Publicat el 1 de gener de 2015

El conflicte oblidat del nord de l’Iraq

 Món àrab islam islàmic musulmans Pròxim Orient golf Pèrsic alcorà sunnites xiïtes Iraq Yazidites Assiris Nínive Alcorà

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

El principi de la fi de les minories del nord de l’Iraq es va començar a escriure fa temps. Molt abans de l’arribada de les tropes de l’Estat Islàmic. Però la violència en aquella regió del món no ens ha cridat l’atenció fins que els genocides no han estat barbuts antioccidentals que, en els vídeos que pengen a Internet, ens amenacen amb la mateixa espasa amb què tallen els colls dels yazidites, assiris, xabak, failis, xiïtes i turcmans.

A continuació, podeu llegir un article que vaig escriure fa un temps i que descriu la situació desesperada de les minories del nord de l’Iraq, especialment la difícil relació dels yazidites amb la majoria musulmana. En el seu moment, cap mitjà no va estar interessat a publicar-lo.

El conflicte oblidat del nord de l’Iraq(1)

Grups de joves corren cap a l’edifici en flames, alguns alcen els braços en senyal d’alegria, criden excitats i onegen la bandera tricolor del Kurdistan. Els més atrevits salten el petit mur que separa la casa del carrer, travessen un pati i forcen les portes d’una segona construcció, més petita. Arrosseguen fins al carrer tot el que hi troben, ho escampen per terra i dotzenes de persones amb un esguard d’ira desfermada trepitgen i escupen sobre els objectes del botí entre crits d’”Al·lahu Akbar”, que és el que els musulmans diuen quan volen donar a entendre que s’ha fet justícia. [1]

Aquest podria haver estat el relat d’un dels assalts a les oficines del partit governamental Baas sirià que es van produir durant l’aixecament popular kurd del 2004 contra la dictadura i que, per unes hores, va fer trontollar l’estabilitat del règim i de tota la regió. També podria ser la imatge d’un possible esclat de rebel·lia dels independentistes contra l’autoritarisme dels dos grans partits kurds del nord de l’Iraq, corruptes i que no permeten la crítica ni la dissidència política.

Però lamentablement la ràbia dels joves kurds que cremen i saquegen l’edifici no forma part de cap revolta popular contra la injustícia. Les flames i la trencadissa no pretenen ser purificadores ni destruir el poder establert per a instaurar un nou ordre més just i igualitari, sinó que responen a un dels darrers esclats de violència intercomunitària que amb certa freqüència esquitxen les vides dels habitants de la província iraquiana de Nínive, situada entre la regió autònoma kurda i la frontera siriana.

En aquest cas, l’escena està protagonitzada per un grup de musulmans kurds que ataca diverses propietats de la comunitat yazidita, una de les minories del Pròxim Orient més castigades pels prejudicis, l’odi i la violència dels seus veïns. L’edifici en flames és el temple religiós yazidita més important de la ciutat de Xaikhan, i les propietats trepitjades pels kurds enfervorits són objectes sagrats i llibres d’oració. “Diuen que som kurds yazidites i que formen part del mateix poble perquè parlem el mateix idioma, però mira el poc respecte que tenen per la nostra religió”, m’ha confessat preocupat el líder d’una organització d’intel·lectuals yazidites que vol mantenir-se en l’anonimat. “La simple menció del meu nom al costat d’una crítica contra els kurds pot fer que m’empresonin”, assegura. [2]


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


L’odi visceral que els musulmans professen envers els yazidites ve de lluny. Aquesta comunitat conserva la religió pròpia dels kurds abans de la islamització, un ritu monoteista de base zoroastriana molt influenciat pels cultes preislàmics i amb fortes dosis d’animisme, judaisme, cristianisme i islam. La dificultat per encasellar aquesta fe ha despertat des de temps immemorials els recels dels seus veïns. La majoria musulmana els qualifica sense embuts d’”adoradors del diable” a causa dels ritus yazidites en què hi ha involucrat el foc i les fogueres. Això, i un malentès sobre l’origen del nom que empren els yazidites per referir-se a Déu [3] ha ajudat a deslegitimar aquesta religió fora del seu territori i augmentar la pressió de l’islam. El màxim líder religiós dels yazidites, el príncep Tahsín Beg, assegura que hi ha clergues musulmans de la regió que intenten atiar l’odi latent i centenari de la comunitat islàmica contra la seva gent. “Alguns mul·làs de Mossul i del Kurdistan prediquen a les mesquites que els musulmans han de matar els yazidites”, ha declarat en alguna ocasió. [4]

El príncep Tahsín és un dels líders de les minories del nord de l’Iraq que es mostren convençuts que si es registressin els mateixos nivells de violència en les regions àrabs o de majoria musulmana, els incidents gaudirien de més ressò internacional i se’n parlaria abastament. Sadun Köprülü, cap d’Informació del Front Turcman Iraquià, coincideix amb l’anàlisi del cap yazidita i assegura que “ningú no sap què ens passa perquè des de la caiguda de Saddam Hussein, els àrabs, els kurds i els seus aliats nord-americans controlen la informació que surt a l’exterior i no estan interessants a parlar de nosaltres perquè som les seves víctimes”. [5]

En canvi, tothom coneix prou bé la situació del centre de l’Iraq i sap que, des del 2006, les províncies àrabs estan immerses en una sagnant onada de violència sectària provocada pels grups paramilitars àrabs sunnites i xiïtes que s’han declarat una guerra sense treva pel control de les principals ciutats del país. N’estem al corrent perquè els mitjans de comunicació en van plens de les conseqüències d’aquesta barbàrie, que ha forçat prop de quatre milions d’iraquians a fugir de casa seva i que ha arrossegat un terç de la població iraquiana a la misèria. [6]

En contrast amb les notícies sobre el caos de les regions de majoria àrab, els mitjans ens traslladen la imatge que les àrees kurdes del nord de l’Iraq són una bassa d’oli, basant-se en el fet que viuen amb certa distància els enfrontaments entre les milícies àrabs i que, gràcies a això, gaudeixen d’un espectacular rellançament de l’economia.

Certament el Kurdistan ha estat el gran beneficiat del procés de transició iraquià, que tantes vides s’ha emportat en altres parts del país. El balanç és positiu en molts aspectes, especialment en l’econòmic, i ningú no pot posar en dubte que aquest panorama és molt bo en comparació amb la situació prèvia a la invasió nord-americana del 2003. Amb tot, cal recordar que al Kurdistan no tot són flors i violes i que la liberalització i el creixement econòmic no han estat acompanyats de més llibertat pel poble. De fet, els dos grans partits que es reparteixen el poder –el Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) i la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK)– són els responsables dels alts nivells de corrupció, duen a terme polítiques repressives pròpies del règim baassista de Saddam Hussein i s’han dedicat a amenaçar les veus dissidents. Una de les principals víctimes de l’autoritarisme del PDK i la UPK és la llibertat d’expressió [7]. Tot sovint, els periodistes i els polítics que no combreguen amb el poder reben amenaces o són empresonats [8] davant el silenci còmplice de la comunitat internacional.

Amb tot, els creadors d’opinió segueixen traslladant-nos una imatge idíl·lica del Kurdistan, que suposadament hauria trobat el seu encaix federal a l’Iraq sota la batuta d’un grup d’antics peixmergues –milicians kurds– que han convertit la regió en un oasi democràtic al Pròxim Orient. [9] Però en contrast amb aquest retrat creat per les agències de notícies i que dóna per fet que l’absència de violència al Kurdistan té alguna cosa a veure amb el triomf de la democràcia, l’oposició local acusa les autoritats de repetir els patrons autoritaris baassistes per obtenir més poder pels seus líders. “Els partits kurds prenen decisions o canvien d’idea sense consultar ningú, com els dictadors” [10], m’ha recordat en diverses ocasions un destacat intel·lectual independentista kurd, que no s’està de comparar l’actual govern autònom de l’UPK i el PDK amb els règims àrabs veïns.

Un dels aspectes més sinistres i alhora més desconeguts d’aquesta política de control sobre el territori és l’agressió sistemàtica contra els membres de les minories ètniques, nacionals i religioses que poblen el Kurdistan i les províncies veïnes. Els yazidites s’emporten la pitjor part, però aquesta no és l’única minoria del nord de l’Iraq exposada als atacs dels paramilitars kurds, que a partir del 2004 comencen a desplegar-se fora de la regió federal kurda i que pretenen consolidar el control sobre les localitats conquerides a la província de Nínive a través d’una estratègia de terror. [11]

El silenci internacional respecte a les agressions contra les minories del nord de l’Iraq clama al cel i només els diaris locals es fan ressò dels nombrosos atacs dels peixmergues contra les comunitats cristiana i yazidita als pobles de la plana de Nínive [12], on els assiris volen crear una província administrativa pròpia que els permeti garantir el futur de la seva llengua i la seva cultura. [13]

Una vegada vaig demanar a Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri i l’únic diputat cristià que va participar en els treballs de redacció de la Constitució iraquiana, perquè creia que la comunitat internacional ha ignorat la situació de les minories iraquianes, en especial les del nord del país. La resposta va ser ben eloqüent: “Les forces multinacionals tenen la seva pròpia agenda i no els importa el que no hi figura. Volen que el procés polític tiri endavant a qualsevol preu i, de vegades, hi ha víctimes i alguns assassinats en el camí”. Per Kanna, els Estats Units no han sabut agrair-los el suport incondicional a l’ocupació i la transició democràtica: “No es preocupen de nosaltres perquè no posem cotxes bomba i no ens oposem a les forces de la coalició ni al procés polític. Em sap greu dir-ho, però només es preocupen dels que els creen problemes”. [14]

Representants d’altres comunitats també reclamen més atenció informativa: “L’atenció que se’ns dóna és molt petita comparada amb la magnitud del problema”, m’ha recordat Ali Raixo, cap de la Unió d’Intel·lectuals Yazidites de l’Iraq, mentre m’explicava que ell i la seva família han patit la violència dels grups paramilitars en carn pròpia. [15]

El més sorprenent de la situació actual de les minories del nord de l’Iraq és que són víctimes de la repressió i la marginació des de temps immemorials, però ha estat en l’època més recent i a partir de la caiguda de la dictadura de Saddam Hussein que s’enfronten a un dels pitjors reptes de la seva història. L’abril del 2003, després de la invasió nord-americana s’obria una porta a l’esperança per un reconeixement oficial de l’especificitat de totes les minories que els garantís la supervivència i un futur més digne. Però el somni va topar amb la dura realitat. D’una banda, el col·lapse de l’estat i les seves institucions abandona les minories a la voluntat del terrorisme islamista inspirat per Al-Qaida i els grups insurgents sunnites que volen imposar per les armes l’arabitat a les ciutats del nord del país.

Mentre que, en un segon front, pateixen l’expansionisme dels partits kurds, que aprofiten la feblesa de les minories per estendre la seva influència fora de la regió autònoma kurda i per pressionar-les fins extrems sorprenents. Segons em va poder confirmar l’intel·lectual yazidita al que m’he referit anteriorment i que vol mantenir l’anonimat: “Els yazidites no podem aconseguir el passaport ni al mercat negre i les autoritats kurdes de Mossul, la capital de la província, es neguen a expedir-nos cap mena de documentació. Així que per renovar-me el passaport vaig haver d’anar fins a Damasc, situada a 1.200 quilòmetres de Nínive, tot i que Sinjan, que és on visc, és només a 110 quilòmetres de Mossul”. [16]

La força de les armes ha silenciat la voluntat de les minories del nord de l’Iraq, que estan d’acord en afirmar que la seva situació en comptes de millorar s’ha complicat i que ha arribat a un punt que amenaça catàstrofe. “Els turcmans, els àrabs i els assiris vam dipositar les nostres esperances en l’administració interina establerta després de la caiguda de Saddam”, m’ha comentat Mofak Salman, Representant del Partit Turkmeneli a Irlanda i el Regne Unit, una persona que valora molt negativament el balanç de les noves autoritats iraquianes: “Els turcmans volíem veure democràcia, justícia, la fi de la discriminació, que se’ns reconegués el dret d’autodeterminació i la fi de la violència. Però malauradament, ens hem trobat que ha passat tot el contrari, especialment en el terreny dels drets humans i encara més concretament en relació amb els turcmans. Actualment, els turcmans som objecte de campanyes kurdes més brutals que les que va perpetrar Saddam Hussein contra el poble kurd”. [17]

Lamentablement, la historia de les minories iraquianes està marcada per la fatalitat i una situació dolenta sempre ha estat seguida d’una de pitjor. Així, el 2007 va començar amb mal peu i va anar empitjorant a mesura que passaven les setmanes com a conseqüència, paradoxalment, de l’èxit militar dels Estats Units a Bagdad. La pressió militar a la capital va forçar els terroristes d’Al-Qaida a cercar refugi en les àrees rurals del nord poblades per yazidites, assiris, turcmans, xabak i failis, que no disposen de les eines ni el suport institucional per defensar les seves comunitats.

D’ençà del desembarcament dels islamistes al nord, les amenaces [18] contra els pobles de la plana de Nínive han anat en augment, han estat explícites i han estat conegudes per les autoritats, però ningú no va fer res per evitar que el 15 d’agost del 2007 aquesta regió fos escenari de l’atemptat més sagnant que ha vist l’Iraq des de la caiguda de Saddam Hussein. De matinada, un grup de terroristes suïcides va fer esclatar quatre camions carregats amb més de dues tones d’explosius en ple centre de dues ciutats yazidites on la presència de les forces de seguretat és simbòlica. Les potents explosions van matar més de 796 yazidites, van fer 1.562 ferits i van destruir 600 cases. [19] Pocs dies abans, un atemptat molt semblant dirigit contra la minoria turcmana havia fet 156 morts. [20] La reacció internacional va ser de sorpresa per la matança, però el periodista yazidita Khidir Domle, va encarregar-se de recordar-nos que a l’Iraq “els atacs no ens han sorprès perquè la seguretat a la regió empitjora cada dia”. [21]


Voleu rebre al vostre mail els articles d’Interpretant el món àrab i l’islam?

Introduïu el vostre correu electrònic en la pàgina de subscripció.


Com més detalls coneixem de la realitat i els problemes que amenacen els pobles del nord de l’Iraq, es fa més sorprenent que els mitjans de comunicació internacionals, sempre enfeinats a la recerca de la polèmica, la nota de color i el reportatge exòtic, ignorin les històries d’aquestes víctimes de la transició iraquiana. Jo, que a aquestes alçades ja em sento dolgut i una mica afectat per la seva desgràcia, faig meves les paraules del meu interlocutor yazidita, el que vol mantenir-se en l’anonimat, i em demano: “Com es pot viure en aquest ambient d’amenaces constants?”.

Però això no és tot. Per si l’odi que els terroristes escampen a la regió no fos prou desgràcia, la violència al nord de l’Iraq té altres aspectes que van mes enllà dels xocs entre comunitats, el més conegut dels quals és la xacra dels mal anomenats crims d’honor.

Organitzacions com Amnistia Internacional ens recorden, de tant en tant, que l’arribada de la primavera i la pujada de les temperatures i les passions amoroses venen cada any acompanyades d’una terrible onada de crims i venjances intracomunitàries relacionades amb històries d’amor adolescent i desenganys matrimonials i que, tot sovint, moltes dones iraquianes són blanc de la violència perpetrada pels seus propis familiars i veïns. [22]

En la majoria dels casos es repeteix el mateix patró: els sentiments de la parella entren en conflicte amb la voluntat de les famílies, que no aproven la relació, i la situació s’acostuma a resoldre amb fortes dosis de violència i de la forma més tràgica possible: la mort de la dona involucrada en la relació a mans d’un grup de familiars encolerits. Tot i que aquesta mena d’incidents són encara força comuns en algunes àrees de l’Iraq, no desperten gran interès a Occident, on altres aspectes de la realitat iraquiana del tot anecdòtics, com la menció de l’islam com a font de legislació a la Constitució iraquiana, van provocar en el seu moment encesos i estèrils debats a Europa. [23]

Mentrestant, les dones continuen morint a mans de la seva gent si no accepten la voluntat del clan o gosen desafiar-lo. Entre els casos més recents i alhora més coneguts d’aquest feminicidi destaca el brutal assassinat a mans d’un grup d’homes d’una noia de 17 anys que s’havia enamorat d’un jove d’una altra religió. Tot va començar quatre mesos enrere, quan la família de Dua Khalil Aswad va saber que la noia, de religió yazidita, havia encetat una relació amb un musulmà i sospitava que podria haver-se convertit a la seva fe. La jove va rebre amenaces de mort de la seva pròpia gent i, per salvar la pell, es va haver de refugiar a casa d’un líder tribal, fins que la família va anunciar que l’havia perdonada i que li tornava a obrir les portes de casa, a la vila de Baixika. Però tot va ser un muntatge, perquè en comptes de la seva mare, quan la Dua hi va tornar es va trobar amb un nombrós grup d’homes –alguns testimonis parlen d’un miler de persones– que l’esperaven i la van lapidar fins la mort.

Els assassins van formar una rotllana al voltant de la víctima i li van llençar dotzenes de pedres fins que la noia va quedar estesa a terra malferida i moribunda. Amb tot, la Dua encara tenia forces per demanar ajuda. Però poc després perdia el coneixement a causa de les puntades de peu que alguns pertorbats li van clavar per tot el cos i, finalment, una gran pedra li va aixafar la cara i li va prendre la vida. [24] Per si no en tenien prou, els salvatges que van matar la Dua, abans de marxar van despullar el cadàver per haver deshonrat la família i la fe. El crim es va perpetrar al carrer, a plena llum del dia i davant la presència de diversos agents de policia, que es van dedicar a contemplar l’escena de braços plegats, i centenars de testimonis que enregistraven amb els seus telèfons mòbils una sèrie d’esgarrifosos vídeos que han estat difosos a Internet. [25]

Les especials circumstàncies d’aquest crim van fer confluir la violència masclista amb les lluites intercomunitàries i la represàlia dels musulmans va ser immediata. Pocs dies després, un grup d’homes armats va aturar un autobús que es dirigia a Baixika, en van fer baixar els cristians i els musulmans i van assassinar a trets els 23 passatgers yazidites. [26]

La lapidació de Dua i la venjanja dels musulmans arriben quan encara està ben present el record d’un altre incident amb final tràgic en què s’hi barreja l’odi ètnic i la violència masclista. Fa pocs mesos, un policia yazidita havia respost a la sol·licitud d’ajuda d’una noia musulmana que havia estat forçada a casar-se i que assegurava que el seu marit la volia matar. L’agent va portar la dona en el seu vehicle fins la casa d’un líder local de Xaikhan per protegir-la. En assabentar-se, els parents i veïns de la noia van sortir al carrer i van carregar contra tot allò que els recordés als yazidites. Fins i tot van disparar contra la llar del màxim líder d’aquesta comunitat i van cremar alguns vehicles aparcats davant de casa seva. A més, van assaltar i incendiar la seu i la sala annexa del principal centre cultural yazidita de la ciutat de Xaikhan, que és el temple del que hem parlat al principi de l’article.

Davant la passivitat de la policia local, les autoritats kurdes van enviar contingents de peixmergues per controlar la situació i evitar que el conflicte anés a més. Amb tot, la noia musulmana i l’agent que la va ajudar es van negar a sortir de la casa del cap dels yazidites fins que, finalment, els peixmergues van rebre ordres de prendre la noia i lliurar-la a la seva família, que la va assassinar brutalment a cops allà mateix. [27]

Aquesta mena d’injustícies i abusos al Kurdistan iraquià són més freqüents del que ens imaginem. “La violència contra les dones, els matrimonis forçats i la circumcisió femenina són força comunes a la societat rural kurda”, assegura el moviment kurd de defensa dels drets de les dones Jiyan. [28] Per combatre aquest estat de coses s’han creat diverses associacions que donen suport a les víctimes i pressionen les institucions perquè promoguin legislacions que castiguin aquesta mena de crims de forma exemplar. En un segon front, s’ha creat a internet una xarxa activa de difusió de la dura realitat a la que estan sotmeses les dones kurdes.

Les dones, com les minories religioses i nacionals de l’Iraq, saben que la millora de la seva situació passa per atraure l’atenció d’Occident. “Sisplau, ajuda’ns a fer conèixer al món el nostre calvari. Sense el suport de la comunitat internacional estem perduts”, [29] m’ha demanat el cap de la Unió d’Intel·lectuals Yazidites de l’Iraq. Probablement Ali Raixo té raó, i mentre els conflictes del nord de l’Iraq estiguin fora del focus informatiu, és probable que els febles segueixin sent el blanc de la violència exercida pels més forts. Però cada dia que passa les esperances que el ressò informatiu pugui actuar com a revulsiu van minvant perquè, com diu el polític cristià Yonadam Kanna, “encara que els diaris en parlin un dia, res no canviarà. Tanmateix, ningú s’interessa de debò per la nostra desgràcia”. [30]

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

NOTES

[1] Vídeos de Youtube.com: http://www.youtube.com/watch?v=mehu1ZYakSA
i http://www.youtube.com/watch?v=SML_U4m_bUs
[2] Conversa de l’autor amb un activista polític i cultural yazidita, agost del 2007.
[3] Els yazidites anomenen a Déu preferentment Malik Taus, però també Xaitan, que en àrab vol dir dimoni. A més, tot i que Malik Taus és el líder dels arcàngels, la llegenda el considera un àngel caigut.
[4] Iraqi Kurd Clan Leaders Work to Ease Tensions. Voice of America (VOA), 20 de febrer del 2007.
[5] Conversa de l’autor amb Sadun Köprülü, agost del 2007.
[6] Rising the humanitarian challenge in Iraq, 105 Briefing Paper. Oxfam, juliol del 2007.
[7] Iraq: Kurdish Media Complain Of Harassment. Informe Radio Free Europe / Radio Liberty (RFE/RL) de 31 de març del 2006.
[8] En un dels capítols de violència política més greus i mes coneguts, el 2005 els peixmergues van assaltar i incendiar diverses oficines de la Unió Islàmica del Kurdistan i van matar cinc dels seus militants perquè el tercer partit kurd es va negar a concórrer a les eleccions generals a la coalició promoguda pel PDK i la UPK. Kurdistan Islamic Union respond to attacks. Radio Free Europe / Radio Liberty (RFE/RL), 9 de desembre del 2005.
[9] In oasis of calm in Kurdish north, Iraq builds university. International Herald Tribune, 2 de setembre del 2007; Kurdish resort an oasis of peace in Iraq. The Washington Times, 1 de juny del 2007.
[10] Conversa de l’autor amb Kamal Mirawdeli, fundador del Comitè Internacional pel Moviment pel Referèndum al Kurdistan, octubre del 2006.
[11] Kurdish Reprisal Attacks Against Assyrian Christians in Iraq. Assyrian International News Agency (AINA), 29 d’agost del 2005.
[12] Els paramilitars kurds han respost les manifestacions i protestes assíries pel seu reconeixement com a poble amb tirotejos i assassinats indiscriminats. Assyrian in North Iraq Murdered By Kurdish Militia. Assyrian International News Agency (AINA), 27 d’agost del 2005.
[13] Conference Calls for Assyrian Federal Region Within Iraq. Assyrian International News Agency (AINA), 14 de març del 2007.
[14] Conversa de l’autor amb Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri, febrer del 2005.
[15] Conversa de l’autor amb l’activista i intel·lectual yazidita iraquià Ali Raixo, juliol del 2007.
[16] Conversa de l’autor amb un activista polític i cultural yazidita, agost del 2007.
[17] Conversa de l’autor amb Mofak Salman, Representant del Partit Turkmeneli a Irlanda i el Regne Unit, agost del 2007.
[18] Abans de l’estiu grups d’homes armats es van situar a les vies d’accés a Mossul i van demanar a tots els musulmans que abandonessin els pobles de les rodalies de majoria cristiana i yazidita perquè es preparava un gran assalt sobre aquestes viles. Noticia apareguda el juliol del 2005 al Fòrum internet de notícies yazidites Bahzani.net.
[19] Iraq bomb death toll reaches 344. BBC news, 1 d’agost del 2007.
[20] 2007 Amirli bombing. http://en.wikipedia.org/wiki/2007_Amirli_bombing
[21] Iraqi Yazidis speak out. BBC news, 16 d’agost del 2007.
[22] Iraq: Decades of suffering, Now women deserve better. Informe d’Amnistia Internacional, 22 de febrer del 2005.
[23] Draft of Iraq charter looks to islam. International Herald Tribune, 21 de juliol del 2005.
[24] Iraq: Stoning to death of Yezidi girl. Comunicat d’Amnistia Internacional, 10 de maig del 2007.
[25] Video Captures Stoning of Kurdish Teenage Girl. Assyrian International News Agency (AINA), 25 d’abril del 2007.
[26] Iraq: Amnesty International appalled by stoning to death of Yezidi girl and subsequent killings. Comunicat d’Amnistia Internacional, 27 d’abril del 2007.
[27] Conversa de l’autor amb un activista polític i cultural yazidita, agost del 2007.
[28] Kurdish female obstetrician: 70% of female patients circumcized! Niqash.com, 13 d’octubre del 2007.
[29] Conversa de l’autor amb l’activista i intel·lectual yazidita iraquià Ali Raixo, juliol del 2007.
[30] Conversa de l’autor amb Yonadam Kanna, secretari general del Moviment Democràtic Assiri, març del 2006.

Autor: Jordi Llaonart (font: http://blocs.mesvilaweb.cat/arabislam)

(1)Sobre l’ús de la transcripció Irac i la transliteració Iraq del nom àrab, consulteu aquest document elaborat pel coordinador del llibre d’estil de Vilaweb. (torneu al principi de l’article).
_______________________________________________________________
Articles relacionats:


Els mapes de la revolta a Síria

Voleu saber per què el Kurdistan encara no serà independent?

Genocidi al Pròxim Orient

Les víctimes dels kurds


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de arabislam, Assíria, Iraq, Turkmeneli, Yazidites | s'ha etiquetat en , , , per arabislam | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent