En ocasions, quan parlem de conflictes tan llunyans com, per exemple, les guerres del Pròxim Orient, podem cometre la imprudència d’oblidar que, en el fons, estem analitzant els sentiments, la vida i la mort d’éssers humans. No podem passar per alt que les xifres, la macroeconomia, les infraestructures i l’alta política estan creades, en definitiva, per persones i dirigides a les persones.
Un dels exemples més clars de la impersonalització de la tragèdia aliena és la coneguda expressió “efectes col·laterals”, que molts polítics han usat en temps de guerra per a referir-se a la mort dels civils innocents que han tingut la mala sort d’interposar-se entre les bombes i els objectius militars.
Amb tot, si volem entendre el per què de segons quins conflictes, hem de mantenir un punt de fredor en aproximar-nos-hi que ens permeti no perdre de vista el context dels fets. És a dir, no és el mateix relatar una massacre de civils i implicar-se en el relat, que analitzar per què la massacre s’ha comès en aquell precís lloc i moment. Si algú vol entendre el per què d’una matança perpetrada en el marc d’una guerra, no n’hi ha prou amb saber que l’assassí és el dolent de la pel·lícula. Això és evident, però no explica res.
Tot això us ho comento perquè avui posaré en context un tema que desferma tota mena de sentiments i polèmica: la massacre de Sabra i Xatila, de la qual s’acompleixen aquesta setmana trenta anys. Va ser la pitjor massacre de la guerra civil del Líban, però no l’única.
(més…)
