Aràbia sense aigua
Amb l’arribada de l’ estiu, els països de la península Aràbiga s’enfronten cada any a un dels reptes més difícils que s’hagin trobat mai: solucionar l’escassetat d’aigua. Els governs diuen tenir controlada la situació. Però tot apunta que, ben aviat, aquesta qüestió es convertirà en una de les principals amenaces pel futur de la regió.
A prop de casa, els obrers fa mesos que treballen en la millora del clavegueram del barri. En un dels carrers afectats per la reforma, cada matí em trobo un gran bassal d’aigua que cobreix bona part de l’asfalt. L’aigua brolla a dojo per una de les noves canalitzacions, però sembla que l’Ajuntament de Kuwait i els caps de l’obra no consideren una prioritat aturar el vessament. “Tanmateix, és gratis”, deuen pensar. I no van errats del tot.
De fet, a Kuwait els llogaters no paguem la factura de l’aigua perquè està inclosa en el preu del lloguer; a la veïna Aràbia Saudita, els consumidors paguen una quota simbòlica i l’Estat es fa càrrec del 97 per cent de la despesa; i a l’emirat de Dubai la població local pot consumir de franc tanta aigua com vulgui. Com a conseqüència d’això, ben poca gent és conscient a la península Aràbiga que, malgrat les aparences, l’aigua és un bé car i escàs.
Precisament, la gratuïtat de l’aigua, que alguns ulemes musulmans defensen aferrissadament amb l’argument que és un dret bàsic dels ciutadans, és un dels pitjors enemics d’aquest recurs a regió, una enorme extensió de terra àrida on no trobem ni un sol riu i que només disposa del 0,4 per cent de les reserves mundials d’aigua, però que els darrers anys ha experimentat un desenvolupament urbanístic sense precedents -asfalt, gratacels i espectaculars infraestructures- que de vegades fa que ens oblidem que, malgrat tot, vivim al desert.
Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?
Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.
Boom demogràfic
Els Estats petroliers del golf Pèrsic tot just comencen a patir les conseqüències del creixement urbanístic i industrial desenfrenat que en poques dècades ha transformat la regió en un dels centres de negocis més importants del món, i on l’increment anual de la demanda d’aigua és el doble que a la resta del planeta.
Un estudi de l’ONU de 1996 situava cinc dels sis membres del Consell de Cooperació del Golf (format per Aràbia Saudita, Bahrein, Emirats Àrabs Units, Kuwait, Oman i Qatar) en la llista dels deu països que havien registrat un major augment de població entre 1950 i 1995. Entre les dades més significatives de l’estudi, destaca el fet que els Emirats Àrabs Units han estat el número u mundial amb un creixement del 7,7 per cent anual, i que, en total, es preveu que en els propers 25 anys la població àrab passarà de 250 a 600 milions.
Com a resultat d’aquesta gran concentració humana, trobem, per exemple, que els Emirats Àrabs s’han convertit en el segon consumidor mundial d’aigua per càpita després dels Estats Units, tot i que no compten amb un sector industrial important com el nord-americà, ni grans superfícies dedicades a l’agricultura. Així, és lògic que cada cop siguin més freqüents els problemes relacionats amb l’escassetat d’aquest bé, com els talls en el subministrament.
L’estiu del 2006, en un dels incidents més alarmants registrats fins al moment, les restriccions van afectar durant més de quatre mesos diversos districtes de Jedda, la capital comercial de l’Aràbia Saudita. La gravetat de la situació va despertar l’interès de les organitzacions internacionals, com el Banc Mundial, que en un recent informe alertava els països del Pròxim Orient que el 2050 la disponibilitat d’aigua s’haurà reduït a la meitat, i instava les autoritats a prendre mesures dràstiques per a evitar una catàstrofe.
El govern de Riad va respondre la crisi de Jedda amb l’anunci d’un ambiciós pla valorat en més de 5.000 milions de dòlars per satisfer la demanda dels propers 21 anys i que preveu la construcció de preses, grans dipòsits per acumular reserves i moltes més plantes dessalinitzadores. El projecte estrella és la construcció l’any que ve de la major dessalinitzadora del món al nord de Jedda, amb capacitat per a potabilitzar a partir del sistema d’osmosi invertida 600 mil metres cúbics diaris. La planta s’inaugurarà el 2018.
Les plantes dessalinitzadores compten amb el greu inconvenient que són cares de mantenir, necessiten quantitats enormes d’energia per funcionar i, a més, perjudiquen l’ecosistema marí. Però continuen sent la millor resposta a la creixent demanda. En total, al Pròxim Orient hi ha el 70 per cent de les més de 14.000 plantes que existeixen a tot el món. La majoria són a l’Aràbia Saudita, que és el major productor mundial d’aigua dessalinitzada (la meitat de l’aigua que es consumeix en aquest país té l’origen en el mar i la resta prové d’aqüífers sobreexplotats).
Solucions urgents
La demanda regional creix un 6 per cent anual, cosa que fa preveure que caldrà una inversió de prop de 100.000 milions de dòlars per mantenir aquest sistema de purificació d’aigua en els propers 10 anys. Per això, de mica en mica s’alcen veus reclamant un canvi en la cultura de l’aigua que permeti trobar solucions més eficients i barates a llarg termini. El cap del Centre d’Investigacions del Golf (CIG), amb seu a Dubai, ha assenyalat que “la principal estratègia per l’ús sostenible de l’aigua és la protecció i la conservació dels recursos disponibles”.
Per la seva banda, algunes autoritats, com el ministre de l’Aigua dels Emirats, han reconegut que la manca d’aigua ja és el principal repte econòmic, social i mediambiental al que s’enfronta el món àrab. “El problema de l’aigua a la regió no és només un assumpte de medi ambient. Constitueix també un problema econòmic i de seguretat”, ha assegurat el polític.
Però, de moment, les recomanacions dels experts no arriben amb prou força a les oïdes dels poderosos, que semblen ignorar que si no es prenen mesures urgents, la natura no podrà suportar el ritme marcat pels interessos comercials. Per exemple, a l’emirat d’Abu Dhabi actualment es consumeix 26 vegades més aigua que la que ofereixen les seves fonts renovables.
El Programa de l’ONU pel Medi Ambient és un dels organismes que s’ha posat a treballar i ja monitoritza l’impacte ambiental d’aquesta tragèdia en les principals ciutats dels 22 països àrabs. Per la seva banda, els governs locals anuncien plans de conscienciació que tenen ben poc ressò social i programes de reducció del consum d’aigua que poden ser més o menys encertats, depenent del país.
A l’Aràbia Saudita, el govern ha reduït els subsidis als pagesos per mirar de retallar la producció agrícola, que s’emporta bona part del consum nacional d’aigua. Mentre que a Qatar, s’ha anunciat que s’instal·laran comptadors a les mesquites per controlar l’aigua que els fidels usen durant l’obligatori procés de purificació previ a les oracions.
Tanmateix, aquestes són solucions parcials i no es produirà un consum eficient de l’aigua fins que no es posi un límit al creixement urbanístic, i els consumidors assumeixin el cost real de la dessalinització i distribució d’aquest bé escàs. Per això, podem atrevir-nos a dir que no sembla que els governants siguin conscients que el món està immers en un compte enrere que ens porta a l’esgotament dels recursos i que, quan més esperin a reaccionar, més dràstiques hauran de ser les mesures que hauran de prendre per posar fre a un fenomen que, a hores d’ara, sembla irreversible.
Article publicat al setmanari El Temps
Autor: Jordi Llaonart
