Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

ctrl+alt+del

4
Publicat el 30 de juny de 2009

És veritat que a voltes els ordinadors es posen pesadets, que a voltes ens fan esperar massa i que a voltes, si més no per als no especialistes, fan coses que no s’acaben d’entendre, però cal agafar-se les coses amb calma.
Un jubilat de Pordenone, al Friül, apassionat d’informàtica, ahir es va posar molt, molt nerviós. L’ordinador se li va bloquejar i no en volia saber res de tornar a funcionar. El senyor va perdre els nervis i va obrir el calaix de l’escriptori, va traure la seua calibre 22, perfectament en ús i carregada, i li va disparar cinc trets a l’ordinador, cinc.
La família en sentir els crits i els trets va cridar als Carabinieri que, en arribar, se’l van emportar i una volta comprovat que tenia permís d’armes li van segrestar la pistola i el van amollar.
Com que supose que se n’haurà de comprar un de nou jo li recomanaria que s’instal·le Linux i que no abuse dels excitants.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

bella!

11
Publicat el 29 de juny de 2009

Com que és estiu i abelleixen cançons lleugeres i fresques, comence una sèrie de cazoni dell’estate, i com no podia ser d’una altra manera comence amb Jovanotti, que té algunes cançons que em posen automàticament de bon humor, aquesta n’és una.

A vull llegir…, la lletra i ací la versió en espanyol.

Bella

Jovanotti

E gira gira il mondo
e gira il mondo e giro te
mi guardi e non rispondo
perché risposta non c’è
nelle parole
bella come una mattina d’acqua cristallina
come una finestra che mi illumina il cuscino
calda come il pane
ombra sotto un pino
mentre t’allontani stai con me forever
lavoro tutto il giorno
e tutto il giorno penso a te
e quando il pane sforno
lo tengo caldo per te…
chiara
come un ABC
come un lunedì di vacanza dopo un anno di lavoro
bella
forte come un fiore
dolce di dolore
bella come il vento che t’ha fatto bella amore
gioia primitiva
di saperti viva
vita piena giorni e ore
batticuore
pura
dolce mariposa
nuda come sposa
mentre t’allontani stai con me forever
bella
come una mattina d’acqua cristallina
come una finestra che mi illumina il cuscino
calda come il pane
ombra sotto un pino
come un passaporto con la foto di un bambino
bella come un tondo
grande come il mondo
calda di scirocco e fresca come
tramontana
come la fortuna
tu così opportuna
mentre t’allontani stai con me forever
bella
come un’armonia come l’allegria
come la mia nonna in una foto da ragazza
come una poesia
o madonna mia
come la realtà che incontra la mia fantasia.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

avarques

8
Publicat el 26 de juny de 2009

En acabar de l’estiu passat vaig haver de llançar les meues avarques menorquines de color taronja. Portaven molts anys amb mi, molts viatges, molts estius. Em va fer molta pena, altres anys havia pensat que ja els tocava però per una espècie de miracle encara em duraven un altre estiu, un altra ciutat, un altra platja. N’he tingut d’altres, però cap parell eren com aquelles, n’hi havia una diferència molt gran, això la roba i les sabates ja ho tenen.
Dissabte passat, a la sabateria Esteve al carrer Arenal de Madrid en vaig veure un parell de rogetes que me miraven des de l’aparador. Vaig entrar, escèptica, i ja en emprovar-me-les vaig notar alguna cosa, prometien.
Aquesta setmana les he estrenades, em pareix que sí, em pareix em pareix que m’han eixit balladores.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

In every word

12
Publicat el 25 de juny de 2009


There’s a blaze of light
In every word
It doesn’t matter which you heard
The holy or the broken Hallelujah

Leonard Cohen, Hallelujah

Hui m’he despertat rareta, tot pareixia anunciar un d’eixos dies que, tot i que puc semblar normal, sota sota estic trista, per res en concret i per tot en general (o viceversa). Fent la volteta dels blocs he trobat a Salms, el blog de Josep Porcar, aquesta meravella, que no sé si ha aconseguit traure’m la tristesa de sobre, però segur segur, l’ha feta més dolça. Gràcies, Josep. Al·leluia.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

gramàtica

13
Publicat el 24 de juny de 2009

Una llengua apresa no és altre que una màscara, una identitat manllevada. Caldria acostar-s’hi guardant les distàncies i no cedir mai a la il·lusió de mimetitzar-s’hi, renegant els propis sons.

La setmana passada havia de comprar llibres per a regalar, tres llibres per a tres persones, tres persones del lado de allá que saben italià. Hi vaig pensar molt, sort que són persones que conec bé, i al final vaig triar els llibres i pareix que els van fer goig. Hui m’ha passat el que em passa tantes voltes, m’ha vingut al cap un llibre que hauria estat perfecte per tots tres, d’aquells que no et cansaries de regalar i en voldries parlar després. Nuova grammatica finlandese, de Diego Marani

Trieste, 1943 (i ja comencem bé), un soldat ferit molt greument, en despertar a un vaixell hospital alemany no recorda absolutament res, no té cap memòria, ni lingüística, no sap parlar, no sap qui és. Ha d’aprendre-ho tot, (re)construir la seua identitat. Un metge finlandès de l’hospital coneix per alguns detalls que és finlandès i comença a ensenyar-li la llengua, l’amor a la llengua. Li ensenya a ser finlandès. Aquest aprenentatge és la història que explica la novel·la, és un llibre sobre la nostra relació amb la (nostra) llengua, sobre l’amor a la llengua i sobre les llengües i les pàtries. 

No està traduït al català (i és una llàstima) i en castellà es diu Memoria callada (!).

Per nosaltres la llengua és la paraula de Déu, també quan no es creu en Déu, i la gramàtica és una ciència exacta, feta amb significats commensurables i sostinguda per teoremes incontestables. La paraula correcta dóna harmonia al pensament, li atorga la matemàtica ineluctabilitat de la música. Però cada època toca músiques diferents i acords una volta diabòlics ara ja no fan por a ningú. No existeix l’harmonia eterna: com tot allò que pertany a aquest món, a la llarga també els sons es desgasten i l’home n’ha d’inventar altres per aconseguir tindre el cap fora del silenci. (…) La regla ve sempre després de la paraula: aquesta és la gran feblesa de cada gramàtica. La regla no és ordre, és només la descripció d’un desordre.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

a recors correran

6
Publicat el 23 de juny de 2009


Els poders han vist en les illes llocs de reclusió, han plantat presons a cada escull, el mar nostre és ple de barreres. Els ocells, en canvi, veuen en les illes un cau, on aturar-se i reposar el vol abans d’anar més enllà. De la imatge d’una illa com a recinte tancat, la del poder, i la imatge dels ocells, de l’illa com un lloc on posar el vol, tenen raó els ocells.
 
Erri de Luca

Havien decidit tornar a port, la mar era massa grossa, era perillós eixir a pescar, però en saber que a mar oberta n’hi havia gent en perill el capità va cridar a tota la tripulació a coberta, es van mirar les cares i van decidir tornar a eixir per mirar de salvar la gent. Onze pescadors i quatre persones de la capitaneria de port de Lampedusa.
El Twenty Two aquella nit de novembre de l’any passat va navegar quatre hores amb una mar perillosíssima fins que van veure la barca, “eren tres-centes ànimes sobre una barqueta, cridaven, ploraven, ens estenien les mans“. Amb la mar que n’hi havia no es podien arrimar però van estar més de quatre hores fent-los d’escut al mar. Al final van fer una maniobra molt arriscada i van ancorar la barca, així la barqueta es va poder arrimar i cada volta que s’arrimava en pujaven a bord trenta o quaranta. “Al final eren tres-cents, vaig baixar a la meua cabina i vaig començar a plorar“. A l’alba van entendre que estaven a un punt molt perillós, prop dels esculls, “Ens vam allunyar i finalment vam tornar al port. Sap una cosa? Tota l’illa de Lampedusa estava al moll esperant-nos, ens van fer un aplaudiment de deu minuts. Em vaig tornar a posar a plorar“.

Qui explica la història és Salvatore Cancemi, capità del Twenty Two (ja n’havia parlat ací). El 20 de juny d’enguany, dia mundial del refugiat, va rebre, junt amb la seua tripulació, el premi de l’ACNUR  ‘Per mare – al coraggio di chi salva vite in mare’. Només un diari italià va donar la notícia.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

por tantas cosas buenas

10
Publicat el 22 de juny de 2009

Le città sono un insieme di tante cose: di memoria, di desideri, di segni d’un linguaggio; le città sono luoghi di scambio, come spiegano tutti i libri di storia dell’economia, ma questi scambi non sono soltanto scambi di merci, sono scambi di parole, di desideri, di ricordi.

Italo Calvino, Le città invisibili, 1972

(Les ciutats són un conjunt de tantes coses: de memòria, de desitjos, de signes d’un llenguatge; les ciutats són llocs d’intercanvi, com expliquen tots els llibres de història de l’economia, però aquests intercanvis no són només intercanvis de mercaderies, són intercanvis de paraules, de desitjos, de records.)

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

utilitzador

2
Publicat el 19 de juny de 2009

Trontolla, trontolla. Ja ho vaig dir fa dies, que el monstre trontollava i pareix que la cosa s’està embrutant (més). A la notícia de que algunes joves pagades per passar la nit amb Berlusconi estaven declarant davant els jutges l’advocat del Cavaliere, que és el que darrerament parla a la tele (ja no envien membres del partit o ministres, ara envia directament l’advocat), a la notícia l’advocat va respondre que en el cas que fóra veritat Berlusconi seria només l’utilitzador final i per tant no seria punible penalment. A més, afegeix, no creu que Berlusconi necessite pagar per tindre una dona, en té gran quantitat debades. L’utilitzador final, utilitzador.
La jove que ha declarat ho ha fet perquè li havia promés, a més de la candidatura a les municipals, un permís per construir on no es pot, i aquesta darrera promesa no ha estat complida. La primera sí, està a les llistes a les municipals de Bari.
En els darrers dies altres diaris, a més de Repubblica i l’Unità, estan explicant la història. Fins i tot algun dels diaris que pertanyen a Berlusconi està començant a parlar-ne. I això és un senyal, es comença a parlar de govern tècnic i de successió. 
La teoria del complot internacional continua, ahir el Sottosegretario all’Interno, Mantovani va declarar: No vull imputar Zapatero però que Espanya no siga feliç de retrobar-se els clandestins a les seues costes em pareix cert. Com és cert que El Paísés un dels principals diaris filo-governatius espanyols. El president del consell tracta de fer que Itàlia siga protagonista a diversos fronts, mostrant signes d’una renovada vitalitat que, inevitablement, molesta a molts.  Se m’acudeixen moltes coses sobre el protagonisme italià a diversos fronts els darrers dies que no escriuré, però la cosa de la renovada vitalitat (de l’utilitzador final) se la podia estalviar.

PS: I què dir del silenci de la Conferència Episcopal i del Vaticà.  

PS2: Ja sé que utilitzador no existeix en català, però en italià tampoc existeix utilizzatore i els diaris en van plens.

canela fina

3
Publicat el 18 de juny de 2009

Demà marxem a Madrid, a visitar la ciutat i a echar unas risas amb amics. Hi he estat un parell de voltes només unes hores, el justet per fer el que havia de fer i tornar. En tinc moltes ganes, per (re)veure els amics i també per la ciutat, vull veure-la ben vista. Que t’ensenye una ciutat gent que se l’estima és un privilegi. 

Un català, un italià, un espanyol, un valencià i servidora, pareix un acudit i, a més, hem quedat (per a un agasajo postinero) a la calle del Pez, que pareix un carrer de Mortadelo y Filemón. Ho sé, sé que si demane un cafè a un bar i em pregunten solo? em pixaré de riure, els amfitrions amenacen amb portar-nos a menjar criadillas y entresijos i  jo, un matí -si la previsible ressaca ho permet- intentaré esmorzar churros, que no siga dit que no m’adapte als costums locals. I la puerta de Alcalá la miraré cinc voltes.
 
Hui ja tinc el somriure de ganetes plantat a la cara.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

Per molts anys!

5
Publicat el 16 de juny de 2009

Sabia que a la festeta no hi podria anar i ja ho tenia coll avall, però hui en veure les fotos i la pel·liculeta i els textos i tot, m’ha fet ràbia, mira. I m’ha fet riure molt, pareixia una reunió de bandoleros, tots amb malnom, la del Vietnam, el Totxanes, la Coc ràpid, l’Apòstata, Borinotus… Pareix un parte de la Guàrdia Civil.

Des que estic fora Vilaweb és la meua homepage, perquè és el que s’obre al meu ordinador i perquè és casa. Ho han dit molt ben dit molts dels blocaires hui. Jo vaig saber el que era un blog ací, ací vaig començar a llegir-los, i a llegir-ne d’altres fuori porta i a afeccionar-m’hi. I quan vaig decidir de fer-ne un no se’m va passar pel cap fer-lo a cap altre lloc.

M’hauria agradat molt beure una copa de cava amb tots vosaltres anit. Salut i gràcies per la casa de color taronja.

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

injustícia

16
Publicat el 15 de juny de 2009

A aquest país s’hi cometen moltes injustícies i aquest bloc tracta de fer-se’n ressó, de denunciar el que passa i de protestar quan toca.
N’hi ha moltes, moltes, però n’hi ha una, nova d’enguany, que a qui escriu se li està fent insuportable, que em fa patir moltíssim i aquest cap de setmana ha estat massa, decididament massa.
Davant de casa han construït un hotel, res de greu, l’edifici és prou lluny i prou baix per no tapar-nos la vista, però hi ha una cosa que no ens esperàvem, que no ens hauríem esperat mai. Han fet una piscina al terrat, una piscina, al terrat. I alguns turistes, enlloc d’anar a l’àngelus a Sant Pere, que és el que haurien de fer, s’estan allà prenent el sol i el bany i a voltes, ens arriba fins i tot el soroll de l’aigua mentre a casa fa cinquanta graus. Si es pensen que no reaccionarem s’enganyen, hem vençut a les formigues, hem sobreviscut a una quasi-riuada i a una sèrie de terratrèmols, estem sobrevivint a Berlusconi i a tota la resta.
No, senyors, no ens quedarem amb els braços creuats davant les forces del mal, estem estudiant quina serà la millor estratègia, ja poden estar segurs que no restarem passius davant l’enèsima injustícia. Hasta la victoria, siempre.

xocolata

2
Publicat el 13 de juny de 2009

A qué viene la noche si no es buscando pájaros

Quan vaig saber que eixiria ja em vaig emocionar molt, tornava, tornava. Quan va eixir allà (del lado de allá) sabia que no el podia tindre encara perquè estava massa lluny. El vaig començar a acaronar sense tindre’l, pensant en el moment en què el tindria a les mans, sabia quan seria, faltava poc al proper viatge a Castelló. El divendres passat en arribar vaig anar corrent a comprar-lo, era més gros del que esperava, vaig llegir l’índex mil voltes però no el vaig començar. El vaig posar a la bossa i no el vaig tornar a obrir, llegia altre. En arribar a Roma va ser la primera cosa que vaig traure de la bossa, l’he passejat per casa durant una setmana, me’l mire sense obrir-lo. Des que el tinc he començat altres dos llibres, dels que passen per mi sense deixar quasi cap senyal, i no l’he començat.
És molt estrany, allò normal hauria estat que m’hi haguera llançat de cap, amb recel, a llegir-lo immediatament, potser dues voltes seguides. En canvi hi pensava, me’l mirava però no l’encetava. Hui he pensat que el que estava fent era com quan era xicoteta i me menjava el pa per deixar-me la xocolata per al final, i triava el moment de menjar-me-la sola, tota d’un mos.

En canvi hui l’he començat quasi amb timidesa, a mossets desordenats, com d’ocellet, i el deixe i m’alce faig un altra cosa o no res i després torne i el llig un altre tros. És estrany.

He llegit encara poc. És ell, hi és tot. Després de tant de temps.

 

Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

el lleó

2
Publicat el 12 de juny de 2009

Abans d’ahir va arribar Gaddafi, el nou gran amic del Cavaliere (quina parella per al museu dels horrors, o per al de cera), com ara es poden deportar a Líbia els emigrants que la marina italiana troba a aigües internacionals o italianes, són molt molt amics. Del que serà d’aquesta gent no cal preocupar-se, amb aquest nou amic es fan negocis rodons.
Roma està paralitzada (un altra volta), no havia vist mai un seguici tan gran i amb tantes mesures de seguretat, en el viatge des de l’aeroport van tallar el tràfic a mitja ciutat fins i tot de vianants, portava més de 50 cotxes d’escorta. El major parc de la ciutat estarà tancat cinc dies perquè el coronel hi ha plantat les seues tendes. Ahir havia de parlar al senat però després de les protestes d’alguns senadors ho van deixar córrer i va parlar a una de les sales per a qui ha volgut anar, aquesta vesprada ha fet un discurs (delirant) a la universitat, la policia ha repartit llenya als estudiants que protestaven i he llegit al diari que entre els estudiants hi havia membres dels serveis secrets libis fotografiant i amenaçant, sobretot, a les estudiants mussulmanes que protestaven (mi hanno avvertito che hanno le mie foto con il cartello contro Gheddafi). A mi la cosa em pareix escandalosa, però ningú ha fet molt de cas.

Enmig del fàstic que provoca la visita del coronel i els somriures i les abraçades, algun profit el traurem. Abans d’ahir quan va arribar a l’aeroport (i durant les visites protocolàries de tot el dia) Gaddafi portava una foto cosida a l’uniforme de coronelísimo. Una cosa enorme, a la banda que no duia medalles. La foto és la d’ací dalt i mostra el moment de la detenció d’Omar al-Mukhtar, el Lleó del Desert, heroi libi de la resistència a la colonització italiana i gràcies a aquest gest del coronel aquests dies se’n parla.
Sobre la colonització italiana de Líbia i la història d’al-Mukhtar hi ha un film excel·lent (a mi em va agradar molt quan el vaig veure) que es diu El lleó del desert, del 1981, ací el tràiler, que des d’aleshores ha estat prohibit a Itàlia perquè ‘ofenia l’honor de l’exèrcit italià’, no l’ha programat cap televisió i no ha estat mai distribuït als cinemes. A la pel·lícula es veuen, amb una combinació de ficció i imatges d’arxiu molt reeixida, els crims de guerra que l’exèrcit italià va cometre. Ahir, per primera volta una televisió de pagament la va programar. Si més no, el gest del coronel ha servit per a que als diaris es parle aquests dies dels crims italians a Líbia, tema del que, tot i que els historiadors la feina l’han feta, no es parla mai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sí!

12
Publicat el 11 de juny de 2009

Those were the reasons and that was New York
Leonard Cohen, Chelsea Hotel No.2

Ahir vam fer els darrers clics, un buy per ací i un book per allà i ja està. Els bitllets d’avió i l’hotel, l’hotel.
A finals d’agost, per uns dies viuré al Chelsea, és que no m’ho puc creure. Viuré a una cançó, al Chelsea Hotel de Nova York. L’hotel on van viure Dylan Thomas i Mark Twain i per on va passar molts artistes i pensadors (n’hi ha una llista a la wiki) i on van passar moltes coses i es van escriure moltes pàgines, l’hotel on estava Janis Joplin quan Leonard Cohen se la mirava, l’hotel de Ginsberg i de Bob Dylan, doncs això, l’hotel.
Anar a Nova York és un desig d’aquells que una es cultiva amb els llibres i amb els anys, amb les cançons i amb les pel·lícules i trobe que és un desig molt raonable. És una de les meues ciutats de novel·la, riquíssima de records que he llegit. És estrany, les ciutats més llegides per a mi (a banda de Barcelona que ja la coneixia quan la llegia i a banda també d’Alexandria), les més llegides  deia, són París, Nova York i Buenos Aires, i sempre havia pensat que si les visitava seria en eixe ordre, i en canvi vaig començar per Buenos Aires i encara no he visitat París (sempre ens quedarà). 
Anar a Nova York i estar-me al Chelsea és un somni, l’únic que faltaria per que fóra perfecte seria anar en vaixell, sempre he pensat que hi ha ciutats (Nova York, Buenos Aires, Barcelona, Gènova i alguna més) que es mereixerien que la gent arribara i marxara en vaixell.
No sé perquè ara mateix em ve al cap un jove Henry Miller travessant el pont de Brooklyn en bicicleta, no sé en quin dels seus llibres, em vull rellegir un fum de coses abans d’anar i no sé per on començar. 

Només ens quedarem al Chelsea uns dies perquè és caret, però com diuen a Castelló, els diners i els collons són per a les ocasions (trobe que és una bona adaptació, més sofisticada, del carpe diem dels llatins).

Publicat dins de llocs | Deixa un comentari

d’una peça

6
Publicat el 9 de juny de 2009

Ahir al matí anant a la faena vaig veure a un mur a un carrer per on passe cada matí una pintada que no estava la setmana passada, diu: IBERIA LIBERTARIA, l’A amb el cercle al voltant i està firmada C.N.T. (amb els punts després de cada lletra).
Com pot haver arribat a Via del Porto fluviale de Roma aquesta pintada és un misteri que segurament no resoldré mai, algun nostàlgic italià? algun turista despistat? vés a saber.

En veure la pintada he recordat el senyor Miquel i que fa poc vaig saber que havia mort l’1 de gener. El senyor Miquel, el de la dreta de la foto, el vaig conèixer fa molts anys, havia deixat Castelló quan van mobilitzar la seua quinta al 38 i es va estrenar amb la batalla de l’Ebre, va passar per diversos camps francesos, va participar a la resistència i va col·laborar amb els maquis catalans. Després d’una vida de militant i de lluitador incansable, ací l’expliquen, va tornar a Castelló per primera volta a principis dels 80s, va començar a tornar periòdicament i en un d’aquells viatges el vaig conèixer. Amb un company de la universitat que el coneixia bé li vam fer una llarga entrevista que va durar tres dies i durant un període ens vam veure cada volta que tornava. M’agradava la seua manera de no cedir ni un mil·límetre, venia des de França en cotxe fins a Castelló sense agafar l’autopista perquè aquests principis que li havien marcat la vida li impedien de pagar per usar un tros de terra (la terra és de tots). Sempre m’han impressionat les persones sense dubtes, amb aquesta seguretat en les coses que només he trobat en algunes persones religioses, en algun comunista i en molts anarquistes.
Miquel, a més, tenia un altre tresor: la llengua. Parlava un valencià de Castelló (congelat des de fa 70 anys) que era una meravella, una mica afrancesat, però havia conservat un fum de paraules i de maneres de dir les coses que sempre em van fascinar. Discutíem molt de política i ho feia amb una energia que desmentia el cansament i la vellesa evidents al seu rostre i al seu cos, arreu excepte als ulls, al seu esguard claríssim i líquid, que et clavava quan t’escoltava obligant-te a triar molt bé les paraules.
Tenia una relació d’amor-odi amb la ciutat que no vaig entendre massa bé aleshores i que crec que ara entenc i un amor a la seua terra que el va dur a triar una vida molt difícil. Una volta el vaig acompanyar amb el cotxe a passejar pel terme, on estaven els horts on ell havia treballat de xiquet i vaig veure com, d’alguna manera, tornava xiquet, com al camp es movia sense la lentitud que l’edat havia imprés als seus moviments, fins i tot m’ajudava a mi en els trams més difícils, amb una satisfacció que no podia amagar.
Miquel era una persona d’aquelles que a voltes es té la sort de conèixer, un home d’una peça.