Us heu fixat que molts dels retrats de Gaddafi que els insurgents libis trepitgen, escupen i cremen tenen guixada l’estrella de David?
Com pot ser que un dictador tan conegut per la seva bel·ligerància contra l’imperialisme occidental i Israel sigui identificat despectivament pels seus enemics com a jueu? [+]
En general, l’orgull dels àrabs i els musulmans els porta a titllar de persones alienes a la seva comunitat els criminals, els terroristes i, en general, tothom que té un comportament socialment inacceptable. Per exemple, és molt comú sentir a dir que Ossama bin Laden no és musulmà, en comptes de l’afirmació més precisa que és un mal musulmà. Aquest és el plantejament que usa l’opinió pública àrab per a desacreditar els seus dictadors, amb l’excepcional peculiaritat que, en el cas de Gaddafi, l’encerten els que vinculen el poble israelita amb la sang que corre per les seves venes.
A Líbia és força coneguda la història de l’àvia del dictador, una jueva que es va casar amb un beduí musulmà. Tècnicament, i d’acord amb la llei d’aquell país, la nena que van tenir era musulmana. Però la cosa es complica quan entra en joc l’opinió dels entesos en lleis talmúdiques, rabíniques i israelianes.
Es dóna el cas que a l’extrem oriental de la Mediterrània, els corrents jueus més ortodoxos asseguren que els fills de mare jueva són sempre jueus, independentment de si en són conscient o si practiquen una altra religió. Això inclou Gaddafi i la seva mare.
Per tant, si el coronel libi volgués fugir de l’aixecament militar de les tribus opositores, podria posar-se en contacte amb l’Agència jueva per a Israel i acollir-se a la llei del retorn, que permet emigrat a Israel i obtenir la ciutadania israeliana a tots els descendents de jueus, fins a la tercera generació. A nosaltres, tot plegat, ens pot sonar a anècdota sense més importància. Però a Israel, on hi ha tota una tropa que tenen la missió divina de fer seva Terra Santa, tractarien la possible sol·licitud de Gaddafi amb tota la seriositat i amb literal fidelitat a la llei de Déu, i no pas a les circumstàncies terrenals que l’envolten.
Alguns comentaristes libis asseguren que en algun lloc del cor de Gaddafi resten sentiments de proximitat per la religió i la comunitat de la seva àvia. Es basen en les declaracions de fa uns anys en les quals reconeixia que, de petit, tenia malsons amb les tropes de Hitler, que per aquella època es dedicaven a exterminar el poble jueu.
D’altra banda, els mateixos analistes interpreten l’actitud hostil dels primers anys del govern de Gaddafi cap a la comunitat jueva, precisament, com un intent de desfer-se del llast personal del judaisme. El dictador va voler fer oblidar de seguida els seus orígens amb la confiscació per part de l’Estat de totes les propietats dels pocs jueus libis que havien sobreviscut a les deportacions dels nazis i que no havien emigrat a Israel fugint de la violència antijueva.
Els abusos de Gaddafi van ser el principi de la fi de la comunitat jueva a Líbia. Durant la primera meitat del segle XX, ser jueu a les regions de la Tripolitània i la Cirenàica no era un fet tant excepcional. Una quarta part de la població de Trípoli era jueva. Avui no en queda, en tota Líbia, ni un de sol.
_________________________________________________
Comparteix l’article al Whatsapp
