D’aquí a vuit dies, a una setmana, a un mes, a un any, al cap de vuit dies, d’una setmana, d’un anys, a comptar des d’ara.»

2. Diccionari català-valencià-balear (Alcover-Moll). Tots els exemples que ofereix contenen la a.

«ací […] III. Aplicat al temps, equival a ara, designant el moment present. S’usa sempre combinat amb altres adverbis o preposicions, com fins ací, d’ací en avant, etc. […]. De assí a tres dies [Gazophylacium Catalano-Latinum, 1696]»

«aquí […] III. Aplicat al temps, significa: 1. Aqueix moment. […] Sabeu vosaltres que de aquí a dos dies se farà la pasca [La sanctissima passio de nostre senyor Jesuchrist…, segle XVI], D’aquí a un quart se comensa, [Emili Vilanova. Obres completes, 1906-1907

3. Diccionari de la llengua catalana (IEC). La locució hi surt definida, en les veus ací i aquí, i també usada en alguna altra entrada. Sempre amb a.

«ací […]2 1 adv. Marcant el principi o la fi d’un espai de temps, en el moment present. D’ací a uns dies us contestaré.» (*)

«aquí […] adv. En el moment present, marcant el principi o la fi d’un espai de temps. D’aquí a Nadal. Fins aquí no ha plogut pas tant com creies. […]  d’aquí a loc. prep. Al cap de (un espai de temps) a comptar des d’ara. D’aquí a vuit dies, a una setmana, a un mes, a un any.» (*)

(*) Noteu que, si d’aquí a hi té subentrada pròpia, d’ací a no en té. A més, la definició que hi ha a l’entrada ací i la que hi ha a l’entada aquí són pràcticament iguals («Marcant el principi…»), però els exemples, no: en l’un cas corresponen a la noció de «moment» («D’ací a uns dies us contestaré») i en l’altre, a la noció de «període» («D’aquí a Nadal»).

«breu […] [LC] en breu loc. adv. D’aquí a poc temps.»

4. Gran diccionari de la llengua catalana (Enciclopèdia). Hi surt definida o exemplificada. I, a més, apareix en alguna altra entrada.

«ací […] Moment determinat en una successió de temps. […] D’ací a tres dies us contestaré. […] d’ací avant (o d’ací en avant) A partir d’aquest moment.»

«aquí […] En el moment present (marcant el principi o la fi d’un espai de temps). […] D’aquí a Pasqua. 2 d’aquí a loc prep Al cap (d’un espai de temps) a comptar des d’ara. D’aquí a vint dies començaran les obres.»

«aviat […] 1 1 Al cap de poc temps, d’aquí a poc temps.»

«breu […] 2 en breu loc adv D’ací a poc temps.»

5. Diccionari normatiu valencià (AVL). Hi surt definida i exemplificada. I, a més, apareix en algunes altres entrades.

«ací […] 9. d’ací a loc. prep. Al cap d’un espai de temps a comptar des d’ara. Tornaran a vindre d’ací a deu dies

«breu […] 8. en breu loc. adv. D’ací a poc de temps.»

«hui […] 4. de hui en loc. adv. D’ací a. De hui en quinze dies inauguraran el nou local.»

«prompte […] 4. adv. Al cap de poc de temps, d’ací a poc de temps. Prompte vindrà

6. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana i llatina (Pere Labèrnia, 1839)

«aquí. adv. […] de aquí al devant m. adv. Desde aquesta hora en devant.»

7. Diccionario valenciano-castellano (Josep Escrig, 1851). Hi surt exemplificada, amb la preposició a.

«así. adv. 1. Aquí. En este lugar. […] D’así [dend’ara, dend’este moment) á tres dies. De aquí (desde ahora, desde este momento) á tres días.»

