lnterpretant el món àrab i l'islam

Regions històriques de l’Iraq.

Les darreres setmanes s’han multiplicat les notícies que ens arriben de Síria i l’Iraq. Aquest augment de sons i imatges vinguts del Pròxim Orient se suma al degoteig periòdic de notícies relacionades amb aquesta regió, que ens cau a sobre com una pluja de gotes inconnexes de fets i noms de religions, de grups armats, països i ciutats resistents. Avui mirarem de lligar-ho tot, de relacionar les causes i les conseqüències, i de resumir què passa a Síria i l’Iraq, en poques paraules i d’una forma senzilla, però alhora fidel a la realitat.

(més…)

Els mapes serveixen per a situar i localitzar un lloc específic. També serveixen per a orientar-nos i saber on són les ciutats i els accidents geogràfics, per saber com és el seu entorn i quina és la distància i la relació, per exemple, entre les comunitats i els estats àrabs dels quals sentim tant a parlar aquests dies…

A continuació trobareu els enllaços a quatre articles per aprendre la geografia del món àrab i el Pròxim Orient a través de mapes interactius dividits en onze nivells, a un mapa animat que mostra els imperis que han governat la regió al llarg de la història i alguns mapes que us ajudaran a visualitzar les arrels profundes i antigues del conflicte de Síria.

(més…)

Manifestació a Istanbul per protestar per la manca de reconeixement del poble circassià per part de l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern a Sotxi.

Precisament en el 150 aniversari de la victòria militar russa sobre els circassians i del punt àlgid del genocidi i la neteja ètnica soferta per aquest poble, la capital històrica de Circàssia ha estat l’escenari de la darrera exhibició del poder econòmic rus, situada en el marc dels Jocs Olímpics d’hivern (7-23 de febrer) i del Gran Premi de Rússia de Fórmula 1 (10-12 d’octubre). Ja us en vaig parlar fa dos anys en l’article Les minories comencen a fugir de Síria.

Els responsables del Gran Premi i dels Jocs s’ha negat a incloure cap referència al poble circassià en les cerimònies. Però què poden esperar els descendents de les víctimes del genocidi d’una organització que ha aixecat la vila olímpica sobre una fossa comuna on hi ha enterrats milers de víctimes de l’expansionisme rus?

(més…)

Tot just després de la publicació al bloc de l’article Tot a punt per la guerra civil a l’Iraq, vaig anar a la ràdio per a fer la primera entrevista de l’estiu. Vaig participar en el magazín d’actualitat “Els nous catalans a RKB“, que aleshores presentava i dirigia Soulaiman Ghazoan. Vam mantenir una conversa sobre els darrers esdeveniments a l’Iraq i vam resumir les possibles sortides a la crisi, a la guerra civil que acabava d’esclatar.

(més…)

La regió situada al sud de la frontera oficial de la Regió Autònoma Kurda, que els kurds reclamen com a pròpia i que els peixmergues han ocupat des del 2004, no és terra àrab, però tampoc no forma part del Kurdistan. La prova que no és terra kurda i que es tracta de terreny conquerit la tenim en el fet que els kurds no consideren com a compatriotes els habitants d’aquesta àrea. Ens ho han demostrat aquest estiu amb la seva pobra estratègia per a protegir els yazidites de Nínive.

(més…)

Us imagineu un món on la informació flueix constantment i les xarxes socials bullen amb comentaris i opinions sobre injustícies socials i pobles bombardejats, però que, malgrat tot, mira cap a una altra banda quan en un dels suposats focus informatius mundials, en només dos dies, un quart de milió de persones han fugit de casa en direcció a les muntanyes i el desert sense menjar ni aigua?

(més…)

El poble assiri s’ha manifestat aquests dies a diverses ciutats d’Occident perquè s’ha proposat de guanyar al carrer allò que els seus líders han estat incapaços d’aconseguir als despatxos. Quan els nord-americans van posar fi a la dictadura de Saddam Hussein, l’any 2003, va prendre força el vell somni assiri de posseir un territori propi al nord de l’Iraq. Es tractava de delimitar una zona de seguretat dins la qual els assiris poguessin administrar els seus assumptes, viure en pau i sense la constant amenaça de l’arabització i la islamització.

La regió no es va fer realitat per la manca de contundència dels partits assiris davant la negativa dels àrabs i els kurds, que no volen sentir a parlar d’una regió autònoma assíria. Aquestes dues comunitats consideren que la zona oriental de la província de Nínive és seva. Quan, en realitat, està majoritàriament poblada per assiris, yazidites i turcmans, als quals ningú no ha demanat mai a quina administració volen que s’adscrigui la terra que els ha vist néixer.

(més…)

La senyora del vídeo resumeix a la perfecció i en només en dos minuts què passa al nord de l’Iraq. I ho explica tant bé que no cal saber àrab per entendre què diu i arribar a sentir el seu dolor. Es tracta de Fiyan Dakhil, una diputada yazidita del parlament iraquià que demana desesperadament ajuda als seus col·legues àrabs.

La diputada explica que a l’Iraq hi ha un poble que agonitza a mans de l’Estat Islàmic i que no sap què ha de fer perquè el món, algú, els ajudi. Pel que fa als polítics encarregats de prendre decisions que se l’escolten, esperen que la senyora molesta finalitzi l’arenga i els deixi en pau.

(més…)

Al Pròxim Orient hi ha un país que no sap ben bé què és ni on pertany. És un país petit, però complicat. El Líban diu en veu alta que és àrab, però no s’ho acaba de creure. I malgrat tot, de vegades sembla que sigui el país àrab que va menys perdut perquè és el que millor ha sabut encaixar i fer-se un lloc en aquest món global en continua transformació.

En aquesta estreta franja de terra hi ha una ciutat que durant dècades ha estat el far de la modernitat a la regió. Els quinze anys de guerra civil i l’emigració que ha portat més enllà de les seves fronteres una cinquena part de la població van afeblir durant una època el poder i la seducció del país i de la seva capital, Beirut. Però malgrat tot, la Beroth dels fenicis de tant en tant treu el cap per sobre dels discursos, les opinions i les melodies de sempre per a provar de sacsejar una mica una regió immòbil que està lligada pels quatre costats a mil ancoratges que no la volen deixar anar.

(més…)

Les autoritats turques han blocat l’accés a Twitter poques hores després que el primer ministre, Recep Tayyip Erdoğan, hagués afirmat en un míting que arrencaria d’arrel aquesta xarxa social del seu país i que no li importava la resposta de la comunitat internacional.

He llegit algunes cròniques sobre el tema i he interpretat que a Europa s’ha donat una reacció d’entre indignació i sorpresa. Us haig de confessar que m’ha estranyat que encara hi hagi gent que se sorprengui de les respostes autoritàries i un tant absurdes del líder turc a les crítiques difoses a través d’Internet. Tot i que en aquest cas tingui tota la legitimitat per a actuar d’aquesta manera, perquè l’empresa Twitter ha ignorat tres sentències de la justícia turca, que l’han instat sense èxit a eliminar determinats enllaços per violació de la privacitat d’alguns usuaris.

Se m’ha acudit que la sorpresa de la qual parlo podria tenir a veure amb el coneixement esbiaixat de la ideologia d’Erdogan, i he decidit de fer un repàs de les informacions què ens ha arribat els darrers anys sobre aquesta persona, el seu partit i el seu govern. I crec que he descobert per què moltes persones semblen decebudes pel fet que Erdogan miri de satisfer els seus interessos i els del seu partit. Potser pensaven que estaria més pendent de satisfer les nostres expectatives d’observadors estrangers benintencionats que no pas de fer complir la llei del seu país…

(més…)

Aprofitant que és Nadal i fa pocs dies ha estat Hanukkà, us n’explicaré una de cristians i jueus.

(més…)

Els àrabs acostumen a denunciar amb amargor que l’orígen de moltes de les seves fronteres es remunten al caprici dels polítics occidentals que, armats amb un llapis i una esquadra, van ratllar el mapa físic de la regió d’acord amb els seus interessos. Aquest pot ser el cas de Síria, un estat gestat el 1916 pels acords secrets Sykes-Picot a tres bandes entre França, el Regne Unit i Rússia, i nascut quatre anys després amb l’aprovació d’un acord fronterer que repartia Síria, Líban, Palestina i Mesopotàmia entre París i Londres.

Ha passat prou temps des d’aleshores com per permetre la creació d’un sentiment nacional sirià. Però la geografia física i humana és tossuda i, de vegades, no s’acaba d’adaptar a les fronteres imposades. Així, en situacions de llibertat màxima o de tensió extrema, l’instint de les persones i els relleus del terreny prenen força i protagonisme i ens recorden on eren les fronteres abans que les potències europees es repartissin la resta del món.

Tot això us ho explico perquè m’ha cridat poderosament l’atenció com, en el cas de Síria, la línia del front de guerra coincideix amb les fronteres prèvies al repartiment franco-britànic de la regió. Ho podeu comprovar vosaltres mateixos comparant els mapes següents.

(més…)

Text actualitzar el 2/11/2015
Cada moviment de la comunitat internacional sobre Síria només serveix per a reforçar el poder del president Baixar Al-Assad. Per això suposo que els que voleu fer fora Al-Assad estareu molestos amb el darrer d’aquests moviments, que ha estat la decisió de l’Acadèmia Sueca d’atorgar el Premi Nobel de la Pau a l’Organització per a la Prohibició de les Armes Químiques (OPAQ). Ha estat com un reconeixement indirecte als suposats esforços del govern sirià per destruir el seu arsenal. Potser no s’han atrevit a lliurar al president Baixar el premi sencer.

Personalment, sóc partidari de premiar amb la màxima distinció de la Pau només persones i organitzacions exemplars en tots els aspectes de la seva vida. Però com aquest no és el criteri de l’Acadèmia Sueca, a continuació us explico perquè, d’acord amb els seus propis principis, el jurat hauria d’haver premiat la destrucció de les armes químiques lliurant el Nobel al president sirià.

(més…)

Quan tenia dotze anys, un amic turc em va regalar una cassete d’un tal Livaneli. Em va dir que era un cantant molt conegut al seu país. La desena de cançons d’autor d’aquella cinta regravada em van agradar. No n’entenia ni un borrall, però van formar part de la banda sonora de la meva preadolescència, fins que l’allau de nous estils i nous grups que van sonar a la meva platina els anys següents va anar arraconant les melodies de Livaneli al més absolut dels oblits.

(més…)

Sembla que les expectatives creades al voltant del suposat atac que els Estats Units poden llençar sobre Síria, responen més al desig de molta gent que Occident faci de policia bo i tombi el règim presidit per Baixar al-Assad, que no pas a allò que els Estats Units tenen la capacitat i estan disposats a fer. A més, recordeu que el camí entre la situació actual i la situació ideal a Síria no és un camí recte i curt i que, com a tot arreu, la feina mal feta sempre pot empitjorar les coses.

Davant la situació a Síria, els Estats Units tenen diverses opcions. Suposo i espero que aquests propers dies, com a molt, faran un atac puntual sobre alguna instal·lació militar d’armes químiques. Es tractaria d’imposar la legalitat internacional, d’un càstig internacional puntual contra l’atac químic de la setmana passada. I en paus. Tot el que vagi més enllà pot alterar la balança de poder de la guerra i satisfarà els desitjos dels que insisteixen que el futur de Síria passa per fer caure el seu president, però no respondrà als interessos nord-americans ni als del poble sirià.

(més…)