Com vam comentar en aquest fil de gener, des de l’inici de l’última onada de protestes a Iran, alguns grups de la diàspora intenten situar Reza Pahlavi, el fill de l’últim xa, com a candidat ideal per dirigir una possible transició política al país.

La mostra més visible d’això ha estat l’aparició massiva de banderes prerevolucionàries en les marxes de protesta que s’han celebrat a tot el món. L’ensenya del lleó i el sol representa l’Iran d’abans de la tornada de Khomeini de l’exili el 1979 i la instauració de la república islàmica. Però no podem donar per fet que tothom qui branda un símbol ofensiu pel règim actual vol recuperar tot allò que representa la monarquia.

De fet, Pahlavi, que no ha fet mai res de destacat en el camp de la política, no compta amb prou suport popular a l’interior per a poder ser considerat el referent que el moviment de protesta necessita. Per això, molts veiem el futur de la revolta una gran incertesa.

En època de canvi, poden aparèixer del no-res o sortir a la llum des de la clandestinitat grups o líders desconeguts pel gran públic. Aquests són els responsables de coordinar la massa, d’atraure més manifestants a la causa i d’arrossegar el país a un nou ordre. És a dir, emergeixen figures que esdevenen la veu dels manifestants. Però això no ha passat a Iran. Per tant, les protestes estan condemnades a desaparèixer castigades per la repressió i desgastades pel pas del temps. Això, fins la pròxima onada de protestes. Malgrat tot, molta gent continua protestant contra el règim.

En aquest fil de gener explico per què aquesta revolta és diferent de les anteriors:

• 1990 vagues sindicals per reclamar millores en les condicions de treball.
• 2009 “moviment verd” contra un suposat frau electoral.
• 2011 inspirada en les revoltes àrabs, es reprèn la protesta de base política del 2009.
• 2017 protestes per l’augment de la inflació i l’estat de l’economia.
• 2022 per la mort de Jina Amini a comissaria.

Podeu consultar la descripció de la bandera de la República islàmica i el significat del monograma central i el text de les franges horitzontals, així com el motiu pel qual hi ha un determinat nombre de repeticions del text, en la pàgina 51 del llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors).

En aquest context de protesta espontània i mancada de direcció, molts iranians expressen el seu anhel de llibertat de diverses formes. Cadascú a la seva manera.

Els darrers dies ha aparegut un nou símbol de rebel·lia que ha generat controvèrsia en la diàspora iraniana. Es tracta d’una ensenya nacional que substitueix els símbols de la monarquia i de l’islamisme per l’eslògan feminista “Dona, vida, llibertat” (en persa “Zan Zendegi Azadi”, زن، زندگی، آزادی). És una traducció del kurd “Jan Jiyan Azadi” (ژن، ژیان، ئازادی) aparegut en les massives protestes de 2022 en resposta a la mort de de Jina Amini en comissaria. La jove kurda havia estat detinguda per no portar el vel ben posat, segons les autoritats.

El lleó i el sol dels Pahlavi i el monograma religiós han estat substituïts per aquestes tres paraules, escrites en cal·ligrafia cúfica. És un tipus de lletra amb una llarga tradició i, de fet, és la mateixa tipografia del text que apareix en la bandera del règim actual.

Aquest nou símbol inconformista i rebel s’ha estès entre el perfil de persona oposada, alhora, al règim islàmic i a qualsevol mena d’autoritarisme. Sobretot, ha cridat l’atenció de les dones joves. Però la il·lusió d’aquest col·lectiu ha topat amb el moviment partidari d’imposar la monarquia a Iran. Cerqueu a les xarxes. Hi trobareu relats de dones que han estat increpades, insultades i que han rebut la prohibició de participar en activitats organitzades pels opositors.

Voleu rebre al vostre coreu els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Deixeu la vostra adreça de correu electrònic en la pàgina de subscripció.

Mort als tres corruptes

En algunes manifestacions fa temps que es canta: “mort als tres corruptes: mul·làs, esquerres i mujahidins” (مرگ بر سه فاسد ملا چپی مجاهد). Mujahidins fa referència a Mojahedin-e-kalq (MEK), que és un grup armat islamista d’esquerres fundat el 1965. Durant la Revolució iraniana es van aliar amb Khomenini, que un cop va prendre el poder els va reprimir. Aleshores, el MEK va traslladar la base a l’Iraq fins a la caiguda de Saddam Hussein, el 2003. Actualment, la seva seu central és a París.

El MEK va finançar el 80% de la campanya de les eleccions europees de 2014 del partit espanyol Vox, que presentava com a candidat Aleix Vidal-Quadras. En relació amb aquests vincles, uns anys més tard, el polític va ser objectiu d’un intent d’assassinat perpetrat per persones dirigides per Teheran.

Mort als activistes feministes

Reprenem la idea que l’aparició de la bandera feminista no ha estat ben acollida pels partidaris de la instauració de la monarquia a Iran, que són els qui dirigeixen les campanyes de protesta a l’estranger.

En aquest vídeo, partidaris de Reza Pahlavi renyen i increpen una noia per portar la bandera feminista a una protesta contra el règim iranià.

سلطنت‌طلب‌ها واقعاً به اندازهٔ اوباشِ خامنه‌ای تهوع‌آورن.

فکر کن در غرب آزاد این‌طور بازجویی می‌کنند! تصور کن اگر قدرت به دستشان برسد… pic.twitter.com/kqK4WEPXKH

— ئاریان – Aryan (@ArianArian00) February 1, 2026

Els monàrquics a l’exterior també han corejat eslògans absurds per atacar les feministes. En algunes marxes, han adaptat el càntic “mort als tres corruptes: mul·làs, esquerres i mujahidins” per atacar les activistes prodrets humans.

En aquest altre vídeo canten “mort a Esi, a Masih i als mujahidins“. Esi, en referència Hamed Esmaeilion, un activista i escriptor iranià que viu al Canadà i que ha estat involucrat, entre altres causes, en les protestes per la mort de Jina Amini. Pel que fa a Masih, es refereixen a la periodista i activista feminista que viu als Estats Units Masih Alinejad.

Pro-@PahlaviReza chant: “Death to the three corruptions!”

“Esi” (Hamed Esmaeilion @esmaeilion)

“Masih” (@AlinejadMasih)

“Mujahed” (MEK)

These chants have been heard in monarchist rallies in Europe & America.

Credit: @Ehsan_HoZa pic.twitter.com/F7NWSjf9Pe

— Alireza Nader علیرضا نادر (@AlirezaNader) January 31, 2026

En aquest context, s’entén que el dibuix que encapçala aquest article hagi esdevingut un petit símbol del somni incomplet: una noia rebel i il·lusionada per la causa que no es deixa intimidar pels brètols ni els perdonavides que, amb actitud autoritària, volen acaparar els focus de la premsa i l’atenció dels polítics de tot el món. Per això, hi ha iranians que denuncien que moltes protestes deixen en un segon terme els eslògans prodemocràcia per centrar-se a alabar la figura de Reza Pahlavi.

Des de desembre, els Estats Units i els seus més estrets aliats al Pròxim Orient han llançat una campanya molt potent de construcció d’un imaginari opositor bastit al voltant de Reza Pahlavi. La vehemència de l’operació de propaganda i l’autoritarisme que han patit en les manifestacions ha fet pensar a més d’un que el camí que aquesta maniobra insinua no és el que desitgen pel seu país.

Novament, el crit per una causa justa es dissol, com deia, sota el pes de la repressió i el pas del temps perquè, el líder o el grup que podria ocupar el lloc d’interlocutor del poble iranià indignat i canalitzar les seves energies, encara no ha arribat.

Al Pròxim Orient, la calma tensa és una situació a mig camí entre la guerra oberta i la pau que, per estrany que sembli, molts països abracen amb entusiasme. Especialment, aquells que renuncien a negociar o a entendre’s amb els seus veïns, per tenir interessos oposats o punts de vista irreconciliables. Atès que ningú es veu capaç d’exterminar l’enemic, tots es conformen amb no ser derrotats ells mateixos.

La postura de mantenir encesa la flama de la tensió regional, però sense acostar-la en cap moment a la metxa de la guerra ha estat l’aposta dels dos grans protagonistes de l’actualitat al Pròxim Orient durant força anys. De fet, tant Israel com Iran són dos dels promotors de la calma tensa a la regió, que tantes vides —o efectes col·laterals de les seves martingales— es cobra diàriament en el camí. (més…)

La història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient

Diumenge, 22 setembre a les 17.45 h presentem el llibre Viatge al cor de l’islam. La història política dels xiïtes i els llocs sagrats del Pròxim Orient a Barcelona, en el marc de La Setmana del Llibre en Català. Serà a l’escenari 2. També ens trobareu durant tota la setmana a l’expositor de Pagès editors | Mòdul 58.

Si no podeu baixar a Barcelona, a partir del 10 de setembre podeu comprar o encarregar Viatge al cor de l’islam a qualsevol llibreria. En el cas que sigueu a l’estranger, podeu fer la comanda del llibre en línia i us el faran arribar a casa.

Pel que fa al contingut, Viatge al cor de l’islam és una obra amb vocació divulgativa adreçada a tots els públics: des dels que creuen que no saben res sobre el món islàmic, passant pels interessats en les relacions internacionals i la història, fins als experts, que hi trobaran claus per interpretar la regió que han estat obviades per la premsa i l’acadèmia.

Aquest llibre és un assaig literari sobre la història, la política i la societat del Pròxim Orient explicades a través de diversos viatges a centres de pelegrinatge islàmics amb una forta càrrega política, en què lector i autor descobreixen junts les claus per entendre la regió.

Mitjançant el fil conductor d’aquesta travessia per orient, el llibre respon la pregunta: què és l’islam xiïta? Descriu així l’ancestral rivalitat entre àrabs i perses, explica l’origen i les diferències entre les diverses branques de l’islam, presenta la figura de l’imam Hussein i el llegat de l’aiatol·là Khomeini, revela l’esperit rebel xiïta i la profunda espiritualitat del poble persa, repassa la petjada del xiisme polític a la regió —des del golf Pèrsic fins a Síria i Palestina— i ens descobreix l’estreta, tot i que desconeguda, relació entre religió i política a Turquia.

Si consulteu les piulades d’X (Twitter) que porten l’etiqueta #IslamXiïta trobareu un seguit de temes concrets que apareixen en el llibre. També hi he afegit vídeos de context i mapes on apareixen els llocs de naixements dels personatges mencionats en el llibre.

En els propers mesos presentarem el llibre a diversos indrets. Si esteu interessats a comentar el llibre o, simplement, voleu debatre sobre la història, la societat i l’actualitat de l’islam, del món àrab i del Pròxim Orient, poseu-vos en contacte amb nosaltres a través dels comentaris al bloc, del correu electrònic, de Twitter o de Facebook, i farem tot el possible per venir al vostre poble o ciutat.

El règim iranià ha deixat a les fosques àmplies zones de la ciutat d’Ahwaz per dificultar les protestes que fa deu dies que duren a la capital de la província del Khuzestan. També ha dificultat l’accés a Internet. A Iran, la foscor literal i metafòrica, la informativa, és una eina de repressió. Així, les autoritats iranianes tallen l’accés a la llum i la xarxa per silenciar el poble cada cop que protesta. En aquesta ocasió, el poble reclama el restabliment d’un altre subministrament molt més important: l’aigua.

Els habitants d’aquesta regió d’Iran, que són majoritàriament àrabs protesten per la mala gestió de l’aigua i pels talls que pateixen des de mitjan juliol. Encara que no ho sembli, el problema té més a veure amb qüestions polítiques que meteorològiques. Un percentatge molt important de la població d’aquesta província és àrab i denuncia que està sotmesa a discriminació constant per part de les autoritats perses.

Els àrabs són una minoria molesta pel règim perquè el Khuzestan, a la que els àrabs anomenen Ahwaz, és la més rica d’Iran en recursos naturals, amb el 80% de les reserves terrestres i el 57% de totes les reserves de petroli del país. La província està situada sobre un mar de petroli, però és la més miserable del país en termes de nivell de vida.

(més…)

Hem deixat l’hivern enrere i el món sencer es prepara per a celebrar l’esclat de vida que és la primavera. Quan comencin a pujar les temperatures i floreixin els cirerers, hi haurà gent a l’Extrem Orient que visitarà els parcs públics per a contemplar les primeres flors de la temporada, als països d’Euràsia representaran l’entrada en una nova època amb un salt purificador sobre una foguera, mentre que a bona part d’Occident se celebrarà la resurrecció d’un Déu martiritzat que va morir per a reviure tres dies després.

En alguns casos, la voluntat de celebrar l’entrada en una nova estació està reforçada pel fet que aquesta coincideix amb l’inici d’un any nou. Aquest és el cas de països com l’Iran o el Kurdistan, que estrenen els anys 1398 i 2631, respectivament. Pel que fa a països asiàtics com el Japó, no canvien d’any, però al març es posa fi al curs acadèmic i polític abans de marxar de vacances.
(més…)

Imatge: L’aire d’Ahwaz és un dels més irrespirables del planeta.

Khuzestan és una província iraniana que disposa d’importants recursos naturals i on hi ha l’únic riu navegable del país. Tanmateix, és un dels llocs més inhòspits del planeta. Els darrers anys, mitjans de tot el món s’han fet ressò dels greus problemes mediambientals que l’amenacen: les altes temperatures i els nivells de contaminació són extrems i, per això, està considerada la regió més calorosa i una de les més insalubres del món.

La situació és dramàtica, però les autoritats perses no fan tot allò que haurien de fer per a corregir-la perquè, entre d’altres coses, la regió està habitada per una minoria ètnica sotmesa a un pla de marginació i repressió per part de l’Estat. Es tracta dels ahwazis àrabs, que anomenen el seu país Ahwaz.

(més…)

La reconstrucció de Síria costarà més de 210.000 milions d’euros, segons càlculs de l’ONU. La factura és alta perquè els 7 anys de guerra civil han destruït bona part del país i de les vides de la seva gent. Les dades de les organitzacions internacionals al respecte són contundents: el 70% de la població s’ha refugiat a l’estranger (5,6 milions) o és desplaçada interna (6,6 milions), el 69% dels sirians viu en la pobresa extrema, més de 13 milions necessiten ajuda humanitària i 6,5 pateixen inseguretat alimentària.

Malgrat tot, Síria ha començat en els darrers mesos a veure la llum al final d’aquesta llarga nit amb l’estabilitat d’àmplies zones del país. De fet, des que l’exèrcit i les forces kurdes han aconseguit controlar les grans ciutats i han derrotat l’Estat Islàmic en les regions menys poblades, el gruix de les operacions militars s’està concentrant en la regió d’Idlib. Per tant, tot i que la guerra continua, el retorn de la pau a moltes regions hauria de començar a donar pas a l’arribada de finançament internacional per aixecar aquest país de les cendres i permetre el retorn dels desplaçats.

(més…)

Photo: Mohammed bin Salman, the Crown Prince of Saudi Arabia

The current conflicts in the Middle East and the most recent changes in the region’s leaderships have revealed discreet alliances that have developed in the shadows of the official speeches for decades. The most surprising of which is the one between Saudi Arabia and Israel.

The Middle East is very much influenced by the conflicts between Arabs and Israelis, Sunnis and Shiites, and Saudi Arabia and Iran. The whole array of open fronts imposes limits on the actors involved. But changes in their alliances are possible. This has been the case of Israel and Saudi Arabia, which do not keep diplomatic relations, but do share a close collaboration with the United States and a great interest on weakening the power of Iran in the region.

(més…)

Imatge: el príncep hereu d’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman

Els actuals conflictes del Pròxim Orient i els darrers canvis en els lideratges a la regió han tret a la llum discretes aliances que durant dècades s’han gestat a l’ombra dels discursos oficials. La més sorprenent de les quals és la que mantenen l’Aràbia Saudita i Israel.

La regió està molt condicionada pels xocs entre àrabs i israelians, sunnites i xiïtes i l’Aràbia Saudita i l’Iran. La multitud de fronts oberts limita molt el marge de maniobra dels actors implicats, però els canvis en les aliances són possibles. Aquest ha estat el cas d’Israel i l’Aràbia Saudita, que no mantenen relacions diplomàtiques, però comparteixen una estreta col·laboració amb els Estats Units i un gran interès en afeblir el poder d’Iran a la regió.

(més…)

Imatge: Manifestació a la ciutat de Quetta de partidaris de la independència de Balutxistan

El món és ple de comunitats humanes que lluiten pel reconeixement oficial dels seus drets com a poble. Algunes han tingut sort i han estat capaces d’atreure l’atenció i les simpaties de la comunitat internacional, però unes altres es mantenen en l’anonimat més absolut fora de les seves fronteres.

Aquest és el cas del poble balutxi, dividit entre l’Iran, el Pakistan i l’Afganistan i protagonista de constants revoltes que encara no formen part dels titulars de premsa. “La comunitat internacional no sap que existim, tot i que el Balutxistan ocupa el 40% del territori pakistanès i el 30% de l’iranià”, es lamenta Zaman Mukhtar, un jove balutxi que veu molt clar cap a on ha de dirigir-se el seu país. “N’hem d’aprendre dels nostres cosins kurds, seguir les seves passes i lluitar per la nostra independència”, ens assegura.

(més…)

Akbar Haixemí Rafsanjaní ha mort el 8 de gener de 2017 als 82 anys. A la TV he sentit que era un líder reformista i el New York Times ha qualificat sense cap mena de vergonya la seva desaparició de “cop pel moviment reformista iranià”. I, és clar, no m’he pogut estar d’escriure quatre línies per explicar-vos qui era Rafsanjani.

(més…)

De vegades, els mitjans de comunicació compren i difonen la història del Pròxim Orient que els sembla més lògica i que dóna una millor resposta als seus desitjos. Però allò que sembla evident no es correspon sempre amb la realitat. Ni allò que els agradaria que passés al món islàmic, és el que hi passa. Sobretot quan la suposada evidència, la notícia, és una història concebuda per importants cercles de poder sotmesos a foscos interessos, que coneixen bé la mentalitat occidental i saben què han de dir i quines fibres han de tocar per a guanyar-se la nostra confiança.

En els darrers anys, hem trobat ben poques excepcions de mitjans que s’atreveixen a informar i opinar en contra del corrent marcat per les traduccions de les agències de notícies, per a explicar i fer entendre què passa en països com l’Iran. Precisament, amb motiu de les darreres eleccions presidencials iranianes, tothom a casa nostra es va posicionar incondicionalment a favor d’un dels candidats [com si escollir el president de l’Iran fos cosa nostra!]. Tothom menys el diari Avui…

(més…)

La premsa de Kuwait informa aquesta setmana d’un altre cas de tensió entre els estats àrabs del golf Pèrsic i els serveis secrets iranians. En aquesta ocasió, els tribunals de Kuwait han condemnat a mort a dos ciutadans iranians i un de kuwaitià per pertànyer a una suposada xarxa d’espionatge iranià. Dues persones més han estat condemnades a cadena perpètua i dues han estat absoltes. Tots tres servien a l’exèrcit quan van ser acusats d’espiar i passar informació a l’Exèrcit dels Guardians de la Revolució Islàmica. (més…)

Els mitjans governamentals iranians ja en parlen. No és cap secret. El grup paramilitar conegut com a Basij, un dels diversos que componen l’Exèrcit dels Guardians de la Revolució Islàmica, ha organitzat un ciberexèrcit format per professors universitaris, estudiants i mulàs, amb la missió de boicotejar els webs amb continguts contraris als interessos del règim de Teheran.

Fins i tot tenen inventariats i localitzats els webs que volen atacar: són 874.

(més…)