Fa uns anys vaig fer una visita a la ciutadella medieval del Caire amb motiu de la diada de Sant Jordi. D’aquell passeig en va sortir un reportatge que recupero cada any per a confirmar amb tristesa que la situació de les minories del Pròxim Orient no millora, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern. De vegades, aquí no ens n’adonem, però al Pròxim Orient hi ha gent que ho passa realment malament per motiu de la seva religió.

Amb tot, els catalans ens pensem que som més sensibles que altres comunitats al tractament de les minories. Però no sempre és així. Generalment, mostrem molta preocupació per l’actualitat de les minories lingüístiques que veuen limitats els seus drets culturals i d’expressió, però, en canvi, ignorem la precària situació de moltes minories religioses i tribals. El fet que per a nosaltres la llengua sigui important no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura. Amb la religió passa el mateix.

És normal que no valorem el fet religiós i tribal en els mateixos termes que els pobles del Pròxim Orient, però si no som conscients que, per a ells, aquest són dos elements d’identitat molt importants, i ens neguem a acceptar que la religió i la tribu són dos factors d’anàlisi a tenir en compte, no serem capaços de completar el trencaclosques de molts dels conflictes del Sud. Un exemple: la interpretació que van fer en el seu moment la majoria de mitjans del conflicte de la Costa d’Ivori i de la revolta a Líbia.

En canvi, en altres ocasions anem fins a l’altre extrem i interpretem tot el que passa més enllà del Mediterrani en clau religiosa. De vegades, això és el resultat dels aires de superioritat de l’Europa que és incapaç de veure en l’altre, suposadament pres i sotmès al jou de la religió, la capacitat intel·lectual de lluitar per la seva llibertat en termes polítics. Un exemple: la interpretació que molts mitjans fan de l’origen del conflicte a Bahrain.

En aquest sentit, l’escriptor amazic Salem Zenia va escriure fa un temps: “Alguns observadors van tractar de treure conclusions d’una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquests pobles tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça, és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu”.

El Sant Jordi dels àrabs

Encara amb el record de la Pasqua ben present, els cristians d’Egipte celebren avui una altra diada assenyalada. Si teniu l’oportunitat de passejar-vos un 23 d’abril per la ciutadella medieval que s’aixeca sobre la vella vila romana i que acull bona part de l’herència cristiana de la capital egípcia, podreu comprovar fins a quin punt els cristians orientals són devots de Sant Jordi.

Des del tren que us portarà al Vell Caire ja veureu la primera de les vuit esglésies del barri. Darrere els murs que separen l’andana del carrer s’aixeca la gran cúpula de l’església de Sant Jordi “Mar Guirguis” que dóna nom a l’estació. En tractar-se d’un dia especial, l’accés a aquest temple grec ortodox està decorat amb banderes gregues, tapissos i cartells que donen la benvinguda als milers de fidels, curiosos i turistes que s’hi acosten des de primera hora del matí.

A més de la seva espectacular planta circular, l’església ortodoxa de Sant Jordi és coneguda perquè està situada exactament en el punt on, segons la tradició, Josep, Maria i el nen Jesús es van refugiar quan van fugir de la matança de nadons ordenada per Herodes a Palestina.

A tocar de l’església hi ha la petita porta que dóna accés a l’àrea interior de la muralla, una zona de carrers estrets i edificis en ruïnes entre els quals destaquen alguns dels centres de culte cristià més antics del país. Durant tota la jornada munions de cristians circulen per aquests carrerons, que avui estan decorats amb les típiques imatges del cavaller vestit de soldat romà. Un dels objectius dels fidels és visitar tantes relíquies del sant com els sigui possible i tocar les cadenes que lligaven el cavaller durant el seu martiri, a les quals s’atribueixen propietats curatives.

Un altre dels llocs més visitats pels cristians egipcis durant la diada és Deir al-Banat, un convent de monges que acull una petita capella consagrada des del segle quinze al cavaller Jordi. Unes escales fosques de pedra donen accés a una sala subterrània encatifada, on els murs carregats d’història i la poca llum atorguen a l’indret una aura de misteri amb un cert toc màgic. Allí hi trobem una de les relíquies i una de les cadenes més conegudes.

Es diu que el ferro tocat pel sant té poders miraculosos i curatius i, per això, els visitants s’entretenen tocant, sentint i besant el metall de les baules. Els més devots es posen el grilló al voltant del coll i les anelles al voltant del cos mentre demanen al sant que els protegeixi la salut.

Deir al-Banat és un dels centres més importants de culte a Sant Jordi del Pròxim Orient i la tradició diu que, antigament, ortodoxos i coptes arribats de tota la regió s’aplegaven la nit del 22 d’abril davant la cúpula del convent esperant l’aparició del sant muntant el seu cavall. La passió pel cavaller Jordi és tan gran que només al Caire trobem com a mínim divuit relíquies del sant i diverses esglésies custodien mostres de les cadenes.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Un dels fets que més us cridarà l’atenció és l’estat lamentable de molts edificis del barri, a causa de les limitacions legals en la construcció i reparació dels llocs de culte cristians. La conjunció de l’alt nivell de burocratització de l’aparell de l’Estat i de la discriminació dels cristians arriba fins al punt que la construcció d’una nova església o qualsevol reparació d’un edifici ja existent ha de comptar amb el vist-i-plau del president de la República.

Com us podeu imaginar, aconseguir el permís del president per a reforçar un mur o posar quatre rajoles en un bany és un camí burocràtic que vol el seu temps. A més, els edificis religiosos de tot el país estan controlats pel ministeri d’Assumptes Islàmics, fet que només complica la cosa.

Per això i per moltes altres històries que us explicaran els coptes que conegueu en la vostra visita, avui, com cada any, els egipcis preguen a Sant Jordi pels guariments personals i, també, per la llibertat religiosa plena.

Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac

Per saber més sobre l’origen de la llegenda de sant Jordi i la seva extraordinària semblança amb el que expliquen en les remotes muntanyes de l’Afganistan sobre Ali bin Abi Tàlib, el primer imam del xiisme i cosí germà de Mahoma, us recomano que llegiu l’article Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

Hosni Mubàrak va presidir Egipte durant 30 anys però mai no va trepitjar la catedral de Sant Marc del Caire, ni pel Nadal ni per Pasqua. Com a molt, es limitava a felicitar els representants de l’Església egípcia per telèfon. No mal interpreteu l’actitud de l’exdictador. No responia al seu laïcisme, sinó a una voluntat de marcar distàncies amb la religió minoritària del país.

Per la seva banda, l’actual president es va dignar a desplaçar-se l’any 2014 fins a la Catedral per a felicitar personalment la Pasqua al Papa copte Tawadrus II. Aquella visita va tenir lloc en el marc de la campanya de les eleccions que poques setmanes després van portar el general Sissi a la presidència. Encara hem de comprovar si aquell gest responia a un canvi d’actitud de les autoritats respecte dels cristians o, simplement, era un acte promocional.

De fet, la religió va jugar un paper significatiu en el sentit del vot en aquelles eleccions presidencials, com explico a Les claus del vot egipci. Tot i així, res no fa en pensar que la situació dels cristians del Pròxim Orient en general, ni dels cristians egipcis en particular, hagi de millorar, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern.

Malgrat tot, avui els cristians d’el Caire oblidaran per un moment les adversitats per a celebrar una de les dates més assenyalades del seu calendari: la Diada de Sant Jordi.

(més…)

Imatge: El ministre de Defensa, el general Sisi, el 2013 abans de convertir-se en president d’Egipte (Foto de Sherif Abdl El Minoem)

La prova més fefaent que els dirigents egipcis han renunciat a afrontar i resoldre els problemes d’Egipte és la seva fugida endavant amb l’inici de la construcció d’una nova capital al mig del desert, d’una ciutat tant gran i moderna com Singapur pensada per allotjar-hi les famílies benestants del país.

El Caire s’ha convertit en una urbs indomable caracteritzada pels problemes derivats de la superpoblació, com l’urbanisme informal, la pol·lució, la inseguretat, les congestions de trànsit i el soroll. Per això, el govern ha decidit traslladar tot l’aparell de l’Estat i uns 6 milions d’habitants lluny del caos que regna a la capital i començar una nova vida a 60 quilòmetres a l’est del Caire.

El projecte va ser presentat pel president egipci Abdul-Fattah al-Sisi l’any 2015. Tot just ha començat a prendre forma sobre el terreny i no hi faltarà de res. Està prevista la construcció d’un aeroport internacional, una desena d’universitats, un espai verd el doble de gran que Central Park, un parc temàtic quatre vegades més gran que Disneylàndia, 663 hospitals, 1.250 mesquites i esglésies i més d’1 milió d’habitatges.

(més…)

Photo: The Minister of Defense, General Sisi, in 2013 before becoming President of Egypt (Photo by Sherif Abdl El Minoem)

The most irrefutable proof that Egyptian leaders have given up trying to solve the problems of Egypt is their decision to start constructing a brand new capital in the middle of the desert, a city as big and modern as Singapore, designed to accommodate Egypt’s most affluent families.

Cairo has become an indomitable city characterized by problems stemming from overpopulation, evident in the informal urban planning, pollution, insecurity, traffic congestion and noise. Because of these issues, the government has decided to transfer all the State institutions and about 6 million inhabitants far from the chaos that reigns in the capital to a new life just 60 kilometers east of Cairo.

The relocation project was announced by the Egyptian president Abdul-Fattah el-Sisi in 2015 and has just started to take shape on the ground. It will have everything one might expect from a big capital: an international airport, ten universities, a green area twice the size of Central Park, a theme park four times the size of Disneyland, 663 hospitals, 1,250 mosques and churches and more than 1 million residences.

(més…)

Bir Tawil és un territori de més de 2.000 km² situat entre Egipte i Sudan que no reclama cap dels dos estats. De fet, és l’únic territori d’aquesta magnitud la sobirania del qual no és reclamada per cap estat del món. A excepció d’algun cas puntual als Balcans i de l’Antàrtida, que no és habitable i que està protegida per un tractat internacional de 1959 que en prohibeix les ampliacions o les noves reclamacions de sobirania territorial, Bir Tawil és l’únic lloc de la Terra habitable que sembla que ningú no vol.

Aquesta situació és conseqüència de dos tractats de l’època colonial que van dibuixar dues fronteres diferents: una d’administrativa i una de política que no coincideixen i que es trepitgen l’una a l’altra. A continuació us explico la història de Bir Tawil i els motius del suposat desinterès dels estats per aquest territori.

De moment, us avanço que Egipte i Sudan rebutgen la sobirania d’aquest tros de terra perquè la seva annexió perjudicaria els seus interessos territorials. Comencem fent una mica d’història…

(més…)

Tot repassant els prop de 200 articles què hem escrit en els primers cinc anys del blog, he trobat diverses anàlisis sobre el Pròxim Orient que han resultat premonitòries. Crec que hi hauríeu de fer un cop d’ull i comparar-les amb les versions més populars i mediàtiques dels fets que es van publicar en el seu moment.

He fet un recull de les cinc previsions del blog més destacades. En quatre línies recordo què vam dir que passaria a Líbia, Egipte, Síria, Kurdistan i l’Iraq…

(més…)

Fa uns dies vaig participar en el debat titulat ‘Què en queda de les primaveres àrabs’ del programa L’illa de Robinson, d’El Punt Avui Televisió. Vaig compartir taula amb Lurdes Vidal, cap de l’Àrea del Món Àrab i Mediterrani de l’IEMed, Antoni Segura, catedràtic d’història contemporània de l’UB, i Oriol Barba, politòleg i economista.

(més…)

Després d’una temporada de revoltes, manifestacions i il·lusió per possibles canvis, Egipte torna a la normalitat i cada dia s’assembla més al país que ha estat les darreres dècades. Aquesta setmana el règim ha posat les bases per a la seva autorenovació i ha celebrat un referèndum (14-15 de gener de 2015) per l’aprovació d’un conjunt d’esmenes al text constitucional que han estat redactades pels militars, pels que sempre manen a Egipte.

La consulta era una mena de prèvia per les eleccions presidencials, que ben aviat tornaran a situar el cap de l’exèrcit com a cap d’Estat i tancaran un període de tres anys de fets excepcionals que els militars es cuidaran prou que no es tornin a repetir.

Pel que fa al gran enemic de l’exèrcit, els Germans Musulmans, també recuperen la seva posició de sempre i tornen allà on eren en l’època de Hosni Mubàrak. És a dir, són perseguits però no aniquilats per les autoritats, alhora que es queixen del règim però no sembla que facin tot el que és a les seves mans per a canviar-lo. Fins i tot han fet una crida a l’abstenció -ells n’han dit boicot però a la pràctica ve a ser el mateix- en el referèndum a la “Constitució de l’Església” i “de les minories”, segons les seves pròpies paraules.

Tenint en compte que el més important de la consulta és el resultat, què en treuen d’abstenir-se? No seria millor oposar-s’hi? I quin ha estat el paper dels seus rivals salafistes en el procés? I ara què passarà a Egipte? En parlem a continuació.

(més…)

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

	Els problemes d’Egipte no tenen solució		Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central
	Proposta de solució a la crisi de Síria		Això és el que va passar al Caire

A Egipte estan vivint un infern. Des del dia que van fer fora Mubàrak, la situació social, política i econòmica del país s’ha degradat a un ritme esgarrifós. Ara, els militars han fet un cop d’estat perquè volen deixar la situació com estava: democràcia tutelada pels militars, relativa llibertat d’expressió supervisada per l’exèrcit i veto a l’accés dels Germans Musulmans i la resta d’opositors islamistes a les institucions. Aquest és l’escenari del passat cap on es dirigeix Egipte, i d’on no s’hauria d’haver mogut mai.

(més…)

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

	Notícies d’Egipte		Les claus del vot egipci
	Eleccions a Egipte: vells partits, mateixos interessos		Això és el que va passar al Caire

84 anys després de la seva fundació, l’organització islamista Societat dels Germans Musulmans ha situat un dels seus dirigents com a cap d’estat d’Egipte. L’objectiu fundacional dels Germans Musulmans és la creació d’un estat islàmic i, a partir d’ara, disposaran de suport institucional per assolir-lo.

Amb tot, no espereu que Egipte faci una deriva islamista, ni que la legislació faci un tomb ultraconservador. Això no passarà, en primer lloc, perquè els militars, partidaris d’un estat pseudodemocràtic que practiqui unes polítiques ambigües respecte Occident, encara conserven bona part de les seves parcel·les de poder intactes. L’altre motiu pel qual els islamistes no canviaran tantes coses, a nivell formal, malgrat que tenen la presidència i, previsiblement, controlaran el futur parlament, és que no els caldrà. Poden fer polítiques tant islamistes com vulguin fent ús del marc legal actual.

Convé que tinguem això en compte, perquè quan els mitjans comprovin que el president Mohamed Mursi no té cap intenció de fer el seu país una segona Aràbia Saudita, el definiran com a “islamista moderat”, cosa que dóna a entendre que ser islamista, sense adjectius, té connotacions negatives per aquests mitjans.

(més…)

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

	Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis		Això és el que va passar al Caire
	Hem guanyat la guerra a Líbia		Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia

És cert que Xenuda, que va morir el 17 de març als 88 anys, era un home del règim. En una dictadura, tothom qui ocupa un càrrec de rellevància política o social és còmplice, en certa mesura, de l’statu quo. Amb tot, el Papa Xenuda ha defensat la seva comunitat tan bé com ha pogut o ha sabut, i va patir l’exili després d’enfrontar-se al president Anwar al-Sadat, perquè no protegia la comunitat cristiana dels atacs dels islamistes. De fet, tots els presidents d’Egipte han fet la vista grossa a les violacions dels Drets Humans quan les víctimes n’han estat els cristians.

Pel que fa als darrers mesos de la seva vida, Xenuda ha rebut atacs de l’exterior per mostrar-se crític amb la revolta popular que va forçar la fugida de Mubàrak. Quan, des de la seva pròpia comunitat se l’atacava per no mostrar-se prou ferm davant les agressions anticristianes dels islamistes i l’exèrcit. Què havia de fer Xenuda? Criticar Mubàrak perquè els occidentals estiguem contents? O bé analitzar la situació i valorar quin és el millor escenari pels seus feligresos? Alguns crítics asseguren que Xenuda va pactar amb Mubàrak el perdó de les autoritats, que el va permetre tornar de l’exili a canvi de moderar les crítiques al règim. Encara que no en tinguem proves, no podem descartar que es produís un pacte d’aquesta naturalesa perquè, donada la violència i les lleis contràries a les llibertats religioses que hi ha a Egipte, el més normal és que el líder de l’Església copta hagués mantingut una posició bel·ligerant contra la dictadura. El problema dels coptes d’Egipte és que porten massa temps abocats al dilema d’escollir entre allò dolent i allò que intueixen que serà pitjor. És a dir, el fet d’estar contra Mubàrak no significa estar a favor dels canvis que s’estan produint a Egipte.

Pel que fa a l’impacte de Xenuda en el nostre entorn geogràfic i cultural més proper, els mitjans podrien haver recordat que va ser el primer Papa copte que va visitar el Vaticà en 1500 anys. D’altra banda, va ser un ferm defensor de l’ecumenisme -que és un moviment que tendeix a la reunificació de totes les confessions cristianes- i va mantenir obertes les vies de diàleg amb diverses Esglésies. Podem considerar que el valor informatiu de tot això és relatiu, però no podem, de cap manera, menytenir-lo i situar-lo per sota d’altres iniciatives similars, com els diàlegs entre civilitzacions o l’euro-mediterrani, dels quals se n’ha parlat tant i tant.

Per cert, el nom del Papa ????? es llegeix Xenuda. Els “Shenuda” i “Shenouda” que haureu llegit als diaris són transcripcions fetes per les agències de notícies angleses i franceses, i estan pensades per ser llegides en els respectius idiomes.

Autor: Jordi Llaonart

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

	Això és el que va passar al Caire		El sant Jordi dels àrabs
	Val la pena que parlem del món àrab en català?		Com analitzen els mitjans el món àrab

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

	Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis		Hem guanyat la guerra a Líbia
	Això és el que va passar al Caire		Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920 – 1a PART – 1a PART