a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

l’escola

General

Avui

l’escola

s’ha emplenat de vida.

Els ulls dels nens i nenes

expressaven curiositat i il·lusió

i regalaven esperança.

Costa de definir el reguitzell d’emocions que es viuen a dins l’escola.
L’escola és un lloc ple de vida i avui més que mai.
Avui ha estat el primer dia d’un nou curs.
Cada
començament de curs repeteix, si fa o no fa, els mateixos rituals i fa
que ens trobem, nosaltres també, a gust dins d’aquesta rutina.

Amb l’excusa de comprovar la llista de menjador he entrat a totes les classes, des de 6è a P3 i m’ha agradat tant!

Els
de 6è, estarrufats de ser els grans de l’escola, ja tenen el posat de
tornar una mica de tot. Però no costa gaire adonar-se que encara són
infants i que estan expectants esperant les sorpreses que els portarà
aquest seu darrer curs a l’escola.

Els de 5è estan una mica espantats per canviar de cicle, els han dit que a cicle superior s’ha de treballar fort i tots temen la mà negre (el llibre).

Els de 4t estan en el seu millor moment d’aprenentatge, no són ni massa petits ni massa grans i és una delícia fer-los classe.

Els
de 3r també han canviat de cicle i es perden una mica amb les pautes
del cicle mitjà, però de seguida hi troben l’aire i estan encantats.

Els
de 2n estan en ebullició, els 7 anys és un moment de trobar algunes
respostes, de perdre algunes innocències, és l’edat de l’ús de raó. És
molt gust conversar amb nens i nenes de 7 anys.

Els de 1r si que
troben un gran canvi, deixar l’educació infantil és molt fort! Els que
no han après a llegir i escriure ara serà el moment de descobrir aquest
fascinant món.

Els de P5 són els reis del parvulari, ja dominen
tot l’espai i són autònoms del tot. Els apassiona aprendre i es
meravellen dels seus propis progressos.

Els de P4 són una mica
durs de pelar, això dels 4 anys és com una petita adolescència. No son
prou petits per deixar-se arrossegar per la màgia d’un conte ni tampoc
prou grans per mantenir l’atenció deguda. Tenen esperit contradictori i
sovint posen a prova la santa paciència dels mestres.

I els de
P3 són una meravella, arriben esporuguits i emocionats i cada dia que
passa es trobem més a gust i de seguida es fan l’escola seva i es
guanyen el cor de tots nosaltres.

Fer de mestra és se’ns dubte l’ofici més vell i bell del món.

Dedico
aquest post a la meva estimada mestra de mestres Mercè Torrents i
Bertrana, càlid i constant rerafons del meu ser i fer de mestra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.