Alguns dels comentaris que ha rebut l’article Els problemes d’Egipte no tenen solució fan referència al suposat suport occidental als militars que han foragitat a trets els Germans Musulmans del govern. Quan, en realitat, tot apunta que la cúpula militar egípcia, per una vegada a la vida, ha actuat de manera independent i ha fet literalment el que li ha donat la gana. Fins i tot, ha ignorat les crides per aturar la violència dels seus aliats i mecenes de Washington.

Com ha anat això? Què volen fer ara els militars a Egipte? I, sobretot, quins han estat els resultats de l’estratègia dels Estats Units a la regió del Pròxim Orient? Us en dono una visió general en el següent article.  [+]

El govern de Barack Obama ha vist en qüestió de poques setmanes com deixaven el poder o podrien estan a punt de fer-ho els quatre líders de la seva nova xarxa d’aliances que havia de protegir els seus interessos i mantenir l’ordre del nou Pròxim Orient. Per tant, Washington haurà d’espavilar-se a reconduir els seus plans si no vol perdre pistonada, sobretot ara que els esdeveniments s’han accelerat pertot. 

Primer. L’home de màxima confiança dels Estats Units al golf Pèrsic dels darrers anys, l’emir de Qatar, el xeic Hamad bin Khalifa Al Thani, ha abdicat donant pas al govern del seu fill, el xeic Tamim bin Hamad Al Thani. Amb l’emir, també es retira de la vida política el primer ministre, Hamad bin Jàssim, el pare de l’actual estratègia de política exterior de Qatar basada en el suport incondicional als Germans Musulmans d’Egipte, Palestina i Síria. El nou emir és un líder diferent, amb noves idees i que nomenarà un nou equip de govern al qual Washington haurà de conèixer, i que implementarà noves polítiques a les quals els nord-americans s’hauran d’adaptar.

Segon. El govern del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdo?an, està rebent molts atacs dels opositors i l’ombra de la inestabilitat plana sobre Turquia. Recordeu les violentes manifestacions a la plaça Taksim d’Istanbul del mes de juliol? Ningú no pot assegurar que qualsevol dia d’aquests no l’acabaran fent fora del poder. (Sobre la inestabilitat a Turquia Les lluites pel poder a Turquia es cobren tres víctimes del PKK).

Tercer. L’any passat, gràcies a la mediació dels Estats Units, Israel i Hamàs van signar un alto al foc. (Més informació a l’article Macabre serial palestí a Gaza). Es diu que, des d’aleshores, Hamàs ha patit una fractura interna entre el sector polític, que és proturc i més favorables a tractar amb els Estats Units, i el militar, que és més aviat proiranià. Si aquests rumors són certs i s’imposen els proiranians, els nord-americans poden arribar a perdre poder i capacitat de mediació amb els palestins de Gaza. (Sobre les influències exteriors sobre Palestina, l’article No ajudeu tant els palestins).

Quart. Pel que fa a Egipte, els militars han fet un cop d’estat i han deposat el president Mohammad Mursi, dels Germans Musulmans, que és un grup amb el qual els Estats Units, en la seva follia antixiïta i antiiraniana (durant la gerra freda ja havien patit la febre anticomunista) s’ha entossudit en aliar-se.

Cinquè. Afegeixo una cinquena derrota dels Estats Units a Síria. Amb el pas del temps hem pogut comprovar dos fets. Primer, que els Germans Musulmans no tenen tant de pes entre les files opositores com ens pensàvem. I segon, que les forces del règim no estan perdent la guerra perquè ha consolidat el seu domini sobre les parts del país que ja controla. Aquí, com a Egipte, l’exèrcit té la paella pel mànec i els Estats Units han apostat pel perdedor.

Reprenent el fil d’Egipte, mentre preparava aquest article em demanava si Washington ha fet alguna cosa per evitar el cop d’Estat dels militars contra els seus aliats. La resposta és que no han fet res, perquè no han pogut.

Abans dels sagnant incidents del Caire, els Estats Units van parlar amb alguns caps de l’exèrcit per amenaçar-los que si donaven un cop d’estat, es quedarien sense els mil milions i mig de dòlars d’ajut que els envia Washington cada any. Però no van parlar directament amb l’home fort del país, que és el ministre de Defensa, el general Abdel Fattah al-Sissi. Per què? Perquè sabien que no els faria cas. És a dir, els Estats Units feien les trucades de rigor per a fer el paperot tot i que sabien que el cop d’estat era imminent! De vegades, això de la política no té molt de sentit.

Conclusió: Washington ajuda els Germans Musulmans però, alhora, no considera de cap manera l’exèrcit egipci un enemic i no vol enfrontar-s’hi obertament. Ni a ell ni als seus aliats del golf Pèrsic, que a excepció de Qatar, són enemics dels Germans Musulmans.

Algú n’ha sortit beneficiat de tot plegat? Per començar, el règim de l’Aràbia Saudita ha guanyat una mica més de pes a la regió. Tot i estar controlada per un règim islamista que dóna suport a grups salafistes, no pot veure els Germans Musulmans ni en pintura perquè, a diferència d’Al-Qaida i les organitzacions més radicals, aquests representen una amenaça real per la família reial saudita.

Per això, el mateix dia que a Occident es posen les mans al cap per la massacre provocada pels militars als carrers del Caire, el rei saudita declara que el seu país dóna suport a Egipte en la “seva lluita contra el terrorisme”. Pel que fa a la premsa del règim dictatorial de Riad, ha arribat a comparar el govern del president electe Mursi amb el règim nazi. En el mateix sentit, el rei i el govern de Jordània ha donat suport als “esforços per imposar la llei i combatre el terrorisme”. I, és clar, a Síria també estan contents amb el cop militar.

Què passarà ara a Egipte? Potser en les properes hores es recuperarà la calma. Ja heu vist que dijous surten multituds de persones al carrer i que hi ha més de 600 morts, però l’endemà els Germans Musulmans només apleguen uns pocs milers de manifestants. També existeix un percentatge relativament baix de possibilitats que els Germans Musulmans, armats, contraataquin amb el vist-i-plau de Washington i aprofitant el sentiment de culpa d’Occident, que no ha fet res per a defensar la democràcia a Egipte.

Personalment, crec que el més probable és que l’exèrcit acabi per esclafar qualsevol brot de revolta. Aquesta setmana hem estat testimonis de fins on estan disposats a arribar. En aquest sentit, alguns periodistes àrabs han afirmat molt encertadament que els Germans Musulmans han estat enterrats vius i que no es refaran en dècades.

En un altre front, Egipte té el problema de les bases terroristes de la península del Sinaí. En un Egipte convuls, els grups del Sinaí podien anar fent. Però en un Egipte sota el control ferri de l’exèrcit, potser també hi tenen els dies comptats.

Tornant als Estats Units i la influència que està perdent sobre Egipte. Quines mesures de pressió pot exercir Washinton per forçar l’exèrcit a tornar a ser un titella de la seva política a la regió? De moment, la pressió diplomàtica i l’amenaça de tallar els ajuts no ha sorgit efecte. Aquí, a Occident, ja podem estar enfadats i deixar de finançar projectes a Egipte, que els militars ja han trobat una nova aixeta a l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. I mentre tinguin diners, els militars aniran fent.

Alguns rumors assenyalen que el ministre de Defensa, al-Sissi, té com a principal objectiu eliminar els Germans Musulmans de l’escena pública i confinar-los a la clandestinitat. També vol presentar-se a la presidència en unes eleccions que se celebrarien abans de final d’any. Està convençut que els seus plans per recuperar tot el poder per l’exèrcit no són cap experiment i que els podrà tirar endavant amb èxit.

De fet, Al-Sissi no s’inventa res. Egipte ha viscut la mateixa situació amb tots els presidents dels darrers seixanta anys: Nàsser, Sadat i Mubàrak. Veient la determinació d’al-Sissi, podríem dir que, per als militars, el president Mursi no compta. Només ha estat una anècdota en el camí de la història.

Autor: Jordi Llaonart

En realitat, l’exèrcit ha estat el gran aliat dels Germans Musulmans en el procés de transició iniciat amb la caiguda del president Mubàrak.

Al gener vaig començar a sospitar de la poca contundència dels Germans Musulmans contra l’exèrcit, que se suposava que protegia l’antic règim, i us explicava en l’article A Egipte, la il·lusió se’ls acaba:

“Els militars hi van donar suport [a les eleccions] per evitar les crítiques. L’exèrcit va oferir Mubàrak al poble com a cap de turc. I ara els han deixat votar lliurement en unes eleccions que no han estat netes del tot. Els Germans Musulmans han estat tot aquest temps apareixent, però no amb la força que se’ls suposava. Potser perquè han pactat amb els militars una transició “suau”, una transició que doni per bona la caiguda d’una sola persona (Mubàrak). Això només ho saben ells. Són sospites, que quedaran confirmades quan veiem quin grau de pressió exerceix el nou govern sobre la casta militar”.

Doncs bé, ara ja podem assegurar que les sospites han estat confirmades. A continuació us faig cinc cèntims de l’evolució en la relació entre l’exèrcit i els islamistes que ha revolucionat les aliances polítiques a Egipte per deixar el país exactament allà on era abans de les manifestacions antimubàrak. Podríem dir que el país, en comptes d’un canvi de rumb, ha fet un vertiginós canvi de 360 graus.

El febrer de 2011, Hosni Mubàrak cedeix davant la pressió popular als carrers, renuncia a la presidència i transfereix les seves competències al mariscal Muhammad Hussain Tantawi, cap del Consell Suprem de les Forces Armades i, des d’aleshores, president de facto. Al juny, Muhammad Mursi, el candidat dels Germans Musulmans, guanya les eleccions presidencials i, tot i l’amenaça d’un possible cop d’Estat dels militars, destitueix i jubila Tantawi. L’exèrcit no reacciona.

A Occident podem interpretar que la resignació de Tantawi és conseqüència del fet que els militars han acceptat finalment que, en democràcia, els polítics manen per sobre dels militars. Però no trobeu estrany que un exèrcit tant poderós com l’egipci no alcés la veu contra aquest atac a la seva autoritat?

Tantawi havia estat durant un any l’home més poderós d’Egipte. De fet, governava el país i, un cop la revolta als carrers va forçar de manera irreversible la convocatòria d’eleccions lliures, el mariscal es va proposar mantenir allunyats els islamistes més radicals de la presidència del país tant com li fos possible. Com ho volia fer?

Tantawi va instar el Tribunal Constitucional a desqualificar el carismàtic candidat dels Germans Musulmans, Khairat al-Xàter. Alhora, va donar el vist-i-plau al candidat Mursi, tot i que havia estat detingut un any abans acusat de traïció i espionatge. Per què?

Com ja hem comentat, Xàter és un polític carismàtic i, per tant, hauria estat el favorit a les urnes. Amb la desqualificació de Xàter, el favorit passava a ser el popular i carismàtic Abd al-Munim Abu al-Futuh, islamista i exmembre dels Germans Musulmans que es presentava com a independent amb una proposta d’islam liberal.

Davant d’aquestes dues propostes, Tantawi va optar per aplanar el camí cap a la presidència de Mursi. Posats a perdre les eleccions davant els islamistes, s’estimava més un rival poc conegut i aparentment feble de caràcter i de salut. Mursi és epilèptic.

Però malgrat totes les prevencions, després de les eleccions Mursi no es va deixar manipular ni intimidar pel poder de Tantawi. Tan bon punt van sorgir els rumors que els militars preparaven un cop d’estat contra el president electe, Mursi va abolir els preceptes constitucionals que limitaven el seu poder i va destituir Tantawi.

Mursi va fer ús de la majoria islamista al Parlament per a fer la primera llei a mida dels interessos dels Germans Musulmans i va nomenar Abdel Fattah al-Sissi com a cap de la intel·ligència militar.

Arribats a aquest punt, la pregunta que ens fem és: perquè els militars ho van permetre i no van reaccionar contra aquest cop d’efecte alegal i autoritari del nou president islamista?

La clau del silenci de l’exèrcit està en el fet que els coronels feien veure que estaven de part de Mursi. De fet, hi ha un nombre molt significatiu d’oficials islamistes que durant anys han mantingut en secret les seves simpaties pels Germans Musulmans. Aquestes persones van informar Mursi dels moviments de Tantawi i van ajudar-lo a superar la crisi generada per la destitució. El juliol de 2013, Muhammad Mursi va ser deposat per l’exèrcit. Aleshores vam saber que part dels generals va permetre les primeres destitucions dels caps de l’exèrcit per part dels Germans Musulmans perquè estaven espectants davant la nova situació i perquè també estaven interessats a fer una neteja d’alts càrrecs per permetre la pujada d’una nova generació a la cúpula del poder. Després van comprovar que les reformes constitucionals de Mursi que els prenien poder van anar massa lluny.

Tantawi i els seus homes s’havien quedat sols. Dins de l’exèrcit havien perdut la partida davant els generals islamistes que els volien prendre el càrrec. Fora de l’exèrcit, Tantawi no comptava amb el suport del poble, que l’identificava amb les calamitats de l’antic règim. Tampoc no gaudia del suport de la comunitat internacional, que el veia com un obstacle a la implementació de la democràcia a Egipte.

El cas de Tantawi posa de manifest fins a quin punt l’exèrcit està influït i controlat pels generals de l’òrbita dels Germans Musulmans trepes. Hi ha casos realment sorprenents, com el d’Abbàs Mekheimar, amic personal dels membres de la cúpula dels Germans Musulmans i que era el responsable de purgar l’exèrcit d’oficials islamistes. Per la seva banda, hi ha rumors que asseguren que el cap de la intel·ligència militar nomenat per Mursi, Abdel Fattah al-Sissi, és militant de l’organització i, precisament, ha dedicat els primers mesos al càrrec a depurar l’exèrcit de seguidors de Tantawi. Efectivament, ho va fer, però per cedir el seu lloc als militars que posteriorment van reprendre el control del país i van expulsar Mursi de la presidència.

Aquests moviments han estat la culminació de sis dècades de treball dels Germans Musulmans a l’ombra. Als anys 40 van començar a desembarcar els primers membres de la germandat a l’exèrcit. Entre el 1954 i el 1974 se’ls va prohibir l’accés a les forces armades. Però a partir d’aleshores va refer la seva xarxa militar en secret fins a situar alguns homes en posicions de molta responsabilitat.

Aleshores, què ha canviat en tots aquests mesos a Egipte? Vistos els moviments polítics dels darrers temps, la situació actual d’Egipte és la següent: els membres de l’antic règim ja no tenen poder polític, però no han de patir per la seva seguretat ni la seva pensió. Ningú no els jutjarà pels crims de la dictadura. Per la seva banda, els militars islamistes que ara controlen l’exèrcit i les forces de seguretat s’han alineat amb la figura del president i li reten la mateixa obediència que abans retien a Mubàrak. Només ho feien veure. Les mentides, els enganys i les traicions també formen part de l’estratègia política!

En aparença no hi ha canviat res. Els militars segueixen controlant el seu pressupost, controlen les promocions internes i conserven intacte el seu imperi econòmic. Pel que fa al país, continua sumit en una greu crisi econòmica que ningú no pot solucionar. Pel que fa al president i el seu partit, a mesura que passin els mesos i els anys, acabarà enfonsat exactament en el mateix descrèdit i serà acusat per la població exactament dels mateixos vicis que van costar la presidència a Mubàrak.

En un altre article de gener, Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis, ja us comentava que “durant tot el període de manifestacions a la famosa plaça Tahrir, els Germans Musulmans hi van ser absents. Mentre uns rebien les garrotades de les tropes, els altres hi pactaven la seva pròpia transició. La transició cap al punt de partida, on els que figura que són els grans enemics, islamistes i soldats, es reparteixen el poder per, al final, deixar el país on era”.

Ara, el president Mursi està immers en una guerra pel control de l’únic centre de poder que encara li porta la contrària: la judicatura. Si aconsegueix sotmetre els jutges, els Germans Musulmans s’hauran fet amb el control de tot el que val la pena a Egipte. Al final, els militars no li ho van permetre.

Autor: Jordi Llaonart
 

El procés de transició egipci, en què tanta gent té dipositades les esperances de canvi, ha fet un nou pas endavant amb la celebració, avui dijous, de la segona i última jornada de la primera volta de les eleccions presidencials. Els comicis se celebren perquè a Egipte la plaça de president està vacant des de la fugida de Hosni Mubàrak, el febrer de l’any passat.

El relleu de Mubàrak per un president escollit en uns comicis lliures, pot dibuixar diversos escenaris. Els analistes més optimistes asseguren que la transició iniciada l’any passat culminarà amb una democratització del país i un canvi de les velles estructures que perpetuen la corrupció i les desigualtats. Personalment, em temo que la manca d’aire nou a la política egípcia -els partits i els lobbys que donen suport als candidats amb possibilitats reals de victòria són els mateixos que han governat i han fet oposició els darrers quaranta anys- perpetuarà els esquemes ja existents, per un acord entre els polítics islamistes i els poderosos militars; o bé, si no es posen d’acord, el nou escenari serà el resultat d’una nova distribució de la corrupció i les parcel·les de poder entre els polítics islamistes i els poderosos militars.

Amb tot, considero que, el sol fet d’omplir els buits de poder, i de traslladar la tensió i les actuals baralles del carrer a l’àmbit estrictament polític, ajudarà a generar un sentiment de seguretat i estabilitat, que és allò que més troben a faltar els egipcis, i que és el que necessita més urgentment Egipte per atraure el turisme estranger. Les divises dels turistes són el motor que manté i impulsa l’activitat econòmica del país, juntament amb l’agricultura. [+]

Tenint en compte tot el que s’ha arribat a parlar i escriure d’Egipte en els darrers mesos, és molt significatiu que els mitjans de comunicació hagin dedicat tot just quatre línies a la recent mort del Papa Xenuda III, que havia estat durant quatre dècades el patriarca de l’Església d’Alexandria, el 117è de la història. A més, de les quatre línies que li han dedicat, dues se centren a destacar la proximitat de Xenuda a l’expresident Hosni Mubàrak.  [+]

Tinc un amic egipci que cada cop que la selecció de futbol del seu país ha de jugar un partit important, ens recorda la força amb què desitja que perdi. Sempre diu que a Egipte no li convé que la gent s’esbravi perquè això només serveix per alliberar tensió i acceptar amb més facilitat l’statu quo. Aquest estat de les coses que no canvia mai, i que a Egipte implica que els militars siguin al poder, els islamistes fent oposició sorollosa però, en el fons, gens revolucionària, i els joves talents, a l’exili forçat de l’emigració per motius econòmics.  [+]

La revolta contra Mubàrak va tenir l’efecte d’un gran partit de futbol, d’aquests als quals el meu amic té tanta por. La gent va sortir al carrer perquè a Egipte no poden seguir igual. Per poder viure i poder albirar un futur fora de la misèria, cal canviar-hi moltes coses. El missatge que va quallar va ser el de fer fora el president. I aquest va marxar. La majoria de mitjans d’Occident va cometre la imprudència, o l’error, de qualificar allò de revolució que havia de canviar-ho tot. Molts egipcis s’ho van creure, però la il·lusió se’ls acaba, com la paciència per la inestabilitat.

Suposo que en el fogot de la revolta, se’ls va oblidar fins a quin punt l’exèrcit és poderós i no està disposat a cedir ni una miqueta del seu poder. Això vol dir que no vol pagar impostos, que no vol un control polític dels seus negocis i que pensa mantenir-se com a pal de paller de la xarxa d’interessos polítics i mafiosos que conformen el poder a Egipte.

Això és un gran contratemps per al desenvolupament d’Egipte, perquè si els militars no cedeixen, no canvia res.

Pel que fa al tema de la democràcia, que votin o no votin, no aportarà al poble egipci més llibertat ni benestar a curt termini. Sense les eines i els controls que garanteixin la transparència al món polític, militar i empresarial, els partits i els diputats electes aniran caient, a mesura que siguin escollits, en les xarxes de la rutina del poder establert i la corrupció.

Resumint, que el moviment inicial era fort, popular i amb intenció de canviar les coses. Els militars hi van donar suport per evitar les crítiques. L’exèrcit va oferir Mubàrak al poble com a cap de turc. I ara els han deixat votar lliurement en unes eleccions que no han estat netes del tot. Els Germans Musulmans han estat tot aquest temps apareixent, però no amb la força que se’ls suposava. Potser perquè han pactat amb els militars una transició “suau”, una transició que doni per bona la caiguda d’una sola persona (Mubàrak). Això només ho saben ells. Són sospites, que quedaran confirmades quan veiem quin grau de pressió exerceix el nou govern sobre la casta militar.

Mentrestant, al carrer creix la sensació que tot això està provocant més problemes que creant beneficis. Al final, si l’opinió general és de “total, per això, millor no haver fet res”, això és que han triomfat els de sempre: els que manegaven la dictadura, que són els que ara maneguen la transició.

Per cert, penseu que als egipcis, en general, els interessa més la prosperitat econòmica que tots els elements que prenem aquí per a valorar la situació a Egipte: llibertat, democràcia, poder popular… Són un país amb massa població. Sí, massa. I aquest fet, que és un problema, situa Egipte en un escenari molt precari. Primer a nivell de subsistència, i ja no diguem a nivell de drets democràtics.

Article publicat a Opinions contundents de Vilaweb el 25 de gener de 2012

Autor: Jordi Llaonart

Molts mitjans de comunicació han titllat erròniament de tramposos els Germans Musulmans egipcis pel fet d’haver instal·lat taules de propaganda electoral a les portes dels col·legis el dia de les eleccions generals, i per haver organitzat serveis de seguretat al marge de la policia. Efectivament, i segons la llei electoral, això pot ser frau, pot ser delicte. Però cal tenir molt en compte que els Germans Musulmans no se salten la llei amb la mala fe del trampós. De fet, consideren que calia fer-ho perquè, per a ells, l’estat natural de les coses és que a Egipte hi governin els islamistes. Així, segons el seu criteri, s’han limitat a ajudar que les coses tornin al seu lloc.

Quan anunciïn, a la fi del procés electoral, la seva victòria i el possible pacte de govern amb els salafistes del Partit de la Llum, els mitjans d’aquí analitzaran els fets en termes de trencament i revolució: gran sorpresa, canvi, nou cicle… mentre que ells ho interpretaran com el simple restabliment de la normalitat.  [+]

Aleshores es molt probable que es faci visible la gran paradoxa o esquizofrènia de l’Occident neocolonial, que és el fet de negar-se a acceptar o, si més no, criticar els resultats d’unes eleccions instigades per nosaltres mateixos. No és lògic, ni democràtic, ni saludable, que lamentem que, amb Mubàrak, les eleccions no eren lliures (a TV3 s’ha arribat a dir que “amb Mubàrak només votaven uns quants privilegiats”), i que, alhora, quan els comicis són lliures, ens queixem del que vota la gent. Amb tot, un dels grans problemes de la democràcia a Egipte i molts altres països no és el que la gent vota o deixa de votar, sinó el fet de concebre l’acció de dipositar la papereta a l’urna com l’únic mecanisme vàlid i acceptable d’exercici de democràcia i sobirania popular.

Aquesta obsessió nostra pel vot és darrera la marginació i l’oblit al que hem sotmès els impulsors de les revoltes i el canvi democràtic a Egipte. Els demòcrates egipcis, després de ser capaços d’atraure la nostra curiositat amb l’organització de la protesta que va foragitar el president, han tornat, de cop i volta, a la marginalitat política del seu país. Quina paradoxa més cruel: a Egipte, com al Marroc, els impulsors del canvi, la veu que ha desfermat el clam per la democràcia, són precisament els únics que en queden al marge. En tots dos països han optat pel boicot a les eleccions i això, automàticament, els fa invisibles als ulls dels polítics i els periodistes occidentals, obsessionats pel vot i l’urna. Els mateixos analistes que van sobredimensionar fa uns mesos el pes en la societat egípcia de la classe mitjana culta, anglòfona, poc religiosa i internauta, ara es passen a l’altre extrem i els ignoren. Ara ja no els entrevisten.

Tan se val que els grups prodemocràtics argumentin que el moment, la data i les condicions per a anar a votar les hagin acordat els militars, que són els responsables de la dictadura, i els Germans Musulmans. Durant tot el període de manifestacions a la famosa plaça Tahrir, els Germans Musulmans hi van ser absents. Mentre uns rebien les garrotades de les tropes, els altres hi pactaven la seva pròpia transició. La transició cap al punt de partida, on els que figura que són els grans enemics, islamistes i soldats, es reparteixen el poder per, al final, deixar el país on era.

Autor: Jordi Llaonart