Malgrat que la visió general que la societat del Pròxim Orient té de les persones amb discapacitat ha millorat els darrers anys, les famílies àrabs encara interpreten la discapacitat dels seus familiars com un obstacle que els impedeix integrar-se en la societat com subjectes de ple dret.
D’una banda, hi ha qui protegeix en excés els seus fills, de l’altra, qui viu la situació familiar com una vergonya que s’ha d’ocultar. En ambdós casos, el tracte que reben les persones amb discapacitat els impedeix d’assolir el nivell mínim d’autonomia que necessita qualsevol adult, independentment de la seva condició, per a poder gaudir d’una vida plena.
Aquesta visió popular coincideix amb l’enfocament que hi donen les autoritats. En aquest sentit, una de les enquestes més ambicioses i concretes sobre la matèria fetes a la regió, va constatar fa pocs anys que els les administracions àrabs no ofereixen ni disposen dels serveis més bàsics a les persones amb discapacitat i les seves famílies.
De fet, no disposen de lleis amables o favorables a les persones amb necessitats especials. Fins i tot en àmbits tant necessaris com l’educació o l’eliminació de les barreres arquitectòniques. Tampoc no donen prou suport a les entitats del sector, ni informen dels drets ni les potencialitats de les persones amb discapacitat.
(més…)
