Un altre país

Les fulles cremen però les lletres volen. Avodah Zarah 18a

Ja en vaig parlar al bloc fa un parell d’anys, de la matança de les Fosse Ardeatine. Enganxe ací el que vaig escriure aleshores:

“El 23 de març de 1944, en plena ocupació, un grup dels GAP romans, partisans antifeixistes, van fer esclatar una bomba quan passava un batalló de SS Polizei. En la que probablement siga l’acció de resistència armada més reeixida a les ciutats europees ocupades pels nazis, els partisans van matar 33 membres de les SS.

En represàlia i amb ordres directes de Hitler, els alemanys van afusellar a 355 persones (les que van trobar a les presons i pel carrer) la mateixa nit, en grups de cinc, a una pedrera subterrània abandonada (Le fosse Ardeatine) i després la van ensorrar amb dinamita. El dia següent Roma es va despertar folrada de cartells que anunciaven els afusellaments sense donar els noms dels afusellats però informant que l’ordre ja havia estat executat (l’ordine è già stato esseguito).

Un dia ho explicaré amb calma, però aquest fet és la ferida de Roma, ha marcat la ciutat, indeleblement, per sempre. Són molts morts, l’anunci de l’execució sense els noms és d’una crueltat terrorífica. Els cossos els van trobar molt després i en condicions que feien dificilíssima la identificació. Encara se’n parla i encara es discuteix, també, sobre la legitimitat o no de l’atemptat i de la represàlia.”

A aquesta història, sobre la qual s’ha publicat el que jo considere el millor llibre d’història local de Roma, L’ordine è già stato esseguito, d’Alessandro Portelli, professor de literatura nord-americana a la Sapienza de Roma i especialista en història oral i en literatura afro-americana. A aquesta història, deia, hi ha una cosa que sempre m’ha paregut més trista encara, dins de la tristesa de tot plegat. Dels 335 morts, encara en quedaven dotze per identificar, una volta vaig conèixer una senyora que em va explicar que ella anava tots els anys, un dia qualsevol, no el dia de la commemoració oficial, a portar flors als dotze sense nom, perquè, deia, li feien molta pena, assassinats i esborrats del món.

Tots els anys, el 24 de març, el President de la República honora els morts de les Fosse Ardeatine i en la cerimònia oficial es lligen els seus noms, per ordre alfabètic, començant per Ferdinando Agnini i acabant amb Augusto Zironi, i al final el terrible Ignoti 12. Doncs bé, enguany no ha anat així, perquè fa poquíssim s’han identificat dues persones més, gràcies a exàmens del DNA. Així, enguany, després d’Emanuele Moscati ha sonat el nom del seu germà, Marco Moscati, partisà jueu, actiu a la zona dels Castelli Romani i desaparegut en aquells dies. I després del nom de Boris Landesman s’ha pronunciat el nom de Salvatore La Rosa, soldat sicilià que va desertar i es va fer partisà.
El Reparto Investigazioni Scientifiche dels Carabinieri se n’ha fet càrrec després d’anys que algunes de les famílies que pensaven que el seu mort està a les Fosse Ardeatine demanaven ajuda per identificar-los. I podria ser que l’any que ve la lectura de la llista de noms no acabe amb el tristíssim Ignoti 10 d’enguany, potser l’any que ve es podran llegir els 335 noms de les víctimes de la matança, per ordre alfabètic, 70 anys després.

Potser vosaltres ja coneixeu la història, jo no, la vaig llegir ahir per primera volta i no me la trec del cap, no puc.

Excel·lències, distingits membres i responsables d’Europa, 

Però en primer lloc, vos presentem les salutacions més delicioses, adorables i respectuoses en la vida. A tal efecte sigueu el nostre suport i ajuda. Sigueu per a nosaltres, a Àfrica, aquells a qui podem demanar ajuda. Nosaltres vos supliquem, per l’amor del vostre continent, pels vostres sentimens envers el vostre poble i especialment per l’afinitat i l’amor als vostres fills, als que estimeu com a la vida. A més, per l’amor i l’amistat del nostre Creador, “Déu el Totpoderós”, que vos va donar totes les bones experiències, la riquesa i el poder de construir i organitzar bé el vostre continent per a convertir-lo en el més bell i admirable de tots.

Membres i responsables d’Europa, és a la vostra solidaritat i a la vostra bondat que nosaltres demanem la vostra ajuda a Àfrica. Ajudeu-nos. A l’Àfrica patim enormement, tenim problemes i algunes mancances en els drets dels xiquets.

Pel que fa als problemes, tenim: la guerra, les malalties, la falta d’aliments, etc.Pel que fa als drets dels xiquets, a Àfrica, especialment a Guinea i tenim escoles, però una gran falta d’educació i d’ensenyament. Excepte en les escoles privades on hom pot obtenir una bona educació i un bon ensenyament, però és necessària una gran suma de diners i els nostres pares són pobres. La  (?) és alimentant-nos. A més, no tenim escoles esportives en les que podria practicar futbol, bàsquet (?) etc.

És per açò que, nosaltres, els xiquets i joves africans, vos demanem que feu una gran organització eficaç per a Àfrica, per permetre’ns avançar.

Així que si veieu que sacrifiquem i exposem les nostres vides, és perquè patim molt a Àfrica i vos necessitem molt per lluitar contra la pobresa i per a posar fi a la guerra a Àfrica. Malgrat tot, nosaltres volem estudiar, i vos demanem que ens ajudeu a estudiar per a ser com vostès a Àfrica.

Finalment, vos preguem que ens excuseu per aquest fort atreviment d’escriure-vos aquesta carta, en tant que sou els grans personatges a qui devem tant de respecte. I no oblideu que és a vosaltres a qui nosaltres hem de plànyer (?) la feblesa de la nostra força a Àfrica.

No puc afegir res, a la mort de dos xiquets de quinze i catorze anys. Una de les coses que no em puc traure del cap és que eixa carta era per a mi, per a nosaltres, per als membres i responsables d’aquesta Europa, el continent le plus beau et admirable ami les autres.

No recorde que feia el 2 d’agost del 1999, probablement res de profit, però la carta de Yaguine i Fodé no em va arribar, em va arribar ahir, amb més de deu anys de retard, com un cop de puny.

Que els napolitans són molt devots de San Gennaro és cosa sabuda, però no són exactament devots incondicionals, de fet, més d’una volta s’han enfadat amb el sant. La fractura més sonada entre el sant i la ciutat va ser la del 1799.
A gener del 1799 les tropes franceses entren a Nàpols amb l’ajut d’alguns nobles ‘jacobins’ filo-francesos, després d’haver lluitat contra part del poble que va intentar defensar la ciutat. El 23 de gener es va proclamar la República Napolitana que va durar fins a juny del mateix any.
El general Championnet, sabedor de la devoció dels ciutadans vers els seu sant, va anunciar que assistiria al miracle de maig (la sang es liqua tots els anys en les mateixes dates) i tothom va pensar que aquell any la sang no es liquaria. Segons explica Alexandre Dumas (pare) a Le Corricolo tot el poble va anar al Duomo a veure com el sant, no complint el miracle, demostrava als francesos que no els volia. Enmig de l’expectació de tothom la sang es va liquar i, en lloc dels aplaudiments i les mostres de goig de cada any, el fet va ser rebut entre el silenci i l’enuig del poble napolità.
Eleonora Pimentel, una noble jacobina que dirigia el Monitore Napoletano, únic periòdic de l’època, va publicar un article on deia: Fins i tot San Gennaro s’ha fet jacobí! Heus ací la primera veu del poble. Pot el poble napolità no ser allò que és San Gennaro? Així que… Visca la República!
Però no va anar així, els napolitans no es van fer republicans com el sant, el que van fer va ser enfadar-se amb ell i fer-li pagar la traïció.
Quan les tropes borbòniques van acabar amb l’aventura republicana el mes següent, el poble les va rebre amb visques a Sant Antoni (per demostrar a San Gennaro el seu enuig) i quan la Pimentel va ser condemnada a mort i penjada a la plaça del mercat li cantaven:

A signora donna Lionora,
che cantava ncopp’ o triato,
mo abballa mmiezo ‘ o mercato,
viva viva ‘u papa santo,
c’ha mannato i cannuncini,
pe scaccià li giacubini!
Viva a’ forca ‘e Masto Donato
Sant’Antonio sta priato.
(La senyora Elionor, que cantava a una tribuna, ara balla enmig del mercat, visca visca el Papa sant, que ha enviat els canonets, per fer fora els jacobins! visca la forca i el botxí, Sant Antoni sia lloat)

Els pintors populars de l’època van convertir la imatge de Sant Antoni fent fora San Gennaro a bastonades en un motiu que va tindre molt d’èxit. Però la ruptura entre el sant i les seus devots va durar poc, l’any següent el Vesubi va reprendre a amenaçar la ciutat i Sant Antoni, cù tutta a bbona vuluntà,no podia fer res, que ja se sap l’únic que pot defensar Nàpols del volcà és San Gennaro, ací ja n’havíem parlat, així que els napolitans van fer les paus amb el sant.

Ho vaig llegir ahir al matí ací i des d’aleshores cada volta que ho recorde somric, és una  d’aquelles històries que t’entren ganes d’explicar-la.
Resulta que l’Space Shuttle  té dos coets propulsors de combustible sòlid (SRBs) que són fonamentals per al funcionament de tot plegat. Els enginyers que els construeixen els haurien volgut fer una mica més grossos, però això és impossible, perquè els coets es fabriquen a Utah i són transportats en tren fins a la base de llançament, així que els han hagut de fer proporcionals als vagons especials de tren, que són proporcionals a l’ample de les vies. L’ample de les vies, 4 peus i 8.5 polzes, és la mesura estàndard i és aquesta perquè el ferrocarril als Estats Units va ser projectat pels anglesos i el van fer de la mateixa mesura que a Anglaterra. Els primers constructors del ferrocarril i dels tramvies anglesos van començar a usar aquesta mesura perquè els primers constructors de vagons de tren eren els mateixos que fins aleshores havien construït carrosses, i usaven els mateixos components i les mateixes eines, i eixa era la mesura de l’eix de les carrosses. L’eix de les carrosses angleses era d’aquesta mesura perquè era la que separava els solcs llaurats durant anys en molts dels vells camins anglesos i si hagueren estat d’una amplada diferent s’haurien trencat molt més fàcilment. Les primeres vies de comunicació construïdes a Anglaterra van ser les vies romanes i van ser els carros de les legions romanes els primers a marcar els solcs als que, amb els anys i els segles, s’hi van adaptar la resta de carros i carrosses. Els carros de guerra dels romans tenien una mesura estàndard, la distància entre les rodes era de 4 peus i 8.5 polzes, que era la mesura necessària per contindre les anques de dos cavalls de guerra.
Ara, que el vehicle espacial més avançat i més modern del món tinga algunes de les seues mesures determinades per l’amplada del cul dels cavalls de guerra de l’Imperi Romà, no em direu que no té la seua gràcia, com una espècie de justícia tècnica-poètica.

Eren potser uns vint de vagons per bestiar, alguns oberts de bat a bat, d’altres tancats i barrats amb llargues barres de ferro a les portes externes… a cadascuna de les reixes s’entreveien dues mans aferrades o un parell d’ulls fixos.
Elsa Morante, La Storia 

Copie ací sota  l’entrada de fa un any. Mentre aquest bloc existisca la copiaré cada 16 d’octubre. No fóra cas que ens oblidàrem:

1. Junt amb la vostra família i amb els altres jueus de casa vostra sereu traslladats.
2. Cal portar queviures per al menys 8 dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots.
3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes…excepte diners i joies.
4. Tanqueu la porta de casa amb clau i porteu les claus amb vosaltres.
5. Malalts, inclús casos gravíssims, no poden per cap motiu restar a casa. Al camp hi ha infermeria.
6. Vint minuts després de la presentació d’aquesta nota la família ha de estar preparada per marxar.

Hui és un aniversari trist per aquesta ciutat. Hui fa 65 anys les famílies jueves de Roma, a les 5.30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i van sentir com colpejaven les seues portes els SS preparats per deportar-los amb un paperet amb les instruccions. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Ja ho vaig explicar ací, tot i que al títol vaig escriure la data del dissabte següent, 23 d’octubre, el dia que el tren de bestiar on els van carregar va arribar a Auschwitz II, Birkenau  i que gran part d’ells, 839 persones, van morir a les cambres de gas.

Només van tornar 15 persones, 14 homes i una dona, Settimia Spizzichino, la dona de la foto. Havia sobreviscut a Auschwitz i a la marxa a peu fins a Bergen Belsen, on va ser alliberada per soldats anglesos el 15 d’abril de 1945, el dia que feia 24 anys. Quan va morir fa pocs anys a sa casa de Roma, a Via della Reginella, al ghetto, a la mateixa casa d’on la van arrancar els SS, encara tenia al braç el número que li van tatuar al camp: 66210.

Ja vaig explicar una volta perquè quan vaig a Castelló compre xufes i les porte a Roma, sobretot el viatge d’agost que és el que cau més prop del cap d’any jueu. Fa poquet quan vaig anar a portar-li el darrer paquetet (s’ha convertit en una espècie de ritual d’amistat, el meu paquetet de xufes) li vaig preguntar com es deien en hebreu i em va dir que ells en deien habbhaziz  que potser era com es deien en àrab.
Se’m va quedar la paraula al cap i li vaig preguntar al meu filòleg de llengües exòtiques de capçalera, que em va dir que volia dir ‘fruit/gra/llavor bo/car/apreciat & estimat/benvolgut’. També em va dir que si deixàvem una cosa que es veu que es diu ductus consonàntic de les dues paraules sense vocalitzar, tant s’hi val entendre ‘fruit preciós’ que ‘amor estimat’. La cosa em va fer gràcia i vaig pensar en escriure una entrada, però els filòlegs són molt ràpids i se’m va avançar i en va escriure ell una.
Inasequible al desaliento vaig pensar que l’escriuria igualment i que, a més, li furtaria un dels dibuixets que havia posat als seu, així que em vaig posar a voltar per google a veure què trobava.
Vaig trobar el nom en italià, els noms, perquè en té molts: mandorla di terra, dolcichino, babbagigi i zizzola di terra. Pel que he llegit és una planta de la que a Itàlia fa molts anys se n’ha abandonat el conreu, tot i que al Südtirol, fins els anys 20 les torraven per fer succedani de cafè.
També he llegit que a Sicília fins el segle XVIII es conreaven i es consumien tal qual. Ho he llegit a les cartes que l’abbé Dominique Sestini va escriure a Ses Amis En Toscane, Pendant Le Cours De Ses Voyages En Italie, En Sicile Et En Turquie. Explica el bon senyor al mateix text que els babbagigi (que és com es diuen les xufes en sicilià) els cita Homer en el seu Himne a Hermes i diu que banyades per la rosada són un excel·lent farratge per a les vaques.
Me n’he anat volant a llegir l’himne en qüestió (mira que si Homer parlava de xufes) però Joan Maragall ho tradueix per castanyoles que segons l’Alcover són Cyperus Longus i segons l‘Enciclopèdia Cyperus Rotundus, mentre les xufes són Cyperus Esculentus. A aquest punt (i després d’un intercanvi d’emails amb el meu filòleg de llengües exòtiques de capçalera, que començava a ser delirant) he pensat que no en trauria cap trellat i que era millor deixar-ho córrer. Tot i que continue pensant que si Maragall haguera segut valencià potser hauria fet que Homer parlara de xufes.
Jo, en realitat, el que volia escriure és que tot i que el conreu i el consum de xufes ha desaparegut de Sicília, la paraula, la variant cabassissi (o cabbasisi), s’ha mantingut fins avui com a sinònim de collons, i que Camilleri la usa moltíssim als llibres de Montalbano, a qui, invariablement, Catarella fa ‘girare i cabassissi’, era una paraula que sempre m’havia fet molta gràcia (i sempre m’he preguntat com la tradueixen a altres llengües, com tradueixen en general el sicilià de Camilleri) i encara em fa més gràcia saber que en realitat vol dir xufes.

Dimarts que ve ací és Nadal, il Natale di Roma, perquè la ciutat va ser fundada el 21 d’abril del 753 a.C.
Ròmul i Rem, descendents d’Eneas que va arribar ací després de la guerra de Troia, no es posaven d’acord sobre on fundar la ciutat, l’un volia fer-ho al Palatino i l’altre a l’Aventino, al final Ròmul va matar el germà i va traçar el pomerium (el solc sagrat) amb l’arada al voltant del Palatino. Sobre aquesta versió els historiadors clàssics estan d’acord, les versions de Plutarc i de Livi són molt semblants i també estan d’acord sobre la data exacta, 21 d’abril (l’onzè dia abans de les calendes de maig). Va ser Luci Taruzi, amic de Ciceró qui, per encàrrec de Varró va estudiar l’horòscop de Ròmul (Ciceró i Plutarc es van burlar de l’extravagància de l’estudi) i va calcular que el fundador de Roma havia nascut el 23 de setembre del primer any de la segona Olimpíada, això és, del 771 a.C. i a partir d’aquesta data va calcular el moment de la fundació de la ciutat, el 21 d’abril del 753 a.C., entre la segona i la tercera hora del dia.
La festa laica s’ha celebrat sempre, Mussolini la va convertir en festa nacional per substituir l’1 de maig. Hui n’hi ha una desfilada als fori imperiali i aquesta vesprada n’hi ha una batalla entre la IX legió i els celtes a Circo Massimo.

Per ser una senyora que no ha amagat mai els signes de l’edat, cal dir que Roma, amb els seus 2.762 anys, està estupenda.

PS: Divendres vam anar a un concert de Bob Dylan (la UEFA m’ha comunicat que no tinc bitllets per la final de la Champions, així que vam reinvertir els diners), en volia escriure una crònica però ja ho ha fet Miguel Mora a El País.

Amb l’arribada de la cafetera de George Clooney a casa aquest Nadal, el pot del cafè i la cafetera han desaparegut de la cuina. Cada volta que veig la vella cafetera a un armari de la cuina em fa pena, sempre em fan vindre una tristesa estranya els estris i els objectes que desapareixen.
La cafetera és un estri molt especial, la cafetera de tota la vida ací es diu Moka i la va inventar el senyor Alfonso Bialetti, l’any 1933, al seu poble del Piemont. Ja a principis de segle, un altre italià va construir i patentar la primera ‘màquina de vapor’ que feia cafè i els bars van començar a competir per oferir el millor espresso als clients. 
Als autàrtics anys 30s italians la importació d’acer es va aturar i cada volta més coses es feien amb alumini. El règim havia engegat des del començament una campanya de promoció de l’alumini: “L’alumini, un metall italià, l’abundància del qual ens fa ser l’enveja del món i encarna el futur implacable de la pàtria“. També el cafè era un símbol de modernitat, Marinetti deia que el Futurisme era “la cafeïna d’Europa” i el cafè es va convertir en un dels símbols de l’imperi mussolinià que, amb la invasió d’Etiòpia, es va convertir en productor. 
Bialetti va haver de produir la seua cafetera amb alumini perquè era l’únic metall a l’abast i va ser una troballa. És precisament l’alumini el que fa que les cafeteres facen el café cada volta més bo, els dipòsits d’aigua (de calç) a la part de sota i els de cafè dalt, amb un efecte que no té l’acer. De fet, després de la guerra i amb acer a disposició, Bialetti va continuar fent les cafeteres d’alumini. La Moka Express de Bialetti, la primera cafetera domèstica a pressió, econòmica i fàcil d’usar, va tindre molt d’èxit i va dur un cafè com el del bar a totes les cases, canviant els hàbits d’una societat que de cafè en bevia molt, però en llocs publics, als bars i a les cafeteries. És, segurament, un dels objectes italians més coneguts arreu.

Em sap greu que desapareguen de la cuina la cafetera i els gestos: l’aigua fins a la ratlleta, el cafè que sempre se n’eixia per les vores i deixava l’empremta octogonal perfecta a la lleixa, enroscar-la bé però sense agafar-la del mànec que si no es trenca, i la punteta de dubte de no haver posat l’aigua cada volta que tardava en eixir el cafè. Em sap greu, però la de George Clooney fa un cafè boníssim en pocs segons, tot i que el sorollet i l’aroma de la Moka quan eixia el cafè els enyore molt. 

Un estudiant del conservatori, Ruggero Semeraro, de 17 anys, va obrir el balcó i va començar a tocar al piano La Marsigliese, aquella música que fa vindre encara més coratge. El capellà Antonio La Spina, de 67 anys, sobre la barricada devant del Banc de Nàpols cridava el salm 94, aquell de les venjances. (…) La punteria dels nostres ciutadans es va tornar infal·lible en tres dies. 
Erri de Luca, Il giorno prima della felicità

Quan el 8 de setembre, després de l’armistici, els alemanys van ocupar Nàpols malgrat l’acarnissada resistència d’un grapat de militars i civils, bona part de la ciutat havia estat destruïda pels bombardeigs aliats que havien fet més de 30000 morts, milers de persones s’havien quedat sense casa, no hi havia aigua ni electricitat i no es donava a l’abast a extreure els morts de les runes.
Poques hores després arribà la notícia del desembarcament aliat a Salerno (a menys de 50 quilòmetres) i tothom va pensar que l’ocupació duraria molt poc. Tres dies després pareix clar que l’avançada aliada no serà tan ràpida, els alemanys suspenen els preparatius per la retirada i comencen el saqueig i la destrucció sistemàtica d’alguns barris de la ciutat amb l’artilleria i els incendis, obligant a la població a presenciar-ne la destrucció. En els dies següents els enfrontaments amb ciutadans armats s’intensifiquen i la situació es complica encara més quan els alemanys ordenen el desallotjament de les zones de la ciutat a menys de 300 metres de la mar amb la intenció, evident per als napolitans de destruir i inutilitzar el port. En qüestió d’hores 100000 persones van haver d’abandonar les cases i trobar recer a la ciutat destruïda i morta de fam i de set.
El dia següent, 25 de setembre, era el dia que havien de presentar-se tots els homes adults de la ciutat per al “servei obligatori al treball nacional“, és a dir, per a la deportació a Alemanya. Segons els càlculs dels alemanys s’havien de presentar unes 30000 persones però només ho van fer un centenar, així que el mateix dia van omplir la ciutat de cartells on anunciaven que, vist el sabotatge, els militars començarien a afusellar tots aquells que trobaren que s’haurien hagut de presentar. Començava així la caça a l’home pels carrers de Nàpols amb tancs i blindats que va acabar d’exasperar a la població desesperada.
La població, que havia acumulat armes robades a les casernes a l’inici de l’ocupació, va començar a defensar-se, la insurrecció va començar el dia 27, quan els alemanys van començar els afusellaments sumaris pels carrers. No podem saber qui va donar el primer crit, quin barri va començar a protegir-se amb barricades fetes amb tramvies bolcats, ningú havia organitzat res, pràcticament la insurrecció va funcionar carreró a carreró, barri a barri, alguns més organitzats, altres menys, sense coordinació i sense comandament i tots al marge de les organitzacions antifeixistes.
Durant tres dies els alemanys pràcticament no es van poder moure, si aconseguien superar les barricades els plovia de tot dels balcons: planxes de marbre dels mobles, sanitaris, ferralla i bombes molotov fetes amb la benzina dels vaixells dels pescadors que no eixien a treballar des que havien minat el port. A partir del segon dia els napolitans poden lluitar també amb les peces d’artilleria preses als ocupants. Els lluitadors d’alguns barris van aconseguir fer presoners i bescanviar-los pels joves destinats a la deportació i en altres llocs els alemanys van haver de negociar l’alliberament de presoners a canvi de que els deixaren lliure la via per la retirada. 
Els napolitans van aconseguir, desorganitzats i generosos, salvar el que quedava de la ciutat i salvar els seus joves de la deportació. Quan els primers tancs aliats van entrar a Nàpols el matí del 1 d’octubre, la ciutat havia aconseguit, amb el que es coneix com Le quattro giornate di Napoli, alliberar-se dels ocupants que la martiritzaven amb un balanç de quasi 600 morts, homes i dones de totes les edats ‘dotats de nom, cognoms, edat i ofici’ com diu Erri de Luca. I van demostrar que una ciutat d’un milió de persones podia aturar els blindats de l’exèrcit que havia conquerit mitja Europa. 

Tot i que, donat el seu caràcter espontani i desorganitzat, entren de gairó en la història de la resistència i han estat molt poc estudiades, les quatre jornades de Nàpols són la primera insurrecció reeixida contra els ocupants nazis a la Segona Guerra Mundial.

A Venècia, i amb variants a tota Itàlia, diuen que:
 
Quando vien la Candelora
da l’inverno sémo fóra,
ma se piove o tira vénto,
ne l’inverno semo drénto

No cal traducció, al País Valencià diuen que Si la Candelària plora, l’hivern està fora ; si riu, ja estem en estiu.
La festa abans se celebrava el 14 de febrer, fent coincidir la purificació de la Marededéu amb els Lupercali, una de les festes paganes que fins més tard es van celebrar a Roma. Al 496 el Papa Gelasi I es queixava de que els cristians participaren a la festa, tot i que feia més d’un segle que Teodosi I havia prohibit per llei els cultes pagans.
Els Lupercali, d’origen incert, eren un ritu de purificació i de renovació i consistien en que, després d’haver sacrificat animals al Lupercale, la cova on la lloba va alletar Ròmul i Rem (i que podrien haver trobat l’any passat), un grup de joves escollits, els Luperci coberts amb la sang i amb la pell dels animals sacrificats corrien al voltant del Palatino amb torxes i amb fuets, colpejant per terra i a les persones que trobaven, sobretot a les dones, que estenien les mans o el ventre per rebre el do de la fertilitat. Probablement, a l’època de Gelasi la festa havia perdut el seu significat religiós i era una celebració festiva de l’origen de la ciutat. La festa pagana va ser substituïda per una festa cristiana que celebrava la purificació de la Marededéu quaranta dies després del part, la Candelera, i el cercavila amb torxes per una processó amb espelmes. Dos segles després la festa es va anticipar fins al 2 de febrer.
La purificació de Maria i la presentació del xiquet al temple la van pintar tots, la de la foto és un fresc d’una església rupestre del segle XII a Massafra, prop de Taranto.

Ahir, dia de la Candelera, a Roma ens va fer una espècie de tormenta tropical de pluja i vent, sort que jo no crec en eixes coses i estic convençuda que a l’hivern li queden dos dies.

Washington, ahir.

We Shall Overcome – Charlie Haden