La vida versió Champions League

A l’estiu als pares de criatures dependents -és a dir, edats inferiors a la desena-, ens sorgeixen dues grans preguntes:

1- Qui aguantarà als xiquets mentre treballe.

2- Com suportaré l’estiu i els meus fills quan estiga de vacances de facto.

No em malinterpreteu: sóc una mare pesada, apassionada i orgullosa com qualsevol altra -en conec moltes, creieu-me!-. Vaig tindre fills plenament conscient del que feia, desitjant-los activament. Però quan les tasques laborals s’acaben, l’estiu es converteix en una filera llarga de preparar menjars, piscina, arreplegar coses, preparar menjars, piscina i arreplegar coses. I arreplegar més coses. Que sí, que els meus fills recullen els joguets, i moltes vegades la roba: però cap mascle dels de casa, i en tinc tres, té el mateix nivell d’intolerància al desordre que jo. Els guanyen, jo perd.

Ara que la primera pregunta ja té solució, perquè estic de vacances -des de fa menys d’una setmana-, la segona qüestió la porte millor que altres anys. L’any passat per ara ja havia tingut alguna crisi nerviosa, i havia cridat a Conselleria demanant avançar l’inici del curs escolar al 2 d’agost. Però enguany amb això de les pluges i les temperatures oceàniques que ens estem trobant (pique fusta, pique fusta!), i que els xiquets són més grans, ho porte millor. A més a més, m’he concedit el permís per apuntar-los a una granja-escola una setmaneta. Només pels matins, de nou a una; però una setmana seguida de matins lliures -jo de vacanes, fent ioga al menjador, mentre les feres donen de menjar a conills, cavalls i ases- és un privilegi que fa quasi una dècada que no gaudisc. De fet, fa una dècada no m’hauria passat una setmana fent ioga, perquè no ho hauria considerat un privilegi.