Els cinc pilars de l’islam sunnita, els cinc preceptes d’obligatori compliment per a tot musulmà sunnita són: la professió de fe, l’oració, l’almoina, el dejuni i la peregrinació a la Meca. Aquesta setmana comença el mes islàmic de ramadà, en el transcurs del qual es porta a la pràctica el quart pilar: l’abstinència d’ingerir aliments des de la sortida a la posta de sol.
Voleu veure com ballen els caps d’Estat àrabs?
He trobat testimonis visuals de líders, presidents, reis, emirs i dictadors d’onze països àrabs…
Imatge: Noies de religió yazidita que es manifesten contra el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) de Massud Barzani mostren un cartell en àrab que diu “El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar”
Com us sentiríeu si el vostre violador, la persona que us va segrestar i us va violar amb total impunitat tantes vegades com va voler fins que se’n va cansar i va marxar del poble, tornés set anys després per instal·lar-se al vostre barri. El voldríeu de veí?
Aquest és un dels casos reals que ha empès la comunitat yazidita de Sinjar, al nord de l’Iraq, a protestar pel retorn de les famílies musulmanes sunnites que van col·laborar amb l’Estat Islàmic quan aquesta organització va ocupar la ciutat, des de l’agost del 2014 al novembre del 2015. La regió sencera no va ser alliberada fins al 2017.
El maltracte i la discriminació a la que han estat sotmesos els iraquians que practiquen la religió yazidita ve de lluny. N’han vist de tots colors. Però el capítol més recent de la seva història ha estat un dels més greus viscut per aquest poble que, miraculosament, ha superat i s’ha refet de 73 intents de genocidi. Tot comença el 3 d’agost del 2014, quan per un flanc de la ciutat s’apropen les tropes de l’Estat Islàmic mentre, per l’altra, els peixmergues kurds fugen sense avisar la població civil de la proximitat dels terroristes.
Cada vegada que explico el genocidi yazidita de 2014 se m’encongeix el cor. No podria ser d’altra manera. De fet, només una persona cegada per l’odi contra els yazidites(1) podria restar impassible en conèixer els horrors als que van ser sotmesos els membres d’aquesta minoria del nord de l’Iraq a mans dels milicians de l’Estat Islàmic.
Des de la distància, nosaltres patim en escoltar el relat dels fets, però la nostra angoixa i tristesa no són res comparat amb l’infern que han sofert les víctimes.
Em demano quin és l’estat mental i físic de la noia de 20 anys que, quan en tenia 14, va presenciar l’assassinat del seu pare. Els monstres li van fúmer tres trets al cap davant tota la família i van segrestar la noia, que durant uns quatre anys va ser violada i apallissada tan sovint i per tants homes diferents que en va perdre el compte.
Si teniu fetge, podeu comprovar vosaltres mateixos com s’ensorra emocionalment i físicament una altra noia de 21 anys quan recorda com un carceller va violar reiteradament una nena de 9 anys de la seva cel·la. La noia, s’angoixa i s’ofega. Sembla com si el cos la volgués allunyar del malson d’alguna manera i, per això, li impedeix de continuar el relat.
El règim iranià ha deixat a les fosques àmplies zones de la ciutat d’Ahwaz per dificultar les protestes que fa deu dies que duren a la capital de la província del Khuzestan. També ha dificultat l’accés a Internet. A Iran, la foscor literal i metafòrica, la informativa, és una eina de repressió. Així, les autoritats iranianes tallen l’accés a la llum i la xarxa per silenciar el poble cada cop que protesta. En aquesta ocasió, el poble reclama el restabliment d’un altre subministrament molt més important: l’aigua.
Els habitants d’aquesta regió d’Iran, que són majoritàriament àrabs protesten per la mala gestió de l’aigua i pels talls que pateixen des de mitjan juliol. Encara que no ho sembli, el problema té més a veure amb qüestions polítiques que meteorològiques. Un percentatge molt important de la població d’aquesta província és àrab i denuncia que està sotmesa a discriminació constant per part de les autoritats perses.
Els àrabs són una minoria molesta pel règim perquè el Khuzestan, a la que els àrabs anomenen Ahwaz, és la més rica d’Iran en recursos naturals, amb el 80% de les reserves terrestres i el 57% de totes les reserves de petroli del país. La província està situada sobre un mar de petroli, però és la més miserable del país en termes de nivell de vida.
La tarda de dijous 27 d’agost se senten trets a la ciutat libanesa de Khalde, a uns 10 quilòmetres al sud de Beirut. De seguida apareixen a les xarxes socials vídeos que alguns veïns enregistren des de les seves finestres. En algunes gravacions simplement se senten els trets, en d’altres es veuen grups de persones armades disparant des de carrer cap a edificis, des de terrats cap al carrer…
En aquesta àrea s’hi barregen musulmans sunnites i xiïtes. Khalde és molt a prop de l’aeroport de Beirut i hi passa l’autopista que uneix la capital i el sud del país.
Siba Sheikh Khidir és una vila yazidita de 23.000 habitants situada al nord de l’Iraq. A primera hora del matí del 14 d’agost de 2007, quan la majoria dormia i els més matiners es preparaven per a iniciar les tasques del dia, un comando de terroristes suïcides va fer esclatar dos cotxes bomba carregats de combustible en ple centre del poble.
Pràcticament en el mateix instant que Siba era devastada, dos terroristes més feien esclatar a 10 quilòmetres d’allà un tercer cotxe i un camió cisterna carregats amb combustible. Tel Ezer no és gaire més gran que Siba Sheikh Khidir, i la deflagració va colpejar pràcticament tos els racons d’aquest enclavament de 28.000 habitants.
En qüestió de segons, Al-Qaida va assassinar 796 yazidites i en va ferir 1.500 més. La feina per als terroristes va ser senzilla. Feia mesos que les minories del nord de l’Iraq reclamaven a les autoritats més seguretat. Els assassinats de yazidites, cristians i turcmans xiïtes, entre d’altres, eren habituals. Però ningú no hi va fer res.
Per a mi, el 3 d’agost de 2014 marca una fita en la història de la maldat humana. Aquell dia, gent molt dolenta va infringir a l’Iraq un dolor infinit sobre milers de persones innocents. He arribat a la conclusió que no cal posar-hi més adjectius. Quan llegiu els testimonis de les víctimes, us n’adonareu que les nostres paraules són sobreres. Que els nostres intents de descriure l’indescriptible no aporten res a aquest relat de terror.
El mal, el mal absolut, va arribar en forma d’homes armats el 3 d’agost de 2014 a Sinjar, al nord de l’Iraq. Jo no hi era, a Sinjar, el 2014. No hi he perdut família ni amics. Tanmateix, recordo els fets i sento les llàgrimes als ulls. Són llàgrimes de tristesa i, també, de ràbia. Primer, contra els iraquians que no van voler evitar l’extermini de la comunitat yazidita de l’Iraq(1). Segon, contra els europeus que, per ignorància, relativitzen el mal infringit per Estat Islàmic fins al punt d’afirmar que els botxins també són víctimes… d’ells mateixos.
El mes islàmic de ramadà, que enguany comença la nit del diumenge 5 de juny al dilluns 6…
ramadà 2015 (18 juny – 17 juliol)
ramadà 2016 (06 juny – 05 juliol)
ramadà 2017 (27 maig – 25 juny)
ramadà 2018 (16 maig – 14 juny)
ramadà 2019 (06 maig – 04 juny)
ramadà 2020 (23 abril – 23 maig)
ramadà 2022 (02 abril – 01 maig)
… és moltes coses: dejuni, introspecció, llegir l’Alcorà, fer l’almoina i les pregàries a les mesquites, sopar amb la família, plegar abans de la feina, moltes hores de televisió… Però, sobretot, és una celebració i un moment molt especial pels més petits de la casa. De fet, per a milions de nens el ramadà és, per sobre de tot, el que podeu veure en aquests anuncis de televisió:
Hosni Mubàrak va presidir Egipte durant 30 anys però mai no va trepitjar la catedral de Sant Marc del Caire, ni pel Nadal ni per Pasqua. Com a molt, es limitava a felicitar els representants de l’Església egípcia per telèfon. No mal interpreteu l’actitud de l’exdictador. No responia al seu laïcisme, sinó a una voluntat de marcar distàncies amb la religió minoritària del país.
Per la seva banda, l’actual president es va dignar a desplaçar-se l’any 2014 fins a la Catedral per a felicitar personalment la Pasqua al Papa copte Tawadrus II. Aquella visita va tenir lloc en el marc de la campanya de les eleccions que poques setmanes després van portar el general Sissi a la presidència. Encara hem de comprovar si aquell gest responia a un canvi d’actitud de les autoritats respecte dels cristians o, simplement, era un acte promocional.
De fet, la religió va jugar un paper significatiu en el sentit del vot en aquelles eleccions presidencials, com explico a Les claus del vot egipci. Tot i així, res no fa en pensar que la situació dels cristians del Pròxim Orient en general, ni dels cristians egipcis en particular, hagi de millorar, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern.
Malgrat tot, avui els cristians d’el Caire oblidaran per un moment les adversitats per a celebrar una de les dates més assenyalades del seu calendari: la Diada de Sant Jordi.
Hem deixat l’hivern enrere i el món sencer es prepara per a celebrar l’esclat de vida que és la primavera. Quan comencin a pujar les temperatures i floreixin els cirerers, hi haurà gent a l’Extrem Orient que visitarà els parcs públics per a contemplar les primeres flors de la temporada, als països d’Euràsia representaran l’entrada en una nova època amb un salt purificador sobre una foguera, mentre que a bona part d’Occident se celebrarà la resurrecció d’un Déu martiritzat que va morir per a reviure tres dies després.
En alguns casos, la voluntat de celebrar l’entrada en una nova estació està reforçada pel fet que aquesta coincideix amb l’inici d’un any nou. Aquest és el cas de països com l’Iran o el Kurdistan, que estrenen els anys 1398 i 2631, respectivament. Pel que fa a països asiàtics com el Japó, no canvien d’any, però al març es posa fi al curs acadèmic i polític abans de marxar de vacances.
(més…)
Amb motiu de l’entrada en vigor al Marroc de la llei sobre la lluita contra la violència contra les dones, el grup d’activistes Masaktach ha iniciat una campanya de conscienciació i denúncia per tot el país. Primer a Internet, amb l’etiqueta #ila_dsser_seffri (si et falta al respecte, xiula) i #masaktach (no em callo) i després als carrers de les principals ciutats repartint xiulets. La campanya anima les dones denunciar i fer visibles els casos d’assetjament. A xiular, literalment, per denunciar-los i demanar ajuda, si és necessari.
El segon cap de setmana de novembre se’n van distribuir 20.000 a Rabat, Casablanca, Marràqueix, Tetuan i Beni Mel·lal. Tot i que Beni Mel·lal no és una localitat gran, Masaktach hi ha estat darrerament molt actiu ajudant la família d’una noia de 17 anys que va ser segrestada, torturada i violada durant dos mesos per un grup de 12 homes, el judici contra els quals ha començat aquesta tardor.
Imatge: L’aire d’Ahwaz és un dels més irrespirables del planeta.
Khuzestan és una província iraniana que disposa d’importants recursos naturals i on hi ha l’únic riu navegable del país. Tanmateix, és un dels llocs més inhòspits del planeta. Els darrers anys, mitjans de tot el món s’han fet ressò dels greus problemes mediambientals que l’amenacen: les altes temperatures i els nivells de contaminació són extrems i, per això, està considerada la regió més calorosa i una de les més insalubres del món.
La situació és dramàtica, però les autoritats perses no fan tot allò que haurien de fer per a corregir-la perquè, entre d’altres coses, la regió està habitada per una minoria ètnica sotmesa a un pla de marginació i repressió per part de l’Estat. Es tracta dels ahwazis àrabs, que anomenen el seu país Ahwaz.
Les agències humanitàries alerten que la població palestina de la Franja de Gaza és a les portes de l’abisme. Històricament, aquest territori de 40 quilòmetres de llarg per 12 d’ample situat a la riba de la Mediterrània havia estat cobdiciat pels imperis a causa dels seus recursos hídrics. Però el conflicte entre palestins i israelians de les darreres dècades ha transformat la vida a Gaza en una difícil gesta plena d’obstacles.
Darrerament, les condicions de vida s’han deteriorat paradoxalment a causa de l’escassetat d’aigua potable. Això fins al punt que l’ONU afirma que si la situació no millora, cap al 2020 Gaza podria esdevenir un territori inhabitable.
N’hem sentit a parlar moltes vegades a causa dels atacs que Al-Qaida perpetra contra la comunitat xiïta cada any per aquestes dates. Tot i això, aquesta important commemoració islàmica segueix sent força desconeguda a Occident. Per això dedicarem unes línies a respondre la pregunta: què és l’Aixurà?
