Un altre país

Jo tinc molts amics i molt bons, entre els meus amics hi ha gent de tot tipus, fins i tot algun medievalista. Tindre amics de tot tipus inclosos medievalistes fa que, a voltes, a una li arriben missatges amb un títol com el d’aquesta entrada amb regalets com la foto.
Vicent, treballant ahir a l’Arxiu Municipal de València, es va trobar amb un document notarial del 1376 on apareixia aquesta Marieta, veïna de València, li va fer gràcia i em va enviar la foto. No m’ho hauria pensat mai, que fa tants segles a les maries ja ens deien marieta.  
Hui la duc tot el dia pel cap, aquesta Marieta de fa segles. Em fa impressió pensar que les persones que l’estimaven i la coneixien van començar a dir-li Marieta segurament quan era xicoteta i en com va conservar el ‘nomet’. A mi els amics encara em diuen Marieta i va ser el nom que em vaig donar al blog, ella el va donar a un notari per fer-lo escriure a un document: Johannes Ferrando et Marieta, eius soror, vicini Valencie. 
 

El meu nom fa segles s’escrivia així, quan vaig veure la foto em va costar prou reconéixer la paraula. Tindre amics que posen albergínia a la paella i que són capaços d’entendre eixa lletra tan difícil té la seua gràcia, però que se’n recorden de tu tancats a l’arxiu i t’envien cosetes tan boniques encara en té més.

Un dels dies que més em fot no estar allà (del lado de allá) és el dia de Sant Jordi, l’F. em regala un llibre i una rosa, m’arriben roses virtuals i menys virtuals (en conserve, al cor, una de groga  que em va arribar fa pocs anys), però no és el mateix. Intente explicar als amics romans què passa allà el dia de Sant Jordi, com és aquesta festa meravellosa sobretot a Barcelona i mai no aconseguisc transmetre el sentit de tot plegat.

Enguany hi seré, he fet coincidir un dels viatges ràpids que faig darrerament i l’he allargat una miqueta i l’F. també hi serà, i ho veurà i veurà el que fins ara li havia intentat explicar sense èxit. Fa molts anys que no estic a Barcelona un dia de Sant Jordi,  em fa molta il.lusió (i que ningú em diga que total és unes quantes parades de llibres al centre, em fa molta il.lusió). Vindrem amb maletes mig buides per poder carregar bona cosa, s’accepten suggeriments.

I a més, a més, dissabte anem a l’estadi, així que segurament veurem matar el drac en directe. Què dir, cap de setmana perfecte, no?

Sostiene Pereira di averlo conosciuto in un giorno d’estate. Una magnifica giornata d’estate, soleggiata e ventilata, e Lisbona sfavillava.
Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira.

S’ha mort Antonio Tabucchi, dos dies desconnectada i en encendre l’ordinador em trobe amb la notícia, s’ha mort Tabucchi.

Era un dels darrers, dels darrers ‘intel.lectuals incòmodes’ que ens quedaven a aquest país, que no fóra el darrer. Tan incòmode que va marxar, tan incòmode que els seus articles, que publicaven Le Monde o El País, ací només els publicava L’Unità (el Corriere va deixar de publicar-lo al 2002) o Il Fatto Quotidiano. Tan incòmode que a la seua mort hi ha dedicat més espai El País que Repubblica i el Corriere junts.

Aquest país li deu el seu compromís i les seues paraules sense concessions i sense treva i li deu Pessoa, les magnífiques traduccions que van acostar el poeta portuguès al públic italià.

Jo, personalment, li dec Pereira i Lisboa, quasi res.

La lingua è l’ultima proprietà di chi parte per sempre.
Erri De Luca I pesci non chiudono gli occhi

Els peixos no tanquen els ulls, és el títol de la darrera novel.la d’Erri de Luca, si no m’enganye ix demà en català (Bromera).
Aneu a la llibreria, compreu-lo i reserveu-lo a un prestatge. Com tots els seus no és un llibre de llegir amb deler, és de calma, d’assaborir cada paraula, de llegir poc a poc (de llepar en lloc de mastegar, com la xocolata bona). El deixeu a un bon lloc a la llibreria de casa i mireu d’oblidar que el teniu. Quan arriben dies difícils (que sempre arriben), quan necessiteu paraules d’eixes que són com gotes de mel per l’ànima, aleshores recordareu que el teniu, llegiu-lo, poquet a poquet, deixant que es fonga a la boca. Jo encara no me l’he acabat, l’estic fent durar tot el que puc.

El País li va fer una entrevista fa pocs dies, és perfecta per anar fent boca. (Ara explique una cosa que em fa vergonya però també em fa riure cada volta que la recorde. Jo a Erri De Luca el vull, l’estime, ja ho he escrit alguna altra volta. El dia de la mani del 15 d’octubre, la que va acabar a bastonades, mentre estàvem a la cantonada de via dei Fori Imperiali veient-la baixar per via Cavour, de moment me’n vaig adonar que la persona que tenia al costat era Erri De Luca, allà sol mirant-se la mani amb les mans a la butxaca. Em vaig posar nerviosíssima, exactament nerviosíssima com una adolescent. Al final no em vaig poder aguantar i com una imbècil m’hi vaig plantar davant i li vaig dir ‘Senyor De Luca, moltes gràcies’, ell em va mirar una mica interrogant i una mica divertit (no vull ni pensar en la cara de beneïda que devia fer jo), em va donar la mà (de fusta, pareixia de fusta) i em va preguntar perquè, jo li vaig dir que pels llibres, li vaig dir gràcies un altra volta i vaig pegar a fugir, emocionadíssima. Normalment no faig eixes coses, no sé que em devia agafar, em fa riure pensar com estava de nerviosa i d’emocionada. A la foto, un tros de colosseo, Erri De Luca i un tros del meu cap)

Te voglio bene assai

ma tanto tanto bene sai

è una catena ormai

che scioglie il sangue dint’e vene sai…

Diu la llegenda que en els mesos de convalescència que Caruso va passar a Sorrento va donar lliçons de cant a una jove de la que es va enamorar. Una nit d’agost del 1921 que el cantant ja es trobava molt malament, va voler cantar per a ella i va fer portar el piano a la terrassa de la seua suite, va cantar quasi sense forces i amb llàgrimes als ulls, li va cantar una apassionada declaració d’amor i de sofriment. Diu la llegenda que els pescadors del golf, en sentir-lo, van tornar al port i es van arrimar sota la seua terrassa amb les barques il.luminades per escoltar-lo i la llegenda també diu que aquell va ser el millor concert de Caruso, el darrer, va morir pocs dies després.
 
Explicava Lucio Dalla que quan va viure uns dies a la mateixa suite que Caruso (que òbviament es conservava com quan hi va ser ell i conservava el piano del mestre) i li van explicar la història d’aquell darrer concert, aquella mateixa nit, va escriure la cançó, Caruso, en aquell mateix piano.

Tot i que se n’han perpetrat versions que clamen vendetta, a mi m’agrada molt, sobretot cantada sense cridar, com la cantava ell. 
 

S’ha mort Lucio Dalla. Va escriure un grapat de cançons bellíssimes, a la meua antologia personal de cançons italianes que m’enduria a una illa deserta n’hi ha mitja dotzena de seues, trobaré a faltar la seua veu i el seu clarinet…

Malauradament, molts d’ells hauran mort al desert on els van abandonar o estaran podrint-se a alguna presó ací o allà, segurament la notícia no els arribarà i segurament i com sempre és massa tard. 
No sabrem mai quantes persones van ser il.legalment tornades a Líbia per naus italianes que els havien interceptat a aigües internacionals o italianes, gràcies a un acord entre Berlusconi i Gaddafi que anava contra totes les lleis internacionals, de la mar i de la decència humana. Fa quasi dos anys, les paraules d’un mariner de la marina militar italiana que va participar a una d’eixes operacions, em van commoure:

És l’ordre més infame que mai he hagut de complir. No puc dormir només de pensar en aquells desgraciats. Després de comprendre que els havíem portat a Líbia ens cridaven ‘germans, ajudeu-nos!’. Però no podíem fer res, les ordres havien estat d’acompanyar-los a Líbia i ho hem fet. No explicaré als meus fills el que he fet, m’avergonyisc. (…) Molts estaven molt malament, alguns tenien cremades greus, les dones embarassades eren les que més ens preocupaven, però no podíem fer res, les ordres eren aquelles i les hem complit. Quan els hem pujat a bord des de les tres barcasses ens han agraït que els salvàrem. En aquell moment, sabent el que havíem de fer el cor se m’ha encongit. No els podia dir que els estàvem portant un altra volta a l’infern d’on havien fugit arriscant la vida. (…) No ha estat fàcil dir a tota aquella gent que els havíem portat al lloc d’on havien eixit. Estaven molt cansats, havien navegat amb les barcasses cinc dies, sense menjar i sense aigua. No han tingut les forces de rebel·lar-se, ploraven, les dones s’estrenyien els xiquets al pit i dels seus ulls brollaven llàgrimes de desesperació.

Després d’aquest desembarcament, a maig del 2009, el Consiglio Italiano per i Rifugiati en va aconseguir localitzar 24 a Líbia i els va assistir per presentar a  Estrasburg un recurs contra l’expulsió. Han guanyat, clar, seran indemnitzats i el tribunal ha dit que el que va fer Itàlia va contra la llei (italiana, europea, de la mar i de la decència).  

No em pensava que una cosa així podia passar, malgrat l’edat i els anys que passen es veu que no n’aprenc, però no em pensava que hauria de veure la policia (sense número  d’identificació) bastonejant xiquets i  xiquetes al centre de València i els anti disturbis entrant a un institut . 

Els xiquets i les xiquetes ixen al carrer per defensar la seua escola pública i l’estat ‘titular’ d’eixa escola pública els bastoneja.

En aquest moment, a València, adults entrenats i armats estan insultant i apallissant xiquets. 

És insuportable. 

Els que viviu segurs

A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar al vespre

El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

Qui treballa en el fang

Qui no coneix la pau

Qui lluita per un tros de pa

Qui mor per un sí o per un no

Considereu si això és una dona,

Sense cabells i sense nom

Sense forces per recordar

Els ulls buits i el ventre fred

Com una granota a l’hivern

Penseu que això ha passat:

Us confio aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor

Quan sigueu a casa o aneu pel vostre carrer,

Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

La malaltia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.

Primo Levi, Si això és un home (trad. Francesc Miravitlles) 

 

Els caps de tots els grups de la policia municipal de Roma han rebut una circular del comandant que s’encarrega de la gestió de les ‘emergències relacionades amb la seguretat’.

A la circular els demana que identifiquen, controlen i fitxen les fruiteries ètniques.

Supose que el com que les carabassetes romanes i les taronges sicilianes me les ven un xic marroquí, la meua fruiteria és ètnica i rebrà atenció especial dels gestors municipals de les emergències relacionades amb la seguretat.

L’estupidesa humana (i municipal) no té límits.

El senyor Adriano Sofri va nàixer a Trieste al 42, va estudiar filosofia i història a Roma i a Pisa, i als anys 70s, com milers d’italians, va militar en l’esquerra extraparlamentària. Va ser dirigent de Lotta Continua fins a la dissolució del grup, al 76.
Als 80s era un respectable intel.lectual d’esquerres que escrivia, molt bé, a diaris d’esquerres i a diaris de Berlusconi. A juliol del 88 l’arresten per l’assassinat d’un policia ocorregut 16 anys abans. El comissario Luigi Calabresi, assassinat al 1972 i a qui des de les pàgines de Lotta Continua s’havia acusat de la mort de l’anarquista Pinelli, que s’havia ‘llançat per la finestra’ mentre la policia l’estava interrogant seguint la pista anarchica en la investigació sobre la bomba -feixista- a Piazza Fontana, a Milà, on van morir 17 persones i que va inaugurar la després anomenada ‘estratègia de la tensió’ i els després anomenats ‘anys de plom’. Perdó, però aquestes coses italianes són sempre molt enrevessades. 

A partir d’aquell moment, i amb la primera condemna dos anys després, al 90, comença una peripècia judicial que dura 12 anys, amb 15 sentències 15, i que acaba amb Sofri a la presó, reu de ser l’inspirador moral de l’assassinat, l’única prova és la confessió d’un altre acusat (ací hi fan un resum al País, l’article és del 2000).
Sempre ha defensat la seua innocència i després de quasi 10 anys entrant i eixint de la presó,  al 97, amb la -quasi- darrera sentència, hi entra definitivament. Escriu des d’allà i en tots aquests anys s’ha negat a demanar la gràcia perquè implica reconéixer la culpabilitat i no ho volia fer. Per problemes molt greus de salut fa uns anys li van concedir l’arrest domiciliari, escriu des de casa i continua negant-se a demanar la gràcia. 

Al 2004, a una entrevista al Corriere es va tornar a declarar innocent però, va matisar, d’aquella mort se’n sentia moralment co-responsable, per haver dit o escrit, o permès que es digueren o s’escrigueren, amenaces al comissari. Una admissió commovedora i filla, segurament, de profundes reflexions morals i que, implícitament, co-responsabilitzava de l’assassinat a tots els membres de l’esquerra, més o menys radical, que en aquells anys havien convertit Calabresi, cap de la policia política de Milà, en la un símbol de la repressió, en l’enemic a batre.

M’agrada llegir el que escriu i, a mi, sense conéixer a fons la qüestió judicial, Adriano Sofri sempre m’ha fet molta pena, aquesta seua (trista) resistència a demanar la gràcia o a declarar-se culpable (en ambdós casos seria fora fa anys) sempre m’ha commogut. Ahir l’ufficio di sorveglianza de Florència va firmar el proveïment de fi de pena, 22 anys després de la primera sentència, Adriano Sofri és lliure. Bentornato, senyor Sofri.

…però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Pedro María Martínez Ocio, de 27 anys
Francisco Aznar Clemente, de 17 anys
Romualdo Barroso Chaparro, de 19 anys
José Castillo, de 32 anys
Bienvenido Pereda, de 30 anys

I ja és el cinquè, el cinquè any que ‘lliste’ les emocions i les meravelles de l’any, la cinquena volta que m’ature una estona a intentar posar ordre a la felicitat. Enguany vaig amb retard, he estat desconnectada uns dies, però ja hi anava pensant, fent-me la llisteta de joies al cap:
L’F, no sabria com dir-ho. Roma, des del Gianicolo al capvespre, i des de qualsevol placeta, recordant-me que val la pena passejar per passejar i recuperar, totes les voltes, l’amor per cada una de les pedres d’aquesta ciutat. I Messi, i el piano de Lluís Llach a dalt d’un camió a València (que em va recordar un altre piano dalt d’un carro i un disc que he escoltat molt enguany) i eixa vesprada d’abril que va ser tan, tan especial. Entrar a la Libreria Antiquaria Saba, a Trieste, i ensumar l’aire d’anys i anys de llibres amb un somriure, i Castelló, cada volta més boirosa però sempre amb abraçades d’aquelles. I les mans de ma mare, totes i cadascuna de les voltes que enguany les mans de ma mare m’han acaronat. 
El museu de la Resistència de Grenoble, que vaig visitar soleta per hores i per poc em tanquen dins perquè es pensaven que havia marxat dejà, i una xerrada a l’Alguer, a la vora de la mar, comparant maneres de diure. I abaixar el volum del Puyal de tant en tant per escoltar les paraules meravellades dels locutors italians per com juga el meu equip. I el primer sol de la primavera, a L’Alguer. I una jove tunisiana cantant amb una espelma a la mà a una manifestació al seu país i el País Basc.
I un bes al front que em va donar un senyor de Dignano que parlava venecià, després d’haver-nos ofert sa casa i el seu vi, i anar per primera volta a Vilaweb i que tothom ‘em conega’, perquè tinc un bloc ací. I un senyor d’un poblet de l’Ístria tocant La Paloma un capvespre amb el seu acordió i els ocells que canten al balcó el diumenge de bon matí, i ballar amb l’F. I les llàgrimes que enguany ha valgut la pena plorar i les rialles també, clar. I les abraçades que m’arriben per correu en forma de paquetet amb un llibre dins.
La mar de Trieste i Miguel Strogoff, correo del Zar, i la Malvasia d’Ístria i la de Lanzarote i totes les sobretaules llargues que m’ha regalat l’any i una passejada a l’alba per Zadar buida. I la família, i com ens agrada estar junts i els xiquets que creixen i els que arriben. I els amics que venen a Roma i es deixen meravellar per la ciutat,  i l’alè d’un milió de dones dient prou. I una migdiada a una platja perfecta de l’Ístria.
I una orxata a Santa Caterina i un cafè al San Marco i la mar de la Dalmàcia i una placeta de Pola. L’esguard de l’F. quan me mira i una història imaginada que es va arrodonint poc a poc i una passejada molt especial per Castelló, i el somriure sense dents d’una senyora molt vella que, a un poble istrià mig abandonat, ens va obrir l’església i la va il.luminar per permetre’ns admirar uns frescos esplèndids. I Lanzarote una altra vegada, i l’emoció de tornar i el regal d’una setmana de sol i mar a desembre. I els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l’estima i el de la trobada i el reconeixement. 
I les paraules escrites i les llegides, i el català de l’Alguer i el venecià de l’Ístria i el castellà de Lanzarote, que m’han sonat tan amics enguany. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xesca trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. 

I saber que l’any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.

Molt bon any nou a tothom! 

Així comença la traducció de l’Odissea de J.F. Mira publicada per Proa. No l’he llegida encara (no la tinc encara) però a la pàgina de l’editorial hi ha l’enllaç al pdf de les introduccions i del primer capítol que he llegit amb delit.
A la versió de Mira els heralds i escuders, servicials i sol.lícits, torquen les taules i les criades fan les faenes i els pretendens de Penèlope en són festejadors. I no veig l’hora de llegir-lo sencer pel gust de trobar-m’hi en les aventures d’Ulisses i els seus companys, pel gust de llegir-lo, com diu Mira a la introducció: com un text pròxim, sense entrebancs, diàfan i tan directe, comprensible i ple d’emocions com el sentien els oients del rapsode del temps de Sòcrates. I per (tornar a) saber com acabarà aquesta història, què en serà d’aquell de les mil cares que féu mil viatges, de saber-ho llegint versos fets per ser llegits en veu alta, vesos que et porten al següent amb la naturalitat de la poesia, de la poesia dita moltes voltes, des de fa molts segles davant d’un públic bocabadat per la bellesa i l’emoció.

La setmana que ve el tindré a les meues mans, i començarà el viatge, i visitaré moltes ciutats i coneixeré el pensament de molts homes i lluitaré per salvar els companys, pel retorn i la vida. 

Bones festes a tothom, nosaltres després de Nadal allà (del lado de allá) marxem a Lanzarote a llegir el viatge de l’heroi al sol.

Després de la caça al gitano de l’altre dia a Torí, hui un feixista de Florència ha decidit celebrar la seua particular caça al negre i amb la seua Magnum Smith & Wesson se n’ha anat pels mercats a buscar negres. Abans de pegar-se un tir quan estava per detindre’l la policia ha matat dues persones i n’ha ferit greument tres (tots cinc de color, negre). Un clàssic, supose, matar negres amb una Smith & Wesson. I això que era un feixista cultíssim i moderníssim, membre de ‘Casa Pound’, un grup feixista amb una certa pàtina de cultes i ‘socials’. Diuen que són els feixistes del tercer mil.leni, però a mi em pareixen igualets que els del segon.

Florència ha declarat el dol ciutadà, jo també. 

PS: a tots els diaris que he mirat les víctimes són o ‘ambulants’ o ‘senegalesos’, es veu que els ‘ambulants’ i els  ‘sensegalesos’ no tenen nom. 
Actualització: En tenen, de noms, els he trobat, les víctimes són els senyors Samb Modou, Diop Mor, Moustapha Dieng, Sougou Mor i Mbenghe Cheike. Els tres darrers estan molt greus.