Un altre país

Enguany als actes de memòria pública no hi serà Shlomo Venezia, va morir fa pocs dies a Roma, se’ns estan morint els testimonis però no hem de deixar morir la vergonya, la vergonya de la deportació i de les lleis racials que la van permetre, la vergonya del feixisme. 

Quasi tots els deportats, més de mil, van morir en arribar a Auschwitz una setmana després, un altre dissabte, el 23 d”octubre de 1943. Torne a copiar un fragment tristíssim de Robert Katz (Il secondo sabato-la fine del viaggio) que ja vaig citar al primer apunt on en vaig parlar: 

“Cap al vespre d’aquell dissabte, els jueus romans, assassinats aquell matí, eren ja, per la major part, fum que s’escampava pel cel polac. Les restes de material ossi incombustible van ser mòltes i reduïdes a un polsim blanc. Tant aquestes com les cendres de les carns van ser transportades al proper riu Vostola, on les van abocar.

Així, els vents van empènyer el fum cap a orient i les aigües van transportar les cendres cap a occident.”

No fóra cas que ho oblidàrem.

Jo, clar, m’ho estic mirant tot des d’ací, bocabadada.

Dimarts pel matí, quan, amb Catalunya ràdio a l’orella (gràcies), vaig sentir la Muixeranga quasi em fonc i després, en arribar a casa, enganxada al 3/24 online (gràcies) i rebent missatges i fotos d’amics que hi eren (gràcies) i comentant el que vèiem amb altres membres de la diàspora meravellada… no tinc paraules per dir-vos quin goig fèieu.

Mirant-vos des de casa vaig pensar que era una manifestació plena de somriures, i vaig pensar en la multitud contenta del poema d’Estellés, i vaig pensar que estava passant, estava passant el poema d’Estellés.

Gràcies.

– la foto és una de les que va anar publicant Vilaweb durant tot el vespre (gràcies, com sempre) 

Una de les moltes meravelles de Roma és el pa.
Sempre fet com Déu mana i quasi sempre amb forn de llenya (els italians de pastar farina i de coure-la al forn en saben molt). El títol de forn més bo de Roma se’l disputen un forn del centre, prop de Campo de’ Fiori i un de Trastevere (jo vote el del centre) i els romans són capaços de travessar la ciutat i de fer una estona de cua per comprar el seu pa preferit. També són capaços de llargues discussions sobre la qualitat del pa o de la farina (o sobre menjar en general, no sé si mengen millor que la resta del món, però en parlen molt més).
El pa es compra a pes, el tros que vols, el forner et demana on vols el ganivet i talla on tu dius (com ma mare per fer-me una rueta) i mai, mai, a cap forner se li acudiria posar-te el pa en una bossa de plàstic, ací el pa i les verdures delicades es venen en bosses de paper.
Els forns tenen molts tipus de pa, el mínim indispensable seria: el pa toscà, que es fa sense sal, el de grano duro (el blat amb el que fan la pasta), el pa de Lariano, blanc o fosc, el de Genzano (són dos pobles molt propet de Roma, són pans amb farines i proporcions diferents) i el napoletano (que té una pasta amb més aigua). I les rosette, romaníssimes i les més venudes, que són com fogassetes menudes molt altes, perfectes per entrepans. Això és el mínim, els forns més fornits son un espectacle digne de reverència.
A voltes pense que és molt bell que a una capital com Roma, encara, cada dia s’encenguen centenars de forns de llenya per fer pa i pizzes, senzillament perquè amb forn de gas no són tan bons.
El forner més famós de Roma, segurament, és Marco Virgilio Eurisace, un forner del segle I ac. Era un grec, esclau llibert, que es va fer ric fent pa i va voler una tomba de senyor. Es va fer una tomba monumental fora de la ciutat (ara és dins), un edifici que per als gustos de l’època devia ser molt extravagant, de parvenu. El mausoleu va acabar dintre d’una torre de defensa de les muralles aurelianes i va ser ‘redescobert’ al XIX quan van tirar la torre. El sepulcre és ple de referències a l’ofici d’Eurisace i al fris es mostren tots els passos de l’elaboració del pa, del pes de la farina al forn. A Roma, els forners, porten més de dos mil anys fent el pa exactament de la mateixa manera.

(nota al peu: pensant en forns i forners crec recordar que a Castelló, quan jo era xicoteta, les primeres botigues que van començar a retolar en valencià van ser els forns, algú de Castelló se’n recorda?) 

Aquest matí, amb el primer tremoló gros, els mòbils han deixat de funcionar i molt fixes també, a una àrea molt, molt gran, però els wi-fi funcionaven. Ha començat a córrer per twitter i la gent ha començat a obrir les pròpies xarxes wi-fi i a donar l’adreça per permetre comunicar a la  gent i a qui participava en els socors, a més, moltes persones han donat via twitter les seues claus de skype per permetre telefonar a qui ho necessitara. Donants de connexió, grandi.

Hui aquest país commemora els vint anys de l’assassinat del jutge Giovanni Falcone, de la seua dona i dels policies de l’escorta. D’ací 57 dies commemorarem els vint anys de l’assassinat del jutge Paolo Borsellino i els homes i dones de la seua escorta.

Van néixer al mateix barri històric de Palerm, la Kalsa i van créixer junts jugant a futbol a Piazza Magione, una d’eixes places palermitanes que recorden una mica a València i una mica a Beirut. Van estudiar junts i van treballar junts molts anys, amb un objectiu comú, guanyar el màxim de batalles possibles a la màfia, que condemnava la seua terra a la pobresa, a totes les pobreses.

Tothom coneix la seua història i la història de les seues morts. A mi, el que més em commou són eixos cinquanta-set dies de Borsellino, des de l’assassinat de l’amic de l’ànima fins al propi assassinat. Sense temps per llàgrimes ni per al dol, calia afanyar-se, calia treballar molt abans que el mataren, perquè sabia que el matarien i que el matarien prompte. Em fa molta impressió aquesta determinació, aquesta lluita tenaç per aclarir la mort de l’amic abans de ser assassinat i em commou la història d’aquests dos amics que van créixer junts, que van estudiar junts, que van treballar junts i que van morir junts, per salvar Sicília i aquest país.

Aquest matí, a Brindisi, els xiquets de l’escola de formació professional Morvillo Falcone esperàven fora a que l’escola obrira, supose que aprofitant els darrers minuts abans d’entrar per les darreres rialles. Un contenidor d’escombraries, que algú havia desplaçat per deixar-lo més prop de l’escola, ha esclatat i ha ferit greument alguns estudiants, una xiqueta de 16 anys està en condicions desesperades a l’hospital i una altra ha mort.
 

Ho han aconseguit.

Les Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat han estat una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I per parlar de literatura i per escoltar-ne, i per menjar i beure i riure (i alguna llagrimeta a mi se’m va escapar).

A la fundació ACA la literatura volava per l’aire amb l’hidroavió i les paraules dites, i de paraules se’n van dir moltes, i amb molts accents diferents. 

La felicitat de recordar la Xesca, de tornar a abraçar a Roser i a Victòria que ho van organitzar tot de categoria. I posar cara i ulls i abraçar a persones fins ara només llegides: el Joan Alcaraz, l’Enric Marco i la Rosa (que quasi em fa plorar perquè em va dur llonganissa de Pasqua del seu poble, perquè sap que m’agrada molt i a Roma no n’hi ha), el Ricard -Richard- Garcia (de qui vaig descobrir una connexió castellonenca que no sabia) i la Maria. Josep Blesa, amb qui, amb l’ajut de digestius alcòholics, vam arreglar el país en una nit, la Carme-Laura Gil, la Belén, el Josep Selva, el David Figueres, que ens va emocionar a tots dient versos de Ferrater i Joan Carles Ortega i Biel Mesquida que també ens va emocionar dient versos, a mi amb Rosselló Pòrcel quasi em fa plorar.

Em va fer riure que quan ens presentàvem, a més del nom, tots donàvem el nom del nostre bloc, com si fóra el nom de guerra. Jo ho sabia que havia d’anar, que val la pena travessar la mar per coses com aquesta, per tornar a comprovar que el nostre país pareix xicotet però és molt, molt gran. 

Gràcies a Vicent Partal i a Assumpció Maresme per inventar-se aquesta Vila de color taronja que permet que passen coses tan belles com el que ha passat aquest cap de setmana a Búger i a l’Antoni Caimari per l’hospitalitat i per l’arròs brut (llàstima que quan ens va explicar la recepta la nit abans ja estàvem amb els digestius i no me’n recorde gens ni miqueta). Gràcies a tots per fer-me passar un cap de setmana tan especial i tan ple de sentit(s), on un grup de persones, tots amb nom de guerra, com ha de ser, hem fet país, amb paraules i abraçades, que els països també es fan així.

(es va presentar Una altra vida, novel.la inèdita de Xesca Ensenyat, ho va fer el seu fill, el Marc Cerdó que ens va emocionar llegint-ne fragments i també fragments d’un dietari inèdit de la Xesca. Feu-me cas i compreu-lo)
 

Per conéixer molts blocaires vilawebaires, (per poder-los mirar, que llegint-nos ens coneixem tots…) per parlar de blocs i de literatura, per tornar a abraçar Roser i Victòria (ja fa massa dies que només ens abracem a distància) i per donar-los les gràcies per la feinada d’organitzar-ho tot i per tornar a Mallorca (jo no m’oblide mai que per Mallorca ens ix el sol).

I per recordar la Xesca, per parlar-ne, per homenatjar-la i per gaudir una altra volta de les seues paraules, ens en va regalar tantes que ens en deixarem alguna, però segur que, com sempre, les paraules que la Xesca va escriure ens donaran joia i horces. I per tastar la primavera mallorquina, que fa temps que no hi vaig.

A Mallorca, a les I Jornades de Blocs i Literatura, a la memòria de Xesca Ensenyat, buscant l’hidroavió pel cel, jo hi seré.

“…il calcio mondiale in un giorno come oggi non può che inchinarsi e rendere omaggio a Pep Guardiola, al suo Barcellona e al suo magnifico gioco: per quattro anni ci hanno regalato brividi, emozioni, sussulti, ammirazione, gioia completa, appagamento totale. Il calcio era una cosa bellissima, ai tempi del Barcellona di Pep.” Andrea Sorrentino, Repubblica.

(El futbol mundial en un dia com avui no pot fer altre que acotar-se i lliurar homenatge a Pep Guardiola, al seu Barcelona i al seu magnífic joc: per quatre anys ens han regalat tremolons, emocions, ensurts, admiració, joia completa, satisfacció total. El futbol era una cosa bellíssima, als temps del Barça de Pep.)

Doncs això. Standing ovation i eternament (i fins al moll de l’os) agraïda.