Què és l’Estat Islàmic i què passa a l’Iraq i Síria

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Síria Iraq Bagdad Damasc Estat Islàmic Alcorà
Regions històriques de l’Iraq.

Les darreres setmanes s’han multiplicat les notícies que ens arriben de Síria i l’Iraq. Aquest augment de sons i imatges vinguts del Pròxim Orient se suma al degoteig periòdic de notícies relacionades amb aquesta regió, que ens cau a sobre com una pluja de gotes inconnexes de fets i noms de religions, de grups armats, països i ciutats resistents. Avui mirarem de lligar-ho tot, de relacionar les causes i les conseqüències, i de resumir què passa a Síria i l’Iraq, en poques paraules i d’una forma senzilla, però alhora fidel a la realitat.

LA SITUACIÓ A L’IRAQ(1)

Què passa a l’Iraq?

L’Iraq és escenari d’una guerra civil que enfronta els àrabs musulmans sunnites amb les altres dues grans comunitats del país: els àrabs musulmans xiïtes i els kurds. Els líders d’aquestes dues comunitats acaparen els llocs polítics i militars de responsabilitat i els darrers anys han practicat una política de marginació política i econòmica de les poblacions àrabs sunnites, que han acabat per rebel·lar-se.

A l’estiu, la fugida cap al sud de l’exèrcit amb motiu de l’arribada de les milícies sunnites a Mossul, va situar l’Iraq en el punt de sortida d’allò que ja podem anomenar guerra civil. Avui, les fronteres del front de guerra i els límits territorials de les tres grans forces militars iraquianes pràcticament coincideixen amb les fronteres comunitàries:

  • Al nord hi ha els peixmergues, que controlen la regió autònoma kurda i les àrees situades fora d’aquesta autonomia que estan poblades per kurds i altres comunitats afines.
  • El territori de l’oest i el nord de Bagdad de majoria sunnita està controlat per l’Estat Islàmic.
  • El centre i el sud del país, de població xiïta està controlat per les forces de seguretat de l’Estat del govern xiïta.

Avui, les tres forces militars i els caps que les dirigeixen són els màxims representats de cadascuna de les tres comunitats majoritàries. En el cas de l’Estat Islàmic, és evident que no representa tots els membres de la comunitat àrab sunnita i que en els darrers temps ha de fer front a una guerra a la rereguarda, però de totes formes és el grup que controla la regió i dirigeix la lluita contra el govern central.

Per si això no fos prou per assegurar que el conflicte de l’Iraq és un enfrontament entre comunitats, amb l’arribada enguany de milicians sunnites que lluitaven a Síria i de tropes enviades pel règim de l’Iran xiïta, la guerra reforça, cada dia que passa, el seu caire sectari.

Pel que fa al paper de les potències regionals, del seu grau de responsabilitat en l’esclat i l’expansió del conflicte i dels seus interessos en la guerra, en parlarem cap al final d’aquest article.

Què és i com ha sorgit l’Estat Islàmic?

Quan els Estats Units van derrocar el dictador iraquià Saddam Hussein i van ocupar l’Iraq l’any 2003, van gestionar molt malament la caiguda del règim militar. En un acte de bona fe però que, alhora, va demostrar una gran ineptitud, els Estats Units van decidir despatxar de la feina totes les persones que havien tingut alguna cosa a veure amb l’Administració durant la dictadura. Com Saddam havia imposat una dictadura de les tribus sunnites sobre les altres, els sunnites havien acaparar els llocs de poder i bona part de les feines en l’Administració. Com a conseqüència de l’ocupació nord-americana, tota aquesta gent es va quedar sense unes feines que van anar a parar a mans dels victoriosos àrabs xiïtes.

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Síria DamascLa mala gestió nord-americana de la situació i l’oposició dels líders iraquians d’arribar a cap acord per la via pacífica desespera els sunnites, que per primera vegada en molts segles se senten les víctimes del poder oficial. La situació de discriminació i el sentiment d’impotència van desembocar en la creació de guerrilles sunnites de resistència contra la nova autoritat xiïta. En aquell moment va desembarcar a l’Iraq un nombrós contingent de membres i seguidors d’Al-Qaida arribats de diversos països per lluitar cal costat dels sunnites iraquians.

Després de mesos de combats, els Estats Units van aconseguir que la població autòctona donés l’esquena a Al-Qaida. S’acostuma a dir que els sunnites iraquians es van enfrontar al grup creat per Bin Laden a causa de la seva violència indiscriminada i dels mètodes salvatges que empraven per imposar la seva autoritat. No podem menystenir el fet que, a més a més, els Estats Units van fer ús de la cartera per a complaure els líders tribals sunnites. I de les mentides en forma de promeses: van fer creure als sunnites que el poder del nou Iraq es repartiria entre àrabs sunnites, àrabs xiïtes i kurds, cosa que mai no s’han arribat a materialitzar.

Amb tot, els grups terroristes propers a Al-Qaida i els milicians islamistes més radicals van passar a formar part del paisatge de les províncies sunnites de l’Iraq. És a dir, tot i que des d’aleshores no se’ls havia vist perquè havien optat per la discreció, han seguit vius tots aquests anys. I ara han tornat a aparèixer amb força.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


LA SITUACIÓ A SÍRIA

Què passa a Síria?

Síria és escenari d’una guerra civil que enfronta el règim, que rep suport d’una part de la població, contra els grups opositors que lluiten per prendre el poder, que reben el suport d’una altra part de la població.

map-of-syria

Qui defensa el règim i qui s’hi oposa?

Us proposo que, per un moment, feu com si encara no sabéssiu de què va la guerra a Síria i us oblideu dels mitjans de comunicació que tant ferventment defensen que el problema de Síria es redueix a la manca de democràcia, i que observeu els mapes de l’article Els mapes de la revolta a Síria i que en traieu les vostres pròpies conclusions. Si us plau, aviseu-me si trobeu que vaig errat.

La guerra de Síria

La primavera de 2011 va ser el principi de la fi de Síria tal i com l’havíem conegut. A Síria i, per extensió, en bona part de la regió del Pròxim Orient, s’hi podia viure perquè s’hi havia assolit un equilibri entre les nombrosíssimes i fràgils peces que conformen el país. Aquella primavera alguna cosa es va moure i tot es va ensorrar. Per acabar-ho d’arrodonir, des de l’exterior es va donar suport a una revolta que era evident que havia de portar inexorablement el país a la guerra civil.

L’any 2011 ja sabíem que a Síria, hi ha una estreta relació entre religió i política i també sabíem que en el moment que a Síria desaparegués l’estabilitat, el buit que deixaria l’ocuparien la por, el terror, els odis d’avui i els fantasmes del passat. Personalment, jo també sento molt que això hagi anat així. Però com suposo que no us aporta res que us expliqui què m’agradaria què hagués passat, continuo la descripció i l’anàlisi dels fets.

LA RELACIÓ DEL CONFLICTE A SÍRIA I L’IRAQ

Què té a veure la guerra civil de Síria amb l’expansió de l’Estat Islàmic a l’Iraq? 

Com hem vist, el govern de Bagdad, que està controlat per partits polítics xiïtes proiranians, ha accentuat les seves polítiques antisunnites en els darrers anys. Això ha provocat un retorn a l’estat de guerra, amb grups armats sunnites enfrontant-se a les forces de seguretat.

Paral·lelament, en el marc de la guerra a Síria, els grups armats anomenats gihadistes, islamistes radicals o terroristes, es feien amb el control de bona part de la regió fronterera amb l’Iraq. Avançaven ràpid per diversos motius:

  • La guerra de Síria és en bona part sectària, això fa que els gihadistes sunnites gaudeixin de simpaties entre molts sunnites sirians.
  • Estan molt ben finançats per diversos donants del golf Pèrsic.
  • Finalment, compten amb milers de voluntaris arribats d’arreu del món que estan disposats a sacrificar la seva vida per la seva causa.

El segon i el tercer motiu han estat determinants per acabar d’imposar el seu domini sobre les poblacions sunnites poc inclinades al radicalisme islàmic i sobre la resta de milícies opositores.

Quan els gihadistes van estabilitzar el seu poder a Síria, van poder desviar nombrosos contingents i armament per a reforçar el front iraquià. Només van haver de travessar un territori desèrtic on la seva àmplia presència ha fos la frontera que hi havia entre els dos estats.

LES DIFERÈNCIES ENTRE AL-QAIDA I L’ESTAT ISLÀMIC

Els grups gihadistes a l’Iraq estan formats per persones que durant anys han lluitat sota l’estela d’Al-Qaida i dels seus fundadors. Dels mateixos que van lluitar a l’Afganistan contra els soviètics als anys 80. Però aquesta nova generació de gihadistes està comandada per un grup d’homes que han decidit escindir-se de l’organització formada per Ossama bin Laden.

Al-Qaida té l’objectiu de fer una guerra global i d’atacar l’enemic amb pràctiques terrorismes. En canvi, aquest nou lideratge gihadista ha apostat per la creació d’un estat a partir del qual expandir i estendre l’islam, primer a les regions frontereres i més tard a la resta del món.

Per aquest motiu, aquest grup s’autoanomena Estat Islàmic. De fet, malgrat que tothom els tracti només de grup terrorista format per bojos sanguinaris, sobre el paper són un estat independent. No reconegut per ningú, però estat, al cap i a la fi, amb tot el que això implica.

Entre d’altres, disposen d’un territori sobre el que tenen el control absolut, tenen una capital, cobren impostos, controlen el canvi de divises, el comerç, les escoles i allò que s’hi ensenya, exporten petroli, controlen i mantenen baixos els preus dels productes de primera necessitat i dels combustibles. També disposen d’una llei pròpia, d’uns tribunals ràpids i eficients, i han anunciat la creació, ben aviat, de la seva pròpia moneda.

map-of-syria

Pel que fa a les similituds i les diferències en els plantejaments i les estratègies dels dos grups, tant Al-Qaida com l’Estat Islàmic lluiten en un gihad violent que els ha de menar a l’establiment d’un califat islàmic regit per la xaria. Amb tot, Al-Qaida insisteix en fer el gihad a nivell mundial abans de la declaració del califat.

En canvi, l’Estat Islàmic prioritza la creació del califat i la seva consolidació. Aquesta posició demostra un major realisme que el grup de Bin Laden, que pregona una lluita d’un abast tant gran que es proposa un objectiu inabastable.

Realment, el posicionament de l’Estat Islàmic respon més fidelment a la història dels estats islàmics que han existit al llarg de la història: naixement, consolidació i expansió. Tot allò que no serveixi a aquest objectiu és secundari per l’Estat Islàmic, com ho demostra el fet que, a diferència de la resta de moviments islamistes, salafistes i gihadistes de tot el món, només ha parlat puntualment de la situació i de la lluita per l’alliberament de Palestina.

Com a conseqüència d’aquest plantejament, l’Estat Islàmic fomenta l’emigració dels musulmans cap a les regions que controla de l’Iraq i Síria. A més de milicians, cerquen professionals qualificats i els demanen que s’hi desplacin amb les famílies.

Per tot això, en aquesta fase del conflicte, els atemptats contra Occident no entren en els plans de l’Estat Islàmic. En canvi, la situació faria un tomb si algun dia els països occidentals es decidissin a intervenir militarment en el conflicte i esclafar els darrers reductes de l’Estat Islàmic. Segurament Al-Qaida i les seves estratègies atraurien els militants supervivents i en prendrien el relleu.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Voluntaris gihadistes

Un dels fets més comentats els darrers mesos a casa nostra respecte del conflicte de Síria i l’Iraq és la presència en aquests països de voluntaris arribats d’Occident. Concretament, es tracta de musulmans sunnites que decideixen marxar per a defensar amb les armes la comunitat sunnita i l’Estat Islàmic.

La seva decisió porta implícita un rebuig d’Occident, de la societat en la que han crescut i de les creences i la manera de viure dels veïns amb els que han compartit escola, feina o replà d’escala. Més endavant, en un altre article tractarem de l’odi cap a Occident que empeny musulmans d’arreu a desplaçar-se tant lluny per a lluitar contra el que odien d’aquí. (Si us subscriviu al servei d’avisos del blog, rebreu un correu quan es publiqui l’article).

LA SORTIDA DEL CONFLICTE

Interessos de les potències regionals

Un dels aspectes més importants que hauríem de tenir en compte a l’hora de parlar dels interessos i les actuacions a Síria i l’Iraq de les potències regionals, occidentals i, potser, de nosaltres mateixos és que, a diferència dels protagonistes i les víctimes de la guerra, els que ens ho mirem de lluny disposem de tot el temps del món per a resoldre o mirar de monopolitzar el conflicte.

Pel que fa als veïns de Síria i l’Iraq, breument:

  • Israel: S’estima més la supervivència del règim de l’Àssad, el seu enemic declarat però amb massa problemes interns com per a ser una amenaça real, que no pas l’adveniment d’un estat islàmic, dirigit per persones més actives, militants i convençudes de la necessitat d’atacar Israel.
  • Iran: Aliat de Síria i del l’actual govern xiïta de l’Iraq, els dóna suport econòmic, militar i humà. La violència que castiga Síria i l’Iraq és, en part, conseqüència de la guerra eterna entre els àrabs de la Península Aràbiga i el poble persa.
  • Aràbia Saudita i Qatar: Enemics de l’Iran i de tot allò que ensumi a xiisme, han finançat tota mena de grups insurgents islamistes sunnites a Síria i l’Iraq. Això sí, com tots dos pugnen pel lideratge del golf Pèrsic, cadascú ha finançat als seus grups, que en ocasions s’han enfrontat entre ells, fomentant així la guerra dins la guerra. És a dir, el caos opositor.
  • Turquia: Turquia ha decidit intervenir en els assumptes del seu veí del sud a través del suport descarat als grups islamistes i, també, a l’Estat Islàmic. Certament, l’islam de Turquia i l’islam de l’Estat Islàmic tenen ben poc a veure, però els interessos dels dos governs coincideixen. En un altre moment comentarem què en treu Turquia de permetre l’avenç del califat islàmic fins a la seva pròpia frontera. (Si us subscriviu al servei d’avisos del blog, rebreu un correu quan es publiqui l’article).

map-of-syriaCliqueu sobre el mapa per conèixer i entendre el món àrab i el Pròxim Orient a través dels mapes

Resposta d’Occident

L’actitud d’Occident, és a dir, de tots nosaltres: mitjans de comunicació, polítics i opinió pública occidental, ha contribuït a l’empenta dels grups islamistes de la regió. Des d’aquí s’ha donat suport polític a un govern iraquià que ha implementat polítiques que només han servit per a encendre els ànims de l’oposició.

Mentre que a Síria, s’ha donat suport mediàtic a grups polítics i militars amb escassa representativitat i poca legitimitat que han desestabilitzat el país sense tenir, ni per un moment, cap pla ni la més remota possibilitat d’oferir una alternativa al règim.

I ara? Hi hem d’intervenir? Què hi podem? A aquestes alçades del conflicte, quan és tan clar que el nostre principal problema en la regió és la inestabilitat provocada per la presència de l’Estat Islàmic, i que aquest grup és l’enemic comú d’Occident i també de tots els actors, grups, estats, religions, cultures, pobles de la regió –excepte de molts sunnites que viuen en els seus dominis–, què faríeu vosaltres?

Podem fer diverses coses: no intervenir-hi, intervenir-hi diplomàticament o intervenir-hi militarment.

a) Si no hi intervenim què passa?

Si decidim abstenir-nos de participar en la resolució del conflicte de Síria i l’Iraq, condemnarem els sirians i els iraquians a viure un conflicte més llarg, més sagnant i més perjudicial a nivell social i econòmic per les societats que pateixen la guerra i per les dels països veïns.

b) Si hi intervenim diplomàticament passarà el mateix que he exposat en el punt a).

c) La intervenció militar és la sortida que ens reclamen les víctimes de l’Estat Islàmic. Els yazidites i assiris que han patit a mans d’aquest grup islamista l’enèsim intent de genocidi, i també el poble kurd i les seves milícies i el govern de Bagdad ens demanen que els ajudem a través de l’acció.

Per això, em sorprèn que tanta gent d’aquí s’oposi a la intervenció armada. Particularment, atribueixo les declaracions de polítics i líders d’opinió europeus que rebutgen una operació militar sobre l’Estat Islàmic a la seva aposta per traslladar a Orient una mena de guerra freda que mantenen amb els seus enemics locals. És a dir, que les dretes i les esquerres europees es barallen allà per problemes d’aquí. Això, a més de la seva ignorància del drama que es viu al Pròxim Orient.

Trobo molt legítim que ens oposem als errors i els intents de monopolitzar les relacions internacionals per part de la Casa Blanca, però també trobo un error mesquí i miserable que bloquegem una intervenció nord-americana i que allarguem el patiment de tanta i tanta gent i que condemnem pobles i cultures senceres a la mort i la desaparició, només perquè els Estats Units ens cauen malament. El principi d’inflexibilitat dels polítics i les rivalitats locals entre partits d’aquí no poden ser de cap manera més importants que la vida de milers de persones a Síria i l’Iraq.

El que ens hauríem de plantejar ara és si ens interessa -per caritat cristiana o per interessos geoestratègics- que l’Estat Islàmic desaparegui. Com sembla que l’opinió general es decanta per aquesta opció, no hi ha alternativa a l’ús de la força.

Amb tot, de la intervenció militar se’n desprenen un parell de qüestions:

  1. Els bombardejos sobre les posicions de l’Estat Islàmic no poden ser un càstig general contra la comunitat sunnita i, alhora, han d’anar acompanyades d’un moviment de tropes que ocupi el territori cedit pels islamistes. El problema és que només tenen capacitat per a fer això les tropes dels Estats Units i Europa, que no volen; els peixmergues kurds, que no volen anar tant lluny en la lluita contra l’Estat Islàmic i jugar-se la vida per a protegir terres àrabs; i el desorganitzat exèrcit iraquià.  Tanmateix, la presència de qualsevol d’aquestes tres forces seria considerada pels sunnites com una ocupació.
  2. En qualsevol cas, la diplomàcia no podrà convèncer els sunnites que la seva millor opció és l’oposició als grups radicals i la participació en allò que s’anomena joc democràtic. No els podrem convèncer perquè els xiïtes, que ara tenen el poder, han demostrat reiteradament que els sunnites no tenen lloc en la direcció del nou Iraq.

Per tant, com aquesta situació de crisi política i violència només es pot apaivagar per la força durant uns anys, però tard o d’hora tornarà a ressorgir, només hi ha una solució: la separació administrativa entre comunitats. Aquesta opció ofereix moltes possibilitats: des de la creació d’un estat federal o confederal fins a la desaparició de l’estat de l’Iraq. Podeu llegir la meva proposta a la crisi en aquest article. Allò que proposo per a Síria, també val per l’Iraq actual.

Com en el cas de Síria, el problema de totes les propostes diplomàtiques i militars que es fan a l’Iraq és que no compten amb un punt d’arribada. Si no hi ha un canvi profund en les estructures i el concepte mateix de país, no crec que se solucioni mai el problema de fons, que és la incompatibilitat d’interessos entre els grups polítics, religiosos i culturals. És a dir, que l’arrel del problema i la clau de la solució no és a Washington, és a Bagdad.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

(1)Sobre l’ús de la transcripció Irac i la transliteració Iraq del nom àrab, consulteu aquest document elaborat pel coordinador del llibre d’estil de Vilaweb. (torneu al principi de l’article).

_______________________________________________________________

Articles relacionats:


Els mapes de la revolta a Síria

Voleu saber per què el Kurdistan encara no serà independent?

Genocidi al Pròxim Orient

Les víctimes dels kurds



  1. Gran i documentada anàlisi! Estic força d’acord amb les teves valoracions. Malauradament, els escenaris que planteges són massa realistes. La no intervenció en un conflicte d’aquestes característiques és suïcida. Ara bé, jo em plantejo… a hores d’ara, els governs europeus no deuen sortir a les rodes de premsa amb publicitat de Qatar? El nivell corruptor de les monarquies petrolieres no deuen tenir molt a veure amb l’abstenció occidental? Em consta que bona part dels fons d’inversió que decideixen les polítiques globals es troba en mans qatarianes…

  2. l’Estat islàmic no ha fet res per Palestina perquè malgrat la propaganda dels psicòpates fanàtics que dirigeixen Israel, la lluita per la llibertat de Palestina no té cap mena de relació amb el gihadisme takfiri, i perquè el Mossad (igual que els serveis secrets turcs, saudites, qatarians, i molts altres) utilitzen l’ISIS i els altres grups fonamentalistes per als seus propis interessos, afavorits per les polítiques occidentals de destruir orient mitjà i facilitar el constant saqueig dels seus recursos i domini dels seus pobles.

    No és cap casualitat que estant els fanàtics de Jabhat Al Nusra a pocs metres dels ocupants sionistes del Golan no hagin intercanviat ni un sol tret, Israel afavoreix aquesta colla de degenerats per debilitar els seus enemics com per exemple la resistència libanesa.

  3. per cert, l’estat islàmic es finança com comentes amb exportacions de petroli, és força interessant seguir una mcia per on surt de Síria aquest petroli, i quins països permeten o col·laboren amb aquest tràfic.

    El petroli que finança el degollament i la barbàrie fonamentalista surt cap a turquia a través de les zones que l’ISIS controla i és venut a Turquia i Israel

    http://whatsupic.com/economy-world/1407936162.html

    Fins i tot l’Obama, que no està gaire content amb l’actuació i joc dels seus aliats amb l’ISIS, ha arribat d’amenaçar amb sancions -que tots sabem que no es materialitzaran- si segueixen comprant el petroli de l’ISIS.

  4. Bueno trabajo, aunque no coincido en que es “necesaria la intervención” militar occidental. Occidente -nuestros gobiernos- ya está interviniendo, sólo hay que mirar que hicieron con Libia y ahora están apoyando en Ucrania con otros extremistas.

    Lo que se debe pedir a nuestros gobiernos es coherencia y seriedad, por desgracia ambas cosas no las tienen. No se le puede pedir al zorro que cuide de las gallinas.

    Para acabar con estas “re-voluciones 2.0” y guerras R2P -Respect to Protect- se debe primero cambiar el sistema desde dentro para luego tener la capacidad de ir sancionando a las petromonarquías y de desmontar la OTAN.

    Esas sociedades sin la injerencia occidental, y con sus propios sistemas de defensa, ya se encargarán de poner a cada cuál en sus sitio -Irán es una de las potencias que con carta blanca podría solucionarlo ofreciendo apoyo a sus vecinos-.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Al-Qaida, arabislam, Iraq, Síria | s'ha etiquetat en , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent