L’escola en català!
Ja n’hi ha prou de mentides de genteta falsament preocupada per la llengua que parlem o deixem de parlar. Mal disfressat de defensa de les llibertats personals, el que ara passa no és res més que un altre intent, per part d’aquells que encara enyoren la ‘una, grande y libre‘, de sotmetre tot aquell i tot allò que no pugui acreditar ser ‘cristiano viejo‘. De manera que quan algú diu allò de ‘háblame en cristiano’, associant castellà i cristià, no fa altra cosa que verbalitzar aquesta creeença mal soterrada que tot el que no sigui espanyol és una amenaça nociva a les essències espanyoles. No és estrany, doncs, que la història d’Espanya sigui plena d’exemples de negació de les diferències, i és ben clar que passats 35 anys de la mort del dictador sembla que això no hagi de canviar.
Mentre els nacionalistes espanyols no s’aturin a pensar-se i a decidir què volen ser i com, no es treuran de sobre aquest complexe d’inferioritat que dispara l’agressivitat contra els demés. Quan un coneix i reconeix els seus vicis i les seves virtuts i s’accepta tal com és, no necessita afirmar la seva identitat negant les dels altres.
Però ara com ara, tot plegat fa el tuf de la mala voluntat de qui, com que no sap sumar ni en vol saber, vol excloure de la vida pública tot allò que no entén i per això, ni que sigui amb subterfugis més o menys legals, mira d’aplicar una vegada més el dret de conquesta. Davant d’això, qui vol seguir formant part d’un estat que no només no protegeix una part dels seus ciutadans, sinó que deixa que se’ls humiliï una vegada i una altra trepitjant el seu principal signe d’identitat?