Arxiu de la categoria: Egipte

La devoció a Sant Jordi dels cristians d’Egipte

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Síria alcorà sunnites xiïtes Sant Jordi Egipte Caire cristians

Hosni Mubàrak va presidir Egipte durant 30 anys però mai no va trepitjar la catedral de Sant Marc del Caire, ni pel Nadal ni per Pasqua. Com a molt, es limitava a felicitar els representants de l’Església egípcia per telèfon. No mal interpreteu l’actitud de l’exdictador. No responia al seu laïcisme, sinó a una voluntat de marcar distàncies amb la religió minoritària del país.

Per la seva banda, l’actual president es va dignar a desplaçar-se l’any 2014 fins a la Catedral per a felicitar personalment la Pasqua al Papa copte Tawadrus II. Aquella visita va tenir lloc en el marc de la campanya de les eleccions que poques setmanes després van portar el general Sissi a la presidència. Encara hem de comprovar si aquell gest responia a un canvi d’actitud de les autoritats respecte dels cristians o, simplement, era un acte promocional.

De fet, la religió va jugar un paper significatiu en el sentit del vot en aquelles eleccions presidencials, com explico a Les claus del vot egipci. Tot i així, res no fa en pensar que la situació dels cristians del Pròxim Orient en general, ni dels cristians egipcis en particular, hagi de millorar, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern.

Malgrat tot, avui els cristians d’el Caire oblidaran per un moment les adversitats per a celebrar una de les dates més assenyalades del seu calendari: la Diada de Sant Jordi.

(més…)

Publicat dins de arabislam, Cristians, Egipte i etiquetada amb , | Deixa un comentari

L’exèrcit Egipci consolida el seu imperi econòmic amb una nova capital: la Xina ho finança

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Egipte
Imatge: El ministre de Defensa, el general Sisi, el 2013 abans de convertir-se en president d’Egipte (Foto de Sherif Abdl El Minoem)

La prova més fefaent que els dirigents egipcis han renunciat a afrontar i resoldre els problemes d’Egipte és la seva fugida endavant amb l’inici de la construcció d’una nova capital al mig del desert, d’una ciutat tant gran i moderna com Singapur pensada per allotjar-hi les famílies benestants del país.

El Caire s’ha convertit en una urbs indomable caracteritzada pels problemes derivats de la superpoblació, com l’urbanisme informal, la pol·lució, la inseguretat, les congestions de trànsit i el soroll. Per això, el govern ha decidit traslladar tot l’aparell de l’Estat i uns 6 milions d’habitants lluny del caos que regna a la capital i començar una nova vida a 60 quilòmetres a l’est del Caire.

El projecte va ser presentat pel president egipci Abdul-Fattah al-Sisi l’any 2015. Tot just ha començat a prendre forma sobre el terreny i no hi faltarà de res. Està prevista la construcció d’un aeroport internacional, una desena d’universitats, un espai verd el doble de gran que Central Park, un parc temàtic quatre vegades més gran que Disneylàndia, 663 hospitals, 1.250 mesquites i esglésies i més d’1 milió d’habitatges.

(més…)

Publicat dins de Àfrica, arabislam, economia, Egipte i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Egyptian Army consolidates its economic prowess by building a new capital city: China pays the bill

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient gihadisme Alcorà Alcora Egipte
Photo: The Minister of Defense, General Sisi, in 2013 before becoming President of Egypt (Photo by Sherif Abdl El Minoem)

The most irrefutable proof that Egyptian leaders have given up trying to solve the problems of Egypt is their decision to start constructing a brand new capital in the middle of the desert, a city as big and modern as Singapore, designed to accommodate Egypt’s most affluent families.

Cairo has become an indomitable city characterized by problems stemming from overpopulation, evident in the informal urban planning, pollution, insecurity, traffic congestion and noise. Because of these issues, the government has decided to transfer all the State institutions and about 6 million inhabitants far from the chaos that reigns in the capital to a new life just 60 kilometers east of Cairo.

The relocation project was announced by the Egyptian president Abdul-Fattah el-Sisi in 2015 and has just started to take shape on the ground. It will have everything one might expect from a big capital: an international airport, ten universities, a green area twice the size of Central Park, a theme park four times the size of Disneyland, 663 hospitals, 1,250 mosques and churches and more than 1 million residences.

(més…)

Bir Tawil, l’únic territori de la Terra no reclamat ni volgut per cap Estat

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Àfrica Sudan Egipte

Bir Tawil és un territori de més de 2.000 km2 situat entre Egipte i Sudan que no reclama cap dels dos estats. De fet, és l’únic territori d’aquesta magnitud la sobirania del qual no és reclamada per cap estat del món. A excepció d’algun cas puntual als Balcans i de l’Antàrtida, que no és habitable i que està protegida per un tractat internacional de 1959 que en prohibeix les ampliacions o les noves reclamacions de sobirania territorial, Bir Tawil és l’únic lloc de la Terra habitable que sembla que ningú no vol.

Aquesta situació és conseqüència de dos tractats de l’època colonial que van dibuixar dues fronteres diferents: una d’administrativa i una de política que no coincideixen i que es trepitgen l’una a l’altra. A continuació us explico la història de Bir Tawil i els motius del suposat desinterès dels estats per aquest territori.

De moment, us avanço que Egipte i Sudan rebutgen la sobirania d’aquest tros de terra perquè la seva annexió perjudicaria els seus interessos territorials. Comencem fent una mica d’història…

(més…)

Publicat dins de Àfrica, arabislam, Egipte, Sudan i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cinc previsions incòmodes sobre Líbia, Egipte, Síria, Kurdistan i l’Iraq

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Síria Alcorà

Tot repassant els prop de 200 articles què hem escrit en els primers cinc anys del blog, he trobat diverses anàlisis sobre el Pròxim Orient que han resultat premonitòries. Crec que hi hauríeu de fer un cop d’ull i comparar-les amb les versions més populars i mediàtiques dels fets que es van publicar en el seu moment.

He fet un recull de les cinc previsions del blog més destacades. En quatre línies recordo què vam dir que passaria a Líbia, Egipte, Síria, Kurdistan i l’Iraq…

(més…)

Debat ‘Què en queda de les primaveres àrabs’ a El Punt Avui TV

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Mahoma sunnites xiïtes Iraq Síria Alcorà

Fa uns dies vaig participar en el debat titulat ‘Què en queda de les primaveres àrabs’ del programa L’illa de Robinson, d’El Punt Avui Televisió. Vaig compartir taula amb Lurdes Vidal, cap de l’Àrea del Món Àrab i Mediterrani de l’IEMed, Antoni Segura, catedràtic d’història contemporània de l’UB, i Oriol Barba, politòleg i economista.

(més…)

Egipte torna al passat, a la normalitat

Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic Egipte Germans Musulmans Mubarak Síria alcorà

Després d’una temporada de revoltes, manifestacions i il·lusió per possibles canvis, Egipte torna a la normalitat i cada dia s’assembla més al país que ha estat les darreres dècades. Aquesta setmana el règim ha posat les bases per a la seva autorenovació i ha celebrat un referèndum (14-15 de gener de 2015) per l’aprovació d’un conjunt d’esmenes al text constitucional que han estat redactades pels militars, pels que sempre manen a Egipte.

La consulta era una mena de prèvia per les eleccions presidencials, que ben aviat tornaran a situar el cap de l’exèrcit com a cap d’Estat i tancaran un període de tres anys de fets excepcionals que els militars es cuidaran prou que no es tornin a repetir.

Pel que fa al gran enemic de l’exèrcit, els Germans Musulmans, també recuperen la seva posició de sempre i tornen allà on eren en l’època de Hosni Mubàrak. És a dir, són perseguits però no aniquilats per les autoritats, alhora que es queixen del règim però no sembla que facin tot el que és a les seves mans per a canviar-lo. Fins i tot han fet una crida a l’abstenció -ells n’han dit boicot però a la pràctica ve a ser el mateix- en el referèndum a la “Constitució de l’Església” i “de les minories”, segons les seves pròpies paraules.

Tenint en compte que el més important de la consulta és el resultat, què en treuen d’abstenir-se? No seria millor oposar-s’hi? I quin ha estat el paper dels seus rivals salafistes en el procés? I ara què passarà a Egipte? En parlem a continuació.

(més…)

Publicat dins de Egipte i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Els Estats Units han intervingut en la crisi d’Egipte?

Món àrab Pròxim Orient Egipte Islam Mubarak Germans Musulmans Alcorà
Alguns dels comentaris que ha rebut l’article Els problemes d’Egipte no tenen solució fan referència al suposat suport occidental als militars que han foragitat a trets els Germans Musulmans del govern. Quan, en realitat, tot apunta que la cúpula militar egípcia, per una vegada a la vida, ha actuat de manera independent i ha fet literalment el que li ha donat la gana. Fins i tot, ha ignorat les crides per aturar la violència dels seus aliats i mecenes de Washington.

Com ha anat això? Què volen fer ara els militars a Egipte? I, sobretot, quins han estat els resultats de l’estratègia dels Estats Units a la regió del Pròxim Orient? Us en dono una visió general en el següent article.  [+]

El govern de Barack Obama ha vist en qüestió de poques setmanes com deixaven el poder o podrien estan a punt de fer-ho els quatre líders de la seva nova xarxa d’aliances que havia de protegir els seus interessos i mantenir l’ordre del nou Pròxim Orient. Per tant, Washington haurà d’espavilar-se a reconduir els seus plans si no vol perdre pistonada, sobretot ara que els esdeveniments s’han accelerat pertot. 
Primer. L’home de màxima confiança dels Estats Units al golf Pèrsic dels darrers anys, l’emir de Qatar, el xeic Hamad bin Khalifa Al Thani, ha abdicat donant pas al govern del seu fill, el xeic Tamim bin Hamad Al Thani. Amb l’emir, també es retira de la vida política el primer ministre, Hamad bin Jàssim, el pare de l’actual estratègia de política exterior de Qatar basada en el suport incondicional als Germans Musulmans d’Egipte, Palestina i Síria. El nou emir és un líder diferent, amb noves idees i que nomenarà un nou equip de govern al qual Washington haurà de conèixer, i que implementarà noves polítiques a les quals els nord-americans s’hauran d’adaptar.
Segon. El govern del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdo?an, està rebent molts atacs dels opositors i l’ombra de la inestabilitat plana sobre Turquia. Recordeu les violentes manifestacions a la plaça Taksim d’Istanbul del mes de juliol? Ningú no pot assegurar que qualsevol dia d’aquests no l’acabaran fent fora del poder. (Sobre la inestabilitat a Turquia Les lluites pel poder a Turquia es cobren tres víctimes del PKK).

Tercer. L’any passat, gràcies a la mediació dels Estats Units, Israel i Hamàs van signar un alto al foc. (Més informació a l’article Macabre serial palestí a Gaza). Es diu que, des d’aleshores, Hamàs ha patit una fractura interna entre el sector polític, que és proturc i més favorables a tractar amb els Estats Units, i el militar, que és més aviat proiranià. Si aquests rumors són certs i s’imposen els proiranians, els nord-americans poden arribar a perdre poder i capacitat de mediació amb els palestins de Gaza. (Sobre les influències exteriors sobre Palestina, l’article No ajudeu tant els palestins).

Quart. Pel que fa a Egipte, els militars han fet un cop d’estat i han deposat el president Mohammad Mursi, dels Germans Musulmans, que és un grup amb el qual els Estats Units, en la seva follia antixiïta i antiiraniana (durant la gerra freda ja havien patit la febre anticomunista) s’ha entossudit en aliar-se.

Cinquè. Afegeixo una cinquena derrota dels Estats Units a Síria. Amb el pas del temps hem pogut comprovar dos fets. Primer, que els Germans Musulmans no tenen tant de pes entre les files opositores com ens pensàvem. I segon, que les forces del règim no estan perdent la guerra perquè ha consolidat el seu domini sobre les parts del país que ja controla. Aquí, com a Egipte, l’exèrcit té la paella pel mànec i els Estats Units han apostat pel perdedor.

Reprenent el fil d’Egipte, mentre preparava aquest article em demanava si Washington ha fet alguna cosa per evitar el cop d’Estat dels militars contra els seus aliats. La resposta és que no han fet res, perquè no han pogut.

Abans dels sagnant incidents del Caire, els Estats Units van parlar amb alguns caps de l’exèrcit per amenaçar-los que si donaven un cop d’estat, es quedarien sense els mil milions i mig de dòlars d’ajut que els envia Washington cada any. Però no van parlar directament amb l’home fort del país, que és el ministre de Defensa, el general Abdel Fattah al-Sissi. Per què? Perquè sabien que no els faria cas. És a dir, els Estats Units feien les trucades de rigor per a fer el paperot tot i que sabien que el cop d’estat era imminent! De vegades, això de la política no té molt de sentit.

Conclusió: Washington ajuda els Germans Musulmans però, alhora, no considera de cap manera l’exèrcit egipci un enemic i no vol enfrontar-s’hi obertament. Ni a ell ni als seus aliats del golf Pèrsic, que a excepció de Qatar, són enemics dels Germans Musulmans.

Algú n’ha sortit beneficiat de tot plegat? Per començar, el règim de l’Aràbia Saudita ha guanyat una mica més de pes a la regió. Tot i estar controlada per un règim islamista que dóna suport a grups salafistes, no pot veure els Germans Musulmans ni en pintura perquè, a diferència d’Al-Qaida i les organitzacions més radicals, aquests representen una amenaça real per la família reial saudita.

