Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

banalitat

2

L’infern existeix i són aquells cinc minuts gravats per una càmera instal·lada a Nàpols, a via Vergini, al barri Sanità.
Roberto Saviano

Ahir els principals diaris i telenotícies van publicar un vídeo, gravat amb una càmera de seguretat, d’una execució, d’una execució a un carrer de Nàpols. És la primera volta que la policia fa difondre imatges d’aquest tipus, esperant en la col·laboració ciutadana per identificar l’assassí.
El vídeo és esfereïdor, ho és perquè es veu com maten a un home, però ho és, sobretot, perquè s’aprecia la indiferència de les persones que assisteixen a l’assassinat. N’hi ha una foto extreta del vídeo, on un vianant passa per sobre el cos com si fóra la cosa més normal del món, no me la puc traure del cap. Hui Repubblica publica un article de Saviano, amb el títol En cinc minuts la banalitat de l’infern, ara somnie la rebel·lió del barri.

Comença dient: Tot normal. Aquest pareix ser el tempo i el mode d’aquesta execució de Camorra. Normalitat. Tot normal passar per sobre d’un mort per terra, tot normal veure un home a qui disparen al cap i no fer res, ni tan sols xisclar, o cridar algú. És tot normal, no es corre, ningú pensa que haja de fer res. La ciutat és en guerra i s’hi comporta com es comporten els homes en guerra, és a dir, arrossegar-se, allunyar-se, no cridar l’atenció.

I acaba: Comptat i debatut, aquest fet té una trista moral. De front a aquestes imatges et fas sempre la mateixa pregunta: Quant val la vida d’un home a la meua terra? I la resposta, tràgicament, la trobes en aquelles persones que s’allunyen del cadàver amb gestos quotidians: la vida d’un home a la meua terra no val res. La denúncia de l’assassí podria ser l’únic gest per rescatar una humanitat que cada volta es troba més a gust en la deshumanització de la qual és captiva i en la que pareix viure còmodament.

A un article de l’Unità que en parla el periodista es pregunta: Què ha canviat en la vida dels individus i en la percepció col·lectiva fins al punt de fer esdevenir ‘serè’ l’horror. Obvi, per començar, incomodar a la història, i la llarga llista d’endarreriments i il·legalitats que han acabat per esculpir resignació i escepticisme en els napolitans. (…) La veritat és més greu i inquietant: la ciutat ja no existeix. (…) és animada per un únic instint: sobreviure biològicament. Sense comunitat ni llenguatge, sense tan sols una llengua, sense cel ni mar.

Quan una mort així no altera la quotidianitat vol dir que en fa part. A alguns llocs d’aquest (meu) país és així i és terrible.

(manlleve paraules d’altres perquè no en trobe de meues)

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

el meu capità

7

O Captain! my Captain! rise up and hear the bells

La primera volta que van usar la veu de Billie Holiday ja em va saber greu. Amb Leonard Cohen o la presunta veu de Cortázar em van tocar la moral, molt. Crec que tots tres eren anuncis de cotxes.
Però açò em pareix una espècie de sacrilegi contra una cosa que no sé com es diu . Usar la veu de Walt Whitman per vendre texans potser és massa, o no?
Potser no, potser és just i normal, però a mi em torba.

(Per cert, a la foto que he posat es pareix una miqueta a Marx i una miqueta a Garibaldi, en més guapo)

compagne

5

Ahir es van celebrar les eleccions primàries per triar el secretari del Partito Democratico. Estava prou clar qui guanyaria i no hi ha hagut sorpreses, bé, una sí, la quantitat de gent que encara hi creu. Quasi tres milions de persones (servidora inclosa) van anar a les paradetes que havien muntat a moltes places per votar el seu candidat a secretari del partit. Amb tot el que ha passat, sobretot amb tot el que no ha passat, amb el que el partit no ha fet o no ha dit en aquests mesos, trobe increïble i una notícia boníssima que tota aquesta gent haja volgut anar a votar, a dir que ells hi són i que tenen alguna cosa a dir sobre com volen que siga el partit, hi ha hagut llargues cues tot el dia, l’esperança fent cua, que diu hui Camilleri.
L’F. va fer d’interventor a una de les meses, abans d’ahir parlant de si tindria temps de vindre a casa a dinar o de com farien per fer pauses i tal, rèiem dient que ‘una volta c’erano le brave compagne’ que cuinaven per als voluntaris a les cuines de les Feste dell’Unità.
Anit, quan va tornar a casa, va arribar amb una bossa plena del ‘que li havia tocat’ en el repartiment que van fer en acabar el recompte. Coques, pastissets i d’altres llaminadures que les senyores del barri els havien portat als voluntaris de la mesa, encara queden brave compagne, n’hi havia gent que arribava a votar amb un cafè i alguna cosa feta a casa per als voluntaris. A més, em va explicar que una senyora es va encabotar en deixar diners de més (calia pagar 2 euros per votar), va voler deixar un vot pagat ‘no fóra cas que algú no puga votar perquè no té els dos euros’. La senyora va deixar un vot pagat, com a Nàpols deixen un cafè pagat al bar per si algú arriba sense diners. Aquest país té gestos que em commouen i en molts moments em salven de la desesperança.

Òbviament, el meu candidat ha perdut.

vexil·lologia

4

Després de tres dies en què els únics moviments que he fet eren arraulir-me una mica més sota l’edredó a cada esternut, hui, aprofitant que em trobe bé i que fa sol hem anat ha donar una volta pel centre.
M’ha sabut mal no dur una càmera de fotos perquè baixant per Via dei Giubbonari cap a Campo de’ Fiori, a la històrica ex-secció de l’ex-PCI he vist escrit sota la plaqueta (històrica) amb retolador vermell: “Cridem llibertat”, tal qual, en català, i mira, m’ha fet gràcia.
Més avant, arribats a la plaça, amb el mercat ple de turistes fent fotos de les carxofes i de les tomates de les parades, he vist una parada on venien samarretes del Barça i m’he arrimat per mirar-me-les. En tenien de Messi i d’Iniesta, però he notat de seguida que eren falses, no només pel tacte esgarrifós, també perquè en lloc del clàssic: quatre pals de gules rojos en camper d’or, de barres, la senyera en tenia set.
És el que té el made in Napoli.

preservation

5

N’hi ha una casa a Nova Orleans que es diu Preservation Hall, i a eixa casa n’hi ha una orquestra que es diu Preservation Hall Jazz Band. Dic que és una casa perquè no és un bar ni un teatre, és una casa molt vella on, a una habitació no massa gran, amb quatre bancs d’església pobre, de 8 a 11 de la nit la banda toca, toca jazz vell. No es pot menjar ni beure, t’asseus allà i ells comencen a tocar, van decidint el què sobre la marxa. Darrere dels músics n’hi ha una pissarra amb els preus, una petició d’una cançó tradicional val 2 dòlars, un altre tipus de cançó val 5 dòlars (The Saints, com que estan farts de tocar-la val 10 dòlars). Jo els vaig demanar que tocaren All of me (que mira que m’agrada).
L’edifici està allà, al bell mig del barri francès, igual igual des del 1750 quan el van construir, primer va ser un habitatge, durant la guerra civil una taverna, després l’estudi d’un fotògraf i, des del 1960 és una casa dedicada a protect and honor New Orleans Jazz. Els músics i part del públic són vells i van mudats. Si a Nova Orleans pareix que el temps s’haja aturat, al Preservation Hall està suspès en les notes del jazz vell que toquen cada nit.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

memòria d’Adrià

8

Hi ha més d’una saviesa, i totes li són necessàries al món.
Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià.

Al bell mig de Piazza Venezia, fent un forat per la tercera hipotètica línia de metro han trobat l’Ateneu que Adrià va fer construir al 133 dC., a imatge del que havia vist a Atenes.
És un dels edificis famosos de la Roma antiga dels que no se sabia res, no es trobava a la Forma Urbis i no se sabia on podia estar. I l’han trobat als que potser eren els darrers pams quadrats de ciutat que quedaven per excavar.
No sé quantes voltes hauré passat per eixe trosset de plaça, corrent per agafar un autobús o poc a poc per aprofitar algun raig de sol, sense tindre idea que estava caminant sobre un dels edificis preferits d’Adrià, on els poetes i els filòsofs feien la seua faena. Són els regals que Roma fa.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

16 d’octubre 1943

4

Eren potser uns vint de vagons per bestiar, alguns oberts de bat a bat, d’altres tancats i barrats amb llargues barres de ferro a les portes externes… a cadascuna de les reixes s’entreveien dues mans aferrades o un parell d’ulls fixos.
Elsa Morante, La Storia 

Copie ací sota  l’entrada de fa un any. Mentre aquest bloc existisca la copiaré cada 16 d’octubre. No fóra cas que ens oblidàrem:

1. Junt amb la vostra família i amb els altres jueus de casa vostra sereu traslladats.
2. Cal portar queviures per al menys 8 dies, cartilla de racionament, document d’identitat i gots.
3. Es pot portar una maleta xicoteta amb efectes personals i una muda, mantes…excepte diners i joies.
4. Tanqueu la porta de casa amb clau i porteu les claus amb vosaltres.
5. Malalts, inclús casos gravíssims, no poden per cap motiu restar a casa. Al camp hi ha infermeria.
6. Vint minuts després de la presentació d’aquesta nota la família ha de estar preparada per marxar.

Hui és un aniversari trist per aquesta ciutat. Hui fa 65 anys les famílies jueves de Roma, a les 5.30 del matí del dissabte 16 d’octubre de 1943 van començar a sentir soroll de botes i crits en alemany i van sentir com colpejaven les seues portes els SS preparats per deportar-los amb un paperet amb les instruccions. Ningú no sabia on els portaven, ni per quant de temps. Aquell dia van ser deportades 1024 persones, entre elles més de 200 xiquets. Ja ho vaig explicar ací, tot i que al títol vaig escriure la data del dissabte següent, 23 d’octubre, el dia que el tren de bestiar on els van carregar va arribar a Auschwitz II, Birkenau  i que gran part d’ells, 839 persones, van morir a les cambres de gas.

Només van tornar 15 persones, 14 homes i una dona, Settimia Spizzichino, la dona de la foto. Havia sobreviscut a Auschwitz i a la marxa a peu fins a Bergen Belsen, on va ser alliberada per soldats anglesos el 15 d’abril de 1945, el dia que feia 24 anys. Quan va morir fa pocs anys a sa casa de Roma, a Via della Reginella, al ghetto, a la mateixa casa d’on la van arrancar els SS, encara tenia al braç el número que li van tatuar al camp: 66210.

vaig i vinc

9

Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.
P. Neruda

N’hi ha diverses raons, no només el temps que passa i passa, algunes les sé massa bé, d’altres no, però tot a Castelló és, cada volta que vaig, més diferent, menys igual. Supose que no hi puc fer res, el temps i la distància fan pagar i, tot i que sovint penses que a tu no et passarà, un dia te n’adones que ja t’ha passat. 

Una volta vaig escriure que jo sabia que quan em comprava els bitllets m’estava comprant tornada i tornada. Com més temps passa, a Castelló hi vaig més que hi torne. I fa mal.

 

sembrar dubtes

2

El deure dels homes de cultura és, més que mai hui, el de sembrar dubtes, no ja el de recollir certeses.
Norberto Bobbio, Politica e cultura, 1955.

D’ací a pocs dies es complirà el centenari del naixement de Norberto Bobbio i començaran els actes, congressos i homenatges que duraran molts mesos i que es culminaran amb la publicació, durant el 2012, de l’edició crítica integral de l’obra del filòsof.
Hui l‘Unità ofereix als lectors la possibilitat de descarregar tots els articles publicats per Bobbio al diari des de 1982, ací.
En aquests temps on també als diaris es crida tant, se n’enyora el seny i la lucidesa. Bona lectura.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

somriure

1

L’altre dia, enmig de l’allau de declaracions i contra-declaracions sobre la notícia de la no immunitat del president quasi se m’escapa una notícia, una bona notícia, una notícia boníssima.
A juny del 2004 una nau de l’organització humanitària Cap Anamur, que s’ocupa de donar assistència sanitària en zones de guerra, va veure una barqueta amb emigrants a la deriva, en aigües internacionals entre Líbia i Lampedusa. La nau de l’organització estava donant una volteta de prova després d’una reparació a Malta. Després de salvar els homes de la barqueta van demanar permís per entrar al port de Lampedusa o a Porto Empedocle, el permís va ser negat i durant 21 dies va tindre lloc l’habitual i fastigós pols diplomàtic entre Malta i Itàlia sobre a quí li tocàven els emigrants, amb el vaixell en altra mar. Al final la Cap Anamur va decidir trencar el bloqueig i va declarar l’estat d’emergència sanitària, entrant al port de Porto Empedocle.
En arribar a port els emigrants van ser tancats al Centre de Permanència Temporània d’Agrigento (que va ser tancat pocs mesos després, quan el va visitar el Comitè Europeu per la prevenció de la tortura). Els 37 homes rescatats per la Cap Anamur van ser portats a un altre centre de permanència sicilià i poc després van ser repatriats. Els 30 homes repatriats a Ghana van ser detinguts per ‘lesa imatge del país i alta traïció’.
Els tres membres de l’organització humanitària que es trobaven al vaixell, el president, el comandant i el primer oficial, van ser detinguts i acusats de ‘complicitat agreujada en emigració clandestina’. Dimecres passat el tribunal d’Agrigento va absoldre tots tres perquè ‘el fet no constitueix delicte’. Una bona notícia, per ells, per nosaltres i per tota l’altra gent de mar que espera sentència per haver salvat les vides dels desgraciats que es troba a la mar.

Tot i que és evident, està molt bé que ho diga un jutge d’Agrigento, que salvar gent a la mar no constitueix delicte.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

la llei és igual per a tots

2

Ahir va ser un dia convuls, tothom estava pendent de la ràdio i de les edicions digitals dels diaris, en saber-se la notícia de la declaració d’inconstitucionalitat de la llei d’immunitat va començar el can-can de telefonades, sms i, en molts casos, d’obrir ampolles. Els voltants del palau de la Cort Constitucional i de ca Berlusconi tallats al trànsit, el centre ple de policia…
Després tothom enganxat a la tele, edicions especials dels telenotícies farcides de declaracions delirants, Di Pietro diu que és com si Itàlia haguera guanyat el mundial de futbol, el ministre de cultura diu, literalment, que “Tots hem de saber que sense ell, sense el testimoniatge heroic i, certament, commovedor que ofereix al servei de la llibertat, de la democràcia i del desenvolupament d’Itàlia, estaríem tots privats de la possibilitat de mirar al futur amb un mínim d’esperança“. Bossi diu que ell i el poble padà (i vecchi galli) estan preparats per a la guerra. Berlusconi a l’eixida del seu palau fa, molt nerviòs, una sèrie de declaracions on comença dient que “menomale che Silvio c’è” i acaba amb un patètic “Viva l’Itàlia e viva Berlusconi” (a El País han penjat el vídeo). Servidora de vostès, a la segona copa de vi i per unir-se al deliri general va penjar al bloc una bonica versió de Se va el caimán.
Per la nit, un programa d’entrevistes una mica còmic (diguem com una espècie de Buenafuente) va començar amb la banda del programa cantant la marsellesa i  cridant LIBERTÉ FRATERNITÉ EGALITÉ. En el programa d’aprofondiment polític del majordom de Berlusconi a RAI1, il cavaliere va telefonar en directe i va seguir delirant, quan el majordom va intentar tirar-li una maneta dient que potser les primeres declaracions que havia fet eren fruit de l’emoció del moment ell va dir que no, que ell no estava nerviòs i que ratificava tot. Va repartir insults a dojo i va dir que la cort constitucional era d’extrema esquerra (ací una foto dels perillosos radicals).
Hui als diaris continua el deliri, l’Unità ha eixit amb la portada del 47 del dia de l’aprovació de la Constitució, quan he baixat al quiosc quasi no li quedaven diaris, he mirat les primeres pàgines dels diaris de Berlusconi i fan por. No sé com acabarà tot plegat, però tothom està molt nerviòs. De moment, l’única certesa és que dos judicis contra Berlusconi ‘congelats’ per la llei d’immunitat es reprendran, i encara en té d’altres pendents. No crec que acabe a la presó (a més, té una edat) però, si més no, s’haurà de sotmetre a la llei com tothom.

fília

7

La letteratura e’ una difesa contro le offese della vita.  Cesare Pavese, Il mestiere di vivere

Com que la cosa no podia continuar així, amb muntanyes de llibres pels racons i darrere les portes i sobre els radiadors, i els cds tots escampats per ahí, hem pres una decisió i a una paret on n’hi havia llibreries d’ikea que no eren suficients hem decidit construir una llibreria que aprofite millor l’espai, amb menys distància entre els prestatges i que arribe fins al sostre i per sobre les portes. Hui hem encarregat la fusta, la construcció serà aquest cap de setmana.
Diumenge em vaig dedicar a buidar les llibreries i com que tenia temps i ganes he tret la pols als llibres un per un i, clar, me’ls he mirat. És una capbussada autobiogràfica, un repàs vital, que pot ser a l’hora terapèutic i terrible.
Hi ha, sense dubte, un període de la meua vida en què vaig llegir els llibres més importants per a mi, potser no tant pels llibres en sí com pel període de la vida en qüestió. Entre els catorze i els vint-i-pocs anys crec que el que vaig llegir (que va ser molt, massa segons ma mare) em va fer més profit que mai, -em va fer més que mai- subratllava els llibres, feia anotacions al marge, quasi discutia amb els autors.
És molt curiós com recorde perfectament quan vaig comprar alguns llibres, o quan em van ser regalats, o quan els vaig llegir i d’altres no recorde res d’això. Recorde moments concrets, no necessàriament les lectures més importants, no em puc recordar llegint Proust i la cosa devia durar mesos, però en canvi, recorde perfectament una vesprada al  parc llegint Carpentier. Estranyament no tinc records concrets de les lectures de Cortázar, si més no, no de les primeres, que van ser com un llamp, com un terratrèmol. Em recorde perfectament fa molts anys comprant a un expositor d’eixos que giren La balada del café triste, de Carson McCullers (no sé on, recorde l’expositor però no el lloc), costava molt poc (Club Bruguera), el vaig comprar perquè em va agradar el títol i vaig encertar.  Em recorde molt joveneta caminant cap a l’institut llegint Mirall trencat de la Rodoreda. O a un tren tornant de Barcelona devorant Henry Miller. Em recorde llegint Les palmeres salvatges de Faulkner a un llit d’una pensió però no puc recordar on era. De molts llibres recorde molt millor les relectures que la primera lectura.
I els regals, no vull dir els llibres regalats, vull dir els consells, sé qui em va dir ‘llig Moncada’ i qui em va deixar Bomarzo o El libro de arena i qui em va regalar Si això és un home. La meravella de tot plegat és que no s’acaba mai, passa com amb els amics, que tot i que tenim menys temps i ens fem grans, tenim, jo la tinc, la certesa que no ens ho acabarem, que allò encara per descobrir i per gaudir és immens.

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

vocabulari

3

Darrerament el cavaliere i els seus estan portant el llenguatge ‘polític’ a límits patètics.
La sentència (ahir es van fer públiques les motivacions) que diu que quan l’empresa de Berlusconi va corrompre un jutge per poder comprar la Mondadori, Berlusconi ho sabia, no és una sentència, és un ‘projecte subversiu que amb mitjans impropis vol contrastar la voluntat democràtica del poble italià‘, això segons qui parle, també han dit que era un intent de ‘colp d’estat’, que en italià es diu ‘golpe‘, tal qual, en espanyol.  La legislatura que potser no puga acabar no és una legislatura, és una ‘missió quinquenal’ (la combinació jesuític-staliniana m’ha encantat). Els jutges que fan la seua faena són: comunistes, anti-italians (anti-italians som quasi tots, darrerament) i ‘ataquen la democràcia’. El Consell Superior de la Magistratura és ‘l’exèrcit roig de les togues’, els jutges que investiguen els assassinats de Falcone i Borsellino són ‘conspiradors contra qui fa el bé al país’.

Hui s’hauria de pronunciar l’exèrcit roig sobre la llei que dóna immunitat al dipositari de la voluntat democràtica del poble italià (i que el protegeix dels comunistes conspiradors) que fa el bé al país i que és el millor primer ministre dels darrers cent cinquanta anys. Si la declaren inconstitucional podria ser que no acabara la seua missió quinquenal (potser els tancs soviètics estan esperant a la frontera) i tinga lloc un colp d’estat de l’anti-itàlia, segurament ho sabrem aquesta nit.

plaça del poble

9

Emocionant, ens van convocar a Piazza del Popolo i més d’una hora abans ja era plena, els carrers dels voltants, les terrasses del Pincio i bona part del centre eren plens de gent de totes les edats que volia dir prou. Diuen que n’érem 300000, la veritat és que crec que és molt difícil de calcular, molta gent no va poder arribar a la plaça, molta, com nosaltres, va marxar abans del final (geladet al Pantheon i cap a casa). Repubblica ha publicat una foto panoràmica de la plaça que me la pense mirar cada volta que m’entre el desconhort pel país (el meu país d’Itàlia)
Ja a l’autobús tornant a casa a mi se’m va passar l’eufòria, pensava que, de totes maneres, hi ha molta, massa, gent que el tornaria a votar, que l’esquerra d’aquest país és irresponsable i fa fàstic (abans d’ahir el parlament va aprovar una llei per fer entrar capitals ‘evadits’ sense pagar impostos i anònimament, i va passar per menys vots dels diputats del PD que faltaven, que tenien alguna cosa millor que fer que la faena per la qual els paguen, si hagueren anat tots a treballar la llei no haguera passat, la màfia i els evasors estaran molt agraïts). Crec que un dels motius de l’èxit de la manifestació d’ahir va ser que no convocaven els partits, molta gent no hauria anat.
En arribar a casa vam posar el telenotícies de RAI1, que és el més important, el de l’hora de sopar i el tractament a la manifestació va ser al·lucinant. Van donar la notícia als 20 minuts de l’inici, després de donar els números de la Superenalotto (la primitiva d’ací), menys d’un  minut d’informació sobre la mani, amb poquísimes imatges, van dir que érem ‘algunes desenes de milers de persones’, després quasi el doble del temps amb les opinions dels membres del govern, una rècua d’insults, i després quasi dos minuts d’una cosa que van dir que era l’editorial del director del TG1 (nomenat pel Cavaliere), un discurs on va dir que la manifestació era absurda i que volíem ‘instaurar un règim mediàtic inacceptable’. El director d’un telenotícies de la tv pública fa un discurs atacant una manifestació convocada pels sindicats i les associacions de periodistes i on han assistit centenars de milers de ciutadans. Això, ací, no havia passat mai.
En fi, va ser un dia emocionant, d’eixos que et fan tornar una miqueta d’esperança i em va agradar molt veure i escoltar a Saviano.

(per cert, estàvem a un costat de l’escenari i vaig poder veure com va arribar i va marxar Saviano, literalment abraçat per sis policies de paisà armats mirant cap a totes bandes que quasi corrent el van ‘posar’ dins d’un cotxe i van marxar a tota velocitat, pobre home)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari