Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Barcelona

4

Sempre pense que la vista que tenim des de casa em recorda a Barcelona. En realitat no se pareixen, però a mi me la recorda.

Quan jo era xicoteta els meus universos de les vacances eren el poble i Barcelona. A Barcelona hi anava sovint a estar a casa de la meua iaia. La casa estava (està) al carrer Dos de Maig, als Encants. Era una casa molt gran, amb la botiga, el magatzem, i un terrat, enorme. El terrat era el centre del món, però també s’estava molt al carrer, els Encants començaven allí, i quan jo era xicoteta tothom em coneixia.

El que més m’agradava era acompanyar a la meua tieta a la plaça, anàvem a un mercat que no recorde com es deia (o es diu) a l’altra banda de la Meridiana. Hi havia moltes paraules de Barcelona que m’agradaven molt, una era "canalla" que era com ens deien als xiquets i que a mi em sonava als tangos de Carlos Gardel que escoltava ma mare. Un altra era "olivaire", no crec que tinguera res a veure amb la paperina d’olives que em regalaven, era una paraula que m’encantava. Però el que més m’agradava del mercat era que la tieta i jo ens assèiem a una taula del bar i ens preníem un "xuxu" (com s’escriu? no ho he trobat a cap diccionari) amb un cafè amb llet, ella, i amb un cacaolat (amb palleta) jo. A Castelló no hi havia cacaolat.

Com més passa el temps més em convenço que la imatge que conservem, i evoquem, dels llocs on ja no hi som tenen molt poc a veure amb la realitat. Ni amb aquella que els llocs tenien quan nosaltres hi érem. El paisatge urbà, diguem-ne industrial, que jo veig des de la finestra, és probable que es parega a una Barcelona, però és una Barcelona on jo no he estat mai. L’he llegida.

Enyore un temps que no és vingut encara…

0

Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d’accelerada lluita,

de combatius balcons i d’estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l’enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m’ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Libera nos a malo

8

"Quan mor una llengua no moren certes alternatives per dir les coses, moren certes coses"

Luigi Meneghello va nàixer a Malo, prop de Vicenza, el 1922 i va morir a juny d?enguany. Partisà amb el Partito d?Azione,  en acabar la guerra, després de la derrota a les primeres eleccions del partit que encarnava la seua idea de política, ?sufocat entre dues esglésies?, com deia ell, referint-se a la Democràcia Cristiana i al Partit Comunista, va deixar Itàlia el 1947 per instal·lar-se a Anglaterra. Va fundar i dirigir la Càtedra de Literatura Italiana a l?Universitat de Reading i hi va ensenyar 33 anys. (...)

La seua novel·la Libera nos a Malo (títol on juga amb el nom del poble i el vers del parenostre en llatí), publicada el 1963, és una meravella. Explica les històries de la seua infantesa i joventut, però explica, sobretot, les històries del seu poble. És una novel·la coral on els únics protagonistes evidents són el poble i la llengua. És, com ell diu ?un llibre escrit des de dintre d?un món on es parla una llengua que no s?escriu?. Està escrit en italià: ?no m?he proposat ni traduir ni reproduir el dialecte; en canvi, he transportat del dialecte a la llengua algunes formes i construccions on em semblava necessari, i sempre amb el criteri que aquests ?transports? meus, en el seu context, havien de ser comprensibles per al lector italià?. Una prosa precisa i preciosa, d?una qualitat quasi líquida, amb una gran força evocadora, una prosa que sembla parlada, amb un sentit de l?humor i una tendresa que ho ameren tot i que et fan llegir amb un somriure xicotet (un somriure com el de llegir a Moncada). A un passatge bellíssim del llibre, un escarbat va pujant per un monument usant els noms dels caiguts de la I guerra mundial gravats al marbre per escalar. Convertint els noms no en citacions sinó en llocs on agrapar-se.

Un altra novel·la excel·lent de Luigi Meneghello és I piccoli maestri, on explica la seua experiència partisana, lluny de la retòrica i de la mitificació d?altres novel·les. Trobe que  I piccoli maestri,  El Partigiano Johnny de Beppe Fenoglio i I sentieri dei nidi di ragno de Calvino són les millors novel·les italianes sobre l?experiència partisana.

