lnterpretant el món àrab i l'islam

Hosni Mubàrak va presidir Egipte durant 30 anys però mai no va trepitjar la catedral de Sant Marc del Caire, ni pel Nadal ni per Pasqua. Com a molt, es limitava a felicitar els representants de l’Església egípcia per telèfon. No mal interpreteu l’actitud de l’exdictador. No responia al seu laïcisme, sinó a una voluntat de marcar distàncies amb la religió minoritària del país.

Per la seva banda, l’actual president es va dignar a desplaçar-se l’any 2014 fins a la Catedral per a felicitar personalment la Pasqua al Papa copte Tawadrus II. Aquella visita va tenir lloc en el marc de la campanya de les eleccions que poques setmanes després van portar el general Sissi a la presidència. Encara hem de comprovar si aquell gest responia a un canvi d’actitud de les autoritats respecte dels cristians o, simplement, era un acte promocional.

De fet, la religió va jugar un paper significatiu en el sentit del vot en aquelles eleccions presidencials, com explico a Les claus del vot egipci. Tot i així, res no fa en pensar que la situació dels cristians del Pròxim Orient en general, ni dels cristians egipcis en particular, hagi de millorar, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern.

Malgrat tot, avui els cristians d’el Caire oblidaran per un moment les adversitats per a celebrar una de les dates més assenyalades del seu calendari: la Diada de Sant Jordi.

(més…)

Imatge: El ministre de Defensa, el general Sisi, el 2013 abans de convertir-se en president d’Egipte (Foto de Sherif Abdl El Minoem)

La prova més fefaent que els dirigents egipcis han renunciat a afrontar i resoldre els problemes d’Egipte és la seva fugida endavant amb l’inici de la construcció d’una nova capital al mig del desert, d’una ciutat tant gran i moderna com Singapur pensada per allotjar-hi les famílies benestants del país.

El Caire s’ha convertit en una urbs indomable caracteritzada pels problemes derivats de la superpoblació, com l’urbanisme informal, la pol·lució, la inseguretat, les congestions de trànsit i el soroll. Per això, el govern ha decidit traslladar tot l’aparell de l’Estat i uns 6 milions d’habitants lluny del caos que regna a la capital i començar una nova vida a 60 quilòmetres a l’est del Caire.

El projecte va ser presentat pel president egipci Abdul-Fattah al-Sisi l’any 2015. Tot just ha començat a prendre forma sobre el terreny i no hi faltarà de res. Està prevista la construcció d’un aeroport internacional, una desena d’universitats, un espai verd el doble de gran que Central Park, un parc temàtic quatre vegades més gran que Disneylàndia, 663 hospitals, 1.250 mesquites i esglésies i més d’1 milió d’habitatges.

(més…)

Photo: The Minister of Defense, General Sisi, in 2013 before becoming President of Egypt (Photo by Sherif Abdl El Minoem)

The most irrefutable proof that Egyptian leaders have given up trying to solve the problems of Egypt is their decision to start constructing a brand new capital in the middle of the desert, a city as big and modern as Singapore, designed to accommodate Egypt’s most affluent families.

Cairo has become an indomitable city characterized by problems stemming from overpopulation, evident in the informal urban planning, pollution, insecurity, traffic congestion and noise. Because of these issues, the government has decided to transfer all the State institutions and about 6 million inhabitants far from the chaos that reigns in the capital to a new life just 60 kilometers east of Cairo.

The relocation project was announced by the Egyptian president Abdul-Fattah el-Sisi in 2015 and has just started to take shape on the ground. It will have everything one might expect from a big capital: an international airport, ten universities, a green area twice the size of Central Park, a theme park four times the size of Disneyland, 663 hospitals, 1,250 mosques and churches and more than 1 million residences.

(més…)

Bir Tawil és un territori de més de 2.000 km² situat entre Egipte i Sudan que no reclama cap dels dos estats. De fet, és l’únic territori d’aquesta magnitud la sobirania del qual no és reclamada per cap estat del món. A excepció d’algun cas puntual als Balcans i de l’Antàrtida, que no és habitable i que està protegida per un tractat internacional de 1959 que en prohibeix les ampliacions o les noves reclamacions de sobirania territorial, Bir Tawil és l’únic lloc de la Terra habitable que sembla que ningú no vol.

Aquesta situació és conseqüència de dos tractats de l’època colonial que van dibuixar dues fronteres diferents: una d’administrativa i una de política que no coincideixen i que es trepitgen l’una a l’altra. A continuació us explico la història de Bir Tawil i els motius del suposat desinterès dels estats per aquest territori.

De moment, us avanço que Egipte i Sudan rebutgen la sobirania d’aquest tros de terra perquè la seva annexió perjudicaria els seus interessos territorials. Comencem fent una mica d’història…

(més…)

Tot repassant els prop de 200 articles què hem escrit en els primers cinc anys del blog, he trobat diverses anàlisis sobre el Pròxim Orient que han resultat premonitòries. Crec que hi hauríeu de fer un cop d’ull i comparar-les amb les versions més populars i mediàtiques dels fets que es van publicar en el seu moment.

He fet un recull de les cinc previsions del blog més destacades. En quatre línies recordo què vam dir que passaria a Líbia, Egipte, Síria, Kurdistan i l’Iraq…

(més…)

Fa uns dies vaig participar en el debat titulat ‘Què en queda de les primaveres àrabs’ del programa L’illa de Robinson, d’El Punt Avui Televisió. Vaig compartir taula amb Lurdes Vidal, cap de l’Àrea del Món Àrab i Mediterrani de l’IEMed, Antoni Segura, catedràtic d’història contemporània de l’UB, i Oriol Barba, politòleg i economista.

(més…)

Després d’una temporada de revoltes, manifestacions i il·lusió per possibles canvis, Egipte torna a la normalitat i cada dia s’assembla més al país que ha estat les darreres dècades. Aquesta setmana el règim ha posat les bases per a la seva autorenovació i ha celebrat un referèndum (14-15 de gener de 2015) per l’aprovació d’un conjunt d’esmenes al text constitucional que han estat redactades pels militars, pels que sempre manen a Egipte.

La consulta era una mena de prèvia per les eleccions presidencials, que ben aviat tornaran a situar el cap de l’exèrcit com a cap d’Estat i tancaran un període de tres anys de fets excepcionals que els militars es cuidaran prou que no es tornin a repetir.

Pel que fa al gran enemic de l’exèrcit, els Germans Musulmans, també recuperen la seva posició de sempre i tornen allà on eren en l’època de Hosni Mubàrak. És a dir, són perseguits però no aniquilats per les autoritats, alhora que es queixen del règim però no sembla que facin tot el que és a les seves mans per a canviar-lo. Fins i tot han fet una crida a l’abstenció -ells n’han dit boicot però a la pràctica ve a ser el mateix- en el referèndum a la “Constitució de l’Església” i “de les minories”, segons les seves pròpies paraules.

Tenint en compte que el més important de la consulta és el resultat, què en treuen d’abstenir-se? No seria millor oposar-s’hi? I quin ha estat el paper dels seus rivals salafistes en el procés? I ara què passarà a Egipte? En parlem a continuació.

(més…)

A Egipte estan vivint un infern. Des del dia que van fer fora Mubàrak, la situació social, política i econòmica del país s’ha degradat a un ritme esgarrifós. Ara, els militars han fet un cop d’estat perquè volen deixar la situació com estava: democràcia tutelada pels militars, relativa llibertat d’expressió supervisada per l’exèrcit i veto a l’accés dels Germans Musulmans i la resta d’opositors islamistes a les institucions. Aquest és l’escenari del passat cap on es dirigeix Egipte, i d’on no s’hauria d’haver mogut mai.

(més…)

84 anys després de la seva fundació, l’organització islamista Societat dels Germans Musulmans ha situat un dels seus dirigents com a cap d’estat d’Egipte. L’objectiu fundacional dels Germans Musulmans és la creació d’un estat islàmic i, a partir d’ara, disposaran de suport institucional per assolir-lo.

Amb tot, no espereu que Egipte faci una deriva islamista, ni que la legislació faci un tomb ultraconservador. Això no passarà, en primer lloc, perquè els militars, partidaris d’un estat pseudodemocràtic que practiqui unes polítiques ambigües respecte Occident, encara conserven bona part de les seves parcel·les de poder intactes. L’altre motiu pel qual els islamistes no canviaran tantes coses, a nivell formal, malgrat que tenen la presidència i, previsiblement, controlaran el futur parlament, és que no els caldrà. Poden fer polítiques tant islamistes com vulguin fent ús del marc legal actual.

Convé que tinguem això en compte, perquè quan els mitjans comprovin que el president Mohamed Mursi no té cap intenció de fer el seu país una segona Aràbia Saudita, el definiran com a “islamista moderat”, cosa que dóna a entendre que ser islamista, sense adjectius, té connotacions negatives per aquests mitjans.

(més…)

No m’agrada com els mitjans han explicat els sagnants incidents que van tenir lloc diumenge al Caire, i encara m’agrada menys la interpretació que n’estan fent. De fet, diria que ens expliquen allò que el règim militar egipci vol que ens creiem. La meva versió dels fets no coincideix amb el que estic escoltant i llegint aquests dies i, per tant, m’he decidit a exposar-vos els detalls del que he pogut esbrinar que va passar als carrers del centre de la capital egípcia la nit de diumenge.

(més…)

Enguany he participat en la presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels Drets Humans al món 2011 d’Amnistia Internacional Catalunya. Cada any hi conviden un especialista en algun tema d’interès o d’actualitat, i com el 2011 ha estat l’any de les revoltes àrabs, van pensar en mi. La presentació de l’Informe es va celebrar al maig al Col·legi de periodistes de Catalunya, en un acte restringit a la premsa.

A continuació, trobareu la transcripció de la primera part de la meva intervenció, que reflexiona sobre la lectura que fem del que passa al món àrab, i la necessitat d’entendre i interpretar correctament les actuals revoltes, abans de posar-nos a discutir sobre les possibles solucions als conflictes.

(més…)