Voleu veure com ballen els caps d’Estat àrabs?
He trobat testimonis visuals de líders, presidents, reis, emirs i dictadors d’onze països àrabs…
Amb motiu de l’entrada en vigor al Marroc de la llei sobre la lluita contra la violència contra les dones, el grup d’activistes Masaktach ha iniciat una campanya de conscienciació i denúncia per tot el país. Primer a Internet, amb l’etiqueta #ila_dsser_seffri (si et falta al respecte, xiula) i #masaktach (no em callo) i després als carrers de les principals ciutats repartint xiulets. La campanya anima les dones denunciar i fer visibles els casos d’assetjament. A xiular, literalment, per denunciar-los i demanar ajuda, si és necessari.
El segon cap de setmana de novembre se’n van distribuir 20.000 a Rabat, Casablanca, Marràqueix, Tetuan i Beni Mel·lal. Tot i que Beni Mel·lal no és una localitat gran, Masaktach hi ha estat darrerament molt actiu ajudant la família d’una noia de 17 anys que va ser segrestada, torturada i violada durant dos mesos per un grup de 12 homes, el judici contra els quals ha començat aquesta tardor.
مشروع ليلى Mashrou Leila (Night Project or Leila’s Project, depending on whether you consider that Leila is a girl-name or not) is a pop band formed in Beirut in 2008. Its creation has been a pleasant surprise in the Arab art scene. Its songs are good for international pop standars and its members are truly and independent artists that exercice their freedom of speach with the only limit imposed by their own creativity. And, yes, they do that in the Middle East.
One of the topics in its first album is a love story between two men. The song in question is called شم الياسمين Smell the Jasmine. The lyrics play with the ambiguity of the traditional Arabic poetry, in which the authors may use male pronouns to refer to their beloved women. The ambiguity ends when the male protagonist of the song says he would like to be the other man’s woman.
In addition, the singer of the group, Hamed Sinno, is probably the first Lebanese singer who has publicly declared himself a gay. He says that “someone had to do it.” Hamed had no problem in ardently displaying the rainbow flag during their first big concert at the Byblos International Festival 2010. It is rumored that the Prime Minister at that time, Saad Hariri, attended, but left after half an hour quite disgusted with some of the lyrics and the messages of the band.
Bellow you can listen and read the lyrics in Arabic and English to Smell the Jasmine and another of their hits: Fasateen.
Al Pròxim Orient hi ha un país que no sap ben bé què és ni on pertany. És un país petit, però complicat. El Líban diu en veu alta que és àrab, però no s’ho acaba de creure. I malgrat tot, de vegades sembla que sigui el país àrab que va menys perdut perquè és el que millor ha sabut encaixar i fer-se un lloc en aquest món global en continua transformació.
En aquesta estreta franja de terra hi ha una ciutat que durant dècades ha estat el far de la modernitat a la regió. Els quinze anys de guerra civil i l’emigració que ha portat més enllà de les seves fronteres una cinquena part de la població van afeblir durant una època el poder i la seducció del país i de la seva capital, Beirut. Però malgrat tot, la Beroth dels fenicis de tant en tant treu el cap per sobre dels discursos, les opinions i les melodies de sempre per a provar de sacsejar una mica una regió immòbil que està lligada pels quatre costats a mil ancoratges que no la volen deixar anar.
Quan tenia dotze anys, un amic turc em va regalar una cassete d’un tal Livaneli. Em va dir que era un cantant molt conegut al seu país. La desena de cançons d’autor d’aquella cinta regravada em van agradar. No n’entenia ni un borrall, però van formar part de la banda sonora de la meva preadolescència, fins que l’allau de nous estils i nous grups que van sonar a la meva platina els anys següents va anar arraconant les melodies de Livaneli al més absolut dels oblits.
Què tenen a veure un dels grups de rock californians més destacats dels darrers anys amb indrets aparentment tan dispars com el Líban, Armènia i l’Iraq?
El cantant i el bateria d’aquest grup són nascuts a Beirut, al Líban; el baixista a Erevan, la capital d’Armènia; i el guitarrista a Califòrnia, però és fill d’un pintor iraquià i una escultora iraniana. Tots quatre són armenis, fills de la darrera gran onada emigratòria armènia arribada als Estats Units, i formen el grup de rock System of a Down.
Les lletres del grup són en anglès i tracten tota mena de temes, sobretot polítics i socials, però els components de System of a Down, quan n’han tingut l’oportunitat, han mostrat la seva vinculació amb Armènia i s’han convertit en una de les cares més visibles de la lluita pel reconeixement del genocidi armeni perpetrat per les tropes turques a principis del segle XX.
Al·lahu akbar (himne de Líbia des de 1969)
http://www.youtube.com/watch?v=AYNwZOSxjsA?rel=0
Líbia, Líbia, Líbia (himne de la monarquia Líbia de 1951 a 1969, i, des
d’aleshores, dels opositors a Gaddafi)
Autor: Jordi Llaonart