Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: del lado de allá...

crònica

4

agulles

Quan era menuda la nit de reis em costava molt adormir-me. Tot i que sabia que com abans m’adormira abans arribaria el gran dia, els nervis i l’emoció m’ho impedien. Aquest dies he dormit molt poc. Vaig dormir poc la nit abans de la presentació a Vilaweb, com la nit de reis, per l’emoció de saber si m’haurien portat tot el que havia demanat a la carta. Dimecres, a Barcelona, em van portar molts més regals i moltes més abraçades dels que havia gosat demanar. Amics i família que no esperava, que no havia gosat esperar. Les paraules d’Assumpció Maresme i de Ricard Garcia. Ricard ens va donar una lliçó de literatura, va descabdellar el llibre amb erudició i amb amor, em va descobrir coses que no sabia de la meua novel.la (tot això ho he escrit jo?). Va llegir un paràgraf del llibre com si fóra un poema, i en la seua veu, miracle, era un poema… Sort que ells ho van fer tan bé, perquè a mi l’emoció em va trair i crec que les meues paraules van ser més confuses del que hauria volgut.

Aquella nit  també vaig dormir poc, s’acumulaven l’emoció del que havia viscut a can Vilaweb i que l’endemà presentava el llibre a Castelló, li tornava el llibre a Castelló.

Pensava dormir al tren, si més no un parell d’horetes. No vaig poder. Les dues senyores que se’m van asseure al davant no es veien des de 1991, des del casament de Manoli. Les dues dones, evidentment amb problemes d’oïda, es van explicar tot el que havia passat des d’aleshores, operacions incloses. Tot això interromput de tant en tant per telefonades de la cosina d’una d’elles, Luci, que era puntualment informada de les novetats. Per cert, l’home de Manoli va resultar ser un sinvergüenza i per sort es van divorciar pocs anys després. En els rars moments de silenci, escoltava els deliciosos esforços per parlar castellà d’una senyora que va baixar a Vinaròs, asseguda al darrere. Explicava que menjar a Barcelona era caríssim: havia anat a dinar amb la seua germana que le llaman Carmen i van demanar un menú, però si endespués demanes cafè, si te encantas el dinar t’ix per 10 euros.

Castelló: dinar amb amiga de l’ànima, constatació que l’afecte preserva les complicitats i fa paréixer que el temps no ha passat, i que no dormiré una horeta després de dinar perquè preferisc estar amb ella xerrant. Em toca córrer per arribar a temps a la cita amb Carles Bellver, que presentarà el llibre. Som amics, amics de blog, de xarxa i de correus electrònics, però no ens havíem vist mai. La cita és a la plaça de Tetuan, un dels llocs de la meua infància i de la novel.la, sé que el reconeixeré, arriba amb el meu llibre a la mà. Abans que arribe Carles comprove amb delit que el Coloniales y Salazones de la plaça encara sobreviu, també Castelló mereix miracles. Carles i jo, tot i no conéixer-nos havíem anat a la mateixa escola i al mateix institut, en un moment de la conversa em va dir: jo me’n recorde de tu caminant per ací, i em senyala amb el dit un tros de vorera que hauré caminat milions de voltes per anar a casa (Blanca ha estat ací).

Arriba Toni, de Drassana, i poc després movem cap a la llibreria passant per davant de ma casa, de la casa on he crescut, intente no emocionar-me, sé que d’emocions encara me’n queden moltes i voldria mantindre-les sota control, innocent de mi.

A la llibreria, tal com anava arribant la gent, va ser una riuada d’abraçades, de retrobaments, d’esguards que vessaven afecte. Va haver dos moments que em va costar contenir les llàgrimes. Quan vaig arribar i vaig veure un expositor que havien preparat els llibreters amb el llibre: el meu Castelló del llibre havia arribat, ho havia aconseguit, el llibre tornava a Castelló, no ho sé explicar millor: el Castelló que jo m’havia emportat en marxar, tornava.

Em va fer plorar veure-la arribar i em va fer plorar la seua emoció: va entrar amb el seu bastó i el seu somriure, dient ‘havia de vindre, havia de vindre precís‘. Rosa, l’amiga de l’ànima de ma mare. Ella és la xiqueta que a la pàgina 120 del llibre puja a casa des del refugi al carrer d’Enmig i per la finestra veu un soldat malferit que deixa un reguer de sang. La història me l’havia explicat ella fa molts anys. Ella també es va emocionar molt quan li vaig llegir el paràgraf i s’hi va reconéixer.

Va començar la presentació, Carles va dir paraules bellíssimes sobre el llibre. Jo crec que vaig fer un discurs una mica embolicat. Parlar en públic no és la meua especialitat i, com a Barcelona, cada volta que alçava els ulls, veia algunes de les persones que més m’estime al món i això no em va ajudar a mantenir l’emoció sota control.

Després més abraçades, i cava, cerveseta a l’Ovella Negra, soparet i xerrades… L’endemà cap a Ginebra, ja havia obert tots els regals que havia demanat a la meua carteta i molts més que no m’esperava, així que vaig dormir tot el viatge, al tren i a l’avió.

a casa d’uns amics

0
Publicat el 16 de juny de 2014
A casa d’uns amics fan una festa d’aniversari.

És casa d’uns amics però també és ma casa, una casa gran de color taronja on des del primer dia m’hi vaig trobar bé, on he conegut amics i amigues que han entrat a la meua vida per fer-la més plena i feliç, per fer-me riure i plorar i agafar avions i rebre abraçades i regals.

Una casa que ha fet que la llunyania i l’enyor foren més dolços, que m’ha permés ser-hi allà des d’altres països, des d’altres llengües i altres paisatges. Ser-hi malgrat els qulòmetres i les mars i les muntanyes que hi ha sempre enmig. Malgrat la mar que a voltes pareixia amplíssima i les muntanyes que a voltes pareixen altíssimes. Malgrat tot, a aquesta casa nostra hi vaig quan vull, com si enmig no hi haguera ni mar ni muntanyes.

Gràcies, amics i amigues, gràcies i per molts anys.

canal9

4
El 12 de març de 1977 la policia va tancar, en directe, Radio Alice, una ràdio bolonyesa de l’esquerra extraparlamentària. Els darrers segons d’emissió són impressionants:

Locutor: Han entrat! Han entrat! Estem amb les mans alçades, han entrat, Estem amb les mans alçades! Ens estan arrencant el micròfon…
Policia: Les mans en alt, eh!
Locutor: Tenim les mans alçades, ens estan arrencant el micròfon 

-silenci-

A mi les històries dels anys de plom, dels anys 70 a Itàlia sempre m’han posat els pèls de punta. 

mans

2
Demà, quan em desperte, les meues mans apagaran el despertador i encendran la cafetera, després faran les coses que fan tots els dies: es mouran molt quan parle, passaran moltes hores al teclat de l’ordinador, sostindran sovint un llapis i escriuran, cuinaran i passaran pàgines. Buscaran les monedes per donar-li els diners del cafè justets al barista i que no renegue. Obriran portes i en tancaran i tocaran botons d’ascensors de telèfons i d’altres estris amb botons, remenaran cafès i encendran cigarretes.
Faran la seua feina, com cada dia.
Aparentment.
Perquè, tot i que ningú no ho notarà, demà les meues mans no seran ací, seran allà, per la banda d’Alcanar… 

Per molts anys, Vilaweb

1
Publicat el 22 de maig de 2013
Vilaweb fa 18 anys. 

En fa setze que el vaig descobrir i en fa setze que es va convertir en el meu diari, en la meua casa, en la primera cosa que llegia en encendre l’ordinador pel matí amb el primer cafè. 

Durant molts anys va ser l’únic diari on podia llegir el que passava al meu país en la meua llengua. Ara potser ja no és l’únic, però és el meu. 

Després van vindre el bloc i els amics. Els amics, sí. Perquè Vilaweb, a banda d’un diari és una comunitat i jo hi he fet amics, amics de veres, dels que estimes i enyores. Durant tots aquests anys Vilaweb m’ha ajudat a comprendre el món i durant tots aquests anys, gràcies a Vilaweb, la llunyania i els quilòmetres han estat menys amargs. 

Per molts anys, Vilaweb, per molts anys i moltes gràcies, gràcies a totes les persones que l’han fet possible.

L’aniversari de Vilaweb és una mica també el nostre, així que per molts anys a tothom.
 

llibreria

8
Publicat el 7 de gener de 2013
Quan ho he llegit he anat a la llibreria de casa, a mirar-me els llibres i a intentar esbrinar quins dels més vells havia comprat a Catalònia. Algun Cortázar d’Alfaguara i, segur, El Company de Pavese, d’El Cangur. 

Quan era joveneta i anava a ca la iaia a Barcelona, amb estalvis o amb cèntims que em donaven les tietes, agafava el metro al Clot, baixava a la Plaça Catalunya i anava a Catalònia a comprar-me algun llibre. Era quasi un ritual, un ritual feliç.

Hi havia tornat, ara que vaig a Barcelona sovint però sempre a corre-cuita, m’havia retallat una estona, entre l’autobús de l’aeroport i algun tren, per passar per Catalònia a comprar-me algun llibre, la novel.la que estic llegint la vaig comprar a Catalònia fa quinze dies…

Quan hi anava, sovint recordava l’adolescent amb cinc-centes pessetes i ganes de Cortázar que s’hi passava hores.

Estic trista i estic farta de que em tanquen llibreries (i bars).  

…de combatius balcons

1

Enyore un temps que no és vingut encara


com un passat d’accelerada lluita,

de combatius balcons i d’estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l’enyore ja,

aquest moment, aquest ram, aquest dia,

que m’ha de fer aixecar de la fossa

veient passar la multitud contenta.

Vicent Andrés Estellés
(aquest poema d’Estellés el vaig publicar al bloc l’11 de setembre del 2007, el torne a publicar ara. Sort demà, multitud contenta)

l’hidroavió

3
Publicat el 14 de maig de 2012
Potser només es veia des de Búger, però aquest cap de setmana un hidroavió ha sobrevolat l’illa de Mallorca, incansable, per si hi havia un foc que apagar.

Les Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat han estat una ocasió esplèndida per recordar la Xesca i per trobar amics, vells i nous. I per parlar de literatura i per escoltar-ne, i per menjar i beure i riure (i alguna llagrimeta a mi se’m va escapar).

A la fundació ACA la literatura volava per l’aire amb l’hidroavió i les paraules dites, i de paraules se’n van dir moltes, i amb molts accents diferents. 

La felicitat de recordar la Xesca, de tornar a abraçar a Roser i a Victòria que ho van organitzar tot de categoria. I posar cara i ulls i abraçar a persones fins ara només llegides: el Joan Alcaraz, l’Enric Marco i la Rosa (que quasi em fa plorar perquè em va dur llonganissa de Pasqua del seu poble, perquè sap que m’agrada molt i a Roma no n’hi ha), el Ricard -Richard- Garcia (de qui vaig descobrir una connexió castellonenca que no sabia) i la Maria. Josep Blesa, amb qui, amb l’ajut de digestius alcòholics, vam arreglar el país en una nit, la Carme-Laura Gil, la Belén, el Josep Selva, el David Figueres, que ens va emocionar a tots dient versos de Ferrater i Joan Carles Ortega i Biel Mesquida que també ens va emocionar dient versos, a mi amb Rosselló Pòrcel quasi em fa plorar.

Em va fer riure que quan ens presentàvem, a més del nom, tots donàvem el nom del nostre bloc, com si fóra el nom de guerra. Jo ho sabia que havia d’anar, que val la pena travessar la mar per coses com aquesta, per tornar a comprovar que el nostre país pareix xicotet però és molt, molt gran. 

Gràcies a Vicent Partal i a Assumpció Maresme per inventar-se aquesta Vila de color taronja que permet que passen coses tan belles com el que ha passat aquest cap de setmana a Búger i a l’Antoni Caimari per l’hospitalitat i per l’arròs brut (llàstima que quan ens va explicar la recepta la nit abans ja estàvem amb els digestius i no me’n recorde gens ni miqueta). Gràcies a tots per fer-me passar un cap de setmana tan especial i tan ple de sentit(s), on un grup de persones, tots amb nom de guerra, com ha de ser, hem fet país, amb paraules i abraçades, que els països també es fan així.

(es va presentar Una altra vida, novel.la inèdita de Xesca Ensenyat, ho va fer el seu fill, el Marc Cerdó que ens va emocionar llegint-ne fragments i també fragments d’un dietari inèdit de la Xesca. Feu-me cas i compreu-lo)
 

…i el drac

3
Publicat el 18 d'abril de 2012
Un dels dies que més em fot no estar allà (del lado de allá) és el dia de Sant Jordi, l’F. em regala un llibre i una rosa, m’arriben roses virtuals i menys virtuals (en conserve, al cor, una de groga  que em va arribar fa pocs anys), però no és el mateix. Intente explicar als amics romans què passa allà el dia de Sant Jordi, com és aquesta festa meravellosa sobretot a Barcelona i mai no aconseguisc transmetre el sentit de tot plegat.
Enguany hi seré, he fet coincidir un dels viatges ràpids que faig darrerament i l’he allargat una miqueta i l’F. també hi serà, i ho veurà i veurà el que fins ara li havia intentat explicar sense èxit. Fa molts anys que no estic a Barcelona un dia de Sant Jordi,  em fa molta il.lusió (i que ningú em diga que total és unes quantes parades de llibres al centre, em fa molta il.lusió). Vindrem amb maletes mig buides per poder carregar bona cosa, s’accepten suggeriments.

I a més, a més, dissabte anem a l’estadi, així que segurament veurem matar el drac en directe. Què dir, cap de setmana perfecte, no?

el pont

4
Avui s’ha fet pública la pàgina web d’El Pont cooperativa de lletres. És una associació de lletraferits de Castelló (i contornada, de les comarques del Nord, vaja).

És plena d’amics i de coneguts, diuen que:  La funció principal d’un pont no és altra que unir allò que està separat superant un obstacle. Aquest pont que nosaltres tractem de fer respecta al màxim el simbolisme d’aquesta definició; unir i salvar obstacles és el que ens ha mogut a crear El Pont Cooperativa de Lletres. Sota aquesta “marca” ens agrupem una quarantena d’escriptors de les comarques del nord valencià.

Jo estic en contacte amb ells des de l’inici però no en sóc membre per culpa meua, em fa vergonyeta enviar un currículum d’esciptora que només diga: ‘té un blog però darrerament escriu poc’, però en quant escriga una novel.la la primera cosa que faré serà fer-me sòcia. Així que de moment els desitge tota la sort del món i gaudiré de la seua web que és una preciositat, plena d’informació i de literatura. La presentaran dimecres 14 a les 7 de la vesprada a la Llotja del Cànem de Castelló.

(El de la foto (presa d’ací) és el pont de ferro de Castelló, que no sé si encara existeix i que és molt paregut al ponte di ferro de Roma, que travesse tots els dies per anar a treballar.) 

paperets

2


Mirant-me
aquest vídeo pensava que hi ha veus com la de Raimon amb les que una creix i
que, a voltes, en escoltar-les fan tornar records oblidats. M’ha passat
escoltant aquesta cançó: quan era molt, molt xicoteta em van portar a un Aplec
de la Plana, crec que a la Mare de Déu de Gràcia, a Vila-real (que no fóra el primer). Va cantar Raimon i jo, segur, era la
primera volta que escoltava algú conegut en directe. No recorde res del concert
ni de l’aplec, però recorde perfectament que vaig tornar a casa emocionadíssima
i amb un tresor: dues pegatines: Sóc de la Plana i vull respirar
i Valencià a l’escola i un autògraf de Raimon a una caixeta de xiclets
de menta. Estic segura que no l’hi vaig demanar jo perquè ho recordaria, però
vaig conservar molt de temps aquell paperet. Fa anys que no el veig, l’hauré
perdut. És un neguit estrany recordar objectes i papers que no sé què s’han
fet.

A
casa deien que la primera volta que Raimon va cantar en públic va ser a
Castelló, a un bar que hi havia prop de casa, si no recorde malament es deia
Bar Napoli (al carrer Bayer o al començament del carrer Sant Francesc, com pot
ser que no me’n recorde?). Jo no m’ho creia, pensava que era impossible perquè
era un bar molt lleig i sempre buit.

Ho
explica el meu amic Ferran Archilés a un article: …l’octubre d’aquest mateix any
es produïa una trobada, la primera, de Raimon amb cantants del Principat, amb
Els setze jutges. Era a Castelló, i el contrast entre uns i altres (no es pot
negar que Raimon no era, posem per cas, Josep Maria Espinàs) degué de ser
interessant. A la fi, l’amfitrió de l’acte (l’insubstituïble i gran subterrani
castellonenc Ferran Sanchis Cardona) va conduir, improvisant, els participants
a «un cau fosc i tronat, amb taules de pedra i les parets poblades de
calendaris d’un pompier espantós», segons que contava divertidíssim Joan
Fuster, present en aquella taverna «esplèndida» de la capital de la Plana. «De
tant en tant hi entrava alguna veïna a comprar gasosa o el litre de vi
familiar». Era l’any 1962, l’any que Joan Fuster havia publicat el Nosaltres
els valencians
.

Segur
que la veïna el que entrava a comprar era llimonà i segur que era el Bar
Napoli, segur.

ahir

4
Publicat el 17 d'abril de 2011

Moltes voltes he fet molts quilòmetres per unes hores, per unes persones, i sempre ha pagat la pena. Mai no havia agafat avions per tantes persones, per passar unes hores amb tantes persones, vuitanta o cent mil, m’és igual, moltes. Ahir a València va ser una vesprada màgica, supose que per tothom però per a mi, molt moltíssim.

Van ser  moltes emocions, vaig veure moltíssima gent que no veia des de fa anys i molts dels meus amics, moltes de les persones que més m’estime al món i, quan ja pareixia que no ens trobaríem, un amic que l’havia de veure precís.
Vaig estar tota la vesprada besant i abraçant gent i emocionant-me, vaig cridar, vaig ballar (vaig intentar seguir amb molt poca traça una jota que ballaven unes xiques i vam intentar fer una filà però érem tots de Castelló, i les filaes no són la nostra especialitat) i vaig cantar la manta al coll i el cabasset, bella ciao i no en volem cap -versió mani- i el que tocaven els músics que teníem al costat (gràcies, artistes) l’hora que vam haver d’esperar per moure, perquè n’érem molts.
Lluís Llach i Carles Santos i totes les bandes i els grups que tocaven a la mani (quin país de músics que tenim) i la gent major i els xiquets i tota la bona gent que ahir a València deia Volem tv3, tots eixos, són el meu país.

La foto és de Prats i Camps i l’ha publicada Vilaweb, jo volia fer fotos però em vaig oblidar.