Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la quarta part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part: 
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Qui representa els sunnites?

La declaració del senyor del vídeo que podeu veure a continuació resumeix les dues cantarelles que els partidaris del nou règim de Damasc difonen sempre que en tenen ocasió: “els sunnites a Síria representen exactament el 88%… avui els àrabs sunnites governen Síria”. Més enllà de la dada, que és exagerada, hem de fixar-nos en la seguretat amb què afirmen que el nou règim representa la veu de tota la comunitat àrab sunnita.

Abans de la guerra oberta a #Síria, ja vam escriure a l'Ara que allò que havia esclatat el 2011 era, en bona part, un conflicte religiós
Al final d'aquest fil de mencions, enllaç als articles
⬇️Aquest ho resumeix bé: "No tornarem al passat. Avui els àrabs sunnites governen Síria" https://t.co/qbMdluK2FW pic.twitter.com/YQKZTsA8Bj

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 24, 2025

No es pot negar que la gran majoria de sirians són musulmans sunnites i que el govern està controlat per persones d’aquesta mateixa confessió. Amb tot, cal matissar l’eslògan del vídeo per entendre la complexitat social a la qual ha de fer front el nou govern, més enllà de la seva enemistat amb les minories. D’entrada, cal aclarir el tema dels percentatges.

S’acostuma a dir que la població de Síria, pel que fa a la religió, està formada per un 74 % de musulmans sunnites i un 26% d’altres confessions (13 % alauites i xiïtes 10 % cristians, 3 % drusos). Aquí cal afegir els kurds, una minoria ètnica formada majoritàriament per musulmans sunnites. Per tant, la distribució socioreligiosa de Síria queda així:

• 64 % àrabs sunnites
• 13 % àrabs xiïtes
• 10 % cristians
• 10 % kurds
• 3 % drusos

Voleu rebre al vostre coreu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Un cop aclarit que no és el mateix parlar en nom de pràcticament el 90 % que d’una mica menys de dos terços de la població, passem a la segona afirmació del vídeo, la que fa referència al fet que els àrabs sunnites governen el país.

Excepte comptades excepcions, els membres del govern i de les forces de seguretat del nou règim són àrabs musulmans sunnites. En general, tenen una visió de la societat molt marcada pels postulats racistes dels grups on molts d’ells han militat la darrera dècada, com Al-Qaida, l’Estat Islàmic o la multitud de milícies salafistes associades.

Això els ha portat a dividir la societat siriana, per sobre de qualsevol altra consideració, entre sunnites i no sunnites. A més, són tan intransigents que no conceben que un sunnita els pugui dur la contrària en l’àmbit polític o religiós. Segons el seu criteri, qui ho faci no pot ser considerat sunnita.

Aquest és el raonament que els porta a creure, equivocadament, i a defensar, sense proves, que el règim islamista de Damasc representa tots els sunnites i que és del gust de més del 70 % de la població.

Però no tots els sunnites són de la corda de les noves autoritats. Potser una bona part dels sirians ha fet un vot de confiança a Xaraa i li atorga un temps de prova. Però, en cap cas, es pot sentenciar que el 64 % dels sirians vol pel seu país un règim islamista. Per tancar aquest tema, us posaré quatre exemples que posen en dubte el discurs que defensa la homogeneïtat el bloc sunnita.

Durant els combats a Suwaida de juliol, partidaris del nou règim van agredir els sirians que van fer una concentració pacífica al centre de Damasc per reclamar pau i convivència. La policia no els va defensar. De fet, no hi havia policia, tot i que la protesta es fa fer davant la porta del Parlament.

N’hi ha hagut més, de manifestacions de protesta. Com les marxes a Daraa contra el retorn a la ciutat de membres de l’Estat Islàmic. En el vídeo, podeu sentir l’eslògan “Suriya hurra, hurra, dawaix itlaa barra” “Síria lliure, lliure, 𝘥𝘢𝘸𝘢𝘪𝘹 [membres d’ISIS] foteu el camp”.

Des de la victòria dels rebels sirians i la caiguda d'Assad, membres d'ISIS han tornat a la ciutat de Daraa
Els veïns es manifesten en contra de la seva presència. Diuen: "suriya hurra, hurra, dawaix itlaa barra"
"Síria lliure, lliure, 𝘥𝘢𝘸𝘢𝘪𝘹 [membres d'ISIS] foteu el camp" https://t.co/Ydt01eHEWo pic.twitter.com/T7TqrHweBl

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 13, 2025

Fins i tot, partidaris del nou règim han atacat la gent que ha celebrat la caiguda del règim d’Al-Assad perquè volien fer-ho amb un concert amb música.

Idlib #Síria, els homes del nou règim assalten una festa.
Recomaneu 📖𝙑𝙞𝙖𝙩𝙜𝙚 𝙖𝙡 𝙘𝙤𝙧 𝙙𝙚 𝙡'𝙞𝙨𝙡𝙖𝙢 a qui vulgui entendre perquè hi ha gent que té una visió del món tan corcada que es declara enemiga de la musica. És a dir, de la vida#IslamXiïta
🧵⬇️Més barbaritats https://t.co/Rv49VGjSSj pic.twitter.com/PFJHwT6SGU

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 24, 2025

Si voleu saber més coses sobre el paper de la música a l’islam, us recomano que llegiu els capítols 1, 2 i 4 del llibre del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors):

• • Primer viatge: L’habitació de Khomeini. Viatge al principal centre de pensament xiïta d’Iran.
  • Segon viatge: Orgull persa. El sufisme i la visió iraniana de la història i del poble àrab.
  • Quart viatge. Xiisme rebel. Viatge a Bahrain durant la commemoració xiïta de l’Aixura.

Clarament, la guerra de Síria ha estat plantejada pels vencedors com un conflicte ètnic i religiós, però cal tenir present que l’islam sunnita no és tan monolític com els islamistes es pensen o ens volen fer creure.

Guerra a la mesquita

Les contradiccions i les lluites d’interessos també comencen a aflorar en els ambients religiosos propers al règim. Un divendres de juliol, coincidint amb els combats al sud del país entre forces de seguretat i milícies druses, l’imam de la mesquita xeic Muhammad al-Hamid de Hama va fer després de l’oració una crida a la convivència amb les minories religioses. Les seves paraules van ser replicades per una part de l’audiència amb crits i amenaces.

La lluita per la legitimitat del discurs, per la representació del carrer i per la definició de la identitat de la societat sunnita ha començat a manifestar-se, i les seves repercussions seran tan importants com els combats que les autoritats mantenen amb les minories.

Pel que fa als vencedors de la guerra de Síria, aposten per la divisió. Per això confonen estat i règim, l’antic i l’actual. És a dir, barregen dictadura baasista i qualsevol que hagi tingut una feina a l’administració pública. Així, mentre ataquen tot el que els recorda Àssad, poden acusar les minories de ser còmplices de les cinc dècades de dictadura. Alhora, persegueixen tothom que critica el nou govern sota l’acusació de trair al procés de transició.

En aquest context, s’entén que el govern no faci res per aturar els atacs contra els estudiants drusos dels campus universitaris de les grans ciutats i que l’administració hagi despatxat milers d’empleats públics pel fet de ser alauites. Això, mentre ha integrat 3.500 milicians islamistes estrangers (sobretot uigurs) en l’exèrcit sirià.

El país que han ajudat a crear

Un dels símbols dels fets de Suwaida de juliol és la humiliació a la qual sotmetien els milicians musulmans als drusos, als que els afaitaven els bigots, símbol de la identitat drusa. En algunes manifestacions celebrades a Europa, partidaris del règim islamista de Damasc, n’han fet befa. En el vídeo, podeu veure joves sirians perpetrant un crim d’odi davant les càmeres en el cor d’Europa i brandant la mateixa bandera que altres han aixecat en nom de la llibertat.

Em demano què hi fa gent a Europa celebrant amb tisores a la mà les vexacions a les quals han estat sotmesos els drusos a mans dels islamistes que han atacat Suwaida.
Les tisores van per les humiliants tallades de bigotis, símbol d'identitat drusa.pic.twitter.com/wQpBw6mwKd

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 21, 2025

No posem en dubte que la immensa majoria dels mitjans i opinadors de fora de Síria, així com els activistes de dins, no volien un règim islamista i enemic de les minories per Síria. Però aquest és el país que han ajudat a crear. El 2025, el país va ser alliberat de la xacra de la guerra, però tot just ara comença la lluita per la seva llibertat.

Finalment, us convido a llegir l’article El país que han ajudat a crear, que serveix tant de pròleg com d’epíleg d’aquest repàs de l’actualitat a Síria.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la tercera part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Impunitat de les forces de seguretat

Recordeu que hem comentat que el govern sirià s’havia compromès a investigar la massacre d’alauites del març? Van trigar quatre mesos a fer un informe, la principal conclusió del qual és que s’ha d’absoldre els responsables de les forces de seguretat de qualsevol responsabilitat.

Tot plegat decebedor, però previsible tenint en compte el context. Per exemple, un membre del Govern i el Comitè Suprem per la Pau Civil, l’organisme que havia d’investigar aquesta massacre d’alauites, al juliol va elogiar a les xarxes els musulmans que es van mobilitzar per atacar els drusos de Suwaida. No era la primera vegada que un alt càrrec expressava en públic la seva voluntat d’atacar els drusos. La declaració més clara en favor de l’aniquilació de les minories la va fer l’actual ministre de Defensa, Murhaf Abu Qasra, l’11 de desembre de 2024, tres dies després de la presa del poder per part dels rebels islamistes. Abu Qasra va declarar davant un grup de persones a Latakia: “Quan tinguem una posició ferma, exterminarem els drusos, els nussairites (forma despectiva de referir-se als alauites), les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i els kurds.

La resposta a l’informe dels incidents del març per la banda alauita no es va fer esperar. El xeic Gazal Gazal, que és una de les màximes autoritats religioses d’aquesta branca de l’islam xiïta i el president del Consell Suprem Islàmic Alauita a Síria i la Diàspora, va difondre un vídeo en què anuncia que no accepta les conclusions del comitè i fa una crida a la comunitat internacional a investigar els fets i a la intervenció directa en els afers sirians.

Concretament, demana la protecció de les minories i l’establiment d’un sistema polític descentralitzat o federal sota supervisió internacional.

Els ismaïlites també pateixen

Al juliol, mentre afluixava la tensió militar a Suwaida, apareixen noves crides d’auxili dels ismaïlites. No s’han registrat assalts de la magnitud de les matances d’alauites i drusos, però han posat la comunitat en alerta. En un dels darrers atacs, desenes d’homes armats van irrompre en un centre religiós ismaïlita de la ciutat de Jamatkhana i van agredir i insultar qui hi van trobar.

Com us podeu imaginar, quan un grup de desconeguts de la mateixa corda que han assassinat, violat i decapitat milers de persones d’altres minories entra a casa teva brandant una metralleta i et diu el nom del porc, no es tracta, simplement, d’un assalt i un insult. Per sort, la policia va fer acte de presència a l’instant i va calmar els atacants.

Si voleu saber més coses sobre els ismaïlites, us recomano que consulteu l’apartat “Breu guia del xiisme” del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors).

Aprofito per avisar-vos que aneu alerta amb les anàlisis i els comentaris dels col·laboradors de segons quin think tank de referència que són, en el fons, una tapadora diplomàtica de les dictadures que els financen. És el cas del Middle East Institute, amb seu a Washington.

El més perillós de tots és el director del Programa per Síria del MEI, Charles Lister, una persona que treballa incansablement des de fa una dècada per blanquejar les milícies islamistes formades a l’inici de la guerra per homes que han crescut ideològicament i militarment a les ordres d’Estat Islàmic i d’Al-Qaida.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El conflicte kurd pendent de solució

Després de l’embat sobre els alauites del març i els combats amb els drusos del juliol, la batalla pel control del territori es podria desplaçar cap a l’est, a la regió controlada per les milícies kurdes. Aquesta regió fronterera amb l’Iraq s’autogoverna des de l’inici del conflicte, el 2012. Poc després, la lluita contra l’Estat Islàmic va afavorir el 2015 la coalició de milícies de diferent origen ètnic, les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), que controlen una àrea que s’estén des de l’Iraq fins al riu Eufrates, a la regió central de Síria.

Des del 2018, aquest territori s’anomena Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i s’organitza a partir dels principis de democràcia directa i confederalisme democràtic. Sobre el paper, aquest sistema permet que totes les comunitats tinguin veu i vot: kurds, àrabs, assiri, armenis, turcmans i circassians.

Amb tot, a la pràctica, els kurds hi tenen una posició dominant. Això ha encès la tensió entre les FDS i les tribus àrabs, que veuen els kurds com una força ocupant que reparteix els recursos de forma injusta. Fins ara, la presència dels Estats Units a la zona i el seu suport a les FDS ha servit per calmar els ànims i rebaixar les veus crítiques.

Però això pot canviar aviat, perquè els nord-americans han marxat de tres bases militars que ocupaven a la vall de l’Eufrates, la regió frontera entre àrabs i kurds. D’una banda, això és un cop per a les aspiracions kurdes, que perden el suport directe dels seus aliats. De l’altra, ara s’enfronten sols a diverses amenaces.

La primera ve del nord. Es podria reactivar l’ofensiva militar de la milícia de l’Exèrcit Nacional Sirià, un grup a les ordres de Turquia que té com a objectiu la desarticulació de l’autonomia kurda. La segona, de l’oest. Les tribus àrabs de les regions centrals del país reclamen la partida de les FDS perquè, com hem comentat, les consideren una força forastera.

En aquest context, el règim de Damasc reclama a les FDS el lliurament de les armes i la cessió del control del territori a les forces de seguretat nacionals. En principi, els líders kurds s’hi han mostrat a favor, amb alguna condició. Principalment, pretenen integrar els membres de la seva milícia al nou exèrcit a través d’una unitat pròpia, cosa que no accepta el govern central, que els vol dissoldre dins la immensitat de les forces armades.

Abans de la represa de les negociacions amb Damasc, la branca política de les FDS, el Consell Democràtic Sirià, va organitzar a principi d’agost una gran conferència per planejar la seva estratègia. El més destacat de la trobada va ser la participació dels principals líders de les comunitats drusa i alauita a través de videoconferència. Sens dubte, una mostra de la voluntat d’aquestes comunitats de coordinar-se per poder participar amb força en la definició de la nova Síria.

El clam a favor del federalisme pren força a les regions habitades per minories. Però no sabem quin recorregut tindrà aquest proposta. De moment, pel que fa al Kurdistan, l’única previsió que podem fer és que la tensió entre àrabs i kurds augmentarà, perquè la situació actual no satisfà ningú. A l’est de Síria s’enfronten una proposta federal amb una altra de centralista que són irreconciliables.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. A continuació, podeu llegir la segona part de l’article “El nou règim de Síria, contra les minories”.

• Primera part:
  • El nou règim de Síria, contra les minories
  • La massacre d’alauites de març
  • Minories atemorides
  • Atemptat contra l’església de Sant Elies
  • Combats de Suwaida de juliol
• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

Tot el poder pel president

Diversos governs i think tanks sospitosos de tenir vincles molt estrets amb les monarquies del golf Pèrsic han encapçalat una campanya per prestigiar i legitimar el nou president de Síria. Un dels punts d’aquest blanqueig d’imatge de qui va ser responsable de l’Estat Islàmic i de la branca siriana d’Al-Qaida, passa per atorgar-li una aura de demòcrata sobrevingut. El procés d’aprovació de la nova constitució el febrer de 2025 va ser un punt culminant en aquest camí, que s’inicia el 2016.

Els mitjans es van deixar enlluernar per l’islamista que havia adoptat el discurs i la forma de vestir dels polítics demòcrates. Devien deduir que, com Xaraa havia derrocat un dictador i presentava una reforma constitucional vestit amb americana i corbata, devia ser de fiar.

El 2016 vam començar a escriure a Vilaweb que la branca siriana d’Al-Qaida volia la seva imatge per fer veure que no era tant radical i posicionar-se com la tercera via, entre la dictadura d’Àssad i el règim fanàtic del terror d’Estat Islàmic: Al-Qaida a Síria ens vol fer creure que és l’alternativa al règim d’Al-Assad i a l’Estat Islàmic.

La realitat era que, el febrer de 2025, l’autoproclamat president de Síria, Ahmad Xaraa s’atorga tots els poders de l’estat a través de l’aprovació de la nova constitució. En aquell moment, la comunitat internacional aplaudeix el gest, que enterra el que resta del règim baassista, per sempre. De totes maneres, la situació no era, en absolut, tan positiva com ens la presentaven. Anaven errats perquè s’havien descuidat de llegir la nova constitució.

Comentaré diverses afirmacions que es van fer aquell dia a TV3. Però no carregueu les tintes només contra aquesta televisió. Estic convençut que la majoria de grans mitjans de tot el món devien difondre les mateixes idees.

Per començar, deien que “la nova Síria post al-Assad ja té una constitució interina. Perfila un sistema basat en l’islam moderat a l’estil del país que va facilitar el canvi de règim: Turquia”.

D’entrada, cal dir que el canvi de règim va ser propiciat per Turquia i, també, per Israel i els Estats Units. A més, què interpreten per islam moderat? Com n’estan tan segurs que serà com Turquia? Quina garantia tenen que serà així? Per què consideren que Erdogan és un islamista moderat? Si us interessa la comunicació i Turquia, us recomano que llegiu l’article Avui ja no diuen que Erdogan és un islamista moderat?

La primera vegada que vam veure la cara de l'autoproclamat president de Síria a la TV va ser en aquest vídeo de 2016 difós per Al-Jazira, que comença amb un agraïment als líders del grup terrorista Al-Qaida, "especialment al xeic dr. Ayman al-Zawahirí", mà dreta de Bin Laden. pic.twitter.com/YA52HJWH6o

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 10, 2025

Tornem al Telenotícies: “les minories religioses mantenen la precaució”. Potser es referien als kurds o els drusos que viuen en les regions que controlen militarment. Pel que fa als cristians, ismaïlites i alauites que no han fugit de Síria, us asseguro que el que senten és pànic, terror.

De fet, només cinc dies després de la presentació de la carta magna, s’inicia la massacre d’alauites a la costa, que TV3, com la UE, atribueix a “la provocació armada de nostàlgics de l’antic règim… la resposta de la guerrilla islamista sunnita al poder causà la mort d’uns 700 civils…”. Els atacs dels nous rebels no són el motiu dels assassinats indiscriminats d’alauites. Són l’excusa, com queda en evidència amb la següent contradicció: “el president interí Ahmad Xaraa va trigar una setmana a aturar-ho”, en referència a la massacre.

Aquí només se m’acut dir dues coses: segur? I si diuen que la causa dels morts civils no era l’odi ètnic indiscriminat d’incontrolats i era una resposta de les autoritats a un atac, per què Xaraa havia d’aturar res?

Quan entren a analitzar el contingut de la nova legalitat és quan el que ens diuen s’allunya més de la realitat: “la nova constitució interina, amb garanties per la separació de poders i la llibertat d’expressió, però manté l’islam com a base legal i això aixeca temors entre feministes i minories religioses”.

La referència als temors, no la discuteixo. La resta de l’afirmació és falsa. Aquí algunes proves:

• El president és, a partir d’ara, líder polític i militar suprem (article 32) i no es crearà cap organisme ni institució que controli el seu poder.
• El parlament i els jutges del tribunal constitucional seran nomenats directament pel president (article 47).
• El president també té el dret de proposar lleis i l’autoritat per vetar les normes que aprovi el parlament (article 39)
• Xaraa disposa de l’autoritat per declarar l’estat d’emergència amb l’aprovació del Consell de Seguretat Nacional, els membres del qual seran triats personalment pel president (article 41).
• A més a més, Xaraa seleccionarà els membres del comitè que triarà de forma directa dos terços dels membres del Parlament. El terç restant el triarà directament el president.
• Finalment, pel que fa al paper de l’islam, mentre que la constitució de 2012 recollia que “la jurisprudència islàmica és una font principal de legislació”, la nova carta magna diu que “la jurisprudència islàmica és la font principal de la legislació”.

A la pràctica, això de l’islam no vol dir gran cosa, perquè s’han d’aprovar lleis que ho desenvolupin. Però coneixent la ideologia i el recorregut vital dels dirigents de Síria, molts dels quals s’han format i crescut com a membres de l’Estat Islàmic i d’Al-Qaida, podem intuir per on anirà la cosa.

Pel que fa a la possibilitat d’articular un estat federal, a l’abril, el president Xaraa va replicar les demandes dels kurds de forma prou clara: “el sistema descentralitzat que proposen els kurds és una amenaça a la unitat nacional de Síria”.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

El paper d’Israel

Reprenent el fil dels combats al sud del país, el primer ministre israelià, Binyamín Netanyahu, fa un temps va deixar clar que Israel havia propiciat la caiguda d’Assad a causa de l’ofensiva militar que ha afeblit Hezbol·là i els atacs directes contra Iran. Això és evident i ningú no ho posa en dubte.

En tot cas, això no vol dir que Israel tingui gens de simpatia pel nou règim dirigit per l’autoproclamat president Ahmad Xaraa, un islamista que actua sota l’òrbita de Turquia.

Pel que fa al suport d’Israel a la causa drusa, s’explica en part per la pressió dels drusos israelians, que tot i ser només 150.000, tenen prou influència al país. Aquest és l’argument oficial. Es tracta d’una explicació fàcil d’entendre i atractiva perquè defensa un valor de solidaritat molt noble. Fins i tot hi ha qui aposta per la incorporació de Suwaida a Israel. Però és molt probable que a l’Estat hebreu no li interessi augmentar el percentatge de població àrab sota la seva autoritat.

L’altre motiu —no sé si dir-ne el principal o el real— pel qual Israel no vol tropes sirianes al sud del país es limita als interessos d’Israel i no depèn de la seguretat i el benestar de la comunitat drusa.

En pocs mesos, Israel ha desfet un ordre regional que semblava immutable. Amb el Hamàs palestí gairebé aniquilat i el Hezbol·là libanès derrotat en diversos fronts, Iran es troba en aquests moments sense el seu escut protector enfront d’Israel, que apunta ara directament cap a la República Islàmica.

En resum, els israelians tenen les regnes de tot allò que s’esdevé des de la Mediterrània fins a Iran. Sobre aquest tema, llegiu l’article L’eterna —però enyorada— calma tensa al Pròxim Orient.

El règim de Baixar al-Assad era l’altra peça de l’eix de la resistència a les ordres d’Iran que ha estat derrotat. Però amb això, Israel no en té prou, com demostra el fet que el primer dia de la nova Síria sense Assad, van bombardejar 400 objectius. Bona part d’aquests eren militars: els pocs avions que quedaven intactes, ports, aeroports, dipòsits, magatzems d’armes…

De fet, Israel continua destruint algunes infraestructures, com pistes d’aterratge, per evitar que Turquia les usi o les arribi a reconstruir per usar-les de porta d’entrada de material o de punts de logística, formació i construcció del nou exèrcit sirià.

Un exèrcit sirià que respongui a les necessitats del país significaria un exèrcit fort i aliat de Turquia, cosa que implica que les tropes turques podrien desplegar-se al país i situar-se sobre la frontera amb Israel. Per això, l’objectiu final dels israelians és mantenir l’exèrcit sirià feble i el turc lluny de la seva frontera. Un dels pilars d’aquesta política es basa a donar suport als grups que aposten per descentralitzar Síria i prendre així poder al govern central, principalment drusos i kurds.

En paral·lel a les operacions militars, Israel ha mirat de convèncer els Estats Units perquè no s’oposi a la presència russa a les bases de la Mediterrània, l’aeroport militar de Hamaimim i la base naval de Tartús. L’objectiu és clar: que Turquia no ocupi el buit que deixaria Rússia amb la seva partida.

Per la seva banda, el neguit de Damasc per l’amenaça israeliana, en forma de bombes i de possible incursió terrestre, l’ha portat a l’agost a demanar a Rússia que estableixi una presència militar permanent al sud del país. En definitiva, l’escenari és obert i, tot just, les potències estrangeres han començat a moure fitxa en la nova Síria.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

En pocs mesos, Síria ha travessat diversos moments crítics que han amenaçat de fer col·lapsar el país. A voltes, ha semblat que la guerra l’havia sumit en una situació de fallida a tots nivells de la que no es podria recuperar i que l’abocava a la desaparició. Tanmateix, Síria resisteix i, de vegades, envia senyals que ens recorden la voluntat dels sirians de persistir. Al cap i a la fi, malgrat totes les noves circumstàncies, com el canvi de règim a Damasc, la gent que hi viu és la mateixa que abans de la guerra.

Els enfrontaments entre les forces de seguretat del nou règim islamista i els drusos del sud del país en són una prova. La gent de Suwaida ha hagut de viure i presenciar escenes importades del mateix infern. L’escenari de tortures, decapitacions, segrestos i violacions ha estat infame. Per això, costa veure-hi més enllà i imaginar que pugui sortir res de positiu d’aquella desgràcia sòrdida i miserable.

Amb tot, de les cendres dels combats ressorgeix una nova Síria prou ambiciosa que ens diu que no vol deixar-se trepitjar, costi el que costi. En aquest context s’emmarca la decisió del Consell Militar de Suwaida d’anunciar l’establiment d’una administració autònoma a la província, que els drusos anomenen Jabal al-Àrab (‘Muntanya dels àrabs’).

El missatge d’aquesta coalició de milícies druses formada el febrer de 2025 declara que “el nostre projecte no és la secessió”, tot i que deixa prou clar que no acceptarà la tutela de cap govern que no cregui en “una Síria lliure i diversa”, així com un advertiment en el camp militar: “les nostres armes apuntaran als nostres agressors”. El comunicat del Consell Militar de Suwaida és la resposta a la violència ètnica que va castigar la província durant diverses setmanes de juliol.

Us recomano que, per conèixer l’escenari de partida que ens permet d’entendre què passa avui a Síria, llegiu aquests dos articles que he publicat a Nationalia i Catalunya Plural sobre les minories, el cas dels drusos, el nou govern i els reptes de futur:

• • • Les minories àrabs de Síria davant la incertesa del nou ordre
    • Els drusos posen a prova el nou règim de Damasc
    • El nou govern islamista de Damasc posa les bases del futur de Síria

Els drusos fa temps que actuen amb extremada cautela. De fet, no confien en el nou govern de Síria perquè el president Ahmad Xaraa els va perseguir quan governava la província d’Idlib, això sense tenir en compte el seu passat com a responsable d’Estat Islàmic i fundador de la branca siriana Al-Qaida. Per això, creuen que la seva supervivència passa per l’autonomia. És a dir, per un cert grau de desconnexió de Damasc.

Els drusos també han volgut prendre la iniciativa militar per avançar-se als esdeveniments i evitar, entre d’altres, de passar pel mateix que han patit els alauites. Recordem que els fets de Suwaida van tenir lloc quatre mesos després d’una situació similar a la regió costanera, on es concentra la població alauita.

La massacre d’alauites de març

Grups d’homes fidels al nou règim sirià van arribar els primers dies de març a diverses viles i ciutats de la regió habitada per alauites situades entre Latakia i Tartús. Durant tres dies, els islamistes es van dedicar a atacar persones i propietats. Van violar, torturar i assassinar tothom que els va semblar oportú.

Un cop finalitzada l’ofensiva, l’Observatori Sirià pels Drets Humans va fer un recompte de víctimes i assegura que, en només tres dies, van perdre la vida 1.500 alauites. Això, a més del segrest de dones alauites per tot el país que ha cridat l’atenció de l’ONU. S’han documentat més de setanta casos en què les noies són segrestades a canvi d’un rescat o venudes per casar-les per la força al millor postor.

Això és un mausoleu alauita del nord de #Síria en flames. En el tercer viatge del llibre 𝙑𝙞𝙖𝙩𝙜𝙚 𝙖𝙡 𝙘𝙤𝙧 𝙙𝙚 𝙡'𝙞𝙨𝙡𝙖𝙢 en visitem un de molt semblant i el descrivim amb força detall.#IslamXiïta https://t.co/63LRBa5rbd pic.twitter.com/dTHLQoPFmF

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) December 14, 2024

Les noves autoritats de Damasc asseguren que tot plegat es tractava d’una operació de seguretat per acabar amb els darrers reductes de milícies favorables al règim baassista de Baixar al-Àssad, que tot just feia tres mesos havia fugit a l’exili.

Certament, aquells dies de març es van produir enfrontaments entre els dos bàndols. Però l’operació militar va finalitzar en el moment en què les forces de seguretat van deixar de fúmer trets als maquis en uniforme. Quan els soldats i la policia van començar a matar tothom que trobaven pel carrer, cremaven centres de culte alauites, o arrossegaven pels cabells les noies alauites fora de casa per segrestar-les i violar-les després d’obligar-les a presenciar l’assassinat a sang freda dels seus pares i germans, allò ja no era una acció de guerra.

En aquest punt, cal denunciar amb tota la fermesa el paper dels nostres màxims representants polítics. Tot i la gravetat dels fets, la Unió Europea es va limitar a difondre un comunicat per condemnar els atacs dels grups partidaris d’Àssad i fer una crida a la unitat de Síria. Les persones miserables que van redactar la nota van passar per alt els assassinats i les violacions dels drets humans que en aquell mateix moment eren perpetrats pels homes del nou règim.

Els principals mitjans de comunicació, suposo que de bona fe, van cometre l’error de confiar en els mals polítics que parasiten les nostres institucions i van donar per vàlida una versió dels fets falsa i malintencionada. Per la seva banda, el govern sirià es va comprometre a investigar els fets i emetre un informe al respecte.

Si voleu saber més coses sobre els alauites, us recomano que llegiu els capítols 3 i 5 del llibre del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors):

• • Tercer viatge: Encens i mística. Viatge a la tomba d’un xeic alauita a Turquia.
  • Cinquè viatge. Turisme polític xiïta. Viatge als centres de pelegrinatge xiïta a Síria.

Minories atemorides

Des de la caiguda d’Àssad, hem estat testimonis de prou escenes de discriminació cap a les minories que ens haurien d’haver alertat que la lectura que la Unió Europea feia dels fets de Latakia eren, molt probablement, erronis.

Els mateixos homes armats que s’havien passejat des de desembre de 2024 pels barris cristians i ismaïlites de diverses ciutats, tot amenaçant els veïns, són els mateixos que van participar en els fets de Latakia. Són els mateixos que insten els joves sirians que troben pel carrer amb bones paraules, però amb l’autoritat que els confereix dur uniforme i pistola, a deixar-se barba. Els mateixos que assalten i destrossen sales de festa i bars de Damasc perquè s’hi serveix alcohol, s’hi escolta música o s’hi balla.

A allò que dèiem ahir de prohibir cantar als restaurants de #Damasc, suma-hi, per exemple, aquests grups de predicadors que van pel carrer dient als homes que els bons musulmans s'han de deixar barba ➡️La llavor de la por https://t.co/I5NetkGi8Z pic.twitter.com/4NDaHxUhzN

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) May 13, 2025

Des de la victòria dels rebels sirians sobre el règim d’Àssad, Síria és l’únic país del món on pots trobar agents de la policia que porten el distintiu d’ISIS al braç o al pit o, directament, homes uniformats d’ISIS passejant tranquil·lament pel centre de qualsevol ciutat.

Atemptat contra l’església de Sant Elies

La indefensió de les minories i la proximitat entre les autoritats i els grups terroristes es va posar de manifest de forma prou clara el diumenge 22 de juny, quan un home entra a l’església de Sant Elies de Damasc durant la missa i dispara indiscriminadament abans de fer explotar un cinturó d’explosius. El resultat, vint-i-sis morts i més de cinquanta ferits.

El govern va dir que l’atemptat era obra d’ISIS. Però va ser reivindicat per Saraya Ansar al-Sunna, una escissió molt recent de Hayat Tahrir al-Xam (HTS), el grup de l’autoproclamat president, l’islamista Ahmad Xaraa, i bona part dels seus ministres. Avui no són el mateix, però compareixen una llarga història plegats.

Saraya Ansar al-Sunna juga un paper de lideratge en la violència sectària i, en paral·lel als trets, presumeix d’haver provocat nombrosos incendis a la regió costanera per arruïnar els alauites i fer-los fora de les seves terres.

Combats de Suwaida de juliol

A l’estiu, les forces de seguretat van traslladar la violència de la costa alauita cap a una altra regió habitada per una minoria religiosa. En aquest cas, es tractava de la província drusa de Suwaida, al sud de la capital, entre el Golan i Jordània.

La tensió pel control d’aquesta província s’arrossegava des de feia mesos. Suwaida és una regió muntanyosa, habitada per una població drusa lluitadora i ben armada que s’autogoverna des de fa un temps. De fet, quan els rebels islamistes ocupen Damasc i les principals ciutats del país el desembre de 2024 i posen fi a cinc dècades de govern dels Àssad, Suwaida feia temps que havia passat full i s’autogestionava, desconnectada de les autoritats nacionals.

Així, quan el nou règim vol reimposar el control central sobre tot el territori, topa amb la resistència dels drusos, que no volen cedir la seguretat de les seves viles i ciutats a l’exèrcit ni la policia. En principi, s’arriba a un pacte pel qual la seguretat continua en mans dels drusos. Almenys, temporalment.

La situació és a punt de fer un tomb al juliol. Una petita disputa en un punt de control entre àrabs beduïns i drusos és l’excusa que cerca Damasc per prendre el control de Suwaida per la força.

En aquest punt de la història, Israel entra en escena amb força. El país veí informa Damasc que no acceptarà que les seves tropes s’acostin a la frontera. Els sirians comprenen que la cosa va de debò quan fan una primera incursió que els israelians repliquen amb el bombardeig del Ministeri de l’Interior, en ple cor de la capital siriana, en què moren 19 soldats. Qui sap si aquesta demostració de força contra una infraestructura tan delicada era un advertiment directe a Xaraa i la seva integritat personal.

Voleu rebre al vostre correu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

En aquestes circumstàncies, les autoritats de Damasc opten per delegar l’ofensiva en les tribus àrabs. Així, fan una crida als beduïns a prendre les armes i enfrontar-se amb els drusos díscols. Tot seguit, milers de beduïns es dirigeixen cap a Suwaida disposats a tot. La tensió es desborda i arriba a traspassar fronteres, quan centenars de drusos trenquen la tanca que separa el Golan ocupat per Israel de Síria per socórrer els seus correligionaris de l’altra banda. Fins al punt que el govern Israelià va haver de declarar que es comprometia a vetllar per la seguretat dels drusos sirians per calmar els ànims dels israelians.

Tot i aquestes reaccions, no es van poder evitar els combats. Els beduïns, amb la col·laboració de membres de les forces de seguretat siriana sense uniforme, van combatre les milícies druses durant quatre setmanes. Fins que la forta resistència drusa i el suport aeri israelià van convèncer Damasc de cercar una solució política. D’entrada, va haver de retirar els voluntaris beduïns de la zona.

En el transcurs dels combats es van cometre tota mena d’atrocitats. Els drusos acusen els beduïns arribats d’altres regions d’haver repetit el patró criminal que vam veure al març en la regió alauita, amb decapitacions, violacions i assassinats indiscriminats de tothom que identificaven com a drus. A l’històric rebuig als drusos, s’hi va sumar la campanya de molts mitjans, que van exagerar l’apropament d’algun líder d’aquesta comunitat a Israel, en resposta a l’amenaça islamista.

Per la seva banda, els musulmans beduïns, que representen el tres per cent de la població de la província, han denunciat crims a les mans dels drusos. Recordem que el 90 % dels habitants de Suwaida són drusos i el 7 % restant, cristians.

Drusos disparen contra cases de beduins a Suwaida i els insulten: "porcs, gossos, banu Omeia" (omeies)
Si heu llegit "Viatge al cor de l'islam" entendreu xq, 1393 després de la mort de Mahoma, al Pròxim Orient s'ataca els rivals fent referència a fets d'aquella època#IslamXiïta pic.twitter.com/EILCvWbaWH

— Jordi Llaonart (@arabislamblog) July 18, 2025

Pel que fa a les morts, que és una dada que ens ajuda a fer-nos una idea de l’abast del desastre, només en la tercera setmana de juliol, van morir 262 civils, 326 milicians drusos i 312 membres de les forces de seguretat. A més, van perdre la vida 21 paramilitars àrabs beduïns i els 19 oficials sirians morts en el bombardeig d’Israel sobre el Ministeri de l’Interior a Damasc.

La retirada de les forces de seguretat i de les milícies beduïnes va aturar el bany de sang, però no ha servit per calmar del tot la situació. Des d’aleshores, els drusos de Suwaida denuncien que els paramilitars han tallat els accessos a la província i que els han sotmès a un setge que amenaça de deixar-los aviat sense aliments ni subministraments.

Com aquest article és molt llarg, l’he dividit en quatre. Pròximament publicaré la continuació:

• Segona part:
  • Tot el poder pel president
  • El paper d’Israel
• Tercera part:
  • Impunitat de les forces de seguretat
  • Els ismaïlites també pateixen
  • El conflicte kurd pendent de solució
• Quarta part:
  • Qui representa els sunnites?
  • Guerra a la mesquita
  • El país que han ajudat a crear

El nostre sant Jordi és un soldat romà de la Capadòcia que, cap al segle III, és torturat i martiritzat per no voler renunciar al cristianisme. Ara és molt popular, però el cavaller màrtir va ser durant força temps un sant més, sense cap rellevància especial a Europa.

Això canvia i el seu culte pren força amb l’inici de les croades de l’edat mitjana, al segle XI, quan els europeus arriben a un territori on es venera una figura llegendària coneguda com Al-Khidr —‘el verd’—, un personatge semblant a un àngel que apareix mencionat, entre d’altres, en l’Alcorà.

En definitiva, el Khidr està vinculat a diverses figures d’Orient que ja eren venerades abans de l’arribada dels europeus, entre les quals destaca la de Sant Jordi. Després de les croades, el sant esdevé patró de diversos països europeus, com Catalunya i Anglaterra i s’escampa la història que el està enterrat a Terra Santa, concretament a la ciutat de Lod.

La llegenda del drac de l’Afganistan

Els croats ignoraven que, a 4.000 quilòmetres de la costa mediterrània, en les llunyanes muntanyes de l’actual Afganistan, es va gestar una llegenda que, curiosament, coincideix fins a l’últim detall amb la del nostre sant màrtir.

El protagonista d’aquesta història és Ali ibn Abi Tàlib, cosí germà i gendre de Mahoma, i primer imam de l’islam xiïta. De fet, l’imam Ali és la figura central de diversos relats vinculats al combat contra les forces del mal encarnades en diversos rèptils, reals o imaginaris.

Una de les llegendes explica que, en l’època preislàmica, a l’edifici de la Kaaba, a la Meca, hi havia dues serps. La gent hi duia els infants per determinar si eren legítims. En el cas que no ho fossin, les serps se’ls menjaven. Diuen que, quan hi van dur el petit Ali, el nadó va matar les serps.

Alguns xiïtes relaten que Mahoma va calmar els presents i els va dir que els rèptils ja no eren necessàris, perquè Ali havia nascut i que, a partir d’aleshores, el signe d’il·legitimitat seria el rebuig de la seva figura.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Tot plegat és el resultat d’una barreja de tradicions que trobem en un munt de cultures. D’entrada, el protagonista del relat és, com en tantes altres històries, un nen que mostra la seva vàlua i coratge de ben petit. Pel que fa a la història, gira al voltant de la victòria del bé sobre el mal. Finalment, s’hi suma la lectura contemporània de cada època, que destaca l’error de qui no segueix aquesta figura heroica o la religió que representa.

El relat de l’heroicitat i la victòria d’un home amb aura de santedat és atemporal i està vinculada a la mitologia de molts pobles, però té més presència en alguns indrets del món islàmic que en d’altres.

La Vall del Drac

En les muntanyes de Bamian, a l’actual Afganistan, hi ha la Vall del Drac, on s’explica que va tenir lloc una segona història relacionada amb la lluita de l’imam Ali contra el mal.

La vall és coneguda per una enorme esquerda que divideix un dels cims en dos. Diuen que l’escletxa és obra de l’espasa d’Ali, que va tallar per la meitat un drac i que, tot seguit, la bèstia va transformar-se en una gran roca.

La muntanya en qüestió està situada a pocs quilòmetres d’on hi havia els imponents budes de Bamian, construïts al segle VI dins uns enormes nínxols de cinquanta metres d’alçada cavats a la roca, una de les meravelles del món que els cafres dels talibans van destruir el 2001.

Diu la llegenda afganesa que el victoriós Ali va fer aparèixer sis llacs a la zona, que els minerals que envolten aquest indret són producte de la sang del drac, i que les aigües subterrànies que circulen pel ventre de la muntanya són les llàgrimes de l’animal.

El combat, així com la mort i posterior transmutació del drac en pedra són la culminació d’un relat que comença amb una injustícia. S’explica que la bèstia tenia atemorits els habitants de la regió, als quals reclamava cada dia menjar i una noia. Aquí és on apareix l’imam Ali, muntat en el seu cavall blanc i brandant la seva espasa Zulfiqar, ambdós regals de Mahoma, el darrer profeta de l’islam i cosí germà seu. La resta de la història és prou coneguda: Ali derrota el drac, rescata la noia i el poble de Bamian es converteix a l’islam.

Segles més tard, els britànics van arribar a la regió amb motiu de la primera guerra afganesa, el 1840, i van descobrir amb sorpresa que el relat de la tradició local coincidia a la perfecció amb el del seu sant Jordi. De ben segur que la semblança els va deixar astorats.

Com hem comentat abans, la victòria del bé sobre el mal a través d’una figura mitològica és una història tan humana i universal que la trobem en diferents cultures. Han lluitat contra el drac a l’Índia, a l’antiga Pèrsia i també ho van fer els grecs i els romans. Potser l’arrel indoeuropea d’aquests pobles explica la connexió de l’Indus a la Mediterrània.

Tanmateix, la llegenda de sant Jordi arriba a Europa al segle XI. Abans de l’edat mitjana era molt popular en altres latituds, com Geòrgia, un país que pren el nom del sant i que fa frontera amb el món iranià i zoroastrià, una cultura preislàmica que concep la història com una batalla perpètua entre el bé i el mal i que compta amb una llarga tradició de cavallers matadracs.

Sigui com sigui, la llegenda del nostre patró sant Jordi compta amb una història germana protagonitzada pel primer imam del xiisme en les exòtiques terres del Khorasan.

L’home que volia ser rei

El paisatge remot i el cim esquedat per l’espasa d’Ali rep peregrins de tota la regió, que es banyen amb l’esperança de sanar els seus mals en els llacs que el primer imam del xiisme va crear de forma miraculosa. Aquesta terra dels prodigis no és gaire lluny d’on Rudyard Kipling va situar l’escenari del seu relat L’home que volia ser rei. Un país inaccessible i allunyat de tot, però que, paradoxalment, és el bressol d’algunes llegendes populars que s’han estès per tot el món.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

Fa uns anys vaig fer una visita a la ciutadella medieval del Caire amb motiu de la diada de Sant Jordi. D’aquell passeig en va sortir un reportatge que recupero cada any per a confirmar amb tristesa que la situació de les minories del Pròxim Orient no millora, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern. De vegades, aquí no ens n’adonem, però al Pròxim Orient hi ha gent que ho passa realment malament per motiu de la seva religió.

Amb tot, els catalans ens pensem que som més sensibles que altres comunitats al tractament de les minories. Però no sempre és així. Generalment, mostrem molta preocupació per l’actualitat de les minories lingüístiques que veuen limitats els seus drets culturals i d’expressió, però, en canvi, ignorem la precària situació de moltes minories religioses i tribals. El fet que per a nosaltres la llengua sigui important no vol dir que per als altres també ho sigui en la mateixa mesura. Amb la religió passa el mateix.

És normal que no valorem el fet religiós i tribal en els mateixos termes que els pobles del Pròxim Orient, però si no som conscients que, per a ells, aquest són dos elements d’identitat molt importants, i ens neguem a acceptar que la religió i la tribu són dos factors d’anàlisi a tenir en compte, no serem capaços de completar el trencaclosques de molts dels conflictes del Sud. Un exemple: la interpretació que van fer en el seu moment la majoria de mitjans del conflicte de la Costa d’Ivori i de la revolta a Líbia.

En canvi, en altres ocasions anem fins a l’altre extrem i interpretem tot el que passa més enllà del Mediterrani en clau religiosa. De vegades, això és el resultat dels aires de superioritat de l’Europa que és incapaç de veure en l’altre, suposadament pres i sotmès al jou de la religió, la capacitat intel·lectual de lluitar per la seva llibertat en termes polítics. Un exemple: la interpretació que molts mitjans fan de l’origen del conflicte a Bahrain.

En aquest sentit, l’escriptor amazic Salem Zenia va escriure fa un temps: “Alguns observadors van tractar de treure conclusions d’una manera una mica precipitada i simplista, com el fet de dir que aquests pobles tenien fam i que són víctimes dels preus del mercat en alça, és a dir, incapaços de revoltar-se per alguna cosa més que pel seu aparell digestiu”.

El Sant Jordi dels àrabs

Encara amb el record de la Pasqua ben present, els cristians d’Egipte celebren avui una altra diada assenyalada. Si teniu l’oportunitat de passejar-vos un 23 d’abril per la ciutadella medieval que s’aixeca sobre la vella vila romana i que acull bona part de l’herència cristiana de la capital egípcia, podreu comprovar fins a quin punt els cristians orientals són devots de Sant Jordi.

Des del tren que us portarà al Vell Caire ja veureu la primera de les vuit esglésies del barri. Darrere els murs que separen l’andana del carrer s’aixeca la gran cúpula de l’església de Sant Jordi “Mar Guirguis” que dóna nom a l’estació. En tractar-se d’un dia especial, l’accés a aquest temple grec ortodox està decorat amb banderes gregues, tapissos i cartells que donen la benvinguda als milers de fidels, curiosos i turistes que s’hi acosten des de primera hora del matí.

A més de la seva espectacular planta circular, l’església ortodoxa de Sant Jordi és coneguda perquè està situada exactament en el punt on, segons la tradició, Josep, Maria i el nen Jesús es van refugiar quan van fugir de la matança de nadons ordenada per Herodes a Palestina.

A tocar de l’església hi ha la petita porta que dóna accés a l’àrea interior de la muralla, una zona de carrers estrets i edificis en ruïnes entre els quals destaquen alguns dels centres de culte cristià més antics del país. Durant tota la jornada munions de cristians circulen per aquests carrerons, que avui estan decorats amb les típiques imatges del cavaller vestit de soldat romà. Un dels objectius dels fidels és visitar tantes relíquies del sant com els sigui possible i tocar les cadenes que lligaven el cavaller durant el seu martiri, a les quals s’atribueixen propietats curatives.

Un altre dels llocs més visitats pels cristians egipcis durant la diada és Deir al-Banat, un convent de monges que acull una petita capella consagrada des del segle quinze al cavaller Jordi. Unes escales fosques de pedra donen accés a una sala subterrània encatifada, on els murs carregats d’història i la poca llum atorguen a l’indret una aura de misteri amb un cert toc màgic. Allí hi trobem una de les relíquies i una de les cadenes més conegudes.

Es diu que el ferro tocat pel sant té poders miraculosos i curatius i, per això, els visitants s’entretenen tocant, sentint i besant el metall de les baules. Els més devots es posen el grilló al voltant del coll i les anelles al voltant del cos mentre demanen al sant que els protegeixi la salut.

Deir al-Banat és un dels centres més importants de culte a Sant Jordi del Pròxim Orient i la tradició diu que, antigament, ortodoxos i coptes arribats de tota la regió s’aplegaven la nit del 22 d’abril davant la cúpula del convent esperant l’aparició del sant muntant el seu cavall. La passió pel cavaller Jordi és tan gran que només al Caire trobem com a mínim divuit relíquies del sant i diverses esglésies custodien mostres de les cadenes.

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Un dels fets que més us cridarà l’atenció és l’estat lamentable de molts edificis del barri, a causa de les limitacions legals en la construcció i reparació dels llocs de culte cristians. La conjunció de l’alt nivell de burocratització de l’aparell de l’Estat i de la discriminació dels cristians arriba fins al punt que la construcció d’una nova església o qualsevol reparació d’un edifici ja existent ha de comptar amb el vist-i-plau del president de la República.

Com us podeu imaginar, aconseguir el permís del president per a reforçar un mur o posar quatre rajoles en un bany és un camí burocràtic que vol el seu temps. A més, els edificis religiosos de tot el país estan controlats pel ministeri d’Assumptes Islàmics, fet que només complica la cosa.

Per això i per moltes altres històries que us explicaran els coptes que conegueu en la vostra visita, avui, com cada any, els egipcis preguen a Sant Jordi pels guariments personals i, també, per la llibertat religiosa plena.

Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac

Per saber més sobre l’origen de la llegenda de sant Jordi i la seva extraordinària semblança amb el que expliquen en les remotes muntanyes de l’Afganistan sobre Ali bin Abi Tàlib, el primer imam del xiisme i cosí germà de Mahoma, us recomano que llegiu l’article Sant Jordi i l’imam Ali maten el drac.

Per saber-ne més, consulteu els mapes, vídeos i anècdotes relacionades amb l’islam xiïta i els personatges i indrets que apareixen en el llibre Viatge al cor de l’islam a través de:

1️⃣ Twitter, consulteu l’etiqueta #IslamXiita

2️⃣ Facebook

3️⃣ Instagram

4️⃣ Bluesky

5️⃣ WhatsApp

6️⃣ Telegram

En la Diada de Sant Jordi, podeu venir a parlar de tot això i de tot el que trobeu oportú. Us espero:

12 a 14 h al Racó del Campanar de Sabadell

15 a 16 h al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10, Barcelona)

17 a 19 h a l’estand de Pagès Editors (Av. Diagonal amb Rambla Catalunya, Barcelona)

Hosni Mubàrak va presidir Egipte durant 30 anys però mai no va trepitjar la catedral de Sant Marc del Caire, ni pel Nadal ni per Pasqua. Com a molt, es limitava a felicitar els representants de l’Església egípcia per telèfon. No mal interpreteu l’actitud de l’exdictador. No responia al seu laïcisme, sinó a una voluntat de marcar distàncies amb la religió minoritària del país.

Per la seva banda, l’actual president es va dignar a desplaçar-se l’any 2014 fins a la Catedral per a felicitar personalment la Pasqua al Papa copte Tawadrus II. Aquella visita va tenir lloc en el marc de la campanya de les eleccions que poques setmanes després van portar el general Sissi a la presidència. Encara hem de comprovar si aquell gest responia a un canvi d’actitud de les autoritats respecte dels cristians o, simplement, era un acte promocional.

De fet, la religió va jugar un paper significatiu en el sentit del vot en aquelles eleccions presidencials, com explico a Les claus del vot egipci. Tot i així, res no fa en pensar que la situació dels cristians del Pròxim Orient en general, ni dels cristians egipcis en particular, hagi de millorar, ni amb el pas dels anys ni amb els canvis de govern.

Malgrat tot, avui els cristians d’el Caire oblidaran per un moment les adversitats per a celebrar una de les dates més assenyalades del seu calendari: la Diada de Sant Jordi.

(més…)

Hem deixat l’hivern enrere i el món sencer es prepara per a celebrar l’esclat de vida que és la primavera. Quan comencin a pujar les temperatures i floreixin els cirerers, hi haurà gent a l’Extrem Orient que visitarà els parcs públics per a contemplar les primeres flors de la temporada, als països d’Euràsia representaran l’entrada en una nova època amb un salt purificador sobre una foguera, mentre que a bona part d’Occident se celebrarà la resurrecció d’un Déu martiritzat que va morir per a reviure tres dies després.

En alguns casos, la voluntat de celebrar l’entrada en una nova estació està reforçada pel fet que aquesta coincideix amb l’inici d’un any nou. Aquest és el cas de països com l’Iran o el Kurdistan, que estrenen els anys 1398 i 2631, respectivament. Pel que fa a països asiàtics com el Japó, no canvien d’any, però al març es posa fi al curs acadèmic i polític abans de marxar de vacances.
(més…)

Imatge: La jove Mariam, de 10 anys, referint-se als milicians de l’Estat Islàmic, diu ‘No els faré res, només demanaré a Déu que els perdoni’.

La Mariam és una nena cristiana de l’Iraq⁽¹⁾  que va fugir del seu poble durant l’ofensiva que l’agost de 2014 va dur a terme l’Estat Islàmic als pobles cristians i yazidites del nord del país i que van tenir com a resultat:

• Fugida de 200.000 yazidites ⁽²⁾.

• Fugida de 100.000 cristians.

• Assassinat de 5.000 homes yazidites.

• Segrest i esclavatge de més de 5.000 dones i nens yazidites.

(més…)

Aquests dies que tot el focus mediàtic és a Gaza, s’està produint a l’Iraq una d’aquelles tragèdies oblidades, un d’aquells fets tràgics que és notícia quan afecta els uns, però que passa desapercebut pels mitjans quan afecta un poble que té la desgràcia de no tenir aliats poderosos. Aquests dies a la regió de Nínive, al nord de l’Iraq, l’Estat Islàmic està culminant en poques setmanes la feina iniciada per diversos imperis seculars, que mai no van poder completar el genocidi contra la població cristiana.

Diuen que, des de l’arribada de l’Estat Islàmic, tots els cristians han fugit de la ciutat de Mossul. Així doncs, no hi ha cristians en la segona ciutat de l’Iraq per primera vegada en 2.000 anys. Això també vol dir que, per primera vegada en 7.000 anys, tampoc no hi viu cap família assíria.

Els assiris, els cristians arameus, són el testimoni vivent que la història del Pròxim Orient és llarga i es remunta als inicis de la civilització humana. Sense ells, els poderosos i les potències regionals no tindran cap obstacle per a revisar la història i reescriure-la al seu gust i d’acord amb els seus interessos.

(més…)

Algunes agències de notícies cristianes s’han fet ressò de la preocupant proliferació a Israel de pintades anticristianes en llengua hebrea aparegudes en edificis i oficines de diverses congregacions. Sembla que tothom atribueix les malediccions, les amenaces i les blasfèmies d’aquests grafits a la visita que el Papa Francesc farà aquesta setmana a Terra Santa. De fet, molts jueus aprofitaran aquests dies per a recordar-nos que estan convençuts que l’expulsió d’Israel de tots els no jueus és mitzva, és a dir, un manament diví.

En canvi, els ha passat per alt la guerra bruta, i fins al moment fallida, que les autoritats israelianes han llençat per a allunyar els palestins cristians dels seus compatriotes musulmans, i la conseqüent ràbia que la seva ineficàcia ha provocat en alguns sectors de la dreta israeliana.

(més…)

Vull compartir amb vosaltres un parell de reflexions al voltant del cas de Mariam Yahia Ibrahim, la dona cristiana condemnada a mort per un tribunal de Khartum per adulteri i apostasia.

El cas és que la dona és tècnicament musulmana perquè el seu pare ho era i, allà, el casament entre una dona musulmana i un cristià és invàlid. Per tant, les relacions sexuals que Ibrahim ha mantingut amb l’home cristià amb que comparteix la vida són considerades adulteri. A més, com oficialment la dona és musulmana, i davant el jutge ha jurat que ella és cristiana, ha estat acusada d’apostasia.

Davant la llei islàmica aquests dos fets són delicte. En el cas de l’apostasia, molts ulemes coincideixen a dir que no hi ha alternativa a la pena de mort. De fet, el jutge li ha dit ben clar quan ha llegit la sentència: “T’he donat tres dies per abjurar de la teva fe, però has insistit en no tornar a l’islam. Et condemno a morir a la forca”. Ibrahim també ha estat condemnada a rebre cent fuetades per adúltera.

I a continuació, les meves reflexions al voltant de la reacció dels occidentals que creuen que acusar els sudanesos de bàrbars i lamentar-nos és el millor que podem fer per a salvar la Mariam Ibrahim i fer canviar les lleis de Sudan.

(més…)

Aprofitant que és Nadal i fa pocs dies ha estat Hanukkà, us n’explicaré una de cristians i jueus.

(més…)

Aquest any els cristians de Síria tampoc no celebraran el Nadal al carrer. La festa més alegre del calendari, el dia que Déu fa allò tan tendre de fer-se nen, tot això es viurà a Síria en la més estricta intimitat per por dels atemptats dels rebels.

En teoria, el fet que l’exèrcit sirià estigui en guerra amb els milicians opositors i que ataqui la població civil de diverses ciutats, no hauria d’interferir en la llibertat dels cristians de celebrar el Nadal. Però no és així, perquè tot i tothom ha pres posicions respecte al conflicte de Síria: si no estàs amb un bàndol, vol dir que dones suport a l’altre. I els cristians són al bàndol del règim.

Ja fa més d’un any, quan bona part de l’opinió pública i els mitjans d’aquí encara menystenien les anàlisis dels qui situàvem la religió al cor del conflicte de Síria, us explicava a l’article Síria: conflicte polític o de religions? quin és el problema dels cristians amb els rebels i per què donen suport, ara més que mai, al règim de Baixar al-Assad:

“…si bé la tasca més urgent a Síria és la pressió diplomàtica i social per mirar d’aturar el bany de sang i fer caure el règim policial, la feina més important pel futur d’aquest país és l’eradicació dels motius de la por que empeny comunitats senceres a donar suport incondicional a un dictador en unes circumstàncies tan extremes.”

Doncs bé, ha passat més d’un any i, de moment, ningú no s’ha molestat a esvair les sospites dels cristians que la caiguda de l’actual règim significarà la seva mort com a comunitat. Ans al contrari.

(més…)

84 anys després de la seva fundació, l’organització islamista Societat dels Germans Musulmans ha situat un dels seus dirigents com a cap d’estat d’Egipte. L’objectiu fundacional dels Germans Musulmans és la creació d’un estat islàmic i, a partir d’ara, disposaran de suport institucional per assolir-lo.

Amb tot, no espereu que Egipte faci una deriva islamista, ni que la legislació faci un tomb ultraconservador. Això no passarà, en primer lloc, perquè els militars, partidaris d’un estat pseudodemocràtic que practiqui unes polítiques ambigües respecte Occident, encara conserven bona part de les seves parcel·les de poder intactes. L’altre motiu pel qual els islamistes no canviaran tantes coses, a nivell formal, malgrat que tenen la presidència i, previsiblement, controlaran el futur parlament, és que no els caldrà. Poden fer polítiques tant islamistes com vulguin fent ús del marc legal actual.

Convé que tinguem això en compte, perquè quan els mitjans comprovin que el president Mohamed Mursi no té cap intenció de fer el seu país una segona Aràbia Saudita, el definiran com a “islamista moderat”, cosa que dóna a entendre que ser islamista, sense adjectius, té connotacions negatives per aquests mitjans.

(més…)