Publicat el 10 d'agost de 2014

Ara ja sé per què tothom parla tant de Palestina i Israel

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Nínive Alcorà

Us imagineu un món on la informació flueix constantment i les xarxes socials bullen amb comentaris i opinions sobre injustícies socials i pobles bombardejats, però que, malgrat tot, mira cap a una altra banda quan en un dels suposats focus informatius mundials, en només dos dies, un quart de milió de persones han fugit de casa en direcció a les muntanyes i el desert sense menjar ni aigua?

Potser els creadors d’opinió i els tertulians mediàtics no parlen de la situació al nord de l’Iraq perquè, com tothom està d’acord que hi té lloc una catàstrofe humana, no poden criticar a través d’aquest tema els rivals ideològics dels seus respectius països. No teniu la sensació que moltes opinions sobre temes com Palestina, Israel, Cuba, Veneçuela o Iran s’acostumen a fonamentar en un rebuig del projecte polític local de la persona que tenim al davant, i no pas de les seves propostes per al país estranger?

Avui, molts intents d’anàlisi de l’actualitat política internacional estan condicionats pel següent problema: allà on hi hagi un tema que gaudeixi de les simpaties de la gent de dretes o esquerres, hi trobarem un rival polític que defensarà l’opció contrària. Si no és així, si us plau, que algú m’expliqui per què un article sobre Palestina ha de mencionar CiU o ha de tenir com a conclusió que el PSC va perdut. Per què en un article sobre el Pròxim Orient i els problemes de l’islamisme violent s’han d’atacar les polítiques de família del PP? (tots aquests exemples són reals).

Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.

L’home blanc, en la seva supèrbia, fa temps que ha pres el món sencer com el terreny de joc de les seves lluites locals. La supèrbia dels presidents nord-americans i soviètics, que durant la guerra freda sempre s’enfrontaven en terreny neutral, s’ha filtrat fins a les classes populars, fins a nosaltres, que també ens mirem el món des de la superioritat i l’arrogància, i ens barallem amb el veí d’aquí a través del sofriment de la gent d’un país tercer.

Picabaralles al Parlament de Catalunya pel tema de Gaza i la crisi d’Ucraïna? Hem de donar o deixar de donar suport a una causa justa només perquè la proposta ha sorgit dels escons rivals? A més, què ens pensem els catalans? Com si el nostre país fos una superpotència mundial i allò que es decidís a la Ciutadella fos decisiu, com si hagués de reescriure el futur del Pròxim Orient!

Així doncs, al nord de l’Iraq s’està perpetrant una neteja ètnica. Els assiris, els yazidites, els xabak i els turkmans xiïtes deuen pensar que tant de bo que mitja Europa estigués a favor del califat islàmic i d’Al-Qaida. Si fos així, els homes blancs es barallarien entre ells per a decidir què és el que més convé als iraquians, que com tots sabeu, és si han de ser de dretes o d’esquerres. Si mitja Europa estigués a favor dels drets humans i mitja en contra, com a mínim, discutiríem sobre la situació desesperada de les minories del nord de l’Iraq i potser algú hi posaria remei.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)



  1. Bé, en part és això i en part segurament també que la gran majoria d’occidentals sóm incapaços d’entendre quina mena de conflicte intern hi ha a l’Iraq. Si a l’Iraq ens ho posessin tan fàcil com decidir entre dreta i esquerra, o entre envaït i invasor, segurament també ens posicionaríem, com ho faríem si per exemple el conflicte que arrossega Tailàndia durant els darrers mesos fos tan fàcil de resumir. D’altra banda, no crec que sigui dolent que un parlament autonòmic amb ambicions a esdevenir estatal es posicioni pel que fa a aliances. En el cas d’Israel i Palestina s’hi barreja l’estratègia i l’ètica, i cadascú tria el que més li escau, convé o ve de gust.

  2. Hi ha diferents explicacions, una és que un país molt armat i ajudat per la principal potència mundial, en teoria democràtics els dos, està massacrant un altre poble des de fa dècades. Això crea una indignació i impotència total.
    Però hi ha una conseqüència més important. L’islamisme fanàtic s’alimenta només del maltracte que infringeixen les potències mundials al països propers a l’islamisme. Així doncs, la presència enmig de l’islamisme d’un país també extremadament religiós però d’una altra religió, i que aquest país, que massacra els veïns te el favor d’occident, crea aquest islamisme que és la causa del terrorisme.

    Fins que no es resolgui d’una manera pactada el tema Palestina Israel, a tot el món hi haurà terrorisme islamista i països i guerres islàmiques.

    1. Les diferents fraccions del Islamisme es maten entre elles, també. No tota la violencia Islamista es contra la gent d’altres religions, contra jueus, cristians o budistes. El tema Palestina Israel semprè estarà enrocat fins que no hi hagui cap tendencia dins de l’Islamisme que busqui la guerra, i pel que sembla sempre hi haurà un arab amb ganes de agafar un arma i matar “jueus”.
      Desde la mes profunda ignorancia del tema, una abraçada.

  3. nasi, al Pròxim Orient hi ha un munt de religions: sunnites, xiïtes, jueus, drusos, alauites, sufís, yazidís, catòlics, armenis, maronites… fins i tot maniqueus. Preciesament és un focus mundial religiós! És a partir de la dissolució de l’Imperi Otomà el 1918 que els grups musulmans sunnites van agafar el poder a quasi tot arreu i es van dedicar a intentar eliminar la resta de grups ètnics i/o religiosos. En el cas de Palestina (recordem que al 1918 “palestí” significava “jueu” i que bona part de l’actual població àrab hi va emigrar durant el segle XX) els pogroms contra jueus eren constants.

    Els conflictes que ens han arribat són els dels pobles que han agafat les armes per defensar-se de l’extermini, com els jueus o els kurds. Els que no van voler o no van poder defensar-se han estat o bé exterminats o bé reduïts a la mínima expressió.

    El gran problema per a Israel va ser fer una política d’esquerres distanciada de la Internacional Socialista que els va dur a ser denunciats per la URSS. Durant els 1960 es va produir el gran gir en que els estats àrabs, fins llavors amics de l’imperialisme britànic i francès, es van acostar a la URSS a canvi de l’abandonament d’Israel. Els diaris oficials dels partits comunistes europeus van girar el seu discurs com un mitjó de la nit al dia, i al cap d’una dècada Israel s’acostava a la protecció dels EUA. La Guerra Freda s’havia instal·lat al Pròxim Orient.

    Si la URSS no hagués jugat a fer d’aprenent de bruixot o si les esquerres europees no haguessin estat tan sotmeses al discurs ideològic de la URSS, el nostre punt de vista seria un altre. Els fets reals del que passa allà no ens influeixen tant com la nostra disputa ideològica local. L’article l’encerta de ple.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Assíria, Periodisme-Opinió, Yazidites | s'ha etiquetat en , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent