Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

la creme

11

Deu de ser que no sóc prou moderna, o prou d’esquerres, però tota aquesta indignada reacció de la intel·lectualitat europea a la detenció de Polanski em pareix fastigosa. Me n’he anat a llegir-me la nota de solidaritat amb el director per estar segura que no havia comprès malament les notícies que llegia als diaris i, efectivament, no ho havia comprès malament, protesten per “l’arbitrari tractament dispensat al talentuós director” i “exigeixen el seu immediat alliberament“.
Arbitrari tractament? És arbitrari demanar la detenció i extradició d’una persona acusada de violar a una xiqueta de 13 anys? és arbitrari que el detinguen perquè fa bones pel·lícules o perquè ja fa molt de temps dels ‘fets’?
Si al senyor Bertrand Tavernier i companyia la cosa els escandalitza a mi el que m’escandalitza és el clam de la creme de la intel·lectualitat europea de la que, òbviament, no faig part, però com que tinc un blog expresse ací la meua indignació, perquè trobe tot plegat profundament fastigós i cada volta que llig al diari noves adhesions de solidaritat em pose de mala llet.

nuda

5

Aquests dos es diuen Musica nuda (Petra Magoni i Ferruccio Spinetti)  han fet ja tres discs, amb versions de tots tipus de cançons, velles cançons italianes, brasileres, pop, soul, de tot, sempre només contrabaix i veu, tot i que per aquesta cançó han afegit el piano de Stefano Bollani. A mi m’agraden molt. A la seua pàgina web hi ha uns quants vídeos, doneu una volteta…
He triat aquesta cançó perquè m’agrada i em porta molts records. Quan era xicoteta a casa hi havia un disc de Guillermina Motta que es deia Cançons que estimo, eren versions en català de cançons franceses i hi havia una versió de la Chanson des vieux amants de Jacques Brel, me’l vaig aprendre de memòria, li feia playbacks perfectes davant de l’espill i m’imaginava a Paris, recolçada a un piano, vestida de negre… (de xicoteta ja era coenta). De totes maneres m’agradaria molt tindre encara aquell disc de la Guillermina Motta. Joan Isaac també en va gravar una versió molt bonica al disc Joies robades.
D’aquesta cançó de Jacques Brel en italià hi ha una versió preciosa de Franco Battiato al disc Fleurs, que és tot ell una joia, i una vellíssima de Patti Pravo.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

embolic homèric

15

Ja vaig explicar una volta perquè quan vaig a Castelló compre xufes i les porte a Roma, sobretot el viatge d’agost que és el que cau més prop del cap d’any jueu. Fa poquet quan vaig anar a portar-li el darrer paquetet (s’ha convertit en una espècie de ritual d’amistat, el meu paquetet de xufes) li vaig preguntar com es deien en hebreu i em va dir que ells en deien habbhaziz  que potser era com es deien en àrab.
Se’m va quedar la paraula al cap i li vaig preguntar al meu filòleg de llengües exòtiques de capçalera, que em va dir que volia dir ‘fruit/gra/llavor bo/car/apreciat & estimat/benvolgut’. També em va dir que si deixàvem una cosa que es veu que es diu ductus consonàntic de les dues paraules sense vocalitzar, tant s’hi val entendre ‘fruit preciós’ que ‘amor estimat’. La cosa em va fer gràcia i vaig pensar en escriure una entrada, però els filòlegs són molt ràpids i se’m va avançar i en va escriure ell una.
Inasequible al desaliento vaig pensar que l’escriuria igualment i que, a més, li furtaria un dels dibuixets que havia posat als seu, així que em vaig posar a voltar per google a veure què trobava.
Vaig trobar el nom en italià, els noms, perquè en té molts: mandorla di terra, dolcichino, babbagigi i zizzola di terra. Pel que he llegit és una planta de la que a Itàlia fa molts anys se n’ha abandonat el conreu, tot i que al Südtirol, fins els anys 20 les torraven per fer succedani de cafè.
També he llegit que a Sicília fins el segle XVIII es conreaven i es consumien tal qual. Ho he llegit a les cartes que l’abbé Dominique Sestini va escriure a Ses Amis En Toscane, Pendant Le Cours De Ses Voyages En Italie, En Sicile Et En Turquie. Explica el bon senyor al mateix text que els babbagigi (que és com es diuen les xufes en sicilià) els cita Homer en el seu Himne a Hermes i diu que banyades per la rosada són un excel·lent farratge per a les vaques.
Me n’he anat volant a llegir l’himne en qüestió (mira que si Homer parlava de xufes) però Joan Maragall ho tradueix per castanyoles que segons l’Alcover són Cyperus Longus i segons l‘Enciclopèdia Cyperus Rotundus, mentre les xufes són Cyperus Esculentus. A aquest punt (i després d’un intercanvi d’emails amb el meu filòleg de llengües exòtiques de capçalera, que començava a ser delirant) he pensat que no en trauria cap trellat i que era millor deixar-ho córrer. Tot i que continue pensant que si Maragall haguera segut valencià potser hauria fet que Homer parlara de xufes.
Jo, en realitat, el que volia escriure és que tot i que el conreu i el consum de xufes ha desaparegut de Sicília, la paraula, la variant cabassissi (o cabbasisi), s’ha mantingut fins avui com a sinònim de collons, i que Camilleri la usa moltíssim als llibres de Montalbano, a qui, invariablement, Catarella fa ‘girare i cabassissi’, era una paraula que sempre m’havia fet molta gràcia (i sempre m’he preguntat com la tradueixen a altres llengües, com tradueixen en general el sicilià de Camilleri) i encara em fa més gràcia saber que en realitat vol dir xufes.

blu

6

L’amor pels llibres fa estimar les editorials i algunes col·leccions especialment. D’allà (del lado de allá) recorde ara aquells llibrets de poesia de 3 i 4, amb la coberta blaveta amb una etiqueta adhesiva amb el títol i l’autor, recorde que calia tallar les pàgines i m’encantava haver de fer aquesta operació que allargava una mica més l’espera del gaudi, tinc encara un Llibre de meravelles d’Estellés i Escrit per al silenci de Fuster que viatgen amb mi fa molts anys i que estan molt molt vellets. Recorde també amb especial afecte la col·lecció El cangur, d’Edicions 62, amb la que vaig descobrir grans autors estrangers traduïts al català (amb un dels seus llibres vaig descobrir Pavese).
En castellà m’estime especialment l’editorial Losada, hi vaig llegir molta poesia en els seus llibrets (quan vaig anar a Buenos Aires me’n vaig comprar un fum de segona mà) i Edhasa, aquells llibres de tapa dura que em van regalar el Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell i les novel·les de Mugica Láinez. I Alfaguara, gris i morat, que per a mi vol dir Cortázar i amb això ho dic tot.
En canviar de país i de llengua canvien també les editorials familiars, i poc a poc t’hi vas afeccionant. El meu primer amor en arribar a Itàlia va ser l’editorial Sellerio, una espècie de miracle al món editorial italià.
L’editorial va nàixer a Palerm ara fa quaranta anys, la idea va sorgir en una conversa d’Elvira i Enzo Sellerio amb els seus amics Leonardo Sciascia i Antonino Buttitta, antropòleg. El programa inicial va ser tornar a una cultura que Sciascia defineix com ‘amena’, amb el compromís polític implícit, no necessàriament explícit, una cultura de les idees però en forma de coses belles.
Comencen així publicant llibres de qualitat, bells i amb un format característic i estrany. Els llibres de Sellerio són molt xicotets, quasi quadrats (havien de cabre a la butxaca d’una jaqueta) amb paper bo i amb un color característic, el blu Sellerio.
Va ser amb Sellerio que Sciascia va publicar L’affaire Moro, és l’editorial de Tabucchi i és l’editorial que ha publicat la millor novel·la negra italiana i estrangera. En el moment de la pitjor crisi de la seua història  l’èxit d’Andrea Camilleri la va salvar i li va permetre seguir publicant bona literatura en els característics llibres xicotets i blaus.
Per celebrar l’aniversari l’editorial ha decidit fer un regal als lectors i publicar una col·lecció La rosa dei venti, amb vint dels seus millors títols a només 8 euros cada llibre, com si l’aniversari fóra el nostre.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

600

8

Ho vaig llegir divendres, a un raconet d’un diari, després em vaig posar a buscar més informació als altres diaris, no res, ni una ratlla, ni una paraula.  La nit del 28 al 29 de març d’enguany, dos vaixells plens de gent van naufragar al canal de Sicília, sis-cents morts, en una nit, sis-cents cossos que ningú ha anat a buscar, sis-centes persones, homes, dones i xiquets. S’ha sabut ara perquè els jutges ho han escoltat a converses interceptades als criminals que organitzen els viatges, s’ha sabut és una manera de dir-ho, perquè només ho ha dit un diari, a un raconet.
He començat l’apunt tres voltes, i tres voltes l’he esborrat, no sé què dir, que em sap molt de greu? és ridícul, que ‘nosaltres no som d’eixe món’?, no, reina, i tant que som d’eixe món, d’aquest món que és capaç d’ignorar notícies com aquesta, que es commou amb bajanades i no mou un dit per aquesta gent, collons, sis-centes persones és moltíssima gent. Mentre Itàlia està commocionada amb la mort de sis militars a l’Afganistan (per cert, ni una paraula dels civils afganesos morts en el mateix atemptat), la notícia de sis-centes morts en una nit no troba espai als diaris ni als telediaris ni enlloc. 
Mentre potser jo plorava amb alguna pel·lícula estúpida o apagava la calefacció perquè començava a fer caloreta…, he anat a mirar i aquell matí vaig escriure un apunt perquè estava molt preocupada per les formigues que havia vist a casa, en aquell moment, sis-centes persones s’afonaven al mar, ací propet, i per aquestes contrades no ho sap ningú perquè a ningú li importa. I que jo ara escriga açò tampoc val per a res, ni a ells ni a mi.
Quin fàstic.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

mandra

6

Em fa molta mandra la tardor que està arribant, no m’abelleix gens, pense amb terror en el dia que canviaran l’hora i es farà de nit a mitja tarde. Des que hem tornat ací plovisqueja o plou i està núvol sovint.
Em posen trista els mitjons, haver-me’ls de posar, per culpa d’això aquests dies un parell de diluvis m’han pillat amb sandàlies quan pel matí a l’hora de vestir-se estava clar que convenia més sabata tancada, però és que no m’abelleix gens ni miqueta. 
Val, val el cobrellit primet i una manegueta, això rai, però sé que és el només començament. Els aparadors ja són plens d’abrics i de jerseis gruixuts que m’entren ganes de plorar només de mirar-los.
Em passa sempre, però enguany és molt pitjor. De moment, tot i que està molt núvol i segurament plourà, faré com si res i me’n vaig al mercat amb sandàlies…

pel·lícula

3

Nova York és una pel·lícula, concretament una pel·lícula en blanc i negre (o en color d’aquells mig esbandits que tenen algunes pel·lícules i algunes fotos dels anys 70s).
Guanyaria tots els Òscar, la direcció artística, el decorat, és perfecte, ni una incongruència, res que no siga com ha de ser: els gratacels, les escales d’incendis, el vapor que ix de les tapes de les clavegueres, els dipòsits d’aigua, com sitges, al capdamunt de molts edificis i els taxis grocs. El so també és com ha de ser, cada matí quan em despertava sentia Nova York, el soroll del trànsit, les veus del carrer i les sirenes. Què dir de la banda sonora, l’han escrita els millors compositors del segle passat i l’han tocada i cantada els millors intèrprets, arribats a la ciutat de tot arreu per posar-li música.
Per treballar com a figurant a la pel·li cal camuflar-se entre la gent que camina pel carrer, les instruccions són prou fàcils, et pots vestir com et vinga de gust, si és una escena diürna cal caminar molt, molt de pressa, amb xancletes o amb sabates de taló altíssim, és igual, però cal córrer. A una mà cal dur un got enorme amb alguna cosa per beure que ha de ser o bullint o gelada, cal dur un mòbil (o un iPhon o un blackberry, un mòbil normal d’aquells per telefonar no val) i auriculars a les orelles i dur alguna bossa amb pinta de pesar molt. La part més difícil és que no es pot mirar tot amb la boca oberta (jo ahí fallava sempre, sempre), especialment no es pot mirar cap a dalt, és dificilíssim. Si la escena és nocturna és més fàcil, es pot caminar a velocitat normal i xerrar amb la persona amb qui es camina, però tampoc val mirar-s’ho tot bocabadat, atenció. Ah! a la pel·lícula està prohibidíssim fumar, però és quasi l’única cosa que està prohibida.

Night And Day – Performances By Famous Artists

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

absenta

6

Art is the soul of life and the Old Absinthe House is the heart and soul of the old quarter of New Orleans. Aleister Crowley, The Green Goddess.

Pere Font i Francesc Juncadella, dos joves de Barcelona que havien provat l’aventura del nou món, en comprendre que el seu negoci d’importació de queviures i, sobretot, de vi del Priorat i de vins fins de Xerès, anava molt bé, van decidir comprar-li a Dame Marie Car un solar a la cantonada de Bourbon Street amb Bienville i el 23 de març de 1806 van firmar els papers. Van fer construir un edifici molt bonic, amb la botiga a la planta baixa i dos habitatges al primer pis. Potser la casa i la balconada no eren tan vistoses com les altres del carrer, potser era una casa amb l’aspecte més barceloní que de Nova Orleans, però era una casa molt sòlida i bonica i el nom de la botiga Font & Juncadella feia molta patxoca. Quan va estar acabat s’hi van traslladar des de la vella botiga que tenien llogada des del 1802 al mateix Bourbon Street, cantonada amb St. Ann.
Nova Orleans era una ciutat rica i dinàmica i els negocis anaven molt bé. Quan a l’agost de 1820 va morir Juncadella, va deixar la seua part del negoci a la seua dona, amb la voluntat escrita que fóra el soci, i cunyat, Pere Font, qui el portara avant. La senyora Juncadella va decidir tornar a Barcelona poc després es va tornar a casar. Uns anys després també Pere Font va decidir tornar i va deixar el negoci als nebots, Leopold i Aleix. Durant uns anys els baixos del local van estar llogats, però el 1846 l’Aleix vist que a Bourbon Street molts altres negocis i botigues s’estaven convertint el bars, va decidir muntar-ne un, l’Aleix’s Coffee House. Els joves havien continuat amb el negoci d’importació de queviures i licors i va ser al bar de l’Aleix on per primera vegada es va servir absenta a Nova Orleans. Va fer dur des de França les típiques fonts per servir l’absenta amb les culleretes foradades per posar el sucre. Poc després de la fi de la guerra civil (la d’allà, 1861–1865) l’Aleix va contractar per al seu bar a un altre català, Gaetà Ferrer, que era molt conegut a la ciutat pels còctels que preparava al cafè de la French Opera House.
Quan pocs anys després Ferrer es va quedar amb el bar li va canviar el nom i des d’aleshores, 1874, es va dir Absinthe Room, es va especialitzar en la venda d’aquest licor i, sobretot, del còctel inventat per Ferrer, l’Absinthe Frappè. Ferrer va anar a viure a l’edifici amb tota la família, la dona i els tres fills, Fèlix, Jacint i Pau, que van continuar amb el bar a la mort del pare, el 1889, quan ja s’havia convertit en el bar més famós de Nova Orleans i tothom li deia Old Absinthe House, com encara es diu avui.

El bar va tornar a obrir en acabar-se la prohibició, per sort havien salvat a temps la caixa registradora, el taulell de marbre i les fonts per servir l’absenta que encara hi són. Pareix que a una de les seues taules el que després seria president, Andrew Jackson, va organitzar la batalla de Nova Orleans i avui, la casa aixecada per Font i Juncadella és el bar més antic i un dels edificis històrics més famosos de Nova Orleans.

 

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

vella

11

La primera impressió que vaig tindre en arribar a Nova Orleans va ser d’Antilles, d’Àfrica, em va recordar L’Havana. Amb un aspecte semblant i  la humitat i l’aire sòlid i calent, totes dues ciutats et regalen un viatge a un altre segle, a un altre món.
Nova Orleans, de dia, es mou mandrosa amb la cadència dels ventiladors de sostre i de la música que sona a tot arreu, negra i trista. Fa olor d’espècies i de fem i de riu.
Tot i el viatge a un altre món, tot i l’anglès que allà esdevè una llengua exòtica i desconeguda, mestissa i complexa com la ciutat, sud i negror, porxos i balancins, gent pel carrer que pareix que fa segles que no té res a fer a banda de mirar-se el món passar, té quelcom de familiar, potser l’arquitectura, potser el ritme de migdiada mancada o les palmeres i les campanes de l’església, però alguna cosa a Nova Orleans sona conegut.
Contradictòria, bellíssima i ferida, amb una embriaguesa trista i suada i amb la música que t’arrossega inevitablement, Nova Orleans em va semblar una novel·la, una novel·la sensual, turmentada i ambigua.

Però eixa va ser només la primera impressió.

It Wont Be You – Bessie Smith

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

321

13

No el vaig notar de seguida, crec que va ser el segon dia quan el vaig veure. El taulellet mal posat al bany de l’habitació 321 del Chelsea Hotel, a Nova York. El primer que vaig fer en veure’l va ser preguntar-me si potser algun dels personatges famosos que han passat per l’hotel l’havia vist, si algú, com jo, va pensar més d’un moment en el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321.
Vaig pensar que a saber quants anys portava aquell taulellet al bell mig del bany de l’habitació 321. L’edifici és del 1885, al principi era una cooperativa d’habitatges, la primera de Nova York, quan aquella zona era el centre del centre de la ciutat. Més avant, amb les crisis del 1893 i del 1903 l’edifici va ser venut i convertit en hotel. La façana, les escales i els balcons són els mateixos, però supose que els banys els devien fer quan el van reformar per fer l’hotel i no pareix que haja estat refet en el darrer segle, res no ho pareix, en eixe edifici.
Qui sap d’on venia el paleta que el va posar. Potser era irlandès, o era un dels milers de muratori dels Abruços que van arribar als Estats Units en eixos anys (encara no heu llegit a John Fante?).
Qui sap quantes hores treballava, segurament per dos dòlars al dia, quants taulellets va posar, potser milers, rosa i negre (no sé si la combinació de colors és la mateixa a totes les habitacions). Potser tots ben posats, potser l’únic mal posat és el del bany de l’habitació 321. Qui sap quin greu li va saber quan se’n va adonar, o potser no se’n va adonar mai o el taulellet mal posat del bany de l’habitació 321 li va costar un disgust.
Pensava en com li hauria anat l’aventura al nou món, si va aconseguir prosperar i construïr-se una nova vida o va acabar malament. Potser va ser feliç. Potser va morir jove a la primera guerra mundial o va tindre una vida llarga i plàcida, vés a saber. 
Probablement no va saber mai que l’hotel esdevindria famòs perquè es va convertir en el preferit d’escriptors i poetes que hi van viure, hi van escriure i alguns hi van morir. No va saber que algunes de les pàgines cabdals de la literatura del seu nou país serien escrites a l’hotel. Que anys després molts músics i artistes, amb aspectes que ell no podia ni imaginar, triarien l’hotel per viure i treballar i per intoxicar-se amb substàncies de les quals ell no en coneixia l’existència. Malauradament no devia arribar a saber que un poeta canadenc, amb la veu més trista del món, donaria el nom de l’hotel a una cançó imprescindible. Potser algú del seu nou llinatge al nou món estima la cançó, o coneix l’hotel per un altra cançó o per una pel·lícula, i no sap que l’avi o el besavi hi va treballar, que va posar milers de taulellets i que al bany de l’habitació 321 en va posar un de negre, xicotet, mal posat.
Si era un muratore dels Abruços potser li hauria fet gràcia saber que més de cent anys després, algú, a Itàlia (tot i que en una llengua desconeguda per a ell) escriuria pensant en les mans que van posar el taulellet mal posat al bany de l’habitació 321 de Chelsea Hotel, a Nova York.

Si a la foto no el veieu, ací baix, a la foto que es diu taulellet, es veu millor…

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

història de la banda oest

10

Quan ens en vam adonar que ens quedaven poquets dies i un fum de coses que volíem fer i veure vam començar a concentrar-nos i a deixar de passar els dies caminant i mirant, vam començar a organitzar-nos i, quan calia,  ‘tu a Boston i jo a California’ (e.g. jo me n’anava al Museu de la Ciutat de Nova York i l’F. al d’Història  Natural). Però el musical estava claríssim, calia anar i la tria era facilíssima, West Side Story, al Palace, a Times Square.
El Palace és un dels teatres més vells de Broadway, fa ser obert al 1913 i mentre el vodevil va durar en va ser el teatre principal. Als 50s va ser convertit en cinema i al 66 va tornar a obrir com a teatre. Té fins i tot un fantasma oficial, el de l’acròbata Louis Borsalino, que diuen que passeja pel teatre buit.
Vam comprar una entrada barateta, $46, balcony (galliner), però full view of the stage. La veritat és que es veia molt bé i se sentia encara millor. Sessió del dimecres a les dos de la vesprada (entre el MoMa i la travessada del pont de Brooklyn, perfect day, que diria aquell altre niuiorquès). Jo estava molt emocionada, el teatre és una preciositat, amb els daurats i els velluts com il faut (el fantasma no el vaig veure).
Mentre m’ho mirava tot embadalida van abaixar les llums, l’orquestra va començar amb el turi turirú de la primera peça, el teló es va alçar, una dotzena llarga de ballarins van començar a ballar i jo em vaig lliurar a l’espectacle, crec que vaig tindre la boca oberta les dues hores i mitja que va durar.
No sé dir res de tècnic sobre el muntatge, a mi em va paréixer esplèndid, l’escenografia era molt clàssica, sense efectes especials, l’orquestra i els ballarins fantàstics, especialment la que feia d’Anita, Karen Olivo, una bomba. Una mica estrany l’accent  porteño de la protagonista (és una cantant argentina), però supose que ningú se n’adonava…

Ací un tast del muntatge.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

back

8

Ja està, acabem d’arribar a casa. Voldria escriure de la ciutat i de la gent de Nova York i d’una missa a Harlem dita per una reverenda mudadíssima amb sabatilles d’esport blanques i d’una rajoleta del bany de l’habitació 321 de l’Hotel Chelsea.
I del pont i de Brooklyn i de Truman Capote i dels llibres i de les llibreries. I del parc i de la música i del cel de Nova York i de West Side Story al teatre Palace a Broadway i dels museus i d’una edició facsímil de Let Us Compare Mythologies de Leonard Cohen i d’un xic que (em) cantava Don’t Think Twice It’s Allright de Bob Dylan a  l’estació del metro de Fulton Street.
I dels rius, del Hudson i del Mississipi. I de l’illa d’Ellis i de tots els que t’expliquen d’on han vingut ells o els pares o els avis i com s’han fet una nova vida a la ciutat. I del fum que ix de les tapes de les clavegueres i de Little Italy.  
I de Nova Orleans que poc a poc es va refent, i del coratge de la gent i de les seues històries, totes, totes, marcades per l’huracà, i de com van tornant i com estan reconstruint la ciutat i les seues vides, i de la música de Nova Orleans que està per tot arreu. I de Faulkner i la seua casa a Nova Orleans que és una llibreria esplèndida.
I de tots els somriures que ens han regalat en aquests dies i totes les paraules i tots els esguards. I de com tot era com havia de ser, com em pensava que seria, com volia que fóra, …però ho faré poc a poc, ara mateix he de dedicar tots els meus esforços a no adormir-me i despertar-me a les 11 de la nit fresca com una rosa.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari