Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la quarta part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part: 
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Qui representa els sunnites?

La declaració del senyor del vídeo que podeu veure a continuació resumeix les dues cantarelles que els partidaris del nou règim de Damasc difonen sempre que en tenen ocasió: “els sunnites a Síria representen exactament el 88%… avui els àrabs sunnites governen Síria”. Més enllà de la dada, que és exagerada, hem de fixar-nos en la seguretat amb què afirmen que el nou règim representa la veu de tota la comunitat àrab sunnita.

Abans de la guerra oberta a #Síria, ja vam escriure a l'Ara que allò que havia esclatat el 2011 era, en bona part, un conflicte religiós
Al final d'aquest fil de mencions, enllaç als articles
⬇️Aquest ho resumeix bé: "No tornarem al passat. Avui els àrabs sunnites governen Síria" https://t.co/qbMdluK2FW pic.twitter.com/YQKZTsA8Bj

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 24, 2025

No es pot negar que la gran majoria de sirians són musulmans sunnites i que el govern està controlat per persones d’aquesta mateixa confessió. Amb tot, cal matissar l’eslògan del vídeo per entendre la complexitat social a la qual ha de fer front el nou govern, més enllà de la seva enemistat amb les minories. D’entrada, cal aclarir el tema dels percentatges.

S’acostuma a dir que la població de Síria, pel que fa a la religió, està formada per un 74 % de musulmans sunnites i un 26% d’altres confessions (13 % alauites i xiïtes 10 % cristians, 3 % drusos). Aquí cal afegir els kurds, una minoria ètnica formada majoritàriament per musulmans sunnites. Per tant, la distribució socioreligiosa de Síria queda així:

• 64 % àrabs sunnites
• 13 % àrabs xiïtes
• 10 % cristians
• 10 % kurds
• 3 % drusos

Voleu rebre al vostre coreu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Un cop aclarit que no és el mateix parlar en nom de pràcticament el 90 % que d’una mica menys de dos terços de la població, passem a la segona afirmació del vídeo, la que fa referència al fet que els àrabs sunnites governen el país.

Excepte comptades excepcions, els membres del govern i de les forces de seguretat del nou règim són àrabs musulmans sunnites. En general, tenen una visió de la societat molt marcada pels postulats racistes dels grups on molts d’ells han militat la darrera dècada, com Al-Qaida, l’Estat Islàmic o la multitud de milícies salafistes associades.

Això els ha portat a dividir la societat siriana, per sobre de qualsevol altra consideració, entre sunnites i no sunnites. A més, són tan intransigents que no conceben que un sunnita els pugui dur la contrària en l’àmbit polític o religiós. Segons el seu criteri, qui ho faci no pot ser considerat sunnita.

Aquest és el raonament que els porta a creure, equivocadament, i a defensar, sense proves, que el règim islamista de Damasc representa tots els sunnites i que és del gust de més del 70 % de la població.

Però no tots els sunnites són de la corda de les noves autoritats. Potser una bona part dels sirians ha fet un vot de confiança a Xaraa i li atorga un temps de prova. Però, en cap cas, es pot sentenciar que el 64 % dels sirians vol pel seu país un règim islamista. Per tancar aquest tema, us posaré quatre exemples que posen en dubte el discurs que defensa la homogeneïtat el bloc sunnita.

Durant els combats a Suwaida de juliol, partidaris del nou règim van agredir els sirians que van fer una concentració pacífica al centre de Damasc per reclamar pau i convivència. La policia no els va defensar. De fet, no hi havia policia, tot i que la protesta es fa fer davant la porta del Parlament.

N’hi ha hagut més, de manifestacions de protesta. Com les marxes a Daraa contra el retorn a la ciutat de membres de l’Estat Islàmic. En el vídeo, podeu sentir l’eslògan “Suriya hurra, hurra, dawaix itlaa barra” “Síria lliure, lliure, 𝘥𝘢𝘸𝘢𝘪𝘹 [membres d’ISIS] foteu el camp”.

Des de la victòria dels rebels sirians i la caiguda d'Assad, membres d'ISIS han tornat a la ciutat de Daraa
Els veïns es manifesten en contra de la seva presència. Diuen: "suriya hurra, hurra, dawaix itlaa barra"
"Síria lliure, lliure, 𝘥𝘢𝘸𝘢𝘪𝘹 [membres d'ISIS] foteu el camp" https://t.co/Ydt01eHEWo pic.twitter.com/T7TqrHweBl

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 13, 2025

Fins i tot, partidaris del nou règim han atacat la gent que ha celebrat la caiguda del règim d’Al-Assad perquè volien fer-ho amb un concert amb música.

Idlib #Síria, els homes del nou règim assalten una festa.
Recomaneu 📖𝙑𝙞𝙖𝙩𝙜𝙚 𝙖𝙡 𝙘𝙤𝙧 𝙙𝙚 𝙡'𝙞𝙨𝙡𝙖𝙢 a qui vulgui entendre perquè hi ha gent que té una visió del món tan corcada que es declara enemiga de la musica. És a dir, de la vida#IslamXiïta
🧵⬇️Més barbaritats https://t.co/Rv49VGjSSj pic.twitter.com/PFJHwT6SGU

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 24, 2025

Si voleu saber més coses sobre el paper de la música a l’islam, us recomano que llegiu els capítols 1, 2 i 4 del llibre del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors):

• • Primer viatge: L’habitació de Khomeini. Viatge al principal centre de pensament xiïta d’Iran.
  • Segon viatge: Orgull persa. El sufisme i la visió iraniana de la història i del poble àrab.
  • Quart viatge. Xiisme rebel. Viatge a Bahrain durant la commemoració xiïta de l’Aixura.

Clarament, la guerra de Síria ha estat plantejada pels vencedors com un conflicte ètnic i religiós, però cal tenir present que l’islam sunnita no és tan monolític com els islamistes es pensen o ens volen fer creure.

