Tothom sap què vol dir fer bondat. Però el cas és que a molta gent li sembla una expressió vella, de les d’abans, i es resisteix a fer-la servir. Em fa l’efecte que si pensem això ens equivoquem, perquè d’aquesta manera empobrim la llengua. Per tant, no ens estiguem de dir als nostres fills: Ja cal que facis bondat a col·legi, i ves que no t’hagin de renyar. Que no ens passi que, de tan moderns que volem ser, vingui un moment que ni parlem bé ni eduquem com cal.

D’expressions amb el verb fer n’hi ha tantes que avui no podrem fer-ne sinó un tast. Primer de tot, unes quantes observacions. Per exemple, que quan vulguem dir ‘simular’ no hauríem d’emprar *fer-se, sinó fer: No facis l’adormit, que ja sé que estàs despert (i no pas: *No et facis l’adormit). Quan no vol sentir una cosa fa el sord (i no: *es fa el sord). Igualment, amb el significat de ‘presumir’ hem de dir fer i no pas *fer-se: No vulguis fer el valent, que no ho podràs portar (i no pas: *No et vulguis fer el valent).

Hi ha una construcció amb fer que no hauríem de deixar perdre: fer de mal (amb el significat de ‘ésser difícil de’), o bé fer de bon (‘ésser fàcil de’). Per exemple: No sé pas què dir-te, això fa de mal aconsellar. Fa de mal preveure com serà la temporada de bolets, enguany. És un llibre entenedor, que fa de bon llegir.

Hi ha moltes expressions amb el verb fer que corren el risc de desaparèixer perquè són sinònimes de verbs més usats i, a més, perquè en castellà no es diuen. Anoteu, per exemple, aquestes: fer nosa (‘molestar’), fer servir (‘utilitzar’), fer via (‘anar de pressa’), fer cap (‘adreçar-se’), fer l’efecte (‘semblar’)…  Heus ací un parell de frases per a recordar-les: Em fa l’efecte que hi faig nosa, aquí, perquè no sé fer servir aquestes màquines. Si vull fer cap al casal d’avis abans no tanquin, ja cal que faci via.

Per acabar, tinguem en compte que, a diferència del castellà, nosaltres solem fer en comptes de donar. Per això hem de dir fer un petó, fer una abraçada i fer un pas (en comptes de *donar un petó, *donar una abraçada i *donar un pas). Aquest ús de fer en lloc de donar, n’hi ha que l’atribueixen al nostre caràcter presumptament garrepa (per això no donem res), però m’estimo més de pensar que, simplement, és que som feiners (per això sempre volem fer).

[Aquest article fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

És curiós que, fent servir la paraula cul, puguem construir frases molt vulgars o despectives –reservades a moments de molta confiança– i també frases que poden arribar a ser apropiades per a situacions formals. En una conferència, posem per cas, no seria gaire escaient que diguéssim que Salvador Dalí i García Lorca eren cul i merda (hi ha alternatives no tan vulgars, com ara carn i ungla o tap i carabassa). En canvi, no passaria res si a la mateixa conferència dèiem que aquell escriptor portava unes ulleres de cul de got. Celebrem, doncs, de tenir una llengua tan rica i tan flexible, que s’adapta a totes les situacions, fins i tot jugant amb una mateixa paraula.

Hi ha qui-sap-les frases fetes amb cul, d’aquelles que no fereixen la sensibilitat de l’oïdor. Per exemple:

• anar cul arrere (o de cul enrere): El nen anava cul arrere i ha caigut. L’empresa va prosperar els primers anys, però ara fa temps que va de cul enrere. I trobaríem sinònims d’aquesta expressió, també derivats de cul, com ara recular i anar de recules.
• cul de món: Viuen a quinze quilòmetres del poble, en un cul de món.
• caure de cul: Va topar amb la porta i va caure de cul. Veus aquella estàtua i n’hi ha per a caure de cul.
• cul d’en Jaumet (o cul d’en Pepet): No hi ha manera que segui: és el cul d’en Jaumet.
• un cul de…: Cada dia va a resar: és un cul d’església. És un cul de taverna: a l’hora de dinar ja va torrat.
• tenir el cul pelat: No cal que li diguis com es fa un currículum, perquè té el cul pelat de fer-ne.
• cul-de-sac: Va ficar el cotxe en un cul-de-sac i no en podia sortir. La política del país és en un cul-de-sac i cal esperar fins després de la votació.

D’expressions vulgars amb cul n’hi ha moltes i totes són prou conegudes. Solen ser insults o frases molt informals que només solem sentir al carrer o a casa: llepar el cul a algú, ficar-se la llengua al cul, engegar a prendre pel cul…

El cul també és la part inferior d’un objecte: el cul d’una olla, el cul d’un sac… I d’aquí en surten dites com ara: Al cul del sac, s’hi troben les engrunes, que és com dir: «Vés fent, que més tard o més d’hora ja t’ho trobaràs.»

De locucions i refranys amb el mot cul, n’hi ha més. Els sabíeu aquests tres? 

• Quan li ha vist el cul, diu que és femella, que es fa servir per a aquells que, quan una cosa ja ha passat, diuen que ells ja la preveien.
• Qui té el cul llogat no seu on vol, és a dir, que si treballes per a altri a vegades t’has de mossegar la llengua.
• Sembla que s’hagi vist el cul: s’aplica a algú que fa grans manifestacions d’alegria.

Ja ho veieu. Per a la llengua, el cos humà és com el porc: s’aprofita tot.

[Aquest article, si fa no fa, fou publicat a la revista Mes a mes de Callús el novembre del 2010]

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Us en fareu creus. Com pot ésser que gent que fa tants anys que treballa a TV3 encara parli malament? És normal que a una periodista que va començar a sortir a la televisió pública catalana quan es va estrenar, el 1983, encara ningú no li hagi pogut corregir ni les esses, ni les eles, ni les es, ni les vocals neutres, ni les consonants africades, ni les errades sintàctiques elementals, ni…

No és menysvalorar la llengua, això? On s’és vist que un periodista del primer mitjà audiovisual d’un país exhibeixi deficiències lingüístiques tan estridents? I no és ofensiu per a tot els contribuents? Ho veuríeu enlloc més, això? Us imagineu un periodista d’una televisió anglesa, francesa o espanyola que no articulés bé els sons bàsics de l’idioma?

Però aquesta vegada potser n’han fet un gra massa, perquè una connexió des del Liceu ha esdevingut una connexió des del «Liceo».

Escolteu-ho vosaltres mateixos:

En poc més d’un minut i mig que dura el vídeo, m’ha semblat sentir-hi tot això:

• Bona nit [no fa la o oberta]
• el acte
• és animar-los [enllaç sord]
• animar-los a que col·laborin
• el fet de que
• vintè [no fa la e oberta]
• vol [no fa la o oberta]
• mecenatge [com «cotxe»]
• els propers anys [enllaç sord]
• posar l’accent [sorda]
• novetats [fa una e i no una vocal neutra]
• artístiques [fa una a i no una vocal neutra]
• moments al món [enllaç sord]
• muntatge [com «cotxe»]
• serà [no fa la e neutra]
• representarà [sorda]
• set [no fa la e oberta]
• exacta [pronuncia «esacta»!!]

Un devessall. Un festival. I segurament me n’he deixat. I encara passem per alt que diu bilions on ha de dir milions. En aquestes circumstàncies, ja no ve de sis zeros…

Però animem-nos: l’última paraula que diu és «Liceu» i aquesta vegada sembla que la diu bé. Al setè intent. Ja ho diuen, oi, que la setena és la bona?

És ben veritat que el carro de la llengua oral va pel pedregar. Però em fa l’efecte que a TV3 ens volen fer creure que la cosa està més fumuda que no està.

Potser també us interessarà:

• TV3, tenim un problema: la llengua
• Maltractaments i més bajanades a TV3
• Escolta, Chenoa: quant cobres per cada castellanada?

______________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Entre els elements més contaminants del català hi ha, sens dubte, el mot major. En el català modern és major la festa grossa d’un poble i alguna cosa més: el major d’edat, la vela major, la plana major, la missa major, la força major… Generalment, vol dir ‘més gran en dignitat, en categoria’. Abans es feia servir també per a referir-se al qui tenia més edat; per això en alguns indrets, com al sud, els majors són la gent gran, els vells. Però, deixant de banda aquests casos, quan parlem amb naturalitat no fem servir mai major. I, sobretot, és totalment desaconsellat com a comparatiu, ni que sigui en un ús absolut, com ara:

• El referèndum pactat és el que té major consens.
• És un dels premis literaris amb major participació d’Europa.

En casos com aquests, la solució és tan simple com canviar major per més:

• El referèndum pactat és el que té més consens.
• És un dels premis literaris amb més participació d’Europa

De vegades, amb l’adverbi més no n’hi ha prou i s’hi ha d’afegir gran o alt (al capdavall, major vol dir «més gran»).

• Té el major dèficit d’Europa — Té el dèficit més gran d’Europa.        

El majorista sol consumir més elements plastificats i ens regala frases carregoses, amb entrebancs i allunyades de la naturalitat i la precisió. Mireu, si no:

• Sembla que va adquirint major equilibri — Sembla que va millorant l’equilibri
• Diu que és necessària una major implicació per part de la societat — Diu que cal més implicació de la societat.
• Què podem fer perquè les persones aconsegueixin un major grau d’autonomia? — Què podem fer perquè la gent tingui més autonomia?

Aquesta família de plàstic inclou també paraules com majoria i superior, sovint acompanyades d’uns termes fixos:

• Els infants, en la majoria de casos, es limiten a… — Els infants, molt sovint, es limiten a…
• L’estat grava tots els premis d’un import superior a 2.500 euros — L’estat grava tots els premis de més de 2.500 euros

I després hi ha una altra autèntica plaga, que és anar a més. He fet una cerca pausada de les desenes d’exemples del Diccionari Descriptiu de la Llengua Catalana i no n’hi he trobat cap cas. Després he mirat el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i tampoc. Es veu que algun diccionari no normatiu ho va registrar (per què?), a can TV3 els va fer gràcia i ara els homes i dones del temps ho amollen amb aquella naturalitat. Doncs sapigueu que és plàstic.

• Les nuvolades aniran a més — Les nuvolades creixeran
• No són casos aïllats i aniran a més — No són casos aïllats i n’hi haurà cada vegada més
• Si la campanya va a més, ho celebrarem — Si la campanya funciona, ho celebrarem

I, com que tot allò que puja també baixa, heus ací l’expressió oposada: anar a menys.

• Durant la nit d’avui es preveu que les pluges vagin a menys — Durant la nit d’avui es preveu que les pluges aniran minvant

Com dèiem abans, el plàstic atreu més plàstic, i aquesta frase en tenia molt: per què hem de dir durant la nit d’avui i no Aquesta nit o Avui a la nit? I per què les pluges, en plural, si això no s’ha dit mai?:

• Avui a la nit la pluja anirà minvant [o s’anirà esvaint, o anirà disminuint, o s’anirà dissipant, o anirà desapareixent…]

Val a dir que la construcció anar a menys sí que surt en alguns diccionaris. Per exemple, l’Alcover-Moll la registra, amb un exemple medieval i amb un significat molt restringit: «Decaure, passar a un estat inferior (de riquesa, de categoria…)»

I per acabar una construcció que fins fa deu anys no acceptava el diccionari i que no sembla gens idiomàtica: la locució conjuntiva a menys que. Trobo que faríem bé d’evitar-la.

• No pagarà els rebuts abans de l’estiu, a menys que sigui un cas justificat — No pagarà els rebuts abans de l’estiu, tret que sigui un cas justificat [o llevat que, o excepte que…]

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

_____________________

Potser també us interessarà:

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/12/06/el-catala-de-plastic-que-ara-sescriu/

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/05/26/per-un-catala-menys-encarcarat/

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2016/07/07/fer-se-un-autogol-a-si-mateix-en-la-seva-propia-porta/

Aquest article fou publicat abans de Nadal a la revista «Llengua Nacional», en un dossier molt recomanable sobre correctors d’abans i d’ara, amb articles de Gabriel Bibiloni, Jem Cabanes, Josep Espunyes, Bernat Joan, Josep M. Mestres – Sílvia López, Josep Torras i Ramon Torrents, a més d’entrevistes a Albert Jané i Àlvar Valls i una selecció de texts de Bartomeu Bardagí. Amb el permís de la directora de la publicació, na Mercè Espuny, el reprodueixo avui al clot.

______________________

Amb l’obra de Pompeu Fabra, la llengua catalana adquirí uns fonaments prou sòlids per a esdevenir una llengua de cultura, apta per a totes les expressions, orals i escrites. Amb les adaptacions territorials, especialment les Normes de Castelló de 1932, aquesta consolidació s’estenia a tots els Països Catalans.

Escriptors, traductors, periodistes, mestres, escrivents… qualsevol català podia servir-se de la llengua en un àmbit formal amb seguretat, sense vacil·lacions. El català recuperava, finalment, la fermesa, la serietat i la dignitat que havia anat perdent progressivament des de l’edat mitjana.

Tanmateix, una normativa no s’implanta d’un dia per l’altre. I encara menys en el cas d’una llengua com el català, que restava (i resta) sota la interferència constant d’una altra de tan potent i tan omnipresent com l’espanyola. 

«Cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris»

Les baules d’una cadena

El primer terç del segle xx, en un context intensament normativitzador, la figura del corrector fou crucial. Primerament, perquè assegurava que les opcions lingüístiques sancionades i oficials (ortogràfiques, gramaticals, lèxiques) s’anirien difonent. I, segonament, perquè contribuïa a resoldre els dubtes –que les obres de Pompeu Fabra no havien pogut abastar–, seguint les línies establertes pel Mestre.

És per això que cal donar molta importància a la tasca de correcció de Fabra mateix i dels seus deixebles immediats, de la gent que es va impregnar dels seus criteris, bé treballant braç a braç amb ell, bé llegint-ne a consciència les obres i assaonant una formació fabriana completa. Hi ha alguns noms il·lustres d’aquella època, dels quals parlem en aquest dossier de Llengua Nacional, com ara Eduard Artells (1903-1971), Joan Sales (1912-1983) i Bartomeu Bardagí (1915-2003). Tots tres van formar part, als anys trenta del segle xx, de l’Extensió d’Ensenyament Tècnic, un organisme que havia estat creat per Prat de la Riba i que la Generalitat republicana va revifar tan bon punt el català fou declarat idioma oficial. L’Extensió era una escola per correspondència que tenia una missió molt clara: preparar en la nostra llengua tres mil mestres escampats per tot Catalunya. Fou una feina impressionant i, atesos els mitjans humans i materials, d’una productivitat excel·lent. Tanmateix, el 1939 —si no abans— aquesta tasca va ser estroncada.

Tanmateix, acabada la guerra de 1936-1939, la cadena havia de continuar. Amb l’exili de Fabra i d’una bona part de la intel·lectualitat, la gent que havia treballat al costat del Mestre tenia aquesta responsabilitat preservadora i la va exercir en condicions completament adverses, però amb plena consciència, amb sacrifici i amb amor veritable a la llengua i al país. Així mateix, cal esmentar d’aquesta època la feina dels divulgadors i dels formadors de professors de català, especialment dins Òmnium Cultural. Hi són figures clau Joan Triadú i Font (1921-2010), Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010) i Manuel Miquel i Planas (1916-2002). I, per una altra banda, el gramàtic Josep Ruaix i Vinyet, que a final dels anys seixanta cedeix a Òmnium unes fitxes que emprava per a fer classes al seminari de Vic i que són l’embrió dels seus llibres, sens dubte els llibres de català més divulgats i venuts de la història.

«La segona baula —molt més gruixuda— és la dels homes i dones nascuts a la postguerra: Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls…»

Sortosament, la baula següent —la dels homes i dones nascuts en la postguerra— fou molt més gruixuda i mantingué el mateix propòsit i el mateix respecte a l’esperit de l’obra fabriana. Són els treballadors de la resistència, primerament, i de la represa a partir de la mort del dictador. Ja han rebut una formació consolidada, especialment, en seminaris i en universitats. Pouen directament en les obres de Fabra, però també en tot allò que escriuen més tard els correctors i divulgadors: els articles publicats a Serra d’Or per Eduard Artells i, més tard, per Lluís Marquet; les lliçons gramaticals de Quim Pomares a la revista Recull; les recomanacions lingüístiques de Josep Ibáñez i Albert Jané a Tele/Estel…

En aquest període llarg del franquisme, hi hagué una veritable escola pràctica de formació de correctors: la Gran Enciclopèdia Catalana. Sota l’assessorament general de Ramon Aramon i Serra (secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans durant tot el franquisme), hi va treballar un veritable estol de correctors (prop d’una trentena en la primera edició). Fou, sens dubte, un espai de traspàs, de mestratge i d’aprenentatge, car hi havia correctors vells i veterans al costat de gent jove, en edat —i amb afany— de créixer intel·lectualment.

La majoria dels correctors d’aquella nova generació avui tenen —o tindrien— una setantena d’anys. Parlem de Miquel Adrover, Jordi Bruguera, Jem Cabanes, Mait Carrasco, Jaume Costa, Josep Espunyes, Josep Ferrer,  Carles-Jordi Guardiola, Roser Latorre, Juli Moll,  Quim Pomares, Josep Torras, Ramon Torrents,  Àlvar Valls… Alguns van passar pel primer diari de la represa democràtica, l’Avui, en una secció de correctors dirigida durant anys per Joan Fortuny, i també per la primera televisió que va emetre programes en català (TVE-Catalunya). N’hi hagué uns altres que van encarregar-se de les oficines de llengua de les institucions (Parlament de Catalunya, Diputació de Barcelona, ajuntaments…). Per una altra banda, es va mantenir i intensificar la tasca de divulgació; n’és un exemple la columna diària d’Albert Jané a l’Avui, que fou tan important i tan llegida. Alguns dels membres de la baula resistent ens expliquen en aquest dossier la seva visió de l’ofici de corrector i les vivències pròpies. 

Anys 1980-1990: es trenca la cadena?

Per a saber què va passar a la dècada de 1980, hem de llegir aquest fragment del llibre El català que ara es parla, d’Ivan Tubau: «Ricard Fité i Ferran Toutain, tots dos correctors a l’Avui però disconformes amb la normativa de la casa, publiquen el primer semestre de 1982 dos articles que faran història. […] En aquests dos articles està anunciada ja tota la revolució restauradora i naturalitzadora que es materialitzarà a Catalunya Ràdio, TV3 i més tard al Diari de Barcelona, i que tindrà com a pedra d’escàndol Verinosa llengua, un llibre començat a rumiar per Fité i Toutain i finalment escrit per aquest i Xavier Pericay.»[1]

Als anys vuitanta hi ha, doncs, a Barcelona, un tomb en la línia seguida fins aleshores. Aquell «català depurat» que propugnava Pompeu Fabra és suplantat en alguns àmbits per un «català acostat a la llengua del carrer», és a dir, un català cada vegada més castellanitzat. Aquesta tendència, defensada per un grup de correctors col·locats en mitjans importants i influents, origina una divisió i un enfrontament amb la gent que havia mantingut amb cura i amb respecte la línia fabriana: la d’una llengua precisa i genuïna, en què, a més, poguessin sentir-se reconegudes totes les varietats.

«”La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà”, deia Joan Triadú»

La contrarietat és xocant i irritant. Així l’expressa, per exemple, Joan Triadú: «La cosa més greu és una certa tendència, en els mitjans de comunicació més majoritaris, a fer servir sempre la forma més semblant al castellà. En això hi ha hagut una doctrina, en nom de l’audiència, que ve a dir que com més ens acostem al castellà més gent ho entendrà, més gent ho llegirà.»[2]

També s’hi referia críticament Albert Jané: «L’existència de criteris divergents i d’actituds d’indisciplina, totalment desconegudes encara fa molt pocs anys […] en realitat no fa sinó amagar la incapacitat d’expressar-se en català —oralment o per escrit— amb el mínim de dignitat i de correcció lingüística exigible.»[3]

El grup nascut entorn de Verinosa llengua va constituir-se el 1991 en Grup d’Estudis Catalans, amb la voluntat de fer pressió sobre l’Institut d’Estudis Catalans perquè ampliés els criteris d’admissió de determinades paraules o accepcions, la majoria castellanismes. En formaren part Toutain, Pericay, Fité i també Oriol Camps, aleshores cap de la unitat d’assessorament lingüístic de Catalunya Ràdio. Si no van aconseguir que mots com barco o disfrutar entressin en el diccionari de l’Institut, sí que hi van entrar, per exemple, guapo, carrera (amb el significat de ‘cursa’) i entregar (amb el significat de ‘lliurar’). A més, fruit de la seva pressió, també es va modificar l’ortografia en dues qüestions controvertides: la supressió dràstica del guionet i el canvi de grafia de mots que no duien e epentètica.

Ivan Tubau (mort fa poques setmanes) resumia així la seva manera de veure el futur del català, compartida per alguns dels membres del Grup d’Estudis Catalans:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»[4]

«El grup defensor de la línia castellanitzadora no és pas majoritari, però copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis»

Anys més tard, els autors de Verinosa llengua (i fundadors del Grup d’Estudis Catalans), Xavier Pericay i Ferran Toutain, juntament amb Ivan Tubau, van ser promotors de Ciutadans, un partit que ha atacat i ataca iradament els intents de normalització de la llengua catalana. Quant a la resta, Ricard Fité és el cap de correcció d’El Periódico i Oriol Camps, ja jubilat, és membre de la Secció Filològica del IEC.

Tot i que el grup defensor d’aquesta línia no és pas majoritari, el fet és que copa els mitjans de comunicació més importants del Principat des de fa més de tres decennis.

Aquest moviment té un paral·lelisme al País Valencià, on també es fan evidents els intents de disgregar la llengua comuna i acostar-la al castellà. L’any 1990, el director general de Ràdio Televisió Valenciana, Amadeu Fabregat, féu pública una llista de 543 mots prohibits, que considerava «excessivament catalanistes». Al costat de la prohibició d’argent i vacances (per plata i vacacions), demanava fins i tot d’eradicar segell i Alemanya (per sello i Alemània).

De resultes d’aquest qüestionament creixent envers l’obra de Fabra que s’anava palesant en alguns mitjans de comunicació, l’any 1991 va néixer l’Associació Llengua Nacional, precisament amb el propòsit de preservar el model de llengua genuïna i digna, un model que havia començat a estandarditzar-se als anys trenta. L’activitat principal de Llengua Nacional és l’edició d’aquesta revista, de periodicitat trimestral, on es publiquen estudis i articles d’opinió de llengua sense qüestionar la línia heretada de Fabra.

Anys més tard també va néixer el Cercle Vallcorba (entorn del lingüista Jaume Vallcorba i Rocosa). Tot i haver tingut poca activitat pública, darrerament ha adreçat una petició a l’Institut perquè reconsiderés la polèmica decisió de reduir dràsticament els diacrítics. La petició va obtenir el suport de més de 2.400 persones, entre les quals desenes d’escriptors, traductors, correctors i professors de tots els nivells i d’arreu dels Països Catalans.

Així, doncs, la tasca empresa per Pompeu Fabra, servada i envigorida pels seus dignes successors, es manté viva malgrat les adversitats. 

S’ha acabat «El gran dictat», l’únic programa que Televisió de Catalunya dedicava al català. Amb el pas dels anys, els espais de llengua han anat desapareixent dels mitjans de comunicació. Hi havia hagut fa anys aquella columna de llengua d’Albert Jané a l’Avui, hi havia hagut —abans o simultàniament— les «Lliçons de català» i el «Català amb nosaltres» de TVE-Catalunya, i programes de ràdio diversos, i el «Digui, digui» a TV3… Però, si no vaig errat, van passar qui-sap-los anys de secada fins que no es van empescar «El gran dictat».

No era pas estrictament un programa pensat per ensenyar català, però se n’hi podia aprendre, poc o molt. Molt centrat en els aspectes perifèrics de la llengua (grafia, lèxic i semàntica) i no gaire en els estructurals (fonètica i morfosintaxi), s’ha d’admetre que presentador i concursants traspuaven vulgues no vulgues interès, afany i, al capdavall, amor per la llengua.

«En aquests temps de desorientació, un espai de llengua a TV3 es pot considerar gairebé una estructura d’estat»

En aquests temps de desorientació, en què sembla que es pot dir i es pot escriure tot —una impressió reforçada pel «discurs únic» que propaguen els responsables lingüístics d’alguns mitjans—, un programa com aquest era gairebé una necessitat. I, amb vista a un futur no pas gaire optimista, un espai de llengua a TV3 es pot considerar gairebé una estructura d’estat.

La supressió d’aquest programa s’escau amb l’anunci d’un altre, que faran el dissabte al vespre, si no m’erro, i que serà copresentat per en José Corbacho. Per a fer-se una idea del «català» d’en Corbacho, només cal escoltar-lo mig minut:

Quan he començat a escriure no pensava pas en tot això, sinó en el títol del concurs que supleix «El gran dictat». Es diu «Tot o res». A mi aquest títol no em fa el pes. Hi trobo a faltar una o: «O tot o res». Sempre ho he dit així.

Si us hi fixeu, hi ha tot de frases fetes amb la mateixa estructura («O… o…»): «O caixa o faixa», «O ara o mai», «O sí o no», «O juguem tots o estripem les cartes», «O tots moros o tots cristians», «O tots frares o tots canonges» (amb moltes variants: «O tots frares o tots lladres», «O tots lladres o tots serenos», «O tots monges o tots canonges»…).

«Per què “Tot o res” si sempre s’ha dit “O tot o res”? Amb la informació que he trobat no veig cap motiu per a eliminar-hi la conjunció inicial»

Si consultem aquesta obra magnífica que és la Paremiologia catalana comparada*, hi trobarem encara més material. En primer lloc, la frase allargada «O tot o res, en belles arts divisa és», que ens remet a «O rei o res» i a tot de variants i frases sinònimes («O tot o no res», «O tot o no gens, «O tot o res, bona divisa és»…). Hi descobrirem també frases corresponents en diverses llengües, algunes de les quals tenen la mateixa estructura que en català, com aquesta en llatí: «Aut nihil, aut totum mea sors, mea munera poscunt».

En fi, amb tota la informació que he pogut trobar, no veig cap motiu per a eliminar-hi aquesta conjunció inicial. Per què ho deuen haver fet?

* La Paremiologia catalana comparada és una obra de Sebastià Farnés, l’avi de Maria Aurèlia Capmany. En foren curadors Jaume Vidal Alcover, Magí Sunyer i Josep Lluís Savall, amb la col·laboració de Josep M. Pujol. Editada en vuit volums, conté milers i milers de parèmies (proverbis, dites, frases fetes…), comparacions amb les llengües veïnes i el llatí, explicacions de fonts, citacions… És un monument a la nostra llengua, que no desentona gens entre les grans obres, com ara la d’Alcover i Moll i les de Joan Coromines.

___________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dilluns va fer vint anys de la mort d’en Joan Coromines, a l’edat de noranta-un any. No pretenc pas parlar de la quantitat i la qualitat de l’obra d’aquest mestre, de qui tanta gent ha fet elogis. Té punts flacs, com no podia ésser altrament havent escrit tant, i algun dia podem explicar unes quantes «corominades», conegudes i no tant.

Avui només em referiré a un aspecte gramatical, molt concret: la caiguda de preposicions davant la conjunció que. És aquell fenomen que ens fa passar de «No he pensat en l’encàrrec» a «No he pensat que havia de fer l’encàrrec» (i, entremig, el canvi de preposició davant un infinitiu: «No he pensat a fer l’encàrrec»). La conjunció que pot anar darrere un verb, un nom, un adjectiu, una preposició o un adverbi. I tots els casos es resolen igualment: se suprimeix la preposició. Així ho han ensenyat i ho ensenyen els mestres i professors i així ho han defensat els correctors de llibres, de diaris, de televisions i ràdios. I així ho diu, oralment i per escrit, tothom qui fa servir un català una mica endreçat, tant si sap de lletra com si no.

En Pompeu Fabra, que era un enginyer que sabia fer gramàtiques, ho va deixar escrit d’una manera clara i inequívoca. En la gramàtica anomenada «pòstuma», justament prologada per Joan Coromines (1956), hi dedica un sol paràgraf, i encara compartit:

«Dues faltes es cometen sovint en les proposicions subordinades introduïdes amb la conjunció ‘que’: […] 2. Anteposició de les preposicions ‘de’, ‘a’ i ‘en’ a la conjunció ‘que’: ‘Estic molt content de que hagis vingut.’ ‘Es gloriejaven de que els seus fills no treballen.’ ‘Acostumeu-lo a que cada dia vingui a la mateixa hora.’ ‘Coincideixen en que…’ (construccions usades a tort en lloc de: ‘Estic molt content que hagis vingut.’ ‘Es gloriejaven que els seus fills no treballen.’ ‘Acostumeu-lo que cada dia vingui a la mateixa hora.’ ‘Coincideixen que…’). Cal, però, advertir que l’omissió de la preposició no és l’únic mitjà d’evitar les combinacions ‘de que’, ‘a que’ i ‘en que’.»

I segueixen onze línies de solucions alternatives i exemples.

Cap dubte?

En Coromines s’hi referia també en una lletra (negreta meva):

«Jo em pensava que aquesta qüestió dels grups ‘de què’, ‘en què’, ‘a què’ ja era resolta. És una regla general de la sintaxi romànica (i també de la germànica) que quan un verb té per complement tota una oració introduïda per ‘que’, es prescindeix de les preposicions que l’acompanyen en altres casos. Així en francès: ‘Je suis sûr que personne n’est venu’, en italià ‘Sono sicuro che nessuno è venuto’. En català antic no hi ha cap exemple de l’altra construcció: una ullada al llibre d’En Par l’en convencerà. En català d’avui (parlo del català ‘espontani’, o sia del de les persones que no saben el castellà, siguin de Barcelona o de fora) és també aquesta la regla. És només el castellà que amb la seva natural propensió a l’enfarfec s’ha permès aquest contrasentit de fer precedir una conjunció (‘que’) per una preposició (‘de’, etc.) que equival a fer-la ‘declinable’, contràriament a totes les llengües del món, que no declinen més que els ‘noms’.» *

Vegem ara què hi diu la nova gramàtica del IEC (2016).

Per començar, no hi dedica un paràgraf, sinó més de quatre pàgines. Comença explicant el fenomen amb tot d’exemples del català d’abans, on es pot comprovar que la caiguda de la preposició era un fet consolidat. Reconeix que també ho trobem en «altres llengües romàniques com el francès i l’italià». I afegeix: «En l’actualitat, l’elisió és viva col·loquialment en moltes construccions i és l’opció preferible en els registres formals» (negreta meva).

Doncs, tot i que «l’elisió és viva col·loquialment», en les pàgines següents els autors de la gramàtica repeteixen cinc vegades (cinc!) la frase que segueix, amb variants:

«Amb tot, també es pot donar el contacte de la preposició ‘de’ i la conjunció ‘que’ en registres informals i estils pròxims a la llengua espontània.»

Els autors i defensors d’aquesta gramàtica —que s’ha elaborat durant els darrers vint o vint-i-cinc anys— diuen que cal defugir el binomi correcte-incorrecte. Però resulta que ara s’han inventat uns altres binomis –col·loquial-espontani o col·loquial-informal– que no sé pas si sabrien explicar. (Observeu, de passada, què vol dir Coromines quan parla de «català espontani» i amb quin sentit ho diu la nova gramàtica: l’un designa el català de sempre; l’altra, el català interferit…)

En fi, Fabra ens ho diu clar, Coromines ens ho ratifica i la gramàtica del segle XXI ens fa dubtar i ens desorienta. Aquesta és la paradoxa, aquest és el drama.

_______________________

 *Agraeixo a @calrèflex que m’hagi guiat per trobar aquest text.

_______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara fa quaranta-cinc anys, el 28 de desembre de 1971, en Joan Pujol i Vilanova, amb la mirada de murri i la veu esquerdada de sempre, va escometre el seu nét petit: «M’hauries de fer un favor: vés a cal Magí i porta’m tres unces d’estacamaquí.» L’infant es va fer repetir aquell nom tan estrany, va agafar els cèntims de l’avi i se’n va anar a cal Magí. Quan el nen, amb veu càndida, va pronunciar la paraula, les riallades sorolloses de les dones que omplien la botiga el van fer tornar vermell com un perdigot. Era xic, però no era ruc. «Digues a l’avi que se’ns ha acabat, avui.»

Vaig sortir i me’n vaig anar a casa, molt empipat. No vaig badar boca en tot el dia, de manera que l’avi no va poder fer-me dir si havia complert l’encàrrec. Ni va gosar reclamar-me els deu rals que m’havia donat. Com se sol dir, aquell fet em va marcar; hi hagué un abans i un després.

El subconscient m’havia retingut aquesta anècdota fins fa pocs mesos, quan en vaig parlar amb amics més grans que jo, de fora de Callús. Tothom va riure, però el cas és que ningú no havia sentit mai aquell mot: estacamaquí (és a dir, «estaca’m aquí»). Això em va fer pensar que era una facècia típica de Callús. Fins que, llegint les Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (d’en Josep Espunyes), vaig ensopegar amb un «estaca’m aquí» i l’aclariment següent a peu de pàgina: «Passatemps força poca-solta, que els grans practicaven amb la finalitat de matar l’estona i riure’s dels infants. Innocents com eren, per l’edat, els solien donar una peça de cinc cèntims i els feien anar a una botiga a comprar “cinc cèntims de llavor d’estaca’m aquí”. La reacció del botiguer o botiguera, normalment irada, era d’arrucar la víctima de l’engany i engegar-la a dida.»

Caram! Així l’estacamaquí no era exclusiu de Callús, ni del Bages, sinó que el compartíem amb l’Alt Urgell.

«El 1930, en Joan Amades ja ens explica la innocentada de fer anar a comprar “estacamaquí” als aprenents»

Arran d’aquesta troballa, vaig fer una cerca ràpida a internet i vaig descobrir estacamaquins per tot el Principat: a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), al Prat de Llobregat (Baix Llobregat), a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), a Tivissa (Ribera d’Ebre)…

Fins ara no n’he trobat cap referència ni al País Valencià ni a les Illes, però això no vol dir que no n’hi hagi. Tampoc no m’ha sortit a cap diccionari general (ni tan sols a l’Alcover-Moll), però sí, és clar, en els llibres d’en Joan Amades. En parla al Costumari català, publicat per primera vegada entre el 1950 i el 1956. Però ja s’hi refereix vint anys abans, el 1930, en un extens article titulat «Costums populars de Barcelona» (pdf). Parlant del dia dels Innocents, diu que els qui feien més bromes eren els menestrals: els manyans, que clavaven una moneda a terra perquè els eixerits s’escarrassessin a arrencar-la; els ferrers, que deixaven una ferradura roent al mig del carrer perquè els supersticiosos s’hi cremessin els dits; els fideuers, que ficaven fils dins els fideus i feien que l’olla esdevingués una filagarsa… I tots, en general, ensarronaven els aprenents, «enviant-los a ca l’apotecari a cercar ungüent d’estacamaquí, pòlvors de moll de l’os de farmacèutic, aixarop de pàmpol, aigua de tremolins tremolants i altres ingredients de la farmacopea còmica».

«El verb “estacar” era molt popular i expressiu, i havia agafat un significat molt ampli»

I d’on ve, aquest nom? No ho sé pas. Només he sabut trobar-ne una referència especulativa molt interessant de l’erudit i polígraf Marçal Olivar, estudiós d’obres d’autors medievals. En l’article titulat «Noves precisions sobre la infantesa de Bernat Metge», comenta una acta notarial de l’any 1364, sobre la venda d’una apotecaria. S’hi inclou un inventari de tots els productes de la botiga, entre els quals «hi havia un unguentum contra rupturam (per als qui tinguessin tendència a trencar-se) i un altre titulat unguentum Gratia Dei (per a casos greus); finalment, l’ungüent de la planta anomenada estacha rocí —que és un nom que fa pensar en aquell “estaca’m aquí” a què es refereix una popular “innocentada”». Podria venir d’ací, com sembla insinuar Olivar? Vés a saber…

Avui la broma de l’estacamaquí no faria riure, perquè molt jovent ja no sap què vol dir «estacar». I això que havia estat un verb popular i expressiu, a tot el domini lingüístic. De «lligar a una estaca» («Aquests estaquen els gossos amb llonganisses»), va passar a significar «lligar» en general i, més endavant, «immobilitzar» en qualsevol context. Encara en algun lloc es manté «estacar-se» amb el significat de «encallar-se, trobar-se impedit d’avançar», com en aquesta cançó popular de Pego (Marina Alta):

«Ma mare m’envia a escola
amb un llibre sense tapes;
a la primera lliçó
posa’m pallús que m’estaque»

PS: Durant el dinar de Nadal, els meus germans expliquen tot d’acudits de l’avi. En Jaume, que l’ajudava a la peixateria de la carretera de Vic de Manresa, recorda perfectament quan el va fer anar a l’estació de la Renfe (a un quilòmetre i mig) a mirar a quina hora sortia el tren de les set i deu. No es va adonar de l’engalipada fins que no va ser a can Jorba, a mig camí. En tornant, va provar de respondre amb el màxim de dignitat: «Surt a l’hora de sempre.» També hi devia haver un abans i un després…

_____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

«M’agrada el Nadal» és una cançó força coneguda, sobretot entre la quitxalla. La canta Dàmaris Gelabert, una dona que ha treballat de valent per fer arribar cançons en català als infants. Però no ens hauria de passar per alt que «m’agrada el Nadal» és una frase estranya al català de sempre. Això ho hauríem dit (i ho diem, vaja) d’una altra manera: «M’agrada Nadal».

Cal demanar-se com és que s’ha escampat tant, aquest article de «Nadal»? Em sembla que no cal, oi?

Doncs si no volem que, una vegada més, el català sucumbeixi a la llengua dominant només hem de llevar aquest article. Vegem-ne exemples, aplegats ací i allà:

—Estimo el Nadal: Estimo Nadal.

—Com se celebra el Nadal al món? Com se celebra Nadal al món?

—El Nadal ja ha arribat: Nadal ja ha arribat (més habitualment: Ja ha arribat Nadal).

—La campanya solidària il·lumina el Nadal: La campanya solidària il·lumina Nadal.

Per adonar-se que això és estrany a la nostra llengua, no cal pas retrocedir segles. Consulteu, per exemple, el Corpus Textual de la Llengua Catalana, amb gairebé 1.400 exemples contemporanis. O bé llegiu el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra: ni una vegada no hi trobareu «Nadal» precedit d’article.

«No havíem dit mai “Felicitar el Nadal a algú”, sinó “Felicitar algú per Nadal”»

Si volem distingir el dia 25 del conjunt de les festes nadalenques, podem dir «el dia de Nadal» i «les festes de Nadal», però no és justificat de dir «el Nadal» ni en l’un cas ni en l’altre.

Hi ha un frases que semblen difícils de resoldre. «Felicitar el Nadal a algú», per exemple. Però és que això sempre s’havia dit d’una altra manera: «Felicitar algú per Nadal». És una errada «Felicitar el Nadal a algú» com ho és «Felicitar el sant a algú» (s’ha de dir «Felicitar algú pel seu sant»).

Igualment, avui sentim frases forçades, com ara: «Preparem el Nadal», «Viu el Nadal», etc. Podem inventar allò que vulguem, però no hauríem de violentar la llengua. En el primer cas, si trobem forçat «Preparem Nadal», podem dir «Preparem-nos per a Nadal». Quant al segon, «Viu Nadal» no és pas més estrambòtic que «Viu el Nadal», llevat que l’espanyol ens hagi estovat les orelles i els ulls.

Naturalment, «el Nadal» és correcte quan és determinat, és a dir, quan parlem d’un Nadal concret: «Recordo perfectament el Nadal del 1970, però no tant el del 1975.»

La paremiologia catalana és plena de frases referides a Nadal i no n’hi ha cap que dugui article: «Nadal en dilluns, festes a munts», «Si Nadal fa estiu, Pasqua prop del caliu», «Nadal sense lluna, de cent ovelles no en queda una», «Nadal vindrà amb molta alegria; també el passarem com un altre dia», «Quan Nadal hagi passat, queda’t la llana i ven el ramat»…

«L’escala hi és: hi volem pujar o hi volem baixar?»

El portal Ésadir, de TV3, després d’explicar això mateix que us he dit, hi afegeix: «sol portar-ne [article] també quan fa de subjecte o complement directe, amb un valor conceptual més que no pas temporal (no m’agrada el Nadal / repensar el Nadal, etc.).» Voleu un exemple que ho desmenteix? De segur que tots reconeixeu aquest ús  conceptual de «Nadal» fent de subjecte en El poema de Nadal:

«Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.»

Ja ho veieu: una vegada més ens trobem un cas d’interferència de l’espanyol que ens fa canviar la manera d’expressar-nos de tota la vida. I una vegada més, els filòlegs podem fer dues coses: o bé admetre-ho passivament, anotar-ho a la llista i demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que accepti aquesta «novetat de la llengua real», o bé cridar l’atenció (a l’aula, a casa, a la feina, al bloc…) perquè no volem que el català sigui més catanyol.

L’escala hi és: hi volem pujar o hi volem baixar?

___________________

El català de plàstic és una llengua farcida de construccions artificials. No parlo únicament de mots, tot i que la tria lèxica pot ésser-ne l’origen: parlo d’expressions fixades, de tics i crosses, d’estructura… Gastar català de plàstic vol dir renunciar a la simplicitat, a la naturalitat i a la concisió. Pot néixer d’una imitació inconscient, però sovint hi predomina la desídia, la mandra de trobar una expressió avinguda amb la llengua de sempre.

Avui, per a començar, quatre exemples:

1. «La cuina és cultura viva i aquest és el motiu pel qual sovint es troben plats semblants en llocs diferents»

Us n’adoneu que «aquest és el motiu pel qual» carrega la frase artificialment i innecessàriament? Doncs per mica que hi pensem en trobarem substituts de seguida: per això (o per aquest motiu, o per aquesta raó).

«La cuina és cultura viva i per això sovint es troben plats semblants en llocs diferents».

De vegades, la construcció no va precedida de pronom:

«Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió»

En aquest cas, la solució encara és més fàcil:

«Avui sabrem per què va presentar la dimissió» (o ‘per què va dimitir‘, encara més simple).

He escrit «motiu pel qual» i «raó per la qual» al Google i m’ha dit que hi sortia 304.000 vegades. Si n’hi ha, de plàstic, a la xarxa!

2. «Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. Es desconeix l’autor de l’acció»

És una construcció gairebé fixada: «es desconeix l’autor de l’acció». Per començar, hi ha un ús inadequat del verb desconèixer (i del verb conèixer, primerament) quan vol dir ‘no saber’, ‘ignorar’. Si resolem això, la frase ens sortirà sola:

«Com es pot veure en les imatges, algú ha trencat la plataforma. No se sap qui ho ha fet»

La cosa encara es complica més si ens ajunten «es desconeix l’autor» i «del qual»:

«Interpreta una cançó popular de la qual es desconeix l’autor»

És a dir:

«Interpreta una cançó popular que no se sap de qui és» (o ‘qui va fer‘, ‘qui va compondre‘…).»

3. «Encara no hi ha data per a l’inici de les emissions»

La família lèxica d’inici conté molt de plàstic. Els mots començament i començar, tan habituals en la parla, semblen haver desaparegut de l’escriptura i de la parla formal, com si fossin vulgars, inadequats per a expressar-se amb correcció. Tot és inici i iniciar (i finalitzar, per l’altre cap).

A més, en la frase d’exemple hi ha un altre fenomen típic del català de plàstic: s’hi fan servir substantius en compte de verbs o oracions. Si canviem data per una oració començada per quan, la frase es descabdellarà tota sola:

«Encara no se sap quan començaran les emissions»

Vegem-ho en una altra frase extreta d’un diari:

«El conseller diu que no hi ha data per a la presentació del pressupost»

És a dir:

«El conseller diu que no se sap quan es presentarà el pressupost»

4) «Se suposa que té algun familiar»

L’entrevistat (un representant d’una entitat benèfica) deia «Algun familiar tindrà». I el redactor va canviar el futur per aquesta construcció, també de plàstic, provinent de l’anglès: «Se suposa que…». Si parlem com hem parlat sempre recorrerem al verb deure i a la conjunció bé:

«Bé deu tenir algun familiar»

Oi que es veu clar quan t’ho diuen?

Fa anys, sense dir-ne català de plàstic, Joan Sales ja en parlava, en una carta que va adreçar a Joan Coromines:

«Crec que caldria ficar, ben ficat, dins el cap de la gent, que el català és aquesta llengua que parlem, que tot allò que diem, mentre no es demostri el contrari, està molt ben dit; donar a la nostra gent la confiança que els falta, treure’ls aquest complex d’inferioritat que els fa mirar com a “vulgar” allò que ells diuen correntment. Sobretot treure’ls la mania, molt marcada, d’aplicar a la nostra llengua els caràcters de les dues veïnes, castellà i francès […]; inculcar-los que cada llengua té el seu geni propi, les seves maneres pròpies, les seves pròpies riqueses i recursos…»

Justa: no hem de pensar que allò que hem dit tota la vida és vulgar. Així no parlarem ni escriurem d’una manera artificial.

Aquest català encarcarat neix en medis periodístics, però també en tribunes institucionals i en documents burocràtics. El català de plàstic no és natural ni biodegradable. Per això convé llençar-lo al contenidor groc i canviar-lo per material reciclable. Pensem en el futur de la llengua. Siguem ecològics. Consumim productes naturals.

Potser també us interessarà: Per un català «menys» encarcarat

____________________________

El primer que em va fer adonar d’aquestes coses fou el meu mestre, en Jem Cabanes, amb qui encara tinc la fortuna de parlar-ne adesiara. Però, sortosament, també és una preocupació de filòlegs joves, com en Marc Guevara, un autèntic detector d’abusos semàntics i usos inapropiats. Em fa goig de saber que sóc enmig d’ells dos, com una baula més de la cadena.

_______________________________

Finalment, s’ha presentat la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, la GIEC. Segons els responsables de la institució, és ‘una gramàtica descriptiva i alhora prescriptiva, que valora els usos en funció de les restriccions que aquests usos tenen en el discurs real dels parlants i de la seva valoració social’. D’això del ‘discurs real dels parlants’, ja en parlarem més endavant.

La nova gramàtica no és una obra apta per al públic general, sinó pensada per a professionals de la llengua: correctors (o assessors lingüístics), professors de llengua (sobretot universitaris) i, potser, escriptors i traductors.

«Per a entendre aquesta gramàtica es requereix ‘una certa destresa interpretativa’»

Els responsables del IEC, reconeixent que no seria una obra popular, han pres dues decisions: no publicar-la a la xarxa, sinó solament en paper, i anunciar que d’ací a dos anys en naixerà una ‘filla’, que anomenen ‘gramàtica essencial’, més orientativa, pensada per a qualsevol usuari de la llengua i consultable a internet.

Certament, per a entendre aquesta gramàtica es requereix ‘una certa destresa interpretativa’ (com diuen els responsables del IEC). Vegem-ne aquest fragment, agafat a l’atzar:

«El relatiu qui porta la preposició en les relatives no restrictives amb antecedent: Hem parlat amb en Pau, a qui resulta que coneixeu tots en aquest poble. Pel que fa a les oracions de relatiu restrictives, emprem qui precedit de a quan l’antecedent és animat i, a més, el subjecte de la relativa és postverbal i mostra les mateixes propietats de persona i nombre que l’antecedent del relatiu.»

Un model que vol quedar bé amb tothom
Hem llegit i sentit que la nova gramàtica és més ‘flexible’. Aquesta flexibilitat, presentada com una virtut, pot ser un problema, perquè massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas. Un exemple:

«Una gramàtica per a acontentar tothom» (1); «Una gramàtica per a acontentar a tothom» (2); «Una gramàtica per acontentar tothom» (3); «Una gramàtica per acontentar a tothom» (4).

La norma establerta per Pompeu Fabra recomanava la frase (1) i considerava tolerable també la (2). Ara el ventall s’amplia i totes quatre frases són igualment correctes, acceptables, recomanables… en tots els contexts i en tots els registres.

«Massa sovint ensopeguem amb normes dobles, és a dir, dues solucions per a un mateix cas»

També s’ha remarcat molt que la nova gramàtica esquiva el ‘correcte’ i ‘incorrecte’. Això, que sembla que amoroseixi la norma, de vegades mena a redaccions ben enigmàtiques. Mireu, si no:

«El llenguatge periodístic sol utilitzar el condicional per a presentar informacions no contrastades: Per les informacions que ens arriben, la bomba hauria causat la mort de trenta civils. Amb aquest valor, moltes vegades resulta més natural combinar el condicional amb el verb modal poder: Per les informacions que ens arriben, la bomba podria haver causat la mort de trenta civils.»

‘Resulta més natural’ és una recomanació, una prescripció, una mera informació…? És adient o no l’ús periodístic del condicional? En àmbits formals es fa servir (es pot fer servir, es recomana de fer servir, se sol fer servir…)? No en traiem pas l’aigua clara.

«Fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants»

En fi, fa l’efecte que la redacció d’aquesta obra ha estat sotmesa a molts equilibris, a opinions molt diverses i distants. Altrament, no s’entén que algunes descripcions acabin desembocant en una solució oposada al fenomen descrit. És el cas de la presència o absència de ‘no’ en les frases negatives:

«Quan [cap, ningú, mai, res, enlloc] van davant del verb, la simple anteposició és suficient per a atorgar un valor negatiu a l’oració i llavors és possible tant el manteniment com l’elisió de l’adverbi no, encara que el manteniment és la solució més habitual en els registres formals.»

La nova gramàtica ens acosta més al castellà?
Per alguns dels canvis que hi hem observat, podríem concloure que aquesta gramàtica acosta més el model normatiu al del castellà. Fem-ne una petita llista d’urgència:

—admissió de la preposició ‘a’ davant complement directe en més casos que no acceptava Fabra (‘Al nen el durà el veí’).

—admissió (en registres no formals) de les preposicions en i amb davant infinitiu (‘S’entossudeix en fer-ho així’).

—nous usos del verb ‘estar’, en detriment o al costat de ‘ser’ (‘Està solter’, ‘El drap està brut’, ‘L’ordre està determinat per l’edat’).

—eliminació del pronom en verbs pronominals (‘Menjar per emportar’).

—admissió d’un bon nombre de locucions que ens han arribat del castellà o pel castellà, com ara degut a (‘No ve degut al mal temps’), donat que (‘Donat que tothom hi està a favor…’), no obstant (‘Sabia que no hi tenia res a fer i, no obstant, hi insistia’), ‘acabar per + infinitiu’ (‘Va acabar per cedir a al seva petició’), ‘a falta de’ (‘A falta de cinc minuts per al final’), ‘a jutjar per’ (‘A jutjar pels vestits, és una dona’), al respecte (‘Els hem parlat del valor de les enquestes i els hem donat bibliografia al respecte’)…

Transgressors i moderns: i ara què?
Antoni M. Badia i Margarit, en la Gramàtica de la llengua catalana (1995), fa aquesta disquisició tan simptomàtica:

«Si uns defensen una normativa de fet periclitada en certes construccions per salvar les essències de la llengua i la posició i els usos de grans escriptors, clàssics i moderns, d’altres, amb el pretext de la fidelitat a la llengua real d’avui […], es pronuncien a favor de solucions que ja ben poc tenen de genuïnes. Què fer?»

«Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la?»

No sé si l’Institut d’Estudis Catalans s’ha qüestionat això. Què cal fer? Cal anar abandonant la genuïnitat i deixar-se arrossegar per la ‘fidelitat a la llengua real d’avui’ fins que el català ja no sigui català? O cal retrobar el camí restaurador traçat per Pompeu Fabra i sostingut amb coratge durant el franquisme? Hem de resignar-nos a la degradació o hem de lluitar per evitar-la? Quan ens diuen que s’ha d’adaptar el corpus normatiu a ‘l’evolució’ de la llengua sabem ben bé de què parlem? Ens ensenyen totes les cartes? Una llengua supeditada com el català té una evolució pròpia? O l’evolució és, simplement, un acostament cada vegada més evident al castellà?

Han passat més de vint anys d’ençà que Badia i Margarit es demanava què calia fer. Alguns dels màxims defensors del ‘català real’ de llavors van deixar la professió i van entrar en la política (concretament, a Ciutadans i a la FAES). Però alguns altres es mantenen actius, i fan feina en diaris i televisions. I escriuen llibres. En un d’aquests llibres, per exemple, un d’aquests professionals de la llengua va abocar una llista de centenars de mots que –diu– truquen a la porta del diccionari. Són –segons ell– ‘paraules vives i genuïnes’ com ara ‘bocata’, ‘carpa’, ‘marica’, ‘molar’, ‘morbo’, ‘nòvio’, ‘tuberia’, ‘vivenda’… I acabava la petició així:

«La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»

A molts professionals de la llengua no ens mou pas aquest interès de transgredir la norma. Per això és tan xocant que els qui sempre l’hem defensada ara siguem considerats ‘desobedients’ perquè mantenim uns diacrítics que sàviament va establir Fabra.

Dit ras i curt: el dubte és si aquesta gramàtica –tan flexible, tan descriptiva– no obre la porta a considerar normatives totes les ‘trangressions’ que ens arribaran; el dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix ‘l’evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant. O, essent optimistes, el dubte és si la nova gramàtica servirà perquè els ‘transgressors’ ja no vulguin ‘transgredir’ més. Si la nostra televisió, per exemple, començarà a complir les recomanacions establertes pel DIEC i la GIEC sobre els usos en àmbits formals o bé continuarà mantenint, exhibint i difonent una llista indecent de mots i construccions que contravenen la normativa. No parlo de quatre accents, parlo de centenars d’entrades no recollides al DIEC (i ara també, suposo, no recollides a la GIEC).

«El dubte és si aquesta gramàtica no s’insereix en el discurs segons el qual la interferència persistent de l’espanyol defineix ‘l’evolució’ del català i la norma s’hi ha d’anar emmotllant»

En fi, em fa l’efecte que cada vegada que els transgressors es fan sentir perdem un llençol de la bugada de la llengua.

Finalment, m’agradaria saber encoratjar els lectors a deixar de plànyer-se pel deteriorament del català i començar a actuar. Parlar bé, escriure bé, redreçar la llengua, és possible. Tot és retrobar el camí (parlant i escrivint, i reivindicant si cal). Si fa quaranta anys vam engegar a dida els ‘bocadillos’, els ‘pastels’ i les ‘peluqueries’ i vam entendre que ‘tenir que’ es deia ‘haver de’, ara haurem d’aprendre a foragitar els estrangerismes que ens desvirtuen el català de sempre. Ens en podem sortir. De més verdes en maduren.

_____________________________

Notes per si mai ens volem prendre seriosament la supervivència del català

Ací teniu un parell de vídeos breus de TV3. El primer és de Merlí i només dura 43 segons:

Imaginem-nos  que el nen, en compte de demanar «Jo sóc tonto?» hagués demanat «Jo sóc ruc?», o fins i tot: «Que sóc ruc, jo?» Creieu que hauria passat res? Creieu que hauria estat un atemptat a l’ús real de la llengua? Penseu que se n’hauria ressentit la versemblança, la veracitat? Diríeu que la gent hauria canviat de cadena? És marcià ruc, o és català? És culte o és ben col·loquial?

El segon vídeo és d’un informatiu infantil, Info K. Dura poc més de 20 segons.

Ací ja no hi ha un actor, sinó el presentador d’un informatiu, que se suposa que ha de fer servir un llenguatge planer, però amb una certa formalitat (dic «una certa» perquè va adreçat als infants, és clar). Què hauria passat si hagués dit «un vídeo molt bonic» en lloc de «un vídeo molt txulo»? Hauria fet riure? No l’hauria entès la quitxalla dels Països Catalans? Hauria perdut força la comunicació? Hauria fet arrufar el nas als milers de xiquets que s’ho miraven? 

El mot tonto, ens recorda Joan Coromines, és registrat en català des del 1627. Ve del castellà? L’Alcover-Moll diu que sí. En Coromines diu que no ho creu. El cas és que en castellà surt el 1570 i en català més de mig segle més tard. Sigui com sigui, Coromines mateix diu «no és mot gaire castís» i també, atenció: «Guardem-nos nosaltres de postergar, a causa de tonto i derivs., l’ús de mots tan nostres i vius com toix, totxo, neci, ruc, talòs, beneit, babau.»

Ara digueu-me si d’aquests mots «tan nostres i vius» que esmenta Coromines en sentiu i llegiu gaires, als nostres mitjans de comunicació. Molt pocs, oi? És una tria voluntària? Vosaltres què en penseu?

Sobre el mot xulo, Coromines només diu: «Xulo, xulada, xular, castellanismes, del cast. chulo.» La pobra Empar Moliner, fa anys ja es queixava de la proliferació desmesurada d’aquest mot. Però és evident que ni l’Empar Moliner ni en Coromines no sabien què era el català evolucionat.

Sortosament, avui tenim el llibre d’estil de TV3, l’Esadir, aquesta pàgina web tan útil i eficaç que ens il·lustra sobre el català del segle XXI. Diu això:

«xulo Lleng. col·loquial.

1) Fatxenda, fanfarró, provocador. El teu germà és un xulo: ha vingut a provocar.

2) Persona que viu a costa d’una o més prostitutes. Sinònims: macarra, macarró, proxeneta.

3) Bonic, maco, vistós. Un cotxe molt xulo.» 

I afegeix un apunt sobre la pronunciació:

«L’ús col·loquial avui es decanta majoritàriament pel so africat (tx), que considerem del tot adequat en registres informals:  tʃúlu tʃúlə»

Que quedi clar, doncs: TV3 beneeix xulo i recorda que s’ha de pronunciar txulu.

«Contra la resignació, contra la dimissió lingüística absoluta… el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular»

Entre en Coromines, la Moliner i l’Esadir m’he desconcertat. Per això he fet una enquesta a alguns amics i coneguts de tots els dialectes, que m’han fet arribar mots que podrien suplir tonto i xulo. Heus-ne ací algunes respostes:

—per tonto (persones): apardalat, ase, babau, badoc, bajà, bajoc, bajoca, bàmbol, banastre, benaventurat, beneit, beneitó, beroi, betzol, betzol de monges,  bleda, borinot, capbuit, capsigrany, colló, curt, curt de gambals, embambat, esburbat, fava, malaventurat, panoli, poca-solta, ruc, soc, soca, suro, talòs, tanoca, toix, tòtil, totxo, tros d’ase, tros de suro, ximple, ximplet..

—per tonto (coses): absurd, estúpid, flac, no treu cap a res, no es pot agafar per enlloc, sense cap ni centener, sense cap ni peus, sense molla ni crostó, sense seguida, sense solta, sense solta ni volta, sense suc ni bruc, sense trellat.

—per tonteria: beneitura, bestiesa, disbarat, poca-soltada, rucada, ximpleria.

—per xulo (desafiador): brusquer, buscabregues, cercabregues, cregut, estufat, fanfarró, fatxenda, gallet, milhomes, perdonavides, pinxo, pollastre, pollastret, presumit, saberut, tibat, ventoler, ventós.

—per xulo (bonic): bell, ben fet, bonic, curiós, ferm, espaterrant, llampant, maco, que fa enveja, que fa goig, que fa mirera (o mengera…), que fa patxoca, vistós.

—per fer el xulo (o xular  o xulejar): bravatejar, fer el pinxo, fer el pollastre, fer el pollastret, fer el tifa, gallejar.

«El pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí»

N’hi ha algun (molt pocs) que no és apte per al llenguatge col·loquial, però la majoria sí: trieu i remeneu, doncs.

I ara, si voleu, agafeu diccionaris i amplieu-ho, que per això hi són. D’aquests vocabularis, n’hi ha un que em té el cor robat: Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall,  d’en Josep Espunyes. És un veritable monument a la llengua. Us en transcric només una ínfima part dels mots i girs (vius!) que ens regala:

—per tonto: baix de sostre, beneit del cabàs, cap de fava, cap de meló, cap de pardals, cap de trons, carbassot, curt de gambals, curt d’enteniment, faltar-li’n un tros, més alt que un pi i més ruc que un tupí, més curt que les calces d’un capellà, més curt que les mànigues d’una armilla, més curt que una cua de conill, més ruc que fet d’encàrrec, més talòs que la mare que el va parir, no saber quants dits té a la mà, pallús, patotxo, sabatot, tenir el cap més verd que una carbassa, tenir el cap ple de fum, tenir un cervell de pardal, toia, un poca substància, xitxarel·lo…

—per xulo o fer el xulo: anar encarcarat com un ciri, cagarro sec, creure’s qui sap què, donar-se to, entonat, fer-se veure, merdeta seca, mirar de dalt a baix, no tenir padrins, passar dret, pensar-se qui sap què és, pet bufat, pet presumit, pixar de molt alt, voler-s’ho menjar tot… 

En fi, amics, això de recórrer sempre a la cantarella de «l’ús real de la llengua» em comença a carregar i, si voleu que us ho digui, em sembla passat de moda. Sempre que ho sento, em fa l’efecte com si em tractessin d’ase. I en l’estat actual de les coses em sembla frívol i irresponsable. Contra la frivolitat i la deixadesa, contra l’entronització de la ignorància, contra la resignació, contra la contemplació passiva de la desfeta, contra la dimissió lingüística absoluta… la serietat, el tremp, la riquesa i la vivor de la saviesa popular.

Perquè el pòsit dels anys no és antic ni allunyat: ens l’han llegat i el tenim aquí.

_________________________

De les grans aportacions d’Ivan Tubau al debat de la llengua, en voldria destacar aquest fragment:

«És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.»

Paraula viva contra llengua normativa, 1990

Diu la Viquipèdia que als anys noranta del segle passat Ivan Tubau va contribuir a fundar el Grup d’Estudis Catalans, juntament amb Ferran Toutain, Xavier Pericay, Ricard Fité  (1) i Oriol Camps (2). «Els mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió van decidir adoptar els criteris del Grup d’Estudis Catalans», hi podem llegir.

També diu la Viquipèdia que més tard Tubau, Toutain i Pericay (3) foren fundadors de Ciutadans.

(1) Avui Ricard Fité és cap de correcció d’El Periódico.
(2) Avui Oriol Camps és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.
(3) Avui Xavier Pericay és diputat de Ciudadanos al Parlament de les Illes Balears.

____________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per poc que pugui, aquest serà el darrer article sobre diacrítics que escriuré.

Després d’haver argumentat per què trobo innecessària l’eliminació dels diacrítics («Diacrítics: calia?), haver estudiat quins teníem fins ara («És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?»), haver exposat quins criteris va seguir Pompeu Fabra en aquesta qüestió («Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no? ) i haver reflexionat sobre el paper de l’Institut d’Estudis Catalans («Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)»), ja toca canviar de tema. Per això avui deixaré escrita la llista dels diacrítics que conservaré.

«No me n’hi sobra cap, d’accent. Cap? Mentida: els derivats no calen. Doncs fora»

Aclareixo, per si calgués, que considero que els diacrítics són pràctics, que marquen una distinció útil. Tan útil que per a algú que s’ha après els més corrents ha esdevingut necessària. És per això, perquè no els vull trobar a faltar, que els conservaré a tot arreu on pugui. Per tant, no me n’hi sobra cap, d’accent. Cap? Mentida: els derivats no calen, és cert. Doncs fora.

Aquesta és la llista que m’hauria agradat que hagués presentat i preservat l’Institut d’Estudis Catalans.

1. bé, béns
2. bóta, bótes
3. cóc, cócs
4. cóm, cóms
5. cóp, cóps
6. cós, cóssos
7. déu, déus (no semideu ni els altres derivats)
8. dóna, dónes
9. éh! (*)
10. és
11. féu (i derivats com ara reféu)
12. fóra
13. jóc, jócs
14. mà
15. més
16. mèu, mèus
17. mòlt, mòlta, mòlts, mòltes
18. món (no rodamon ni els altres derivats)
19. móra, móres
20. nét, néta, néts, nétes; renét, renéta… (no besnet ni els altres derivats)
21. nós (no nòs)
22. ós, óssa, óssos, ósses
23. pèl, pèls (no repel ni els altres derivats, però sí composts com ara pèl-curt)
24. pórca, pórques
25. què
26. rés (però com que és un castellanisme l’evitaré i faré servir pregària o sinònims)
27. ròssa, ròsses
28. sé
29. séc, sécs
30. sègle, sègles
31. sèu, sèus
32. sí, sís
33. só
34. sóc
35. sòl, sòls (però no n’abusem: no ho confonguem ni amb terra ni amb terreny)
36. són
37. té
38. tòt, tòts
39. ús
40. vénda, véndes
41. véns, vénen, revéns, revénen
42. vés
43. véu
44. vós

Em direu que en aquesta llista hi ha paraules que són poc conegudes. I us responc: aleshores, quin mal fa que duguin accent?

Sobre això, aquests dies he recordat una anècdota de fa anys, quan feia classe a l’institut de Sant Joan de Vilatorrada. Un dia, amb els alumnes de primer de batxillerat, repassàvem la llista dels diacrítics (no l’havien pas de memoritzar, però aprofitàvem l’avinentesa per aprendre vocabulari). I va sortir el mot cóm. De seguida algú va dir: «Què és un cóm?» Em va sobtar. No sabien què era un cóm? Vaig demanar si hi havia ningú que ho sabés. I sí: tots els de pagès (Fonollosa, Fals, Sant Pere Sallavinera, Aguilar de Segarra, Camps i Rajadell) sabien perfectament que un cóm era una pica per al bestiar, que es podia fer servir tant de menjadora com d’abeurador. I es van alegrar que dugués accent, em van dir, perquè si mai havien d’escriure aquest mot el distingirien de com. Ni em va passar pel cap de dir-los que el context ja els ho podia aclarir: ells el volien distingir i l’accent els donava seguretat. La seguretat de saber, per exemple, que lectors com els seus companys de classe, que ignoraven l’existència de cóm, sabrien llegir-lo bé.

Finalment, vull deixar tranquils els qui creuen que si desobeïm podem ésser denunciats. M’acullo a aquesta clàusula que acompanyava l’acord de la Secció Filològica sobre els diacrítics (11 de desembre de 2015):

«Es contempla (sic) l’ús potestatiu de l’accent diacrític en paraules homògrafes no recollides en la llista, sempre que, a criteri de l’usuari, es pugui donar lloc a ambigüitats.»

(*) El poeta Enric Casasses m’ha fet veure que no pot ésser que escriguem amb una sola forma —eh— tant la partícula interrogativa (Eh que vindràs? Eh?: no m’ho crec. Pensa-hi, eh? Gràcies, eh?), com l’expressió de fàstic (Eh, quina pudor!), com la interjecció per a cridar l’atenció (Eh, no te’n vagis!), que es pronuncia amb e tancada. Per això, com ell, escriuré aquesta darrera amb accent diacrític tancat (Éh, no te’n vagis!).

Potser també us pot interessar:

«Diacrítics: calia?

«És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?»

«Quins diacrítics són ‘útils’ i quins no?

«Joan Veny, el seny (i més cabòries tristes)»

«Petició a l’Institut d’Estudis Catalans sobre la proposta de reducció de mots amb accent diacrític» (Cercle Vallcorba)

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Un dels fets més trists d’aquest episodi tan innecessari dels ‘retocs’ ortogràfics el vaig llegir en aquesta notícia:

«Finalment, i davant la divisió, es va optar per una votació, en què es van imposar els criteris de [Teresa] Cabré de manera clara. Però entre els crítics hi havia persones de pes, com el mallorquí Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i considerat un dels lingüistes més prestigiosos dels Països Catalans. Però de poc li va servir. El mateix Veny ha confirmat a aquest diari aquesta informació malgrat que no ha volgut afegir més detalls sobre la discussió filològica.»*

Nació Digital (24-10-2016), informació signada per Pep Martí

I penso en el seny i la saviesa de Joan Veny. Penso en aquell dia d’estiu de fa dos anys, quan el vaig conèixer, fora de l’aula. Penso en la humanitat, el sentit comú, l’autoritat natural i l’amor per les llengües d’aquest home de vuitanta-quatre anys, que ens responia així aquesta qüestió:

«—Amb en Germà Colón parlàvem de com era fàcil d’enamorar-se de les paraules. A vós també us passa?

—Ara sí que m’heu mort! Mireu. Darrere de cada paraula hi ha una història. El senyor Gilliéron, que va fundar la geografia lingüística, deia: ‘Chaque mot a son histoire’ (‘Cada paraula té la seva història’).

Bé…, n’hi ha una: ‘Quetsémper’. Un quetsémper és un peix. El nom té per base una frase llatina del gloriapatri. Abans, el rosari es resava en català, però quan s’arribava al gloriapatri es feia en llatí: ‘Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen.’ Aquest ‘et nunc, et semper’ [‘ara i sempre’] és la base del nom d’aquest peix. I vaig voler estudiar aquesta evolució. És impressionant el pòsit de llatí que hi va haver durant segles i segles, perquè la gran llengua de cultura que competia amb el català era el llatí, no era pas el castellà.»

I després no puc evitar de pensar en Màrius Serra, tan divertit, tan enginyós, tan àgil. No és aquest, el lloc de Màrius Serra: és la televisió, és la ràdio; són els encreuats, els enigmes. Però no l’Institut. O potser sí, però amb una altra funció, més externa, d’assessor o una cosa per l’estil. El tresorer de la Secció Filològica –penso– no s’ha de dedicar a defensar reformes filològiques a Twitter. No pot ser que, quan li diuen que sense accents ens encallarem i haurem de rellegir el text, deixi anar, com si tot plegat fos un joc: «Fomentem la relectura!» I quan li demanen quines paraules s’han ‘salvat’, faci la gracieta d’inventar-se una frase mnemotècnica amb castellanisme inclòs: «Sé si són més, pel que us deu: és vostè sol, mamon.» És molt jocós, tot això, però no confonguem l’autoritat lingüística amb un Enigmàrius.

Un amic em demana què s’ha de fer per entrar a la Secció Filològica, perquè veu coses que no casen. No li ho sé respondre. Penso en això, en aquesta foscor que envolta el IEC. És una reforma pretesament moderna, a cop de Twitter, en una institució amb pràctiques massa antigues. Entro a la web de l’Institut i no puc trobar la manera d’arribar a saber qui són els membres de la Secció Filològica. Només en trobo una fotografia de grup suposadament actual, però assegut al bell mig, en cadira de rodes, hi veig Jordi Carbonell, mort fa mesos. No els trobo, els noms, no me’n surto. Tan negat, sóc? Ho demano a un membre de la institució i m’ho aclareix:

«Cal entrar a l’adreça <http://www.iec.cat/>, fer clic en l’enllaç “INSTITUCIÓ” del menú superior i a continuació en “Membres” del menú esquerre i en “Membres numeraris i emèrits” (o “Membres corresponents”, segons interessi) dels nous enllaços que es despleguen. En el quadre que apareix es poden fer dues coses: a) Simplement fer clic en el botó “cerca”, i apareixeran els noms de tots els membres de l’Institut per ordre alfabètic; b) Filtrar pel que interessi i després fer clic en “cerca”. Per a obtenir només els noms dels de la SF, simplement es fa clic en “Secció Filològica” (de manera que el nom quedi remarcat de color blau) i en “cercar”.»

Gràcies a aquestes instruccions, puc copiar la llista dels membres numeraris i corresponents de la Secció Filològica. Si la voleu, la teniu ací. Podeu clicar damunt el nom de cada membre i veure’n el currículum: hi veureu el de Joan Veny, el de Màrius Serra i el del coordinador de l’Ortografia, Vicent Pitarch. No en faré comentaris.

I després penso en la presentació pública de les normes, amb tanta expectació, amb transmissió en directe al 3/24 i tot. I el president Ros citant un article de Joan Francesc Mira:

«”Però no està en joc res d’essencial i, d’altra banda, res no és verdaderament obligatori: l’antic coexistirà amb el nou”. I resolt això, dediquem-nos a coses de més substància i profit.»

Una frase que subscric. Qui no la subscriu? Però el president Ros no ens explica que la part entre cometes era d’un editorial de Le Monde que Mira comentava, amb aquella barreja d’admiració, escepticisme i sornegueria tan seva. I tampoc no ens revela què hi deia abans, en paraules seves:

«Ja fa temps que en algunes d’aquestes matèries corpusculars, com ara el disbarat de les normes antigues, recents i novíssimes sobre l’ús dels guionets, vaig decidir tirar al dret seguint el sentit comú més que el detall de la norma, que s’ha demostrat tan mudable com els debats dels legisladors»

Potser el president Ros no ens ho llegeix perquè al costat hi té la presidenta de la Filològica, Teresa Cabré, i això dels guionets li hauria caigut com una galleda d’aigua freda.

Dimarts la presidenta ens va dir que la societat era multilingüe i que havia evolucionat. I que la reforma era útil, que responia a uns criteris i a unes necessitats, que havia estat fruit de moltes reunions, que els docents demanaven aquests canvis…

I jo no ho entenc, presidenta:

Què té a veure el multilingüisme amb l’accent d’ós? Dieu que hem d’acostar la llengua als parlants de les altres: això no és desnaturalitzar la nostra, ja prou deteriorada? No ens hauríem de dedicar a evitar que se’ns desfaci als dits? Voleu dir que cal acostar-la encara més a les ‘altres’ llengües? I sobre el multilingüisme: un parlant d’àrab, d’amazic, de romanès aprendrà més bé la llengua si es troba ‘dona’ en un llibre i no sap exactament què vol dir ni si ho ha de pronunciar amb o oberta o amb o tancada?

Què té a veure la suposada evolució de la llengua amb l’accent de nét? Una llengua amb accents distintius és poc evolucionada? I després, encara, aquesta fal·làcia d’acostar la pronúncia a la parla. Això és propi de les llengües evolucionades? Us atreviríeu a dir que l’anglès és una llengua poc evolucionada?

I la consigna és aquesta: «Fer-ho tot fàcil! Fer-ho tot fàcil! Llevar els ‘entrebancs’ de la llengua!» Però eliminar l’accent de séc què facilitarà? No ho entenc.

I aquests criteris tan ponderats del grup promotor dels canvis: quins són? Per quins criteris s’han mantingut aquests quinze diacrítics i s’han eliminat els altres? Dieu que els indultats havien d’ésser monosíl·labs i tenir un corresponent àton. I per què no podien ésser bisíl·labs i tenir un corresponent tònic? Què hi teniu, contra els bisíl·labs tònics?

Hi ha hagut moltes reunions per a decidir els ‘retocs’? De quines reunions parlem? De qui i amb qui? On en podem consultar les actes?

Quins docents han demanat aquests canvis amb tanta frisança? De quines associacions de mestres eren? Qui representaven? On en podem consultar les actes, d’aquestes reunions?

I sobretot, presidenta: si hi ha hagut tantes reunions, si els docents i els periodistes i els lingüistes demanaven amb tanta insistència aquests canvis, com és que no en sabíem res? Eren reunions clandestines? Que no som moderns i transparents?

Escric aquest article el dijous 27 d’octubre. Fa quatre dies que s’han aprovat els ‘retocs’ i al DIEC encara hi diu ós, arítmia i eradicar. No hi ha hagut temps de fer-hi els canvis. És comprensible: la reforma s’havia d’aprovar el 17 de novembre i es va avançar, inesperadament, tres setmanes i mitja.

Tot precipitat.

Una altra acadèmia, si us plau.

___________________________

* Quan ja havia publicat l’article, la presidenta de la Secció Filològica, Teresa Cabré, m’ha escrit aquests mots, referits a la notícia de Nació Digital: «L’honestedat davant de tot: la Teresa Cabré mai no va imposar cap criteri.»

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.