L’horitzó que duus als ulls


Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens…

Aquesta entrada ha esta publicada en Castells de cartes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a L’horitzó que duus als ulls

  1. Victòria diu:

    L’inconegut del paisatge interior…els contorns del món, les persones i les coses…el teu imaginari m’és proper, molt proper.

    Gràcies

  2. theoreia diu:

    les ones hi dansen com una respiració aquàtica
    i van sacsejant els daus sinuosos de l’Atzar!

    salut i bona singladura,

    JCOB

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.