Què tenen a veure un dels grups de rock californians més destacats dels darrers anys amb indrets aparentment tan dispars com el Líban, Armènia i l’Iraq?

El cantant i el bateria d’aquest grup són nascuts a Beirut, al Líban; el baixista a Erevan, la capital d’Armènia; i el guitarrista a Califòrnia, però és fill d’un pintor iraquià i una escultora iraniana. Tots quatre són armenis, fills de la darrera gran onada emigratòria armènia arribada als Estats Units, i formen el grup de rock System of a Down.

Les lletres del grup són en anglès i tracten tota mena de temes, sobretot polítics i socials, però els components de System of a Down, quan n’han tingut l’oportunitat, han mostrat la seva vinculació amb Armènia i s’han convertit en una de les cares més visibles de la lluita pel reconeixement del genocidi armeni perpetrat per les tropes turques a principis del segle XX.

(més…)

El nostre sant Jordi és un soldat romà de la Capadòcia que, cap al segle III, és torturat i martiritzat per no voler renunciar al cristianisme. Ara és molt popular, però el cavaller màrtir va ser durant força temps un sant més, sense cap rellevància especial a Europa.

Això canvia i el seu culte pren força amb l’inici de les croades de l’edat mitjana, al segle XI, quan els europeus arriben a un territori on es venera una figura llegendària coneguda com Al-Khidr —‘el verd’—, un personatge semblant a un àngel que apareix mencionat, entre d’altres, en l’Alcorà.

En definitiva, el Khidr està vinculat a diverses figures d’Orient que ja eren venerades abans de l’arribada dels europeus, entre les quals destaca la de Sant Jordi. Després de les croades, el sant esdevé patró de diversos països europeus, com Catalunya i Anglaterra i s’escampa la història que el està enterrat a Terra Santa, concretament a la ciutat de Lod.

La llegenda del drac de l’Afganistan

Els croats ignoraven que, a 4.000 quilòmetres de la costa mediterrània, en les llunyanes muntanyes de l’actual Afganistan, es va gestar una llegenda que, curiosament, coincideix fins a l’últim detall amb la del nostre sant màrtir.

El protagonista d’aquesta història és Ali ibn Abi Tàlib, cosí germà i gendre de Mahoma, i primer imam de l’islam xiïta. De fet, l’imam Ali és la figura central de diversos relats vinculats al combat contra les forces del mal encarnades en diversos rèptils, reals o imaginaris.

Una de les llegendes explica que, en l’època preislàmica, a l’edifici de la Kaaba, a la Meca, hi havia dues serps. La gent hi duia els infants per determinar si eren legítims. En el cas que no ho fossin, les serps se’ls menjaven. Diuen que, quan hi van dur el petit Ali, el nadó va matar les serps.

Alguns xiïtes relaten que Mahoma va calmar els presents i els va dir que els rèptils ja no eren necessàris, perquè Ali havia nascut i que, a partir d’aleshores, el signe d’il·legitimitat seria el rebuig de la seva figura.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Tot plegat és el resultat d’una barreja de tradicions que trobem en un munt de cultures. D’entrada, el protagonista del relat és, com en tantes altres històries, un nen que mostra la seva vàlua i coratge de ben petit. Pel que fa a la història, gira al voltant de la victòria del bé sobre el mal. Finalment, s’hi suma la lectura contemporània de cada època, que destaca l’error de qui no segueix aquesta figura heroica o la religió que representa.

El relat de l’heroicitat i la victòria d’un home amb aura de santedat és atemporal i està vinculada a la mitologia de molts pobles, però té més presència en alguns indrets del món islàmic que en d’altres.

La Vall del Drac

En les muntanyes de Bamian, a l’actual Afganistan, hi ha la Vall del Drac, on s’explica que va tenir lloc una segona història relacionada amb la lluita de l’imam Ali contra el mal.

La vall és coneguda per una enorme esquerda que divideix un dels cims en dos. Diuen que l’escletxa és obra de l’espasa d’Ali, que va tallar per la meitat un drac i que, tot seguit, la bèstia va transformar-se en una gran roca.

La muntanya en qüestió està situada a pocs quilòmetres d’on hi havia els imponents budes de Bamian, construïts al segle VI dins uns enormes nínxols de cinquanta metres d’alçada cavats a la roca, una de les meravelles del món que els cafres dels talibans van destruir el 2001.

Diu la llegenda afganesa que el victoriós Ali va fer aparèixer sis llacs a la zona, que els minerals que envolten aquest indret són producte de la sang del drac, i que les aigües subterrànies que circulen pel ventre de la muntanya són les llàgrimes de l’animal.

El combat, així com la mort i posterior transmutació del drac en pedra són la culminació d’un relat que comença amb una injustícia. S’explica que la bèstia tenia atemorits els habitants de la regió, als quals reclamava cada dia menjar i una noia. Aquí és on apareix l’imam Ali, muntat en el seu cavall blanc i brandant la seva espasa Zulfiqar, ambdós regals de Mahoma, el darrer profeta de l’islam i cosí germà seu. La resta de la història és prou coneguda: Ali derrota el drac, rescata la noia i el poble de Bamian es converteix a l’islam.

Segles més tard, els britànics van arribar a la regió amb motiu de la primera guerra afganesa, el 1840, i van descobrir amb sorpresa que el relat de la tradició local coincidia a la perfecció amb el del seu sant Jordi. De ben segur que la semblança els va deixar astorats.

Com hem comentat abans, la victòria del bé sobre el mal a través d’una figura mitològica és una història tan humana i universal que la trobem en diferents cultures. Han lluitat contra el drac a l’Índia, a l’antiga Pèrsia i també ho van fer els grecs i els romans. Potser l’arrel indoeuropea d’aquests pobles explica la connexió de l’Indus a la Mediterrània.

Tanmateix, la llegenda de sant Jordi arriba a Europa al segle XI. Abans de l’edat mitjana era molt popular en altres latituds, com Geòrgia, un país que pren el nom del sant i que fa frontera amb el món iranià i zoroastrià, una cultura preislàmica que concep la història com una batalla perpètua entre el bé i el mal i que compta amb una llarga tradició de cavallers matadracs.

Sigui com sigui, la llegenda del nostre patró sant Jordi compta amb una història germana protagonitzada pel primer imam del xiisme en les exòtiques terres del Khorasan.

L’home que volia ser rei

El paisatge remot i el cim esquedat per l’espasa d’Ali rep peregrins de tota la regió, que es banyen amb l’esperança de sanar els seus mals en els llacs que el primer imam del xiisme va crear de forma miraculosa. Aquesta terra dels prodigis no és gaire lluny d’on Rudyard Kipling va situar l’escenari del seu relat L’home que volia ser rei. Un país inaccessible i allunyat de tot, però que, paradoxalment, és el bressol d’algunes llegendes populars que s’han estès per tot el món.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

Fa uns anys vaig fer una visita a la ciutadella medieval del Caire amb motiu de la diada de Sant Jordi. D’aquell passeig en va sortir un reportatge que recupero cada any per a confirmar amb tristesa que la situació de les minories del Pròxim Orient no millora, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern. De vegades, aquí no ens n’adonem, però al Pròxim Orient hi ha gent que ho passa realment malament per motiu de la seva religió.

Amb tot, els catalans ens pensem que som més sensibles que altres comunitats al tractament de les minories. Però no sempre és així. Generalment, mostrem molta preocupació per l’actualitat de les minories lingüístiques que veuen limitats els seus drets culturals i d’expressió, però, en canvi, ignorem la precària situació de moltes minories religioses i tribals. El fet que per a nosaltres la llengua sigui important no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura. Amb la religió passa el mateix.

És normal que no valorem el fet religiós i tribal en els mateixos termes que els pobles del Pròxim Orient, però si no som conscients que, per a ells, aquest són dos elements d’identitat molt importants, i ens neguem a acceptar que la religió i la tribu són dos factors d’anàlisi a tenir en compte, no serem capaços de completar el trencaclosques de molts dels conflictes del Sud. Un exemple: la interpretació que van fer en el seu moment la majoria de mitjans del conflicte de la Costa d’Ivori i de la revolta a Líbia.

En canvi, en altres ocasions anem fins a l’altre extrem i interpretem tot el que passa més enllà del Mediterrani en clau religiosa. De vegades, això és el resultat dels aires de superioritat de l’Europa que és incapaç de veure en l’altre, suposadament pres i sotmès al jou de la religió, la capacitat intel·lectual de lluitar per la seva llibertat en termes polítics. Un exemple: la interpretació que molts mitjans fan de l’origen del conflicte a Bahrain.

En aquest sentit, l’escriptor amazic Salem Zenia va escriure fa un temps: “Alguns observadors van tractar de treure conclusions d’una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquests pobles tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça, és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu”.

El Sant Jordi dels àrabs

Encara amb el record de la Pasqua ben present, els cristians d’Egipte celebren avui una altra diada assenyalada. Si teniu l’oportunitat de passejar-vos un 23 d’abril per la ciutadella medieval que s’aixeca sobre la vella vila romana i que acull bona part de l’herència cristiana de la capital egípcia, podreu comprovar fins a quin punt els cristians orientals són devots de Sant Jordi.

Des del tren que us portarà al Vell Caire ja veureu la primera de les vuit esglésies del barri. Darrere els murs que separen l’andana del carrer s’aixeca la gran cúpula de l’església de Sant Jordi “Mar Guirguis” que dóna nom a l’estació. En tractar-se d’un dia especial, l’accés a aquest temple grec ortodox està decorat amb banderes gregues, tapissos i cartells que donen la benvinguda als milers de fidels, curiosos i turistes que s’hi acosten des de primera hora del matí.

A més de la seva espectacular planta circular, l’església ortodoxa de Sant Jordi és coneguda perquè està situada exactament en el punt on, segons la tradició, Josep, Maria i el nen Jesús es van refugiar quan van fugir de la matança de nadons ordenada per Herodes a Palestina.

A tocar de l’església hi ha la petita porta que dóna accés a l’àrea interior de la muralla, una zona de carrers estrets i edificis en ruïnes entre els quals destaquen alguns dels centres de culte cristià més antics del país. Durant tota la jornada munions de cristians circulen per aquests carrerons, que avui estan decorats amb les típiques imatges del cavaller vestit de soldat romà. Un dels objectius dels fidels és visitar tantes relíquies del sant com els sigui possible i tocar les cadenes que lligaven el cavaller durant el seu martiri, a les quals s’atribueixen propietats curatives.

Un altre dels llocs més visitats pels cristians egipcis durant la diada és Deir al-Banat, un convent de monges que acull una petita capella consagrada des del segle quinze al cavaller Jordi. Unes escales fosques de pedra donen accés a una sala subterrània encatifada, on els murs carregats d’història i la poca llum atorguen a l’indret una aura de misteri amb un cert toc màgic. Allí hi trobem una de les relíquies i una de les cadenes més conegudes.

Es diu que el ferro tocat pel sant té poders miraculosos i curatius i, per això, els visitants s’entretenen tocant, sentint i besant el metall de les baules. Els més devots es posen el grilló al voltant del coll i les anelles al voltant del cos mentre demanen al sant que els protegeixi la salut.

Deir al-Banat és un dels centres més importants de culte a Sant Jordi del Pròxim Orient i la tradició diu que, antigament, ortodoxos i coptes arribats de tota la regió s’aplegaven la nit del 22 d’abril davant la cúpula del convent esperant l’aparició del sant muntant el seu cavall. La passió pel cavaller Jordi és tan gran que només al Caire trobem com a mínim divuit relíquies del sant i diverses esglésies custodien mostres de les cadenes.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Un dels fets que més us cridarà l’atenció és l’estat lamentable de molts edificis del barri, a causa de les limitacions legals en la construcció i reparació dels llocs de culte cristians. La conjunció de l’alt nivell de burocratització de l’aparell de l’Estat i de la discriminació dels cristians arriba fins al punt que la construcció d’una nova església o qualsevol reparació d’un edifici ja existent ha de comptar amb el vist-i-plau del president de la República.

Com us podeu imaginar, aconseguir el permís del president per a reforçar un mur o posar quatre rajoles en un bany és un camí burocràtic que vol el seu temps. A més, els edificis religiosos de tot el país estan controlats pel ministeri d’Assumptes Islàmics, fet que només complica la cosa.

Per això i per moltes altres històries que us explicaran els coptes que conegueu en la vostra visita, avui, com cada any, els egipcis preguen a Sant Jordi pels guariments personals i, també, per la llibertat religiosa plena.

Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac

Per saber més sobre l’origen de la llegenda de sant Jordi i la seva extraordinària semblança amb el que expliquen en les remotes muntanyes de l’Afganistan sobre Ali bin Abi Tàlib, el primer imam del xiisme i cosí germà de Mahoma, us recomano que llegiu l’article Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

Els cinc pilars de l’islam sunnita, els cinc preceptes d’obligatori compliment per a tot musulmà sunnita són: la professió de fe, l’oració, l’almoina, el dejuni i la peregrinació a la Meca. Aquesta setmana comença el mes islàmic de ramadà, en el transcurs del qual es porta a la pràctica el quart pilar: l’abstinència d’ingerir aliments des de la sortida a la posta de sol.

(més…)

La promoció d’un llibre acostuma a ser complicada. Sobretot si es tracta d’un assaig, en català, que explica el món més enllà de Madrid i Brussel·les i que està escrit per un autor que no forma part de l’star system de les tertúlies dels grans mitjans.

En aquestes circumstàncies, la campanya depèn de dos factors fora de l’abast de l’autor: l’atzar i el temps lliure. El fet que un mitjà en parli o que una llibreria decideixi posar el llibre directament en el racó d’un prestatge no depèn de tu. En el meu cas, i per les notícies que m’han arribat, només un parell de grans llibreries de Barcelona l’han arribat a mostrar en un lloc destacat, com a novetat relacionada amb els fets d’actualitat protagonitzats per Iran i Síria. En d’altres, com les de Rambla Catalunya, ni el trobareu.

Per tant, quan la majoria de grans mitjans nacionals t’ignoren i les llibreries no et serveixen d’aparador, l’èxit del llibre passa per la dedicació de l’autor. Per això he fet referència al temps lliure. Qui estigui en disposició d’anar amunt i avall, de parlar amb tothom, de fer hores de tren i quilòmetres de carretera i de pagar-ho tot de la seva butxaca, tindrà la capacitat d’arribar a nous lectors, encara que sigui d’un en un.

En aquest punt és just que recordi que, malgrat tot, alguns mitjans nacionals s’han interessat per aquesta novetat editorial sobre el Pròxim Orient i l’islam xiïta, motiu pel qual els estic molt agraït: Vilaweb, Nationalia, Sàpiens i El Punt Avui, i el programa En Guàrdia, de Catalunya Ràdio. A banda, n’hi ha alguns de locals que també n’han parlat: Diari de Sabadell, Ràdio Rosselló, Ua1 Lleida Ràdio, Diari de Barcelona.

Vanitat, raó i frustració

En un moment o altre, tots patim el defecte de la vanitat i arribem a pensar que allò que fem i expliquem és del màxim interès per a tothom. Però, en el fons, l’autor d’un assaig sap perfectament que el seu públic és limitat a un perfil de persona concret, amb qui comparteix interessos. Per això, reconec que estic prou content de com ha anat tot. Em sento afortunat d’haver donat a conèixer a través del llibre les meves experiències al Pròxim Orient a un munt de lectors. La campanya de promoció també m’ha permès de conèixer en persona molta gent i dialogar amb tota mena de públics sobre temes tan diversos com el Pròxim Orient, les relacions internacionals, la religió o la immigració.

Tanmateix, molts autors no podem defugir el sentiment de frustració que ens genera el fet de no poder arribar a tot el nostre públic potencial. En cap cas no pretenc vendre milers i milers de llibres, però m’entristeixo quan trobo gent interessada en el Pròxim Orient, el món àrab, l’islam, el periodisme i l’actualitat que no ha sentit a parlar de Viatge al cor de l’islam.

Durant moltes setmanes, no he entès per què el primer llibre que explica l’islam xiïta, la seva relació amb la política i la societat d’Iran i Síria no ha atret l’atenció dels grans mitjans nacionals precisament en el moment en què més han parlat d’islam xiïta, Iran i Síria. Reconec que he estat molt ingenu. Però no sé com desfer-me de la sensació estranya que em genera veure, cada dos per tres, a la televisió i als diaris del país cròniques sobre autors estrangers que viuen a l’estranger i que han escrit llibres en llengües estrangeres.

En cap cas els autors desconeguts pretenem insinuar que som millors escriptors, ni que els nostres llibres superen en qualitat les grans obres internacionals. Però trobo molt trist que els nostres compatriotes i companys de professió no arribin ni a prendre’s la molèstia de plantejar-se si han de dedicar alguns segons d’atenció a un llibre en català, ben escrit i que tracta un tema d’actualitat des d’una perspectiva insòlita per a bona part dels idiomes del nostre entorn. De vegades penso que el problema del llibre és precisament el fet que és escrit en català.

En fi. En el fons, res de tot això m’hauria de sorprendre. Quan vaig fer el llibre Per entendre l’Iraq, l’editoral La Campana va ser l’única que va mostrar interès a publicar-lo. Els feia il·lusió de treure un assaig sobre política internacional en català. El panorama és tan trist que ho van fer per militància. Pels diners, ja us asseguro que no va ser, perquè en van perdre. La prova definitiva que el llibre no havia de triomfar —i creieu-me si us dic que no era per manca de qualitat o interès del tema— és que em van fer més cas a la televisió nacional de Turquia que a Tv3.

Donades les circumstàncies actuals, he decidit deixar estar aquesta cosa meva de voler sortir a la televisió i els programes de ràdio de màxima audiència. Evidentment, encara hi vull sortir, però no els aniré més al darrere. A partir d’ara, miraré de dirigir les energies a promocionar Viatge al cor de l’islam en llibreries de barri, en cooperatives culturals i en clubs de lectura, entorns que em permeten de conversar amb els lectors. Consulteu l’agenda de les pròximes presentacions.

Pel que fa als altres, si estan interessats a conèixer l’islam xiïta i la relació amb l’actualitat a través del primer llibre pensat i escrit en català sobre el tema, ja saben on trobar-me.

Finalment, vull agrair als lectors els seus missatges i el suport en la promoció de Viatge al cor de l’islam. A continuació, trobareu un recull d’alguns dels comentaris que m’han fet arribar.

En Jordi Llaonart és un expert en l’Orient Mitjà. Quan jo vivia a Orient Mitjà seguia sempre el seu blog, perquè explicava moltes coses que altrament em semblaven incomprensibles. https://t.co/sh7UFBbVss

— Eduard (@Eduard97807514) December 11, 2024

És incomprensible que no s’estigui parant més atenció a aquest llibre 🤷 https://t.co/tvDZrTAoje

— Ismael (@nosomres) December 6, 2024

En un tema tan complex i delicat com l’islam,on és difícil assolir l’objectivitat,aquest llibre destaca per aconseguir-ho amb mestria,fent accessible i amena una matèria que sovint resulta enrevessada.Un agraïment sincer a l’autor, @arabislamblog,per il·luminar amb tanta claredat pic.twitter.com/ooirWfGv9w

— David G (@dgg030) September 15, 2024

De més jovenet vaig anar a Síria com a fotògraf a cobrir la guerra i allà tothom em parlava de sunnites, xiïtes, alauites i jo no entenia res.

Si hagués llegit aquest llibre abans això no m’hauria passat.
Recomanable per entendre l’actualitat o si voleu visitar aquests països 👇 https://t.co/NanDUaPDmD

— Pau (@parigort) December 2, 2024

Potser no és mediàtic però si que és imprescindible. Gràcies per compartir-ho @arabislamblog i @PagesEditors pic.twitter.com/DESzzcuN0T

— Jordi Floder 🦌 (@jordifloder) December 31, 2024

Ens calen llibres de divulgació que ens ajudin a contextualitzar millor fenòmens complexos que afecten el món d’avui.
El repàs a l’islam xiïta de l’@arabislamblog fa això d’una forma amena i entenedora. És fa curt! pic.twitter.com/OxCbdm6VgY

— Roger Prims (@Sistomatiques) October 17, 2024

Si vols informació real i ben informada d’ aquella zona i en català , no hi ha ningú millor que @arabislamblog https://t.co/RvG5aixSz2

— ((( David Romà ))) (@DavidGR1714) May 19, 2024

Un llibre molt ben fet. Una explicació original i entretinguda. Paga la pena de comprar-lo i de llegir-lo. Dels millors que he llegit sobre el món xiïta. https://t.co/6K80opEfGp

— francesc sintes 🇮🇱 🇮🇱 🇮🇱 🇦🇲 🇺🇦 (@francescsintes) October 12, 2024

L’estic llegint i explica de manera molt amena i entenedora el fenomen islam, tan desconegut entre nosaltres

— sóquisó (@Cafegra) November 10, 2024

Aquestes últimes hores està sent notícia Hezbollah, la Guàrdia Revolucionària, Iran, les faccions xiïtes, entre altres coses. Us recomano més aquest llibre que ajuda a entendre una mica bastant tot plegat. https://t.co/3lM71937ix

— Guillem Pursals (@GPursals) September 29, 2024

Acabat.
Molt interessant.
El món islàmic és molt més complicat del que ens expliquen (o del que volem escoltar). pic.twitter.com/7e5NJjZ9F5

— Daniel Queralt Creus (@danielqueralt) November 6, 2024

Som-hi!
Després de la conferència a @estudismilitars tinc moltes ganes d’empendre aquest viatge.
Gràcies @arabislamblog pic.twitter.com/CK2qmt49zN

— Joan Jorquera (@joanjorquera) September 25, 2024

Learning…
Aprenent…@arabislamblog pic.twitter.com/PyRywJAqtT

— Forgasm (@albert_forga) January 2, 2025

7. Jordi Corominas, ‘Entre els déus i el no-res’ (@FragmentaEd, 2024)

8. Delphine Horvilleur, ‘Viure amb els nostres morts’ (@columnaedicions, 2022)

9. Joseph Campbell, ‘Los mitos’ (@editorialkairos, 2014)

10. @arabislamblog, ‘Viatge al cor de l’islam’ (@PagesEditors, 2024) pic.twitter.com/846wOlz5Ra

— Albert Claret (@quercinus) January 1, 2025

Jo vaig per la meitat i de moment m’està agradant molt!

— M de mear (@Mord_oh) November 7, 2024

Totes les veus sóu importants. Espero que es vengui molt i poguem entre tots entendre més coses. Gràcies per la feina.

— Estat de decepció (@Gemsrv71) December 22, 2024

m’ho he passat molt bé llegint-lo, no només com a llibre de referència sinó com a llibre de viatges.

— Raó i Força (@raoiforca) October 30, 2024

Un altre lector de 𝙑𝙞𝙖𝙩𝙜𝙚 𝙖𝙡 𝙘𝙤𝙧 𝙙𝙚 𝙡’𝙞𝙨𝙡𝙖𝙢 satisfet ❤️ #IslamXiïta pic.twitter.com/v8eKp8A42P

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) November 13, 2024

El tió pic.twitter.com/xdLjSiLERB

— Anna Pi (@anna_3141) December 25, 2024

Justament els nanos de 2on d’ESO estan estudiant la formació de l’Islam a Socials. #Recomanació pels pares! https://t.co/NCS1k925NA

— Chesterton Català ن (@AgustiIgnasi) November 30, 2024

Magnífic En Guàrdia que toca una de les grans divisions de la nostra època: l’enfrontament entre sunnites i xiïtes.
Ara falta que l’@enriccalpena dediqui un programa a la guerra entre l’Iran i l’Iraq. 😉#SunniShiaSplit #Khomeini #IraqIranWar #Iraq https://t.co/r9T3NFwRgw pic.twitter.com/GCPTO2NtwI

— LucanusLonginusIı*ıI (@LucanusLonginus) November 30, 2024

En temps de soroll mediàtic i desinformació, aquest episodi de l’En Guàrdia de l’@enriccalpena amb en Jordi Llaonart (@arabislamblog) sobre les arrels de la divisió de l’islam entre sunnites i xiïtes val molt la pena. https://t.co/KPF3yzqj60

— Lloberenc (@lloberenc) December 5, 2024

Avui a @Nationalia estrenem la col·laboració d’un dels referents al nostre país en matèria del Pròxim Orient: Jordi Llaonart, @arabislamblog, amb un article per entendre, en cinc minuts, la incertesa que viuen les minories arabòfones a Síria. Llegiu-lo! 👌🏼 https://t.co/nMEkODRhlv

— David Forniès (@DavidFornies) December 19, 2024

Des de la partida dels otomans de Síria, el 1918, com a conseqüència de la seva derrota a la Primera Guerra mundial, Síria ha canviat deu vegades de bandera. Això, sense comptar les banderes que durant les primeres dècades del segle XX van tenir els territoris independents que el mandat francès va crear a la costa Mediterràni i al sud, sobre la frontera amb Jordània, on es concentra el gruix de la població alauita i drusa del país, respectivament.

1844-1918

La bandera de l’Imperi Otomà va ser la bandera del territori que actualment correspon a Síria des de 1844 fins a la partida de les darreres forces otomanes de Damasc, el setembre de 1918.

1918-1920

La bandera de la Gran Revolta Àrab (1916-1918) va ser introduïda per la família reial haiximita. Va ser la bandera oficial de Síria des del 30 de setembre de 1918 fins al 8 de març de 1920, quan el rei Faissal I bin Sharif Hussein es va convertir en rei de Síria.

1920-1920

La segona bandera del rei Faissal incorpora una estrella de set puntes i va ser oficial des del 8 de març de 1920 fins al 24 de juliol de 1920, quan el govern del rei Faisal va ser enderrocat i substituït pel mandat francès. Com a conseqüència de l’Acord Sykes-Picot, es va adoptar com a bandera oficial de Jordània, amb un canvi en l’ordre de disposició de les franges horitzontals.

1920-1920

Amb l’arribada dels francesos, desapareixen els colors de la revolta àrab. Aquest disseny va ser aprovat per l’Alt Comissionat francès, el general Henri Gouraud, i es va mantenir oficial des del 24 de juliol de 1920 fins a l’1 de setembre de 1920.

1920-1930

La bandera de Síria va tornar a canviar sota el mandat francès. Aquesta vegada, el primer ministre Jamil Al-Alaixi va proposar aquesta bandera per la Federació de Síria inclogués la bandera, que va estar vigent des del 22 de juny de 1922 fins al 14 de maig de 1930.

1930-1958

La bandera de la República Siriana va ser adoptada després de l’aprovació de la constitució tutelada pel mandat francès. Recupera els colors de la revolta àrab amb una nova disposició. Va ser la bandera oficial després de la independència, el 1946, i fins a la creació de la República Àrab Unida amb Egipte, el 1958.

1958-1961

Amb la creació de la República Àrab Unida, el 1958, s’adopta es canvia la disposició dels colors i es treu una de les tres estrelles.

1961-1963

Després, després de la separació d’Egipte, el 28 de setembre de 1961 es recupera la bandera de la independèncias. Això, fins que el Partit Baath pren el poder el 8 de març de 1963.

1963-1972

El partit Baath, en prendre el poder, canvia el 8 de març de 1963 la disposició dels colors de la bandera, tot i que en manté el disseny i la disposició de les estrelles. És oficial fins a l’1 de gener de 1972.

1972-1980

L’1 de gener de 1972, el president Hàfez al-Assad adopta una nova bandera sense estrelles. En el seu lloc hi posa un falcó de quraix.

1980-2024

El 29 de març de 1980, Hàfez al-Assad recupera la bandera de la unitat àrab amb Egipte (1958-1961). Aquesta ha estat la bandera de Síria fins al desembre de 2024.

Voleu veure com ballen els caps d’Estat àrabs?

He trobat testimonis visuals de líders, presidents, reis, emirs i dictadors d’onze països àrabs…

Comencem pel sanginari dictador de l’Iraq, Saddam Hussein (president del 1979 fins al 2003).

El rei de l’Aràbia Saudita, Abdul·là bin Abdulaziz Al Saüd (2005–2015).

El rei de l’Aràbia Saudita, Salman bin Abdulaziz Al Saüd (2015– ).

El president de Palestina, Iàsser Arafat (1989–2004).

El president del Iemen, Ali Abdul·là Sàleh (1990–2012).

El president d’Egipte, Abdul Fattah al-Sisi (2014– ).

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El president del Sudan, Omar al-Baixir (1989–2019).

Omar al-Baixir, una mica més jove.

El president d’Algèria, Abdelaziz Bouteflika (1999–2019).

L’emir d’Abu Dabi i president dels Emirats Àrabs Units, Muhammad bin Zàyed Al Nahyan (2022– ).

L’emir de Qatar, Tamim bin Hamad Al Thani (2013– ).

En el següent vídeo, podem veure el pare de Tamim.

El rei de Barhrain, Hamad bin Issa Al Khalifa (1999– ), l’emir de Qatar, Hamad bin Khalifa Al Thani (1995–2013) i l’emir de Kuwait, Sabah Al-Ahmad Al-Jàber Al-Sabah (2006–2020).

Imatge: Noies de religió yazidita es manifesten contra el PDK de Massud Barzani
i mostren un cartell en àrab: "El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar"

Des de la ciutat d’Afrín, a Síria, fins a la ciutat a Sanandaj, a Iran, hi ha mil cent quilòmetres de distància. Només amb aquesta dada podem deduir, sense por d’equivocar-nos, que hi ha una gran varietat de situacions i paisatges que defineixen la vida dels kurds escampats per aquesta regió que travessa quatre estats: Iran, Iraq, Síria i Turquia.

En la majoria d’indrets, els kurds són un poble en lluita pel reconeixement dels seus drets. En alguns entorns relativament favorables, exigeixen el respecte de les autoritats per la seva llengua i cultura. Mentre que, en d’altres, malden per sobreviure i no ser exterminats com a poble. També podem deduir, encertadament, que això pot variar depenent del lloc i del moment històric.

Dos models socials i polítics

Malgrat totes les dificultats a les quals els kurds han hagut de fer front durant les darreres dècades, a l’Iraq ha quallat un projecte polític autonòmic, reforçat per un poder militar kurd, que els garanteix la supervivència com a poble. Es tracta del Govern Regional del Kurdistan. Aquesta illa de llibertat kurda en un Pròxim Orient castigat pels conflictes instigats, principalment, per àrabs i turcs esperonats per l’ultranacionalisme o l’islamisme identitari i racista, ha empès a molts a identificar ‘els kurds de l’Iraq’, així, en general, com els bons de la pel·lícula.

Tanmateix, els kurds de l’Iraq també arrosseguen una ombra terrible de crims contra altres pobles i contra la seva pròpia població. Els dos grans partits polítics que s’han repartit el poder del Kurdistan iraquià (Partit Democràtic del Kurdistan i Unió Patriòtica del Kurdistan) han replicat vells esquemes autoritaris àrabs, han fogacitat les institucions i han parasitat la societat civil, creant al seu voltant una xarxa d’interessos tèrbols i de vassallatge, alhora que no dubten a reprimir amb la violència qualsevol veu discordant.

Pel que fa al tracte a les minories, en època de crisi masses de kurds musulmans enfervorides han practicat tota mena d’abusos contra els seus veïns yazidites, cristians i xabak. Normalment, encoratjats per ulemes racistes. Però també per les autoritats polítiques de la regió autònoma kurda, que alguns consideren els bons de la pel·lícula.

En canvi, a l’altra banda de la frontera, els vents no han estat gens favorables per als kurds. Això ens permet de deduir, encertadament, que el discurs, els objectius i les maneres de fer, així com la relació amb les minories de les organitzacions polítiques i de la societat civil no són els mateixos a l’Iraq que a Síria. Pel que fa als kurds de Síria han bastit en les àrees sota el seu control un sistema assembleari en què totes les comunitats tenen veu i vot i que ha atret l’atenció i la fascinació dels moviments de l’esquerra alternativa de tot el món.

En poques paraules, els principals partits i organitzacions de la societat civil del Kurdistan de Síria lluiten per la llibertat. Mentre que els grans partits polítics del Kurdistan de l’Iraq són organitzacions corruptes que han parasitat les institucions per repartir-se la riquesa del país i no dubten a recórrer a la violència per fer callar les veus dissidents.

La imatge que resumeix millor la naturalesa dels dos lideratges és la reacció d’uns i altres a l’arribada de l’Estat Islàmic al nord de l’Iraq, l’agost de 2014, quan va perpetrar el genocidi contra els yazidites. La resposta a la invasió islamista va permetre de comprovar quins són els principis morals i els objectius de cada partit i va exposar les misèries dels dos grans partits kurds de l’Iraq.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Sinjar 2014

Hem d’iniciar el relat d’aquest desastre humà uns anys enrere, el 2003, quan la caiguda del règim iraquià de Saddam Hussein permet les milícies kurdes de prendre el control del nord de l’Iraq. Des d’aleshores, els kurds controlen el seu país i una franja al sud del Kurdistan poblada per kurds i altres pobles, com assiris i yazidites.

El primer que van fer en assumir el control de les viles assíries i yazidites és desarmar la població. En principi, això no va suposar cap problema, perquè els peixmergues, les forces de seguretat kurdes del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), es van fer càrrec de la seguretat.

Tot va fer un tomb el 3 d’agost de 2014, quan arriben a la plana de Nínive els milicians de l’Estat Islàmic, que en aquella època continuaven ampliant el control sobre un territori amb una extensió equivalent al Regne Unit. Els peixmergues kurds van negar-se a tornar les armes al poble perquè, segons deien, s’encarregarien de defensar la població dels terroristes. Però no va ser així. Van fugir i van abandonar la població civil yazidita desarmada a la seva sort.

Els kurds diuen que van haver de tocar a retirada perquè no podien fer front a la major capacitat logística de l’Estat Islàmic. Això no es pot descartar, però també és cert que el PDK no va preveure ni planificar correctament la defensa de la regió, i que a la capital yazidita, Sinjar, no es va produir cap combat. A més, els milicians kurds fugien, però l’Estat Islàmic va trigar encara dies a entrar en algunes viles. Per exemple, a la ciutat turcmana d’Amerli, no hi van arribar a posar els peus gràcies a l’heroica resistència de tres mesos dels seus habitants.

També és veritat que els peixmergues van abandonar els yazidites i es van retirar fins a arribar a la frontera oficial i internacionalment reconeguda de la Regió Autònoma del Kurdistan. Allà sí que van plantar les metralletes i es van disposar a defensar la terra amb la vida. Per això, cal que ens plantegem fins a quin punt els líders i simpatitzants del Partit Democràtic del Kurdistan consideren els yazidites d’una mica més al sud, de la plana de Nínive, com els seus compatriotes.

YPG vs. PDK

En canvi, la reacció de les Unitats de Protecció Popular (YPG) amb seu a Síria va ser l’oposada. Aquest grup, aliat del PKK turc, que és considerat com un grup terrorista a la Unió Europea, va travessar la frontera per plantar cara als terroristes i salvar de la massacre tants yazidites com poguessin. Mentre els peixmergues del PDK fugien per un costat de la carretera amb els seus uniformes i les seves armes sofisticades, per l’altre costat arribava gent vestida mig de combat mig d’esport amb metralletes per lluitar pel seu poble.

Només els yazidites poden decidir si es consideren kurds o no. El que està clar és que el fet que parlin kurd, a l’Iraq, no els fa kurds mentre els kurds musulmans d’aquest país els considerin una comunitat prescindible. Fins ara, els yazidites només han generat l’interès entre els dos grans partits kurds iraquians per les terres que ocupen.

Els discursos que fan els polítics del Kurdistan iraquià no poden fer oblidar la miserable traïció als yazidites, que va costar la vida de milers de persones i que va abocar més de cinc mil dones i nenes a la pitjor de les tortures. Milers, milers, milers, milers i milers de dones yazidites van ser durant anys esclavitzades pels membres de l’Estat Islàmic. Els relats de les supervivents són estremidors i vomitius.

El 3 d’agots de 2014, els peixmergues no van avisar la població de les viles yazidites que Estat Islàmic s’acostava. Algunes famílies se’n van assabentar quan van començar a sentir els trets a prop de casa. La majoria no van tenir temps ni d’agafar una ampolla d’aigua. Molts d’altres, ni les sabates, abans de fugir. Els que sí que n’estaven informats no van poder anar gaire lluny, perquè la carretera era d’ús preferent pels milicians kurds, que tenien ordres i pressa per fugir d’allà.

La segona part del menyspreu del lideratge kurd per la vida dels yazidites arriba després de l’expulsió dels terroristes de la regió. Durant anys, el PDK ha posat tota mena d’excuses per no permetre la tornada dels yazidites supervivents a casa seva. Prefereix que malvisquin en camps de refugiats al Kurdistan. Si algú sap per què, que ens ho digui.

Al Pròxim Orient, la calma tensa és una situació a mig camí entre la guerra oberta i la pau que, per estrany que sembli, molts països abracen amb entusiasme. Especialment, aquells que renuncien a negociar o a entendre’s amb els seus veïns, per tenir interessos oposats o punts de vista irreconciliables. Atès que ningú es veu capaç d’exterminar l’enemic, tots es conformen amb no ser derrotats ells mateixos.

La postura de mantenir encesa la flama de la tensió regional, però sense acostar-la en cap moment a la metxa de la guerra ha estat l’aposta dels dos grans protagonistes de l’actualitat al Pròxim Orient durant força anys. De fet, tant Israel com Iran són dos dels promotors de la calma tensa a la regió, que tantes vides —o efectes col·laterals de les seves martingales— es cobra diàriament en el camí. (més…)

La història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient

Diumenge, 22 setembre a les 17.45 h presentem el llibre Viatge al cor de l’islam. La història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient a Barcelona, en el marc de La Setmana del Llibre en Català. Serà a l’escenari 2. També ens trobareu durant tota la setmana a l’expositor de Pagès editors | Mòdul 58.

Si no podeu baixar a Barcelona, a partir del 10 de setembre podeu comprar o encarregar Viatge al cor de l’islam a qualsevol llibreria. En el cas que sigueu a l’estranger, podeu fer la comanda del llibre en línia i us el faran arribar a casa.

Pel que fa al contingut, Viatge al cor de l’islam és una obra amb vocació divulgativa adreçada a tots els públics: des dels que creuen que no saben res sobre el món islàmic, passant pels interessats en les relacions internacionals i la història, fins als experts, que hi trobaran claus per interpretar la regió que han estat obviades per la premsa i l’acadèmia.

Aquest llibre és un assaig literari sobre la història, la política i la societat del Pròxim Orient explicades a través de diversos viatges a centres de pelegrinatge islàmics amb una forta càrrega política, en què lector i autor descobreixen junts les claus per entendre la regió.

Mitjançant el fil conductor d’aquesta travessia per orient, el llibre respon la pregunta: què és l’islam xiïta? Descriu així l’ancestral rivalitat entre àrabs i perses, explica l’origen i les diferències entre les diverses branques de l’islam, presenta la figura de l’imam Hussein i el llegat de l’aiatol·là Khomeini, revela l’esperit rebel xiïta i la profunda espiritualitat del poble persa, repassa la petjada del xiisme polític a la regió —des del golf Pèrsic fins a Síria i Palestina— i ens descobreix l’estreta, tot i que desconeguda, relació entre religió i política a Turquia.

Si consulteu les piulades d’X (Twitter) que porten l’etiqueta #IslamXiïta trobareu un seguit de temes concrets que apareixen en el llibre. També hi he afegit vídeos de context i mapes on apareixen els llocs de naixements dels personatges mencionats en el llibre.

En els propers mesos presentarem el llibre a diversos indrets. Si esteu interessats a comentar el llibre o, simplement, voleu debatre sobre la història, la societat i l’actualitat de l’islam, del món àrab i del Pròxim Orient, poseu-vos en contacte amb nosaltres a través dels comentaris al bloc, del correu electrònic, de Twitter o de Facebook, i farem tot el possible per venir al vostre poble o ciutat.

Imatge: Noies de religió yazidita que es manifesten contra el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) de Massud Barzani mostren un cartell en àrab que diu “El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar”

Com us sentiríeu si el vostre violador, la persona que us va segrestar i us va violar amb total impunitat tantes vegades com va voler fins que se’n va cansar i va marxar del poble, tornés set anys després per instal·lar-se al vostre barri. El voldríeu de veí?

Aquest és un dels casos reals que ha empès la comunitat yazidita de Sinjar, al nord de l’Iraq, a protestar pel retorn de les famílies musulmanes sunnites que van col·laborar amb l’Estat Islàmic quan aquesta organització va ocupar la ciutat, des de l’agost del 2014 al novembre del 2015. La regió sencera no va ser alliberada fins al 2017.

El maltracte i la discriminació a la que han estat sotmesos els iraquians que practiquen la religió yazidita ve de lluny. N’han vist de tots colors. Però el capítol més recent de la seva història ha estat un dels més greus viscut per aquest poble que, miraculosament, ha superat i s’ha refet de 73 intents de genocidi. Tot comença el 3 d’agost del 2014, quan per un flanc de la ciutat s’apropen les tropes de l’Estat Islàmic mentre, per l’altra, els peixmergues kurds fugen sense avisar la població civil de la proximitat dels terroristes.

(més…)

Cada vegada que explico el genocidi yazidita de 2014 se m’encongeix el cor. No podria ser d’altra manera. De fet, només una persona cegada per l’odi contra els yazidites⁽¹⁾ podria restar impassible en conèixer els horrors als que van ser sotmesos els membres d’aquesta minoria del nord de l’Iraq a mans dels milicians de l’Estat Islàmic.

Des de la distància, nosaltres patim en escoltar el relat dels fets, però la nostra angoixa i tristesa no són res comparat amb l’infern que han sofert les víctimes.

Em demano quin és l’estat mental i físic de la noia de 20 anys que, quan en tenia 14, va presenciar l’assassinat del seu pare. Els monstres li van fúmer tres trets al cap davant tota la família i van segrestar la noia, que durant uns quatre anys va ser violada i apallissada tan sovint i per tants homes diferents que en va perdre el compte.

Si teniu fetge, podeu comprovar vosaltres mateixos com s’ensorra emocionalment i físicament una altra noia de 21 anys quan recorda com un carceller va violar reiteradament una nena de 9 anys de la seva cel·la. La noia, s’angoixa i s’ofega. Sembla com si el cos la volgués allunyar del malson d’alguna manera i, per això, li impedeix de continuar el relat.

(més…)

El règim iranià ha deixat a les fosques àmplies zones de la ciutat d’Ahwaz per dificultar les protestes que fa deu dies que duren a la capital de la província del Khuzestan. També ha dificultat l’accés a Internet. A Iran, la foscor literal i metafòrica, la informativa, és una eina de repressió. Així, les autoritats iranianes tallen l’accés a la llum i la xarxa per silenciar el poble cada cop que protesta. En aquesta ocasió, el poble reclama el restabliment d’un altre subministrament molt més important: l’aigua.

Els habitants d’aquesta regió d’Iran, que són majoritàriament àrabs protesten per la mala gestió de l’aigua i pels talls que pateixen des de mitjan juliol. Encara que no ho sembli, el problema té més a veure amb qüestions polítiques que meteorològiques. Un percentatge molt important de la població d’aquesta província és àrab i denuncia que està sotmesa a discriminació constant per part de les autoritats perses.

Els àrabs són una minoria molesta pel règim perquè el Khuzestan, a la que els àrabs anomenen Ahwaz, és la més rica d’Iran en recursos naturals, amb el 80% de les reserves terrestres i el 57% de totes les reserves de petroli del país. La província està situada sobre un mar de petroli, però és la més miserable del país en termes de nivell de vida.

(més…)

La tarda de dijous 27 d’agost se senten trets a la ciutat libanesa de Khalde, a uns 10 quilòmetres al sud de Beirut. De seguida apareixen a les xarxes socials vídeos que alguns veïns enregistren des de les seves finestres. En algunes gravacions simplement se senten els trets, en d’altres es veuen grups de persones armades disparant des de carrer cap a edificis, des de terrats cap al carrer…

En aquesta àrea s’hi barregen musulmans sunnites i xiïtes. Khalde és molt a prop de l’aeroport de Beirut i hi passa l’autopista que uneix la capital i el sud del país.

(més…)

Siba Sheikh Khidir és una vila yazidita de 23.000 habitants situada al nord de l’Iraq. A primera hora del matí del 14 d’agost de 2007, quan la majoria dormia i els més matiners es preparaven per a iniciar les tasques del dia, un comando de terroristes suïcides va fer esclatar dos cotxes bomba carregats de combustible en ple centre del poble.

Pràcticament en el mateix instant que Siba era devastada, dos terroristes més feien esclatar a 10 quilòmetres d’allà un tercer cotxe i un camió cisterna carregats amb combustible. Tel Ezer no és gaire més gran que Siba Sheikh Khidir, i la deflagració va colpejar pràcticament tos els racons d’aquest enclavament de 28.000 habitants.

En qüestió de segons, Al-Qaida va assassinar 796 yazidites i en va ferir 1.500 més. La feina per als terroristes va ser senzilla. Feia mesos que les minories del nord de l’Iraq reclamaven a les autoritats més seguretat. Els assassinats de yazidites, cristians i turcmans xiïtes, entre d’altres, eren habituals. Però ningú no hi va fer res.

(més…)