Tenim una cita
Hui, a les 20 a la casa de la Cultura de La Font d’En Carròs: Maite presenta el poemari. El cartell, de luxe: a càrrec d’Alexandre Navarro. I també d’Empar Millet, de l’Associació Cultural Ramoneta Vilaragut. I en acabar, una sorpresa que no revelaré 🙂
En parle poc, de poesia; però m’agrada. Ahir va sorgir en la conversa que tenia amb Pau Ribera, precisament. Parlàvem de gustos -i disgustos!-, d’allò humà i diví… i clar, isqué la qüestió de la música i la poesia. I crec que li vaig dir alguna cosa semblant a:
– Mira, Pau, una de les meues autores preferides és Gioconda Belli. És una autora que escriu una poesia visceral, que veus que ix des de les entranyes, i que a una persona "entranyable" com jo li arriba molt endins. Però la poesia té música, està feta per música: és la part musical del llenguatge. I la música és la manifestació física de la matemàtica. Per tant, per més que moltes vegades es contraposen, o les vegem contraposades, la poesia necessita, com la música, com la matemàtica, una quadratura, dins les quals els límits són inexistents.
És precisament en aquest sentit que m’agraden els poemes de Maite: no només perque estan escrits des d’un interior que m’és experiencialment més proper del que em podria ser qualsevol altra persona apart de mi mateixa. Tenen la perfecció matemàtica de la música, i la seua sonoritat. I també son un crit d’atenció, de reclam; perquè venim d’un món -en el meu cas, no en vinc, però m’agrada pensar que sí- que es va esborrant poc a poc, i ja és hora de clavar-li una xinxeta per a que deixe d’escolar-se paret avall.
Bé, totes aquestes qüestions no sé si les sé explicar massa bé, es fa més entenedor quan es llig, quan es té entre les mans tot el que he comentat anteriorment.
Emili també en parla en un dels seus posts. http://emilimorant.blogspot.com/2007/11/la-gent-del-nord-tan-noble-fredament.html