Guerra a la mesquita

Les contradiccions i les lluites d’interessos també comencen a aflorar en els ambients religiosos propers al règim. Un divendres de juliol, coincidint amb els combats al sud del país entre forces de seguretat i milícies druses, l’imam de la mesquita xeic Muhammad al-Hamid de Hama va fer després de l’oració una crida a la convivència amb les minories religioses. Les seves paraules van ser replicades per una part de l’audiència amb crits i amenaces.

La lluita per la legitimitat del discurs, per la representació del carrer i per la definició de la identitat de la societat sunnita ha començat a manifestar-se, i les seves repercussions seran tan importants com els combats que les autoritats mantenen amb les minories.

Pel que fa als vencedors de la guerra de Síria, aposten per la divisió. Per això confonen estat i règim, l’antic i l’actual. És a dir, barregen dictadura baasista i qualsevol que hagi tingut una feina a l’administració pública. Així, mentre ataquen tot el que els recorda Àssad, poden acusar les minories de ser còmplices de les cinc dècades de dictadura. Alhora, persegueixen tothom que critica el nou govern sota l’acusació de trair al procés de transició.

En aquest context, s’entén que el govern no faci res per aturar els atacs contra els estudiants drusos dels campus universitaris de les grans ciutats i que l’administració hagi despatxat milers d’empleats públics pel fet de ser alauites. Això, mentre ha integrat 3.500 milicians islamistes estrangers (sobretot uigurs) en l’exèrcit sirià.

El país que han ajudat a crear

Un dels símbols dels fets de Suwaida de juliol és la humiliació a la qual sotmetien els milicians musulmans als drusos, als que els afaitaven els bigots, símbol de la identitat drusa. En algunes manifestacions celebrades a Europa, partidaris del règim islamista de Damasc, n’han fet befa. En el vídeo, podeu veure joves sirians perpetrant un crim d’odi davant les càmeres en el cor d’Europa i brandant la mateixa bandera que altres han aixecat en nom de la llibertat.

Em demano què hi fa gent a Europa celebrant amb tisores a la mà les vexacions a les quals han estat sotmesos els drusos a mans dels islamistes que han atacat Suwaida.
Les tisores van per les humiliants tallades de bigotis, símbol d'identitat drusa.pic.twitter.com/wQpBw6mwKd

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 21, 2025

No posem en dubte que la immensa majoria dels mitjans i opinadors de fora de Síria, així com els activistes de dins, no volien un règim islamista i enemic de les minories per Síria. Però aquest és el país que han ajudat a crear. El 2025, el país va ser alliberat de la xacra de la guerra, però tot just ara comença la lluita per la seva llibertat.

Finalment, us convido a llegir l’article El país que han ajudat a crear, que serveix tant de pròleg com d’epíleg d’aquest repàs de l’actualitat a Síria.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la tercera part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Impunitat de les forces de seguretat

Recordeu que hem comentat que el govern sirià s’havia compromès a investigar la massacre d’alauites del març? Van trigar quatre mesos a fer un informe, la principal conclusió del qual és que s’ha d’absoldre els responsables de les forces de seguretat de qualsevol responsabilitat.

Tot plegat decebedor, però previsible tenint en compte el context. Per exemple, un membre del Govern i el Comitè Suprem per la Pau Civil, l’organisme que havia d’investigar aquesta massacre d’alauites, al juliol va elogiar a les xarxes els musulmans que es van mobilitzar per atacar els drusos de Suwaida. No era la primera vegada que un alt càrrec expressava en públic la seva voluntat d’atacar els drusos. La declaració més clara en favor de l’aniquilació de les minories la va fer l’actual ministre de Defensa, Murhaf Abu Qasra, l’11 de desembre de 2024, tres dies després de la presa del poder per part dels rebels islamistes. Abu Qasra va declarar davant un grup de persones a Latakia: “Quan tinguem una posició ferma, exterminarem els drusos, els nussairites (forma despectiva de referir-se als alauites), les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i els kurds.

La resposta a l’informe dels incidents del març per la banda alauita no es va fer esperar. El xeic Gazal Gazal, que és una de les màximes autoritats religioses d’aquesta branca de l’islam xiïta i el president del Consell Suprem Islàmic Alauita a Síria i la Diàspora, va difondre un vídeo en què anuncia que no accepta les conclusions del comitè i fa una crida a la comunitat internacional a investigar els fets i a la intervenció directa en els afers sirians.

Concretament, demana la protecció de les minories i l’establiment d’un sistema polític descentralitzat o federal sota supervisió internacional.

Els ismaïlites també pateixen

Al juliol, mentre afluixava la tensió militar a Suwaida, apareixen noves crides d’auxili dels ismaïlites. No s’han registrat assalts de la magnitud de les matances d’alauites i drusos, però han posat la comunitat en alerta. En un dels darrers atacs, desenes d’homes armats van irrompre en un centre religiós ismaïlita de la ciutat de Jamatkhana i van agredir i insultar qui hi van trobar.

Com us podeu imaginar, quan un grup de desconeguts de la mateixa corda que han assassinat, violat i decapitat milers de persones d’altres minories entra a casa teva brandant una metralleta i et diu el nom del porc, no es tracta, simplement, d’un assalt i un insult. Per sort, la policia va fer acte de presència a l’instant i va calmar els atacants.

Si voleu saber més coses sobre els ismaïlites, us recomano que consulteu l’apartat “Breu guia del xiisme” del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors).

Aprofito per avisar-vos que aneu alerta amb les anàlisis i els comentaris dels col·laboradors de segons quin think tank de referència que són, en el fons, una tapadora diplomàtica de les dictadures que els financen. És el cas del Middle East Institute, amb seu a Washington.

El més perillós de tots és el director del Programa per Síria del MEI, Charles Lister, una persona que treballa incansablement des de fa una dècada per blanquejar les milícies islamistes formades a l’inici de la guerra per homes que han crescut ideològicament i militarment a les ordres d’Estat Islàmic i d’Al-Qaida.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El conflicte kurd pendent de solució

Després de l’embat sobre els alauites del març i els combats amb els drusos del juliol, la batalla pel control del territori es podria desplaçar cap a l’est, a la regió controlada per les milícies kurdes. Aquesta regió fronterera amb l’Iraq s’autogoverna des de l’inici del conflicte, el 2012. Poc després, la lluita contra l’Estat Islàmic va afavorir el 2015 la coalició de milícies de diferent origen ètnic, les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), que controlen una àrea que s’estén des de l’Iraq fins al riu Eufrates, a la regió central de Síria.

Des del 2018, aquest territori s’anomena Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i s’organitza a partir dels principis de democràcia directa i confederalisme democràtic. Sobre el paper, aquest sistema permet que totes les comunitats tinguin veu i vot: kurds, àrabs, assiri, armenis, turcmans i circassians.

Amb tot, a la pràctica, els kurds hi tenen una posició dominant. Això ha encès la tensió entre les FDS i les tribus àrabs, que veuen els kurds com una força ocupant que reparteix els recursos de forma injusta. Fins ara, la presència dels Estats Units a la zona i el seu suport a les FDS ha servit per calmar els ànims i rebaixar les veus crítiques.

Però això pot canviar aviat, perquè els nord-americans han marxat de tres bases militars que ocupaven a la vall de l’Eufrates, la regió frontera entre àrabs i kurds. D’una banda, això és un cop per a les aspiracions kurdes, que perden el suport directe dels seus aliats. De l’altra, ara s’enfronten sols a diverses amenaces.

La primera ve del nord. Es podria reactivar l’ofensiva militar de la milícia de l’Exèrcit Nacional Sirià, un grup a les ordres de Turquia que té com a objectiu la desarticulació de l’autonomia kurda. La segona, de l’oest. Les tribus àrabs de les regions centrals del país reclamen la partida de les FDS perquè, com hem comentat, les consideren una força forastera.

En aquest context, el règim de Damasc reclama a les FDS el lliurament de les armes i la cessió del control del territori a les forces de seguretat nacionals. En principi, els líders kurds s’hi han mostrat a favor, amb alguna condició. Principalment, pretenen integrar els membres de la seva milícia al nou exèrcit a través d’una unitat pròpia, cosa que no accepta el govern central, que els vol dissoldre dins la immensitat de les forces armades.

Abans de la represa de les negociacions amb Damasc, la branca política de les FDS, el Consell Democràtic Sirià, va organitzar a principi d’agost una gran conferència per planejar la seva estratègia. El més destacat de la trobada va ser la participació dels principals líders de les comunitats drusa i alauita a través de videoconferència. Sens dubte, una mostra de la voluntat d’aquestes comunitats de coordinar-se per poder participar amb força en la definició de la nova Síria.

El clam a favor del federalisme pren força a les regions habitades per minories. Però no sabem quin recorregut tindrà aquest proposta. De moment, pel que fa al Kurdistan, l’única previsió que podem fer és que la tensió entre àrabs i kurds augmentarà, perquè la situació actual no satisfà ningú. A l’est de Síria s’enfronten una proposta federal amb una altra de centralista que són irreconciliables.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la segona part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Tot el poder pel president

Diversos governs i think tanks sospitosos de tenir vincles molt estrets amb les monarquies del golf Pèrsic han encapçalat una campanya per prestigiar i legitimar el nou president de Síria. Un dels punts d’aquest blanqueig d’imatge de qui va ser responsable de l’Estat Islàmic i de la branca siriana d’Al-Qaida, passa per atorgar-li una aura de demòcrata sobrevingut. El procés d’aprovació de la nova constitució el febrer de 2025 va ser un punt culminant en aquest camí, que s’inicia el 2016.

Els mitjans es van deixar enlluernar per l’islamista que havia adoptat el discurs i la forma de vestir dels polítics demòcrates. Devien deduir que, com Xaraa havia derrocat un dictador i presentava una reforma constitucional vestit amb americana i corbata, devia ser de fiar.

El 2016 vam començar a escriure a Vilaweb que la branca siriana d’Al-Qaida volia la seva imatge per fer veure que no era tant radical i posicionar-se com la tercera via, entre la dictadura d’Àssad i el règim fanàtic del terror d’Estat Islàmic: Al-Qaida a Síria ens vol fer creure que és l’alternativa al règim d’Al-Assad i a l’Estat Islàmic.

La realitat era que, el febrer de 2025, l’autoproclamat president de Síria, Ahmad Xaraa s’atorga tots els poders de l’estat a través de l’aprovació de la nova constitució. En aquell moment, la comunitat internacional aplaudeix el gest, que enterra el que resta del règim baassista, per sempre. De totes maneres, la situació no era, en absolut, tan positiva com ens la presentaven. Anaven errats perquè s’havien descuidat de llegir la nova constitució.

Comentaré diverses afirmacions que es van fer aquell dia a TV3. Però no carregueu les tintes només contra aquesta televisió. Estic convençut que la majoria de grans mitjans de tot el món devien difondre les mateixes idees.

Per començar, deien que “la nova Síria post al-Assad ja té una constitució interina. Perfila un sistema basat en l’islam moderat a l’estil del país que va facilitar el canvi de règim: Turquia”.

D’entrada, cal dir que el canvi de règim va ser propiciat per Turquia i, també, per Israel i els Estats Units. A més, què interpreten per islam moderat? Com n’estan tan segurs que serà com Turquia? Quina garantia tenen que serà així? Per què consideren que Erdogan és un islamista moderat? Si us interessa la comunicació i Turquia, us recomano que llegiu l’article Avui ja no diuen que Erdogan és un islamista moderat?

La primera vegada que vam veure la cara de l'autoproclamat president de Síria a la TV va ser en aquest vídeo de 2016 difós per Al-Jazira, que comença amb un agraïment als líders del grup terrorista Al-Qaida, "especialment al xeic dr. Ayman al-Zawahirí", mà dreta de Bin Laden. pic.twitter.com/YA52HJWH6o

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 10, 2025

Tornem al Telenotícies: “les minories religioses mantenen la precaució”. Potser es referien als kurds o els drusos que viuen en les regions que controlen militarment. Pel que fa als cristians, ismaïlites i alauites que no han fugit de Síria, us asseguro que el que senten és pànic, terror.

De fet, només cinc dies després de la presentació de la carta magna, s’inicia la massacre d’alauites a la costa, que TV3, com la UE, atribueix a “la provocació armada de nostàlgics de l’antic règim… la resposta de la guerrilla islamista sunnita al poder causà la mort d’uns 700 civils…”. Els atacs dels nous rebels no són el motiu dels assassinats indiscriminats d’alauites. Són l’excusa, com queda en evidència amb la següent contradicció: “el president interí Ahmad Xaraa va trigar una setmana a aturar-ho”, en referència a la massacre.

Aquí només se m’acut dir dues coses: segur? I si diuen que la causa dels morts civils no era l’odi ètnic indiscriminat d’incontrolats i era una resposta de les autoritats a un atac, per què Xaraa havia d’aturar res?

Quan entren a analitzar el contingut de la nova legalitat és quan el que ens diuen s’allunya més de la realitat: “la nova constitució interina, amb garanties per la separació de poders i la llibertat d’expressió, però manté l’islam com a base legal i això aixeca temors entre feministes i minories religioses”.

La referència als temors, no la discuteixo. La resta de l’afirmació és falsa. Aquí algunes proves:

• El president és, a partir d’ara, líder polític i militar suprem (article 32) i no es crearà cap organisme ni institució que controli el seu poder.
• El parlament i els jutges del tribunal constitucional seran nomenats directament pel president (article 47).
• El president també té el dret de proposar lleis i l’autoritat per vetar les normes que aprovi el parlament (article 39)
• Xaraa disposa de l’autoritat per declarar l’estat d’emergència amb l’aprovació del Consell de Seguretat Nacional, els membres del qual seran triats personalment pel president (article 41).
• A més a més, Xaraa seleccionarà els membres del comitè que triarà de forma directa dos terços dels membres del Parlament. El terç restant el triarà directament el president.
• Finalment, pel que fa al paper de l’islam, mentre que la constitució de 2012 recollia que “la jurisprudència islàmica és una font principal de legislació”, la nova carta magna diu que “la jurisprudència islàmica és la font principal de la legislació”.

A la pràctica, això de l’islam no vol dir gran cosa, perquè s’han d’aprovar lleis que ho desenvolupin. Però coneixent la ideologia i el recorregut vital dels dirigents de Síria, molts dels quals s’han format i crescut com a membres de l’Estat Islàmic i d’Al-Qaida, podem intuir per on anirà la cosa.

Pel que fa a la possibilitat d’articular un estat federal, a l’abril, el president Xaraa va replicar les demandes dels kurds de forma prou clara: “el sistema descentralitzat que proposen els kurds és una amenaça a la unitat nacional de Síria”.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El paper d’Israel

Reprenent el fil dels combats al sud del país, el primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, fa un temps va deixar clar que Israel havia propiciat la caiguda d’Assad a causa de l’ofensiva militar que ha afeblit Hezbol·là i els atacs directes contra Iran. Això és evident i ningú no ho posa en dubte.

En tot cas, això no vol dir que Israel tingui gens de simpatia pel nou règim dirigit per l’autoproclamat president Ahmad Xaraa, un islamista que actua sota l’òrbita de Turquia.

Pel que fa al suport d’Israel a la causa drusa, s’explica en part per la pressió dels drusos israelians, que tot i ser només 150.000, tenen prou influència al país. Aquest és l’argument oficial. Es tracta d’una explicació fàcil d’entendre i atractiva perquè defensa un valor de solidaritat molt noble. Fins i tot hi ha qui aposta per la incorporació de Suwaida a Israel. Però és molt probable que a l’Estat hebreu no li interessi augmentar el percentatge de població àrab sota la seva autoritat.

L’altre motiu —no sé si dir-ne el principal o el real— pel qual Israel no vol tropes sirianes al sud del país es limita als interessos d’Israel i no depèn de la seguretat i el benestar de la comunitat drusa.

En pocs mesos, Israel ha desfet un ordre regional que semblava immutable. Amb el Hamàs palestí gairebé aniquilat i el Hezbol·là libanès derrotat en diversos fronts, Iran es troba en aquests moments sense el seu escut protector enfront d’Israel, que apunta ara directament cap a la República Islàmica.

En resum, els israelians tenen les regnes de tot allò que s’esdevé des de la Mediterrània fins a Iran. Sobre aquest tema, llegiu l’article L’eterna —però enyorada— calma tensa al Pròxim Orient.

El règim de Baixar al-Assad era l’altra peça de l’eix de la resistència a les ordres d’Iran que ha estat derrotat. Però amb això, Israel no en té prou, com demostra el fet que el primer dia de la nova Síria sense Assad, van bombardejar 400 objectius. Bona part d’aquests eren militars: els pocs avions que quedaven intactes, ports, aeroports, dipòsits, magatzems d’armes…

De fet, Israel continua destruint algunes infraestructures, com pistes d’aterratge, per evitar que Turquia les usi o les arribi a reconstruir per usar-les de porta d’entrada de material o de punts de logística, formació i construcció del nou exèrcit sirià.

Un exèrcit sirià que respongui a les necessitats del país significaria un exèrcit fort i aliat de Turquia, cosa que implica que les tropes turques podrien desplegar-se al país i situar-se sobre la frontera amb Israel. Per això, l’objectiu final dels israelians és mantenir l’exèrcit sirià feble i el turc lluny de la seva frontera. Un dels pilars d’aquesta política es basa a donar suport als grups que aposten per descentralitzar Síria i prendre així poder al govern central, principalment drusos i kurds.

En paral·lel a les operacions militars, Israel ha mirat de convèncer els Estats Units perquè no s’oposi a la presència russa a les bases de la Mediterrània, l’aeroport militar de Hamaimim i la base naval de Tartús. L’objectiu és clar: que Turquia no ocupi el buit que deixaria Rússia amb la seva partida.

Per la seva banda, el neguit de Damasc per l’amenaça israeliana, en forma de bombes i de possible incursió terrestre, l’ha portat a l’agost a demanar a Rússia que estableixi una presència militar permanent al sud del país. En definitiva, l’escenari és obert i, tot just, les potències estrangeres han començat a moure fitxa en la nova Síria.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

En pocs mesos, Síria ha travessat diversos moments crítics que han amenaçat de fer col·lapsar el país. A voltes, ha semblat que la guerra l’havia sumit en una situació de fallida a tots nivells de la que no es podria recuperar i que l’abocava a la desaparició. Tanmateix, Síria resisteix i, de vegades, envia senyals que ens recorden la voluntat dels sirians de persistir. Al cap i a la fi, malgrat totes les noves circumstàncies, com el canvi de règim a Damasc, la gent que hi viu és la mateixa que abans de la guerra.

Els enfrontaments entre les forces de seguretat del nou règim islamista i els drusos del sud del país en són una prova. La gent de Suwaida ha hagut de viure i presenciar escenes importades del mateix infern. L’escenari de tortures, decapitacions, segrestos i violacions ha estat infame. Per això, costa veure-hi més enllà i imaginar que pugui sortir res de positiu d’aquella desgràcia sòrdida i miserable.

Amb tot, de les cendres dels combats ressorgeix una nova Síria prou ambiciosa que ens diu que no vol deixar-se trepitjar, costi el que costi. En aquest context s’emmarca la decisió del Consell Militar de Suwaida d’anunciar l’establiment d’una administració autònoma a la província, que els drusos anomenen Jabal al-Àrab (‘Muntanya dels àrabs’).

El missatge d’aquesta coalició de milícies druses formada el febrer de 2025 declara que “el nostre projecte no és la secessió”, tot i que deixa prou clar que no acceptarà la tutela de cap govern que no cregui en “una Síria lliure i diversa”, així com un advertiment en el camp militar: “les nostres armes apuntaran als nostres agressors”. El comunicat del Consell Militar de Suwaida és la resposta a la violència ètnica que va castigar la província durant diverses setmanes de juliol.

Us recomano que, per conèixer l’escenari de partida que ens permet d’entendre què passa avui a Síria, llegiu aquests dos articles que he publicat a Nationalia i Catalunya Plural sobre les minories, el cas dels drusos, el nou govern i els reptes de futur:

• • • Les minories àrabs de Síria davant la incertesa del nou ordre
    • Els drusos posen a prova el nou règim de Damasc
    • El nou govern islamista de Damasc posa les bases del futur de Síria

Els drusos fa temps que actuen amb extremada cautela. De fet, no confien en el nou govern de Síria perquè el president Ahmad Xaraa els va perseguir quan governava la província d’Idlib, això sense tenir en compte el seu passat com a responsable d’Estat Islàmic i fundador de la branca siriana Al-Qaida. Per això, creuen que la seva supervivència passa per l’autonomia. És a dir, per un cert grau de desconnexió de Damasc.

Els drusos també han volgut prendre la iniciativa militar per avançar-se als esdeveniments i evitar, entre d’altres, de passar pel mateix que han patit els alauites. Recordem que els fets de Suwaida van tenir lloc quatre mesos després d’una situació similar a la regió costanera, on es concentra la població alauita.

La massacre d’alauites de març

Grups d’homes fidels al nou règim sirià van arribar els primers dies de març a diverses viles i ciutats de la regió habitada per alauites situades entre Latakia i Tartús. Durant tres dies, els islamistes es van dedicar a atacar persones i propietats. Van violar, torturar i assassinar tothom que els va semblar oportú.

Un cop finalitzada l’ofensiva, l’Observatori Sirià pels Drets Humans va fer un recompte de víctimes i assegura que, en només tres dies, van perdre la vida 1.500 alauites. Això, a més del segrest de dones alauites per tot el país que ha cridat l’atenció de l’ONU. S’han documentat més de setanta casos en què les noies són segrestades a canvi d’un rescat o venudes per casar-les per la força al millor postor.

Això és un mausoleu alauita del nord de #Síria en flames. En el tercer viatge del llibre 𝙑𝙞𝙖𝙩𝙜𝙚 𝙖𝙡 𝙘𝙤𝙧 𝙙𝙚 𝙡'𝙞𝙨𝙡𝙖𝙢 en visitem un de molt semblant i el descrivim amb força detall.#IslamXiïta https://t.co/63LRBa5rbd pic.twitter.com/dTHLQoPFmF

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) December 14, 2024

Les noves autoritats de Damasc asseguren que tot plegat es tractava d’una operació de seguretat per acabar amb els darrers reductes de milícies favorables al règim baassista de Baixar al-Àssad, que tot just feia tres mesos havia fugit a l’exili.

Certament, aquells dies de març es van produir enfrontaments entre els dos bàndols. Però l’operació militar va finalitzar en el moment en què les forces de seguretat van deixar de fúmer trets als maquis en uniforme. Quan els soldats i la policia van començar a matar tothom que trobaven pel carrer, cremaven centres de culte alauites, o arrossegaven pels cabells les noies alauites fora de casa per segrestar-les i violar-les després d’obligar-les a presenciar l’assassinat a sang freda dels seus pares i germans, allò ja no era una acció de guerra.

En aquest punt, cal denunciar amb tota la fermesa el paper dels nostres màxims representants polítics. Tot i la gravetat dels fets, la Unió Europea es va limitar a difondre un comunicat per condemnar els atacs dels grups partidaris d’Àssad i fer una crida a la unitat de Síria. Les persones miserables que van redactar la nota van passar per alt els assassinats i les violacions dels drets humans que en aquell mateix moment eren perpetrats pels homes del nou règim.

Els principals mitjans de comunicació, suposo que de bona fe, van cometre l’error de confiar en els mals polítics que parasiten les nostres institucions i van donar per vàlida una versió dels fets falsa i malintencionada. Per la seva banda, el govern sirià es va comprometre a investigar els fets i emetre un informe al respecte.

Si voleu saber més coses sobre els alauites, us recomano que llegiu els capítols 3 i 5 del llibre del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors):

• • Tercer viatge: Encens i mística. Viatge a la tomba d’un xeic alauita a Turquia.
  • Cinquè viatge. Turisme polític xiïta. Viatge als centres de pelegrinatge xiïta a Síria.

Minories atemorides

Des de la caiguda d’Àssad, hem estat testimonis de prou escenes de discriminació cap a les minories que ens haurien d’haver alertat que la lectura que la Unió Europea feia dels fets de Latakia eren, molt probablement, erronis.

Els mateixos homes armats que s’havien passejat des de desembre de 2024 pels barris cristians i ismaïlites de diverses ciutats, tot amenaçant els veïns, són els mateixos que van participar en els fets de Latakia. Són els mateixos que insten els joves sirians que troben pel carrer amb bones paraules, però amb l’autoritat que els confereix dur uniforme i pistola, a deixar-se barba. Els mateixos que assalten i destrossen sales de festa i bars de Damasc perquè s’hi serveix alcohol, s’hi escolta música o s’hi balla.

A allò que dèiem ahir de prohibir cantar als restaurants de #Damasc, suma-hi, per exemple, aquests grups de predicadors que van pel carrer dient als homes que els bons musulmans s'han de deixar barba ➡️La llavor de la por https://t.co/I5NetkGi8Z pic.twitter.com/4NDaHxUhzN

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 13, 2025

Des de la victòria dels rebels sirians sobre el règim d’Àssad, Síria és l’únic país del món on pots trobar agents de la policia que porten el distintiu d’ISIS al braç o al pit o, directament, homes uniformats d’ISIS passejant tranquil·lament pel centre de qualsevol ciutat.

Atemptat contra l’església de Sant Elies

La indefensió de les minories i la proximitat entre les autoritats i els grups terroristes es va posar de manifest de forma prou clara el diumenge 22 de juny, quan un home entra a l’església de Sant Elies de Damasc durant la missa i dispara indiscriminadament abans de fer explotar un cinturó d’explosius. El resultat, vint-i-sis morts i més de cinquanta ferits.

El govern va dir que l’atemptat era obra d’ISIS. Però va ser reivindicat per Saraya Ansar al-Sunna, una escissió molt recent de Hayat Tahrir al-Xam (HTS), el grup de l’autoproclamat president, l’islamista Ahmad Xaraa, i bona part dels seus ministres. Avui no són el mateix, però compareixen una llarga història plegats.

Saraya Ansar al-Sunna juga un paper de lideratge en la violència sectària i, en paral·lel als trets, presumeix d’haver provocat nombrosos incendis a la regió costanera per arruïnar els alauites i fer-los fora de les seves terres.

Combats de Suwaida de juliol

A l’estiu, les forces de seguretat van traslladar la violència de la costa alauita cap a una altra regió habitada per una minoria religiosa. En aquest cas, es tractava de la província drusa de Suwaida, al sud de la capital, entre el Golan i Jordània.

La tensió pel control d’aquesta província s’arrossegava des de feia mesos. Suwaida és una regió muntanyosa, habitada per una població drusa lluitadora i ben armada que s’autogoverna des de fa un temps. De fet, quan els rebels islamistes ocupen Damasc i les principals ciutats del país el desembre de 2024 i posen fi a cinc dècades de govern dels Àssad, Suwaida feia temps que havia passat full i s’autogestionava, desconnectada de les autoritats nacionals.

Així, quan el nou règim vol reimposar el control central sobre tot el territori, topa amb la resistència dels drusos, que no volen cedir la seguretat de les seves viles i ciutats a l’exèrcit ni la policia. En principi, s’arriba a un pacte pel qual la seguretat continua en mans dels drusos. Almenys, temporalment.

La situació és a punt de fer un tomb al juliol. Una petita disputa en un punt de control entre àrabs beduïns i drusos és l’excusa que cerca Damasc per prendre el control de Suwaida per la força.

En aquest punt de la història, Israel entra en escena amb força. El país veí informa Damasc que no acceptarà que les seves tropes s’acostin a la frontera. Els sirians comprenen que la cosa va de debò quan fan una primera incursió que els israelians repliquen amb el bombardeig del Ministeri de l’Interior, en ple cor de la capital siriana, en què moren 19 soldats. Qui sap si aquesta demostració de força contra una infraestructura tan delicada era un advertiment directe a Xaraa i la seva integritat personal.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

En aquestes circumstàncies, les autoritats de Damasc opten per delegar l’ofensiva en les tribus àrabs. Així, fan una crida als beduïns a prendre les armes i enfrontar-se amb els drusos díscols. Tot seguit, milers de beduïns es dirigeixen cap a Suwaida disposats a tot. La tensió es desborda i arriba a traspassar fronteres, quan centenars de drusos trenquen la tanca que separa el Golan ocupat per Israel de Síria per socórrer els seus correligionaris de l’altra banda. Fins al punt que el govern Israelià va haver de declarar que es comprometia a vetllar per la seguretat dels drusos sirians per calmar els ànims dels israelians.

Tot i aquestes reaccions, no es van poder evitar els combats. Els beduïns, amb la col·laboració de membres de les forces de seguretat siriana sense uniforme, van combatre les milícies druses durant quatre setmanes. Fins que la forta resistència drusa i el suport aeri israelià van convèncer Damasc de cercar una solució política. D’entrada, va haver de retirar els voluntaris beduïns de la zona.

En el transcurs dels combats es van cometre tota mena d’atrocitats. Els drusos acusen els beduïns arribats d’altres regions d’haver repetit el patró criminal que vam veure al març en la regió alauita, amb decapitacions, violacions i assassinats indiscriminats de tothom que identificaven com a drus. A l’històric rebuig als drusos, s’hi va sumar la campanya de molts mitjans, que van exagerar l’apropament d’algun líder d’aquesta comunitat a Israel, en resposta a l’amenaça islamista.

Per la seva banda, els musulmans beduïns, que representen el tres per cent de la població de la província, han denunciat crims a les mans dels drusos. Recordem que el 90 % dels habitants de Suwaida són drusos i el 7 % restant, cristians.

Drusos disparen contra cases de beduins a Suwaida i els insulten: "porcs, gossos, banu Omeia" (omeies)
Si heu llegit "Viatge al cor de l'islam" entendreu xq, 1393 després de la mort de Mahoma, al Pròxim Orient s'ataca els rivals fent referència a fets d'aquella època#IslamXiïta pic.twitter.com/EILCvWbaWH

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 18, 2025

Pel que fa a les morts, que és una dada que ens ajuda a fer-nos una idea de l’abast del desastre, només en la tercera setmana de juliol, van morir 262 civils, 326 milicians drusos i 312 membres de les forces de seguretat. A més, van perdre la vida 21 paramilitars àrabs beduïns i els 19 oficials sirians morts en el bombardeig d’Israel sobre el Ministeri de l’Interior a Damasc.

La retirada de les forces de seguretat i de les milícies beduïnes va aturar el bany de sang, però no ha servit per calmar del tot la situació. Des d’aleshores, els drusos de Suwaida denuncien que els paramilitars han tallat els accessos a la província i que els han sotmès a un setge que amenaça de deixar-los aviat sense aliments ni subministraments.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Imatge: Noies de religió yazidita que es manifesten contra el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) de Massud Barzani mostren un cartell en àrab que diu “El PDK ens va vendre, el PKK ens va salvar”

Com us sentiríeu si el vostre violador, la persona que us va segrestar i us va violar amb total impunitat tantes vegades com va voler fins que se’n va cansar i va marxar del poble, tornés set anys després per instal·lar-se al vostre barri. El voldríeu de veí?

Aquest és un dels casos reals que ha empès la comunitat yazidita de Sinjar, al nord de l’Iraq, a protestar pel retorn de les famílies musulmanes sunnites que van col·laborar amb l’Estat Islàmic quan aquesta organització va ocupar la ciutat, des de l’agost del 2014 al novembre del 2015. La regió sencera no va ser alliberada fins al 2017.

El maltracte i la discriminació a la que han estat sotmesos els iraquians que practiquen la religió yazidita ve de lluny. N’han vist de tots colors. Però el capítol més recent de la seva història ha estat un dels més greus viscut per aquest poble que, miraculosament, ha superat i s’ha refet de 73 intents de genocidi. Tot comença el 3 d’agost del 2014, quan per un flanc de la ciutat s’apropen les tropes de l’Estat Islàmic mentre, per l’altra, els peixmergues kurds fugen sense avisar la població civil de la proximitat dels terroristes.

(més…)

Cada vegada que explico el genocidi yazidita de 2014 se m’encongeix el cor. No podria ser d’altra manera. De fet, només una persona cegada per l’odi contra els yazidites⁽¹⁾ podria restar impassible en conèixer els horrors als que van ser sotmesos els membres d’aquesta minoria del nord de l’Iraq a mans dels milicians de l’Estat Islàmic.

Des de la distància, nosaltres patim en escoltar el relat dels fets, però la nostra angoixa i tristesa no són res comparat amb l’infern que han sofert les víctimes.

Em demano quin és l’estat mental i físic de la noia de 20 anys que, quan en tenia 14, va presenciar l’assassinat del seu pare. Els monstres li van fúmer tres trets al cap davant tota la família i van segrestar la noia, que durant uns quatre anys va ser violada i apallissada tan sovint i per tants homes diferents que en va perdre el compte.

Si teniu fetge, podeu comprovar vosaltres mateixos com s’ensorra emocionalment i físicament una altra noia de 21 anys quan recorda com un carceller va violar reiteradament una nena de 9 anys de la seva cel·la. La noia, s’angoixa i s’ofega. Sembla com si el cos la volgués allunyar del malson d’alguna manera i, per això, li impedeix de continuar el relat.

(més…)

Siba Sheikh Khidir és una vila yazidita de 23.000 habitants situada al nord de l’Iraq. A primera hora del matí del 14 d’agost de 2007, quan la majoria dormia i els més matiners es preparaven per a iniciar les tasques del dia, un comando de terroristes suïcides va fer esclatar dos cotxes bomba carregats de combustible en ple centre del poble.

Pràcticament en el mateix instant que Siba era devastada, dos terroristes més feien esclatar a 10 quilòmetres d’allà un tercer cotxe i un camió cisterna carregats amb combustible. Tel Ezer no és gaire més gran que Siba Sheikh Khidir, i la deflagració va colpejar pràcticament tos els racons d’aquest enclavament de 28.000 habitants.

En qüestió de segons, Al-Qaida va assassinar 796 yazidites i en va ferir 1.500 més. La feina per als terroristes va ser senzilla. Feia mesos que les minories del nord de l’Iraq reclamaven a les autoritats més seguretat. Els assassinats de yazidites, cristians i turcmans xiïtes, entre d’altres, eren habituals. Però ningú no hi va fer res.

(més…)

Per a mi, el 3 d’agost de 2014 marca una fita en la història de la maldat humana. Aquell dia, gent molt dolenta va infringir a l’Iraq un dolor infinit sobre milers de persones innocents. He arribat a la conclusió que no cal posar-hi més adjectius. Quan llegiu els testimonis de les víctimes, us n’adonareu que les nostres paraules són sobreres. Que els nostres intents de descriure l’indescriptible no aporten res a aquest relat de terror.

El mal, el mal absolut, va arribar en forma d’homes armats el 3 d’agost de 2014 a Sinjar, al nord de l’Iraq. Jo no hi era, a Sinjar, el 2014. No hi he perdut família ni amics. Tanmateix, recordo els fets i sento les llàgrimes als ulls. Són llàgrimes de tristesa i, també, de ràbia. Primer, contra els iraquians que no van voler evitar l’extermini de la comunitat yazidita de l’Iraq⁽¹⁾. Segon, contra els europeus que, per ignorància, relativitzen el mal infringit per Estat Islàmic fins al punt d’afirmar que els botxins també són víctimes… d’ells mateixos.

(més…)

Imatge: la ‘sharia police’ patrulla algunes ciutats del Regne Unit i Alemanya amb el consentiment de les autoritats

El procés de radicalització de joves musulmans es produeix d’una forma similar a qualsevol altre procés de captació, ja sigui per una secta o per un grup radical violent de qualsevol altra ideologia.

Alguns experts també comparen l’estratègia dels captadors als moviments d’aproximació a la víctima i d’aïllament del seu entorn que fan els pederastes.

En tots els casos es tracta d’identificar una persona amb el perfil adequat i seguir els passos següents: acostar-s’hi amb un discurs amable, generar confiança, anar endurint el discurs alhora que es genera certa dependència del nou grup, se separa la persona del seu entorn habitual i, finalment, se’l prepara per atemptar o per acceptar l’abús.

(més…)

Imatge: Mapa del Pròxim Orient

El conflicte entre l’Aràbia Saudita i Qatar⁽¹⁾ sembla que ha agafat el món per sorpresa. Però el distanciament i la tensió creixents entre aquests dos països veïns i que comparteixen llengua i religió va començar fa dues dècades, amb l’arribada al poder del pare de l’actual emir de Qatar. Als anys 90, el xeic Hamad va impulsar-ne el creixement econòmic i, sobretot, va convertir aquest petit país en un actor polític i diplomàtic de primer ordre.

(més…)

Imatge: Regió a cavall de les províncies de Diyala, Saladí i Kirkuk afectada per la proliferació descontrolada de porcs senglars

Els principals mitjans de comunicació d’Europa s’han fet ressò de la mort a l’Iraq de tres membres d’Estat Islàmic sota les peülles de desenes de porcs senglars salvatges.

Els fets van tenir lloc el 23 d’abril, però la notícia no va aparèixer fins al 26 d’abril, en tots els mitjans i amb poques hores de diferència, quan en va parlar el diari anglès The Times. [L’estesa pràctica periodística de deixar en mans de les grans agències la decisió de què és i què no és notícia mereix una reflexió. Però aquest no és l’objectiu de l’article].

(més…)

Si vàreu venir a alguna de les conferències d’aquesta primavera ja ho sabíeu: la branca siriana d’Al-Qaida fa temps que mira de netejar la seva imatge per fer veure que no és tant radical com sembla, en un intent de posicionar-se com la tercera via entre la dictadura de Baixar al-Assad i el règim fanàtic del terror encarnat en l’Estat Islàmic.

(més…)

Manifestació popular de suport a l’Estat Islàmic a la ciutat iraquiana de Mossul.

Vaig aprofitar la meva participació en el programa El Matí de Catalunya Ràdio dedicat als atemptats del 22 de març a Brussel·les per a fer una breu reflexió sobre com els mitjans de comunicació ens expliquen i ens interpreten les notícies que ens arriben del Pròxim Orient. També vam conversar amb l’antropòleg Jordi Moreras sobre els motius que impulsen un cert perfil de joves a lluitar a les ordres de l’Estat Islàmic.

Els meus comentaris al respecte van sorprendre la gent de la ràdio. De fet, crec que no els van fer molta gràcia. Però què se suposa que hem de fer quan un mitjà ens ofereix l’oportunitat de fer arribar la nostra veu a milers de persones? Repassar tòpics, repetir el que tothom sap, dir allò que sona amable a l’oïda de l’interlocutor, o bé compartir les idees que han ajudat els que més en saben a entendre l’origen dels problemes que ens preocupen i intuir les possibles solucions?

En tot moment vaig tenir molt clar que no podia marxar de l’estudi sense compartir amb l’audiència les dues idees que podeu escoltar en els primers minuts de l’àudio següent.

(més…)

L’estació de metro Maalbeek/Maelbeek de Brussel·les.

Poques hores després dels atemptats del 22 de març contra l’aeroport i una estació de metro del centre de Brussel·les, vaig concedir una entrevista a Vilaweb per repassar dues de les idees claus que ens ajudaran a contextualitzar els atemptats: la situació en el camp de batalla a Síria i l’Iraq⁽¹⁾ i la situació social de Moleenbeek, que és el barri d’on han sortir bona part dels gihadistes belgues.

(més…)

Imatge: La jove Mariam, de 10 anys, referint-se als milicians de l’Estat Islàmic, diu ‘No els faré res, només demanaré a Déu que els perdoni’.

La Mariam és una nena cristiana de l’Iraq⁽¹⁾  que va fugir del seu poble durant l’ofensiva que l’agost de 2014 va dur a terme l’Estat Islàmic als pobles cristians i yazidites del nord del país i que van tenir com a resultat:

• Fugida de 200.000 yazidites ⁽²⁾.

• Fugida de 100.000 cristians.

• Assassinat de 5.000 homes yazidites.

• Segrest i esclavatge de més de 5.000 dones i nens yazidites.

(més…)