Quant a les gramàtiques, per no allargar-nos, citarem només les dues més completes que s’han editat fins ara:

1. Gramàtica normativa valenciana (AVL, 2006). No s’hi fa cap referència explícita a la locució, però hi surt en tres exemples:

«L’avió ix per a Londres d’ací a vint minuts» (p. 204)

«Fins d’ací a una setmana no es reunix el comitè d’avaluació» (p. 208)

«Acabarem la reforma de la casa d’ací a dos mesos» (p. 237)

2. Gramàtica del català contemporani (2002)

Hi apareix més d’una vegada la locució d’aquí a. Per exemple, al volum 2, apartat 3.2.2.3 («Dixi de temps»):

«(iii) preposicions i locucions prepositives: fins ara, fins aquí, d’aquí a»

Però on en parla més extensament és a l’apartat 26.1.1.2 del volum 3 (p. 2.884):

«En català central, la preposició a de la locució d’aquí a no sol ser detectable fonèticament. Això és esperable amb una vocal neutra amb contacte vocàlic (cf.: Van venir [Ø] veure’ns), però podria ser una elisió ja fixada, si és sistemàtica.»

Aquesta Gramàtica del català contemporani fou dirigida per Joan Solà i publicada l’any 2002. Com veieu, la forma que propugna és d’aquí a, per més que s’hi consigni una elisió (és a dir, un fenomen fònic –no pas sintàctic–, com tants n’hi ha). 

Conclusions

Després d’haver estudiat les estructures semblants a d’ací a, els exemples de tots els temps extrets de fonts escrites i els diccionaris i gramàtiques editats fins ara, creiem no hi ha cap raó per a seguir la proposta del professor Joan Solà d’eliminar la a d’aquesta locució.

Si bé és cert que en tots els dialectes aquesta a no es pronuncia, estem convençuts que és per una raó fonètico-sintàctica: l’elisió d’una a àtona precedida d’una vocal tònica, fenomen molt freqüent en contexts semblants.

Si establim analogies amb estructures afins, o bé amb la mateixa estructura però amb elements intercalats, observem que la presència de la preposició en qüestió és indiscutible. Per una banda, tenim la construcció temporal d’avui en (o de demà en, de dilluns en…), en frases com ara «Arribaran d’avui en vuit»; és la mateixa estructura, amb la mateixa funció, i manté la preposició final (en aquesta cas, en). Per una altra banda, Joan Solà mateix admet que s’hi ha de mantenir la a quan s’hi insereix un adverbi, cosa que ens duria a propugnar «D’ací un mes», però «D’ací a gairebé un mes»; «D’ací un minut», però «D’ací a tot just un minut»… I, encara, si considerem el significat primari de la locució («des d’aquest punt fins a»), de caràcter espacial, observem que la presència de la preposició a hi és indubtable, per bé que Solà proposa d’eliminar-la també en oracions en què es mesura el temps. Això ens duria a defensar «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres», però «D’ací tres quilòmetres hi ha el Penyagolosa», la qual cosa trobem completament incoherent.

Així mateix, gràcies a una recerca simple, hem pogut comprovar o deduir que, originàriament, el significat temporal de d’ací a era «durant un període de temps comptat des d’ara» i que, al cap d’uns quants segles de propagació, va adquirir també el de «moment al terme d’un període de temps comptat des d’ara». Considerant-ho així, com una simple ampliació semàntica, no veiem per què cal escriure-ho de dues maneres distintes.

Pensem, a més, que un canvi com aquest –a parer nostre, gens fonamentat– menystindria un ús consolidat, que han seguit la immensa majoria dels autors contemporanis –si més no, els més representatius–, com demostren quasi totes les citacions de d’ací (a) / d’aquí (a) recollides pel Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i el Corpus Informatitzat del Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. I, en fi, invalidaria tot d’exemples recollits en diccionaris i gramàtiques, fins i tot la gramàtica dirigida per Joan Solà, autor de la proposta.

Jordi Badia i Pujol

Francesc Esteve i Gómez

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

D’ací a pocs mesos, tot resolt (2)

0

Sant Vicent

[Aquest article, com el de la setmana passada i el de la setmana entrant, l’he escrit conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]

La setmana passada vam presentar una qüestió gramatical que considerem d’una certa importància: cal escriure «Vindré d’ací a una estona» o «Vindré d’ací una estona»? Aquesta segona opció és la que propugnava Joan Solà, que deia que d’ací a, o d’aquí a, solament s’havia d’usar quan la locució indiqués «període» («Ho has d’haver acabat d’aquí a Nadal»).

Si es pogués comprovar –dèiem al final de l’article– que l’expressió era originàriament una de sola i, amb el temps, va eixamplar el significat, no caldria dubtar a escriure-la sempre de la mateixa manera. Avui veurem fragments de texts antics que ens ajudaran a entendre l’evolució formal i semàntica d’aquesta locució.

En els segles XIII i XIV, els exemples amb d’ací a tenen tots el significat de «període». Podem dir, doncs, que el sentit que cerquem, de «punt en què passarà una cosa comptant a partir d’ara», encara no ha nascut. Vegem-ne un parell d’exemples:

«Per les quals coses obliga totz sos béns on que sien ahutz e avedors, e açò promet atendre e complir d‘assí a XV dies primers venidors [durant els 15 dies primers] sotz la dita pena […]»

Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1275)

«Que sturments no sien sonats d’ací a Pascha [en el període que va des d’avui fins a Pasqua] per la mort del senyor rey»

De les sollempnitats ecclesiàstiques fetes per la mort del senyor rei en Pere (1387)

Alguna vegada trobem escrita la forma d’ací, sense la preposició a, però encara amb el significat de «període». Pot ésser una errata, però qui sap si no és una confusió fruit de l’elisió fònica. Això demostraria que la vacil·lació entre d’ací a i d’ací treu el nas molt aviat i, sobretot, demostraria que la presència o absència de la a no té res a veure amb el significat de la locució. Vegem-ne un exemple del segle XIII.

«[…] és condampnat per la justícia en donar e en paguar, en pena de quart, a […] de Segura lo preu d’un kafís de forment axí com més valrà forment en lo mercat de Cocentània d’ací la festa de sant Johan del mes de juyn primervinent»

Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1288)

Trobem molt sovint, des de ben aviat, la construcció d’ací avant, en ús absolut (una locució que, amb el pas dels anys, va modificar-se en d’ací en avant i d’ací endavant):

«[…] e si d’ací avant tals coses fas, tu me·n faràs gran anutg.»

Decameró (traducció de 1429)

A partir del segle XV comencem a trobar exemples amb el significat de «moment» construïts amb d’ací a (o d’aquí a en els dialectes orientals, especialment des del XVI). Vegem-ne tres mostres extretes del Recull d’exemples i miracles ordenat per alfabet (traducció d’Arnau de Lieja del segle XV). El primer exemple és ambigu, però els altres dos, no:

«Vés a ton senyor, lo deguà, e digues-li que d’ací a ·XIIII· dies vage a la cort del dit rey […]»

«[…] tenim lo comte de tal loch en nostre poder, e d’ací a pochs dies morrà l’arquebisbe de Arems e irà […]»

«Fo portada la tua germana Agnès al Paradís, e tu d’ací a ·II· jorns finaràs e seguiràs a ta germane.»

O aquests altres:

«[…] quan la persona que ha viscut en aquest món en penitència de sos peccats e en devoció, quan ve a la mort, que ja està per passar, e·l àngel seu bo coneix·o («d’ací a tantes hores serà mort», que veu les entràmenes dins, que millor o coneix que·l metge), veus que ell se’n munte alt al cel […]»

Sant Vicent Ferrer, Sermons I (1410)

 «[…] era molt necessari per lo benefici dels vassalls. E així d’ací a quatre dies parteixc per a Gandia […]»

Cartes triades dels Borja (segle XVI)

«[…] los budells se estrenyerian e lo ventrell se debilitaria, e de ací a uns quants anys no seríeu bo a res […]»

 Spill de la vida religiosa (segle XVI)

Del segle XVII endavant, es consolida molt l’ús de la locució amb valor de «moment» i, ensems, cada vegada hi ha més vacil·lació en la presència de la preposició a. Una vacil·lació que, com hem dit, havia començat molt aviat i no era pas exclusiva de cap significat.

«[…] per què eren venguts en la trona del sermó. E d’aquí ·XV· jorns aprés, anaren a Alzira ý a la Vall […]»

El ‘Libre de Antiquitats’ de la Seu de València (segle XVI)

 «Ý de ací a tres anys, Déu volent, se farà altra elecció.»

Biografia [Català de Valeriola] (s. XVII)

Finalment, en els temps més moderns es manté la mateixa situació, per bé que a partir del tercer decenni del segle XX es nota la influència de la normativa fabriana, amb una tendència a restaurar l’original d’ací a.

Vegem-ne, en primer lloc, uns quants exemples del català meridional:

«Ignoro quan tornaré; potser d’ací a un any, potser d‘ací a set o vuit. Qui sap?»

Jesús Ernest Martínez Ferrando, La botiga dels llibres vells (1919)

«D’ací a pocs dies torno. Diu, i envers les altures d’en Sal, verdes, se’n puja.»

Joaquim Garcia Girona, Seidia (1920)

«[…] diu que trasllade l’obra a Barcelona o que la guarde per a d’ací cinc o deu anys.»

Carles Salvador, Teatre valencià (1925)

«Miren. Si d‘ací a quince o vint dies vostés no han vingut per allà, vindrem nosatros pel xic.»

Ismael Roselló, Espill de bon amor (1931)

«D’ací un moment ya no s’enrecorden ells de que s’han barallat.»

Ismael Roselló, Espill de bon amor (1931)

«Són els preliminars d’una conferència a Ginebra, que comença d’ací a uns dies.»

Joan Fuster, Dos quaderns inèdits (1954)

I, per acabar, mitja dotzena d’exemples del català oriental:

«D’ací tres dies partirem.»

Carles Riba, L’ingenu amor (1924)

«[…] el que ens ha agradat fa deu anys i que ens plaurà altra vegada potser d’ací a deu més, ens sembla ara d’extravagant i ridícul […]»

Joaquim Xirau i Palau, Discurs del mètode de René Descartes (1929)

«El consell esmentat es veurà d’ací a pocs dies.»

La Publicitat 18.777, p. 32. Barcelona (1935)

«Si d’ací mitja hora no s’ha presentat l’autor de la nota, serà castigada tota la caserna!»

Manuel Valldeperes, Ombres entre tenebres (1941)

«—No dorms? —pregunta en Pep.
D’aquí a una mica.»

Josep M. Espinàs, Combat de nit (1959)

«D’aquí dos o tres anys estaré tan pelada com ara.»

Josep M. Benet i Jornet, Una vella, coneguda olor (1964)

En els exemples anteriors, podem comprovar que l’absència de la preposició a no hi és pas general, ni abans de Fabra ni després. Això pot indicar que l’elisió era encara vacil·lant i, doncs, que no es va consolidar fins ben entrat el segle XX; o que els usuaris tenien la consciència que es tractava d’una elisió fònica que no s’havia de reflectir en la llengua escrita. Sigui com vulgui, sí que podem afirmar que la realitat contradiu les paraules de Joan Solà, que considerava que, amb el significat de «moment», la intuïció ens feia escriure tothora d’ací (o d’aquí), sense la a.

La setmana entrant publicarem el tercer i darrer article de la sèrie, en què podrem veure què en diuen les gramàtiques i els diccionaris i, en vista de tot plegat, extreure’n conclusions.

Jordi Badia i Pujol
Francesc Esteve i Gómez

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Diacrítics: calia?

3

IEC

Carta oberta a la Secció Filològica

Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans:

Després de la controvèrsia pública que ha desfermat la proposta de canvis ortogràfics del IEC, la primera cosa que em demano és aquesta: calia? Vull dir: la gent els demanava, aquests canvis? Hi havia un clam dels professors de secundària, correctors, periodistes, escriptors, administratius, advocats…, de la gent que fa servir la llengua escrita habitualment, perquè l’acadèmia fes aquestes modificacions? Crec que no. Altrament, ho hauríem vist, ho hauríem llegit.

La simplicitat
Una de les raons que s’han fet públiques és que s’havia de simplificar l’ortografia perquè fos més fàcil d’estudiar-la. Això em fa demanar, respectuosament, en qui s’ha assessorat el grup promotor dels canvis. Quins professors de llengua han arribat a la conclusió que calia suprimir l’accent de vénen (o el de ròssa!) per a simplificar la vida dels aprenents de la llengua? Hi ha cap professor que torturi els alumnes fent-los memoritzar la llista de 150 diacrítics? (Igualment: hi ha cap professor que faci aprendre el quadre de combinacions pronominals binàries?) He fet de professor de secundària molts anys i no conec ningú que ho fes. Ningú.

Diguem-ho clar: l’ortografia és un trencacolls per a alguns alumnes, no pas per a tots. Però és que també ho és per a alguns professors, i suposo que per a alguns professors que examinen professors, i potser fins i tot per a alguns professors universitaris… Ara, si hom volia aplanar el camí als alumnes (i no alumnes) que tenen dificultats per a entendre’s amb l’ortografia, calia suprimir tots els accents, per exemple. És de sentit comú. I, si algú no s’ho creu només ha d’entrar en una aula d’institut: un alumne incapaç d’aprendre’s que dóna duu accent probablement també és incapaç d’entendre quina és la síl·laba tònica d’un mot. I, si supera aquest escull, faltarà que s’hi fixi, que s’aprengui les normes d’accentuació i que les apliqui quan redacti un text. Potser ens falta saber ensenyar ortografia i no pas eliminar accents. Potser hem d’escoltar més els experts en didàctica de la llengua (en tenim de molt bons), abans de prendre decisions que poden semblar precipitades o capritxoses.

La coherència
Tanmateix, suposant que l’ortografia catalana enclogui una dificultat d’aprenentatge i que calgués passar el raor pels diacrítics, per què es proposa d’eliminar els que es fan servir més poc? Que eliminem sègle cóm no li fa ni fred ni calor, a l’alumne. Probablement no sap ni què és, un cóm. Aquests accents no feien nosa a ningú. Si cal simplificar, si cal facilitar l’aprenentatge i estalviar esforç… per què no eliminem els accents de més i d’és, que són els que motiven més faltes (indubtablement)? Escriuríem «un mes mes tard» i faria lleig, i tant. Però no farà lleig escriure «una dona dona cops»? Hi torno: un alumne que no ha après que el verb dóna va amb accent, sap que la forma és és un verb i la forma es, un pronom? Ho sabrà escriure bé, d’ara endavant, gràcies a la reforma?

A banda aquesta contradicció inicial, no entenc a què respon la tria. Per què no es manté l’accent de vénen (del verb venir) si la parella és un altre verb (venen)? Per què, del verb ésser, se’n salven són (que s’oposa al substantiu son) i no se’n salva sóc (que s’oposa al substantiu soc, amb dos significats)? Qui ho diu que hi ha més confusió entre món/mon (binomi mantingut) que no entre ós/os (eliminat)? Per què se suprimeix l’accent de mòlt i no el de pèl? Hi ha ningú que hagi comprovat que a les escoles i instituts els alumnes s’equivoquen més quan han d’escriure mòlt que no pas quan han d’escriure pèl? Ho podem provar científicament? Em costa molt de creure.

(Un altre dia podem parlar de la resta de canvis: per què arrítmia sí i assexual no? Quin criteri ha guiat aquests altres canvis?)

La utilitat
A la «Nota introductòria» que precedeix la proposta dels canvis, es diu que s’han mantingut aquests catorze diacrítics «per tal d’evitar, sobretot, males lectures amb la confusió entre elements gramaticals tònics i àtons». Però si la raó és ajudar a llegir bé, com és que es defensa que ‘el context ja aclareix el significat’? I si la raó és aquesta, per què no s’ha mantingut la diferència entre véns i vens, dues formes verbals amb pronúncia diferent en la major part de dialectes? O bé la diferència entre dóna i dona i tantes més?

Ahir el periodista Manuel Cuyàs deia una cosa molt assenyada: els diacrítics van ser pensats justament per a facilitar la lectura i l’aprenentatge, per a fer del català una llengua més precisa, més clara, per a evitar (unes quantes) ambigüitats. En català tenim una frase feta molt genuïna: «fer més nosa que servei». Doncs crec que els diacrítics tenen la virtut inversa: fan més servei que no pas nosa.

La llibertat d’aplicació
Si començo una novel·la amb la frase «Al peu de l’arbre hi havia un os», el lector no sabrà de què parlo. No ho sabrà fins que no li indiqui si és un os o és un ós. Però no ens hem d’amoïnar, perquè la proposta va acompanyada d’unes condicions d’aplicació: «Es contempla [sic] l’ús potestatiu de l’accent diacrític en paraules homògrafes no recollides en la llista, sempre que, a criteri de l’usuari, es pugui donar lloc a ambigüitats.» Ho he entès bé? Puc començar la novel·la posant un accent a ós i, al paràgraf següent, quan ja no hi hagi ambigüitat, llevar-ne l’accent i tornar-me a encarrilar en la norma? Encara més: puc inventar-me diacrítics? Puc diferenciar tens (adjectiu) de tens (verb) si em sembla que el context ho reclama? I puc posar l’accent a la forma que em sembli (téns o tèns)? No ho trobo seriós.

La unitat del codi
Bé, no us vull cansar. Per anar acabant, voldria saber si la Secció Filològica ha parlat amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre tots aquests canvis. Ho dic perquè fa molt poc que es va presentar el Diccionari Normatiu en paper, on els óssos duen accent, com els cóms i els sécs; on es conjuguen els verbs venirdonar i fer (compte: la forma del passat féu –eliminada– és molt habitual al País Valencià), seguint les normes vigents. I, per una altra banda, s’hi avenen les universitats, amb aquests canvis? S’hi avé la Universitat de les Illes Balears, l’autoritat lingüística a les Illes Balears i Pitiüses? Tot plegat no serà una barrera que ens hauríem pogut estalviar?

Per una altra banda, cada reforma ortogràfica fa obsolets els llibres que s’han publicat fins llavors. Això va passar, per exemple, quan es va eliminar, el guionet de «ex-director» (per bé que ara el recuperem en part: escriurem «exdirector», però haurem d’escriure «ex-director general»…). La qüestió és: s’ha mesurat l’abast històric d’aquest canvi? S’ha pensat en la quantitat de llibres que seran antiquats de cop i volta? Pagava realment la pena?

No sé acabar de cap més manera que citant la «Nota introductòria» novament (la negreta és meva): «En la redacció d’aquesta nova ortografia, la Secció Filològica ha volgut mantenir la seva tradicional actitud de prudència en qüestions ortogràfiques i de respecte per l’ortografia fundacional.»

De moment, no tinc més qüestions.

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

D’ací a pocs mesos, tot resolt (1)

0

Solà-Coromines

[Aquest article i els dos vinents no els he pas escrits tot sol, sinó conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]

El professor Joan Solà, l’any 2008, va publicar tres articles en el suplement «Cultura» del diari AvuiD’aquí mig any (1)», «D’aquí mig any (2)» i «D’aquí mig any (i 3)», del 27-3-2008, el 3-4-2008 i el 10-4-2008, respectivament) en què proposava que la locució prepositiva d’aquí a (o d’ací a) s’escrigués sense a en oracions com ara: «Ho tindrem d’aquí mig any». El propòsit era que, per escrit, es diferenciés un període de temps (introduït per d’ací a) d’un moment futur calculat a partir d’ara (encapçalat per d’ací, sense la preposició a). I posava aquests exemples, entre molts més:

«T’ho diré d’aquí mitja hora» volia dir, segons ell, «quan hagi passat mitja hora a partir d’ara» (moment).

«Aquesta novel·la em durarà d’aquí al maig» volia dir «des d’ara fins al maig» (període).

La proposta, de primer, no va tenir gaire requesta. I per això l’any següent va escriure un quart article («Tornem d’aquí cinc minuts», Avui, suplement «Cultura», 14-2-2009), en què es referia també a l’ús espuri de la preposició en en frases com ara «Tornem *en cinc minuts», que, segons ell, s’havia de dir «Tornem d’aquí cinc minuts». I aprofitava l’avinentesa per a reclamar que els lingüistes dels mitjans se l’escoltessin més:

«Aleshores dèiem també que avui hi ha la seguretat que aquesta expressió [‘d’aquí’] és millor sense afegir-hi la ‘a’ (‘d’aquí a’), però veig que a penes n’ha fet cas ningú: és una llàstima que els assessors excloguin o “esmenin” (!) amb el mateix raser casos de flagrant forasterisme [‘en cinc minuts’] i casos de construccions molt nostres, que precisament hem d’escampar i protegir.»

Aquesta segona crida sí que va tenir efecte i ara, al cap de set anys, ja hi ha alguns mitjans que apliquen aquesta diferenciació entre d’ací (o d’aquí) i d’ací a (o d’aquí a). Un d’aquests mitjans és Televisió de Catalunya, que explica aquesta doble forma remetent als quatre articles de Solà, sense cap més justificació.

Hem començat parlant de Joan Solà, però, de fet, Joan Coromines ja havia insinuat que era millor d’aquí que no pas d’aquí a amb el significat de «moment». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (entrada est, vol. III, p. 723-724), hi diu:

«Algunes locucions esparses, mereixedores d’atenció: ‘d’aquí’ + expressió temporal, segurament més idiomàtic així en català, que la forma cast. i fr. amb -a- (cast. de aquí a -, fr. d’ici a): “si, d’aquí un quant temps, Déu m’ha volgut per a ell, em faré monja”, Coromines (‘L’Amor Traïdor’, així l’autògraf, VI, 1a ed., p. 116); en canvi cal “d’aquí a aquí” ‘de tant en tant, a cada pas, a cada moment’, locució familiar però viva fins en escrits de bons autors de dial. central (Coromines, ‘Diari del viatge a Viena’, 1933).»

Com veiem, doncs, Coromines considera la forma d’aquí «segurament més idiomàtica» i, per tota justificació, ens ofereix dos exemples de son pare, Pere Coromines, dels anys vint i trenta del segle XX.

Si és escarida la justificació de Coromines, tampoc no hem trobat arguments sòlids en els quatre articles de Joan Solà. Ens hi diu que la llengua oral tracta de la mateixa manera els dos casos i tanmateix ell pensa (o preceptua) que s’han d’escriure diferentment:

«En llengua oral tots els dialectes la pronuncien o tendeixen a pronunciar-la sense la dita ‘a’. Aquesta preposició ‘a’ seria, de fet, muda; però també ho seria la que veurem la setmana entrant (‘D’aquí a final de curs queden vuit setmanes’), i en canvi aquesta segona no és rebutjada sinó que simplement se sent com a fonèticament no realitzada.»

Ací, suposem, Joan Solà activa la seva intuïció, que li fa veure diferents l’un cas de l’altre i, doncs, en l’un cas sent que la preposició és rebutjada.

Pensem que aquest terreny de la intuïció és relliscós, perquè pot suscitar divergències fàcilment. En tot cas, nosaltres no coincidim amb el professor Solà en aquest sentiment de rebuig de la preposició a en frases com ara «Vindré d’ací a una estona». Atesa aquesta discrepància intuïtiva, proposem d’estudiar el cas basant-nos en tres paràmetres: la coherència interna de la llengua, els exemples extrets de fonts escrites de tots els temps i les obres de referència.

En l’article d’avui parlarem breument de fets de llengua, de construccions sintàctiques afins a la locució en qüestió que ens poden ajudar a decidir si cal llevar-ne aquesta a o no.

En la fonètica sintàctica catalana, l’elisió de la a o de la e àtones en contacte amb una i tònica és molt freqüent. No tan sols en català oriental, on la vocal neutra és tan volàtil quan s’ajunta amb qualsevol altra vocal, sinó també en català occidental. Si en el català central, per exemple, podem sentir perfectament aquirenys («aquí a Arenys») o aquilavora («aquí a la vora»), també en català occidental sentirem sinvolsmés («si en vols més») o acimtrobaràs («ací em trobaràs»). Per això no ens ha d’estranyar gens que «D’ací (d’aquí) a una hora» es converteixi en daciunora (daquiunora) en tots els dialectes.

Una vegada delimitat el fenomen fònic, convé que observem i analitzem si la proposta de Solà té prou coherència. Per una banda, tenim la presència indiscutida de la preposició quan la locució té el sentit de període: «D’ací a cap d’any ho has d’haver resolt.» En canvi, segons la proposta de Solà, una frase molt semblant a l’anterior ja hauria d’anar sense preposició: «D’ací quinze dies ho hauràs resolt.» Els autors d’aquest article, intuïtivament escriuríem la a en tots dos casos.

Per una altra banda, tenim una locució temporal que expressa inequívocament un «termini»: d’avui en (o de demà en, etc.). Per exemple, «D’avui en vuit (dies) serà Nadal». La semblança estructural i semàntica amb la locució de què tractem és clara, tan clara com la presència inapel·lable de la preposició (en aquest cas, en).

Hi ha encara més raons per a no admetre la supressió de la preposició a. Una, la reconeix Joan Solà mateix: la supressió d’aquesta a no és sistemàtica i, de fet, reapareix fins i tot en la llengua oral quan s’insereix un element entre ací/aquí i el «moment a partir del qual». Diu Solà:

«És més, en algun cas la preposició potser ens fa falta i tot, com ara quan hi ha algun element intercalat entre els dos components (cosa explicable: ara la construcció potser no estaria tan gramaticalitzada): “L’examen és d’aquí a gairebé un mes”, “El partit comença d’aquí a tot just una hora”.»

És a dir, que, segons la proposta, hauríem d’escriure «d’aquí un mes» però «d’aquí a gairebé un mes» i «d’aquí una hora» però «d’aquí a tot just una hora». I, consegüentment, «d’ací sis minuts exactament» però «d’ací a exactament sis minuts».

I encara, prèviament a aquestes raons, n’hi trobem una altra: la locució d’ací a (d’aquí a) introdueix, originàriament i principalment, un complement circumstancial de lloc. Vegem-ne un exemple: «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres.» En un cas com aquest, ningú no proposa de llevar la a de la locució. En canvi, Joan Solà posa un exemple semblant a aquest, en què –diu– es mesura el temps: «D’aquí tres cantonades veurem la Sagrada Família». Sembla contradictori haver d’escriure «D’aquí a la Sagrada Família falten tres cantonades» i, en canvi, «D’aquí tres cantonades ja veurem la Sagrada Família». O bé, en el nostre exemple, «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres» i «D’ací tres quilòmetres hi ha el Penyagolosa».

A partir dels casos exposats i exemplificats en els paràgrafs anteriors, fàcilment podem fer una conjectura històrica: inicialment, la locució d’ací a tenia un sentit locatiu, després va agafar el sentit temporal de «període» i, finalment, va eixamplar aquest significat temporal i va començar a fer-se servir amb el sentit de punt final, de moment en què passarà alguna cosa, calculat a partir d’ara.

Si es pogués confirmar que no són construccions independents, sinó que és una de sola que ha adquirit nous significats, caldria convenir que s’ha d’escriure d’una única manera, tant si vol dir l’una cosa com si vol dir l’altra. Per a escatir-ho, ens anirà bé d’observar texts antics i moderns, cosa que farem en l’article de la setmana entrant.

Jordi Badia i Pujol
Francesc Esteve i Gómez

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

TV3, tenim un problema: la llengua

4

TV3-Esports

El català té vuit sons vocàlics: la a, la e oberta, la e tancada, la vocal neutra, la i, la o oberta, la o tancada i la u. Quan algú els redueix a cinc, podem dir que parla català?

Molts cognoms catalans provenen de mots comuns de la llengua. Per exemple, l’origen del cognom Pedrosa és l’adjectiu pedrós pedrosa. Per això Pedrosa es pronuncia amb essa sonora, com mandrosa, cendrosa, olorosa, amorosa, calorosa… No té sentit de pronunciar-lo com si fos un cognom espanyol, perquè en espanyol pedroso no existeix (es diu pedregoso). Algú que pronunciï reiteradament aquest cognom en castellà, es pot dir que parla català?

En català, si un mot acaba en essa o en xeix i el següent comença en vocal, l’enllaç se sonoritza: «els entrenaments» sona «elzentrenaments», «pas endavant» sona «pazendavant», «Aleix Espargaró» sona «Alegespargaró», etc. Si algú no ho diu així, podem dir que parla català?

Hi ha locutors de TV3, locutors de fa anys, que han tingut temps de sobres d’aprendre’n, però que encara no saben aquestes coses tan simples, tan elementals i tan naturals de la nostra llengua. I si no en saben, per què hi parlen, a la nostra televisió, a la televisió que paguem entre tots?

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari