
estudiants
Hui, mirant la foto em preguntava (com em passa sovint) que hauria dit aquesta vegada Pasolini.
Ací baix una foto de les bastonades contra els llibres.
Ací baix una foto de les bastonades contra els llibres.
Impressionant, les revelacions de Wikileaks sobre Itàlia són una bomba que farà trontollar els fonaments d’aquest país i de les democràcies occidentals, n’hi haurà un abans i un després del dia d’ahir, res no serà el mateix.
Hem sabut gràcies a la publicació de papers confidencials de la diplomàcia nord americana coses que no ens hauríem imaginat mai, secrets que, revelats, podrien canviar la fesomia a aquest país, els papers nord americans diuen que Berlusconi és un inepte, masclista i vanitós, que fa negocis amb Putin i que per les nits fa festes salvatges…
Un consell a l’administració Obama, per obtenir informacions com aquestes no calia mantenir personal diplomàtic al país, ja hauria anat bé una subscripció a Repubblica o al Corriere o, modestament, llegir aquest bloc.
I així anem, no sé si m’explique.
Aquest és el primer paràgraf de la introducció de Canale Mussolini, d’Antonio Penacchi, la novel.la que ha guanyat el darrer premi Strega. No havia llegit res seu però només en llegir eixe paràgraf de la introducció ja sabia que el llegiria. És un autor poc corrent, sindicalista i obrer metal.lúrgic (quaranta anys de torn de nit), va començar a escriure en jubilar-se però diu que no és un escriptor tardà, que porta pensant en el llibre i preparant-se per escriure’l des dels 6 anys.
Per la fam, vam vindre ací baix per la fam. Perquè si no? si no haguera segut per la fam haguérem restat allà. Així comença el llibre, cinc-centes pàgines de la història d’una de les tres mil famílies que del Vèneto, del Friül i del Ferrarese van ser portades a l’Agro Pontino, zona d’aiguamolls al sud de Roma, deshabitada durant segles per la malària.
El llibre ha rebut crítiques negatives a alguns diaris d’esquerres, segons els quals l’esguard del narrador troba sempre justificacions i atenuants per als personatges i, també, per al feixisme. Jo no crec en absolut que siga un llibre justificatiu del feixisme, és una novel.la, narrada per una persona vella que, com totes les històries explicades, ens arriba a voltes endolcida i a voltes clarament falsificada. De fet el narrador es justifica de tant en tant: Ara jo no li vull dir que aquesta és la veritat de Déu, açò és allò que deia mon oncle Cesio… . Jo trobe que aquesta és una de les meravelles del llibre, que t’explica una història com te l’explicaria el teu avi. És una epopeia de persones i de bèsties, de treball dur i de guerra, una història de pioners i de lluita contra la pobresa, mig segle d’història d’Itàlia explicat que, com totes les històries escoltades i ben explicades, mostra les contradiccions, les ambigüitats i els matisos dels comportaments humans (i socials), naturalment.
A la introdoucció l’autor diu que la família protagonista (la família Peruzzi) i totes les coses que els passen són fruit de la fantasia i diu: però no existeix cap família de colons vènets, friülans o ferraresos a l’Agro Pontino, a qui no hagen passat al menys algunes de les coses que ací passen als Peruzzi. En aquest sentit i només en aquest, tots els fets ací narrats han de ser considerats rigorosament vertaders.
N’hi ha novel.les bones, novel.les emocionants, novel.les bellíssimes que lliges assaborint cada paraula… i n’hi ha novel.les que et fan vindre moltes ganes d’escriure. Aquesta novel.la fa vindre ganes d’escriure eixa història que saps des de xicotet que has d’explicar.
Normalment els premis Strega els tradueixen, estigueu l’aguait, en val la pena.
A Rai3 estan fent un programa setmanal que durarà (si no el censuren abans) tres setmanes presentat per un presentador de la casa i per Roberto Saviano. Es diu Vieni via con me, com la cançó de Paolo Conte, i entre altres coses al programa es lligen llistes. Algunes les lligen personatges públics i d’altres persones corrents que envien les llistes a la web del programa. Per exemple, en el primer programa una monja va llegir la llista dels motius pels quals és just construir una mesquita a Torí, una jove va llegir la llista de treballs en negre fets mentre estudiava…, hi van també polítics a llegir llistes (ahir Fini va llegir una llista dels valors de la dreta i Bersani una dels de l’esquerra i la setmana passada Nichi Vendola va llegir una llista de denominacions usades per indicar un homosexual). A més el públic envia llistes, sobretot de motius per restar a Itàlia o de motius per marxar. Entre totes les llistes llegides anit en va haver una que no me la puc traure del cap i hui l’he tornada a escoltar. La va llegir una mestra d’una escola de Milà (ací el vídeo, al minut 1.25) i és la llista de els desallotjaments patits per una alumna seua en el darrer any.
La xiqueta es diu Cristina, té 10 anys i és gitana:
19 de novembre del 2009: desallotjada del camp de Via Rubattino, Cristina perd bona part de la seua roba, però les mestres li salven la bossa amb el material escolar conservant-la a escola.
20 de novembre del 2009: allunyada d’un edifici abandonat a Segrate
21 de novembre del 2009: allunyada d’una barraca sota un pont de la Tangenziale, perd un mes d’escola.
2 de febrer del 2010: un altre desallotjament, Cristina perd alguns joguets i altres dies d’escola
4 de febrer del 2010: allunyada de Quarto Oggiaro torna a Segrate, a una barraca, més dies d’escola perduts.
24 de febrer 2010: desallotjada de la tenda on vivia amb la família, a zona Bovisasca.
25 de febrer 2010: desallotjada definitivament de la zona.
10 de març del 2010: allunyada de l’àrea de Via Durando.
6 d’abril del 2010: allunyada de Segrate.
7 de setembre del 2010: desallotjada de l’àrea ex-Innocenti a Via Rubattino.
8 de setembre del 2010: allunyada de Via delle Regioni, a Segrate.
9 de setembre del 2010: dorm pel carrer a la zona de Lambrate.
10 de setembre del 2010: allunyada del pont de la Tangenzialede Rubattino.
21 d’octubre del 2010: desallotjada del camp de Segrate. En el desallotjament perd la bossa amb el material escolar.
Des del dijous 21 d’octubre Cristina i la seua família dormen a varis punts de la ciutat, són allunyats per la policia cada matí.
La xiqueta continua anant a escola cada dia que pot.
Ara penseu en algun xiquet o alguna xiqueta de deu anys (o nou, o onze) que conegueu i torneu a llegir la llista…
S’ha mort Dino de Laurentiis.
La història del cinema no es pot explicar sense parlar d’ell, i no vull dir la història del cinema italià, que també, vull dir la història del cinema. Una xicoteta mostra de les pel.lícules que va produir durant la seua llarguíssima carrera:
Riso amaro de Giuseppe De Santis, La strada de Federico Fellini, L’oro di Napoli de Vittorio De Sica, Le notti di Cabiria de Federico Fellini, Un americano a Roma de Steno, The Bible de John Huston, King Kong de John Guillermin, Three Days of the Condor de Sydney Pollack, Das Schlangenei (The Serpent’s Egg) d’Ingmar Bergman, Sepico de Sidney Lumet, Ragtime de Milos Forman, Dune i Blue Velvet de David Lynch… (Ací una llista quasi completa) Quan pense que va començar venent pels carrers de Nàpols els spaghetti que feia son pare…
Aprofite per penjar aquest Boogie-woogie de Silvana Mangano amb Vittorio Gassman, a Riso amaro. Gràcies mestre.
Un resumet de la situació itàlica, mentre esperem que caiga el govern d’una vegada (hauria de ser qüestió de dies):
Berlusconi ha decidit no anar a obrir la conferència nacional sobre la família (era on havia de presentar el seu Piano per la vita i fer les paus amb el món catòlic que es va enfadar molt perquè va dir porcodio). Al seu lloc ha parlat un sot secretari del govern que ha dit que la biotecnologia treu drets als fills, concretament el dret a nàixer a l’intern d’una comunitat d’amor amb una identitat certa paterna i materna. El ministre del Welfare (sí, ací tenim un ministre del Welfare) ha dit que per lluitar contra la crisi crearan ajuts per a les famílies, per a les famílies naturals, fundades en el matrimoni i orientades a la procreació. Per aquesta banda res de nou sota el sol, tot i que hauria estat divertit sentir al Cavaliere defensar els principis cristians i familiars, segur que encara se li hauria escapat algun acudit.
Fonamentalment, a banda de discutir si a la Lazio ahir li van robar un penal, ací tothom espera que caiga el govern i discuteix sobre si serà aquesta setmana o la que ve, quasi totes les rates han abandonat la nau, així que deu d’estar al caure…
Mentrestant Nàpols continua coberta de fem, el Vèneto cobert d’aigua, l’Aquila coberta de runes, alguns museus anuncien que tancaran per mancança de fons i Pompei es cau a trossos…
Seguirem informant.
Jo sóc així des de sempre i si alguna volta em passa que me mire a la cara una xica guapa, millor ser un apassionat de xiques guapes que gai. (Salone del ciclo e motociclo a la Fiera di Milano, 2 de novembre 2010)
Necessitem ajuda, humanitària.
L’uomo tende a addormentarsi nella propria normalità, si dimentica di riflettersi, perde l’abitudine di giudicarsi, non sa più chiedersi chi è. È allora che va creato artificialmente, lo stato di emergenza: a crearlo ci pensano i poeti. I poeti, questi eterni indignati, questi campioni della rabbia intellettuale, della furia filosofica.
(L’home tendeix a adormir-se en la pròpia normalitat, s’oblida de reflectir-se, perd el costum de jutjar-se, ja no sap preguntar-se qui és. És aleshores que va creat artificialment, l’estat d’emergència: en crear-lo hi pensen els poetes. Els poetes, aquests eterns indignats, aquests campions de la ràbia intel.lectual, de la fúria filosòfica.)
Pier Paolo Pasolini, 5 març 1922 – 2 novembre 1975
Trenta-cinc anys que ens falta la seua ràbia intel.lectual, la seua fúria filosòfica, i ens en fa tanta, de falta…