Per això, el mateix dia que a Occident es posen les mans al cap per la massacre provocada pels militars als carrers del Caire, el rei saudita declara que el seu país dóna suport a Egipte en la “seva lluita contra el terrorisme”. Pel que fa a la premsa del règim dictatorial de Riad, ha arribat a comparar el govern del president electe Mursi amb el règim nazi. En el mateix sentit, el rei i el govern de Jordània ha donat suport als “esforços per imposar la llei i combatre el terrorisme”. I, és clar, a Síria també estan contents amb el cop militar.

Què passarà ara a Egipte? Potser en les properes hores es recuperarà la calma. Ja heu vist que dijous surten multituds de persones al carrer i que hi ha més de 600 morts, però l’endemà els Germans Musulmans només apleguen uns pocs milers de manifestants. També existeix un percentatge relativament baix de possibilitats que els Germans Musulmans, armats, contraataquin amb el vist-i-plau de Washington i aprofitant el sentiment de culpa d’Occident, que no ha fet res per a defensar la democràcia a Egipte.

Personalment, crec que el més probable és que l’exèrcit acabi per esclafar qualsevol brot de revolta. Aquesta setmana hem estat testimonis de fins on estan disposats a arribar. En aquest sentit, alguns periodistes àrabs han afirmat molt encertadament que els Germans Musulmans han estat enterrats vius i que no es refaran en dècades.

En un altre front, Egipte té el problema de les bases terroristes de la península del Sinaí. En un Egipte convuls, els grups del Sinaí podien anar fent. Però en un Egipte sota el control ferri de l’exèrcit, potser també hi tenen els dies comptats.

Tornant als Estats Units i la influència que està perdent sobre Egipte. Quines mesures de pressió pot exercir Washinton per forçar l’exèrcit a tornar a ser un titella de la seva política a la regió? De moment, la pressió diplomàtica i l’amenaça de tallar els ajuts no ha sorgit efecte. Aquí, a Occident, ja podem estar enfadats i deixar de finançar projectes a Egipte, que els militars ja han trobat una nova aixeta a l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. I mentre tinguin diners, els militars aniran fent.

Alguns rumors assenyalen que el ministre de Defensa, al-Sissi, té com a principal objectiu eliminar els Germans Musulmans de l’escena pública i confinar-los a la clandestinitat. També vol presentar-se a la presidència en unes eleccions que se celebrarien abans de final d’any. Està convençut que els seus plans per recuperar tot el poder per l’exèrcit no són cap experiment i que els podrà tirar endavant amb èxit.

De fet, Al-Sissi no s’inventa res. Egipte ha viscut la mateixa situació amb tots els presidents dels darrers seixanta anys: Nàsser, Sadat i Mubàrak. Veient la determinació d’al-Sissi, podríem dir que, per als militars, el president Mursi no compta. Només ha estat una anècdota en el camí de la història.

Autor: Jordi Llaonart


//
   

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

Articles relacionats:

Els problemes d’Egipte no tenen solució Partits nacionalistes kurds: la quinta columna del poder central
Proposta de solució a la crisi de Síria Això és el que va passar al Caire
Publicat dins de Egipte | Deixa un comentari

Els problemes d’Egipte no tenen solució

Món àrab Pròxim Orient Egipte Islam Mubarak Germans Musulmans

A Egipte estan vivint un infern. Des del dia que van fer fora Mubàrak, la situació social, política i econòmica del país s’ha degradat a un ritme esgarrifós. Ara, els militars han fet un cop d’estat perquè volen deixar la situació com estava: democràcia tutelada pels militars, relativa llibertat d’expressió supervisada per l’exèrcit i veto dels Germans Musulmans i la resta d’opositors islamistes a les institucions. Aquest és l’escenari del passat cap on es dirigeix Egipte, i d’on no s’hauria d’haver mogut mai.

(més…)

Publicat dins de arabislam, Egipte i etiquetada amb | Deixa un comentari

Per què l’exèrcit egipci no actua contra els islamistes

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Palestina Gaza Israel

El temps ha confirmat les previsions dels pocs analistes que no van voler anomenar “primavera àrab” les protestes de l’any passat a Egipte, ni han qualificat mai l’actual president egipci d’”islamista moderat”.

El temps els ha donat la raó perquè, després d’un any traumàtic, amb massa morts i la crisi del turisme, que és la principal indústria del país, Egipte s’ha situat en un escenari que només en un atac d’optimisme podríem qualificar d’igual de dolent que el de l’era Mubàrak. I, a sobre, ara tenen un president que, com aquell que res, està desarticulant la poca democràcia que hi ha a Egipte mentre acapara tots els poders possibles.

Hi trobeu cap diferència entre el vell Egipte controlat per un grup d’amics militars que silencien l’oposició amb el suport explícit del totpoderós exèrcit, i el nou Egipte controlat per un grup d’amics polítics islamistes que silencien l’oposició amb el suport implícit de l’exèrcit?

Com? Que us pensàveu que els Germans Musulmans estaven enfrontats a l’exèrcit i que aquest els faria de contrapoder i moderaria les seves polítiques islamistes? Si això fos veritat, ja fa temps que els militars haurien posat a ratlla el president Muhammad Mursi. Al final ha resultat que els militars donaven peixet a Mursi i l’han traït. Us ho explico en el text en vermell amb el que he actualitzat aquest article.  [+]

En realitat, l’exèrcit ha estat el gran aliat dels Germans Musulmans en el procés de transició iniciat amb la caiguda del president Mubàrak.

Al gener vaig començar a sospitar de la poca contundència dels Germans Musulmans contra l’exèrcit, que se suposava que protegia l’antic règim, i us explicava en l’article A Egipte, la il·lusió se’ls acaba:

“Els militars hi van donar suport [a les eleccions] per evitar les crítiques. L’exèrcit va oferir Mubàrak al poble com a cap de turc. I ara els han deixat votar lliurement en unes eleccions que no han estat netes del tot. Els Germans Musulmans han estat tot aquest temps apareixent, però no amb la força que se’ls suposava. Potser perquè han pactat amb els militars una transició “suau”, una transició que doni per bona la caiguda d’una sola persona (Mubàrak). Això només ho saben ells. Són sospites, que quedaran confirmades quan veiem quin grau de pressió exerceix el nou govern sobre la casta militar”.

Doncs bé, ara ja podem assegurar que les sospites han estat confirmades. A continuació us faig cinc cèntims de l’evolució en la relació entre l’exèrcit i els islamistes que ha revolucionat les aliances polítiques a Egipte per deixar el país exactament allà on era abans de les manifestacions antimubàrak. Podríem dir que el país, en comptes d’un canvi de rumb, ha fet un vertiginós canvi de 360 graus.

El febrer de 2011, Hosni Mubàrak cedeix davant la pressió popular als carrers, renuncia a la presidència i transfereix les seves competències al mariscal Muhammad Hussain Tantawi, cap del Consell Suprem de les Forces Armades i, des d’aleshores, president de facto. Al juny, Muhammad Mursi, el candidat dels Germans Musulmans, guanya les eleccions presidencials i, tot i l’amenaça d’un possible cop d’Estat dels militars, destitueix i jubila Tantawi. L’exèrcit no reacciona.

A Occident podem interpretar que la resignació de Tantawi és conseqüència del fet que els militars han acceptat finalment que, en democràcia, els polítics manen per sobre dels militars. Però no trobeu estrany que un exèrcit tant poderós com l’egipci no alcés la veu contra aquest atac a la seva autoritat?

Tantawi havia estat durant un any l’home més poderós d’Egipte. De fet, governava el país i, un cop la revolta als carrers va forçar de manera irreversible la convocatòria d’eleccions lliures, el mariscal es va proposar mantenir allunyats els islamistes més radicals de la presidència del país tant com li fos possible. Com ho volia fer?

Tantawi va instar el Tribunal Constitucional a desqualificar el carismàtic candidat dels Germans Musulmans, Khairat al-Xàter. Alhora, va donar el vist-i-plau al candidat Mursi, tot i que havia estat detingut un any abans acusat de traïció i espionatge. Per què?

Com ja hem comentat, Xàter és un polític carismàtic i, per tant, hauria estat el favorit a les urnes. Amb la desqualificació de Xàter, el favorit passava a ser el popular i carismàtic Abd al-Munim Abu al-Futuh, islamista i exmembre dels Germans Musulmans que es presentava com a independent amb una proposta d’islam liberal.

Davant d’aquestes dues propostes, Tantawi va optar per aplanar el camí cap a la presidència de Mursi. Posats a perdre les eleccions davant els islamistes, s’estimava més un rival poc conegut i aparentment feble de caràcter i de salut. Mursi és epilèptic.

Però malgrat totes les prevencions, després de les eleccions Mursi no es va deixar manipular ni intimidar pel poder de Tantawi. Tan bon punt van sorgir els rumors que els militars preparaven un cop d’estat contra el president electe, Mursi va abolir els preceptes constitucionals que limitaven el seu poder i va destituir Tantawi.

Mursi va fer ús de la majoria islamista al Parlament per a fer la primera llei a mida dels interessos dels Germans Musulmans i va nomenar Abdel Fattah al-Sissi com a cap de la intel·ligència militar.

Arribats a aquest punt, la pregunta que ens fem és: perquè els militars ho van permetre i no van reaccionar contra aquest cop d’efecte alegal i autoritari del nou president islamista?

La clau del silenci de l’exèrcit està en el fet que els coronels feien veure que estaven de part de Mursi. De fet, hi ha un nombre molt significatiu d’oficials islamistes que durant anys han mantingut en secret les seves simpaties pels Germans Musulmans. Aquestes persones van informar Mursi dels moviments de Tantawi i van ajudar-lo a superar la crisi generada per la destitució. El juliol de 2013, Muhammad Mursi va ser deposat per l’exèrcit. Aleshores vam saber que part dels generals va permetre les primeres destitucions dels caps de l’exèrcit per part dels Germans Musulmans perquè estaven espectants davant la nova situació i perquè també estaven interessats a fer una neteja d’alts càrrecs per permetre la pujada d’una nova generació a la cúpula del poder. Després van comprovar que les reformes constitucionals de Mursi que els prenien poder van anar massa lluny.

Tantawi i els seus homes s’havien quedat sols. Dins de l’exèrcit havien perdut la partida davant els generals islamistes que els volien prendre el càrrec. Fora de l’exèrcit, Tantawi no comptava amb el suport del poble, que l’identificava amb les calamitats de l’antic règim. Tampoc no gaudia del suport de la comunitat internacional, que el veia com un obstacle a la implementació de la democràcia a Egipte.

El cas de Tantawi posa de manifest fins a quin punt l’exèrcit està influït i controlat pels generals de l’òrbita dels Germans Musulmans trepes. Hi ha casos realment sorprenents, com el d’Abbàs Mekheimar, amic personal dels membres de la cúpula dels Germans Musulmans i que era el responsable de purgar l’exèrcit d’oficials islamistes. Per la seva banda, hi ha rumors que asseguren que el cap de la intel·ligència militar nomenat per Mursi, Abdel Fattah al-Sissi, és militant de l’organització i, precisament, ha dedicat els primers mesos al càrrec a depurar l’exèrcit de seguidors de Tantawi. Efectivament, ho va fer, però per cedir el seu lloc als militars que posteriorment van reprendre el control del país i van expulsar Mursi de la presidència.

Aquests moviments han estat la culminació de sis dècades de treball dels Germans Musulmans a l’ombra. Als anys 40 van començar a desembarcar els primers membres de la germandat a l’exèrcit. Entre el 1954 i el 1974 se’ls va prohibir l’accés a les forces armades. Però a partir d’aleshores va refer la seva xarxa militar en secret fins a situar alguns homes en posicions de molta responsabilitat.

Aleshores, què ha canviat en tots aquests mesos a Egipte? Vistos els moviments polítics dels darrers temps, la situació actual d’Egipte és la següent: els membres de l’antic règim ja no tenen poder polític, però no han de patir per la seva seguretat ni la seva pensió. Ningú no els jutjarà pels crims de la dictadura. Per la seva banda, els militars islamistes que ara controlen l’exèrcit i les forces de seguretat s’han alineat amb la figura del president i li reten la mateixa obediència que abans retien a Mubàrak. Només ho feien veure. Les mentides, els enganys i les traicions també formen part de l’estratègia política!

En aparença no hi ha canviat res. Els militars segueixen controlant el seu pressupost, controlen les promocions internes i conserven intacte el seu imperi econòmic. Pel que fa al país, continua sumit en una greu crisi econòmica que ningú no pot solucionar. Pel que fa al president i el seu partit, a mesura que passin els mesos i els anys, acabarà enfonsat exactament en el mateix descrèdit i serà acusat per la població exactament dels mateixos vicis que van costar la presidència a Mubàrak.

En un altre article de gener, Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis, ja us comentava que “durant tot el període de manifestacions a la famosa plaça Tahrir, els Germans Musulmans hi van ser absents. Mentre uns rebien les garrotades de les tropes, els altres hi pactaven la seva pròpia transició. La transició cap al punt de partida, on els que figura que són els grans enemics, islamistes i soldats, es reparteixen el poder per, al final, deixar el país on era”.

Ara, el president Mursi està immers en una guerra pel control de l’únic centre de poder que encara li porta la contrària: la judicatura. Si aconsegueix sotmetre els jutges, els Germans Musulmans s’hauran fet amb el control de tot el que val la pena a Egipte. Al final, els militars no li ho van permetre.

Autor: Jordi Llaonart
 


//
   

+ Afegir-hi un comentari

_________________________________________________

Articles relacionats:

Notícies d’Egipte Les claus del vot egipci
Eleccions a Egipte:
vells partits, mateixos interessos
Això és el que va passar al Caire
Publicat dins de Egipte | Deixa un comentari

Les claus del vot egipci

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient Caire Egipte democràcia eleccions golf Pèrsic

84 anys després de la seva fundació, l’organització islamista Societat dels Germans Musulmans ha situat un dels seus dirigents com a cap d’estat d’Egipte. L’objectiu fundacional dels Germans Musulmans és la creació d’un estat islàmic i, a partir d’ara, disposaran de suport institucional per assolir-lo.

Amb tot, no espereu que Egipte faci una deriva islamista, ni que la legislació faci un tomb ultraconservador. Això no passarà, en primer lloc, perquè els militars, partidaris d’un estat pseudodemocràtic que practiqui unes polítiques ambigües respecte Occident, encara conserven bona part de les seves parcel·les de poder intactes. L’altre motiu pel qual els islamistes no canviaran tantes coses, a nivell formal, malgrat que tenen la presidència i, previsiblement, controlaran el futur parlament, és que no els caldrà. Poden fer polítiques tant islamistes com vulguin fent ús del marc legal actual.

Convé que tinguem això en compte, perquè quan els mitjans comprovin que el president Mohamed Mursi no té cap intenció de fer el seu país una segona Aràbia Saudita, el definiran com a “islamista moderat”, cosa que dóna a entendre que ser islamista, sense adjectius, té connotacions negatives per aquests mitjans.

(més…)

Publicat dins de Egipte i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Eleccions a Egipte: vells partits, mateixos interessos

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient democracia eleccions Caire Egipte golf Pèrsic
El procés de transició egipci, en què tanta gent té dipositades les esperances de canvi, ha fet un nou pas endavant amb la celebració, avui dijous, de la segona i última jornada de la primera volta de les eleccions presidencials. Els comicis se celebren perquè a Egipte la plaça de president està vacant des de la fugida de Hosni Mubàrak, el febrer de l’any passat.

El relleu de Mubàrak per un president escollit en uns comicis lliures, pot dibuixar diversos escenaris. Els analistes més optimistes asseguren que la transició iniciada l’any passat culminarà amb una democratització del país i un canvi de les velles estructures que perpetuen la corrupció i les desigualtats. Personalment, em temo que la manca d’aire nou a la política egípcia -els partits i els lobbys que donen suport als candidats amb possibilitats reals de victòria són els mateixos que han governat i han fet oposició els darrers quaranta anys- perpetuarà els esquemes ja existents, per un acord entre els polítics islamistes i els poderosos militars; o bé, si no es posen d’acord, el nou escenari serà el resultat d’una nova distribució de la corrupció i les parcel·les de poder entre els polítics islamistes i els poderosos militars.

Amb tot, considero que, el sol fet d’omplir els buits de poder, i de traslladar la tensió i les actuals baralles del carrer a l’àmbit estrictament polític, ajudarà a generar un sentiment de seguretat i estabilitat, que és allò que més troben a faltar els egipcis, i que és el que necessita més urgentment Egipte per atraure el turisme estranger. Les divises dels turistes són el motor que manté i impulsa l’activitat econòmica del país, juntament amb l’agricultura. [+]

La cursa presidencial ha estat marcada per la polèmica desqualificació de deu dels vint-i-tres candidats inicials. Tres dels quals eren els representants dels tres grans blocs en els quals es divideix la classe política d’aquell país: islamistes, islamistes radicals i col·laboradors de la dictadura de Mubàrak. El quart grup, format pels opositors d’esquerres i els activistes pels drets humans, no tenen prou pes a la societat per poder assolir, ara mateix, una representativitat política significativa.

Khairat al-Xàter, dels Germans Musulmans, va ser desqualificat perquè feia relativament poc temps que havia estat condemnat per un tribunal de l’era de Mubàrak. El salafista Hazem Abu Salah Ismail en va ser apartat perquè la seva difunta mare disposava de passaport nord-americà. Aquesta va ser la desqualificació més polèmica, perquè no està clar si aquesta acusació està fonamentada o era una simple excusa per expulsar Ismail de la campanya. El fet és que els familiars directes dels candidats només poden tenir la nacionalitat egípcia. Finalment, Omar Suleiman, que durant 18 anys havia estat el cap de la intel·ligència de Mubàrak, no va aconseguir prou signatures per la seva candidatura en una de els províncies.

El resultat dels comicis és incert, però les recents eleccions generals donen una idea de cap a on apunta l’opinió pública i cap a on va el país: el partit de la Justícia i la Llibertat, dels Germans Musulmans, va obtenir el 47 per cent dels escons. Mentre que els salafistes del partit Al-Nur, tenen un 24 per cent dels diputats. Aquesta victòria islamista a Egipte s’emmarca en un procés que es repeteix als països de la regió on s’han celebrat eleccions recentment: a Tunísia, l’any passat va guanyar el partit Al-Nahda, de Raixid Ghannutxi; al Marroc, han nomenat un primer ministre islamista; a Kuwait, la coalició entre islamistes i caps tribals ha fet un salt significatiu d’escons; i a Turquia ja fa anys que governa el partit Justícia i Desenvolupament, de Recep Tayyip Erdogan.

La por que genera en amplis sectors de la societat egípcia aquesta deriva islamista, sumada a la dispersió del vot islamista entre dos dels candidats amb més possibilitats, és un dels principals arguments dels que defensen que el favorit per a imposar-se en les eleccions d’aquesta setmana a Egipte és el candidat de l’antic règim Ahmad Shafiq. La victòria de Shafiq suposaria un contrapoder al parlament islamista.

Shafiq competeix amb tot un seguit de candidats de partits menors d’esquerres i també amb Amr Mussa, exsecretari general de la Lliga Àrab, i que compta amb molts bons contactes a nivell personal, però que només disposa del suport electoral d’un partit petit.

D’altra banda, s’ha de comprovar cap a on ha anat el vot dels cristians coptes, que representen aproximadament un 10 per cent de la població. Es pot afirmar que, en aquestes eleccions, els coptes no han tingut candidat. La majoria s’han mostrat indecisos fins l’últim moment i, m’imagino, que a manca d’un candidat del seu gust, han votat a favor d’aquell que creuen que pot aturar el creixement dels islamistes. És a dir: Amr Mussa o Ahmad Shafiq.

Aquestes eleccions coincideixen amb un moment crucial pels coptes, que estan en ple procés d’elecció d’un nou patriarca, després que al març va morir el Papa Xenuda III. D’aquesta notícia no se n’ha parlat gaire, aquí, tot i que allà ha estat un fet força important. Com igualment importants han estat els darrers capítols de violència contra la comunitat cristiana d’Egipte.

Amb tot, els grans oblidats de l’escena política egípcia són els impulsors del canvi, els primers manifestants de la plaça Tahrir, la veu que va desfermar el clam per la democràcia. Els mateixos analistes que van sobredimensionar fa uns mesos el pes en la societat egípcia de la classe mitjana culta, anglòfona, poc religiosa i internauta, ara es passen a l’altre extrem i els ignoren. Ara ja no els entrevisten. Analitzo aquest fet amb més detall en l’article Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis. Pel que fa als interessos dels grans partits i la relativa importància de la democràcia pel desenvolupament d’Egipte, podeu llegir A Egipte, la il·lusió se’ls acaba.

A continuació trobareu un petit perfil dels tretze candidats a presidir Egipte els propers set anys, agrupats per ideologies. Si cal recórrer a una segona volta, se celebrarà el 16 i 17 de juny, i els resultats definitius es coneixeran el 21 de juny.

ELS CANDIDATS ISLAMISTES

Abd al-Munim Abu al-Futuh, EL FAVORIT (doctor, 61 anys)
Candidat independent i l’únic que pot rebre suport de qualsevol sector de la societat. Proposa un islam liberal que combina els valors democràtics i els religiosos. Ha estat membre de base i militant amb responsabilitats a la direcció dels Germans Musulmans durant 38 i 12 anys, respectivament. L’any 2009, com a conseqüència d’una guerra interna pel control de la cúpula del partit i, a causa dels seus plantejaments polítics moderats, en va ser expulsat. Va abandonar la militància dos anys després, quan va decidir presentar-se a les eleccions presidencials, trencant el boicot dels Germans a aquells comicis.

Tot i la seva suposada moderació, va ser un dels fundadors de l’extremista Jamaa Al-Islamiya. Els seus partidaris recorden que ha participat en la creació de moviments opositors clarament controlats pels partits seculars i d’esquerra, com Kefaya, sorgit com a reacció davant la intenció Hosni Mubàrak de traspassar la presidència al seu fill.

En els seus discursos no carrega les tintes contra els partits islamistes. Al contrari, elogia els seus votants i militants. El seu missatge té dos punts forts: destaca que el seu pensament i coincideix amb el dels Germans, alhora que insisteix que la figura del president ha d’estar deslligada de les organitzacions polítiques. Així, ha estat capaç d’atreure els seguidors dels Germans crítics amb l’immobilisme del partit. Concretament, els votants més joves, i el partit Al-Wassat, una escissió dels Germans Musulmans dels anys 90.

D’altra banda, té un ampli suport entre la població desencantada dels partits tradicionals. Queda oberta la incògnita però, de si els votants liberals el consideren la màxima garantia per impedir el control absolut de les institucions per part dels partits islamistes, ja que els darrers dies, grups molt importants, com la Jamaa al-Islamiyya, el Jihad Islàmic i el partit salafista al-Nur, li han donat suport.

Aquests partits islamistes, que es presenten com a radicals i garants del canvi, aposten pel candidat guanyador. Pel candidat que creuen que els oferirà més quota de poder. Caldrà veure si el poder en mans dels islamistes radicals servirà per a canviar les coses o per situar la seva gent en càrrecs de responsabilitat ben retribuïts.

Muhammad Mursi, L’HOME DELS GERMANS MUSULMANS (enginyer, 62 anys)
Es va llicenciar als Estats Units, ha estat diputat i ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat pels Germans Musulmans. Substitueix Khairat al-Xàter, primer candidat del partit, que va ser desqualificat. L’eslògan en l’inici de la campanya era “l’islam és la solució”, i afirma que si guanya, deixarà la militància política. Se situa en el mateix terreny ideològic que Abd al-Munim Abu al-Futuh.

Muhammad Sàlim al-Awa, EL CANDIDAT SOLITARI (advocat, 69 anys)
Ha treballat pels Germans Musulmans i el partit Al-Wassat. Se l’acostuma a qualificar d’islamista moderat, tot i que proposa revisar la legislació egípcia i adaptar-la a la llei islàmica, en un país on no tota la població és musulmana. Això, sense donar cap detall del mètode d’aplicació. D’altra banda, es diu que és una persona que sent una profunda antipatia vers els cristians d’Egipte. Un dels elements més genuïns d’aquest candidat és la seva proximitat als xiïtes. Pel que fa a les seves propostes, les més originals inclouen la creació d’una aliança amb Iran i Turquia, en el terreny econòmic, i amb Síria i l’Aràbia Saudita, en el terreny religiós, cultural i lingüístic.

Abdal·lah al-Aixal, EL CANDIDAT SENSE POSSIBILITATS (professor de dret, 67 anys)
Candidat independent pròxim als Germans Musulmans. Ha intentat, sense èxit, crear algun partit polític.

ELS CANDIDATS SECULARS

Amr Mussa, EL SUPERVIVENT (polític, 76 anys)
Ha ocupat durant dècades càrrecs polítics de responsabilitat a Egipte, i ha estat secretari general de la Lliga Àrab. Intenta distanciar-se de Mubàrak, amb el qual ha treballat sempre, i vol fer creure a l’opinió pública que no ha participat de la corrupció en la qual viu instal·lada l’elit egípcia.

El seu principal punt a favor és la poca popularitat dels altres candidats seculars, d’esquerres i dels lligats a l’antic règim, amb els que es disputa la mateixa franja d’electorat.

Només compta amb el suport explícit d’un partit polític. Aposta per un règim presidencialista, no parlamentari, durant els primers anys de la transició. D’altra banda, és el candidat amb una proposta programàtica més concreta. Ha presentat un detallat pla pels primers cent dies de presidència, basat en la imposició de la seguretat als carrers, la lluita contra la corrupció i l’augment de la transparència, la promoció de la independència dels jutges, l’increment de les polítiques de suport a les persones amb discapacitat, la reforma dels mitjans de comunicació, i la concessió de més representativitat a la societat civil i les províncies.

CANDIDATS D’ESQUERRA

Hamdín Sabahi, EL NASSERISTA (polític, 58 anys)
Candidat independent proper als partits nasseristes. Ha estat deu anys diputat independent. Cofundador el 2010 del moviment Kefaya, i el 2011 del partit Al-Karama.

Aposta per estrènyer la relació amb Iran i Turquia. Ha guanyat popularitat per les declaracions en què donava suport als atacs d’Al-Qaida als soldats nord-americans desplegats a l’Iraq, i per la seva voluntat de portar a referèndum els acords de pau amb Israel.

Hixam al-Bastawissi, EL JUTGE (jutge, 61 anys)
Opositor històric. Candidat del partit Tagammu, ha lluitat durant anys per la independència judicial. L’any 2008 va haver de marxar a l’exili de Kuwait.

Khàled Ali, L’ACTIVISTA DE DRETS HUMANS (advocat, 40 anys)
Candidat independent. Lletrat especialitzat en la defensa dels drets humans. Es presenta com el candidat dels pobres i ha estat guardonat per la seva lluita contra la corrupció a Egipte.

Abu al-Izz al-Hariri, EL SOCIALISTA (polític, 67 anys)
Líder del partit Aliança Popular Socialista. Assegura que ha sobreviscut a sis intents d’assassinat de l’antic règim.

ANTICS MEMBRES DE LES FORCES ARMADES

Ahmad Shafiq, L’AMBAIXADOR (militar, 71 anys)
Exministre d’aviació civil i comandant de les forces aèries. Mubàrak el va nomenar l’any passat primer ministre en un intent d’afluixar la pressió dels manifestants. Posteriorment, les protestes populars el va forçar a dimitir.

Afirma que, si guanya, nomenarà tres vicepresidents: un islamista, un cristià i una dona, i que demanarà als premis Nobel egipcis Mohammad ElBaradei, Ahmad Zewail, Magdi Yaqub, i Farouk Al-Baz que formin part del seu equip d’assessors.

ALTRES CANDIDATS, SENSE POSSIBILITATS

Muhammad Fawzi Issa (professor de dret, 67 anys) Candidat del partit de Generació Democràtica.

Ahmad Hussam Khairal·lah (67 anys) Antic responsable dels serveis d’intel·ligència i candidat del Partit Pau Democràtica.

Mahmud Hussam Al-Din Galal (empresari, 48 anys) Exoficial de policia, fundador del partit El Començament.

Autor: Jordi Llaonart

       
//

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

Articles relacionats:

Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis Això és el que va passar al Caire
Hem guanyat la guerra a Líbia Qatar Foundation, nosaltres i la democràcia
Publicat dins de Egipte | Deixa un comentari

Notícies d’Egipte

Món àrab islam islamic Pròxim Orient golf Pèrsic Caire Egipte coptes cristianisme
Tenint en compte tot el que s’ha arribat a parlar i escriure d’Egipte en els darrers mesos, és molt significatiu que els mitjans de comunicació hagin dedicat tot just quatre línies a la recent mort del Papa Xenuda III, que havia estat durant quatre dècades el patriarca de l’Església d’Alexandria, el 117è de la història. A més, de les quatre línies que li han dedicat, dues se centren a destacar la proximitat de Xenuda a l’expresident Hosni Mubàrak.  [+]

És cert que Xenuda, que va morir el 17 de març als 88 anys, era un home del règim. En una dictadura, tothom qui ocupa un càrrec de rellevància política o social és còmplice, en certa mesura, de l’statu quo. Amb tot, el Papa Xenuda ha defensat la seva comunitat tan bé com ha pogut o ha sabut, i va patir l’exili després d’enfrontar-se al president Anwar al-Sadat, perquè no protegia la comunitat cristiana dels atacs dels islamistes. De fet, tots els presidents d’Egipte han fet la vista grossa a les violacions dels Drets Humans quan les víctimes n’han estat els cristians.

Pel que fa als darrers mesos de la seva vida, Xenuda ha rebut atacs de l’exterior per mostrar-se crític amb la revolta popular que va forçar la fugida de Mubàrak. Quan, des de la seva pròpia comunitat se l’atacava per no mostrar-se prou ferm davant les agressions anticristianes dels islamistes i l’exèrcit. Què havia de fer Xenuda? Criticar Mubàrak perquè els occidentals estiguem contents? O bé analitzar la situació i valorar quin és el millor escenari pels seus feligresos? Alguns crítics asseguren que Xenuda va pactar amb Mubàrak el perdó de les autoritats, que el va permetre tornar de l’exili a canvi de moderar les crítiques al règim. Encara que no en tinguem proves, no podem descartar que es produís un pacte d’aquesta naturalesa perquè, donada la violència i les lleis contràries a les llibertats religioses que hi ha a Egipte, el més normal és que el líder de l’Església copta hagués mantingut una posició bel·ligerant contra la dictadura. El problema dels coptes d’Egipte és que porten massa temps abocats al dilema d’escollir entre allò dolent i allò que intueixen que serà pitjor. És a dir, el fet d’estar contra Mubàrak no significa estar a favor dels canvis que s’estan produint a Egipte.

Pel que fa a l’impacte de Xenuda en el nostre entorn geogràfic i cultural més proper, els mitjans podrien haver recordat que va ser el primer Papa copte que va visitar el Vaticà en 1500 anys. D’altra banda, va ser un ferm defensor de l’ecumenisme -que és un moviment que tendeix a la reunificació de totes les confessions cristianes- i va mantenir obertes les vies de diàleg amb diverses Esglésies. Podem considerar que el valor informatiu de tot això és relatiu, però no podem, de cap manera, menytenir-lo i situar-lo per sota d’altres iniciatives similars, com els diàlegs entre civilitzacions o l’euro-mediterrani, dels quals se n’ha parlat tant i tant.

Per cert, el nom del Papa ????? es llegeix Xenuda. Els “Shenuda” i “Shenouda” que haureu llegit als diaris són transcripcions fetes per les agències de notícies angleses i franceses, i estan pensades per ser llegides en els respectius idiomes.

Autor: Jordi Llaonart

      

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

Articles relacionats:

Això és el que va passar al Caire El sant Jordi
dels àrabs
Val la pena que parlem del món àrab en català? Com analitzen
els mitjans el món àrab
Publicat dins de Egipte | Deixa un comentari

A Egipte, la il·lusió se’ls acaba

Món àrab islam islamic Pròxim Orient golf Pèrsic Caire Egipte democràcia Germans Musulmans
Tinc un amic egipci que cada cop que la selecció de futbol del seu país ha de jugar un partit important, ens recorda la força amb què desitja que perdi. Sempre diu que a Egipte no li convé que la gent s’esbravi perquè això només serveix per alliberar tensió i acceptar amb més facilitat l’statu quo. Aquest estat de les coses que no canvia mai, i que a Egipte implica que els militars siguin al poder, els islamistes fent oposició sorollosa però, en el fons, gens revolucionària, i els joves talents, a l’exili forçat de l’emigració per motius econòmics.  [+]

La revolta contra Mubàrak va tenir l’efecte d’un gran partit de futbol, d’aquests als quals el meu amic té tanta por. La gent va sortir al carrer perquè a Egipte no poden seguir igual. Per poder viure i poder albirar un futur fora de la misèria, cal canviar-hi moltes coses. El missatge que va quallar va ser el de fer fora el president. I aquest va marxar. La majoria de mitjans d’Occident va cometre la imprudència, o l’error, de qualificar allò de revolució que havia de canviar-ho tot. Molts egipcis s’ho van creure, però la il·lusió se’ls acaba, com la paciència per la inestabilitat.

Suposo que en el fogot de la revolta, se’ls va oblidar fins a quin punt l’exèrcit és poderós i no està disposat a cedir ni una miqueta del seu poder. Això vol dir que no vol pagar impostos, que no vol un control polític dels seus negocis i que pensa mantenir-se com a pal de paller de la xarxa d’interessos polítics i mafiosos que conformen el poder a Egipte.

Això és un gran contratemps per al desenvolupament d’Egipte, perquè si els militars no cedeixen, no canvia res.

Pel que fa al tema de la democràcia, que votin o no votin, no aportarà al poble egipci més llibertat ni benestar a curt termini. Sense les eines i els controls que garanteixin la transparència al món polític, militar i empresarial, els partits i els diputats electes aniran caient, a mesura que siguin escollits, en les xarxes de la rutina del poder establert i la corrupció.

Resumint, que el moviment inicial era fort, popular i amb intenció de canviar les coses. Els militars hi van donar suport per evitar les crítiques. L’exèrcit va oferir Mubàrak al poble com a cap de turc. I ara els han deixat votar lliurement en unes eleccions que no han estat netes del tot. Els Germans Musulmans han estat tot aquest temps apareixent, però no amb la força que se’ls suposava. Potser perquè han pactat amb els militars una transició “suau”, una transició que doni per bona la caiguda d’una sola persona (Mubàrak). Això només ho saben ells. Són sospites, que quedaran confirmades quan veiem quin grau de pressió exerceix el nou govern sobre la casta militar.

Mentrestant, al carrer creix la sensació que tot això està provocant més problemes que creant beneficis. Al final, si l’opinió general és de “total, per això, millor no haver fet res”, això és que han triomfat els de sempre: els que manegaven la dictadura, que són els que ara maneguen la transició.

Per cert, penseu que als egipcis, en general, els interessa més la prosperitat econòmica que tots els elements que prenem aquí per a valorar la situació a Egipte: llibertat, democràcia, poder popular… Són un país amb massa població. Sí, massa. I aquest fet, que és un problema, situa Egipte en un escenari molt precari. Primer a nivell de subsistència, i ja no diguem a nivell de drets democràtics.

Article publicat a Opinions contundents de Vilaweb el 25 de gener de 2012

Autor: Jordi Llaonart

       
//

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

Articles relacionats:

Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis Hem guanyat la guerra a Líbia
Això és el que va passar al Caire Entrevista exclusiva als insurgents iraquians de les Brigades de la Revolució del 1920 – 1a PART
– 1a PART
Publicat dins de Egipte | Deixa un comentari

Ara, que ja voten, passem dels demòcrates egipcis

Món àrab islam islamic Pròxim Orient golf Pèrsic Caire Egipte Germans Musulmans
Molts mitjans de comunicació han titllat erròniament de tramposos els Germans Musulmans egipcis pel fet d’haver instal·lat taules de propaganda electoral a les portes dels col·legis el dia de les eleccions generals, i per haver organitzat serveis de seguretat al marge de la policia. Efectivament, i segons la llei electoral, això pot ser frau, pot ser delicte. Però cal tenir molt en compte que els Germans Musulmans no se salten la llei amb la mala fe del trampós. De fet, consideren que calia fer-ho perquè, per a ells, l’estat natural de les coses és que a Egipte hi governin els islamistes. Així, segons el seu criteri, s’han limitat a ajudar que les coses tornin al seu lloc.

Quan anunciïn, a la fi del procés electoral, la seva victòria i el possible pacte de govern amb els salafistes del Partit de la Llum, els mitjans d’aquí analitzaran els fets en termes de trencament i revolució: gran sorpresa, canvi, nou cicle… mentre que ells ho interpretaran com el simple restabliment de la normalitat.  [+]

Aleshores es molt probable que es faci visible la gran paradoxa o esquizofrènia de l’Occident neocolonial, que és el fet de negar-se a acceptar o, si més no, criticar els resultats d’unes eleccions instigades per nosaltres mateixos. No és lògic, ni democràtic, ni saludable, que lamentem que, amb Mubàrak, les eleccions no eren lliures (a TV3 s’ha arribat a dir que “amb Mubàrak només votaven uns quants privilegiats”), i que, alhora, quan els comicis són lliures, ens queixem del que vota la gent. Amb tot, un dels grans problemes de la democràcia a Egipte i molts altres països no és el que la gent vota o deixa de votar, sinó el fet de concebre l’acció de dipositar la papereta a l’urna com l’únic mecanisme vàlid i acceptable d’exercici de democràcia i sobirania popular.

Aquesta obsessió nostra pel vot és darrera la marginació i l’oblit al que hem sotmès els impulsors de les revoltes i el canvi democràtic a Egipte. Els demòcrates egipcis, després de ser capaços d’atraure la nostra curiositat amb l’organització de la protesta que va foragitar el president, han tornat, de cop i volta, a la marginalitat política del seu país. Quina paradoxa més cruel: a Egipte, com al Marroc, els impulsors del canvi, la veu que ha desfermat el clam per la democràcia, són precisament els únics que en queden al marge. En tots dos països han optat pel boicot a les eleccions i això, automàticament, els fa invisibles als ulls dels polítics i els periodistes occidentals, obsessionats pel vot i l’urna. Els mateixos analistes que van sobredimensionar fa uns mesos el pes en la societat egípcia de la classe mitjana culta, anglòfona, poc religiosa i internauta, ara es passen a l’altre extrem i els ignoren. Ara ja no els entrevisten.

Tan se val que els grups prodemocràtics argumentin que el moment, la data i les condicions per a anar a votar les hagin acordat els militars, que són els responsables de la dictadura, i els Germans Musulmans. Durant tot el període de manifestacions a la famosa plaça Tahrir, els Germans Musulmans hi van ser absents. Mentre uns rebien les garrotades de les tropes, els altres hi pactaven la seva pròpia transició. La transició cap al punt de partida, on els que figura que són els grans enemics, islamistes i soldats, es reparteixen el poder per, al final, deixar el país on era.

Autor: Jordi Llaonart

       
//

+ Afegir-hi un comentari
_________________________________________________

Articles relacionats:

Síria, l’estreta relació entre religió i política Com analitzen els mitjans el món àrab?
Això és el que va passar al Caire Convidat a fer una conferència per Amnistia Internacional
– 1a PART
Publicat dins de Egipte | Deixa un comentari