Jo, a la llibreria, tinc Malo al costadet de Mequinensa. Espere que algú el traduïsca i el pugueu gaudir en català.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Diario

0

Fa una estoneta, com cada divendres al matí, he baixat al quiosc a comprar-me el kit del divendres: Repubblica amb el suplement, Il Manifesto i Diario, la revista setmanal que m’acompanya pràcticament des de que vaig arribar a Itàlia. Avui, però, m’he trobat amb una brutta sorpresa. Diario tanca, el d’avui és l’últim número. (...)

Segons expliquen a l’Editorial: "Esperem eixir el més prompte possible amb una nova publicació. Hi estem pensant i pensant. Caldrà fer un periòdic que unisca les idees fundadores -la llibertat del periodisme, (la nostra frase que tenim penjada a la redacció: "Busqueu la veritat, en el dubte un mica a l’esquerra"), el gust d’anar als llocs a veure persones, el plaer de la lectura, el que parteix de l’occípit i baixa per l’esquena. Caldrà fer un objecte bell, fàcil de llegir i bell de conservar. Caldrà no deixar de creure que les paraules poden contribuir, encara que siga una xicoteta contribució, però de vegades grandíssima, a canviar les coses estúpides que tenim al voltant. Després caldrà mirar els senyors de la publicitat als ulls i dir: Ho aconseguirem sols"

Ho espere de veres, la premsa escrita ha contribuït molt a fer-me sentir bé ací, a fer de l’italià una llengua meua. Encara recorde el primer dia (seria el segon mes que estava ací)  quan, en baixar al quiosc el quiosquer em va dir: "Manifesto e Diario, vero?", se’m va plantar un somriure enorme a la cara, no només recordava la meua persona, a més, recordava què comprava. Va ser la primera vegada que ací em vaig sentir a casa.

Espere que tornen prompte, a mi em fan molta falta.

Silenci

0

Lirio Abbate és un periodista sicilià, redactor de l’Ansa (la principal agència de notícies italiana) a Palerm. A maig d’enguany va publicar, amb Peter Gómez, el llibre I complici. Tutti gli uomini di Bernardo Provenzano da Corleone al Parlamento, on  reconstrueixen la xarxa de complicitats al voltant del boss arrestat a abril del 2006, després de 43 anys "amagat".

Poc després de la publicació del llibre i dies abans de les eleccions al parlament sicilià, a maig del 2007, la policia li comunica que "no s’ha de preocupar, que serà protegit amb discreció". Sembla que en converses que han interceptat entre mafiosos es parla de "donar-li una sorpresa". A partir d’aquest moment comença a rebre amenaces directes, la protecció s’intensifica i, finalment, el periodista i l’Ansa decideixen que és millor que deixe Palerm i que vaja a treballar a Roma una temporada. (...)

Fa deu dies va tornar a Sicília, a sa casa, i dissabte passat els policies de l’escorta van trobar una bomba sota el seu cotxe que podria haver-lo matat. La notícia es va fer pública ahir i de les pàgines web dels principals diaris: Repubblica, Il Corriere della sera i La Stampa, només a Repubblica han donat la notícia, i perquè el President de la República li ha enviat una carta de solidaritat. 

"En açò que em passa em sento afortunat. Sento al meu costat la presència dels meus col·legues de redacció. La direcció de l’Ansa és molt atenta. Policia i magistratura no poden fer més per tranquil·litzar-me. Però, si excloem aquest cercle protector, sento la indiferència de la ciutat. Un sindicat de periodistes ha fet un comunicat on diu, més o menys, que és cert que a Lirio Abbate l’han amenaçat, però que això m’afecta només a mi perquè, tranquils, els periodistes sicilians no corren cap perill. Aquesta incomprensió col·lectiva és un grumoll de verí i d’amargura que agreugen l’angoixa, pitjor que l’amenaça".

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

Americani, tenete duro…

0

Quan, després de quatre mesos d’ocupació nazi de la ciutat, els romans van saber que els anglo-americans havien desembarcat a Anzio, a 60 km. escassos, per alliberar Roma, tothom pensava que seria qüestió de dies.

Van passar dies, setmanes, mesos…i els aliats pràcticament no s’havien mogut d’Anzio (van tardar sis mesos en arribar). A Roma la fam, la por, la violència i les deportacions van dur a la població a una situació desesperada. Enmig del drama que vivia la ciutat, a març

del 44 algú va escriure a un mur de Trastevere:

"Americans, resistiu, que prompte vindrem a alliberar-vos"

Il cimitero degli inglesi

5

"I monumenti non si toccano"

És el que hi ha escrit amb esprai i firmat amb una estrella de cinc puntes al mur exterior del Cimitero accatolico di Roma, conegut per tothom com el cimitero degli inglesi. El cementiri es troba molt a prop del centre, a Testaccio, als peus de la piràmide Cestia. Hi ha enterrats, des de meitat del segle XVIII, membres de les comunitats estrangeres no catòliques, massons, suïcides i Gramsci.

És un lloc preciós, fresc i en molts punts silenciós (i això a Roma és un miracle). Ple d’arbres, d’escultures i de tombes, sobretot protestants i ortodoxes. Les tombes més visitades són les de Keats i Shelley, la de Keats està sota la piràmide, a un cantonet amb dos banquets (i un gat), a la  làpida no està escrit el nom del poeta: "Aquesta tomba conté tot el que era mortal d’un jove poeta anglès". (...)

 

La tomba de Gramsci es troba a la part més nova, al bell mig de la zona russa. Quan va morir el 1937 van soterrar les cendres al cementiri catòlic del Verano, però molt poc després de l’alliberament de Roma les van traslladar ací.

Lì tu stai, bandito e con dura eleganza

non cattolica, elencato tra estranei

morti: Le ceneri di Gramsci

No sé si Le ceneri di Gramsci de Pasolini està traduït al català però vos el recomane. Es tracta d?un poemari del 56 que recull poesies ja publicades i que comença amb el poema davant de la tomba de Gramsci que dona títol al llibre.

Mi chiederai tu, morto disadorno,

d’abbandonare questa disperata

passione di essere al mondo?

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

comunista, poeta i secretari d’ajuntament

6
Publicat el 31 d'agost de 2007

La meua família italiana té dues branques, una siciliana (quasi tota palermitana) i una emiliana, d?un poble gran que es troba a la intersecció entre la Llombardia, el Vèneto i l’Emília-Romanya. Tot i que el poble pertany a la província de Màntua i és, per tant, Llombard, ells són emilians, parlen (o parlaven) emilià i quan anaven al metge, a comprar roba bona o a estudiar, baixaven a Bolonya. Un poble d’aquells amb riu, amb estació, amb boira i amb un carrer major que es diu Via Matteotti, on hi havia la secció del PCI i l’església (l’església encara hi és). Plens de gent gran amb noms improbables (la tradició comunista i anarquista de posar als fills noms no cristians ha donat a l’Emília-Romanya resultats espectaculars). 

Lo zio Pompeo és un senyor gran, polit i amb maneres antigues, no et passaria mai pel cap no parlar-li de vostè. A més, és sord com una campana. Quan ens vam conèixer es va presentar dient-me que ell era "comunista, poeta i secretari d’ajuntament, en aquest ordre". (...)

Vam estar parlant durant un sopar i una llarguíssima sobretaula. En realitat com que la seua sordesa feia quasi impossible el diàleg, ell parlava i jo l’escoltava. Vam parlar de política i de literatura, em va parlar molt d’Ungaretti, el seu poeta preferit. I vam (va) parlar molt d’Itàlia, clar. Em va explicar que el 1992 li van concedir el títol de Commendatore, una condecoració que concedeix el President de la República. Explicava que com que en aquell moment el PCI s’acabava de dissoldre i havien assassinat als jutges sicilians Falcone i Borsellino i, a més, estava esclatant l’escàndol Tangentopoli, ell estava molt enfadat amb Itàlia i havia perdut la il·lusió. Així que, després de pensar-ho molt, va enviar una carta al President de la República (i la va fer publicar al diari) on, exposant les seues raons, li comunicava que no acceptava la condecoració i que, a més, presentava la dimissió de ciutadà italià. Des d’aleshores dedica el seu temps a la poesia i a la traducció a l’emilià de l’Antic Testament.

Quins senyors!

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

La ‘Ndrangheta

0
Publicat el 29 d'agost de 2007

?No podrem mai ser un país civilitzat mentre existisca la camorra, la màfia siciliana i aquella màfia amb el nom impronunciable que hi ha a Calàbria? Sandro Pertini, President de la República, 1985

Calàbria és la regió més pobre d?Itàlia i una de les més pobres d?Europa. Segons dades de l’UNICEF vora el 40% de les famílies calabreses viuen sota el llindar de la pobresa.

La màfia calabresa controla 40000 milions d?euros l?any, aproximadament el 3.5% del PIB italià. Tenen el monopoli del tràfic de cocaïna a Europa i Salvatore Mancuso, és el cap, des de la presó, dels paramilitars de l?UAC, 20000 homes que controlen 10 regions de Colòmbia. Des de l?Aspromonte calabrès fan fluir milions d?euros en negocis legals i il·legals a tot el món. Estan als consells d?administració de grans multinacionals, segons la policia alemanya són el principal inversor italià a la borsa de Frankfurt i controlen una quota rellevant del colós energètic rus Gazprom. A l?estat espanyol, controlant el tràfic de cocaïna, les seues botigues i restaurants i els negocis immobiliaris hi ha les famílies Di Giovine i Talia.

Els seus negocis il·legals més rendibles són el tràfic de drogues, d?immigrants, de prostitució i d?armes (fa anys en un arsenal descobert a Mòdena van trobar, entre altres coses, míssils terra-aire) i ?fer desaparèixer? residus radioactius. Els legals són: arreu del món el control del sector immobiliari i turístic i a Itàlia, a més, controlen les obres públiques i la sanitat pública.

 Continua…

La matança de Duinsburg, a Alemanya el 15 d?agost, amb 6 persones assassinades i rematades a terra, és només un altre fet d?una faida (guerra entre famílies) que va avant des de fa 17 anys. És la resposta a l?assassinat, l?últim Nadal, de Maria Stangio, jove esposa del boss Gianluca Nirta, al mateix atemptat van ferir greument el fillet de 5 anys. La matança ha estat, segons els experts, volgudament descarada i ?mundial?. Fent així han cremat una de les bases dels adversaris a Alemanya, un cop molt gros que pràcticament els fa fora del país. Però a Calàbria no passa res, i no passarà res. Ara que ja fa un parell de setmanes de la matança els periodistes se n?aniran i l?Aspromonte tornarà a la seua normalitat feta de respecte per qui compta i de desconfiança vers l?estat.

Com va passar a Octubre del 2005 quan, el dia les eleccions primàries de l?Ulivo, el vicepresident del govern regional va ser assassinat al col·legi electoral. Van ser impressionants i van tindre molt de ressò les manifestacions dels estudiants que amb un cartell on deia ?Ara mateu-nos a tots? van desafiar la por i el silenci, però s’han quedat sols.

?El futur de Calàbria es decidirà en pocs anys, tres o quatre com a molt? explica el sociòleg Tonino Perna. ?O l?estat entén que aquesta és la pitjor emergència mafiosa de tots els temps, o hauran vençut ells i fins i tot els últims calabresos disposats a  lluitar es resignaran o se n?aniran, com sempre. Cada vegada que llicencie a un estudiant amb la nota màxima em plora el cor, perquè sé que li estic lliurant un passaport?.

Quan vaig dir al primer post que aquest seria un bloc enamorat, em vaig oblidar de dir que aquest serà també un bloc molt enrabiat i molt indignat. Alguns amics italians em diuen que done massa importància al poder de la criminalitat organitzada. Sincerament, pense que és fonamental per entendre la història d’Itàlia dels darrers 50 anys i estic completament d’acord amb les paraules de Pertini que encapçalen el post. En parlaré sovint.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

VaticanAir.com

0
Publicat el 28 d'agost de 2007

Cerque el teu rostre, Senyor!

És el que hi ha escrit als avions que el Vaticà ha batejat i beneït i que ahir van fer el seu primer vol xàrter Roma-MaredeDéudeLorda. L’Opera Romana Pellegrinaggi ha inaugurat aquest servei que l’any pròxim volarà també a altres llocs com ara Fàtima, Czestochowa i Compostel·la.

"A l’Edat Mitjana el camí era una part essencial del pelegrinatge que predisposava a l’encontre amb el lloc sant, avui l’avió potser és una mica massa ràpid" ha dit Mons. Atuire, Administrador Delegat de l’ORP. Per solucionar aquest problema utilitzaran el temps del vol per preparar les persones per l’experiència. Hi haurà missatges àudio i vídeo il·lustratius i el personal de vol estarà preparat per ajudar els passatgers a "cercar en la forma del viatge l’encontre amb Déu i amb Crist, amb la mediació de Maria".

Si algú està interessat, encara estan cercant personal de vol ací.

Banda Bassotti

1
Publicat el 27 d'agost de 2007

A finals dels 80s un grup de joves obrers de la construcció romans va crear una brigada de treball per construir (a les vacances) cases i escoles a països en vies de desenvolupament. Al sí d’aquest grup naix la Banda Bassotti, grup de música reivindicativa que menys de 10 anys després es dissol per la dificultat dels seus membres de combinar la música amb la feina a l’obra.

Tornen a reunir-se el 2001 per celebrar, amb una sèrie de concerts, l’absolució dels seus amics de Negu Gorriak després de la denúncia del general Galindo. El 2003 ix el seu disc Así es mi vida, on, entre altres cançons de lluita de tot el món hi ha la versió de la Processó d’Al Tall que vos he enllaçat més avall.

Fa poc més d’un mes, al final d’un concert a Roma van aparèixer un centenar de fatxes amb barres de ferro i ganivets i la cosa no va acabar en un drama perquè quan els membres de la banda estaven abandonant el recinte del concert van veure que arribaven i van avisar els organitzadors, que van tancar la porta amb la gent dins per impedir que entraren. Només van poder atacar a la gent que ja estava fora, tres ferits, però podria haver estat molt pitjor.

Ara pareix que estan tenint problemes amb l’AVT que els ha denunciat i vol impedir els seus concerts a l’estat espanyol per una versió d’una cançó d’Etxamendi. Ací el comunicat de la banda, i la Processó d’Al Tall una mica ska i amb un bonic accent romà:

Publicat dins de música | Deixa un comentari

La pluja sap ploure…

5
Publicat el 26 d'agost de 2007

No he pogut resistir la temptació de re-citar a Raimon també al títol del post.

Una de les coses que em va impressionar més de Roma quan vaig arribar va ser  l’aigua. 

Jo venia de Castelló, on no hi ha aigua i la de l’aixeta, directament, no és pot beure (com a molts llocs del país on la pluja no sap ploure). A més, quan era xicoteta passava els estius a un poble del Maestrat, on tallaven l’aigua molt sovint i les dues fonts que hi havia estaven eixutes, aparentment, des de feia segles. Quan vaig arribar a Roma em vaig trobar amb una orgia de fonts i d’aigua bona. A banda de les fonts monumentals, a Roma hi ha més de 2500 fontanelle, que ragen sempre. Els romans en diuen nasone  pel bec que tenen (on hi ha un foradet que si tapes el bec l’aigua raja cap a dalt i pots beure còmodament).

A tots, tots, els bars de Roma hi ha sempre, sempre, una aixeta rajant. Si preguntes per què no la tanquen et diuen que per mantenir-la fresca. L’aigua de l’aixeta és aigua mineral, quasi exclusivament de font i  molt barata.I, tot i que en la sàvia opinió de ma mare no va bé per a fer paelles (ningú és perfecte), és un luxe dutxar-se amb aigua mineral.

La de la foto és la fontana delle tartarughe, a Piazza Mattei, al ghetto. La plaça és una de les meues preferides, acaben de restaurar la font i l’han deixada preciosa.

Fa impressió escriure sobre l’aigua bona que raja mentre ací a la vora Grècia s’està cremant.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Roberto Saviano (I)

5
Publicat el 25 d'agost de 2007

"Descobrir com de potent podia ser l’escriptura ha estat un xoc". Roberto Saviano

Del seu llibre, Gomorra, en van parlar a  Wuming.cat

Ací se n’ha parlat molt i molt en els darrers mesos, encara que s’ha parlat poc del llibre, del que el llibre diu, i molt de l’autor i del que li està passant. Roberto Saviano, que encara no té ni 30 anys, viu amb escorta, ha hagut de deixar Nàpols i viu amagat. I el mataran.

El mataran, com diuen allà, els camorristes sono tardarielli ma non scurdiarelli que vol dir que potser arriben tard però no obliden, i al xic de la foto, que té 28 anys, li han firmat la sentència de mort i ho han fet públicament i més d’una vegada i el mataran, perquè ha escrit un llibre. (...)

De la banda dels intel·lectuals ha hagut una miqueta de tot, hi ha qui l’ha recolzat i ha expressat la seua solidaritat i, com diu ell, intenta protegir les seues paraules. Però també qui pensa que tot plegat és un muntatge per vendre més llibres.

A Octubre de l’any passat Umberto Eco va fer una crida al telegiornale del diumenge a la nit. Va dir que el cas era ben diferent del de Salman Rushdie, que en el cas de Saviano tothom sabia qui el volia matar i que qui s’havia de moure era l’estat i que era l’estat qui no l’havia de deixar sol. El dia següent el Ministeri de l’Interior va anunciar que li havien concedit l’escorta. Umberto Eco va dir també que el cas de Saviano més que com el de Rushdie era com el de Falcone i Borsellino (jutges sicilians assassinats per la màfia al 92). Ja, a Rushdie no l’han matat i als jutges sí.

Des del poder, a Nàpols, li han dit de tot. L’alcaldessa de Nàpols (de centre esquerra) va dir que era un fissato strabico, que volia dir que mira massa i en la direcció equivocada. Poc després, en una entrevista a La Repubblica va dir que renovava (renovava!) tot el seu afecte a Saviano. Hi ha molta gent que l’acusa d’haver embrutat la imatge de Nàpols, "m’ha sorprès negativament l’acusació d’haver enfangat la meua terra, d’haver especulat amb el seu dolor. Primer hi havia desconfiança i després hostilitat per com he explicat la criminalitat. Des de molta intellighenzia napolitana i del món purità de les lletres que s’ha sentit envaït per nous codis, noves visions i, sobretot, nous lectors", diu Saviano.

Saviano diu també: "Gomorra demostra la gran possibilitat de l’escriptura. Revolucionària. Perquè no és l’escriptura que t’obri el cap, no és l’escriptor qui fa lliures els lectors, són els lectors els qui fan lliure l’escriptor, que cancel·len la censura. Pamuk, Politkovskaja, Rushdie -que han hagut d’afrontar situacions més greus que la meua com testimonia el sacrifici de la periodista russa- han imposat les seues idees gràcies a l’empenta dels lectors. És un mecanisme que transforma el mercat, lligant consum i llibertat d’escriptura"

En parlaré més vegades, d’ell i del llibre. Llegiu-lo.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

eccomi

11
Publicat el 24 d'agost de 2007

Encete el bloc.

Fa molt de temps que en tenia ganes, no ho he fet abans per por de ser molt inconstant, d’abandonar el bloc per mandra o per falta de temps.

Intentaré escriure soble Itàlia, el meu país d’Itàlia, fa quasi 10 anys que visc ací. No parlaré dels italians, però parlaré d’italians, intentaré explicar coses que passen per ací (del lado de acá), parlaré de llocs, parlaré molt de Roma, la ciutat complexa i esplèndida que ara és també la meua ciutat. Inevitablement escriuré sobre el lado de allá i sobre Castelló,  que és la meua ciutat i que cada vegada desconec més.

Ja vos dic des d’ara que aquest serà un bloc enamorat, com tantes coses de la vida, Itàlia és més fàcil d’estimar que d’entendre.

Intentaré proposar-vos música, llibres i coses que em sembla que valen la pena. I intentaré no parlar de Berlusconi, paraula.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari