Una llengua apresa no és altre que una màscara, una identitat manllevada. Caldria acostar-s’hi guardant les distàncies i no cedir mai a la il·lusió de mimetitzar-s’hi, renegant els propis sons.
La setmana passada havia de comprar llibres per a regalar, tres llibres per a tres persones, tres persones del lado de allá que saben italià. Hi vaig pensar molt, sort que són persones que conec bé, i al final vaig triar els llibres i pareix que els van fer goig. Hui m’ha passat el que em passa tantes voltes, m’ha vingut al cap un llibre que hauria estat perfecte per tots tres, d’aquells que no et cansaries de regalar i en voldries parlar després. Nuova grammatica finlandese, de Diego Marani
Trieste, 1943 (i ja comencem bé), un soldat ferit molt greument, en despertar a un vaixell hospital alemany no recorda absolutament res, no té cap memòria, ni lingüística, no sap parlar, no sap qui és. Ha d’aprendre-ho tot, (re)construir la seua identitat. Un metge finlandès de l’hospital coneix per alguns detalls que és finlandès i comença a ensenyar-li la llengua, l’amor a la llengua. Li ensenya a ser finlandès. Aquest aprenentatge és la història que explica la novel·la, és un llibre sobre la nostra relació amb la (nostra) llengua, sobre l’amor a la llengua i sobre les llengües i les pàtries.
No està traduït al català (i és una llàstima) i en castellà es diu Memoria callada (!).
Per nosaltres la llengua és la paraula de Déu, també quan no es creu en Déu, i la gramàtica és una ciència exacta, feta amb significats commensurables i sostinguda per teoremes incontestables. La paraula correcta dóna harmonia al pensament, li atorga la matemàtica ineluctabilitat de la música. Però cada època toca músiques diferents i acords una volta diabòlics ara ja no fan por a ningú. No existeix l’harmonia eterna: com tot allò que pertany a aquest món, a la llarga també els sons es desgasten i l’home n’ha d’inventar altres per aconseguir tindre el cap fora del silenci. (…) La regla ve sempre després de la paraula: aquesta és la gran feblesa de cada gramàtica. La regla no és ordre, és només la descripció d’un desordre.