Un altre país

La tammurriata és un ritme, un cant, un ball i una festa. Pren el nom de l’instrument amb el qual es toca, el tammurro o tammurriello, instrument bàsic també per la taranta (o tarantella) i per la pizzica de la Puglia, bàsicament un pandero, més ben dit molts panderos, com més millor, acompanyats amb altres instruments de percussió com el putipù (simbomba) i el triccheballacche (tres martells de fusta, el del mig fixe que es colpeja amb els altres dos). Els balladors toquen castagnette, més estretes i lleugeres que les nostres. Els cantadors disposen d’un enorme repertori d’estrofes que acosten improvisant. Tradicionalment lligades a romeries a les set Madonne de  la zona al voltant del Vesuvi i a la Costiera Amalfitana,  ara se celebren tammurriate més sovint i per motius més variats, jo n’he vist al final d’una manifestació o en festes diverses, espontànies o organitzades.

Segurament la cançó més famosa és la Tammurriata nera. És del 1945 i parla (amb ironia i amb delicadesa) del fet insòlit que en aquells mesos, a Nàpols,  estaven naixent xiquets negres (l’any abans havia arribat la V armada nordamericana a la ciutat). Renato Carosone la va afegir al seu repertori i el 1974 la Nuova Compagnia di Canto Popolare en va fer una versió que es va fer molt famosa. És la cançó que canten els músics de la trattoria a Ladri di biciclette, de Vittorio de Sica, ací el fragment.

 A vull llegir…la lletra (en napolità)

Io nun capisco ‘e vvote che succede
e chello ca se vede nun se crede!
È nato nu criaturo è nato niro
e ‘a mamma ‘o chiamma Ciro,
sissignore, ‘o chiamma Ciro

Seh gira e vota seh
seh gira e vota seh
ca tu ‘o chiamme Ciccio o ‘Ntuono
ca tu ‘o chiamme Peppe o Ciro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a cche

Ne parlano ‘e commare chist’affare:
"Sti fatte nun so’ rare
se ne vedono a migliare!
‘E vvote basta sulo ‘na guardata
e ‘a femmena è rimasta
sott”a botta mpressiunata!"

Seh ‘na guardata seh
seh ‘na mprissiona seh
va truvanno mo’ chi è stato
c’ha cugliuto buono ‘o tiro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a cche

‘O ditto parularo: "Embè parlammo
pecché si raggiunammo
chistu fatto ce ‘o spiegammo!
Addó pastine ‘o grano, ‘o grano cresce,
riesce o nun riesce
semp’è grano chello ch’esce

Meh dillo a mamma meh
meh dillo pure a me
ca tu ‘o chiamme Ciccio o ‘Ntuono
ca tu ‘o chiamme Peppe o Ciro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a che

"La memòria és un sac ple d’andròmines que roden fora per casualitat i acaben meravellant-te, com si no hagueres segut tu qui les ha recollit i les ha transformat en objectes preciosos"    Alberto Moravia

Hui fa cent anys va nàixer a Roma Alberto Pincherle (Moravia era el cognom de l’àvia). Acaben de publicar una novel·la inèdita i inacabada I due amici, no estic massa segura que siga just publicar aquestes coses, inacabades i que no sabem si l’autor haguera volgut publicar. Quan vaig llegir El primer home d’Albert Camus, pòstuma i inacabada, em sentia com si estiguera escoltant darrere la porta. Tornant a Moravia, a mi, més que les novel·les m’agraden els relats, sobretot els Racconti romani, relats molt curts, quasi fotos de la vida quotidiana a la Roma dels anys cinquanta.

Impossible oblidar la ràbia, la indignació i la commoció de les paraules que, plorant, Moravia va cridar a Campo de’ fiori al funeral del seu amic de l’ànima, Pasolini: "Hem perdut, abans que res, un poeta, i de poetes no n’hi ha tants al món, en naixen tres o quatre en un segle, quan aquest segle acabarà, Pasolini serà dels poquíssims que comptaran com a poeta. El poeta hauria de ser sagrat".

Ahir em va dir un amic que han traduït al català els relats que faltaven de Primo Levi, bé. Estaria molt bé que traduïren també l’única novel·la de l’escriptor torinès Se non ora, quando?, del 82 (en espanyol la va publicar Alianza). A mi em va agradar molt, explica la història d’una banda de partisans jueus a Polònia. Tot i que el llibre està tot amerat d’ironia dolça, és terrible, com altres llibres de Levi.

Hui pensava en Primo Levi, jo vaig llegir Si això és un home en català. Després va ser un dels primers llibres que vaig llegir en italià. Si això és un home és un dels llibres més pertorbadors que he llegit mai. A tot el llibre hi ha cites, explícites o no, a l’infern de la Divina Comèdia. A un passatge del llibre, enmig de l’horror del camp, en un moment de relativa tranquil·litat, un company francès, li demana a Primo Levi que li ensenye italià, Levi ho fa recitant-li el Cant d’Ulisses de l’infern de la Divina Comèdia, a voltes no recorda tots els versos, a voltes els recorda malament, però continua.

"Considerate la vostra semenza:

Fatti non foste a viver come bruti,

Ma per seguir virtute i conoscenza"*

I a Auschwitz, al bell mig de l’infern, la poesia va ser "com un toc de trompeta, com la veu de Déu. Durant un moment he oblidat qui sóc i on sóc"*.

M’estava mirant el meu exemplar en català del llibre, és un regal i qui me’l va regalar va escriure a la dedicatòria que és un llibre que parla de la dignitat i la grandesa humanes. Té raó.

.

* Considereu si us plau la vostra sement: / no sou pas bèsties, i heu d’omplir la vida / amb la virtut i amb el coneixement. De Si això és un home, edicions 62, la traducció és de Francesc Miravitlles, la traducció de l’estrofa de la Divina Comèdia és de Josep M. de Sagarra

El 13 de març de 1944 ‘a muntagna (com anomenen al Vesuvi els que hi viuen) es va despertar. Els habitants de Nàpols i dels pobles sota el volcà no li van fer massa cas, tenien altres problemes, els angloamericans havien alliberat la ciutat poc abans i en aquells dies els alemanys estaven bombardejant molt durament la zona. El dia 18 la cosa va començar a fer-se més seriosa i el 19, rius de lava van començar la lenta relliscada cap a les zones habitades.

Els habitants de San Sebastiano, poblet de 2000 habitants construït en una llengua de terra envoltada de camps de lava de l’erupció de 1872, veien impotents com la lava s’arrimava inexorablement al poble. El dia 22, quan ja estava arribant, la gent del poble va dur al patró, San Sebastiano, en processó, cap a on la lava estava començant a destruir les cases. La devoció era tanta (i la desesperació) però el miracle que li demanaven al sant era molt gros: aturar una muntanya de lava bullent. Van pensar que potser era massa per a San Sebastiano, si algú els podia ajudar era San Gennaro, el de veritat, el de la catedral de Nàpols. Van decidir portar a San Gennaro, des de Nàpols, però per no ofendre a San Sebastiano ho van fer d’amagat, la imatge de San Gennaro anava al final de la processó embolicada amb un llençol i la van deixar darrere d’un cantó per a que San Sebastiano no se n’adonara.

Malauradament ni els dos sants junts van poder aturar la lava i més de mig poble va quedar completament destruït. Els operadors de cine de la V Armada van filmar imatges terribles de la destrucció del poble i Norman Lewis, agent del servei d’intel·ligència anglès ho explica en l’excel·lent Nápoles 1944 (Muchnik Ed.).

Millor afegir vida als dies que dies a la vida. Rita Levi-Montalcini

La bellíssima dona de la foto és Rita Levi-Montalcini. Va nàixer a Torí el 1909. Des de molt xicoteta va haver de lluitar per imposar la seua passió per l’estudi contra la severitat del pare i l’austeritat de les tradicions familiars. Ho va aconseguir i es va llicenciar en medicina el 1936. Tot i la seua ferma determinació a seguir amb la carrera acadèmica com a assistent i investigadora en neurobiologia, va haver d’abandonar l’hospital on treballava a causa de les leggi raziali feixistes: la medicina era una de les professions prohibides als jueus. Es va muntar un xicotet laboratori a casa (a la Robinson Crusoe, diu ella) per poder treballar i, en aquest període va descobrir la seua vocació: la recerca pura. Deixa Itàlia i quan els alemanys envaeixen Bèlgica, on s’havia refugiat, torna i es refugia a Florència. Allà, al 43, entra en la clandestinitat i comença a ajudar als partisans com a metge i, a més, esdevé una excel·lent falsificadora de documents.

En acabar la guerra va tornar a Torí i a la seua faena, fins que una universitat nord americana la va convidar per sis mesos i s’hi va quedar vint anys. Allà va desenvolupar les recerques per demostrar una intuïció que havia tingut al seu xicotet laboratori clandestí al dormitori de casa, i el 1952 ho va aconseguir:  va demostrar que existeix un factor específic que determina el creixement de les neurones. Els seus descobriments anaven contra el propugnat per Ramón y Cajal, que deia que el sistema nerviós està rígidament programat i no és modificable per les condicions ambientals o epigenètiques. El 1986 li van concedir el Premi Nobel de Medicina pel descobriment del Factor de Creixement Nerviós i l’estudi dels seus efectes en el desenvolupament del sistema nerviós.

L’any 2001 va ser nomenada senadora vitalícia pel President de la República. Ara que la majoria al senat és molt justeta, la dreta esperava que la Montalcini, que té 98 anys, sovint no aniria o no votaria. La determinació de la senyora, que l’altre dia va resistir una sessió de 16 hores, l’ha convertida en víctima d’atacs polítics i personals als quals ha contestat amb l’elegància i la força de la caracteritzen. Com diu ella mateixa: "Sóc dona, vella i jueva; sóc la demostració que es pot fer molt tot i les condicions de desavantatge". Crec que la seua autobiografia no està en català, en castellà: Levi-Montalcini, Rita, Elogio de la imperfección, Ediciones B, Barcelona, (1989)

Els divendres música, hui una joia: Fabrizio De André, cantautor genovès, el meu preferit dels cantautors italians. Una carrera amb 13 discs bellíssims, amb lletres precioses i una veu profunda i trencada. Hi ha també tres discs en directe publicats després de la seua mort el 1999 (vaig arribar tardíssim). Jo vos aconsellaria Fabrizio De André in concerto, del 99 o Creuza de Mä, del 84, el meu preferit. La cançó (en genovès) és la que dóna títol al disc. (hi ha subtítols en italià)

La lletra, a vull llegir…

CREUZA DE MÄ

Umbre de muri muri de mainé
dunde ne vegnì duve l’è ch’ané
da ‘n scitu duve a l’ûn-a a se mustra nûa
e a neutte a n’à puntou u cutellu ä gua
e a muntä l’àse gh’é restou Diu
u Diàu l’é in çë e u s’è gh’è faetu u nìu
ne sciurtìmmu da u mä pe sciugà e osse da u Dria
a a funtan-a di cumbi ‘nta cä de pria.
E ‘nt’a cä de pria chi ghe saià
int’à cä du Dria che u nu l’è mainà
gente de Lûgan facce da mandillä
qui che du luassu preferiscian l’ä
figge de famiggia udù de bun
che ti peu ammiàle senza u gundun.
E a ‘ste panse veue cose che daià
cose da beive, cose da mangiä
frittûa de pigneu giancu de Purtufin
çervelle de bae ‘nt’u meximu vin
lasagne da fiddià ai quattru tucchi
paciûgu in aegruduse de lévre de cuppi.
E ‘nt’a barca du vin ghe naveghiemu ‘nsc’i scheuggi
emigranti du rìe cu’i cioi ‘nt’i euggi
finché u matin crescià da puéilu rechéugge
frè di ganeuffeni e dè figge
bacan d’a corda marsa d’aegua e de sä
che a ne liga e a ne porta ‘nte ‘na creuza de mä.

El darrer cap de setmana Forza Italia va organitzar paradetes per recollir firmes per "enviar a casa el govern de Prodi". En les últimes setmanes Berlusconi anunciava a tort i a dret que el govern cauria en les votacions dels pressupostos, no va ser així i això el va deixar una mica descol·locat. Però Il Cavaliere no decep mai el seu públic i diumenge va anunciar que havien recollit 7 milions de firmes (ara diuen que 10), que no ha vist ningú, i en mig de l’eufòria d’aquest anunci, diumenge per la nit, va proclamar el naixement del seu nou partit, que es dirà, alguna cosa com Partito Italiano del Popolo delle Libertà (no n’estic massa segura, perdoneu, però ni els periodistes s’aclareixen). Diu que s’ha vist obligat a fer-ho per "l’ensordidora protesta del poble italià que em demanava que assumira la responsabilitat d’enfrontar-me a un sistema de poder que, amb arrogància sense igual està destruint el país". El poble ho demana i ell que és el rei de la improvisació, respon. Que al centre-esquerra els ha costat sis anys fer el nou partit? ell el fa en trenta segons. Era digna de veure’s la cara de pòquer dels caps de Forza Italia quan els periodistes, minuts després de l’anunci, els preguntaven si ja ho sabien o havia estat una sorpresa.  

A l’anunci de la creació del partit i al de que "les portes del nou partit estan obertes, qui vulga que vinga", la reacció dels aliats de Berlusconi, els dos principals partits de la dreta, AN (ex feixistes) i UDC (exdemocristians) ha segut un unànime NO, s’han enfadat i porten tres dies insultant-se pels diaris i les teles. La coalició de dreta s’ha trencat i ara està per veure com es reorganitzaran. Supose que Prodi està que no s’ho creu, ha passat d’estar a punt de caure a veure com els adversaris es donen galtades entre ells. Veurem quina és la pròxima jugada del Cavaliere. En les pròximes setmanes en sentirem de grosses.

Show must go on!

Quan el 8 de setembre del 43, Itàlia va firmar l’armistici amb els aliats, el rei va fugir a corre cuita sense donar cap disposició a l’exèrcit (de fet sense anunciar l’armistici, ho van fer els aliats) i abandonant Roma (i Itàlia) en mans dels alemanys que el van deixar fugir. Això va comportar la captura de centenars de milers de soldats i la mort de molts d’ells i de molts civils.

El 2 de juny del 46 el poble italià decideix en referèndum que l’estat italià serà una república, que és proclamada el 18 de juny de 1946. Els Savoia, no en reconeixen el resultat i abandonen Itàlia. La nova constitució republicana els prohibeix l’entrada al país.

Vittorio Emanuele Alberto Carlo Teodoro Umberto Bonifacio Amedeo Damiano Bernardino Gennaro Maria di Savoia, va viure a Suïssa fins el 2002, quan li va ser permesa l’entrada a Itàlia. Als anys setanta va ser investigat per tràfic internacional d’armes (sembla que treballava per al xà Reza Pahlevi). Membre no. 1621 de la lògia  P2. Poc després d’entrar a Itàlia, va ser detingut per associació criminal, corrupció i explotació de la prostitució. El fill no, el fill fa anuncis a la tele d’olives farcides i de cebes en vinagre. 

Ahir van anunciar que havien denunciat a l’Estat Italià per danys morals i que demanen 260 milions d’Euros, a més de la restitució dels bens confiscats quan van fugir.

Amb aquesta gent ni exilis ni bobaes, els francesos sí que en saben.

Sílvia, descendent d’Enees, arribat a les costes del Laci fugint de Troia, va ser obligada pel seu oncle Amuli a fer-se vestal, per ésser segur que no tindria descendència. Amuli havia matat a son pare, el rei Numitor, i a tots els seus germans.

"La vestal Sílvia va anar a la font a buscar aigua per rentar els objectes del ritu; cansada es va asseure a terra per refrescar-se amb el pit descobert, de tal manera que l’ombrívola dels salzes, el xerroteig dels ocells i la remor de l’aigua li van produir un profund son. Veient-la Mart va sentir desigs lascius i la va posseir." Ovidi, Fastos III 11-25 i 73-80

En van nàixer dos bessons, Ròmul i Rem, que l?oncle de Sílvia, el rei Amuli, va fer abandonar a una cistella al riu Tíber. La cistella va embarrancar i la lloba Luperca els va alletar. Anys després,  Ròmul i Rem van fundar la ciutat de Roma, a una plana vora el Tíber, el 21 d’abril del 754 a.C.

Fa una estona, el ministre dei Beni e le Attivitá Culturali, ha fet un anunci increïble: han trobat el Lupercale, el lloc on la lloba va alletar els bessons, o si més no, el lloc on els antics romans creien que això havia passat i van mantenir un culte que va durar fins el segle V d.C. (això ho sabem perquè un papa en va prohibir el culte).

Sembla que el lloc és una cova en part natural i en part artificial, l’han trobada al Palatino, a tocar del palau d’August, a 16 metres de profunditat. No hi han entrat, però amb una sonda han fet les fotos que han mostrat a la premsa.

Quan escolte les coses que expliquen els amics mestres o professors (ací i allà), sobre com els tracten els alumnes i, molt sovint, els pares, al·lucine. 

Enzo Biagi, un dels periodistes més estimats d’Itàlia va morir aquest mes, havia estat expulsat de la RAI pel govern anterior (junt amb altres periodistes i còmics), i va tornar a la tele recentment (per cert, va començar el primer programa del seu retorn amb una entrevista a Roberto Saviano). Amb els programes especials que van fer per la seua mort vaig tornar a sentir una història que ell explicava que ja li havia sentit, i en la que pensava sovint quan sentia o llegia coses sobre com va ara l’escola.

Quan Enzo Biagi era xicotet, al seu poblet prop de Bolònia, el primer dia d’escola la mestra els va demanar als xiquets que digueren quina faena feia el pare. Biagi, que era fill d’obrer, es va avergonyir i va dir que son pare feia l’impiegato. En saber-ho sa mare es va enfadar moltíssim i el va acompanyar a escola per fer-li confessar davant la mestra: "Senyora, vaig mentir, mon pare és un obrer".

Ací ho explica ell mateix.

Fa 75 anys un grup d’escriptors, intel·lectuals i membres d’institucions culturals valencianes, es van reunir a un casal del carrer Cavallers de Castelló per donar una normativa (o les bases per una normativa ortogràfica) als valencians.

Ara, amb la llengua en la situació dramàtica en què es troba, amb una societat com la valenciana, on qualsevol persona capaç de posar tres paraules una darrere de l’altra ja és un filòleg i s’atreveix a opinar (i a pontificar) sobre qüestions que haurien de pertànyer a l’àmbit estrictament acadèmic. On hom pot ser jutjat políticament i moral, per un subjuntiu o un demostratiu. Deia, que vist des d’ací, el fet que aquelles persones, que pertanyien a àmbits polítics tan diferents, aconseguiren posar-se d’acord per fer el que van fer, pareix un miracle.

Ha plogut molt des d’aleshores (i molt malament), moltes coses han canviat irremeiablement, diuen, fins i tot, que al 1932 Castelló era una ciutat bonica.

Yo escribo y el lector lee, es decir que se da por supuesto que yo escribo y tiendo el puente a un nivel legible. ¿Y si no soy legible, viejo, si no hay lector y ergo no hay puente? Porque un puente, aunque se tenga el deseo de tenderlo y toda obra sea un puente hacia y desde algo, no es verdaderamente puente  mientras los hombres no lo crucen. Un puente es un hombre cruzando un puente, che.               El libro de Manuel, Julio Cortázar

Doncs això, que a aquest pont que vaig estendre, ja cinc-mil voltes algú ha fet "clic", (amb sorollet "clic") i l’ha travessat i ha llegit el que jo he escrit i cinc-mil voltes a mi em pareixen moltíssimes i gràcies per travessar aquest pont que existeix perquè algú el travessa.

"Escric per tindre companyia". Erri de Luca

A mi no només m’agraden molt els llibres d’Erri de Luca, és que m’agrada molt ell. Sobretot les mans.

És d’aquelles persones que podries escoltar per hores, pel que diu i perquè té un parlar d’aquells, i mou les mans (enormes) molt, però tranquil·lament.

Escriu des dels 20 anys però va començar a publicar molt tard. Explicava una volta que, quan treballava a la fàbrica (va treballar a la FIAT molts anys) s’alçava dues hores abans i llegia i escrivia, deia que la poesia que acumulava en aquestes dues hores li permetia no tornar-se boig a la fàbrica. Crec que el llibre que més m’ha agradat és Montediddio, està en català.

En parla a una entrada preciosa Pere Meroño, està ací. Ara, mentre buscava l’entrada de Pere, he trobat aquesta de La trappola que cita un comentari del bloc de Pere fet per "una desconeguda Maria", era jo! Aleshores no era blocaire, era només comentaire. No l’havia llegida, les caramboles m’encanten.

A vull llegir la resta…vos deixe un poema que m’agrada molt i trobe que és molt ell, no m’atrevisc a traduir-lo. Es diu Valore, del llibre Opera sull’acqua e altre poesie, del 2002.

Valore

Considero valore ogni forma di vita, la neve, la fragola, la mosca.

Considero valore il regno minerale, l’assemblea delle stelle.

Considero valore il vino finché dura il pasto,

un sorriso involontario,

la stanchezza di chi non si è risparmiato,

due vecchi che si amano.

Considero valore quello che domani non varrà più niente e quello che oggi vale

ancora poco.

Considero valore tutte le ferite.

Considero valore risparmiare acqua,

riparare un paio di scarpe,

tacere in tempo, accorrere a un grido,

chiedere permesso prima di sedersi,

provare gratitudine senza ricordarsi di che.

Considero valore sapere in una stanza dov’è il nord,

qual’è il nome del vento che sta asciugando il bucato.

Considero valore il viaggio del vagabondo,

la clausura della monaca,

la pazienza del condannato, qualunque colpa sia.

Considero valore l’uso del verbo amare e l’ipotesi che esista un creatore.

Molti di questi valori non ho conosciuto.

Els divendres cançoneta, hui aquesta cançó preciosa de Francesco De Gregori, La storia siamo noi. Com sempre, a vull llegir la resta hi ha la lletra

La storia siamo noi – Francesco De Gregori

La storia siamo noi, nessuno si senta offeso,
siamo noi questo prato di aghi sotto il cielo.
La storia siamo noi, attenzione, nessuno si senta escluso.
La storia siamo noi, siamo noi queste onde nel mare,
questo rumore che rompe il silenzio,
questo silenzio così duro da masticare.
E poi ti dicono "Tutti sono uguali,
tutti rubano alla stessa maniera".
Ma è solo un modo per convincerti
a restare chiuso dentro casa quando viene la sera.
Però la storia non si ferma davvero davanti a un portone,
la storia entra dentro le stanze, le brucia,
la storia dà torto e dà ragione.
La storia siamo noi, siamo noi che scriviamo le lettere,
siamo noi che abbiamo tutto da vincere, tutto da perdere.
E poi la gente, (perchè è la gente che fa la storia)
quando si tratta di scegliere e di andare,
te la ritrovi tutta con gli occhi aperti,
che sanno benissimo cosa fare.
Quelli che hanno letto milioni di libri
e quelli che non sanno nemmeno parlare,
ed è per questo che la storia dà i brividi,
perchè nessuno la può fermare.
La storia siamo noi, siamo noi padri e figli,
siamo noi, bella ciao, che partiamo.
La storia non ha nascondigli,
la storia non passa la mano.
La storia siamo noi, siamo noi questo piatto di grano.