Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

enguany

2

La gran mudança, vint metres cúbics de camió carregat amb les nostres vides cap a Ginebra. A Març, finalment, bitllet només d’anada.

El poble, les muntanyes. La llengua. La llengua, i amb els mesos les primeres victòries.

La primavera, la primera primavera de la meua vida vivint al camp enmig d’una natura generosíssima. Els apéros al bar del poble. La casa, els nous sorolls quotidians i una altra llum que il.lumina una altra paret.

La llengua, ja m’estic rellegint Camus en francès, ah!

L’estiu, la mar, Castelló, les palmeres del Grau, la mar, l’arròs.

La novel.la. La novel.la. Drassana, Vicent, la gent de la Drassana (pareix el nom d’un grup de rumba), el missatge: Així que sí, estaríem encantats d’editar el teu llibre, si tu vols!

Marqués de Riscal i llàgrimes i una joia i una emoció que no sé explicar. I comença el somni. El títol. La portada. La foto.

Els regals: el text de la contraportada, la faena del corrector i del maquetador. Ja quasi és un llibre, ja quasi el veig. Rècord mundial d’intercanvi d’emails amb Vicent Baydal entre agost i desembre. Olímpic i mundial.

A novembre arriba el paquet, arriba el llibre. El llibre. Michele.

Michele i Blanca.

València, 3i4. Barcelona, a casa, a Vilaweb. Castelló. Castelló. Michele torna a Castelló i jo també.

Les paraules dites i escrites sobre el llibre. Els missatges que m’arriben. L’emoció que em retornen les persones que el lligen.

I a més. A més, com sempre, l’F.

I a més, els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l’estima i el de la trobada i el reconeixement. I els xiquets que créixen. I l’esguard de l’F quan em mira. I la família, totes les sobretaules llarguíssimes, ací i allà. I les llàgrimes que val la pena plorar i les rialles que sempre valen la pena.

Ha sigut un any pleníssim, he canviat de país i he acomplert un somni. Sovint em pregunte què he fet per ser tan afortunada.

I com tots els anys, quan faig inventari, em torna al cap la Xesca: cal trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. 

Vos desitge moltíssima sort en l’any que comença i que trobem molts motius per estar contents i molts raconets per estotjar les alegries.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

crònica

4

agulles

Quan era menuda la nit de reis em costava molt adormir-me. Tot i que sabia que com abans m’adormira abans arribaria el gran dia, els nervis i l’emoció m’ho impedien. Aquest dies he dormit molt poc. Vaig dormir poc la nit abans de la presentació a Vilaweb, com la nit de reis, per l’emoció de saber si m’haurien portat tot el que havia demanat a la carta. Dimecres, a Barcelona, em van portar molts més regals i moltes més abraçades dels que havia gosat demanar. Amics i família que no esperava, que no havia gosat esperar. Les paraules d’Assumpció Maresme i de Ricard Garcia. Ricard ens va donar una lliçó de literatura, va descabdellar el llibre amb erudició i amb amor, em va descobrir coses que no sabia de la meua novel.la (tot això ho he escrit jo?). Va llegir un paràgraf del llibre com si fóra un poema, i en la seua veu, miracle, era un poema… Sort que ells ho van fer tan bé, perquè a mi l’emoció em va trair i crec que les meues paraules van ser més confuses del que hauria volgut.

Aquella nit  també vaig dormir poc, s’acumulaven l’emoció del que havia viscut a can Vilaweb i que l’endemà presentava el llibre a Castelló, li tornava el llibre a Castelló.

Pensava dormir al tren, si més no un parell d’horetes. No vaig poder. Les dues senyores que se’m van asseure al davant no es veien des de 1991, des del casament de Manoli. Les dues dones, evidentment amb problemes d’oïda, es van explicar tot el que havia passat des d’aleshores, operacions incloses. Tot això interromput de tant en tant per telefonades de la cosina d’una d’elles, Luci, que era puntualment informada de les novetats. Per cert, l’home de Manoli va resultar ser un sinvergüenza i per sort es van divorciar pocs anys després. En els rars moments de silenci, escoltava els deliciosos esforços per parlar castellà d’una senyora que va baixar a Vinaròs, asseguda al darrere. Explicava que menjar a Barcelona era caríssim: havia anat a dinar amb la seua germana que le llaman Carmen i van demanar un menú, però si endespués demanes cafè, si te encantas el dinar t’ix per 10 euros.

Castelló: dinar amb amiga de l’ànima, constatació que l’afecte preserva les complicitats i fa paréixer que el temps no ha passat, i que no dormiré una horeta després de dinar perquè preferisc estar amb ella xerrant. Em toca córrer per arribar a temps a la cita amb Carles Bellver, que presentarà el llibre. Som amics, amics de blog, de xarxa i de correus electrònics, però no ens havíem vist mai. La cita és a la plaça de Tetuan, un dels llocs de la meua infància i de la novel.la, sé que el reconeixeré, arriba amb el meu llibre a la mà. Abans que arribe Carles comprove amb delit que el Coloniales y Salazones de la plaça encara sobreviu, també Castelló mereix miracles. Carles i jo, tot i no conéixer-nos havíem anat a la mateixa escola i al mateix institut, en un moment de la conversa em va dir: jo me’n recorde de tu caminant per ací, i em senyala amb el dit un tros de vorera que hauré caminat milions de voltes per anar a casa (Blanca ha estat ací).

Arriba Toni, de Drassana, i poc després movem cap a la llibreria passant per davant de ma casa, de la casa on he crescut, intente no emocionar-me, sé que d’emocions encara me’n queden moltes i voldria mantindre-les sota control, innocent de mi.

A la llibreria, tal com anava arribant la gent, va ser una riuada d’abraçades, de retrobaments, d’esguards que vessaven afecte. Va haver dos moments que em va costar contenir les llàgrimes. Quan vaig arribar i vaig veure un expositor que havien preparat els llibreters amb el llibre: el meu Castelló del llibre havia arribat, ho havia aconseguit, el llibre tornava a Castelló, no ho sé explicar millor: el Castelló que jo m’havia emportat en marxar, tornava.

Em va fer plorar veure-la arribar i em va fer plorar la seua emoció: va entrar amb el seu bastó i el seu somriure, dient ‘havia de vindre, havia de vindre precís‘. Rosa, l’amiga de l’ànima de ma mare. Ella és la xiqueta que a la pàgina 120 del llibre puja a casa des del refugi al carrer d’Enmig i per la finestra veu un soldat malferit que deixa un reguer de sang. La història me l’havia explicat ella fa molts anys. Ella també es va emocionar molt quan li vaig llegir el paràgraf i s’hi va reconéixer.

Va començar la presentació, Carles va dir paraules bellíssimes sobre el llibre. Jo crec que vaig fer un discurs una mica embolicat. Parlar en públic no és la meua especialitat i, com a Barcelona, cada volta que alçava els ulls, veia algunes de les persones que més m’estime al món i això no em va ajudar a mantenir l’emoció sota control.

Després més abraçades, i cava, cerveseta a l’Ovella Negra, soparet i xerrades… L’endemà cap a Ginebra, ja havia obert tots els regals que havia demanat a la meua carteta i molts més que no m’esperava, així que vaig dormir tot el viatge, al tren i a l’avió.

Presentació de ‘Després vénen els anys’ a can Vilaweb

5

Dimecres que ve presentem la novel.la a l’Espai Vilaweb, a les 19.30 (no valen excuses, el partit comença molt més tard i a més ja estem classificats).

Tot és com havia de ser, havia de presentar-la a VIlaweb perquè jo, si no haguera estat pel bloc no hauria escrit aquesta novel.la, l’experiència del bloc ha estat fonamental per embarcar-me en una aventura com aquesta. I pense que sense Vilaweb mai no hauria obert un bloc, o si més no, la cosa no hauria anat com ha anat. Dimecres jugue a casa, tots juguem a casa.

Els lectors del bloc figuren als agraïments del llibre,  havia de ser així, els hi dec molt, però la cosa va més lluny: a Barcelona, amb Assumpció Maresma, editora de Vilaweb, presentarà el llibre el Ricard Garcia, poeta i amic, a qui vaig conéixer gràcies al bloc. Ricard presentarà la novel.la, una novel.la que va trobar editor gràcies al bloc: Vicent Baydal, membre de l’editorial Llibres de la Drassana, el vaig conéixer gràcies al bloc, al meu i al seu. I entre les persones que m’han ajudat i m’han encoratjat en tot el procés d’escriptura moltes les he conegudes ací. Les poques persones a qui vaig enviar el primer manuscrit per tindre les primeres opinions eren totes amics fets gràcies al bloc, lectors esdevinguts amics esdevinguts lectors. I entre el públic, dimecres, espere trobar a molts dels altres amics que he fet a aquesta casa, amics i amigues de veres.

I ella no hi serà, no hi serà però Xesca Ensenyat, la meua cara Ics, hi serà, perquè ella volia que jo escriguera una novel.la (Aquí darrere d’El meu país d’Itàlia hi ha unes altres coses que jo vull llegir. T’hi has de posar marieta.), m’enviava lliçons, petites fórmules i receptes, com fan els mestres. Vos assegure que he intentat fer-li cas: Primera lliçó: escriure és posar ordre, no és inventar res. Poses el mirall a la vorera del camí i tires cap endavant. Aprendre de mirar és molt difícil. 

Aquesta entrada vol ser un gràcies, un gràcies gran com una casa, gran com la xarxa. Quasi diria que ‘Després vénen els anys’ és una obra col.lectiva, la novel.la l’he escrita jo, clar, però sense l’ajuda i l’amistat de moltes persones, sense la seua generositat i el seu temps, el lllibre no existiria. Vos deixe ací dos enllaços a coses que han dit de la novel.la dos amics, dos amics del bloc, dos amics de l’ànima. Vicent Baydal: ‘Tenim novel.lista, Maria Folch’ i Alexandre Serrano: ‘La vida és un èxode’.

I ens veiem dimecres!