Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

mapes

20


Mira mare! un mapamundi!

Ho va cridar un xiquet, assegut darrere de mi, en despegar l’avió de València, emocionadíssim, mirant per la finestreta. Tot i que es va passar la resta del vol donant-li genollades al meu seient vaig decidir que la seua sensibilitat literària mereixia la molèstia.
A mi els mapes m’agraden molt, crec que els mapes m’agraden perquè m’agrada llegir, em recorde, xicoteta, intentant resseguir el viatge de Miguel Strogoff (correo del zar), tot i que al meu Atlas Aguilar Sibèria estava molt buida. O buscant aquella paraula meravellosa que una dona va dir a Axel quan, en eixir del centre de la terra, va demanar on es trobaven: Stromboli (amb un nom així havia de ser un lloc meravellós, molts molts anys després hi vaig anar, és un lloc meravellós). M’agradaven els mapes muts que s’anaven omplint de vida i de sentit quan jo els hi donava, posant els noms  dels rius i de les ciutats, primer amb la llapissera i després amb els colorins (Alpino) i encara tinc pel cap bocins de llistes de províncies o d‘afluentesdelEbroporelnorte

Tinc un amic que li agrada tindre plànols de les ciutats, així veu les novel.les. Jo (supose que ens passa a tots) tinc un afecte especial pels plànols de les ciutats o els mapes de carreteres dels països o de les illes amb els que he viatjat, una mica estripats pels plecs i tacats. I quan en començar una novel.la veig que té algun mapa, sempre ho trobe un bon senyal. Els noms dels llocs són paraules molt especials, a voltes sonen com promeses, com anuncis de meravelles.  Fins i tot una llista d’estacions en un mapa ferroviari pot fer gust de novel.la.

El govern d’Itàlia (poble de poetes, sants i navegants), en la seua obra de demolició de l’escola pública i de l’educació en general, ha decidit eliminar la geografia dels programes d’estudi de l’escola superior (i a l’institut fa un tot-un amb la història). Estic segura que un xiquet que no haja estudiat mai amb un mapa davant no podrà descobrir un mapamundi en la visió de l’Horta i l’Albufera, perfectament dibuixades, des de la finestreta d’un avió. 
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

acudit

5

La Lega Nord de Trent proposa: sotmetre sistemàticament a tots els emigrants a exàmens psiquiàtrics perquè diuen que massa voltes el emigrants, legals o no, tenen seriosos problemes sanitaris o psiquiàtrics, amb greu perill de contagi o per la incolumitat dels desafortunats que hi puguen entrar en contacte fortuït.

Supose que la notícia podria donar per a una entrada gracioseta, però no m’ix, ho he intentat i no li trobe la banda graciosa, ho sento.

ensopegar

3

Ensopegar amb la memòria.
És el que vol Gunter Demnig amb les seues llambordes, amb les seues pedres per ensopegar, vol que hi ensopeguem i que recordem. Va començar al 1992 i ja n’ha posat més de vint mil, per tota Europa, on li deixen, (a Polònia no li van donar els permisos) però ja n’ha posat més de vint mil per Europa, davant de les cases on van viure els deportats. El seu objectiu és arribar als sis milions, sis milions de llambordes per recordar sis milions de morts sense tomba, sis milions de llambordes amb escrit Ací va viure…, el nom del deportat, la data de naixement i el lloc i la data de deportació.
Demà passat ve a Roma, en posarà trenta, a diversos barris de la ciutat, espere que siga només el començament i que, amb el temps, es puguen posar totes, una llamborda per cada deportat i que hi ensopeguem cada volta que passem, cada volta, i que recordem, cada volta.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

palmeres

20
S’estan morint, les palmeres de Roma s’estan morint.
A mi les palmeres m’agraden molt, molt. Les que més m’estime són les de la plaça Tetuan de Castelló, n’hi ha una que és altíssima (i a Castelló és difícil) i porta allà tota la vida (i això a Castelló, per a una arbre és un miracle), a la Plaça de la Pau també n’hi ha, molt altes, precioses (mireu com li planta cara al monstre de deu pisos que té darrere). També em mire sempre les de l’aeroport de València (veges tu) mentre fume en arribar o abans de marxar. I les que n’hi ha a les alqueries o entre els tarongers entre València i Castelló, que veig des del tren. Quasi sempre he viscut amb palmeres a prop i ara, a Roma, s’estàn morint. Ací les meues preferides són dues a les que sempre dedique une esguard des de l’autobús passant per Via dei Fori Imperiali, les de la foto, són esplèndides.
El que està matant les palmeres del sud d’Europa i del nord d’Àfrica és el morrut roig, que va vindre del sud-est asiàtic. A Roma, des que van vindre els corcs, l’única solució era abatre les palmeres infectades, però ara pareix que arriba una esperança de salvar-les, i arriba d’Elx, m’encanta.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

me’n recorde

6

Sóc autobiogràfic fins i tot quan parle d’un llenguado
. Federico Fellini

 

Ahir hauria fet noranta anys, Fellini. No sé si és el meu director de cine preferit, però ara mateix no em ve al cap cap altre que m’haja regalat tanta tendresa i tanta poesia. Només de pensar en els seus films o en alguns trossets ja em ve el somriure a la boca i la música de Nino Rota al cap. Feu la prova, penseu: Amarcord, o millor encara, penseu en l’escena de la classe de grec, o en Anna Magnani a Roma, o el final d’E la nave va, o Giuletta Masina a La Strada. Totes les seues pel.lícules tenen alguna cosa que t’arriba directe al moll de l’os, una llum com de record d’infància. Deia Pasolini que la poesia i la màgia que transfiguraven la realitat en els films de Fellini eren pur amor, excès d’afecte, deia: el seu amor per la realitat és més fort que la realitat, deia que Fellini filmava amb una tal intensitat d’afecte que transformava la realitat. No sé si era això, però sé que moltes de les seues pel.lícules són com un cau de tendresa, com un d’eixos records que m’agrada recordar. 

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

deu minuts

19
Hui he treballat per als meus deu minuts de fama, no en seran quinze, com deia Andy Warhol, però deu ja va bé.
He passat la vesprada amb la gent de Valencians pel món i els he ensenyat alguns llocs de Roma. La periodista havia llegit el bloc i ha portat un paquetet de xufes per al meu amic, que les ha rebudes emocionat, com sempre. Els he dut al ghetto, on hem tingut un xicotet problema ‘diplomàtic’ perquè la sinagoga no es pot filmar ni per fora, hem anar també a la piazza della pilotta, on potser uns valencians fa cinc segles van fer un trinquet, i hem visitat altres dels meus llocs preferits de la ciutat.

Han filmat moltíssim i només muntaran uns deu minuts, algunes coses ja sé que les tallaran, clar, he dit que Castelló és lletja, i tot i que això siga un fet, a la tele no es pot dir (jo me n’he adonat i després he dit que és una ciutat ‘poc monumental’), quan comentàvem com de bé es viu a Roma he volgut dir que això és cert només si tens un passaport comunitari, que nosaltres -i no només pel passaport- som emigrants de luxe i que si el programa fóra ‘albanesos pel món’ segurament no seria tan divertit, la veritat és que ara que ho pense dec haver dit un fum de bobaes, però ja ho apanyaran ells amb el muntatge. 
Deprés han vingut a casa i han entrevistat també a F., que estava tot nerviòs pel seu valencià però ho ha fet de categoria.
La veritat és que m’he divertit molt, la periodista, Marian, i el càmera, David, eren gent simpàtica i, sobretot després del primer Martini, crec que m’he relaxat i he parlat tranquil.la. Em feia molta gràcia quan la gent s’aturava pel carrer intentant endevinar qui era jo, perquè com que m’estaven filmant mentre caminava i parlava, segurament devia ser algú
Ho emetran el mes que ve, ja avisaré a l’afició de la data i de quan ho pengen a la pàgina web.

Actualització: a més de les xufes també han portat llonganissa seca i rosquilletes per a mi, en aquest moment me les estic menjant, la llonganissa ve de Dénia i és boníssima.

diari

2

¿Quan ens serà concedit el privilegi de respirar aire fresc?
Anne Frank

Un diputat de la Lega ha presentat una interpel.lació a la ministra d’educació per tal que intervinga a una escola de la Brianza on els mestres han llegit amb els xiquets el diari d’Anna Frank. Diu que n’hi ha un passatge on Anna Frank describeix ‘en mode minuciós i aprofundit les seues parts íntimes’ i que això torba els xiquets. 
No sé com qualificar que algú puga pensar que, llegint la història d’Anna Frank i entrant, amb el llibre, en contacte amb l’horror, el que torba els xiquets siga la descripció que del seu cos fa una xiqueta dels anys quaranta.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

banana

5

oh cosa sara’
che ti svegli al mattino e sei serio
che ti fa morire ridendo di notte
all’ombra di un desiderio
oh cosa sara’

Tornen junts. Lucio Dalla i Francesco De Gregori van fer una gira junts el 1978 de la qual va eixir un disc: Banana Republic, una preciositat. Dos artistes tan diferents van trobar el punt d’encontre i van fer una xicoteta meravella, un disc, de veritat, rodó. La cançó del vídeo és una de les meues preferides del disc, però m’agraden totes.
Doncs es veu que després de més de trenta anys s’han tornat a trobar i, mig d’amagat, cantaran junts a un local xicotet als afores de Modena. Espere que els vaja molt bé i tornen a fer un disc junts, o que tornen a fer el mateix disc…

actualització: ostres! me n’acabe d’adonar que aquesta és l’entrada que fa 500 d’aquest bloc.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

el sant jacobí

9

Que els napolitans són molt devots de San Gennaro és cosa sabuda, però no són exactament devots incondicionals, de fet, més d’una volta s’han enfadat amb el sant. La fractura més sonada entre el sant i la ciutat va ser la del 1799.
A gener del 1799 les tropes franceses entren a Nàpols amb l’ajut d’alguns nobles ‘jacobins’ filo-francesos, després d’haver lluitat contra part del poble que va intentar defensar la ciutat. El 23 de gener es va proclamar la República Napolitana que va durar fins a juny del mateix any.
El general Championnet, sabedor de la devoció dels ciutadans vers els seu sant, va anunciar que assistiria al miracle de maig (la sang es liqua tots els anys en les mateixes dates) i tothom va pensar que aquell any la sang no es liquaria. Segons explica Alexandre Dumas (pare) a Le Corricolo tot el poble va anar al Duomo a veure com el sant, no complint el miracle, demostrava als francesos que no els volia. Enmig de l’expectació de tothom la sang es va liquar i, en lloc dels aplaudiments i les mostres de goig de cada any, el fet va ser rebut entre el silenci i l’enuig del poble napolità.
Eleonora Pimentel, una noble jacobina que dirigia el Monitore Napoletano, únic periòdic de l’època, va publicar un article on deia: Fins i tot San Gennaro s’ha fet jacobí! Heus ací la primera veu del poble. Pot el poble napolità no ser allò que és San Gennaro? Així que… Visca la República!
Però no va anar així, els napolitans no es van fer republicans com el sant, el que van fer va ser enfadar-se amb ell i fer-li pagar la traïció.
Quan les tropes borbòniques van acabar amb l’aventura republicana el mes següent, el poble les va rebre amb visques a Sant Antoni (per demostrar a San Gennaro el seu enuig) i quan la Pimentel va ser condemnada a mort i penjada a la plaça del mercat li cantaven:

A signora donna Lionora,
che cantava ncopp’ o triato,
mo abballa mmiezo ‘ o mercato,
viva viva ‘u papa santo,
c’ha mannato i cannuncini,
pe scaccià li giacubini!
Viva a’ forca ‘e Masto Donato
Sant’Antonio sta priato.
(La senyora Elionor, que cantava a una tribuna, ara balla enmig del mercat, visca visca el Papa sant, que ha enviat els canonets, per fer fora els jacobins! visca la forca i el botxí, Sant Antoni sia lloat)

Els pintors populars de l’època van convertir la imatge de Sant Antoni fent fora San Gennaro a bastonades en un motiu que va tindre molt d’èxit. Però la ruptura entre el sant i les seus devots va durar poc, l’any següent el Vesubi va reprendre a amenaçar la ciutat i Sant Antoni, cù tutta a bbona vuluntà,no podia fer res, que ja se sap l’únic que pot defensar Nàpols del volcà és San Gennaro, ací ja n’havíem parlat, així que els napolitans van fer les paus amb el sant.

considereu novament si això és un home

4

La rivolta di Rosarno e’ la quarta rivolta degli africani in Italia contro le mafie. Roberto Saviano

Supose que ho heu llegit als diaris. La setmana passada a Rosarno, un poble de Calàbria, va començar la caça al negre, després de que algú els atacara a trets, els emigrants (que hi viuen fa anys, collidors de taronja a un euro l’hora) es van revoltar, la cosa va durar tres dies, ells a pedrades i els ciutadans a trets. El ministre de l’Interior va dir que el problema era l’excès de tolerància (no l’explotació fastigosa o la màfia que l’exerceix, el problema és la tolerància). Van enviar a la policia i els han deportat a tots, amb papers o sense, han deportat els negres. Molts ferits per trets, atropellats o apallissats, cap responsable detingut. Es veu que la taronja ja no és negoci, i la màfia local ha decidit que és millor no collir-la i cobrar els ajuts europeus, calia desfer-se de tota eixa gent i el govern ha posat els autobusos. 
He llegit que a la Rognetta, la fàbrica abandonada on vivien molts d’ells i que ahir el govern va enderrocar, a un mur algú havia escrit  EGALITÉ, supose que escriure FRATERNITÉ era demanar massa….

Adriano Sofri, reprenent el poema de Primo Levi, va publicar ahir un poema a Repubblica: ‘Nei ghetti di Italia questo non è un uomo’. Normalment no m’atrevisc a traduir poesia, hui ho faig, pense que és un poema urgent i que em perdonareu la traducció feta amb urgència (ací el poema llegit per alguns actors italians i ací el poema en italià):

Als guetos d’Itàlia, això no és un home

Novament, considereu novament
Si això és un home,
Com un gripau a gener,
Que s’avia quan és fosc i boira
I torna quan és boira i fosc,
Que es desploma a una cuneta,
I fa olor de kiwi i de taronges de Nadal,
Coneix tres llengües i no en parla cap
Que ha de contendre amb les rates el seu sopar,
Que té dues sabatilles de recanvi,
Una sol·licitud d’asil,
Una llicenciatura en enginyeria, una fotografia,
I s’amaga sota els cartons,
I dorm sobre els cartons a la Rognetta,
Sota un sostre d’amiant,
O sense sostre,
Fa el foc amb les escombraries,
Que està al seu lloc,
A cap lloc,
I si trau el cap, després del tir al blanc,
“S’ha equivocat!”
Clar que s’ha equivocat,
L’Home Negre
De la misèria negra,
Del treball negre, i des de Milà,
Per l’almoina d’un atenuant
Escriuen ben gran: NEGRE,
Rebutjat per un caporal,
Escopit per un desgraciat local,
Apallissat pels seus patrons,
Acaçat pels seus gossos,
Que enveja els vostres gossos,
Que enveja la presó,
(un bon lloc per penjar-se)
Que pixa amb els gossos,
Que ataca els gossos sense amo,
Que viu entre un No i un No,
Entre un Ajuntament dissolt per màfia
I un Centre de darrera acollida,
I quan mor, una col.lecta
Dels seus germans a un euro l’hora
El tornarà més enllà del mar més enllà del desert
A la seua terra – “A fer la mà!”
Mediteu que això ha estat,
Que això és ara,
Quin Estat és aquest,
Rellegiu els vostres petits assaigs sobre el Problema,
Vosaltres que adopteu a distància
De seguretat, al Congo o a Guatemala,
I escriviu a l’escalforeta, ni ací ni allà,
Ni bondat, coses de Càritas, ni
Brutalitat, coses de ministeri de l’intern,
tebis com uns peücs,
I aparteu els ulls d’aquesta
Que no és una dona
D’aquest que no és un home
Que no té una dona
I els fills, si té fills, son molt lluny,
I pregueu novament que els vostres nats
No vos giren la cara.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

la filla de Ryan

7
Publicat el 8 de gener de 2010
Jo d’avions n’agafe molts i, sempre que puc, de baix cost i només amb equipatge de mà. Sóc una mestra en fer maletes, i en especial en fer equipatges de mà que colen, en mini-necessers inatacables, en pesos i mesures ajustats i en bosses immaculades a l’escàner.
Quan anava menys a Castelló i carregava més d’embotits a la tornada, sovint em feien obrir la bossa per controlar algun xorís o alguna llonganissa (fa uns anys vam colar, repartits entre l’equipatge de mà i una maleteta, 20 kilos de taulellets de Castelló per a la cuina nova, tenim una cuina obertament castellonenca).
Alguna volta em fan obrir la bossa per alguna cosa metàl.lica que no comprenen però sempre amb una certa lògica. L’altre dia anant cap a l’Alguer vaig notar la intensificació de les mesures de seguretat perquè en passar el control un carabiniere malcarat em va preguntar si la bossa era meua. Li vaig dir que sí i em va preguntar si portava un llibre. Li vaig respondre que en portava tres i, amb els guants de goma, em va obrir la bossa, va traure el llibre més gros i va passar les pàgines. A mi em va fer riure perquè em va vindre al cap una vella pel.li de l’oeste on un capellà fals duia una pistola a una Bíblia buida. El carabiniere em va tornar el llibre i vam marxar. En arribar a l’Alguer me’n vaig adonar que al fons d’una butxaca de la bossa duia una navalleta suïssa d’aquelles amb les eines que calen per fer fins i tot un trasplantament de ronyó, i que, al fons d’aquella butxaca, la navalla havia passat dies abans els controls a Roma i a València.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

sed lex

6
Publicat el 7 de gener de 2010
El senyor Khadim és senegalès, té 41 anys i en fa 8 va arribar a Itàlia, després de tots aquests anys treballant en negre i sense papers va decidir tornar al seu país i amb l’ajut d’alguns amics italians va comprar un bitllet d’avió.
A l’aeroport de Fiumicino, quan està marxant, el detenen per clandestí i el tanquen a la presó per jutjar-lo i expulsar-lo. De moment li cauen set mesos perquè tenia una vella ordre d’expulsió no complida (de lal qual ell no en sabia res). Des de la presó demana l’expulsió com a condemna alternativa, cosa que la llei contempla per diversos delictes, però li deneguen perquè l’expulsió no es pot aplicar al delicte de no haver complit amb una ordre d’expulsió. 
El resum que fa el Garante dei detenuti que jo ja m’estic embolicant: Khadim que estava deixant Itàlia ara està tancat a la presó per no haver deixat el nostre país. Des de la presó sol.licita deixar Itàlia però no pot perquè ha de cumplir una condemna per no haver deixat Itàlia.

El de la foto no és el senyor Khadim, és el senyor Kafka als cinc anys, amb el seu cavallet preferit. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

epifania

3
Publicat el 6 de gener de 2010

Si avvisa che quest’anno Gesù Bambino resterà senza regali: i Magi non arriveranno perché sono stati respinti alla frontiera insieme agli altri immigrati.
(S’avisa que enguany el nen Jesús no tindrà regals: els Mags no arribaran perquè han estat rebutjats a la frontera junt amb els altres immigrants)

Aquest és el cartell que l’arquebisbe d’Agrigento ha fet posar, la vigília de l’epifania, al pessebre de la catedral, al lloc on tradicionalment es posaven els mags que porten els regals al nen Jesús. Quan els han preguntat pels seus motius la resposta ha estat: Hem decidit que calia donar un senyal per fer reflexionar la comunitat eclesiàstica i civil. (…) N’hi ha qui ha aplaudit la nostra iniciativa però també qui s’ha queixat dient que hem volgut sacrificar la tradició a la problemàtica de la emigració. Nosaltres pensem que la tradició no es pot anteposar als drets de les persones.

Cabanyal

5
Publicat el 5 de gener de 2010

Ho acabe de llegir,  el Ministerio de Cultura ha paralitzat l’enderrocament del Cabanyal.
Quan acabe de ‘fer la ola’ escriuré alguna coseta, de moment done l’enhorabona a tots els veïns del barri i a la gent de la plataforma Salvem el Cabanyal, molt ben fet! (si teniu una estoneta mireu el vídeo que publica Vilaweb).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari