Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

16 d’octubre de 1943

1
Em vaig prometre que mentre tinguera el bloc no deixaria passar un 16 d’octubre sense recordar aquell dissabte del 1943, el dia de la deportació dels jueus romans, l’aniversari més trist que aquesta ciutat commemora.

Enguany als actes de memòria pública no hi serà Shlomo Venezia, va morir fa pocs dies a Roma, se’ns estan morint els testimonis però no hem de deixar morir la vergonya, la vergonya de la deportació i de les lleis racials que la van permetre, la vergonya del feixisme. 

Quasi tots els deportats, més de mil, van morir en arribar a Auschwitz una setmana després, un altre dissabte, el 23 d”octubre de 1943. Torne a copiar un fragment tristíssim de Robert Katz (Il secondo sabato-la fine del viaggio) que ja vaig citar al primer apunt on en vaig parlar: 

Cap al vespre d’aquell dissabte, els jueus romans, assassinats aquell matí, eren ja, per la major part, fum que s’escampava pel cel polac. Les restes de material ossi incombustible van ser mòltes i reduïdes a un polsim blanc. Tant aquestes com les cendres de les carns van ser transportades al proper riu Vostola, on les van abocar.

Així, els vents van empènyer el fum cap a orient i les aigües van transportar les cendres cap a occident.

No fóra cas que ho oblidàrem.

 

 

multitud contenta

4

Jo, clar, m’ho estic mirant tot des d’ací, bocabadada.

Dimarts pel matí, quan, amb Catalunya ràdio a l’orella (gràcies), vaig sentir la Muixeranga quasi em fonc i després, en arribar a casa, enganxada al 3/24 online (gràcies) i rebent missatges i fotos d’amics que hi eren (gràcies) i comentant el que vèiem amb altres membres de la diàspora meravellada… no tinc paraules per dir-vos quin goig fèieu.

Mirant-vos des de casa vaig pensar que era una manifestació plena de somriures, i vaig pensar en la multitud contenta del poema d’Estellés, i vaig pensar que estava passant, estava passant el poema d’Estellés.

Gràcies.

– la foto és una de les que va anar publicant Vilaweb durant tot el vespre (gràcies, com sempre) 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

…de combatius balcons

1

Enyore un temps que no és vingut encara


com un passat d’accelerada lluita,

de combatius balcons i d’estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l’enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m’ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés
(aquest poema d’Estellés el vaig publicar al bloc l’11 de setembre del 2007, el torne a publicar ara. Sort demà, multitud contenta)

pa

3
Que viva las manos que hacen el pan. (Buleria, ara no sé quina)

Una de les moltes meravelles de Roma és el pa.
Sempre fet com Déu mana i quasi sempre amb forn de llenya (els italians de pastar farina i de coure-la al forn en saben molt). El títol de forn més bo de Roma se’l disputen un forn del centre, prop de Campo de’ Fiori i un de Trastevere (jo vote el del centre) i els romans són capaços de travessar la ciutat i de fer una estona de cua per comprar el seu pa preferit. També són capaços de llargues discussions sobre la qualitat del pa o de la farina (o sobre menjar en general, no sé si mengen millor que la resta del món, però en parlen molt més).
El pa es compra a pes, el tros que vols, el forner et demana on vols el ganivet i talla on tu dius (com ma mare per fer-me una rueta) i mai, mai, a cap forner se li acudiria posar-te el pa en una bossa de plàstic, ací el pa i les verdures delicades es venen en bosses de paper.
Els forns tenen molts tipus de pa, el mínim indispensable seria: el pa toscà, que es fa sense sal, el de grano duro (el blat amb el que fan la pasta), el pa de Lariano, blanc o fosc, el de Genzano (són dos pobles molt propet de Roma, són pans amb farines i proporcions diferents) i el napoletano (que té una pasta amb més aigua). I les rosette, romaníssimes i les més venudes, que són com fogassetes menudes molt altes, perfectes per entrepans. Això és el mínim, els forns més fornits son un espectacle digne de reverència.
A voltes pense que és molt bell que a una capital com Roma, encara, cada dia s’encenguen centenars de forns de llenya per fer pa i pizzes, senzillament perquè amb forn de gas no són tan bons.
El forner més famós de Roma, segurament, és Marco Virgilio Eurisace, un forner del segle I ac. Era un grec, esclau llibert, que es va fer ric fent pa i va voler una tomba de senyor. Es va fer una tomba monumental fora de la ciutat (ara és dins), un edifici que per als gustos de l’època devia ser molt extravagant, de parvenu. El mausoleu va acabar dintre d’una torre de defensa de les muralles aurelianes i va ser ‘redescobert’ al XIX quan van tirar la torre. El sepulcre és ple de referències a l’ofici d’Eurisace i al fris es mostren tots els passos de l’elaboració del pa, del pes de la farina al forn. A Roma, els forners, porten més de dos mil anys fent el pa exactament de la mateixa manera.

(nota al peu: pensant en forns i forners crec recordar que a Castelló, quan jo era xicoteta, les primeres botigues que van començar a retolar en valencià van ser els forns, algú de Castelló se’n recorda?) 

calor

4
Aquest estiu ha fet molta calor (i diuen que encara no s’ha acabat), ja ho sé que per allà (del lado de allá) també n’ha fet molta, però ací n’hem tingut més. No crec que haja anat pitjor que altres anys, però enguany ha hagut una novetat que ens ha fet patir més. Els diaris, des de començaments de l’estiu, van començar a donar nom als anticiclons i a les onades de calor i a regalar-nos titulars catastròfics. No sé si van ser els diaris o si només se’n van fer ressó dels noms que hi donen els meteoròlegs, però el cas és que vam començar amb Annibale, després Scipione, Caligula i Nerone. Acabada la història antiga vam passar directament a Lucifero. Ara, una cosa és suar perquè és juliol i una altra de ben diferent estar sota les urpes de Calígula, no és el mateix. Això ha donat color a les converses d’ascensor i de parada del tramvia, si un diu quina calor que fa i la resposta és: clar, estem a l’agost, és una cosa, si la resposta és: és que acaba d’arribar Lucifero, doncs sues més, ho he comprovat empíricament.
Ara estem sota Poppea, que acabe de veure a la wiki que era dolenta, va ser amant i esposa de Neró i va fer assassinar unes quantes persones. No sé perquè li han donat aquest nom a aquesta perturbació, ens ha regalat un cel amb núvols preciosos, una mica de fresca i una mica de pluja.
Ja tremole, si la cosa continua aquest hivern i comencen amb noms de mitologies nòrdiques ens morirem de fred.

sant tornem-hi

7
Publicat el 31 d'agost de 2012
Açò ja comença a parèixer un bloc mort d’eixos que hi ha per la xarxa, com surant a un riu, sempre iguals. I aquest, a més, s’havia quedat penjat amb la foto eixa de l’abc  que no és gens bona de mirar. 
Bàsicament m’enyore del bloc i de vostès, així que, cinc anys justetets després de la primera entrada (aquesta és la 714!), mire de re-obrir la paradeta, ja veurem què.  

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

donants de connexió

2
Publicat el 29 de maig de 2012
Qualsevol persona que haja patit un terratrèmol, ni que siga xicotet, sap quin tipus de terror provoca que la terra tremole, sap de la temor d’estar a casa (qui encara en té una), de la temor d’adormir-se per la nit, de la temor d’allunyar-se de les persones estimades, de la motxilleta preparada i el telèfon sempre a mà i carregat… Després de nou dies del primer terratrèmol, quan la gent començava a recuperar la confiança (i començava, aquests dies, a tornar a casa després de nou dies dormint al cotxe), hui una altra volta, una altra volta el món que els cau a sobre. No sé sé quanta gent dormirà esta nit a Emília-Romanya, quanta gent dormirà a una tenda o al cotxe, morta de por…

Aquest matí, amb el primer tremoló gros, els mòbils han deixat de funcionar i molt fixes també, a una àrea molt, molt gran, però els wi-fi funcionaven. Ha començat a córrer per twitter i la gent ha començat a obrir les pròpies xarxes wi-fi i a donar l’adreça per permetre comunicar a la  gent i a qui participava en els socors, a més, moltes persones han donat via twitter les seues claus de skype per permetre telefonar a qui ho necessitara. Donants de connexió, grandi.

 
 

cinquanta-set

5
Publicat el 23 de maig de 2012

M’he d’afanyar perquè ara em toca a mi
. Paolo Borsellino

Hui aquest país commemora els vint anys de l’assassinat del jutge Giovanni Falcone, de la seua dona i dels policies de l’escorta. D’ací 57 dies commemorarem els vint anys de l’assassinat del jutge Paolo Borsellino i els homes i dones de la seua escorta.

Van néixer al mateix barri històric de Palerm, la Kalsa i van créixer junts jugant a futbol a Piazza Magione, una d’eixes places palermitanes que recorden una mica a València i una mica a Beirut. Van estudiar junts i van treballar junts molts anys, amb un objectiu comú, guanyar el màxim de batalles possibles a la màfia, que condemnava la seua terra a la pobresa, a totes les pobreses.

Tothom coneix la seua història i la història de les seues morts. A mi, el que més em commou són eixos cinquanta-set dies de Borsellino, des de l’assassinat de l’amic de l’ànima fins al propi assassinat. Sense temps per llàgrimes ni per al dol, calia afanyar-se, calia treballar molt abans que el mataren, perquè sabia que el matarien i que el matarien prompte. Em fa molta impressió aquesta determinació, aquesta lluita tenaç per aclarir la mort de l’amic abans de ser assassinat i em commou la història d’aquests dos amics que van créixer junts, que van estudiar junts, que van treballar junts i que van morir junts, per salvar Sicília i aquest país.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

bye

3
Publicat el 22 de maig de 2012
Era difícil trobar una bona notícia en aquest cap de setmana de bombes i terratrèmols, però una de grossa l’he d’explicar.
La Lega Nord, el partit que ha condicionat amb la seua aliança amb Berlusconi els darrers anys d’aquest país, el partit que proposava rebutjar els emigrants a canonades, el partit dels rots i els insults al lloc de les paraules, el partit dels líders fastigosos amics de l’extrema dreta europea que volia ‘exterminar’ (les cometes són meues) els xiquets gitanos, eixe partit, ha desaparegut del mapa polític i ho ha fet als ajuntaments del nord, que eren el seu fortí. I, a més, ha desaparegut juntet amb els seus aliats, amb el partit de Berlusconi. 
Els escàndols dels fons públics desviats, també per als capricis dels fills del líder i de la llicenciatura del fill de Bossi comprada a Albània (a no ser que hi estudiara d’amagat, abans d’obtenir el batxillerat i com a emigrant il.legal, a Albània, el fill de Bossi, m’encanta) i el suport incondicional a Berlusconi en els darrers mesos al govern han allunyat del ‘partit del territori’ els seus votants, 5.8% en el centre-nord, contra el 18 a les darreres regionals.
Caput. La Lega (i el partit de Berlusconi) com la coneixíem fins ara ha mort, no els trobarem a faltar gens ni miqueta.

escola

3
Publicat el 19 de maig de 2012
A Itàlia els dissabtes hi ha escola.

Aquest matí, a Brindisi, els xiquets de l’escola de formació professional Morvillo Falcone esperàven fora a que l’escola obrira, supose que aprofitant els darrers minuts abans d’entrar per les darreres rialles. Un contenidor d’escombraries, que algú havia desplaçat per deixar-lo més prop de l’escola, ha esclatat i ha ferit greument alguns estudiants, una xiqueta de 16 anys està en condicions desesperades a l’hospital i una altra ha mort.
 

Encara hi ha poques notícies, es pregunten si l’atemptat ha estat pel símbol del nom de l’escola (el nom del jutge Falcone i de la dona, assassinats per la màfia amb l’escorta ara fa vint anys), o perquè l’escola està a pocs metres del tribunal o potser perquè hui a Brindisi arribava la caravana anti màfia… Una bomba a una escola és per matar xiquets, a Brindisi n’han esclatat tres, qui les ha posat ha triat matar xiquets, supose que per horroritzar-nos.

Ho han aconseguit.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

l’hidroavió

3
Publicat el 14 de maig de 2012
Potser només es veia des de Búger, però aquest cap de setmana un hidroavió ha sobrevolat l’illa de Mallorca, incansable, per si hi havia un foc que apagar.

Les Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat han estat una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I per parlar de literatura i per escoltar-ne, i per menjar i beure i riure (i alguna llagrimeta a mi se’m va escapar).

A la fundació ACA la literatura volava per l’aire amb l’hidroavió i les paraules dites, i de paraules se’n van dir moltes, i amb molts accents diferents. 

La felicitat de recordar la Xesca, de tornar a abraçar a Roser i a Victòria que ho van organitzar tot de categoria. I posar cara i ulls i abraçar a persones fins ara només llegides: el Joan Alcaraz, l’Enric Marco i la Rosa (que quasi em fa plorar perquè em va dur llonganissa de Pasqua del seu poble, perquè sap que m’agrada molt i a Roma no n’hi ha), el Ricard -Richard- Garcia (de qui vaig descobrir una connexió castellonenca que no sabia) i la Maria. Josep Blesa, amb qui, amb l’ajut de digestius alcòholics, vam arreglar el país en una nit, la Carme-Laura Gil, la Belén, el Josep Selva, el David Figueres, que ens va emocionar a tots dient versos de Ferrater i Joan Carles Ortega i Biel Mesquida que també ens va emocionar dient versos, a mi amb Rosselló Pòrcel quasi em fa plorar.

Em va fer riure que quan ens presentàvem, a més del nom, tots donàvem el nom del nostre bloc, com si fóra el nom de guerra. Jo ho sabia que havia d’anar, que val la pena travessar la mar per coses com aquesta, per tornar a comprovar que el nostre país pareix xicotet però és molt, molt gran. 

Gràcies a Vicent Partal i a Assumpció Maresme per inventar-se aquesta Vila de color taronja que permet que passen coses tan belles com el que ha passat aquest cap de setmana a Búger i a l’Antoni Caimari per l’hospitalitat i per l’arròs brut (llàstima que quan ens va explicar la recepta la nit abans ja estàvem amb els digestius i no me’n recorde gens ni miqueta). Gràcies a tots per fer-me passar un cap de setmana tan especial i tan ple de sentit(s), on un grup de persones, tots amb nom de guerra, com ha de ser, hem fet país, amb paraules i abraçades, que els països també es fan així.

(es va presentar Una altra vida, novel.la inèdita de Xesca Ensenyat, ho va fer el seu fill, el Marc Cerdó que ens va emocionar llegint-ne fragments i també fragments d’un dietari inèdit de la Xesca. Feu-me cas i compreu-lo)
 

I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat

2
Publicat el 3 de maig de 2012
No m’ho perdria per res del món, ja fa temps que tinc els bitllets i compte els dies que falten per participar a la festa. A la festa  de la paraula, l’amistat, la reflexió i la primavera, com deia Victòria.

Per conéixer molts blocaires vilawebaires, (per poder-los mirar, que llegint-nos ens coneixem tots…) per parlar de blocs i de literatura, per tornar a abraçar Roser i Victòria (ja fa massa dies que només ens abracem a distància) i per donar-los les gràcies per la feinada d’organitzar-ho tot i per tornar a Mallorca (jo no m’oblide mai que per Mallorca ens ix el sol).

I per recordar la Xesca, per parlar-ne, per homenatjar-la i per gaudir una altra volta de les seues paraules, ens en va regalar tantes que ens en deixarem alguna, però segur que, com sempre, les paraules que la Xesca va escriure ens donaran joia i horces. I per tastar la primavera mallorquina, que fa temps que no hi vaig.

A Mallorca, a les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, buscant l’hidroavió pel cel, jo hi seré.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

il calcio era una cosa bellissima, ai tempi del Barcellona di Pep

1
Publicat el 27 d'abril de 2012

“…il calcio mondiale in un giorno come oggi non può che inchinarsi e rendere omaggio a Pep Guardiola, al suo Barcellona e al suo magnifico gioco: per quattro anni ci hanno regalato brividi, emozioni, sussulti, ammirazione, gioia completa, appagamento totale. Il calcio era una cosa bellissima, ai tempi del Barcellona di Pep.” Andrea Sorrentino, Repubblica.

(El futbol mundial en un dia com avui no pot fer altre que acotar-se i lliurar homenatge a Pep Guardiola, al seu Barcelona i al seu magnífic joc: per quatre anys ens han regalat tremolons, emocions, ensurts, admiració, joia completa, satisfacció total. El futbol era una cosa bellíssima, als temps del Barça de Pep.)

Doncs això. Standing ovation i eternament (i fins al moll de l’os) agraïda.

Publicat dins de General | Deixa un comentari