Trump, la veu del nacionalisme blanc enemic de l’elit dels EUA

Món àrab islam islàmic Pròxim Orient musulmans golf Pèrsic Alcorà Kurdistan

Excepcionalment, aquest article està dedicat a analitzar l’actualitat nord-americana. No llegeixo ni escolto tots els mitjans catalans, però els que llegeixo i escolto per informar-me de les eleccions dels Estats Units s’han centrat a ridiculitzar els votants de Trump en comptes d’explicar o analitzar els motius pels quals el voten. Com a molt, han parlat del paper que ha jugat la crisi econòmica i l’atur en l’auge de Trump. Però els catalans sabem prou bé que els pobles no només es mouen per interessos econòmics. De vegades, els canvis socials són més profunds. Per això, avui compartiré amb vosaltres dades i idees que, tot i no estar directament vinculades al món àrab, ens ajudaran a comprendre una mica millor el món en què vivim. Sobretot, us recomano que llegiu el darrer paràgraf de l’article.

Trump, la veu del nacionalisme blanc enemic de l’elit dels EUA

Als anys 90, el programa 30 minuts va emetre un reportatge sobre les moltes famílies blanques nord-americanes que emigraven a Texas. La majoria marxaven de llocs com Chicago o Nova York perquè volien viure en un lloc tranquil i segur. Però, sobretot, volien viure en un entorn de famílies i cultura blanca.

Recordo que a casa ens vam passar la mitja hora del programa criticant, fent broma i menyspreant aquells americans racistes de ciutat que anaven a cavall i portaven barret de cowboy. Suposo que aquella nit es van sentir comentaris del mateix estil en bona part de les llars catalanes.

Han passat molts anys des d’aleshores i han canviat les circumstàncies dels catalans que aquella nit se’n fotien dels ianquis. Ara son els catalans els que marxen de les grans urbs de l’àrea metropolitana fugint de determinades coses i situacions per anar a refugiar-se en entorns urbans i socials més tranquils i amb millors escoles, més homogenis des del punt de vista nacional, racial, lingüístic i religiós. No heu sentit darrerament ningú presentant-se així? “Sóc d’Horta de tota la vida però ara visc a Sarrià; sóc del Carmel de tota la vida, però ara visc a Sant Quirze; sóc de Santa Coloma de tota la vida, però ara visc en un poblet del Vallès”.

Aquests catalans no munten a cavall però, igual que els ianquis, n’hi ha molts que fan coses que mai no havien, ni haurien, fet en el seu barri urbà natal, com formar part d’una colla castellera, tocar la gralla o fer cagar el tió.

Estic convençut que a aquestes alçades d’article molts de vosaltres us sentiu decebuts o desconcertats perquè creieu que l’exercici de posar un mirall davant de la societat catalana no té res a veure amb la campanya del candidat a la presidència dels Estats Units Donald Trump. Però té el seu sentit. Us explico això perquè crec que si teniu present els motius que empenyen els barcelonins a marxar de la gran capital i refugiar-se en petits paradisos metropolitans com Sant Cugat, Gavà Mar o els poblets del Montseny, potser entendreu millor algunes de les darreres dinàmiques de la política nord-americana.

En aquest article mirarem de descobrir per què hi ha tanta gent que votarà TrumpAixò, malgrat que sigui un impresentable, una persona no preparada pel càrrec, un mal educat que té el seu propi partit en contra i tot el que vulgueu. El que exposaré a continuació no ho explica tot, però és allò que els manca a les anàlisis centrades en la crisi econòmica que he sentit i llegit els darrers dies. Jo us ofereixo una peça de les moltes que formen el trencaclosques americà, però sense la qual no s’entén l’èxit de Trump.


Podeu compartir l’article, sempre que no el modifiqueu, que en citeu la font (nom de l’autor, nom del blog i enllaç al blog) i, sobretot, que no useu sense permís els meus articles amb finalitats comercials.

Si escriviu amb finalitat lucrativa i us agraden els articles d’aquest blog, si us plau, limiteu-vos a posar un enllaç al vostre web o, si ho preferiu, amb molt de gust us escriuré l’article en exclusiva.


Abans, acabarem d’explicar bé què ha dut en els darrers anys tantes i tantes famílies nord-americanes a marxar cap a Texas.

Segons les dades del cens nord-americà pels anys 2011 i 2012, cinc de les deu ciutats on havia crescut més la població eren a Texas. De les cinc primeres, tres són texanes. A diferència de la majoria de regions nord-americanes, bona part de l’increment de població a Texas és degut a l’arribada de persones d’altres estats i no pas a la diferència entre naixements i defuncions. A més a més, a diferència de la resta de nord-americans, els texans tendeixen a no abandonar l’estat perquè se senten a gust en la seva terra. Es calcula que tres quartes parts de les persones nascudes a Texas encara hi viuen.

No en tinc proves, però l’arribada de persones d’altres indrets del país podria ser una de les claus que explicaria perquè en pocs anys Texas ha passat de ser un feu indiscutiblement republicà a convertir-se en un nínxol de vots demòcrates, sobretot en ciutats com Austin.

Quins beneficis té desplaçar-se a Texas?

D’entrada, a Texas hi ha feina gràcies a la indústria del petroli, al voltant de la qual han crescut petites empreses i serveis. Sobretot són feines per a persones amb una formació alta i mitjana. A més a més, el cost de la vida a Texas és significativament més baix que a les costes est i oest. L’habitatge és barat i els impostos són baixos, entre d’altres. Per tant, és un Estat atractiu per a la classe mitjana.

A més, a Texas hi ha diverses grans ciutats. En canvi, en molts altres estats, si vols viure en una gran ciutat a prop del lloc on hi ha la feina només pots fer-ho en la capital. Quins inconvenients té viure en l’única gran ciutat d’un estat, on s’hi concentren totes les misèries del país? Passegeu pel centre de Barcelona i us en fareu una idea.

Però tot el que us he comentat fins ara no acaba d’entendre’s del tot si no tenim en compte que molta gent que es trasllada a Texas acostuma a dir que s’hi respira un ambient “family-friendly”. Això, traduït, vol dir que quan surten al carrer veuen que tothom és com ells i, precisament per aquest motiu, se senten segurs i a gust amb el veïnat.

Abans, els blancs no havien de marxar enlloc per sentir-se envoltat de blancs. El percentatge de població blanca nord-americana s’ha mantingut al voltant del 85% durant bona part del segle XX. Però a partir de 1965 es va començar a registrar un augment molt significatiu de la població llatina. El 1965 els llatins representaven un 4% de la població, i el 2015 ja eren un 18%. Això equival a un augment de la seva comunitat en un 700%.

Per la seva banda, la població negra va créixer en un 100% en el mateix període. Mentre que els blancs només van augmentar un 25%, en bona mesura gràcies a la immigració d’Europa i del Pròxim Orient.

Així, la població blanca ha passat en pocs anys de representar el 85 al 60% de la població i es preveu que deixarà de ser majoria en tres dècades. De fet, la meitat de la població nord-americana menor de deu anys ja no es blanca.

Aquests canvis demogràfics han generat una sèrie de neguits i inquietuds en la comunitat blanca a les que els polítics no han sabut o no han volgut donar resposta. En aquest context va aparèixer fa un temps el Tea Party i ara hi irromp Donald Trump, una persona poc preparada per ocupar la presidència dels Estats Units, però que ha posat veu i ha tret a la llum algunes d’aquestes inquietuds.

Tradicionalment, les polítiques favorables a la immigració han estat compartides per les elits ultraliberals i també per les elits més properes a l’esquerra. Cada grup ha tingut els seus motius particulars per defensar-la. Però el fet és que encara que no coincideixen en els motius, els dos grups han estat d’acord en la necessitat de no impermeabilitzar les fronteres a l’arribada de persones estrangeres.

Una de les inquietuds a les que faig referència té a veure amb el sentiment de deriva cap a la marginalitat que tenen molts blancs a causa de l’augment de la immigració i de l’augment demogràfic de les altres comunitats. Ja us aviso que és un sentiment que no necessàriament respon a la realitat. Per exemple, del 1965 al 2015 la població negra va passar de representar l’11% al 12% de la població. Però la presència mediàtica d’aquesta comunitat ha crescut exponencialment. Per això, les enquestes ens diuen que bona part de la població creu que un terç de la població dels Estats Units és negra.

Alguns barris tradicionalment blancs de Chicago comencen a ser majoritàriament llatins (© WBEZ)

En aquest context, a l’ombra del sentiment d’amenaça ha començat a aparèixer un sentiment de greuge comparatiu entre una part significativa de la comunitat blanca. No se’n fan grans titulars al respecte, però si seguiu de prop l’actualitat dels Estats Units anireu descobrint pistes d’aquests neguits. A continuació us en comento un parell.

