lnterpretant el món àrab i l'islam

Les agències humanitàries alerten que la població palestina de la Franja de Gaza és a les portes de l’abisme. Històricament, aquest territori de 40 quilòmetres de llarg per 12 d’ample situat a la riba de la Mediterrània havia estat cobdiciat pels imperis a causa dels seus recursos hídrics. Però el conflicte entre palestins i israelians de les darreres dècades ha transformat la vida a Gaza en una difícil gesta plena d’obstacles.

Darrerament, les condicions de vida s’han deteriorat paradoxalment a causa de l’escassetat d’aigua potable. Això fins al punt que l’ONU afirma que si la situació no millora, cap al 2020 Gaza podria esdevenir un territori inhabitable.

(més…)

Hem començat l’any participant en el programa En guàrdia de Catalunya Ràdio dedicat a Lawrence d’Aràbia i el centenari de la conquesta d’Àqaba. Hi vam parlar de la persona i la personalitat de Lawrence, de la revolta àrab i del paper que van jugar les tribus d’Aràbia en la guerra europea contra els turcs, de la caiguda de l’Imperi Otomà, dels acords britànics amb França, la comunitat jueva d’Anglaterra i els àrabs, al capdavant dels quals hi havia el xerif de La Meca…

(més…)

Algunes agències de notícies cristianes s’han fet ressò de la preocupant proliferació a Israel de pintades anticristianes en llengua hebrea aparegudes en edificis i oficines de diverses congregacions. Sembla que tothom atribueix les malediccions, les amenaces i les blasfèmies d’aquests grafits a la visita que el Papa Francesc farà aquesta setmana a Terra Santa. De fet, molts jueus aprofitaran aquests dies per a recordar-nos que estan convençuts que l’expulsió d’Israel de tots els no jueus és mitzva, és a dir, un manament diví.

En canvi, els ha passat per alt la guerra bruta, i fins al moment fallida, que les autoritats israelianes han llençat per a allunyar els palestins cristians dels seus compatriotes musulmans, i la conseqüent ràbia que la seva ineficàcia ha provocat en alguns sectors de la dreta israeliana.

(més…)

(article publicat el 20/11/2012)
En les properes hores* es firmarà al Caire un alto alto-el-foc per aturar l’intercanvi de míssils de la darrera setmana entre Israel i Hamàs que deixarà totes les parts satisfetes. De fet, els uns i els altres diran que n’han sortit victoriosos: els egipcis, perquè conserven la capacitat de fer de mediadors; els israelians, perquè una vegada més, han deixat clar que qui els amenaça s’arrisca a un contraatac fulminant; i Hamàs, perquè interpreta l’enèsima desgràcia que pateix la seva població com una victòria sobre Israel, que ha renunciat a fer una incursió terrestre sobre la Franja. (Descripció de la situació que es va produir el 2012, vàlida també per la fi de l’ofensiva sobre Gaza de 2014).

Això, tot i que el balanç de la setmana de bombardejos sobre Gaza ha fet 130 morts, més o menys les mateixes persones que van perdre la vida la setmana que vaig escriure, ja fa temps, Macabre serial palestí a Gaza. (Dades de l’ofensiva sobre Gaza de 2012. En l’ofensiva del 2014 els morts palestins van superar els 800). A Palestina, la història es repeteix tant sovint i les desgràcies se semblen tant les unes a les altres, que han convertint les vides dels seus habitants en una calamitat perpètua.

De fet, fa molt de temps que la vida a Palestina està immersa en una espiral fomentada i reforçada per molts elements exteriors i els seus col·laboradors interiors, que massa sovint han usat els palestins de conillets d’índies i de titelles en les seves guerres pel poder regional.

Una de les poques persones públiques àrabs que s’ha adonat d’aquest fet i que s’ha atrevit a denunciar-ho públicament, per escrit i en entrevistes als mitjans, és el periodista kuwaitià Ahmad Sharraf. No és gens comú trobar un àrab que responsabilitzi en la mateixa mesura Israel i Hamàs de les darreres desgràcies que han colpit els palestins. Per això, he trobat convenient resumir la seva posició sobre el conflicte a Palestina en el següent article:

(més…)

En comptades ocasions m’he decidit a escriure sobre Palestina i Israel. En general, crec que els lectors europeus ja estan prou ben servits de notícies i de les opinions dels experts en el tema.

Tot i això, després de tants anys al Pròxim Orient, he hagut d’escriure alguna cosa al respecte. Una de les quals és l’article publicat a l’Avui que podeu llegir a continuació.

Un dels aspectes que m’entristeix i em desespera de Palestina, depèn del moment, és la comprovació que els comptadíssims canvis que s’hi produeixen són per empitjorar la situació. De fet, el següent article podria haver estat escrit ahir, l’any 2000 o al segle passat. De fet, com la situació no canvia, podrien tornar a publicar l’article l’any que ve i jo no hi hauria de retocar ni una sola coma.

(més…)

En ocasions, quan parlem de conflictes tan llunyans com, per exemple, les guerres del Pròxim Orient, podem cometre la imprudència d’oblidar que, en el fons, estem analitzant els sentiments, la vida i la mort d’éssers humans. No podem passar per alt que les xifres, la macroeconomia, les infraestructures i l’alta política estan creades, en definitiva, per persones i dirigides a les persones.

Un dels exemples més clars de la impersonalització de la tragèdia aliena és la coneguda expressió “efectes col·laterals”, que molts polítics han usat en temps de guerra per a referir-se a la mort dels civils innocents que han tingut la mala sort d’interposar-se entre les bombes i els objectius militars.

Amb tot, si volem entendre el per què de segons quins conflictes, hem de mantenir un punt de fredor en aproximar-nos-hi que ens permeti no perdre de vista el context dels fets. És a dir, no és el mateix relatar una massacre de civils i implicar-se en el relat, que analitzar per què la massacre s’ha comès en aquell precís lloc i moment. Si algú vol entendre el per què d’una matança perpetrada en el marc d’una guerra, no n’hi ha prou amb saber que l’assassí és el dolent de la pel·lícula. Això és evident, però no explica res.

Tot això us ho comento perquè avui posaré en context un tema que desferma tota mena de sentiments i polèmica: la massacre de Sabra i Xatila, de la qual s’acompleixen aquesta setmana trenta anys. Va ser la pitjor massacre de la guerra civil del Líban, però no l’única.

(més…)

Un activista nord-americà propalestí ha agafat la càmera i s’ha passejat pels carrers de Jerusalem demanant a la gent “Where are you from?” -D’on ets?-. Entenc que el vídeo, que podeu veure al final d’aquest article, pretén denunciar l’aparent contradicció en el fet que molts israelians s’oposen al retorn dels refugiats palestins, tot i que ells mateixos no han nascut a Israel i són originaris d’Europa i els Estats Units.

El missatge del vídeo és clar. Amb tot, no sé fins a quin punt és admissible confondre el fet que els palestins tinguin dret a tornar al seu país, amb la legitimitat o la no legitimitat dels nous israelians de viure a Israel com a ciutadans de ple dret. Precisament molts palestins viuen com a estrangers en països d’acollida, com Jordània o el Líban, i lluiten des de fa dècades per rebre de l’Estat un tracte de ciutadans de ple dret.

(més…)

Amb molt pocs dies de diferència m’han arribat, per diverses vies, dos reportatges dirigits per gent d’aquí sobre la difícil situació que es viu al Sàhara Occidental i a Palestina. L’un parla del conflicte polític amb el Marroc, en general. L’altre relata els esforços concrets d’un grup d’activistes per trencar el bloqueig a Gaza. Són moltes les diferències de contingut i de forma que separen aquests dos documents, però la gent amb la que n’he parlat no pot evitar tenir la impressió que tracten del mateix, de dos països amb històries paral·leles. En canvi, els àrabs que he consultat no donen el mateix tracte, ni valoren en els mateixos termes les situacions al Sàhara Occidental i Palestina. És a dir, el que em diuen allà no concorda amb els paral·lelismes que a Occident es tracen entre aquests dos pobles.

Atribueixo la diferent visió del tema al fet que, en general, els àrabs no coneixen la dura realitat del Sàhara, perquè els seus mitjans de comunicació, en referir-s’hi, no parlen de territoris ocupats, ni d’ocupació, ni informen del mur físic que travessa i divideix el seu territori. Això quan se’n parla.

(més…)