Ara mateix, sembla que el conflicte polític i social no es pugui resoldre per vies pacífiques. No existeix cap diàleg entre les parts i les úniques propostes factibles són les que aposten per incrementar l’ús de la violència per esclafar el rival. De fet, les crides a la reconciliació cada cop són més febles i menys escoltades. Des de la comunitat sunnita, les úniques veus que es fan sentir són les que ens arriben de la cúpula del règim i dels grups sunnites més radicals. És a dir, dels antixiïtes partidaris de la dictadura.
Pel que fa als opositors, troben d’allò més justificat l’ús habitual dels còctel Molotov, el llançament dels quals ja forma part de la rutina diària de les protestes, i de l’eslògan “Disposat a morir per Bahrain”. Paral·lelament, els darrers dies han esclatat diverses bombes de fabricació casolana. Han estat massa explosions com per obviar l’amenaça de l’esclat d’un front de lluita armada clandestina.
En les circumstàncies que afecten avui Bahrain, el diàleg entre el govern i l’oposició és pràcticament impossible. El règim pretén que l’oposició accepti la constitució de 2002, que afebleix considerablement el poder del Parlament, és a dir, de la majoria demogràfica xiïta. Per la seva banda, els grups progovernamentals també volen ser a la taula de negociació, cosa que els opositors no acceptaran de cap manera.
A més, els grups progovern exigeixen la fi total de la violència abans de seure a parlar, cosa que ningú no pot garantir. Mentrestant, el govern insisteix a parlar només amb el principal partit xiïta, cosa que no volen els altres grups opositors ni els sunnites prorègim.
L’esclat de violència d’aquests darrers mesos ens dóna una idea de fins a quin punt s’han trencat els ponts de diàleg. Tot va començar quan, l’any passat, el príncep hereu va presentar un nou programa de reformes. La resposta popular a la proposta va ser contundent i va obviar l’intent de reforma per exigir directament la caiguda de la monarquia i del règim. El pare del príncep, l’actual rei, va fer un moviment similar entre el 1999 i el 2002, quan va endegar una sèrie de febles reformes destinades a mantenir la seva família en el poder.
A part de l’oposició i de les forces del règim, hi ha un tercer grup amb un pes molt important en la societat de Bahrain: els sunnites més fidels a l’statu quo, que exigeixen al rei més mà dura amb els opositors. Aquests grups van ser notícia al gener, quan els tribunals van cedir davant la pressió internacional i van suspendre la pena de mort a dos activistes condemnats per la mort de dos policies. Aleshores, els sunnites més radicals van replicar les autoritats amb missatges incendiaris i van manifestar-se per mostrar la seva indignació.
Paral·lelament, la casa reial fa anys que viu una guerra interna pel poder que enfronta el rei i el príncep hereu amb els seus familiars que ocupen càrrecs polítics i militars. O això és el que ens volen fer creure. L’actual príncep hereu es mostra en públic com una figura reformista i dialogant, enfrontat al primer ministre, que és un home molt dur (a Bahrain això vol dir enemic de la democràcia i dels xiïtes) i un gran amic de l’Aràbia Saudita.
Precisament el país veí és el que té més a dir en la crisi de Bahrain. Les decisions preses a Riad tenen un pes molt fort en les polítiques del règim de Manama, que no deixa de ser un satèl·lit dels saudites. Fins al punt que, per exemple, el rei de Bahrain ha donat via lliure perquè els saudites explotin les reserves de petroli d’Abu Safah que hi ha entre els dos països, a canvi de rebre la meitat del petroli que s’hi produeixi. De fet, Bahrain ha renunciat oficialment a la sobirania d’aquest territori, tot i que disposa de poques reserves de petroli, en comparació amb els altres països de la regió, i que depèn energèticament de l’Aràbia Saudita, país des del qual arriba bona part del petroli que refina. De totes maneres, molts consideren que l’Aràbia Saudita explota el petroli d’aquest jaciment només per fer un favor, perquè no el necessita. Els saudites han tingut els darrers temps altres gestos de favor cap al rei de Bahrain que han posat en evidència l’ascendent de Riad sobre el regne veí, com l’enviament, ara fa un any, de tropes i carros blindats per reprimir les manifestacions de Manama.
El desplegament de forces estrangeres a petició del govern de Bahrain, són una de les mostrés més evidents que l’única recepta que aplica el règim per estabilitzar el país és l’ús de la força. Habitualment ho ha fet amb la complicitat dels saudites i, aquesta setmana, amb la de la Fòrmula1 i dels mitjans que en fan seguiment. No creieu que si el govern de Manama ha negat les acreditacions a periodistes independents i de diversos mitjans de comunicació, la resta de mitjans haurien de renunciar a cobrir un acte que la majoria del poble de Bahrain interpreta com un acte de propaganda de la dictadura?
Per tal d’entendre l’origen del conflicte i l’actual onada de violència a Bahrain, les relacions entre els saudites i el règim de Manama, i les simpaties dels opositors per l’Iran, convé fer una ullada a la història de Bahrain de les darreres dècades i al procés polític iniciat pel rei Hamad el 1999.
Fa prop de deu anys que vaig començar a escriure sobre la situació a Bahrain. He recuperat dos reportatges que exposen l’origen de la rivalitat religiosa entre sunnites i xiïtes i fan un repàs al procés polític des de l’arribada al poder de l’actual rei. Els dos articles van ser publicats el 2003 i el 2006 al Temps i l’Avui, dos dels pocs mitjans de comunicació europeus que, ja aleshores, feien seguiment de l’actualitat de Bahrain.
Democràcia per decret a Bahrain (El Temps, 2003)
En els darrers vint anys, Bahrain ha viscut temps difícils, dirigit amb mà de ferro per un xeic autoritari i despòtic. Ara, en un gest sense precedents al món àrab, el seu successor ha imposat la democràcia per decret. Com passa sovint, però, el nom no sempre fa la cosa.
L’octubre de 2002 es que es van celebrar eleccions generals a Bahrain, arxipèlag de 33 illes situat al bell mig del golf Pèrsic. En un estat encara massa controlat per la família reial, el més important no van ser els resultats, sinó la convocatòria d’eleccions lliures al Parlament obertes a homes i dones. Tot i que alguns partits van boicotejar-les perquè consideren que lligar la monarquia als canvis democràtics és una manera de guanyar-se les simpaties del poble i perpetrar el govern de la família Al Khalifa.
Les experiències electorals anteriors a la regió, a Qatar i Kuwait, no tenen res a veure amb els canvis democràtics que està introduint el rei Hamad de Bahrain, que ha promès passar del règim autocràtic del seu pare a una monarquia parlamentaria en què el monarca exercirà un paper simbòlic. Tot plegat va començar el mes de març de 1999, quan va morir el xeic Issa bin Salman Al Khalifa, que havia dirigit l’estat amb mà de ferro des de la independència dels britànics el 1971, al qual va succeir el seu fill, Hamad bin Issa Al Khalifa.
Els darrers vint anys, Bahrain ha viscut temps difícils i el xeic Hamad vol posar punt i final a les inestabilitats polítiques i socials que han afeblit l’economia de l’arxipèlag. Per això, al febrer de l’any 2001 va organitzar un referèndum sobre la instauració d’un parlament democràtic i sobre la monarquia. Amb el 98,4% dels vots a favor, el xeic Hamad s’autoproclamà rei i convocà eleccions municipals i legislatives per al maig i l’octubre de l’any passat, respectivament.
Règim autoritari
Bahrain és un estat amb unes característiques molt específiques, econòmicament i socialment, que el diferencien de la resta de les monarquies del golf Pèrsic. Disposa d’unes reserves de gas natural discretes en comparació als seus veïns, dels quals rep uns subsidis que representen la cinquena part del pressupost nacional. A diferència dels estats de la regió, els ciutadans de Bahrain han de realitzar treballs manuals i l’índex d’atur arriba al 30%.
La majoria dels 660.000 habitants de Bahrain és xiïta i és governada per una família reial sunnita formada per uns 3.000 membres. Tradicionalment, els xiïtes han patit una política de discriminació que els impedia accedir a llocs de responsabilitat. Tot i així, els primers moviments d’oposició al règim van ser formats per sunnites amb idearis socialistes i panarabistes. Posteriorment, els xiïtes, inspirats per la revolució islàmica de l’Iran de 1979, també es van enfrontar a l’estat de forma organitzada.
El 1975, dos anys després de les primeres eleccions parlamentàries, el xeic Issa, va haver de fer front a la insistència dels grups opositors, que reclamaven reformes polítiques. En un altre front, es va enfrontar al Parlament, que li demanava explicacions sobre l’ús dels fons de l’estat i que va rebutjar la llei que permetia l’empresonament arbitrari de qualsevol persona per un període de tres anys renovable. El xeic va posar fi al control que la cambra exercia sobre la seva política abolint l’assemblea. El malestar latent derivat d’aquests fets va dur a una veritable rebel·lió, anomenada aquí també Intifada. Aleshores, el xeic va encetar una cacera de bruixes que va dur en algun moment o altre 25.000 persones a la presó i 200 líders opositors a l’exili.
Tot i que en l’oposició al règim militaven ciutadans sunnites i xiïtes, el xeic va centrar tota la repressió sobre aquest segon grup i, entre altres mesures, els va prohibir l’accés a les forces de seguretat i l’exèrcit. Per guanyar-se el suport occidental, el Govern assegurava que el descontent popular era, en realitat, una revolta dels islamistes fonamentalistes que rebien ajuda de la República Islàmica d’Iran. D’altra banda, la inestabilitat política va fer que moltes empreses estrangeres fugissin del país, la qual cosa va significar per a Bahrain, que basa la seva economia en els serveis, l’empobriment de la classe mitjana. I, de retruc, es va fer més evident la corrupció i la repressió del règim.
Gir democràtic
Amb aquest panorama, el xeic Hamad, amb la mort del seu pare, no va tenir cap altra alternativa que proposar alguns canvis. Desprès del referèndum va sorprendre tothom permetent la tornada de tots els exiliats i l’alliberament de tots els presos polítics.
En proclamant-se rei va voler separar el poder executiu de la seva persona, però encara esta lluny d’aconseguir-ho. Dins la família reial ha trobat una forta oposició a l’aplicació de les reformes. El seu oncle, germà de l’anterior xeic, és el cap visible dins el mateix Govern de l’oposició als canvis. Els Al Khalifa temen perdre poder, però, de fet, és més que evident que en perdran, perquè fins ara el mantenien en exclusiva.
Malgrat tot, el novembre del 2000, el ministre de Justícia, el xeic Abdakah bin Khalid Al Khalifa va dirigir la redacció d’uns Estatuts Nacionals que proposaven una sèrie de canvis constitucionals, entre els quals destacava la celebració d’eleccions i la instauració de la monarquia. A més, es va establir un sistema bicameral, amb una cambra baixa escollida en eleccions lliures i directes, i una cambra alta o consell consultiu d’experts designats pel govern.
Les dues cambres compartien el poder legislatiu. Va quedar establert que l’òrgan escollit controlava el govern i podria exercir el veto al poder, de manera que, sobre el paper, s’impedia que l’executiu pogués interferir en el procés legislatiu. Malgrat tot, els Estatuts Nacional no donaven detalls sobre les funcions exactes de les dues cambres ni contenien prescripcions per a resoldre conflictes entre elles, deixant la porta oberta a la intervenció del monarca per resoldre els conflictes al seu favor.
A més, els Estatuts també proposaven la separació de poders, però el rei va seguir al capdavant dels poders legislatiu, executiu i judicial i conservava l’autoritat per nomenar i destituir el primer ministre i el gabinet. Els cossos i forces de seguretat, amb un llarg historial d’abusos dels drets humans, romanien operacionals sota un familiar del rei reconegut per la defensa de la mà dura contra els opositors: el ministre de l’Interior, el xeic Muhammad bin Khalifa Al Khalifa.
Tot i això, finalment, el 24 d’octubre de 2002, es van celebrar les eleccions a la cambra baixa, on 3 dels seus 40 membres van ser escollits per l’actual govern amb l’argument de garantir la presència de les dones i les minories. Tots els homes i les dones de més de vint anys van poder votar i ser candidats en aquestes primeres eleccions generals des de 1973. Uns mesos abans, a les municipals de maig s’hi van presentar 306 candidats, entre els quals hi havia 30 dones. A les generals de l’octubre hi havia 174 candidats per a 37 escons, 8 dels quals eren dones. En tots dos comicis van sortir guanyadors els candidats independents i els islamistes moderats, que van centrar la campanya electoral en el greu problema de l’atur i en la possibilitat de concedir la nacionalitat a 10.000 dels estrangers residents a Bahrain.
Esperances de futur
Malgrat les limitacions, és cert que per primera vegada en la historia moderna del país els membres de l’oposició podien expressar la seva opinió sense ser detinguts. Aquest va ser un considerable pas endavant en la tradicional intolerància a les critiques als dirigents de Bahrain. A més, el Govern va autoritzar l’aparició de dos nous diaris. D’altra banda, i en un àmbit més social, la societat civil es va rejovenir, com ho demostra l’activitat de moltes noves associacions i grups polítics, com una nova societat de drets humans, un comitè que s’oposava a la normalització de les relacions amb Israel i, fins i tot, un grup de protecció dels gats. Mentre que diverses associacions de dones van anunciar la seva intenció de crear la Unió de Dones de Bahrain.
Però no tothom veu amb bons ulls els canvis. Veus opositores diuen que les reformes tracten de distreure l’atenció de la crisi de legitimitat dels governants, que se suma a una altra d’econòmica. Afirmen que el règim cedeix parcel·les de poder en àmbits que s’encarreguen dels afers rutinaris de govern, mentre s’asseguren el control dels assumptes importants, i diuen que lligar la monarquia als canvis democràtics es una manera de guanyar-se les simpaties del poble i perpetuar el govern de la família Al Khalifa.
La convocatòria d’eleccions municipals i generals va ser un nou pas cap a la democratització del país, però des de l’oposició criticaven que després d’anunciar les grans reformes, aquestes van patir retallades massa importants per a mantenir l’optimisme. Per això alguns grups polítics van boicotejar les eleccions legislatives de l’octubre.
Al golf Pèrsic, només a Bahrain, Qatar i Kuwait s’havien gosat convocar eleccions obertes, amb limitacions i restriccions com la prohibició dels partits polítics, i el vot exclusivament masculí en el cas de Kuwait, però al cap i a la fi van significar, sens dubte, un avenç sense precedents a la regió.
Reportatge publicat al setmanari El Temps l’abril de 2003
Tres anys després, aquesta era la meva anàlisi del procés iniciat pel rei Hamad el 1999:
Els greuges xiïtes (Avui, 2006)
L’enfrontament sectari entre musulmans sunnites i xiïtes iraquians és la mostra més sagnant d’un conflicte religiós que afecta tota la regió. Molt a prop de l’Iraq, a l’arxipèlag de Bahrein, els sentiments també són a flor de pell per la frustració de la majoria xiïta, que ha vist com les promeses d’igualtat entre comunitats fetes pel rei sunnita Hamad en assolir el poder el 1999 han quedat en paper mullat.
Per això, ningú ja no considera estrany que els vespres del cap de setmana grups de joves cremin pneumàtics i tallin els carrers de les localitats properes a la capital. Les protestes són petites, però la seva periodicitat dóna una idea del malestar d’una part important de la població xiïta, que tradicionalment ha patit la discriminació de les autoritats.
Durant la primera meitat del segle XX, sunnites i xiïtes desafectes s’enfrontaven al règim sota la bandera del panarabisme. Però a partir del triomf el 1979 de la Revolució Islàmica a l’Iran, els xiïtes es van alçar i el conflicte va derivar en enfrontaments que van forçar la sortida de moltes empreses estrangeres i van perjudicar seriosament l’economia del país, que a diferència dels seus veïns, només compta amb unes discretes reserves de gas natural.
El xeic Hamad bin Issa al-Khalifa volia posar fi a la inestabilitat i va prometre passar del règim autocràtic del seu pare a una monarquia parlamentària en la qual el rei havia d’exercir un paper simbòlic. Aquell any, es va organitzar un referèndum sobre la instauració d’un Parlament democràtic i la substitució de l’emirat per la monarquia. Amb el 98,4% dels vots a favor, Hamad es va proclamar rei i va convocar eleccions per al 2002. Va alliberar tots els presos polítics, va permetre la tornada dels exiliats, va reformar la Constitució, va instaurar un sistema bicameral i va garantir la separació de poders.
Però els xiïtes, que representen prop de dos terços dels 690.000 habitants, encara no s’han vist beneficiats per les mesures anunciades. “Ara som lliures per parlar, però no hi ha diàleg”, es lamenta el màxim líder xiïta del país, el xeic Issa Qassem, preocupat perquè cada cop més joves xiïtes radicalitzen les seves posicions polítiques i religioses.
D’acord amb el Centre pels Recursos Humans de Bahrein, només el 18% dels funcionaris són xiïtes i moltes posicions en les forces de seguretat són ocupades per estrangers sunnites de Iemen, Jordània, Síria o el Pakistan. L’oposició està convençuda que això respon a l’estratègia del règim d’atorgar la nacionalitat a un gran nombre d’estrangers per decantar la balança demogràfica a favor dels sunnites. De fet, aquesta ha estat una política present des del segle XVIII, quan els Al Khalifa van convidar a immigrar diverses tribus sunnites de la península Aràbiga, que van desplaçar els residents. Ara només queden unes cinquanta de les 313 localitats xiïtes que hi havia aleshores.
Segons els crítics amb el règim, després de cinc anys de transició s’ha pogut comprovar que les tímides reformes tenien per objectiu distreure l’atenció de la crisi econòmica i de legitimitat dels governants. L’atur supera el 15% i alguns preveuen que, si tot segueix igual, d’aquí a set anys arribarà al 35%. Per això, l’oposició ha reprès la campanya de pressió sobre el govern de cara a les eleccions generals de la tardor. Al març es va fer una manifestació a Manama, la capital, que tot i haver estat prohibida, va aplegar 7.000 persones. La marxa la van organitzar grups xiïtes, el col·lectiu més sensibilitzat contra les injustícies del règim i el que té més capacitat de mobilització.
Les properes eleccions seran una prova de foc per als candidats oficialistes, després que alguns grups xiïtes van boicotejar els comicis del 2002.
Enmig de tanta crispació, apareixen algunes propostes destinades a combatre la divisió sectària i acostar les comunitats. El ministeri d’Afers Islàmics estudia des de fa unes setmanes la possibilitat d’identificar les noves mesquites com a lloc de culte islàmic, sense especificar si són sunnites o xiïtes. Ara caldrà veure si la proposta arriba a temps o si els fidels dels dos grups ja són massa lluny per trobar punts de contacte.
Reportatge publicat al diari Avui el 30 de maig de 2006
Autor: Jordi Llaonart