Un altre país

Una de les coses que no els perdonaré mai (a qui? a ells) és no haver estudiat a l’escola els nostres clàssics i que m’hagen fet llegir i estudiar fins a la mort d’avorriment El cantar del Mio Cid i les Coplas a la mort del pare de Jorge Manrique (que en pau descanse), encara me’n sé un parell de memòria (i Bécquer, del salón en el ángulo oscuro…).
Els italians, si més no els que ara són adults, han estudiat i llegit i entès la Divina Comèdia. I tots, tots, saben de memòria fragments de la Comèdia i alguna poesia de Leopardi, quasi sempre L’infinito. Amb les novel·les no els ha anat tan bé, i s’han hagut d’empassar dosi sobrehumanes de I promesi sposi  de Manzoni (poverelli!).
Amb L’infinito he fet la prova i tots la saben de memòria (i els agrada), jo només puc competir amb Manrique i Bécquer, i no hi ha color. Em fa molta ràbia molta, haver d’explicar que jo he estudiat clàssics estrangers, i que els meus no els he estudiat mai a l’escola. Ausiàs March hauria de fer part de la meua formació i del meu patrimoni escolar com Dante o Leopardi del dels meus amics italians. I em fan molta enveja.
M’agrada molt demanar que em reciten L’infinito, un bon amic té una samarreta molt bonica amb estels dibuixats i els dos últims versos, i és una excusa perfecta per fer-me-la recitar…Così tra questa immensità s’annega il pensier mio: e il naufragar m’è dolce in questo mare.
He trobat dues lectures que m’agraden i no sabia quina posar, les he posades totes dues. Una la llig Giorgio Albertazzi, un actor que m’agrada moltíssim. El vaig veure a Ferrara en Memorie di Adriano, és increïble veure a eixe home de 84 anys que és Adrià. Fa L’infinito  molt teatral. L’altra és de Vittorio Gassman, què dir.
A vull llegir hi ha el poema i una traducció de Narcís Comadira i una de Josep Carner.

Ha hagut de tot, però en general ha segut un bon any. Ha segut un any ple de coses que m’han agradat:

F., com sempre; L’Havana; Roma; el meu nebot X. mellat que se li escapaven les esses; els meus nebots; Suite francesa d’Irène Némirovsky, aconseguir fer el primer fricandó perfecte de la meua vida (perfecte vol dir com els de ma mare). La Fontana delle tartarughe restaurada.

Que Miguel Poveda a l’auditori de Roma a setembre, cantara Alfileres de Colores al darrer bis, quan jo ja em pensava que no me la cantaria. Manituana dels Wu Ming. Tornar a la pizzeria La Montecarlo, al centre, després de molt de temps i que es recordaren de mi, i em diguen ciao, roscia.

Totes i cada una de les sobretaules llarguíssimes d’enguany, ací i allà. Ensenyar la meua Roma quan venen amics i mirar-los la cara quan tomben un cantó sense esperar-se la meravella què hi ha al darrere. Els llibres de Romain Gary. L’olor d’estiu quan encara no era estiu.
  
El Colosseo il·luminat de festa perquè les Nacions Unides han aprovat la moratòria sobre la pena de mort; el disc Si véns amb mi que estic escoltant en aquests moments. Els tortelli di zucca amb ragú de l’Hostaria Savonarola de Ferrara. Entrar a l’aigua, a Castelló, a l’agost, molt molt prompte pel matí, quan encara no hi ha ningú a a platja, just enmig del riu de plata del sol a la mar; el Rayuela de Cortázar  que em vaig comprar a l’Havana i El libro de Manuel que em vaig comprar a Buenos Aires.

Un dia, fa mesos, que vam descobrir que era dissabte quan ja ens havíem llevat i havíem començat a córrer perquè era tardíssim; tenir dues còpies dels cds del darrer concert de Lluís Llach que venien amb La Vanguardia perquè dues persones van pensar en mi i me’l van comprar.

Anar a Castelló i descobrir que hi ha estimes intactes i saber que romandran intactes passe el que passe; Benigni fa quinze dies; Buenos Aires,  Roma; el gol de Messi  contra el Getafe; una ampolla de vi blanc amb pistatxos i amb amics, al Gianicolo al capvespre, a juny, mirant Roma canviar de color; rellegir a Moncada tot d’un mos; els gols de Messi en general; el silenci dels matins dels diumenges; un arròs perfecte a la Malva-rosa amb F. i F.

La flexió verbal d’Enric Valor, que torna a estar sempre per la taula perquè escric al bloc; escriure al bloc, els lectors del bloc, el comentaris al bloc, la gent que em deixa comentaris al bloc, descobrir que t’estimes a persones que coneixes pel bloc i descobrir que, a voltes, penses en elles quan escrius (gràcies, xiques). El bloc, els altres blocs.

Avui me’n vaig a Castelló, hi estaré una setmana sense ordinador i envoltada de família i amics. No sé si és el bloc que accentua la meua natural tendència a la introspecció i a l’entotsolament, però aquests dies estic pensant molt en els Nadals de quan era xicoteta, en l’escampada de canelons a la cuina esperant per ser farcits, Mary Poppins i Mujercitas, que les feien tots els anys a la tele. Ma mare em prenia el pèl perquè amb Mujercitas, com que jo ja sabia que la germana xicoteta s’havia de morir, començava a plorar molt abans.  Un any tenia el xarampió i em vaig passar el Nadal al llit, em van dur una tele xicoteta a l’habitació i no em podia destapar,  i els Reis em van deixar els regals a l’habitació, quan em vaig despertar estaven tots allà. I el pessebre, que era enorme, enorme (a mi m’ho semblava), i l’emoció de pujar al traster a buscar les figuretes, i el xiquet que té fred al pessebre i Maria partera que ningú li obri la porta.  I la Missa del Gall, abrigadíssims i excitadíssima per anar pel carrer tan tard, i la xocolata desfeta en tornar a casa. Quan ja era més grandeta vam començar a anar la Missa del Gall a Sant Nicolau (l’església més antiga, més bonica i més xicoteta de Castelló)  perquè feien la missa en català. I la casa plena de gent i de matalassos per terra, i una feliz Navidad y un bienestar duradero, con toda sinceridad les desea el barrendero, i al mundo entero quiero dar un mensaje de paz. I què li darem al noi de la mare i fum, fum, fum i les olors de casa a Nadal (les recorde perfectament) i el circ. A Castelló a Nadal venia el circ Price i un any el Circo Ruso Sobre Hielo, molt més gran i més exòtic. I la taula parada com només a Nadal, amb les copes i els plats bons i les tasses de cafè de la vitrina que només es feien servir a Nadal i que eren (són) blaves amb dibuixos de dracs i una senyora xinesa al fons que només es veia a contrallum…M’enyore, m’enyore de la meua infantesa, d’un temps en què tot em semblava llustrós i meravellós.

En fi, bon Nadal  a tothom.

– El vent s’emporta les orelles- diu el bidell.
Per les finestres veig els arbres vinclats, com agafant impuls per una cursa.
Els xiquets baten els peus, es bufen les mans plenes de penellons.
L’aula té quatre grans finestres: damasquinades de gel, tremolen pel vent com els cascavells d’un ase.
Com sempre, en una pagineta de llibreta, els xiquets m’expliquen com han passat el dia de Nadal: tots han jugat a cartes, a scopa, set i mig i ti-vitti (t’he vist: un joc que no permet cap distracció); han anat a la missa del Gall, han menjat el capó i han anat al cinema.
Algun afirma que ha estudiat des de l’alba, després de la missa, fins a migdia; però és mentida evident.
En conjunt tots han fet les mateixes coses; però algun les explica amb aire d’antiga crònica: "La nit de Nadal l’he passada a les cartes, després vaig anar a l’església que era plena de gent i de llum, i a les sis hores va ser el naixement de Jesús". 
Alguns no han parlat de la missa, han escrit sense amargura conscient, amarguíssimes coses:
"El dia de Nadal he jugat a les cartes i he guanyat quatre-centes lires i amb aquests diners, abans de res, he comprat els quaderns i el llapis i amb els que m’han sobrat he anat al cinema i he pagat l’entrada a mon pare per no fer-li gastar els seus diners i ell, allà dins m’ha comprat sis caramels i una gasosa". El xiquet s’ha sentit feliç, ha fet d’amic a son pare pagant-li l’entrada al cinema, ha tingut els sis caramels i la gasosa: i ja havia comprat els quaderns i el llapis. Ha fet un bon Nadal. Però el seu Nadal jo l’hauria volgut diferent, més despreocupat.
"El matí del Sant Nadal- escriu un altre- ma mare m’ha fet trobar l’aigua calenta per rentar-me sencer".
El dia de festa no li ha portat res més tan bell. Després de rentat, eixugat i vestit, ha eixit amb son pare "per fer la compra". Després ha menjat brou amb arròs i el capó.
"I així he passat el Sant Nadal".

Les parròquies de Regalpetra, Leonardo Sciascia

Llibre publicat el 1956, un dels primers de Sciascia, explica la seua experiència com a mestre a un poble qualsevol de Sicília, Regalpetra és un poble imaginari. Explica el període feixista però també la postguerra i els anys 50s. La misèria dels treballadors de les salines i les mines de sofre. És un dels meus llibres preferits de Sciascia (ho són quasi tots), i, crec, l’única obra clarament neo-realista de l’escriptor sicilià.

Sense esperança, és difícil trobar en les pàgines de Cesare Pavese una espurna de felicitat o paraules joioses. Per ell, la literatura era "una defensa contra les ofenses de la vida". Jo vaig llegir les poesies i algunes novel·les fa molts anys, en català. Per cert, el meu sentit gràcies a la col·lecció El Cangur, d’Edicions 62, que em va descobrir, en català, tanta literatura catalana i d’arreu, entre altres, les novel·les de Pavese traduïdes per Maria Aurèlia Capmany.
Llegint Il mestiere di vivere trobem una persona tristíssima, inadequada, sempre fora de lloc, que s’inscriu al partit feixista sense voler-ho fer, que acompleix una condemna al confino per anti-feixista sense haver-ho estat realment, que no va ser partisà (quan tothom  ho havia estat), que va perdre tants amics en la guerra que no va fer, que s’inscriu, després de la guerra, al PCI sense ganes, sense creure-hi, ell mateix dirà "he regularitzat la meua posició finalment, inscrivint-me al PCI". Aquesta decisió no va servir per trencar l’aïllament, no només intel·lectual, en què vivia el poeta. el 1947 en plena postguerra, en plena explosió del neo-realisme, publica un llibre amb diàlegs entre personatges de la mitologia greca, Dialoghi con leucò.
Va ser un excel·lent traductor a l’italià d’escriptors anglesos i nord-americans (i de llibrets de Mickey Mouse), va traduir, per 1000 lires, Moby Dick de Melville, va traduir també Dos Passos i Joyce. Abandonat per totes les dones que va estimar, el seu malestar existencial, el seu patiment i el vici absurd, com anomena moltes voltes el suïcidi,  el van rondar sempre, des de l’adolescència.
El 18 d’agost de 1950 escriu: "Tot açò fa fàstic. No paraules. Un gest. No escriuré més." Són les últimes paraules escrites al seu diari, Il mestiere di vivere, començat 15 anys abans.  Deu dies després es va suïcidar a un hotel a Torí.
No sé explicar perquè he estimat sempre tant la seua poesia i les seues novel·les, però és un autor que m’acompanya fa molts anys i Vindrà la mort i tindrà els teus ulls és un llibre al qual torne sovint.

Ací vos deixe el poema Verrà la morte e avrà i tuoi occhi  llegit per Vittorio Gassman, un altre trist, un luxe.

A vull llegir hi ha el poema

Preciosa versió d’Alessio Lega d’Abril ’74 de Lluís Llach. La que he penjat no és la del disc d’homenatge a Llach que acaba d’eixir (només arribe a Castelló la setmana que ve me’l compre!), és només amb guitarra. La del disc, gravada millor i més "arranjada" té, a més, el contrabaix de Roberto Bartoli, es pot sentir ací clicant al nom de la cançó. M’agrada molt la seua veu i l’adaptació que ha fet de la lletra. És estrany escoltar en italià una cançó com aquesta, amb la que he crescut, que he cantat i escoltat mil voltes, amb la que m’he emocionat tant, tantes voltes.

Amb del seu turment intel·lectual, la seua denúncia contínua, el seu enfrontament públic i incansable pràcticament amb tothom, a més de les novel·les, la poesia, les pel·lícules, el teatre, els articles, la faena que li devien donar els més de vint processos que va haver d’afrontar (la majoria pel contingut de les seues pel·lícules). A més de tot això, Pasolini va publicar una extensa producció d’estudis sobre els dialectes* i la poesia dialectal. Des de Dialet, lenga e stil del 1944 va publicar molts treballs erudits sobre la literatura dialectal, sobretot del XIX.
Pasolini trobava en el dialecte el darrer reducte de llengua incontaminada, no homogeneïtzada. A banda del romanesco de Ragazzi di vita o de Accatone i el napolità del Decameron, fa parlar els personatges de l’Evangeli segons Mateu en el dialecte d’Abruzzo.  
A Crónicas Italianas, Terenci Moix explica una conversa que va tindre amb Pasolini, a finals dels anys60s, en la que li va preguntar sobre el sentit dels versos escrits al principi de l’entrada: "Em va explicar Pier Paolo el seu amor per les llengües romàniques, de les quals admira el català per la virginitat a què l’han forçada els successos de tots coneguts en aquests anys i, va afegir que, en la destrucció a què els mass-media han llançat a les llengües de tot el món, l’absència de mass-media en català haurà pogut evitar, si més no, aquesta corrupció". A les òbvies protestes de Moix, que li va dir que el preu d’aquesta puresa era la mort de la llengua, Pasolini li va contestar que era perfectament conscient d’aquesta contradicció, però no podia evitar "l’enveja per una puresa preservada, a partir de la qual tot era possible". Tot era possible.

* Utilitze dialecte perquè és la paraula que s’utilitza ací i es la que utilitzava Pasolini.

En menys de 48 hores, una vaga de camioners, amb bloqueig d’autopistes, ha trasbalsat completament Itàlia. La FIAT ha tancat a les 2 per mancança de peces, a Roma, i a les altres ciutats, no es troben productes frescos, ni llet, ni benzina (tornant a casa he vist les benzineres tancades o plenes de policia), demà no n’hi haurà pa i comencen a faltar els aliments envasats. Amenacen amb seguir fins divendres. És al·lucinant.

Ahir el món celebrava el 59 aniversari de La Declaració Universal dels Drets Humans, el govern valencià ho va celebrar a la seua manera, especialment l’article 19, que garanteix el dret a "cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà". 

  Diu Josep Pla al pròleg de les Cartes d’Itàlia "En aquest llibre no es parla específicament de Roma. S’hauria allargat massa. Roma és una cosa apart i ha d’ésser vista -potser- com una cosa apart". Explica Terenci Moix a Crónicas Italianas que quan li va preguntar a Pla per què no havia escrit sobre Roma, el mestre li va contestar: "Per una raó molt senzilla, és impossible descriure el color de Roma".

Moix ho intenta, al capítol Josep Pla y los mil colores de Roma, jo no ho faré, bons estaríem, si Pla diu que és impossible, és impossible.

Dic només que la tardor a Roma regala colors meravellosos, i enguany ha segut especialment bella.

Segle XXI, capital europea (de la que no donarem el nom) d’un país famós, també,  per la seua burocràcia absurda. La nostra protagonista fa pocs anys que ha arribat i pensa que la bellesa i el bon caràcter de la Ciutat compensen la brutícia i el caos. Creu que és una ciutadana conscient i responsable, al menys ho intenta, tot i que ha arribat a la conclusió que és l’única que paga l’autobús i que camina per la vorera quan hi ha vorera. Quan els nadius o altres estrangers es queixen de que res funciona o de que a la Ciutat no s’hi pot viure, la nostra protagonista la defensa sempre (n’està enamorada), amb l’argument inatacable de que cada pedra, cada font, cada cantó i cada capvespre paguen per les incomoditats i les molèsties.
Decideix obtindre la residència a la Ciutat. Innocentment telefona a l’oficina de l’ajuntament del seu barri per intentar esbrinar quins documents li fan falta, és informada de que és impossible obtindre aquesta informació per telèfon, així que un matí, en lloc d’anar a treballar, se’n va a l’oficina en qüestió carregada de fotos, documents i esperances.  Després de més d’un hora de cua multicultural, una senyoreta li diu que li fa falta el permís de residència. Ella, tot i que és una ciutadana del món molt solidària, fa notar a la funcionària la seua condició de ciutadana-comunitària, envejadíssima pels altres membres de la cua multicultural, que hauria de fer inútil aquest document. No funciona, el necessita. (…)

El dia següent, en lloc d’anar a treballar se’n va al govern civil, que a la Ciutat es diu questura, veu una indicació que diu estrangers, i entra a una habitació al·lucinant, plena de gent dreta, per terra, xiquets, tothom carregat de papers i de nervis.  Ella parla perfectament la llengua de la Ciutat, però no aconsegueix aclarir-se, de les 4 cues que hi ha no sap quina és la seua, està començant a posar-se nerviosa perquè no sap què li demanaran. Al cap d’una estona una amable senyoreta, mediadora cultural voluntària, natural de L’Havana, informa a la nostra protagonista del que li fa falta, li dona un formulari llarguíssim per omplir i li diu quina és la seua cua. Unes hores després, en lliurar els papers al policia que hi ha darrere d’un vidre amb foradets, li diuen que la seua condició de ciutadana-comunitària li facilita molt la vida. Li diuen quin dia tindrà el seu permís i que el permís estarà preparat a l’una, però ella ha d’anar abans de les dotze, perquè a les dotze tanquen la porta.
La nostra amiga, inasequible-al-desaliento, el dia assenyalat arriba a tres quarts de dotze, amb una novel·la i una ampolleta d’aigua. A l’una i mitja un policia, que a la Ciutat es diuen carabinieri, arriba amb una pila de papers de colors, es planta enmig de la gent i comença a cridar noms amb una pronúncia molt aproximada, a cada nom que crida acudeixen unes 50 persones.
El dia següent, amb el seu flamant permís blau cel, en lloc d’anar a treballar torna a l’oficina del seu barri. En arribar el seu torn li fan omplir un paper i comencen els problemes del dia. La ciutat on va nàixer la nostra amiga no-apareix-a-l’ordinador, ella li explica a la senyoreta que ve d’un estat amb més d’una llengua i que algunes ciutats tenen dos noms i que tot se solucionarà si la senyoreta afegeix una n al final del nom de la ciutat. No és fàcil convèncer-la de que la ciutat sense n on ella diu (i escriu!) que ha nascut és la mateixa que, amb n, apareix a l’ordinador, però al final ho aconsegueix.  Li diuen que vindrà un policia a sa casa per comprovar que hi viu, ella diu que durant el dia, quan no té cues que fer, va a treballar. Li diuen que com que a sa casa hi ha porter, li preguntarà a ell, cap problema. El porter de la nostra amiga, bellíssima persona natural de Sri Lanka, li diu que tranquil·la, que ell és especialista en aquests assumptes.
Ella s’oblida del tema fins que un dia, tres mesos després, en tornar a casa troba el porter enfadadíssim i un paperet a la bústia. Ell li explica que els policies eren dolents perquè tot i que ell ha dit que ella vivia allà, no l’han cregut i han deixat un paperet dient que ella ha de tornar a l’oficina del seu barri. Ella no pot més, després d’infructuoses telefonades decideix deixar-ho córrer. Tres mesos després la policia li envia un document oficial que diu que ella no viu allà, que ho han comprovat, i li ho comuniquen oficialment enviant-li una carta certificada allà on han comprovat que ella no viu.

Aquesta cançó m’encanta (i en Paolo Conte també). Ara torna a haver vaixells de passatgers que van de Gènova (Zena, en genovès) a Barcelona. Jo hi he anat un parell de vegades i, pel·liculera com sóc, estava tota emocionada pensant que feia una travessada que milers de persones havien fet en els segles passats, que el camí estava escrit a la mar. Trobe que hi ha ciutats fetes per arribar i partir pel mar, Gènova n’és una i Barcelona un altra.

Ací una versió preciosa en català que va fer Joan Isaac.

Com sempre a vull llegir hi ha la lletra (en italià)

PS: Ahir va estar a un pèl de caure el govern un altra volta. Ací, quan et despertes al matí penses: hui farà sol? caurà el govern?

Pasolini, que va passar l’infantesa al Friül, no va parlar mai friülà a casa. Tot i això, els seus primers poemes els va escriure i publicar en friülà. El filòleg Gianfranco Contini en va fer la primera recensió i, anys després, el va posar en contacte amb Carles Cardó. Pasolini li va demanar una selecció de poemes de poetes catalans, i d’aquests contactes va nàixer Fiore di poeti catalani, una selecció de poemes de Joan Rois de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Bertrán i Oriola i el mateix Carles Cardó, traduïdes a l’italià i publicades el 1947. 
Pasolini fa una introducció de dues pàgines on presenta l’obra i parla del català i els catalans. Explica l’evolució literària i lingüística de la llengua, alaba el poble català per la seua defensa de la pròpia llengua i destaca el fet que la traducció d’Andreu Febrer de la Divina Comèdia del 1429 és la primera traducció coneguda de l’obra de Dante. Pasolini diu que l’evolució del català és el model que hauria de seguir el friülà per consolidar-se, i en destaca la versatilitat, no només com a llengua literària, també en ressalta, admirat, l’ús científic i quotidià.
El text és del 47, Pasolini explica el que el franquisme suposa per la llengua i diu que tot canviarà "il giorno in cui il sole della liberta splenderà di nuovo su questa lingua, erede del provenzale, che fu la seconda in importanza- dopo l’italiana- nel Medio Evo e che oggi è parlata in Spagna, in Francia e in Italia da non meno di sei milioni di persone" 

Informació extreta de Pier Paolo Pasolini i la defensa de la llengua catalana, de Jordi Colominas.