El primer l’he conegut arran de la denúncia de Donald Trump contra un jutge federal llatí que havia format part de l’Associació d’Advocats de La Raza. En conèixer-se l’afiliació del jutge, molts blancs es demanaven perquè els llatins poden presumir de raça, però els blancs són els únics que no poden registrar entitats amb aquesta mena de noms.

La segona història té a veure amb el grup de rock Pantera. Heu sentit mai els discursos que fa el cantant durant els seus concerts, denunciant el racisme que els negres practiquen contra els blancs sense cap pudor, o criticant les manifestacions que reclamen la fi de la violència contra la comunitat negra en comptes de demanar la fi de la violència contra totes les persones? Certament, Phil Anselmo està com un llum, però el que diu s’ha de tenir en compte perquè respon a un sentiment força estès entre una part prou important de la comunitat blanca.


Fa una bona colla d’anys, en una entrevista sobre racisme, el cantant de Pantera declarava: “el tema del racisme és dolorós, és dolorós quan veig un negre que em mira per sobre de l’espatlla perquè sóc blanc i ells es pensen que estan oprimits. Ei, que jo vaig viure en un cotxe durant dos mesos, vaig deixar l’institut, vaig tenir una feina, ara no trobo cap feina… no vull sentir-ho més, jo tinc 23 anys i no he reprimit ningú… no m’odiïs només perquè sóc blanc”.

Jo, com vosaltres, sóc plenament conscient que algunes famílies i comunitats han gaudit al llarg de la història de privilegis mentre que altres han estat víctimes de tota mena d’injustícies. Està clar que els segons han de rebre un ajut o una empenta per sortir del forat on els ha abandonat la història. Les famílies obreres humils blanques també ho saben, però igual que Phil Anselmo, no tenen cap sentiment de culpa ni se senten responsables dels crims ni de les polítiques discriminatòries promulgades per una elit política i econòmica que ara també els sotmet a ells.

Aquestes elits centren les seves campanyes electorals a parlar de qüestions molt tècniques i abstractes, com els models d’estat, de fórmules per a calcular els impostos, de guerres en països llunyans i de polítiques comercials amb Europa. Aleshores, arriba Donald Trump i parla d’allò que angoixa els votants però que ningú no s’havia atrevit a treure a la llum. Comenta en públic allò que moltes famílies nord-americanes discuteixen en privat cada dia de la vida. D’aquesta manera, Trump s’ha erigit en el líder d’un moviment nacionalista blanc que tem convertir-se en minoria.

Aquesta sensibilitat és especialment estesa entre la població protestant més religiosa que es concentra en el sud-est del país. Aquesta població, a diferència de la resta de blancs, no es defineixen com a descendents d’alemanys, irlandesos o anglesos, ni se senten connectats a cap nació europea. Per això, la seva identitat és senzillament americana i està molt lligada al fet de ser blancs i cristians. Els majors percentatges d’identitat únicament americana es troben entre la població jove rural amb pocs estudis. Aquesta gent és la que se sent més amenaçada per l’arribada d’estrangers i per qualsevol influència cultural forana.

Hi ha estudis que asseguren que els blancs rurals, tot i no ser més racistes que la resta de blancs, són reacis a actuar de la mateixa manera que els altres. Per exemple, mai no votarien per un candidat negre a la presidència.

Ara descriurem algunes d’aquestes inquietuds que us he comentat. Què és exactament allò que preocupa aquestes famílies i que ningú abans de Trump no havia tret en una campanya a la presidència?

La classe blanca treballadora està emprenyada perquè no ha pogut gaudir del somni americà del qual tant n’havien sentit a parlar a casa de petits i perquè estan en procés de convertir-se en minoria ‘en el seu propi país’. L’any passat es va publicar un estudi que demostrava que el 62% dels nord-americans creien que Déu ha reservat un paper especial del seu país en la història, i que el 33% asseguraven que ser cristià és molt important per a ser un americà de debò. Si aquest és el percentatge sobre la població total, podem especular que segurament la immensa majoria de la comunitat blanca rural creu que és indispensable de ser cristià per a ser un bon americà.

L’eslògan de Donald Trump “Fem Amèrica gran un altre cop“, té a veure amb aquestes inquietuds que us he explicat, més que no pas amb l’augment de l’intervencionisme militar de Washington al món. La cosa no va per aquí.

L’eslògan ‘Fem Amèrica gran un altre cop’ va ser usat per primera vegada el 1980 en la campanya de Ronald Reagan.

Fins ara, el nacionalisme blanc estava organitzat al voltant de grups petits amb pocs recursos que lluitaven al mateix temps contra l’elit demòcrata i contra la republicana. La irrupció de Trump podria començar a convertir el partit republicà en l’organització refugi d’aquest nacionalisme blanc. Sobretot tenint en compte les polítiques clarament favorables a la immigració dels seus rivals demòcrates.

Paradoxalment, la consolidació d’un partit republicà d’aquest estil perjudicarà les polítiques que volen posar fre a la immigració. M’explico: tradicionalment, tant la població nativa com també l’estrangera que ja ha arrelat als Estats Units són igualment reàcies a rebre més estrangers. Uns per motius racials o identitaris, i els altres per por de perdre la feina a mans de gent més pobre que ells.

Però l’aparició de Trump en escena ha allunyat del partit republicà persones d’origen estranger favorables a restringir la immigració. Aquestes persones estan molestes pel to racista de Trump, les declaracions del qual posen en el mateix sac els estrangers legals i els il·legals.

Si coneixeu tot això, comprendreu millor l’èxit del candidat Trump, un personatge impresentable i un incompetent en l’àmbit polític i diplomàtic que està a punt de ser president dels Estats Units.


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Epíleg

El sociòleg, economista i assessor polític nord-americà Jeremy Rifkin va fer al setembre una conferència a Sant Cugat. Aquest senyor és un expert reconegut a tot el món pels seus treballs sobre l’impacte dels canvis científics i tecnològics en l’economia.

En el torn de preguntes, li van demanar per les eleccions presidencials als Estats Units. Rifkin va fer mofa de Trump i les 1.000 persones de l’auditori van riure les bromes del conferenciant. A continuació Rifkin va voler desmentir que Trump sigui la veu del poble obrer i va tenir la barra de dir que sabia de què parlava, perquè “jo sóc de la classe treballadora”. Rifkin és fill d’un empresari i els seus companys de fraternitat a la universitat apallissaven hippies que es manifestaven contra la guerra del Vietnam. Imagineu-vos en quina mena d’ambient de classe treballadora va créixer.

Les brometes sobre Trump i la gent que el vota em van recordar el menyspreu per la democràcia i per la classe treballadora expressats darrerament per bona part dels mitjans i dels opinadors. En saber-se els resultats del referèndum per la sortida del Regne Unit de la Unió Europa es va menystenir l’opinió de la classe més humil britànica només perquè havien votat allò que van creure oportú.

També s’ha orquestrat una campanya de desprestigi del vot majoritari per la sortida de la UE. Primer es deia que el problema és que els vells anglesos han votat en bloc contra Europa, com si els jubilats no tinguessin dret a expressar lliurement la seva opinió. Després es va fer córrer la notícia que l’endemà del sí al Brexit, Google va rebre des del Regne Unit milers de consultes del tipus “què és la Unió Europea”. Però els mitjans, tramposos, no ens van voler dir, perquè no poden, si els que s’informaven sobre Europa l’endemà del referèndum eren els que van votar que en volien marxar o els que van votar que hi volien seguir.

Amagar els sentiments i les inquietuds dels votants del Brexit i de Trump sota capes i capes de menyspreu llençades per les elits amb la complicitat de la classe mitjana benestant il·lustrada, no és la solució a cap problema. La negativa a discutir sobre els temes que inquieten els votants de Trump només referma les paranoiques sospites dels grupuscles racistes i antisistema en el sentit que els poderosos els volen fer callar perquè, segons ells, tenen raó i són una nosa pel sistema.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)


Podeu deixar els vostres comentaris en aquesta mateixa pàgina (una mica més avall i no cal que hi poseu l’e-mail si no voleu), o en el nostre Facebook.

Totes les opinions són benvingudes.


_______________________________________________________________
Articles relacionats:


El més llegit

Articles per categoria

Què és l’Estat Islàmic i què passa a l’Iraq i Síria

Per entendre l’Iraq


  1. Acabo de llegir l’article sobre els votants de Trump. Justa la fusta! Sóc canadenca (i catalana, però fa 39 anys que visc al Canadà), per tant tinc els Estats Units molt a prop i conec prou bé què s’hi cou. He trobat la teva anàlisi exceŀlent. És ben bé això que expliques. Ja era hora que algú a Catalunya es preocupés d’exposar el perquè de l’èxit de Trump. Els acudits sobre aquest home no ajuden gaire a entendre quina és la situació. S’ha de profunditzar.

    1. Gràcies! Me n’alegro que l’hagis trobat interessant. Es tracta, simplement, de fer l’esforç d’explicar allò que veus en comptes d’escriure sobre allò que t’agradaria veure.

  2. M’afegeixo a les gràcies que ha expressat en Joan, és cert que acabem ridiculitzant allò que no entenem, siguin els votants d’en Trump, els votants del Brexit, els votants del PP…, ara tinc aquella sensació d’haver-me il·luminat, d’haver obert les finestres, de conèixer el mon una mica millor.

  3. Jo ja en sóc un lector habitual, i com en la temàtica del món àrab i l’islam també en aquest cas m’interessa molt el punt de vista de l’autor perquè hi trobo amb claredat unes reflexions noves, lliures d’apriorismes. Més enllà del parer que puguem tenir en cada tema el que convé és pensar i fer pensar. Gràcies, doncs.

  4. Ben plantejat, però penso que no del tot correcte. Aquest país és més canviant i molt més gran. El senyor Trump em sembla més l’emperador sense roba del conte de Hans Christian Andersen. Un personatge mentider, molt mentider, sense escrúpols. Sí, ara la gent el veu com el rei, l’emperador i es creu que sí que resoldrà tots els problemes que evidentment té la gent, farta de veure com certes èlits fan i desfan sense miraments deixant de banda una majoria de classe mitjana, treballadora, que passa angúnies.
    Penso que tindràn molts problemes els ciutadans dels Estats Units d’Amèrica. I no es tracta de ridiculitzar. És un fet.

  5. Molt encertat l’anàlisi. A mi tot aquesta situació de menyspreu i mofa que he llegit per la premsa catalana i també amb menys mesura a Alemanya, m’ha fet recordar quan era jove amb el Ronald Reagan. Recordo que també es deia que era ruc, masclista, racista i no tenia n’idea de fer política internacional. Però no només va derrotar al Carter (Clinton és com un clon en dona) sinó que va repetir el mandat amb molt de suport (molt més que l’Obama). En aquell temps també molta gent tenia por del que podria fer el Reagan amb l’URSS. Us recordeu del sistema antimíssils nuclears? Alguns pronosticaven una 3er guerra mundial nuclear. Però al final no va succeir res de res. És més, hi ha molts americants que es creuen que gràcies a ell, amb la seva política belicista contra l’URRS va fer que aquesta quebrés i desapareixés. De fet, molts americants creuen que Reagan va ser molt bon president, un dels millors de la segona meitat del S.XX
    El pitjor que es pot fer, es menysprear al Trump o pitjor, atribuir-li molts desastres futurs. Estic convençut que Trump poca cosa podrà fer malament, i les circumstàncies l’impediran fer moltes coses que ha dit, igual que li ha passat a l’Obama. Però com que tothom li haurà dir que serà un desastre, com que no ho serà, al final encara el faran bo.

  6. L’article m’ha semblat molt bo. No és que em faci il·lusió llegir anàlisis així, però vull que els segueixin fent.

    Si la por i la frustració d’un grup humà els/ens pot arribar a fer fer qualsevol cosa, com no els ha de resultar temptador, fàcil i gratificant un acte que no requereix cap esforç ni cap compromís, com és ara dipositar un vot?

    El què està per veure, és com reaccionaran aquests votants quan no acabin de veure els 25 M de llocs de treball promesos, etc… Què passarà dins la societat nord-americana quan es comenci a confirmar (tal com ja ha comentat algú més) que l’Emperador va nu?

  7. A mi em sembla que l’analisi no és pas del tot correcte. Si només fos degut als vots dels blancs “nacionalistes”, molts dels estats on ha guanyat en Trump amb quantitats enormes de latinos, de color o alters no blancs, en Trump no hauria pas guanyat en aquests estats i ho ha fet.

    Per mi és més degut a les polítiques péssimes de l’Obama (Obamacare, etc) desafavorint la classe mitjana, beneficiant Wall Street i els rics, les polítiques d’afers exteriors atacant altres paisos, les polítiques economiques i sobretot, degut a la Clinton (en Bernie hagués arrasssat!) podrida, mentidera, corrupte fins al moll de l’os.

    El que és molt preocupant és com tota la premsa l’hi ha tapat les vergonyes a la Clinton (la gran majoria no sap res del que ha destapat Wikileaks), tots a una venent fum inetnatnt convencer que en Trump és satanàs.

    El mateix que va passer amb Brexit i el mateix que fan contra la independència de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Periodisme-Opinió | s'ha etiquetat en per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent