Arxiu de la categoria: arabislam

Khalde: darrer capítol de la violència sectària al Líban, però no l’últim

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient Mitjà golf Pèrsic Mahoma sunnites xiïtes Iraq Alcorà Beirut Líban

La tarda de dijous 27 d’agost se senten trets a la ciutat libanesa de Khalde, a uns 10 quilòmetres al sud de Beirut. De seguida apareixen a les xarxes socials vídeos que alguns veïns enregistren des de les seves finestres. En algunes gravacions simplement se senten els trets, en d’altres es veuen grups de persones armades disparant des de carrer cap a edificis, des de terrats cap al carrer…

En aquesta àrea s’hi barregen musulmans sunnites i xiïtes. Khalde és molt a prop de l’aeroport de Beirut i hi passa l’autopista que uneix la capital i el sud del país.

Des d’un primer moment, la gent que coneix la ciutat dóna per fet que es tracta d’un enfrontament entre entre tribus sunnites i els partits xiïtes Hezbol·lah i Amal. Tots els indicis apunten en aquesta direcció. De fet, alguns mitjans asseguren que els tirotejos els havien iniciat sunnites que disparaven des dels terrats contra membres del partit xiïta Amal.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


A mesura que passen les hores i els enfrontaments creixen en freqüència i intensitat, totes les fonts confirmen que, per part sunnita, combaten els seguidors del xeix salafista Omar al Ghosn. En canvi, corren diverses versions sobre contra qui disparen.

A la tarda, tribus sunnites hi intervenen amb un comunicat incendiari en què fan una crida a rebel·lar-se contra Hezbol·lah. Per la seva banda, els partits xiïtes Hezbol·lah i Amal neguen la seva participació en el combat.

Encara no està del tot clar qui lluita contra qui. Abans de fer-se fosc, l’exèrcit hi arriba per a tallar carrers i avingudes amb l’objectiu de limitar els moviments dels grups d’homes armats.

Arriba el vespre. Han mort dos sunnites i l’exèrcit n’ha detingut quatre més, dos dels quals són ciutadans sirians. Durant la nit es cremen diversos vehicles, es tallen carrers amb pneumàtics i es cala foc a un centre comercial.

Paral·lelament, fonts sunnites fan córrer el rumor que els responsables de la crisi són els militants de Hezbol·lah que van intentar penjar al carrer un retrat Salim Ayyash, el membre del moviment xiïta que pocs dies abans havia estat declarat culpable pel Tribunal especial per al Líban de l’assassinat del polític sunnita Rafiq Hariri el 2005. Tot i que això és simplement un rumor, poc després es confirma que l’esclat de la violència té a veure amb una pancarta, però amb una de ben diferent.

La pancarta de la discòrdia

A mesura que passen les hores, les nombroses petites informacions van encaixant i permeten de crear un relat complet dels fets. La tensió es va desbordar a la ciutat una setmana abans, quan els homes del xeic salafista havien arrencat una pancarta xiïta. A més, en altres punts de la ciutat, veïns sunnites havien intentat d’evitar que es pengessin pancartes similars.

Tots els cartells xiïtes feien referència a la commemoració religiosa de l’aixurà. Un comunitat de l’exèrcit libanès ho confirma el vespre dels combats. [Per conèixer l’aixura, llegiu l’article Què és l’aixura?]

La família xiïta Shibli va penjar el cartell per commemorar l’aixurà en un espai publicitari de la seva propietat. El 20 d’agost els seguidors d’Omar al-Gosn van arrencar-la. Diuen que el cap de la família Shibli va amenaçar aleshores el xeic salafista de fer-lo fora de la ciutat.

La setmana següent, es va tornar a penjar la pancarta i els seguidors de Gosn van atacar diverses propietats dels Shibli. Aquest va ser l’inici del combat. El centre comercial calcinat durant els incidents del 27 d’agost és propietat de la família Shibli, la casa d’un dels quals va rebre un atac amb granades per la tarda.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

L’amenaça dels xeics salafistes

El líder salafista Omar al Gosn fa temps que ha esdevingut un problema per al precari equilibri polític i social del Líban. L’any passat va ser detingut per organitzar talls de carretera a Khalde i els atacs als passatgers dels vehicles que volien circular cap al sud de la capital. Però les autoritats el coneixen per fets molt més lamentables. Entre juliol de 2013 i febrer de 2014 es van perpetrar nou atemptats terroristes contra barris controlats per Hezbol·lah. Molts assenyalen que, en almenys un, hi ha proves clares que involucren Gosn en els fets.

Líban ha patit l’estratègia de confrontació agitada per líders salafistes en altres indrets del país. L’imam Ahmad al-Assir va esdevenir un actor polític de primer nivell a causa de la seva activitat armada a Sidó, la tercera ciutat del Líban i la principal al sud del país, contra tot allò relacionat amb els xiïtes. Assir també animava els seus seguidors a unir-se als grups islamistes que lluiten a Síria i l’Iraq.

El 2013 la seva milícia es va enfrontar a l’exèrcit libanès al port d’aquesta ciutat i va matar 18 soldats. El mateix any, es van perpetrar dos atemptats suïcides contra l’ambaixada d’Iran a Beirut. 23 persones van morir en l’atac. Tots els dits van assenyalar Assir com l’instigador de la matança. Dos anys després, els seus seguidors van perpetrar un altre atemptat en nom de l’Estat Islàmic a l’Iraq. El 2015 Assir va ser detingut quan volia fugir del país i, dos anys després, va ser condemnat a mort.

La violència salafista també ha colpejat les regions sunnites del nord del Líban. Entre maig i agost de 2007 van tenir lloc els combats més ferotges que havia vist el Líban des de la guerra civil. L’exèrcit es va enfrontar als grups Fatah al-islam i Jund al-Sham al campament de refugiats palestins de Nahr al-Bared, a prop de Trípoli. Hi van morir prop de 500 persones.

Poc després d’aquell daltabaix per a l’estabilitat del país, i mentre el xeic Assir de Sidó planejava la fugida del país, el grup terrorista Front Nusra, considerat la branca siriana d’Al-Qaida, entre el 2 i el 7 d’agost de 2017 va prendre el control de la ciutat d’Arsal, molt propera a la frontera amb Síria.

El problema generat per la presència d’aquests grups al Líban és latent. Els caps tribals i polítics s’ho maneguen per a mantenir-lo desactivat, o ocult. Però cada cop que esclata una crisi, per petita que sigui, amenaça de desbordar les forces de seguretat. Per això, tot i que els incidents del 27 d’agost de 2020 a la ciutat de Khalde han estat força greus, tot apunta que les autoritats no prendran cap represàlia ni ningú no serà castigat. Això serà així perquè, encara que volgués, l’estat no hi pot fer res.

Passarà el temps i les milícies libaneses seran cada dia més fortes. No podem descartar la possibilitat que, tard o d’hora, s’animin a imitar l’intent de l’imam Ahmad al-Assir de prendre el control de la ciutat de Sidó, del Front Nusra d’ocupar Arsal o del xeic Ghosn d’expulsar els xiïtes de la seva ciutat.

Turquia guanya suport entre els sunnites

La tensió latent entre comunitats que, de forma periòdica, esclata en enfrontaments armats al Líban, no es limita a la rivalitat entre musulmans sunnites i xiïtes. Poc abans dels enfrontaments de Khalde, el periodista armeni Neshan Der Haroutiounian va protagonitzar una polèmica força sonada. Haroutiounian ha rebut els darrers mesos nombroses amenaces de mort per part de sunnites partidaris del president turc Erdogan. Fins i tot, el president d’una organització política sunnita l’ha amenaçat de mort a les xarxes.

En resposta a una de les amenaces, el periodista armeni va dir en un programa de televisió que Erdogan “és un miserable i és el fill d’un milió d’homes repugnants”. Després va matisar que aquestes paraules també anaven dirigides “al règim turc, als otomans i als turcs”.

Haroutiounian reaccionava així a la creixent pressió i hostilitat sobre la seva comunitat per part de grups libanesos que porten anys glorificant el passat otomà i l’actual lideratge polític a Ankara. Aquest grups sunnites consideren que qualsevol ocasió és bona per a provocar els armenis. Per exemple, quan l’equip de bàsquet armeni Homenetmen juga al camp del sunnita Riyadi, a les grades es poden veure banderes turques.

Per la seva banda, una part de l’afició armènia replica els rivals i enemics sunnites celebrant les victòries enarborant banderes armènies, iranianes i del partit xiïta Hezbol·lah.

Els darrers mesos, coincidint amb l’augment de la influència de Turquia a la regió i de les operacions militars a la veïna Síria, s’han vist moltes banderes turques als barris sunnites de les principals ciutats libaneses. A Trípoli, la segona ciutat del país, habitada bàsicament per sunnites, s’han celebrat manifestacions de suport explícit a Erdogan.

Després de l’explosió del 4 d’agost al port de Beirut, que va fer més de 180 morts i 6.000 ferits, els barris sunnites de la capital van rebre el vicepresident i el ministre d’Afers Exteriors de Turquia com a autèntics herois.

Estic completament segur que uns quants libanesos sunnites els van rebre com a autèntics compatriotes. Això és normal si tenim en compte que molts consideren els turcs els seus germans, mentre que els xiïtes i els armenis són vistos com els veïns incòmodes amb els quals els ha tocat, per desgràcia, compartir passaport.

També estic segur que algú em pot retreure el fet que parli dels sunnites, els xiïtes i els armenis com a tres blocs homogenis. Evidentment que no tots els sunnites, els xiïtes i els armenis tenen les mateixes opinions polítiques que els seus coreligionaris. Però les decisions sobre amb qui s’ha d’aliar la comunitat, sobre quin bàndol ha de prendre la comunitat en un conflicte, sobre qui és l’enemic de la comunitat… les pren una minoria militant i organitzada.

En situacions de conflicte, no hi ha matisos sobre qui és l’amic i l’enemic. Per tant, independentment de l’opinió personal de cadascú, la comunitat, com un sol home, ha de disparar en la mateixa direcció si no vol ser sotmesa per una altra comunitat o desaparèixer.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

Publicat dins de arabislam, Líban i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El pitjor atemptat terrorista de la història del Pròxim Orient

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient Mitjà golf Pèrsic Mahoma sunnites xiïtes Iraq Alcorà yazidi

Siba Sheikh Khidir és una vila yazidita de 23.000 habitants situada al nord de l’Iraq. A primera hora del matí del 14 d’agost de 2007, quan la majoria dormia i els més matiners es preparaven per a iniciar les tasques del dia, un comando de terroristes suïcides va fer esclatar dos cotxes bomba carregats de combustible en ple centre del poble.

Pràcticament en el mateix instant que Siba era devastada, dos terroristes més feien esclatar a 10 quilòmetres d’allà un tercer cotxe i un camió cisterna carregats amb combustible. Tel Ezer no és gaire més gran que Siba Sheikh Khidir, i la deflagració va colpejar pràcticament tos els racons d’aquest enclavament de 28.000 habitants.

En qüestió de segons, Al-Qaida va assassinar 796 yazidites i en va ferir 1.500 més. La feina per als terroristes va ser senzilla. Feia mesos que les minories del nord de l’Iraq reclamaven a les autoritats més seguretat. Els assassinats de yazidites, cristians i turcmans xiïtes, entre d’altres, eren habituals. Però ningú no hi va fer res.

En aquella època, els atacs amb camions cisterna carregats d’explosius per a fer el màxim nombre de víctimes possible s’havia convertit en una marca d’Al-Qaida. El mes anterior, un atemptat molt similar havia matat 153 turcmans xiïtes en una altra ciutat del nord de l’Iraq.

L’augment dels atacs contra les minories del nord del país era conseqüència de les operacions militars dels Estats Units contra Al-Qaida a Bagdad, que havia reduït els atemptats al centre de l’Iraq, però va empènyer els paramilitars sunnites cap a les regions rurals i desprotegides del nord. Els governs nacionals i regionals ho sabien, però, com us dic, ningú no hi va fer res.

Més enllà d’algun policia, les forces de seguretat de l’Estat no tenien presència a la regió yazidita. Pel que fa a les autoritats kurdes, es van decidir a enviar peixmergues a la zona després de l’atac. Per cert, els kurds no n’han marxat des d’aleshores perquè pretenen annexionar-se aquesta regió, que és fora de les fronteres de la regió autònoma kurda.

Tot la deixadesa per part de les autoritats, pocs gosaven criticar-les obertament. L’endemà de l’atemptat vaig entrevistar yazidites que criticaven durament les autoritats i que em van demanar de no publicar el seu nom perquè “la simple menció dels nostres noms faria que em detinguessin”, em van dir referint-se a les autoritats kurdes.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?


Introduïu el vostre correu electrònic
en la pàgina de subscripció.


Les minories són el punt feble de la societat iraquiana

El nord de l’Iraq està format per un mosaic de pobles i nacions que durant segles han estat víctimes de les polítiques d’islamització i arabització imposades per imperis i Estats. Després de la caiguda de la dictadura de Saddam Hussein el 2003, les minories van dipositar les seves esperances en el procés democràtic, que havia de posar fi a les discriminacions i promoure el respecte de les autoritats i el reconeixement dels seus drets.

Els yazidites formen una de les diverses comunitats iraquianes que lluiten per sobreviure en un ambient hostil dominat per àrabs i kurds musulmans. Al costat d’assiris cristians, turcmans, xabak i failis van rebre la caiguda de la dictadura amb esperança de grans canvis. Però la decepció es va anar apoderant d’aquestes comunitats a mesura que avançava la transició.

Els EUA i el govern de Bagdad van trair la fidelitat de les minories al procés polític amb l’oblit i abandonant-los a la seva sort davant el terrorisme islamista i els atacs dels paramilitars àrabs i els milicians kurds.

En el terreny polític, els assiris i els turcmans batallaven per l’oficialitat de les seves llengües i pel reconeixement del dret a crear una regió autònoma pròpia recollit en la primera constitució feta pels EUA, però eliminada en la segona, dissenyada per la majoria àrab i kurda. Mentre que altres grups menys nombrosos, com els sabeus, els xabak o els yazidites s’han limitat des d’aleshores a sobreviure i superar com han pogut les envestides dels islamistes.

Minories en perill

L’odi visceral que molts musulmans iraquians professen contra els yazidites ve de lluny. La majoria musulmana els qualifica sense embuts d’“adoradors del diable” a causa dels ritus yazidites en què hi ha involucrat el foc. Això, i un malentès sobre l’origen del nom que fan servir els yazidites per referir-se a Déu ha ajudat a deslegitimar aquesta religió monoteista fora del seu territori, a fer créixer una llegenda negra sobre una suposada adoració a un àngel caigut i a augmentar la pressió de l’islam.

Abans dels atemptats de 2007, el màxim líder religiós dels yazidites, Taixin Sayyid Beg, havia advertit que hi havia clergues musulmans de la regió que intentaven atiar l’odi latent: “Alguns mul·làs a Mossul i del Kurdistan diuen que la gent ha de matar els yazidites”.

Moltes vegades he citat la conversa que vaig tenir en aquella època amb Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri i diputat, que em va resumir el sentiment de frustració de les minories iraquianes amb aquestes paraules: “Els Estats Units no es preocupen de nosaltres perquè no posem cotxes bomba i no ens oposem a les forces de la coalició ni al procés polític. Em sap greu dir-ho, però només es preocupen dels que els creen problemes”.

Altres líders locals es mostraven convençuts que si s’haguessin registrat en les regions de majoria àrab o musulmana els mateixos nivells de violència que suportaven les minories del nord, les accions haurien gaudit de més ressò mediàtic i se n’hauria parlat a bastament. Sadum Köprülü, cap d’Informació del Front Turcman Iraquià, en una entrevista posterior als atemptats em va comentar que “amb la caiguda de Saddam Hussein que, per cert, va matar molts dels nostres, els àrabs, els kurds i els seus aliats nord-americans controlen la informació que surt a l’exterior i no estan interessants a parlar de nosaltres perquè som les seves víctimes”.

De fet, el món sencer coneixia prou bé la situació del centre de l’Iraq i sabia que les províncies àrabs estaven immerses en una sagnant onada de violència sectària que va esclatar el 2006, quan els grups paramilitars àrabs sunnites i xiïtes es van declarar una guerra sense treva pel control de les principals ciutats. Els mitjans internacionals n’informaven a diari.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


En contrast amb el caos del centre del país, els grans mitjans van insistir a traslladat fins a la sacietat una imatge idíl·lica de les àrees kurdes del nord, que, suposadament, eren una bassa d’oli, basant-se en el fet que les tres províncies autònomes kurdes vivien amb certa distància els enfrontaments entre les comunitats islàmiques àrabs i que havien estat capaços de rellançar l’economia.

Aquesta anàlisi valia i val per al poble kurd, però no per a les minories del Kurdistan, la situació de les quals, en comptes de millorar, s’ha anat complicant cada dia més, fins arribar a un punt que amenaça de convertir-se en una catàstrofe. Els atacs i les intimidacions dels grups paramilitars han estat el pa de cada dia a la regió on el 14 d’agost de 2007 es va perpetrar el pitjor atemptat amb bomba de la història del Pròxim Orient.

Set anys després, el genocidi

Els terroristes van tornar a aquesta mateixa regió 7 anys després. Aquesta vegada, van arribar a plena llum del dia, a cara descoberta i amb la intenció de rematar la feina. Els seus vehicles van arribar a una desena de poblacions desprotegides. L’única força de seguretat i les úniques persones armades de la regió, que eren els peixmergues kurds, van fugir sense disparar un sol tret contra els terroristes i sense avisar la població del perill que els assetjava.

El resultat ja el coneixeu: unes 5.000 dones i nenes yazidites van ser capturades i van esdevenir esclaves sexuals. Mentre uns 5.000 homes yazidites van ser assassinats. Aquesta catàstrofe va desplaçar més de mig milió de persones, la majoria de les quals encara són refugiades.

L’agost de 2014 tampoc ningú no va fer res per a protegir els yazidites de la província de Nínive de l’assalt de l’Estat Islàmic. Només les Unitats de Protecció Popular (YPG) arribades de Síria van plantar cara, van oposar certa resistència a l’avenç de l’Estat Islàmic i van obrir un corredor per a salvar els supervivents.

L’YPG és el braç armat del Partit de la Unió Democràtica del Kurdistan (PYD), la branca siriana del Congrés del Poble del Kurdistan (KGK) -antic Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Aquest grup està considerat per la Unió Europea com un grup terrorista. Aquests són els que l’agost de 2014 van arriscar la seva vida per a salvar la Humanitat.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall. Ho podeu fer de forma anònima i NO cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

(1)
Aquesta és la forma com Termcat i ésAdir escriuen yazidita. En cap diccionari apareix escrit amb -i- inicial. (torneu al principi de l’article).

(2)Sobre l’ús de la transcripció Irac i la transliteració Iraq del nom àrab, consulteu aquest document elaborat pel coordinador del llibre d’estil de Vilaweb. (torneu al principi de l’article).

Yazidites: sense armes, ni terra, ni justícia

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Yazidites Assiris Nínive Alcorà

Cada vegada que explico el genocidi yazidita de 2014 se m’encongeix el cor. No podria ser d’altra manera. De fet, només una persona cegada per l’odi contra els yazidites(1) podria restar impassible en conèixer els horrors als que van ser sotmesos els membres d’aquesta minoria del nord de l’Iraq a mans dels milicians de l’Estat Islàmic.

Des de la distància, nosaltres patim en escoltar el relat dels fets, però la nostra angoixa i tristesa no són res comparat amb l’infern que han sofert les víctimes.

Em demano quin és l’estat mental i físic de la noia de 20 anys que, quan en tenia 14, va presenciar l’assassinat del seu pare. Els monstres li van fúmer tres trets al cap davant tota la família i van segrestar la noia, que durant uns quatre anys va ser violada i apallissada tan sovint i per tants homes diferents que en va perdre el compte.

Si teniu fetge, podeu comprovar vosaltres mateixos com s’ensorra emocionalment i físicament una altra noia de 21 anys quan recorda com un carceller va violar reiteradament una nena de 9 anys de la seva cel·la. La noia, s’angoixa i s’ofega. Sembla com si el cos la volgués allunyar del malson d’alguna manera i, per això, li impedeix de continuar el relat.

Ara miro una fotografia d’unes mans deformes. Són de la Baseh. Tenia 38 anys quan la van esclavitzar. La van vendre 17 vegades, però va perdre el compte de quantes vegades la van violar. Un dia va gosar renyar el seu propietari davant el futur amo perquè havia comprat una nena de 9 anys. Els dos homes, un suec i un albanès, li van destrossar les mans a trepitjades amb les seves botes militars. Aquests són un parell d’exemples de les experiències traumàtiques que han patit totes i cadascuna de les més de 3.000 dones i nenes esclavitzades.

Algunes organitzacions internacionals han recollit i documentat centenars de testimonis. Un tret comú de moltes supervivent és que, sis anys després de l’assalt a Sinjar, tenen les energies justes per a arrossegar la seva desgràcia i vagar pels campaments de refugiats com ànimes en pena.

Però n’hi ha que no perden les ganes de viure. La imatge següent és de la Yasmín, una noia yazidita que va preferir cremar-se viva abans de tornar a ser violada pels cafres d’Estat Islàmic. Aleshores tenia 17 anys. Ara en té 22, viu a Alemanya, li han fet 17 operacions i somriu a la càmera.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Els criminals

En el següent vídeo us presento els responsables de l’assassinat de milers de yazidites i de l’esclavatge, tortures i violacions a més de 5.000 dones i nenes d’aquesta comunitat. Homes barbuts que fan bromes sobre les seves esclaves mentre, de fons, se senten els crits, xiscles, esgarips, plors de noies que estan sent violades i torturades en aquell precís moment. Les imatges no són fortes. El so, sí. L’escena i el contrast entre les rialles i els xiscles de dolor és angoixant i vomitiu.

En el següent vídeo podeu veure els rostres de qui participa en un mercat d’esclaves sexuals. Les imatges no són violentes. Però si sabeu anglès i enteneu els subtítols, us asseguro que les aberracions que s’hi expliquen no us deixaran indiferents.

Què va passar l’agost de 2014 a Sinjar, en poques paraules

El 3 d’agost les tropes de l’Estat Islàmic arriben als pobles del districte de Sinjar, habitada pràcticament en la seva totalitat per yazidites. Poc abans, els peixmergues kurds, que eren l’única força de seguretat a la regió, havien partit i abandonat la població yazidita desarmada. Les autoritats kurdes no van informar la població de la seva deserció. En alguns pobles, la gent no va ser conscient del perill que assetjava fins que els terroristes ja eren a la població assassinant tothom que trobaven.

Els yazidites van fugir a peu cap a les muntanyes desèrtiques. Alguns no van tenir temps ni d’agafar aigua, ni de posar-se les sabates. Desenes de milers de persones es debatien entre la vida o la mort. Feia molta calor i, unes hores després de la fugida, alguns pares es van arribar a fer talls a les mans per donar de beure la seva pròpia sang a les criatures. (Us explico els detalls polítics d’aquell despropòsit en l’article Les minories de l’Iraq, víctimes i titelles).

Món àrab Pròxim Orient golf Pèrsic islam islàmic musulmans Alcorà Síria Iraq yaziditesImatge: Noies de religió yazidita que es manifesten contra el PDK de Massud Barzani mostren un cartell en àrab que diu “El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar”

Si voleu descobrir els motius que van portar els PDK a actuar d’aquella manera, heu de llegir Els yazidites ja no poden confiar en els kurds de l’Iraq. Aquest article em va valer la reprovació de nombroses persones i grups de suport al Kurdistan, que no van encaixar gens bé les meves crítiques als dos partits corruptes i autoritaris que governen el Kurdistan iraquià.

Voleu veure com marxaven els peixmergues dels pobles yazidites?

Els peixmergues van abandonar la zona sense previ avís. No van disparar ni un sol tret contra els milicians d’Estat Islàmic, que no van trobar cap resistència. En poques hores, milers d’homes van ser assassinats i unes 5.000 dones i nenes van ser segrestades. En alguns casos, amb van comptar amb la col·laboració dels veïns musulmans de les víctimes.

Les autoritats iraquianes tampoc no van mostrar el més mínim interès en els primers compassos del genocidi. Pel fer-vos una idea del poc interès de Bagdad per l’assumpte, mireu el vídeo següent: El 74è intent de genocidi del poble yazidita.

La senyora del vídeo resumeix a la perfecció i en només en dos minuts què passa al nord de l’Iraq. I ho explica tant bé que no cal saber àrab per entendre què diu i arribar a sentir el seu dolor. Es tracta de Fiyan Dakhil, una diputada yazidita del parlament iraquià que demana desesperadament ajuda als seus col·legues àrabs.

La diputada va explicar poques hores després de l’arribada dels terroristes a Sinjar que a l’Iraq hi ha un poble que agonitza a mans de l’Estat Islàmic i que no sap què ha de fer perquè el món, algú, els ajudi. Pel que fa als polítics encarregats de prendre decisions que se l’escolten, esperen que la senyora molesta finalitzi l’arenga i els deixi en pau.

Els únics que van reaccionar al genocidi van ser els kurds de l’altra banda de la frontera. Les Unitats de Protecció Popular (YPD YPG) arribats de Síria van plantar cara i van oposar certa resistència a l’avenç de l’Estat Islàmic. L’YPG és el braç armat del Partit de la Unió Democràtica del Kurdistan (PYD), la branca siriana del Congrés del Poble del Kurdistan (KGK) -antic Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK)-. Aquest grup està considerat per la Unió Europea com un grup terrorista.

#YazidiGenocide

Els yazidites duen a terme aquesta setmana una campanya de difusió per a commemorar el que ells anomenen 74 intent de genocidi del seu poble. El seu objectiu és aconseguir el suport de la comunitat internacional per a alliberar les més de 2.000 yazidites que encara estan segrestades, trobar els cadàvers de la resta de víctimes per a poder-los enterrar dignament, tancar les ferides i a prevenir un possible 75 intent d’extermini del seu poble.

Però em temo que el món no fa res en la bona direcció. Els yazidites necessiten dues coses: poder viure en pau a la seva terra i que es faci justícia.

El Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) del clan Barzani i les seves tropes s’encarreguen d’impedir la primera cosa. La majoria de yazidites encara viu en camps de refugiats i el PDK boicoteja el seu retorn als pobles de la plana de Nínive, que és on hi ha Sinjar. Pel que fa a la justícia, Europa hi ha intervingut per a impartir una mena de justícia prou peculiar.

Us en poso un exemple real: un home iraquià i la seva esposa alemanya van viatjar fa uns anys voluntàriament a l’Iraq per a treballar per la consolidació de l’Estat Islàmic. Un cop l’Estat Islàmic ha estat derrotat a l’Iraq, les autoritats han trobat proves que demostren que el matrimoni tenia dues esclaves yazidites, una nena de cinc (5) anys i la seva mare, a les quals torturaven. La nena va morir lligada a la reixa exterior d’una finestra de la casa dels seus captors. La temperatura va arribar als 50 graus i la nena de cinc anys va morir deshidratada.

Què ha fet Europa en aquest cas? Primer, ha deixat que l’assassina torni a Alemanya. Després, la policia ha capturat el marit a Grècia i l’ha extradit a Alemanya, on ha estat jutjat. Les autoritats europees han rescatat aquests dos individus d’un judici a l’Iraq i els han ofert una segona oportunitat que no mereixen. Això no és fer justícia.

El món civilitzat no pot tenir cap misericòrdia pels monstres de l’Estat Islàmic. No podem perdonar cap dels individus que van participar en la creació i expansió d’aquesta aberració, que va prendre prestat un nom amb llarga tradició per a atorgar-se una legitimitat que la majoria de musulmans rebutgen, però que també molts d’altres accepten.

Per això, trobo fora de lloc que algunes veus i mitjans gosin tractar com a víctimes les persones que han format part o han aplaudit els crims contra la humanitat que van tenir lloc contra la població iraquiana yazidita l’agost de 2014.

Fa uns anys vaig entrevistar Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri. Kanna em va explicar de forma prou clara per què el món no fa res contra aquesta mena d’injustícies: “Les forces multinacionals tenen la seva pròpia agenda i no els importa el que no hi figura. Volen que el procés polític tiri endavant a qualsevol preu i, de vegades, hi ha víctimes i alguns assassinats en el camí. No es preocupen de nosaltres perquè no posem cotxes bomba i no ens oposem a les forces de la coalició ni al procés polític. Em sap greu dir-ho, però només es preocupen dels que els creen problemes.”

Les autoritats iraquianes i kurdes es van encarregar que els yazidites fossin inofensius. Nosaltres no vam fer res per a protegir-los ni els vam oferir les eines per què es poguessin protegir. I això és el que els va impedir d’evitar la desgràcia. L’enèsima desgràcia. El 74è intent de genocidi del poble yazidita.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.

(1)Aquesta és la forma com Termcat i ésAdir escriuen yazidita. En cap diccionari apareix escrit amb -i- inicial. (torneu al principi de l’article).

3/8/2014 #YazidiGenocide

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic yazidites Iraq Kurdistan

Per a mi, el 3 d’agost de 2014 marca una fita en la història de la maldat humana. Aquell dia, gent molt dolenta va infringir a l’Iraq un dolor infinit sobre milers de persones innocents. He arribat a la conclusió que no cal posar-hi més adjectius. Quan llegiu els testimonis de les víctimes, us n’adonareu que les nostres paraules són sobreres. Que els nostres intents de descriure l’indescriptible no aporten res a aquest relat de terror.

El mal, el mal absolut, va arribar en forma d’homes armats el 3 d’agost de 2014 a Sinjar, al nord de l’Iraq. Jo no hi era, a Sinjar, el 2014. No hi he perdut família ni amics. Tanmateix, recordo els fets i sento les llàgrimes als ulls. Són llàgrimes de tristesa i, també, de ràbia. Primer, contra els iraquians que no van voler evitar l’extermini de la comunitat yazidita de l’Iraq(1). Segon, contra els europeus que, per ignorància, relativitzen el mal infringit per Estat Islàmic fins al punt d’afirmar que els botxins també són víctimes… d’ells mateixos.

(més…)

Comença el ramadà

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Ramadà musulmans golf Pèrsic

El mes islàmic de ramadà, que enguany comença la nit del diumenge 5 de juny al dilluns 6

ramadà 2015 (18 juny – 17 juliol)
ramadà 2016 (06 juny – 05 juliol)
ramadà 2017 (27 maig – 25 juny)
ramadà 2018 (16 maig – 14 juny)
ramadà 2019 (06 maig – 04 juny)
ramadà 2020 (23 abril – 23 maig)

… és moltes coses: dejuni, introspecció, llegir l’Alcorà, fer l’almoina i les pregàries a les mesquites, sopar amb la família, plegar abans de la feina, moltes hores de televisió… Però, sobretot, és una celebració i un moment molt especial pels més petits de la casa. De fet, per a milions de nens el ramadà és, per sobre de tot, el que podeu veure en aquests anuncis de televisió:

(més…)

Publicat dins de arabislam, Islam i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La devoció a Sant Jordi dels cristians d’Egipte

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Síria alcorà sunnites xiïtes Sant Jordi Egipte Caire cristians

Hosni Mubàrak va presidir Egipte durant 30 anys però mai no va trepitjar la catedral de Sant Marc del Caire, ni pel Nadal ni per Pasqua. Com a molt, es limitava a felicitar els representants de l’Església egípcia per telèfon. No mal interpreteu l’actitud de l’exdictador. No responia al seu laïcisme, sinó a una voluntat de marcar distàncies amb la religió minoritària del país.

Per la seva banda, l’actual president es va dignar a desplaçar-se l’any 2014 fins a la Catedral per a felicitar personalment la Pasqua al Papa copte Tawadrus II. Aquella visita va tenir lloc en el marc de la campanya de les eleccions que poques setmanes després van portar el general Sissi a la presidència. Encara hem de comprovar si aquell gest responia a un canvi d’actitud de les autoritats respecte dels cristians o, simplement, era un acte promocional.

De fet, la religió va jugar un paper significatiu en el sentit del vot en aquelles eleccions presidencials, com explico a Les claus del vot egipci. Tot i així, res no fa en pensar que la situació dels cristians del Pròxim Orient en general, ni dels cristians egipcis en particular, hagi de millorar, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern.

Malgrat tot, avui els cristians d’el Caire oblidaran per un moment les adversitats per a celebrar una de les dates més assenyalades del seu calendari: la Diada de Sant Jordi.

(més…)

Publicat dins de arabislam, Cristians, Egipte i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Arriba la primavera: els vincles entre la Setmana Santa i el cap d’any a l’Iran i el Kurdistan

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Saddam Hussein Bush Bagdad Iraq

Hem deixat l’hivern enrere i el món sencer es prepara per a celebrar l’esclat de vida que és la primavera. Quan comencin a pujar les temperatures i floreixin els cirerers, hi haurà gent a l’Extrem Orient que visitarà els parcs públics per a contemplar les primeres flors de la temporada, als països d’Euràsia representaran l’entrada en una nova època amb un salt purificador sobre una foguera, mentre que a bona part d’Occident se celebrarà la resurrecció d’un Déu martiritzat que va morir per a reviure tres dies després.

En alguns casos, la voluntat de celebrar l’entrada en una nova estació està reforçada pel fet que aquesta coincideix amb l’inici d’un any nou. Aquest és el cas de països com l’Iran o el Kurdistan, que estrenen els anys 1398 i 2631, respectivament. Pel que fa a països asiàtics com el Japó, no canvien d’any, però al març es posa fi al curs acadèmic i polític abans de marxar de vacances.
(més…)

Campanya contra l’assetjament sexual al Marroc: “no em callo”

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic
Imatge: Cartell de la campanya Masaktach contra l’assetjament sexual al Marroc.

Amb motiu de l’entrada en vigor al Marroc de la llei sobre la lluita contra la violència contra les dones, el grup d’activistes Masaktach ha iniciat una campanya de conscienciació i denúncia per tot el país. Primer a Internet, amb l’etiqueta #ila_dsser_seffri (si et falta al respecte, xiula) i #masaktach (no em callo) i després als carrers de les principals ciutats repartint xiulets. La campanya anima les dones denunciar i fer visibles els casos d’assetjament. A xiular, literalment, per denunciar-los i demanar ajuda, si és necessari.

El segon cap de setmana de novembre se’n van distribuir 20.000 a Rabat, Casablanca, Marràqueix, Tetuan i Beni Mel·lal. Tot i que Beni Mel·lal no és una localitat gran, Masaktach hi ha estat darrerament molt actiu ajudant la família d’una noia de 17 anys que va ser segrestada, torturada i violada durant dos mesos per un grup de 12 homes, el judici contra els quals ha començat aquesta tardor.

(més…)

Publicat dins de arabislam, General, Marroc, Música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Ahwaz, una nació sense estat ni aigua potable

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Iran
Imatge: L’aire d’Ahwaz és un dels més irrespirables del planeta.

Khuzestan és una província iraniana que disposa d’importants recursos naturals i on hi ha l’únic riu navegable del país. Tanmateix, és un dels llocs més inhòspits del planeta. Els darrers anys, mitjans de tot el món s’han fet ressò dels greus problemes mediambientals que l’amenacen: les altes temperatures i els nivells de contaminació són extrems i, per això, està considerada la regió més calorosa i una de les més insalubres del món.

La situació és dramàtica, però les autoritats perses no fan tot allò que haurien de fer per a corregir-la perquè, entre d’altres coses, la regió està habitada per una minoria ètnica sotmesa a un pla de marginació i repressió per part de l’Estat. Es tracta dels ahwazis àrabs, que anomenen el seu país Ahwaz.

(més…)

Publicat dins de arabislam, economia, General, Iran i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

El 97% de l’aigua de la Franja de Gaza està contaminada

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Palestina Israel aigua

Les agències humanitàries alerten que la població palestina de la Franja de Gaza és a les portes de l’abisme. Històricament, aquest territori de 40 quilòmetres de llarg per 12 d’ample situat a la riba de la Mediterrània havia estat cobdiciat pels imperis a causa dels seus recursos hídrics. Però el conflicte entre palestins i israelians de les darreres dècades ha transformat la vida a Gaza en una difícil gesta plena d’obstacles.

Darrerament, les condicions de vida s’han deteriorat paradoxalment a causa de l’escassetat d’aigua potable. Això fins al punt que l’ONU afirma que si la situació no millora, cap al 2020 Gaza podria esdevenir un territori inhabitable.

(més…)

Aïd al-Adha عيد الأضحى o la festa islàmica del sacrifici

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Aid al-Adha
El sacrifici d’Issac, de Caravaggio

Els musulmans de tot el món celebren aquesta setmana l’Aïd al-Adha (عيد الأضحى) que és una de les principals festivitats del calendari islàmic. A casa nostra es coneix com la festa del sacrifici i té lloc en el tercer dia dels cinc que dura la peregrinació major a la Meca, o hajj.

Com en totes les grans festes, durant l’Aïd les persones surten, troben els amics, mengen plegats i es conviden els uns als altres. Això és el que explica amb un gran sentit de l’humor la jordana Lina Abu Rezeq en el següent vídeo. En aquesta mena de felicitació de l’Aïd ens dóna el seu punt de vista sobre algunes de les tradicions que gaudirà i, alhora, haurà de patir aquests dies: les llargues visites dels amics i dels familiars, les queixes per la pujada dels preus dels productes vinculats a la festa, el sacrifici del xai…

(més…)

Publicat dins de arabislam, Islam i etiquetada amb | Deixa un comentari

Mehmet Siginir: “Erdogan quiere impedir que el movimiento Gülen tenga éxito en la difusión de una versión moderada y moderna del islam”

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Síria Kurdistan Turquia
Imagen: Mehmet Siginir

Entrevista al activista turco exiliado en España seguidor del movimiento inspirado por el predicador Fethullah Gülen. En mayo de 2016, el gobierno turco incluyó en la lista de organizaciones terroristas a esta cofradía, que tiene millones de simpatizantes en Turquía y presencia en 160 países.

Mehmet Siginir no estaba metido en política, pero en 2015 perdió su trabajo por motivos políticos. Poco después tuvo que huir de su país para evitar la prisión. Ha creado la Plataforma Pro Derechos y Libertades para denunciar la degradación de la democracia y el deterioro de las libertades en lugares como Turquía.

La situación de su país es muy delicada. Los datos de la ofensiva del presidente turco Recep Tayyip Erdogan y su entorno contra los seguidores del movimiento social Gülen son aterradores:

Más de 174.000 detenidos y 138.000 personas despedidas del trabajo. Se han clausurado 1.043 escuelas privadas, 1.229 fundaciones y asociaciones, 35 instituciones médicas, 15 universidades y 19 sindicatos. Se han cerrado 149 medios de comunicación y 4.424 jueces y fiscales han sido cesados. (Lista completa de instituciones clausuradas por orden del parlamento el 23 de julio de 2016). En cuanto a los periodistas, 184 han sido detenidos, 60 condenados y 142 están en busca y captura.

Con motivo del mes islámico de ramadán, Siginir visitó Barcelona para participar en una mesa redonda sobre el ayuno y la oración con representantes de la religión sikh y de la confesión católica. Entrevistamos Siginir antes de este acto interconfesional organizado por Casa Turca de Barcelona.

(més…)

Publicat dins de arabislam, Islam, Turquia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

The first gay love song of the Arab pop?

مشروع ليلى Mashrou Leila (Night Project or Leila’s Project, depending on whether you consider that Leila is a girl-name or not) is a pop band formed in Beirut in 2008. Its creation has been a pleasant surprise in the Arab art scene. Its songs are good for international pop standars and its members are truly and independent artists that exercice their freedom of speach with the only limit imposed by their own creativity. And, yes, they do that in the Middle East.

One of the topics in its first album is a love story between two men. The song in question is called شم الياسمين Smell the Jasmine. The lyrics play with the ambiguity of the traditional Arabic poetry, in which the authors may use male pronouns to refer to their beloved women. The ambiguity ends when the male protagonist of the song says he would like to be the other man’s woman.

In addition, the singer of the group, Hamed Sinno, is probably the first Lebanese singer who has publicly declared himself a gay. He says that “someone had to do it.” Hamed had no problem in ardently displaying the rainbow flag during their first big concert at the Byblos International Festival 2010. It is rumored that the Prime Minister at that time, Saad Hariri, attended, but left after half an hour quite disgusted with some of the lyrics and the messages of the band.

Bellow you can listen and read the lyrics in Arabic and English to Smell the Jasmine and another of their hits: Fasateen.

(més…)

Mehmet Siginir: “Erdogan vol impedir que el moviment Gülen tingui èxit en la difusió d’una versió de l’islam moderada i moderna”

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Síria Kurdistan Turquia
Imatge: Mehmet Siginir

Entrevista a l’activista turc exiliat a Espanya seguidor del moviment inspirat pel predicador Fethullah Gülen. El maig de 2016, el govern turc va incloure en la llista d’organitzacions terroristes aquesta confraria, que té milions de simpatitzants a Turquia i presència a 160 països.

Mehmet Siginir no estava ficat en política, però el 2015 va perdre la feina per motius polítics. Poc després va haver de fugir del seu país per evitar la presó. Ha creat la Plataforma Pro Drets i Llibertats per a denunciar la degradació de la democràcia i el deteriorament de les llibertats en països com Turquia.

La situació del seu país és molt delicada. Les dades de l’ofensiva del president turc Recep Tayyip Erdogan i el seu entorn contra els seguidors del moviment social Gülen són esfereïdores:

Més de 174.000 detinguts i 138.000 persones acomiadades de la feina. 1.043 escoles privades, 1.229 fundacions i associacions, 35 institucions mèdiques, 15 universitats i 19 sindicats clausurats, 149 mitjans de comunicació tancats i 4.424 jutges i fiscals cessats. (Llista completa d’institucions clausurades per ordre del parlament el 23 de juliol de 2016). Pel que fa als periodistes, n’hi ha 184 de detinguts, 60 de condemnats i 142 en cerca i captura.

Amb motiu del mes islàmic de ramadà, Siginir ha visitat Barcelona per a participar a en una taula rodona sobre el dejuni i l’oració amb representants de la religió sikh i de la confessió catòlica. Vam entrevistar Siginir abans d’aquest acte interconfessional organitzat per Casa Turca de Barcelona.

(més…)

Publicat dins de arabislam, General, Turquia i etiquetada amb , | Deixa un comentari